Segrest a l'estany

Jordi Coll

Fragmento

cap-1

1

Les nenes

 

 

Entre elles hi havia pocs mesos de diferència. Tenien un grup de WhatsApp anomenat «Les nenes». Escoltaven la mateixa música, anaven de compres juntes, compartien confidències. Es coneixien ja de ben petites, però des del primer dia d’institut que s’havien convertit en inseparables. La Rita era la més alta, la més seriosa, la dels cabells curts i rinxolats. L’Abril era la rossa, la trempada de la colla, la líder. I la Mia era l’altra, sempre era l’altra.

Ara, dues de les amigues seien en un banc de pedra a l’ombra d’un castanyer bord, mentre la tercera jeia bocaterrosa i acaronava la gespa amb els dits.

—Va, què farem sinó? Soparem aquí amb els meus pares i després anirem a La Taverna com sempre i ja està? —va dir la Rita, plegant-se de braços.

—Això de la caleta del desmai té bona pinta —va suggerir l’Abril, amb la vista clavada a la pantalla del mòbil.

—Però hi haurà les esnobs aquelles, no? —va remugar la Mia sense deixar de pentinar l’herba, acabada de segar.

—Passem d’elles, nosaltres a la nostra. Tu què hi dius, Rita? Agafem uns entrepans i hi anem? Sembla que hi haurà en Petitó punxant.

—Va, sí, que aquesta nit tinc ganes de festa! Hi anem així o ens canviem? —va saltar la Rita, ja decidida.

—Jo em posaré els pirates i la samarreta de l’Amy.

—Doncs jo estrenaré la brusa blanca —va dir la Mia mentre es posava de genolls—. Vaig a comprar beguda i barretes per fer entrepans. Vegetals de tonyina van bé?

—Qualsevol cosa. Quedem aquí a les nou?

La Rita, l’Abril i la Mia acabaven de prendre una decisió que els canviaria la vida. Com podien pensar que a partir d’aquell vespre ja res tornaria a ser igual?

Vint minuts més tard, la Mia feia cua al súper per pagar. Va allargar el braç i va engrapar un paquet de galetes Oreo que hi havia en un expositor. Ni alta ni baixa, ni rossa ni morena, ni grassa ni prima. Aquella noia no destacava a primer cop d’ull, però tenia una mirada especial, lleugerament esbiaixada, magnètica. Quan anava a deixar la compra damunt la cinta, el mòbil se li va escapar de les mans i va caure a terra.

—Hosti!

—Que s’ha trencat?

La Mia va mirar la pantalla i tot seguit a qui preguntava si s’havia trencat. El tenia vist, era un dels regatistes que s’estaven a la residència d’esportistes de Banyoles.

—Crec que no. Espero que no.

—Què faríem sense mòbil…

—Sí…

Ja li tocava pagar. La caixera va escanejar els codis de barres i l’import de la compra pujava exactament vint-i-un euros.

—Hosti! Em falta un euro —va dir la Mia, enrojolant-se mentre buscava a les butxaques—. I no porto la targeta.

—Té, ja te’l deixo jo —va intervenir el noi, i va deixar una moneda damunt la cinta.

—Gràcies, però…

—No és res. Em deus un cafè.

—Gràcies.

—No calen. De revetlla?

—Sí.

Ros, alt, braços fibrats. Li passava un pam a la Mia. Parlava amb molt d’accent… Potser era nòrdic?

—M’han dit que hi ha una festa en una platja. Saps on és, aquesta platja?

—Deus voler dir la caleta. És a l’altra banda de l’estany, passat Porqueres. Nosaltres hi anirem…, vull dir les meves amigues i jo.

—Cal una invitació?

La Mia va somriure.

—Invitació? Ja t’hi convido jo. Com et dius?

—Thomas.

—Tomàs?

Ell va fer que no amb el cap. Va demanar permís a la caixera i va engrapar un retolador que hi havia al costat de la màquina enregistradora. Tot seguit, va agafar el braç de la Mia i va escriure-li «THOMAS» al canell.

—És un permanent! —va avisar la treballadora.

En Thomas va fer un gest de «l’he cagat», però la Mia va prendre-li el retolador i també va escriure el seu nom al canell del noi vigilant de no tacar la polsera que hi portava.

—Molt de gust, Mia.

—Encantada, Thomas.

A quarts de deu carregaven les bosses amb la teca i el mam a la furgoneta de la Rita, i una tovallola d’aquelles dobles per estendre a terra. També van agafar un parell de tovalloles més per si els passava pel cap de banyar-se a l’estany.

2

La nit més curta

 

 

Quan les nenes van arribar a la caleta del desmai, es van quedar dempeus estudiant la situació. Ja hi havia força gent, una vintena de nois i noies aquí i allà. La majoria eren de Banyoles, però també hi havia colles dels pobles veïns. La Mia va mirar a dreta i esquerra; a primer cop d’ull, no va veure en Thomas.

La caleta era una platja de sorra envoltada d’un canyissar. Les branques d’un gran desmai penjaven fins arran d’aigua. La quitxalla hi anava a banyar-s’hi a l’estiu, tot i que un rètol avisava que estaven prohibits els banys en aquella zona de l’estany. En Petitó estava acabant de muntar l’equip; la bona música estava assegurada. Dos nois amuntegaven caixes de fusta enmig de la sorra i un altre carretejava dues cadires desmanegades. Les nenes van decidir plantar el campament en un racó, lluny dels bafles i de la foguera. Es van asseure a l’estil indi i es van cruspir els entrepans com afamades. La música ja havia començat a sonar: No, woman, no cry… No, woman, no cry… Pel caminet van arribar dos nois que semblaven despistats. El ritme cardíac de la Mia es va accelerar: en Thomas havia vingut. Va clavar un cop de colze a l’Abril i aquesta va girar el cap en direcció al camí i va dir:

—És un d’aquests?

—El ros.

—Està com un tren.

—És molt alt.

—I molt guapo.

A la Mia se li van enrojolar les galtes. Van menjar un bocí de coca, es van preparar uns combinats i van anar a ballar al voltant del foc, que algun impacient havia encès abans d’hora. Un coet va sortir disparat cap al cel i tothom va mirar enlaire: deu haver fet llufa? Tot d’una, va esclatar en mil espurnes de llum, que suraven en la foscor d’allà dalt, i de sobte les llumetes es van fondre i només va quedar la claror de la lluna i la de les flames de la foguera, que es reflectien a l’escorça de l’aigua de l’estany. La festa a la caleta havia començat bé, més que bé. Bona música, bon ambient, coca de Sant Joan, cava i uns quants coets que il·luminaven el cel.

La revetlla s’havia organitzat improvisadament, enviant i reenviant missatges pels grups de WhatsApp. Uns deien que portarien coques i cava; d’altres, birres i alcohol de més graduació. En Petitó s’havia ofert a muntar l’equip de so i llums, i de seguida van proliferar uns quants missatges amb emoticones del puny amb el polze alçat i d’aplaudiments. Elles —la Rita, l’Abril i la Mia— s’hi havien afegit en el darrer moment.

La Mia es va acostar fins a la taula de mescles on hi havia en Petitó punxant per demanar-li una cançó de Gossos. El discjòquei va fer que sí amb el cap i es va tornar a encasquetar els auriculars. Al costat de la taula de mescles hi havia la barra, on la Mia es va servir un got de Xibeca. Algú la va estirar pel braç. Era l’Abril.

—Cervesa, Mia? Prova aquest tequila, ja veuràs com li fot.

—Tequila? —va fer la Mia, arrufant el nas.

—Va, agafa un tall de llimona, que això és una bomba.

—No m’agrada el tequila.

—Ha, ha, ha, a mi tampoc! El tequila no li agrada a ningú.

Damunt una taula improvisada amb cavallets hi havia un bon assortiment de la beguda que havia anat portant la gent i encara algun bocí de coca desemparat. La Mia va fer que no amb el cap.

—Una vegada que en vaig beure no se’m va posar gens bé.

—Això és perquè no devia ser de quality —va dir una veu masculina amb accent anglosaxó—. Proveu aquest. Aquest entra molt bé.

La Mia es va girar de cop. Qui havia dit allò era el noi que s’havia trobat al súper. Es va fixar que continuava amb el seu nom escrit al canell; ella tampoc se l’havia esborrat. Li havia aparegut per l’espatlla, i ara li va semblar més alt que abans. Tenia els ulls clars i somreia. A la Mia, amb la sola presència d’en Thomas, se li afluixaven les cames. Respira, noia, la nit és llarga.

—És que el tequila… —va fer la Mia alçant les celles.

—Va, noies, que avui és la nit d’en Joan.

La Mia i l’Abril van esclatar a riure. En Thomas se les mirava amb cara de «què he dit».

—De Saaant Joaaan… —va rectificar-lo la Mia, encara somrient.

L’Abril va donar un got a la seva amiga, i aquesta es va encongir d’espatlles i va deixar el de cervesa damunt la taula.

—Va, cap dins!

Tots tres se’l van empassar gola avall. La Mia va deixar l’escorça de la llimona que semblava paper de fumar.

—Buà…!

—Va, un altre —va dir l’Abril parant el got.

En Thomas el va omplir i la Mia també va allargar el braç. Algú va colpejar l’esquena de la Mia i gairebé li va fer caure el got de la mà. En Thomas es va mirar aquell tio amb cara de pocs amics i el paio es va esmunyir enmig de la gent.

—Va, cap dins! —va repetir en Thomas.

La Mia se’l va beure sense respirar. Va brandar el cap i va repassar la taula amb la mirada, però no va veure cap més tros de llimona enlloc. No entenia com la gent es podia empassar un beuratge tan fastigós. Va obrir la boca per deixar entrar aire i va tornar a mirar si veia cap tros de llimona. De sobte, va engrapar el seu got de cervesa i se’l va beure fent un Sant Hilari. Ja recuperada del mal regust de boca, va mirar a banda i banda, i l’Abril i en Thomas no eren al seu costat. Va estirar el coll per si els veia, però l’un i l’altra havien desaparegut com per art de màgia.

La gent continuava ballant, una parella entrava a l’aigua amb roba interior, un petard va esclatar arran dels peus de la Mia. Va decidir tornar on tenien les tovalloles i, mentre hi anava, no era conscient que algú no li treia els ulls de sobre. Ni la Rita ni l’Abril eren al campament, devien estar ballant. De sobte, el cap li va començar a donar voltes i va haver d’asseure’s a la tovallola. Cony de tequila…!

La festa havia començat bé, però llavors —coses que passen quan la penya ha ingerit massa alcohol barrejat amb un al·lucinogen o altre— la cosa s’havia començat a desbaratar. En algun moment al voltant de la mitjanit, allò, més que una revetlla, s’havia convertit en un descontrol.

La Mia no es trobava bé, gens bé. Va veure la Rita ballant vora el foc i s’hi va acostar.

—Per què no marxem, Rita? No em trobo gaire bé… Em portes a casa?

—Ei, Mia! On eres? Deixa’t anar, tia!… «El que jo vull és cantar-te fins que arribi l’alba, tornar-me a embriagar amb el teu perfum»…

La Rita continuava ballant amb els braços enlaire, abduïda per la música i l’ambient, i amb la brusa xopa i enganxada als pits.

—Em portes a casa o no?

—Passa de mi, Mia! Si vols marxar, tu mateixa, però deixa de menjar-me el coco, tia.

Va mirar si veia l’Abril, però s’havia esfumat. Dos vailets empentant-se l’un a l’altre mentre una noia intentava separar-los, algú davant la taula de mescles discutint amb en Petitó, una forta explosió seguida de trossets de vidre voleiant com metralla; algun eixelebrat que havia tingut l’ocurrència d’encendre un petard dins una ampolla de cava buida. Això acabarà malament. Ja s’ho faran, va pensar la Mia, i va començar a dirigir-se cap al camí que portava on tenien aparcats els cotxes.

Quan enfilava el camí de terra, va tenir la sensació que algú l’observava. Va mirar a banda i banda, les branques d’un desmai es gronxaven com si seguissin el compàs de la música. Va continuar caminant amb una sensació estranya al cos, la mateixa que havia notat la primera vegada que havia pres cafè.

3

L’assalt

 

 

Va mirar l’hora al mòbil: un quart d’una. Casa seva era a vint minuts, li aniria bé la passejada. La Mia va sortir del caminet i va enfilar la carretera asfaltada, sola. La carretera feia tota la volta a l’estany i un camí de terra resseguia el mateix recorregut, però molt més a prop de la riba. En aquell punt, el camí i la carretera es fonien i anaven en paral·lel, només separats per una simple tanca de fusta que no aixecava tres pams de terra. Caminava amb els braços penjant, les parpelles li pesaven. Ara podia veure els reflexos de les llums de l’altra riba, ara quedaven cobertes pel canyissar. Alguns xerrics de grills, l’udolar d’un mussol. La claror de la lluna l’acompanyava, també una volior de fulles empeses pel vent. Caminava pel mig de la carretera; més que caminar, arrossegava els peus. Tenia el cap enterbolit i es notava marejada, però no un mareig d’aquells que t’agafen ganes de vomitar, sinó més aviat com si tingués afectat el sentit de l’equilibri.

Deu ser per culpa del tequila?, es preguntava la Mia. Impossible. Dos gots de tequila no em poden provocar aquest efecte. És una sensació estranya, com si m’estigués quedant sense energia.

El bum-bum de la música s’escoltava en la llunyania; provenia de la caleta o continuava retrunyint dins el seu cap? Ara la remor d’un motor, ara unes llums apropant-se-li per l’esquena. La Mia va passar a l’altra banda de la tanca, el cotxe es va aturar.

—Vols que et portem enlloc?

—No cal, gràcies.

—Va, noia, que la nit és jove. Puja.

—No.

La porta del copilot es va obrir i un paio amb dessuadora va sortir del cotxe.

—Tenim birres i pastis, ens ho passarem bé.

El conductor també va baixar i tots dos van creuar la tanca. La Mia va recular unes passes, la tenien acorralada.

—No et facis l’estreta, si t’hi resisteixes serà pitjor.

La Mia es va treure el telèfon de la butxaca, les mans li tremolaven. El que havia sortit per la porta del conductor li va clavar un cop al braç i el mòbil va anar a parar enmig d’unes canyes.

—Deixeu-me marxar —va suplicar amb veu tremolosa i llàgrimes als ulls.

Va recular un parell de passes i un peu se li va enfonsar fins al turmell. El de la dessuadora la va agafar pel braç, la va estirar i es va situar darrere seu subjectant-la pel coll. La Mia provava de desempallegar-se’n, però la tenia ben amarrada. L’altre se li va plantar al davant i li va grapejar l’entrecuix. Ella intentava resistir-s’hi, però es notava molt dèbil, cada vegada més dèbil. Era com si la força l’estigués abandonant, i no només la força física, també la força de voluntat. Tot i això, en un gest instintiu, va propinar un cop de genoll a l’agressor que tenia al davant, que va quedar arraulit amb les mans a les parts baixes, gemegant. L’altre li va rodejar el coll amb el braç, escanyant-la.

—Putaaa…, ara ho veuràs!

El que havia rebut el cop de genoll es va incorporar. Va agafar embranzida amb el braç i va descarregar un violent cop de puny al nas de la noia. La Mia va notar com se li trencava l’os nasal, a l’instant que una intensa punxada de dolor li esclatava al cervell. Mentre l’arrossegaven cap al cotxe, tenia la sensació que els glòbuls oculars li esclatarien, com si hi tingués brases enceses. Un moment després era al seient del darrere, mig inconscient i amb la cara regalimant-li sang. El conductor va prémer l’accelerador i el cotxe va sortir amb una xerricada.

4

What?

 

 

A un quart de cinc de la matinada en Thomas conduïa el seu jeep en direcció al poble. Va mirar l’hora i va fer que no amb el cap. Notava un rebombori d’estómac i amargor a la gola, i una sensació de malestar per tot el cos. Li va venir una arcada i va estar a punt de parar per no vomitar dins el cotxe. Falsa alarma. El jeep l’hi havia regalat la seva mare el dia que havia fet divuit anys; d’allò només feia tres mesos. En Thomas hauria preferit un cotxe no tan cridaner, però n’havia agafat les claus i havia fet una abraçada a la seva mare com quan li havia regalat la seva primera bicicleta. Era fill únic, el fill de la cònsol del Canadà a Barcelona, i ja prou que no passava gens desapercebut: metre vuitanta-set, ros, ulls blaus, pell escaldada pel sol. I ara, a més, es passejava per Banyoles amb un Jeep Wrangler espatarrant de color vermell llampant.

Conduïa pel mig de la carretera, sense pressa, i li va venir una altra arcada. La culpa no era de la cervesa, la culpa era dels beuratges explosius que s’havia empassat entremig. A la caleta, ja hi quedava poca gent. Deien que tenien intenció de veure-hi sortir el sol. Però en Thomas se n’anava a estirar una estona, perquè a les vuit del matí volia ser al camp de regates per fer unes quantes sèries. El seu entrenador, en Lucas, no n’hi deixava passar ni una. Plogui, o nevi o es glaci l’estany, et vull aquí cada dia a les vuit del matí. No era gaire probable que nevés a Banyoles, i encara menys que es glacés l’estany, però en Lucas les deixava anar així, com si volgués aparentar ser més estricte del que realment era. L’entrenador tenia quaranta-dos anys, i en algun lloc de casa seva guardava una medalla olímpica de bronze. Com a piragüista havia estat dels millors, i com a entrenador era un crac. Tranquil, crac, a tres quarts de vuit seré a l’aigua encara que hi hagi un dit de glaç.

Tot i que era Sant Joan i aquell matí no hi havia entrenament, en Thomas s’enfilaria al seu bot de totes maneres. Si volia arribar a lluitar per una medalla, no es podia permetre ni un dia de descans.

Ara pensava que la primera estona que havia estat a la festa s’ho havia passat genial. Era el solstici d’estiu i allà, a Catalunya, en deien la revetlla de Sant Joan; tota una tradició. A part del que sol haver-hi en una festa de gent jove —música, alcohol i herba—, uns quants havien portat coques de Sant Joan i material pirotècnic. Els coets, mira, fins i tot havia estat divertit veure com esclataven en l’aire formant palmeres de colors o simplement petant en la foscor d’allà dalt. De tant en tant, en clavaven algun a la sorra en posició horitzontal apuntant cap a l’estany i sortia disparat dibuixant un deixant arran de l’aigua, fins que esclatava en mil fragments de colors que es fonien a la superfície. Però a en Thomas no li havien fet gens de gràcia aquells petards gruixuts que en deien trons. Si un de sol ja deixava un forat a la sorra d’un parell de pams de diàmetre, quan algun eixelebrat decidia ajuntar-ne tres o quatre amb cinta adhesiva…, vaja, una bomba! Tot i això, a més de la pirotècnia també hi havia hagut bona música, alcohol en abundància, noies guapes. Però a quarts d’una de la nit no havia pogut resistir la temptació i li havia passat allò amb aquella noia. Per un moment li’n va venir l’escena a la ment: la mirada d’ella mentre li treia els pantalons, mentre li arrencava les calces, mentre l’acariciava allà baix. I després… El que va passar després no ho oblidaria mai. Tant de bo no s’hagués mogut de la caleta, perquè havia passat tanta vergonya… Estava força segur que ella no ho explicaria; només li faltaria que tothom sabés el que havia succeït.

Va fer un esforç per treure-s’ho del cap i va engegar l’equip de música. Just després d’un revolt, ja a l’alçada de Porqueres, en Thomas va haver de parar. Ara sí, ara tenia ganes de vomitar. Va baixar del jeep, encara no clarejava. Va saltar la tanca, es va apropar al marge i va recolzar les mans als genolls. Era com si tingués un gripau a l’estómac. El gripau intentava pujar-li per l’esòfag, però no acabava de sortir. Es va ficar un dit a la gola i va gitar una barreja pastosa sense digerir. Quin fàstic! Es va incorporar i es va quedar mirant canyissar enllà amb les mans als malucs. L’aigua de l’estany era d’un color gris metàl·lic. Va escoltar el silenci. Notava mal regust a la boca, i per un moment va venir-li l’ocurrència d’acostar-se a la riba per glopejar una mica d’aigua, però no volia empassar-se un altre gripau i s’ho va treure del cap. Li van agafar ganes de buidar la bufeta. Es va descordar el cinturó i els pantalons, però de sobte el cor li va fer un salt.

—What?

Què era allò que hi havia enmig de les canyes? Es va ficar la mà a la butxaca i en va treure el mòbil. Va engegar la llanterna i hi va enfocar. Unes cames! Es va quedar quiet, immòbil, mirant-se aquelles cames despullades. I si un cotxe havia atropellat algú? Va reaccionar i va baixar el marge apropant-s’hi a poc a poc. Era una noia! Estava bocaterrosa, mig encongida, i portava una brusa blanca. De cintura en avall estava despullada, descalça. Es va ajupir i li va enretirar els cabells que li cobrien la cara mentre enfocava amb la llanterna del mòbil. Tenia la cara ensangonada i plena de fang, els llavis inflats, un ull morat. Era morta? Li va palpar la vena del coll, bategava lleugerament. Va guardar el mòbil i la va arrossegar marge amunt agafant-la pels canells; l’havia de treure del mig de les canyes. Quan ja la tenia gairebé a la carretera, va sentir el motor d’un cotxe que s’acostava i es va quedar quiet mirant en aquella direcció. Qui fos el podria ajudar, reanimar-la, portar-la a l’hospital. El cotxe es va aturar i unes llums giratòries van començar a tenyir de blau tot l’indret; era la policia. En Thomas continuava sostenint els braços de la noia, i per un moment va tenir un mal pressentiment.

El policia havia baixat del cotxe i ara l’enfocava directament a la cara amb una llanterna. Quan en Thomas anava a dir alguna cosa, l’agent va cridar:

—Eh, tu! Què fas? No et moguis i deixa’m veure’t les mans!

En Thomas es va quedar mut, encara amb el cinturó i els pantalons descordats. Just quan deixava anar els braços de la noia va fixar-se que al canell esquerre tenia un nom escrit amb retolador: «THOMAS».

5

Neguit

 

 

La Renée gairebé no havia pogut dormir en tota la nit. A mitjan juliol feia una calor de mil dimonis a Barcelona i, a més, estava neguitosa: s’havia llevat dues vegades per anar a mirar-se al mirall al lavabo i, quan havia tornat a estirar-se al llit, s’havia capficat més i tot. Ara, quan ja clarejava, s’estava fumant un cigarret recolzada a la barana del balcó. La ciutat encara dormia. Un gat ensumava una bossa que hi havia al costat d’un contenidor d’escombraries, un ratpenat va passar volant per davant un fanal. No li agradava Barcelona, no li agradaven les grans ciutats. Massa gent, massa cotxes, massa de tot. Ja feia dos anys que hi vivia, i la Maricín li deia que s’hi acabaria acostumant. No s’hi havia acostumat; tot al contrari, com més temps passava, més sentia que aquell no era el seu lloc. Per sort, ella i la Maricín es passaven moltes temporades fora de la ciutat, ja que la majoria dels casos que els assignaven eren a comarques. Tot i això, tenia clar que no s’hi quedaria tota la vida, a Barcelona. Trobava a faltar Girona. Sí, Girona també és una ciutat, però una ciutat petita, sense el caos de la Ciutat Comtal. De caos, la Renée ja en tenia prou amb el seu.

Va apagar el cigarret al cendrer; la Maricín li tenia prohibit fumar a dins del pis. Un sentiment ocupava la seva ment, tenia por. Què t’esperaves, Renée? Qui juga amb foc s’acaba cremant. Potser són imaginacions teves, potser t’estàs muntant una pel·lícula, potser, si aconsegueixes adormir-te, quan et despertis haurà estat només un malson.

Va tornar a l’habitació i es va estirar al llit. No ho explicaré a la Maricín, perquè, coneixent-la, es preocuparà. Tranquil·la, Maricín, segur que no serà res.

6

Ràbia

 

 

Vuit del matí. Complex Central dels Mossos d’Esquadra. Peus separats, braços estirats, mans juntes subjectant la pistola. La mirada de la inspectora Renée Colomé era de concentració, o més aviat de ràbia continguda. Va aguantar la respiració, va aclucar l’ull esquerre i va prémer el gallet de la Walther. El percussor va colpejar la beina, la bala va sortir projectada a la velocitat del so i es va clavar al pit de l’objectiu. La inspectora va acabar de buidar el carregador, va exhalar l’aire que havia retingut dins els pulmons, va deixar la pistola damunt la taula i es va treure les ulleres i el protector de les orelles.

—Que no t’ha fet res, Renée! —va etzibar-li la Maria Cinta, i va deixar la seva pistola al costat de la Walther, que fumejava per la boca del canó.

Un moment després, aguantaven cada una el seu cartró de tir amb la silueta d’un home impresa. El de la Maria Cinta tenia sis orificis en diferents parts del tors; el de la Renée, un esbornac al pit esquerre. La Maria Cinta va girar el cap i es va quedar mirant, amb cara de sorpresa, la diana que sostenia la Renée a les mans. Semblava ben bé com si li haguessin disparat amb una escopeta de canons retallats a un pam del pit.

—Hosti, Renée, li has clavat vuit bales al cor? Quina punteria!

—No, Maricín, no apuntava al cor.

Les inspectores Renée Colomé i Maria Cinta Fradera, a més de ser companyes de feina i bones amigues, compartien pis a Barcelona. Eren investigadores d’un cos especial dels Mossos d’Esquadra i no vestien d’uniforme: la Renée, caçadora de pell, texans i botines; la Maria Cinta —o Maricín, com l’anomenava la Renée—, americana blau marí, pantalons de conjunt i sabates de taló gruixut. Però no només es diferenciaven per la indumentària, s’assemblaven com la nit i el dia. La Renée era pèl-roja amb esquitxos a galtes i nas, i els llavis molsuts. La Maria Cinta, morena de pell i amb cabells castanys que sovint es recollia en una cua. Totes dues tenien trenta-cinc anys, però la pèl-roja no posseïa el cos fibrat i estilitzat de la seva companya, i gastava una talla quatre vegades més gran.

Aquell matí la Renée estava estranya, absent. La Maria Cinta ja ho havia notat mentre esmorzaven, però no n’hi havia fet cap comentari; tothom té dret a aixecar-se amb mal peu. Quan sortien del soterrani on hi ha la galeria de tir, el mòbil de la Maria Cinta va rebre una trucada.

—El comissari.

—Què deu voler, ara?

La Maria Cinta es va ajustar el coll de la camisa i va posar el mans lliures.

—Digui, comissari.

—Estàs amb la Renée?

—L’està escoltant.

—On sou?

—A l’Egara.

—Doncs ja podeu venir cap aquí, que se us ha girat feina.

—Què passa? —va preguntar la Renée.

—Un segrest.

Elles es van mirar: la Maria Cinta arronsant les celles, la Renée alçant-les.

—Un segrest… per a nosaltres?

—No, per a l’inspector Gadget. Va, noies, veniu cap aquí de seguida, però, Colomé, si et posen una altra multa de radar, la pagues tu.

—Que sííí… jeeefe.

—Que no em digueu jefe, collons!

—Doncs vostè no ens digui noies —va replicar la Renée.

Van pujar al Mazda de la Renée i, mentre es cordaven el cinturó, la Maria Cinta va dir:

—I si en comptes de dir-li jefe li diem xèrif? Potser així no s’emprenyarà.

La Renée no va riure; de fet, tot el matí que havia estat molt seriosa. Quan deixaven el complex de l’Egara enrere, la Maria Cinta va comentar que si les volien per a un segrest devia ser algun cas especial. La Renée va dir:

—Saps que no he portat mai cap cas de segrest?

—Doncs ara tampoc el portaràs.

—Què vols dir? —va estranyar-se’n, i va girar el cap per mirar-se la seva companya.

—Aquests casos sempre els du la Unitat de Segrestos. Si ens hi volen, serà com a col·laboradores.

Col·laboradores? Merda! A la Renée no li agradava col·laborar. A ella li agradava fer la seva, saltar-se els protocols, manar. I no és que volgués manar per manar, és que no volia que la manessin quan era al mig d’una investigació. Les formalitats, els procediments i els mètodes només serveixen per perdre temps, per posar entrebancs, per alentir la investigació. A més, si segueixes els protocols i els mètodes establerts, els criminals juguen amb avantatge. Ells saben com actua la policia i sempre aniran un pas per davant teu. Si vols jugar en igualtat de condicions, has de passar dels protocols, improvisar, saltar-te les normes fins i tot.

El comissari, a la Renée, ja l’havia avisat unes quantes vegades, però com que els casos finalment s’havien resolt, tot havia quedat en alguna esbroncada i unes quantes advertències. Ara, si mai la cosa acabava malament i la Renée s’havia saltat les normes…, llavors, ja es podria anar buscant una altra feina.

La Unitat Especial d’Investigació Criminal tenia les instal·lacions en un edifici modern de la Zona Franca de Barcelona. Van aparcar al soterrani i van pujar fins al segon pis. Quan van entrar al despatx d’en Caparrós, el comissari s’estava llegint un paper escarxofat a la seva poltrona. Tenia cinquanta-vuit any

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos