Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
PRIMERA PART
L’AURA
La vida només es pot entendre
mirant cap enrere,
però cal viure-la
mirant cap endavant.
SØREN KIERKEGAARD
Us deveu preguntar
com he arribat fins aquí.
UN FOTIMER DE PEL·LÍCULES
1
Un avió
És tan sols un punt al cel del matí.
Quan encara no clareja, el Bombardier Global Express 8000 inicia el descens per l’Oest, sense haver-se d’esperar per rebre el vector d’aproximació. L’aeròdrom de Los Poyatos és una pista tan privada que no té trànsit, amb l’excepció d’aquest aparell.
Per la tercera finestra d’estribord, l’Aura Reyes (rossa, quaranta anys i alguns més, tant me fa quants, tan guapa que et talla la respiració) contempla la llarga extensió d’asfalt com si fos un cadafal, estirat damunt el ressec paisatge andalús.
Es pregunta si és aquí on morirà.
En posar el peu a terra, d’un tret al clatell.
O potser per l’efecte d’un verí que li hagin posat en el refrigeri —senzill però deliciós— que li havia servit l’auxiliar, quan ja sobrevolaven terra espanyola. Amb gust de l’últim àpat d’un condemnat.
S’ho havia menjat tot. El jabugo Estirpe Manchado, el formatge Moose House, el vi AurumRed. La felicitat convertida en una acumulació de majúscules caríssimes. Un càlcul ràpid li va indicar que acabava d’engolir més de dos mil euros.
El formatge d’ant (la procedència venia indicada en una targeta de paper verjurat i lletres daurades), del qual li havien dit meravelles, li va semblar una mica insípid, però se’l va cruspir amb la crosta i tot.
—Si estava enverinat, ho han fet amb un gust exquisit —va dir a l’auxiliar quan va enretirar la safata.
La dona li va dedicar una mirada inexpressiva i va desaparèixer a la part del davant del jet privat, amb un sol passatger: l’Aura.
—Tot molt bo, eh? Gràcies! —va dir a la cortina, encara oscil·lant, que la dona acabava de travessar.
Nerviosa, va tamborinar amb els dits en el maletí que duia a la falda. El seu contingut era l’únic escut que la protegia d’una mort més que probable en mans dels seus amfitrions.
Per enèsim vegada li va ressonar a les orelles la veu de la Mari Paz.
Això és una ximpleria descomunal, rosseta.
No li va doldre gaire donar la raó a la seva amiga, perquè això ja ho sabia abans de pujar a l’avió.
Es va enganyar a ella mateixa dient-se una vegada més que la vida l’havia obligat a fer-ho.
Com que disposava de temps abans que l’avió aterrés, va repassar com.
Un maletí molt difícil d’obrir —la Sere havia suat la cansalada per fer-ho— amb un manuscrit al seu interior (un fotimer de fulls amb ratllades i revelacions explosives sobre la història dels Dorr, una família amb un poder descomunal) n’havia estat el desencadenant. Quan l’Aura va llegir el manuscrit —si volguéssim recordar ara com li havia arribat a les mans ens hi estaríem massa estona— no li va resultar difícil entendre per què tothom el volia aconseguir.
Un tal Mentor va oferir-li fer desaparèixer tots els càrrecs que se’ls imputaven si li entregava el maletí, però més tard va rebre una segona trucada, aquest cop des d’un número desconegut.
—No l’agafis —va dir la Sere. Però últimament l’Aura no fa gaire cas dels consells de les amigues.
A l’altre cap de la línia, la veu de la Constanz Dorr.
Un monstre que teixeix la seva teranyina a l’ombra.
La matriarca del clan també volia el manuscrit —com no l’hauria de voler!—, així que va apujar l’oferta.
—Dona’m el maletí i et diré la veritat sobre la mort del teu marit. La teva història a canvi de la meva, Aura.
I per això l’Aura està a bord de l’avió. Tot i que abans, per descomptat, havien passat moltes altres coses que també explicaven com.
Quan era més jove, s’acostava als peixos grossos amb l’esperança de convertir-se algun dia en un d’ells i gaudir del luxe d’alimentar-se dels peixos petits. O, almenys, de pernil del bo.
El dia que va descobrir que aquesta vana il·lusió era una xarxa posada pels peixos grossos, un d’ells ja l’havia engolida.
L’Antiga Aura, la que va morir fa quatre anys, era una gestora de fons d’inversió. Sou de sis xifres, xalet unifamiliar, dos BMW, dues filles me-ra-ve-llo-ses (ja saps com pronunciar-ho).
Una nit dissortada —enmig d’uns esdeveniments que l’Aura encara ignora—, un desconegut va entrar a casa seva, va assassinar el seu marit i va apunyalar-la a ella, deixant-la al caire de la mort.
Si encara respira és perquè algú va tamponar la ferida a l’últim moment. No recorda gran cosa d’aquesta persona. Una dona menuda, de cabells negres color mitjanit. Les infermeres de l’hospital expliquen que l’endemà la va visitar, acompanyada d’un policia enorme, i que li va fer moltes preguntes.
D’això, l’Aura no en recorda res. Estava medicada fins al moll de l’os.
De les setmanes posteriors, en recorda poques coses. El sofriment de la rehabilitació, potser. La solitud i la tristesa ocasionades per la pèrdua del marit. El dolor interior, esmorteït pel dolor exterior, esmorteït pels analgèsics.
I, al final, la traïció.
Sis mesos després del brutal atac patit a casa seva, encara no havia aconseguit recuperar-se. La seva vida consistia a menjar, fer rehabilitació per recobrar la musculatura abdominal —allà on l’assassí l’havia esquinçat— i fer bona cara a les nenes. Tot plegat, accions buides, que intentaven revertir les matemàtiques inexorables que havien deixat la vida sense significat.
L’Aura era una gerra caiguda a terra que provava de recompondre els seus bocins. El seu cap a la feina, el banquer Sebastián Ponzano, la va tranquil·litzar.
—Pren-te el temps que et calgui. Quan tornis, et vull a ple rendiment. Per a mi ets com una filla.
Això era un alleujament, perquè el seu pare havia mort i la seva mare, amb una demència avançada, gairebé no la reconeixia.
Durant els matins l’acompanyava. Li llegia clàssics de la seva infantesa. Els llibres amb què la seva mare li havia encomanat la passió per la lectura: L’illa del tresor, El comte de Montecristo. Històries que —encara no ho sabia— ella mateixa acabaria protagonitzant.
—La meva filla. La meva filla.
La seva mare va interrompre la lectura i assenyalava la imatge del telenotícies.
L’Aura va alçar la mirada, somrient, i es va veure a ella mateixa tornant-li el somriure des del televisor.
La foto, treta del web del banc, mostrava una Aura més jove, més feliç. Plena de confiança, de seguretat en si mateixa. «… es creu que l’Aura Reyes és l’única responsable de l’escàndol del fons d’inversió Premium del Value Bank que ha esclatat aquest matí. Milers de petits inversors podrien perdre els estalvis. Així es manifestava el president del banc, el senyor Sebastián Ponzano, fa pocs minuts: “Si és cert que una de les nostres treballadores ha traït la nostra confiança, ha actuat pel seu compte”».
Evidentment, la primera cosa que havia fet l’Aura —en un clar reflex del segle xxi— va ser agafar el mòbil i trucar a en Ponzano.
Se sentia el senyal.
No despenjava ningú.
L’Aura Reyes ho va perdre tot. La credibilitat professional, les amigues, els diners. La casa.
Després de traslladar-se al pis minúscul de la seva mare amb les dues filles, i lluitar per tirar-les endavant i continuar pagant les factures creixents de la residència, va tenir una crisi per culpa d’un pot de xampú de Mercadona.
Una mala tarda la té tothom, pensa l’Aura.
Però aquesta va consistir en les accions següents:
a) arrasar una perfumeria d’alt estànding i destruir milers d’euros en cremes,
b) llançar una paperera a través de l’aparador i deixar la vorera del carrer Serrano plena de vidres trencats i
c) acabar a la part del darrere d’un cotxe patrulla, emmanillada a una legionària gallega borratxa, amb destinació als calabossos de plaça Castilla.
La mala tarda es va convertir en una mala nit, en què va prendre la pitjor decisió que havia pres mai. Va salvar la vida a la legionària, a qui unes salvadorenques volien escanyar. Va resultar que la legionària es deia Mari Paz Celeiro, criatura fidel com un golden retriever i còmplice en el pla magistral ideat per l’Aura: robar tres milions d’euros per demostrar que no era una lladre.
L’Aura no es va entretenir a reflexionar com sonava això llavors, ni com sona ara.
Quan organitzes el teu propi «En episodis anteriors», amb música de Hans Zimmer i muntatge del director, tot es torna molt èpic, inevitable. Conèixer la Sere Quijano, una hacker que està com una cabra. Aliar-se amb una colla de legionaris jubilats i disfuncionals. Robar un casino il·legal gestionat per un francès bavós, valgui la redundància.
Que et robin a tu els tres milions d’euros.
Va resultar que en Ponzano, el seu antic cap, havia enviat a seguir-la la comissària Romero. Andalusa, corrupta, sense sentit de l’humor. En Ponzano volia la foto de l’Aura entrant a la presó a la primera plana dels diaris, i estava disposat a matar per aconseguir-la.
O a pagar perquè la Romero la matés, que és gairebé el mateix.
En Ponzano volia de grat o per força la fusió entre la seva entitat i el Banc Atlàntic de la Laura Trueba. Seria el seu cant del cigne, la culminació de l’obra de la seva vida, aconseguir el que ni el seu pare ni el pare de la Laura Trueba havien assolit.
L’Aura l’hi va arruïnar tot a l’últim instant, d’una manera alhora espectacular, barroera i miraculosa.
Un clímax pel qual valdria la pena pagar, si formés part d’una novel·la, pensa l’Aura.
Una forta sacsejada i un cruixit li interrompen els pensaments i fan trontollar el fuselatge de l’avió. L’Aura sent un buit a la boca de l’estómac i en una part del cos molt semblant als testicles, mentre l’avió cau a plom.
2
Una pista
—Cordi’s el cinturó per a l’aterratge, si us plau. Estem experimentant fortes turbulències —explica el pilot, molt oportunament, l’altaveu mig opac pels cruixits del fuselatge.
L’Aura es baralla amb la sivella metàl·lica, a mig camí entre les rialles i la por. Sempre li han produït un riure nerviós les obvietats que estan relacionades amb la possibilitat de la seva pròpia mort. Que, a jutjar per la manera com es mou l’aparell, no sembla gaire llunyana ni improbable. Ni tota la fusta de caoba ni tota la pell de poltre del món camuflen el fet que està tancada en un tros de metall a vuit mil metres d’altura.
Per un instant, l’Aura es pensa que tot és una pantomima, que forma part d’un joc de poder de la Constanz Dorr per acoquinar-la abans d’aterrar. Però llavors, a través dels plecs de la cortina, recollida a mitges per les sacsejades, veu que l’auxiliar surt de la cabina del pilot. A l’Aura se li acudeixen dues possibilitats.
O bé l’auxiliar és una actriu mereixedora de l’Óscar.
O bé passa una cosa molt greu.
La dona, amb la cara desencaixada pel pànic, treu el cap un instant a la zona noble mentre recull la cortina. Amb prou feines dedica una mirada —reglamentària, ràpida— a l’Aura abans d’instal·lar-se al seient de seguretat, proveït d’un cinturó que no és una simple tira de pana, sinó un arnès complet que aparenta ser bastant més segur.
L’Aura observa amb enveja l’arnès, de cop i volta el seu seient de pell de poltre no li sembla tan luxós.
A través de la finestra, veu que l’ala de l’avió vibra més del normal, un espectacle que la intriga i l’espanta a parts iguals. L’Aura sap que els avions estan dissenyats per suportar molt —va viatjar més d’una vegada amb el d’en Ponzano, un model més antic—, però la visió de l’ala oscil·lant amb tanta violència li encongeix encara més l’estómac.
Les llums del sostre fan pampallugues inquietes mentre l’avió trontolla i s’inclina.
L’Aura torna a mirar per la finestra. El motor d’estribord gairebé no és visible des de la seva posició. Els motors situats a la cua, contribuint a la metàfora fàl·lica visual. Però, estirant molt el coll, pot clissar el cilindre exterior.
Això és fum?
Enganxa el front al vidre i, amb els ulls mig clucs, mira de distingir bé el que veu. En efecte, del motor dret surt una fina columna de fum, una visió que li glaça la sang.
—Ei, escolti!
Mira de cridar l’atenció de l’auxiliar. Situada al seu davant, però al cantó de babord. La dona desvia un moment l’atenció de la seva finestra, observa com l’Aura assenyala a través del vidre.
I després fa el gest més aterridor que l’Aura ha vist en la seva vida.
Fent que no amb el cap, alça el dit i assenyala, al seu torn, la finestra per on mirava.
Abans de ser lladre, fugitiva i bandolera, l’Aura Reyes es guanyava la vida fent guanyar obscenes quantitats de diners al director del seu banc. Sense ser cap geni de les matemàtiques, sabia calcular dos i dos.
O calcular el resultat de dos motors menys dos motors.
En aquest moment, un xiulet insistent comença a sonar per tot l’aparell. L’horitzó s’ha girat en un angle antinatural i perillós.
—Agafeu-vos ben fort per afrontar l’impacte —diu el pilot pels altaveus.
L’Aura amb prou feines el sent —se li han tamponat les orelles a causa del canvi de pressió, el cor li ressona al pit—, però de seguida dedueix el missatge. L’auxiliar de vol separa un moment l’arnès del pit, s’abraça els genolls, torna a col·locar-se l’arnès i crida alguna cosa a la passatgera.
L’Aura s’empassa la saliva i imita el gest que l’altra dona li acaba de mostrar. L’ha vist en centenar de pel·lícules. L’ha contemplat sempre des de fora.
Caos, soroll, gent cridant o resant. Un os de peluix en mans d’una nena, per subratllar la tragèdia.
La veritat és molt més aterridora.
Amb el cap entre les cames, els ulls clucs i els braços entrellaçats, el cos de l’Aura es converteix en una antena. Cada fibra del seu ésser es torna un angoixós emissor d’informació. Les dents li peten, la pleura pressiona contra la cara interior de la cavitat toràcica, el contingut de l’estómac sembla elevar-se i intentar travessar-li la columna en direcció al sostre.
A mesura que l’avió continua la caiguda cap a terra, orelles i ulls cedeixen l’espai a sentits que abans no importaven. Amb l’equilibri perdut, el tacte, fins i tot el sentit del gust —a la boca li arriben la bilis i els vòmits— semblen competir per la seva atenció i voler ajudar-la a sobreviure.
Trenta-set segons abans, l’Aura era una mare que havia interposat el cos entre les seves filles i un ganivet de caça. Que havia manat matar per recuperar-ne una d’elles. Era un viuda disposada a tot per saber qui va assassinar el seu marit.
Ara és un animal a mercè dels seus instints.
Cadascun d’ells li fa sentir com s’acosten inevitablement al contacte amb la terra, a la fracció de segon abans de l’impacte que sembla durar una eternitat.
I llavors, com si el temps mateix es rendís davant la imminència del desastre, tot s’atura. Un instant suspès entre la promesa de la vida i l’amenaça del final.
L’impacte, quan arriba, és menys una explosió que un crescendo de sorolls que s’acumulen a l’aire. L’estrèpit metàl·lic de l’estructura de l’avió fent contorsions sota la força bruta de l’aterratge forçós, el gemec dels pneumàtics explotant sota la pressió implacable, el crit de l’acer contra l’asfalt. Destrucció a capella, cada nota ressonava amb la tremolor de la mort.
L’Aura, encara amb el cap entre els genolls, nota com el cos se li sacseja sense pietat. Els cinturons de seguretat la premen, tallen a través de la roba, i li imprimeixen la seva forma a la pell, recordatoris dolorosos de la seva fragilitat. Al voltant, els darrers vestigis de l’aparença de l’avió s’ensorren, compartiments oberts vomiten el seu contingut en una desfilada caòtica. Restes del que una vegada va ser un refugi segur s’escampen per l’aire.
Enmig d’aquest caos, un pensament —molt clar, cosa sorprenent— li ve al cap.
Encara soc viva.
Aquest pensament es converteix en un mantra, una pregària silenciosa que repeteix amb cada sacsejada, cada moviment de l’avió, mentre aquest s’esforça per aturar-se.
Encara soc viva.
El tren d’aterratge del davant es trenca en dos fragments. El morro del Bombardier s’enfonsa, deixa una taca negrenca al seu darrere i un regalim d’espurnes a l’aire.
Encara soc viva.
Durant vuit-centes mil·lèsimes de segon, la inèrcia de l’avió amenaça d’alçar-lo des del darrere i fer-lo girar sobre si mateix, cosa que suposaria la mort segura dels ocupants. Però el tren d’aterratge d’estribord també es trenca, i així s’equilibren les forces.
Encara soc viva.
L’avió, ara un animal moribund, traça un arc i abandona la pista per la dreta.
Encara soc viva.
L’ala d’estribord es trenca.
Les seves restes esquincen la terra, llançant terrossos de color vermell contra les finestres, que, miracle, resisteixen. L’Aura, encara amb el cap entre les mans, nota com el seu cos és llançat cap endavant amb cada estremiment.
La desacceleració brutal fa que el temps es dilati. Cada segon se sent com minuts; cada fracció de segon, una petita vida, plena del pur i desesperat desig de continuar respirant. Les llums de la cabina fan pampallugues, brunzint i espetarregant en la seva agonia elèctrica, abans de rendir-se a la foscor.
L’avió s’atura. El soroll desapareix, el seu lloc l’ocupa un buit que ressona a les orelles de l’Aura, un silenci que és benedicció i presagi.
A poc a poc, amb precaució, alça el cap, permet que la sang torni a circular pel seu cos adolorit.
Encara soc viva.
Obre els ulls.
Es descorda el cinturó, tot el cos li tremola a causa de l’adrenalina i el xoc. En incorporar-se, el seu equilibri és incert, el terra sembla que encara es mogui sota els peus. Mira cap a l’auxiliar, que té el cap enfonsat sobre el pit. Els seus cabells, abans rossos (d’un ros pallós, dos tons més clars que els de l’Aura), ara són gairebé negres, xops de la sang que li llisca lentament pel front inclinat i dibuixa una pintura tràgica a la camisa blanca de l’uniforme.
La por dona pas a l’adrenalina del supervivent.
L’Aura es posa dreta amb dificultat. El terra forma un angle de trenta graus respecte a l’horitzontal.
Agafant-se com pot als seients, arriba fins a l’auxiliar i amb mans tremoloses li aixeca el cap. La dona té els ulls tancats, la seva respiració és un xiuxiueig, tan fràgil com la brisa que s’esmuny per les escletxes de l’avió destrossat. L’Aura li busca el pols al coll. Batega, irregular però persistent, una promesa de vida enmig del caos.
—Ajuda! Ajuda!
No hi ha resposta des de la cabina al seu crit fràgil i desesperat.
L’Aura treu l’arnès a la dona, el seu cos li cau al damunt. L’Aura l’abraça just a temps. Fa olor de cedre i sàndal, de sang i fum.
Arrossega suaument el cos cap a l’entrada, fins a ocupar un espai del passadís encara no colonitzat per la destrucció. Gira el cap de l’auxiliar per assegurar-se que les vies respiratòries estiguin desembussades, una tècnica que també ha vist a les pel·lícules i que ara aplica amb poca traça.
Mirant al seu voltant, busca alguna cosa amb què pugui improvisar un embenatge. Els seus ulls es fixen en una manta oblidada entre els seients, probablement caiguda durant la turbulència inicial. Es mou amb rapidesa per arreplegar-la, després l’esquinça amb les mans. Amb aquests benes improvisades, aplica pressió sobre les ferides més sagnants del cap de l’auxiliar, procurant contenir l’hemorràgia que taca la moqueta.
Mentre fa aquestes operacions, l’Aura s’adona de la solitud del silenci que les envolta. No se senten crits d’ajuda ni sirenes, tan sols el vent que murmura a través de les estructures torçades de l’avió.
—Ens en sortirem —xiuxiueja l’Aura, més per a ella mateixa que per a la dona inconscient.
Després d’assegurar-se que l’auxiliar estigui còmoda i fora de perill, l’Aura s’aixeca i se’n va a la cabina.
Està tancada.
No respon ningú.
Desconcertada, torna amb la dona, que es belluga una mica.
Va tornant en si.
—La porta —diu entre estossecs.
L’Aura mira a través de la finestra destrossada cap a l’alba que plana damunt l’aeròdrom de Los Poyatos. El cel, tenyit amb les primeres clarors del dia, ofereix un contrast surrealista amb l’escena de desolació.
Gira la palanca, que respon a la primera, amb gran sorpresa de l’Aura. Fins i tot després de l’aterratge forçós i de la pallissa descomunal que ha rebut, la porta s’obre amb un brunzit suau.
Al final, la qualitat es paga, pensa l’Aura.
3
Un cotxe
La porta del Mercedes-Maybach es tanca sense fer gairebé gens de soroll.
La qualitat es paga, torna a pensar l’Aura, tirant el cap enrere i sospirant.
Entre tancar-se una porta i obrir-se una altra havia passat mitja hora.
Quan va treure el cap per la porta de l’avió, ho va fer amb una estranyesa que era gairebé estupefacció.
No hi havia sirenes, ni policies, ni ambulàncies, ni personal de servei corrent espantats.
Ni crits ni cotxes accelerant.
Ni música de Hanz Zimmer. Cap de les emocions, sensacions o sons que un esperaria després d’un aterratge forçós.
Tan sols una llarga làmina d’asfalt solitària en un paisatge pedregós i desèrtic. Tres-cents metres de refregada marró fosc marcaven una cicatriu curvilínia a la terra, allà on l’aparell havia sortit de la pista fins a arribar a aturar-se.
L’Aura va aconseguir treure mig cos pel forat de la porta i va llançar una mirada atònita.
Ai, mare meva.
L’avió havia deixat un regalim de trossos blancs de metall escampats pel paisatge, com Hansel i Gretel amb les molles de pa. Una gran part de l’ala d’estribord havia desaparegut.
El terra estava a un parell de metres, distància que tothom en bona forma —i l’Aura ho està, caram si ho està!, com veurem després— i botes de pell pot superar d’un salt. Just abans de baixar va pensar en el maletí. Va tornar a l’interior de l’avió, va passar per damunt de l’hostessa —que encara respirava— i el va buscar entre els seients.
En un vol comercial hauria estat diferent. En un avió privat de setanta milions d’euros no cal enretirar tanta porqueria ni tants efectes personals. Ni cal mirar a gaires llocs.
El maletí havia volat cap enrere i havia quedat encaixat a la fila següent, de les sis que hi havia. La resta del que ara era un tros de metall destrossat es dividia en una petita zona de reunions i un dormitori al fons
(que l’Aura havia tafanejat acuradament, perquè una cosa és tenir por per la pròpia existència i una altra de molt diferent és privar-se de les necessitats bàsiques)
a més dels lavabos, la cuina i la cabina dels pilots.
Tot això inclinat en un angle antinatural i perillós, que no invitava a quedar-s’hi.
Quan va tornar a treure el cap, va rebre una bufetada d’aire fresc, que també transportava l’olor seca i polsegosa del desert que encerclava l’aeròdrom. Es va embolcallar més amb la gavardina. La sang de l’auxiliar havia començat a assecar-se, formava una capa enganxosa sobre la tela.
El silenci profund —que pesava tant com l’estrèpit de l’impacte que encara li ressonava a les orelles— ho feia tornar tot més irreal, si això fos possible.
L’Aura va mirar a terra, a l’ala destrossada de l’avió, des d’on just en aquell moment va brollar una flama.
Petita, de mig metre d’altura.
Res d’espectacular.
Però.
Per un moment, el pànic es va apoderar d’ella, en recordar que havia estat al caire del desastre total. El foc semblava que s’autolimités, com si l’avió, ja exhaust del drama, es negués a donar més espectacle.
N’hi havia prou amb el dels motors, ennegrits i calcinats; encara en sortien columnes de fum.
L’Aura no sap gran cosa de motors aeronàutics, però sap que és possible, si bé poc probable, que en falli un. Un error humà, un mal manteniment, estalvi de despeses. Cap de les causes esmentades li semblava versemblant. Fins i tot un colom volant a trenta mil peus d’altura i ficant-se dins el motor li semblava més fàcil d’imaginar que la Constanz Dorr retallant el pressupost en un aparell com aquest.
Un supercolom…
Improbable.
Que fallin dos motors alhora?
Impossible.
No sense ajuda.
El ronc suau d’un altre motor va entrar en escena, com si demanés permís per interrompre la conclusió esfereïdora a què estava a punt d’arribar.
L’Aura va girar el cap en direcció a l’origen del soroll i va veure un Mercedes-Maybach GLS 600 que s’acostava lentament. El vehicle era un contrast cridaner amb el desordre de l’avió destrossat.
Impecable, elegant, amb una lluïssor que reflectia el sol naixent.
Com un anunci.
El cotxe es va aturar a la seva altura, sense sortir de la pista.
La porta del conductor es va obrir i un home d’aspecte seriós i indumentària formal va aparèixer en el buit. Exhalava una olor acre, com de loció per a després de l’afaitat. Li va obrir la porta del darrere. Sense paraules, impertèrrit, es limitava a assenyalar l’interior.
L’Aura va agafar ben fort el maletí i es va deixar caure des de l’avió sobre el terra pedregós.
Va avançar cap al cotxe amb passos insegurs. Cada moviment li recordava la fragilitat de la seva situació.
Quan va arribar a l’home (ja batejat amb el nom de Senyor Seriós), va fer un gest en direcció a l’avió sinistrat.
—L’auxiliar…
—Ja venen.
—Els pilots…
—Ja venen.
Mentre s’esmunyia en el seient de cuiro blanc la realitat del seu entorn va canviar de sobte: del caos fred i metàl·lic d’un avió sinistrat a l’aïllament silenciós i controlat d’un vehicle d’ultraluxe.
No es va poder aguantar les rialles, que li van sortir patrocinades per la Mari Paz Celeiro.
Això és una ximpleria descomunal, rosseta.
Vas fer curt, Emapé.
—Deixaré el seient fet una porqueria —diu al conductor del Mercedes quan aquest entra.
Té la gavardina empastifada de sang de l’auxiliar, i la tapisseria és d’un cuiro blanquíssim. De la mena de cuiro que fins i tot desaconsella asseure-s’hi amb texans.
El Senyor Seriós llança una mirada fugaç cap a l’Aura a través del mirall retrovisor.
—No s’amoïni —respon amb una veu desproveïda de cordialitat—. Tinc un producte allà darrere.
Un producte allà darrere.
No hi ha amenaça ni ironia, sinó l’actitud desapassionada del professional. L’Aura sospita que no és la primera vegada que aquell individu ha de netejar taques d’aquest caire.
Té esgarrifances.
El cos, si bé allunyat del perill imminent, encara se li estremeix amb la vibració del terror acabat de viure. El cotxe arrenca amb suavitat i els encapsula en una bombolla de silenci artificial. El ronc fluixet del motor és una promesa distant de moviment i escapada.
—Hi ha molta distància fins a la finca?
—Vuit minuts —puntualitza el Senyor Seriós.
Vuit minuts.
Per a altres persones, vuit minuts podrien ser un període minúscul.
No pas per a l’Aura Reyes.
Per a l’Aura Reyes vuit minuts són un interval de temps suficient per recordar com va ser la primera visita a Los Poyatos.
4
Un trajecte
Demana a l’Aura Reyes que posi nom a l’infern, veuràs que no triga gens.
Presó d’alta seguretat de Matasnos, et diria.
Imagina’t la forma de la presó, amb els terrats sempre il·luminats perfilant-se sobre un cel negre i sense estrelles. Un lloc tan cruel i esfereïdor que el van clausurar fa mig segle. Un lloc on tota incomoditat té el seu seient i tot soroll trist té la seva habitació. Un lloc que comparat amb les presons modernes —humanes i democràtiques— és una cambra dels horrors. I que es va tornar a obrir a causa del cretinisme dels polítics i del gran amuntegament de reclusos a les presons.
Imagina’t la versió més sàdica del castell d’If que puguis i sabràs què és el que encara causa malsons a l’Aura Reyes.
Ella disposa de vuit minuts per revisar la seva vida i els seus errors abans d’enfrontar-se un cop més amb l’Irma Dorr.
Vuit mesos, va passar empresonada allà dins.
Per un crim que no havia comès.
Va aconseguir fugir de la presó on es trobava reclosa.
Com?
De la mateixa manera que havia viscut l’Antiga Aura. Lligant-se fils als canells. Convertint-se en una marioneta del poder.
Un home amb accent andalús —que segons ell es deia Mentor— volia recuperar un objecte que li havien robat. La lladre era una antiga empleada seva. Una metgessa forense anomenada Celia Aguado.
Aconseguir el maletí era un preu barat per la seva llibertat.
El problema?
No sabia on eren les seves filles.
Quan l’Aura va acceptar entrar a la presó, les va deixar amb la Mari Paz Celeiro. Exlegionària, exalcohòlica. Sense sostre, sense feina.
No era la guardiana que es mereixien les nenes. Però sí la que necessitaven.
L’Aura s’havia de preocupar per moltes coses. Però la seguretat de les seves filles no era una d’elles. Abans que l’Aura entrés a la garjola, l’últim que li va dir la Mari Paz va ser:
—Mentre jo visqui, rosseta, no els tocaran ni un pèl, ho sents? Ni un pèl.
El problema de fer promeses, segons descobririen a les males, és que cal complir-les.
En Sebastián Ponzano no havia oblidat la que li va fer l’Aura quan ella va enfonsar el seu projecte de fusió amb el Banc Atlàntic de la Laura Trueba. I ell, al seu torn, també li va fer una promesa:
—Meuca dels collons. Me la pagaràs. Aquesta me la pagareu. Totes tres.
Què passa quan s’oposen la voluntat d’una sensesostre i la d’un multimilionari president de banc? La força imparable i l’objecte inamovible, tot aquest rotllo?
En Ponzano va enviar assassins darrere l’Aura i les nenes. L’Aura va aconseguir alliberar-se dels que li havien tocat a ella. La Mari Paz va fugir amb les petites i va aconseguir evitar els seus assassins durant dies, fins que se li va acabar la sort i, derrotada i trencada, va acabar al fons d’un barranc.
Va resultar que hi havia més d’un interès en la persecució de l’Alex, la Cris i la legionària. L’Irma Dorr volia recuperar fos com fos el manuscrit que el Mentor havia exigit a l’Aura com a preu per la seva llibertat. Per això va enviar el seu propi assassí, que va eliminar els d’en Ponzano.
Un home anomenat Bruno, el fill de l’Irma Dorr (i net de la Constanz) va raptar la Cris i se la va endur a Los Poyatos, la mateixa finca cap on ara va l’Aura. Un latifundi al nord d’Andalusia, un verger enmig del desert, creat a còpia de milions.
El preu per recuperar la seva filla era el que hi havia dins l’elegant maletí de pell que ella tenia a la falda.
L’Aura passa la mà per la superfície, reflexionant sobre el seu contingut. Una biografia no autoritzada de la família Dorr, que havia costat la vida al seu autor. En aquelles pàgines, censurades i incompletes, esquitxades —literalment— de sang, es detallava una història recent d’Espanya del tot diferent de la que coneixia l’Aura.
Explicava com un grup secret d’homes i dones, d’enorme riquesa i influència, governaven des de l’ombra sense cap mena d’oposició ni de control.
El Cercle.
Un nom avorrit, sense imaginació.
Intencionadament pla.
Ningú no n’havia sentit a parlar, més enllà d’algun conte de la vora del foc entre assessors borratxos i periodistes antiquats amb perruca. Xiuxiuejat, mai dit en veu alta. Mai escrit.
Fins ara.
Tots els noms que apareixien al final del manuscrit pertanyien a l’elit: Laura Trueba, Sebastián Ponzano, Ramón Ortiz. I, evidentment, l’Irma Dorr, ja que el seu pare havia estat el fundador d’El Cercle.
L’Aura havia hagut de lluitar amb dents i ungles per recuperar aquell manuscrit, per conquerir la seva llibertat. El va arrabassar a la doctora Aguado, junt amb una fortuna en diamants. Quan el va tenir per fi a les seves mans i es va reunir amb la Mari Paz, l’esgarrifosa veritat es va obrir camí.
L’Irma Dorr tenia la seva filla.
En els mesos posteriors a aquest moment, l’Aura s’ha preguntat si aquest va ser el moment definidor de la seva vida. El moment en què va dir de debò, convençuda: «Fins aquí».
No el moment en què la van apunyalar a casa seva, ni quan va decidir agafar el camí més difícil per netejar el seu nom.
Sinó el moment en què va veure la Mari Paz esperant una resposta.
I ella l’hi va donar.
El moment en què va saber que si el mateix Llucifer tracés una ratlla a la sorra, la Mari Paz estaria amb l’Aura, qualsevol que fos el costat que ella triés.
—Faré el que demanis —li havia dit la Mari Paz—. I ho faré a qui sigui.
Va fer una pausa.
—Però ho has de dir en veu alta.
L’Aura tremolava per dins, però ho va dissimular bé. Desitjava egoistament que li estalviés el mal tràngol, però va comprendre que era just que l’hi demanés.
Hi havia dignitat en la seva postura. El pols ferm, el cap dret, els ulls decidits. Tanta com a la seva resposta curta i lacònica.
—Mata’ls a tots.
I això va fer.
Això van fer.
Van entrar a Los Poyatos i van rescatar la Cris.
La Mari Paz va deixar una pila de cadàvers al seu pas.
I, tanmateix, tot podria haver resultat un fracàs absolut si no s’haguessin donat una sèrie de circumstàncies. Vides molt diferents van convergir a l’escalinata de pedra que dona accés a la mansió principal a Los Poyatos:
a) una nena que en la seva curta existència havia conegut l’amor incondicional, però també la mort, la persecució i la por,
b) una dona sense escrúpols, que l’aguantava com un escut mentre l’apuntava amb una arma,
c) tres dones més que la contemplaven atònites i desarmades i
d) també hi havia en Bruno.
En Bruno, que va descobrir —massa tard— que l’Irma Dorr li havia mentit durant tota la vida. I va recompensar aquestes mentides ficant-li una bala al cap.
I aquest hauria pogut ser el final de la història de l’Aura. Recuperar les filles, amb una fortuna en diamants, i la promesa del Mentor de netejar el seu historial a canvi del maletí.
The End, fosa en negre. Música triomfal. Crèdits.
Però no.
Però no, perquè en aquest cas va entrar en joc una altra cosa. Potser la seva consciència. Potser el compromís que havia adquirit amb el Mentor o el seu desig de ser lliure. Potser la necessitat de no sentir-se una marioneta.
Li calia poder comunicar-se amb el Mentor per netejar el nom de l’Aura (el de totes tres, en realitat, ja que se’ls havien anat acumulant unes quantes acusacions). El Mentor li havia promès immunitat a canvi del maletí (ara en sabem el contingut, però llavors encara no).
A l’Aura ja l’havien enganyada abans. Aquesta vegada volia jugar segons les seves pròpies normes.
Això va originar dos problemes.
Li calia obrir el maletí. El seu pany contenia diverses trampes que activarien una geolocalització (malament) o destruirien el contingut (pitjor).
I li calia trucar al Mentor sense que aquest les localitzés en encendre el telèfon (encara pitjor).
Al refugi que havien creat les cinc dones en un llunyà poblet escocès, la Sere es va barallar amb el maletí i el seu pany impossible. Com que no podia utilitzar tecnologia moderna, la Mari Paz va haver de voltar per biblioteques i centres públics, comprant ordinadors vells i atrotinats a preu de saldo, i fent feliços molts bibliotecaris abandonats pels seus alcaldes.
Va trigar sis mesos a resoldre l’endevinalla del maletí.
Sis hores a resoldre la del telèfon.
—Són tecnologies molt semblants —havia dit, estranyada—. És gairebé com si els haguessin fabricat les mateixes persones.
—Espies?
—No —havia respost la Sere—. És diferent. Un animal d’una altra mena. No ho havia vist mai.
L’Aura s’atura un moment a reflexionar sobre aquestes paraules —i la seva pròpia estupidesa—. Sobre la poca importància que els va donar aleshores i com el que podria haver estat la fi de la seva història —almenys de les parts dignes d’una novel·la— es va convertir en una bifurcació com la que agafa ara mateix el Mercedes mentre s’acosta a Los Poyatos.
Em vaig tornar tova. O descuidada, pensa.
O totes dues coses alhora.
Els vuit mesos que havia passat a la presó li havien endurit l’ànima per dins. Però la cabra avesada a saltar fa de mal desavesar. L’Aura tenia tirada a l’amor i a l’optimisme. Les seves dues febleses principals. Els mesos a Escòcia havien esborrat la influència de la presó. Havia estat una etapa de felicitat, com no n’havia conegut cap abans. Almenys d’ençà de la mort d’en Jaume. I potser des de sempre.
Havia format una nova família, la millor possible.
La Mari Paz.
El que havia passat entre elles. Les paraules encara no dites. Els sentiments mutus.
Fa que no amb el cap. Ara no hi pot pensar, en això.
Només pot pensar —i ha de pensar— en com no va prestar prou atenció a les paraules de la Sere.
En com havia sucumbit a la il·lusió de control.
Van pujar a una furgoneta, es van allunyar un bon grapat de quilòmetres i van encendre el telèfon del Mentor.
L’Aura va cloure el tracte.
El contingut del maletí a canvi d’esborrar uns quants historials. El seu i el de les seves amigues. Hi va afegir, a última hora, una colla de legionaris marginats de la societat, amb qui encara tenia un deute.
Pensava eixugar aquell deute, amb interessos.
Va penjar amb un somriure d’orella a orella.
Just quan l’Aura es va ficar l’aparell a la butxaca i va obrir la porta de la furgoneta, el telèfon va sonar un altre cop.
L’Aura, amb mig cos a dins i la butxaca de l’abric xiulant, va mirar la Mari Paz, que li va tornar la mirada intrigada.
—No l’agafis —va dir la Sere des del seient del darrere.
Tenia els ulls encara més sortints i espantadissos que de costum.
—Per què?
—Perquè et pensaràs que és l’home amb qui acabes d’enraonar, diràs una frase de l’estil «Què s’ha descuidat?» i serà algú amb qui no vols parlar.
L’Aura tenia la sensació que la Sere sabia molt més del que li deia. Molt, molt més. Llavors, però, no podia abordar aquesta qüestió. Perquè el telèfon continuava sonant. A la pantalla hi podia veure la paraula «Desconegut».
Quan va despenjar, va sentir una veu de dona. Suau, com de caramel.
—Saps qui soc?
L’Aura ho sabia. No sabia com era possible —encara que en aquell moment procurava no deixar-se sorprendre—, però la veu que va sentir era molt semblant a la d’una dona que va veure morir davant els seus ulls. Més gran, evidentment. Més tenebrosa.
—La Constanz Dorr —va fer l’Aura.
La Mari Paz, amb els ulls mig clucs, va obrir i tancar els dits. Les mans imitaven ocells engabiats. La Sere va fer que no amb el cap, preocupada, com volent dir: «T’he avisat».
—No sé si em sorprèn més que hagi aconseguit defugir la mort o que hagi aconseguit contactar amb nosaltres tan de pressa —va afegir.
—Escolta, maca, no hi ha res que no pugui aconseguir si m’ho proposo.
—És el que m’han dit. Aixecar un imperi, convertir-se en… com era? «Un monstre que teixeix la seva teranyina a l’ombra».
La Constanz va riure. Era un so clar. Poderós i, alhora, fràgil.
—Ah, sí! El llibre. De seguida parlarem de negocis, estimada. Encara ens estem coneixent.
—No m’imaginava així la seva veu.
—Com, si no? Com la d’una bruixa de conte de fades?
—No, tampoc. No ho sé ben bé. Vaig suposar que sonaria… diferent.
—Tuteja’m, dona, fes-me el favor. Una veu gemegaire i trencada, com la d’una iaia tancada en una residència?
—Com la d’una morta —va puntualitzar l’Aura.
—Ho entenc, sí. Durant tota la vida he defraudat les expectatives sobre aquesta qüestió. La veritat és que em trobo la mar de bé. Millor que mai, gosaria dir. Aquest és el primer motiu de la trucada.
—Dir-me que es troba la mar de bé?
—Si no fos per tu, maca, encara estaria lligada al llit. Drogada i segrestada per la meva desagraïda filla.
I, si no fos per mi, la teva filla encara seria viva, va pensar l’Aura. I, si no fos per mi, el maletí que tinc a les mans estaria a les teves. I conec l’existència del teu club secret. Per si et faltessin motius per trobar-nos i matar-nos a les cinc.
—No t’he donat les gràcies —va afegir la Constanz.
—No cal que ho faci.
—Considera, doncs, que això és un regal innecessari.
El mòbil de l’Aura va vibrar dues vegades. Acabava d’arribar un missatge. Es va apartar l’aparell de la cara i va obrir l’aplicació. Era un vídeo. Hi va fer clic. Va trigar molt poc a penedir-se’n.
Al vídeo hi sortia algú que va reconèixer. Jaqueta blau marí amb botons, nus de corbata estret com el puny d’un garrepa. Cabells blancs pentinats cap enrere, formant cargolins al clatell. Cabells de ric. Va reconèixer l’escenari. El Jaguar XF de què se sentia tan orgullós. Que presumia de conduir ell mateix, sempre que en tenia l’ocasió. Va reconèixer els ulls d’en Ponzano, mirant la càmera del mòbil amb terror pur. Una pistola ben visible a la templa.
L’Aura no va apartar la vista quan es va disparar el tret. Quan la tapisseria blanca del Jaguar va canviar de color, i la sang i el cervell de l’home que havia decretat la seva mort i la de les seves filles van esquitxar la finestra del conductor.
L’Aura va baixar del cotxe perquè les nenes no veiessin la seva reacció. Tenia l’estómac encongit, de por i d’angúnia. I hi havia una altra cosa. Va caminar sis passos, set, lluitant contra aquella sensació. Tan natural com indesitjada. Les coses naturals són repugnants. Alleujament. Es va doblegar sobre ella mateixa i va plorar durant uns quants segons, per rentar-se de dins cap enfora. Es va acostar el telèfon a l’orella i va provar d’enraonar, però no li sortien les paraules. Va necessitar uns quants segons per refer-se. Quan va parlar, la veu li va sortir com un espagueti sec en trencar-se.
—Per què?
—Perquè no m’ha agradat mai començar els negocis amb un deute. La meva vida per la teva.
—I per què creu que farem negocis?
—Perquè tens una cosa que vull.
L’Aura va prémer els llavis durant un segon insubornable. Només ets ric si els diners que rebutges tenen més bon gust que els que acceptes, li havia dit una vegada la seva mare. I l’Aura llavors se sentia milionària, tant en sentit literal com figurat. Però la frase següent no estava relacionada amb el gust, sinó amb la por. No es fan tractes amb el Dimoni.
—Vostè no té res que jo vulgui.
—En això t’equivoques, estimada.
Hi va haver una tos, lleugera i educada, a l’altre cap de la línia. La mena de tos que arribava esmorteïda per un mocador de fil brodat amb inicials.
—I no m’agradaria que fessis un tracte amb l’altra part.
—L’oferta de l’altra part és recuperar la meva vida i la meva llibertat —va dir l’Aura—. I ara, gràcies a vostè, no hauré de mirar de reüll cap enrere quan camini pel carrer.
—Jo et puc oferir el mateix.
—En igualtat de condicions, em veig obligada a acceptar la primera oferta, senyora Dorr.
La Constanz va riure, amb una bona educació exquisida.
—Doncs apujaré l’oferta. La meva història per la teva.
Va fer una pausa teatral.
—Dona’m el maletí i jo et diré la veritat sobre la mort del teu marit.
L’Aura es va estremir, com si alguna cosa hagués estat a punt d’esclafar-la. En algun lloc, molt lluny —i insuportablement a prop—, una peça va encaixar a lloc. La penúltima d’un dòmino gegantí que havia començat a caure feia molts anys.
—Hem arribat. —La veu del conductor la fa sortir dels records.
L’Aura alça el cap i mira a través de la finestra tintada. La mansió dels Dorr es perfila uns quants centenars de metres més enllà. El cotxe s’ha aturat a la vora d’un edifici baix, amb un aspecte rústic. Té les parets emblanquinades de calç. Les portes, verdes, de metall acanalat.
Entreobertes.
Ella espera, dubtant, amb la mà al pom.
No era el que s’havia imaginat. Ni per al que s’havia preparat.
—A la senyora no li agrada esperar —l’exhorta el conductor a través del retrovisor.
L’Aura sospira i obre la porta.
L’última peça del dòmino, ara sí, comença a caure.
5
Un estable
Per damunt de tot, fa olor de sexe i de mort.
Totes dues olors s’imposen a la del fenc i del cuiro envellit. A la de la merda de cavall i del metall que grinyola.
En entrar, l’Aura arruga el nas, un instant, per instint. Després respira, amb bon criteri. Com més aviat s’ompli les fosses nasals, més aviat s’hi acostumarà.
El terra del passadís, ple de palla.
Les cavallerisses, a un cantó, gairebé totes buides. Les poques ocupades allotgen bèsties que esbufeguen amb nerviosisme, com si s’adonessin de la tensió que flota a l’ambient. Les crineres brillen sota la llum somorta, i les potes, neguitoses, piquen a terra. Els ulls dels animals, que reflecteixen una barreja de por i alerta, segueixen l’Aura mentre avança.
L’avisen.
Al fons, a contraclaror, hi ha un espai obert, d’on ve una cacofonia primitiva.
Ungla, pell i pulmons. Peülles, fuet i grits.
Les ombres de figures que es mouen frenèticament creen un aiguafort a l’estil de Goya, dibuixant una escena que sembla treta d’un passat oblidat.
L’Aura, escurçant la distància amb l’espectacle, s’obre pas en l’atmosfera gairebé sòlida. Ara les altres olors han desaparegut. Fins i tot la de la mort.
Només queda el sexe, que flota en l’aire i el tenyeix d’un taronja radioactiu, tòxic. Cal apartar-lo amb les mans per caminar, com una cortina.
Al fons hi ha set homes.
Un, subjectant una euga per la brida, mira de tranquil·litzar-la. Els altres sis envolten un cavall daurat, el més bonic que l’Aura hagi vist mai, que piafa i s’agita, neguitós i salvatge.
L’Aura no els presta atenció.
Només té ulls per a la Constanz Dorr.
Sent un calfred.
Les cròniques de societat de la seva època admiraven els seus cabells ros plom i les celles esmolades, però l’Aura aprecia sobretot la seva estructura òssia. La barbeta recta, els pòmuls angulosos; tot això envolta una boca recta i ampla.
El cavall encara s’agita, sense que els homes siguis capaços de dominar-lo. Cinc-cents quilos de músculs i ossos es regiren intentant alliberar-se. L’espai obert de l’estable, que deu fer uns quaranta metres quadrats, sembla esquifit i desprotegit amb la presència d’un animal d’aquelles dimensions. Les peülles tiren coces, rebusquen, intenten escapolir-se. Esclafen el terra a pocs centímetres del lloc arran de la paret on s’espera la senyora de la casa.
Immutable.
Té la postura d’una ballarina clàssica. Pantalons de color crema, jaqueta verda, ajustada.
Impassible.
—Acosta’t, estimada. —La Constanz la crida al seu costat. Parla com si estigués convençuda que aconseguirà tot el que desitja.
—Sap el que li ha passat al seu…?
L’Aura deixa aflorar els nervis i la por del que ha passat. Fa menys d’una hora estava en un avió que ha hagut de fer un aterratge d’emergència, molt probablement a causa d’un sabotatge.
Haver perdut un jet de setanta milions d’euros sembla un tema de conversa que cal esmentar com més aviat millor.
—Xssst —la renya ella, cosa que augmenta la seva sensació d’irrealitat—. Ets aquí, oi? Ja en parlarem després, de l’avió. No em privis de l’espectacle.
Somriu.
L’Aura sempre ha pensat en la vellesa com un atacant inesperat. Un dia et contemples al mirall i et descobreixes vella. De cop i volta. D’una manera inevitable, com qui obre la porta de casa i es troba amb un testimoni de Jehovà amb el dit enganxat al timbre.
La Constanz Dorr ha esquivat la majoria dels atacs.
És prima i nerviüda. A la seva cara no hi ha rastre de cirurgia, tret de la certesa empírica que, a la seva edat, és impossible tenir aquest aspecte sense l’ajuda del bisturí. A l’Aura li recorda la Katharine Hepburn de la pel·lícula A l’estany daurat.
La seva pell —gairebé transparent— resplendeix, fins i tot en la penombra de l’estable. Les galtes una mica caigudes i les venes varicoses de les mans són els únics indrets on el temps sembla fer-li justícia.
—Vuitanta-cinc anys, estimada Aura —diu la Constanz, amb la veu de caramel torrat, somrient davant l’evident escrutini de la visitant—. Una tassa de te?
Li assenyala una tauleta alta i rodona, de fusta lacada. Al damunt hi ha un servei de te en una safata d’argent. La tetera de porcellana fumeja, preparada per servir.
L’Aura no sap què la deixa més bocabadada. Si la precisió impecable de tenir l’aigua a punt per a quan aparegués ella, o la incongruència del conjunt luxós a la cantonada d’un estable.
—Si jo tingués la seva edat, també presumiria.
La Constanz fa que no amb el cap, divertida, mentre prepara la infusió.
—Ximpleries! Una dona ha de dir la seva edat sense por. Els homes esperen que et treguis anys, te n’has adonat? Donen per fet que la mentida venial és natural en nosaltres.
En cada tassa hi posa una bosseta i hi tira un parell de terrossos de sucre, sense preguntar a l’Aura com el vol. Després hi aboca l’aigua amb delicadesa, sense abocar-ne cap gota.
—És una concessió paternalista i vulgar. Una de tantes en què caiem sovint —continua, deixant la tetera a la safata—. Com les nenes que es pensen que som.
Atansa la seva tassa a l’Aura, agafant el platet amb totes dues mans.
L’Aura ha conegut molts homes poderosos en la seva vida. Coneix íntimament els jocs de poder. La combinatòria infinita d’elements amb què els qui desitgen alguna cosa d’una manera fefaent es presenten a ells mateixos. Perfums caríssims, escenaris dissenyats al mil·límetre a fi d’entrar pels ulls i provocar ceguesa.
El desplegament de la Constanz els fa empal·lidir a tots.
En Ponzano havia regalat a l’Aura un diccionari de la RAE, amb algunes paraules subratllades. Una d’elles era
Carisma: m. Especial capacidad de algunas personas para atraer o fascinar.
Al costat, amb llapis, hi havia afegit: «No es pot comprar ni fingir».
Mentre agafa la tassa de mans de la Constanz Dorr, l’Aura s’obliga a recordar —no sense esforç— que aquella criatura bellíssima amb aspecte d’estrella de cine és una assassina sense escrúpols.
Que va ordenar liquidar qui em va ensenyar això del carisma, ja que n’hem parlat.
—Jo continuaré dient que tinc quaranta i pocs anys, si no li fa res.
La Constanz riu amb una exquisidesa indulgent.
—Ja arribaràs a la meva edat, maca, i llavors ho entendràs.
—Si vostè ho diu…
—No et podré convèncer que em tractis de tu, oi?
—La podré convèncer de continuar la conversa en un altre lloc? —diu assenyalant el maletí, que ha deixat a terra.
La Constanz no segueix la direcció cap on apunta l’Aura. Decanta una mica el cap, fa un glop minúscul a la seva tassa de te i assenyala, al seu torn, amb la mirada.
—Tot té significat en aquesta història. Tot.
L’Aura es gira —enèsim joc de poder perdut des que va arribar—, a temps de veure com els homes cada vegada tenen més problemes per subjectar el cavall. El penis de l’animal està completament erecte, els ulls se li belluguen, les fosses nasals semblen un ventilador.
Ha arribat el moment d’analitzar l’escena.
A un cantó de l’estable, l’euga.
Jove, en zel. De color negre o d’un castany molt fosc. L’Aura no ho sabria distingir amb tanta poca llum. El que sí que veu són els genitals de la femella, que alça la cua i els ensenya al cavall. S’obren i es tanquen com una boca afamada.
—Se’n diu vulvejar —explica la Constanz amb suavitat—. Ho fan quan estan a punt.
El cavall reacciona gairebé immediatament, s’agita amb més ferotgia. Un dels homes cau a terra, empès per la gropa. Els altres s’han d’esforçar per compensar la seva absència mentre s’aixeca.
—Ara —mana la Constanz.
La seva veu amb prou feines s’ha sentit enmig del xivarri, però desferma un devessall d’activitat. Un segon grup de sis homes entra a l’estable per una porta lateral. Porten un maniquí en forma de cavall, sostingut damunt rodes metàl·liques, i l’interposen entre el cavall i l’euga.
—D’aquest esquer se’n diu «fantasma». De seguida veuràs per a què serveix.
L’Aura ja ho sap, per a què serveix, però està tan fascinada que no diu res.
Els homes del segon grup s’afegeixen als del primer per subjectar el cavall. La seva ajuda és necessària. El vulveig de la femella i l’olor, cada vegada més concentrada, han portat l’animal al paroxisme.
Un d’ells se separa dels altres i busca sota el maniquí fins a treure’n un drap, que impregna amb el contingut d’una ampolleta que duu a la butxaca.
—Per a què és això?
—Per netejar e