1

De com Roger i Garidaina i llur fill Arís, amb Poncet, Guiós i Guiamon, viatgen cap a Adià per trobar un vaixell que els dugui de retorn a l’Illa de les Tres Taronges, dels èxits poètics de Guiamon pels hostals de la Terra Ferma, de l’arribada victoriosa a la vila d’Adià i de la benvinguda que els donà el Consell de la Ciutat, d’una conversa de Roger i Tafall, Conseller en Cap del Consell de Batllies, i de la profecia de la jaia de l’hostal d’El Raïm d’Argent, que anuncia una nova aventura, amb el venturós viatge a bord de l’Endavant, patronejat pel capità Albamàs

Que la força del sol, l’enginy de l’aigua i la sonoritat del vent ajudin aquest vell trobador per tal d’explicar a la Humanitat sencera la història del jove Arís, fill de Roger i Garidaina, al Jardí de les Palmeres, en cerca del Secret de l’Aigua.

Heu de saber que, després de vèncer la reina Nyega i l’Exèrcit de Ponent, a l’Alta Contrada, amb l’ajut dels Cavallers de l’Anell de Ferro, el Portador d’Eina de Pau, la Matadora del Drac, anomenada Estel d’Or, i llur fill Arís retornaren a l’Illa de les Tres Taronges en companyia del monjo Guiós, del criat Poncet i de qui us parla, el poeta Guiamon, tots ells coneguts amb el nom de la Companyia del Portador.

De Darsa a Adià el viatge va ser lent perquè Garidaina i Roger no volien que el nadó patís les sotragades dels camins de ferradura de la Terra Ferma. Pertot on passàvem s’hi veien les cicatrius de la guerra: boscos asclats, pastures seques, esquelets de vaques que s’emblanquien al sol, rierols eixuts, camps cremats, masos destruïts, gent endolada que, malgrat tot, ens saludava amb l’alegria de saber que gràcies al Portador la pau havia tornat al Consell de Batllies...

Una setmana llarga vam trigar la Companyia del Portador a arribar a la noble ciutat d’Adià. Una setmana d’àpats de festa, de balls de celebració i de corrues de pagesos que aclamaven Roger i Garidaina pels camins i senderes, que estrenyien les mans de Poncet, de Guiós i les meves i que oferien mel, llet fermentada de cabra, formatge tendre i nous per al petit Arís, que dormia en braços de sa mare, amb un somriure que era l’enveja del sol de migdia, l’alegria del vent del capaltard i que feia cantar les aigües de les deus.

Quan als hostals on paràvem per fer nit, després de sopar, algú em reconeixia i em demanava que recités les aventures del Portador i d’Estel d’Or, jo, afalagat per l’elogi i enterbolit per les menges i el vi, m’enfilava a un escó, tancava els ulls i revivia la història dels meus amics i senyors i la meva pròpia, acolorida pel broll poètic que em naixia a la post del pit, m’abrusava les venes i em vessava com un doll d’imatges, fetes paraules. I així, nit rere nit, els estadants aplaudien la Complanta de la Nyega o s’enllaminien amb l’èpica del Setge i caiguda de la ciutat de Bròtil. Només Poncet, que havia viscut amb mi l’aventura, somreia per sota el nas quan l’exaltació poètica em feia caure en aquelles llicències que arrodonien el meu pas per la història de la Guerra de Ponent.

A punta de migdia del setè dia de viatge arribàrem a les envistes de les murades i dels bastions d’Adià, que s’emmirallava en la Mar Gran. Aleshores, Roger va ordenar que ens aturéssim en un revolt del camí, ens va reunir al seu voltant i va dir:

—Acamparem aquí. Tu, Guiós, cavalcaràs fins a ciutat i aniràs a trobar el batlle Tafall per anunciar-li la nostra arribada i pregar-li que ens cerqui un vaixell que ens porti a Montcarrà. Nosaltres descansarem la resta del dia, i demà, de bon matí, entrarem a la vila.

Guiós va fer que sí amb el cap, va alçar la mà en senyal de comiat i va picar d’esperons, camí de la Porta de Tramuntana de la molt noble ciutat d’Adià.

—Conec un hostal, senyor —va dir Poncet—, on cuinen el millor senglar de la Terra Ferma i on els matalassos són blans i les cambres ben ventilades. Allí, missenyora Garidaina i l’infant es podran refer del viatge i nosaltres podrem reposar la carcanada.

Roger va acceptar la indicació del criat i vam cavalcar quatre llegües més fins a arribar a l’Hostal d’Arriàs, aturonat en un pujol cobert d’herbei i voltat de pollancres, amb les teules vermelles, les parets emblanquinades i un fumeral que escampava pels encontorns l’olor d’un rostit que em va fer retrunyir el budellam.

Arriàs, l’hostaler, era un homonic faltat de còrpora, de cabell i de dentadura que somreia sempre seguit, es fregava les mans i returava una mica quan parlava.

—Benvinguts a l’hostal, senyors. Per a vosaltres tinc les millors cambres i el millor àpat. I si després de sopar, al poeta que us acompanya li ve de grat, ens agradaria sentir-lo recitar.

Aquella nit, doncs, a la sala de l’hostal, després de menjar un senglar rostit amb cebetes i perfumat amb comí i de beure un vi rosat del Pla de Xerba, vaig recitar La batalla naval entre el Picut i cinc vaixells de l’Esquadra de Ponent, i quan vaig acabar el poema, tenia la pell coberta de saladina, un gust de mar a la boca i la remor de les onades al cau de l’orella.

Roger m’havia escoltat, fumant una pipa, i Garidaina, amb Arís en braços, somreia tristament, recordant la derrota, que va ser l’inici de la lluita a mort amb l’emperadriu de Llevant i de Ponent.

L’endemà a trenc d’alba, refets del viatge i amb els ulls ben espolsats de son, vam voler pagar l’estada, però Arriàs s’hi va negar:

—Un missatger del noble Tafall m’ha dit que us aculli en nom de la ciutat d’Adià i que quan el sol sigui ben alt us esperarà per donar-vos la benvinguda.

Vam donar les gràcies a l’hostaler, vam ensellar les muntures i vam partir de bona hora, camí de la ciutat. I quan el sol era ben alt i daurava les murades i la Torre de l’Homenatge, vam arribar a la Porta de Tramuntana.

Tafall, Conseller en Cap del Consell de Batllies i batlle d’Adià, ens donà la benvinguda, amb tots els consellers de punt en blanc, capell en mà i estendards al vent, voltats de menestrals, agrupats per gremis.

Hi havia els forners, amb la cara enfarinada, i els carnissers, amb davantals blancs i trinxants al cinyell; boters amb calces de cuiro, i sastres i espardenyers i teixidors i cerers. Hi havia, també, marxants amb barrets emplomallats i traginers amb el fuet a la mà, mariners amb gorres musques i calces ratllades i escrivents amb el tinter penjat al coll. Seders i brocanters lluïen robes fines i de molts colors i els ferrers i manyans, espasers, daguers i ferrovellers tenien els dits tacats de rovell i eren ferrenys i cepats, com l’acer que apariaven. Tots somreien, endiumenjats i feliços, i cridaven visques a Eina de Pau i al Portador.

—Sigues benvingut a la teva ciutat, noble Roger —va dir Tafall, amb veu trencada per l’emoció—, i que missenyora Garidaina, Matadora del Drac i Vencedora de l’Emperadriu de Llevant i de Ponent, vulgui acceptar el modest homenatge dels nostres ciutadans.

—Gràcies, Tafall, amic meu —va contestar, circumspecte, Roger—. Que la pau que tant ens ha costat guanyar us acompanyi per sempre.

I va desembeinar Eina de Pau i la va brandar per damunt dels caps de la gent. L’espasa, com un argent viu, va engolir la llum del sol i la va llançar sobre la multitud, en un guspireig de bon averany.

—Descavalqueu i veniu amb mi, amics, a la Batllia, que hem preparat un banquet de benvinguda —va concloure Tafall.

Vam baixar dels cavalls, mentre els consellers de la vila ens subjectaven les regnes. La batllessa, amatent, va ajudar Garidaina i es va oferir per sostenir Arís, que feia mamballetes i xisclava d’alegria.

—Saps si Guiós ha trobat cap vaixell que salpi prest cap a Montcarrà? —va preguntar Roger a Tafall.

—El monjo t’espera a la Batllia —va respondre el batlle—. Ens dol que ens vulguis deixar tan aviat, Roger, però m’he assabentat que noliegen un fust que demà emproarà a la Mar Gran. El capità Albamàs, amb molt de grat, et durà a tu i la teva companyia cap a Ciutatnova.

Vam recórrer els carrers de la vila a peu, aclamats per la multitud. Des que vaig sortir d’Adià accidentalment, camí de l’Illa de les Tres Taronges, la ciutat havia canviat: la invasió dels ponentins, a l’inici de la guerra, n’havia transformat carrers i cases.

I al mercat de la plaça dels Porxos, a redós de la Batllia, les verdures que oferien els mercaders eren escarransides, l’aviram escassa i els llegums corcats, com un mal averany que anunciés la fam, que sempre encalça les guerres i que, darrere, porta la pesta i la mort.

Vam entrar a la Batllia per la Porta dels Consellers, encatifada de flors i amb guàrdia d’honor. I un cop dins, mentre a la plaça encara ressonaven els visques a Eina de Pau, al Portador i a Estel d’Or, vam anar fins a la Sala del Govern, on hi havia parades les taules de l’àpat amb estovalles de lli vingudes d’Orient, amb brodats d’or que figuraven ramells de flors exòtiques i on ens esperava el monjo Guiós, que ens va saludar afectuosament i ens va donar noves del vaixell Endavant del capità Albamàs, que l’endemà salparia cap a l’Illa de les Tres Taronges, si el vent i la mar ho permetien.

Les parets de la sala eren cobertes amb domassos i els salomons tenien enceses les espelmes de cera olorosa de Bufagròs, i pertot hi havia torxes impregnades amb resines aromàtiques de l’Alta Contrada i llànties que cremaven olis perfumats, vinguts d’Idera. Els finestrals de vidres emplomats tenyien la llum del dia amb la suavitat dels colors dels dibuixos que proclamaven les glòries del Temps Passat i la reflectien damunt la vaixella de faiança de la Vall d’Òtol, les copes de cristall de la Ciutat del Pla i els coberts d’argent, extret pels nans de les mines de la Muntanya de Foc.

Presidia la taula Tafall, assegut en càtedra de fusta llavorada. A la seva dreta, Garidaina, en cadira entapissada de seda, i a la seva esquerra, Roger, en escó de fusta noble. I després, sense ordre ni concert, consellers i membres de la Companyia del Portador, representants dels gremis i notables compartíem el pa i la sal.

Cambrers i copers, mestre-sales i patges ens serviren les menges més exquisides de la Terra Ferma. Embotits i formatges de l’Alta Contrada feien d’entrants. Després arribaren a taula pagells i llobarros de la Mar Gran, de carn finíssima, cuinats amb verdures del Pla. I, finalment, ens dugueren farciments d’aviram de les possessions de la riba del riu Bregós i rostits de senglars i de cérvols de les muntanyes de Ponent, fets amb llenya de rabassa d’olivera que, com em va explicar Poncet, estova els tendrums, perfuma la carn i en fon el greix.

Tafall i Roger parlaven en veu baixa, sense fer gaire cas de les viandes que els posaven als plats. Vaig parar l’orella, encuriosit per la gravetat dels rostres, i vaig copsar retalls de la conversa:

—La Gran Sequera de Ponent s’estén pel Pla, Roger, i temo que aviat viurem una època de fam i de pesta. Els vilatans es queixen dels pagesos i no volen pagar els preus de la farina i del gra. Hi haurà revoltes, avalots i rebomboris... Si et volguessis quedar, Roger, la teva ajuda i el teu consell ens serien valuosos.

El soldat de fortuna va moure el cap i va assenyalar les plàteres i les gerres que omplien la taula.

—Un consell et vull donar, Tafall. Si és cert que s’anuncien bullangues en contra dels preus de la farina i el gra, el primer que heu de fer és renunciar a aquesta mena d’àpats. Que l’abundor dels qui manen agreuja la necessitat dels manats.

—Ho tindré en compte, Roger —va dir Tafall, una mica ofès per les paraules del Portador—. Però si et quedaves entre nosaltres, la teva presència evitaria els avalots.

—He de tornar a Montcarrà, Tafall, però et prometo que tan bon punt arribi, apariaré un estol i et faré arribar queviures de l’illa —li va contestar el Portador—. I saps que si em necessites, em tindràs al teu costat per defensar la Pau. —I va tocar l’empunyadura de l’espasa màgica que cenyia tothora.

La cridòria dels comensals, animats pel vi de Xerba, em va impedir seguir la conversa i, inquiet per allò que havia sentit, vaig rosegar un carpó de becadell, mentre intentava explicar al conseller que seia a la meva dreta com era la reina Nyega, vista de prop.

Quan el sol anava a la posta, rere les torres del Bastió de Ponent, vam sortir de la Batllia per creuar la plaça dels Porxos fins a l’hostal d’El Raïm d’Argent, on Guiós ens havia preparat l’estada per a aquella nit, abans d’embarcar-nos.

El mercat de la plaça dels Porxos, a hora foscant, era ben buit de marxants i de compradors, i l’estesa de deixalles que encatifava l’empedrat tenia presagis de la carestia que havia anunciat Tafall a Roger durant el banquet.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X