Victorian Psycho

Virginia Feito

Fragment

cap-6

Capítol I

En què arribo a Ensor House

Ensor House és una casa plantada enmig d’un erm que recorda el front arrufat i la papada d’un banquer que es disposa a donar una notícia terrible amb els dits entrellaçats.

Quan veig per primer cop les finestres amb trencallums que em miren, soc dalt del faetó sense capota que travessa l’erm per portar-me al meu destí, mentre els pits em ballen sota la cotilla.

—Allò d’allà és Ensor House —diu el cotxer, al meu costat, apuntant la casa amb la barbeta.

És un dels empleats del senyor Pounds, a qui han enviat a l’estació de Grim Wolds amb l’encàrrec de recollir la nova institutriu i portar-la a la casa.

Miro les anques vellutades del cavall que tinc al davant, a continuació el cotxer, amb les galtes picades per la verola i un nassot caigut i protuberant com un goll. Ens acabem de conèixer, però intueixo una ment lenta, decadent, darrere d’aquesta mirada buida. Una dent solitària treu el cap per la seva boca mig oberta.

—Els coneix gaire, els amos? —m’aventuro a preguntar.

—Pse.

Com que no acabo d’estar segura de què vol dir, hi insisteixo.

—Com són?

Es limita a respondre:

—N’he tingut de pitjors.

És un inici prometedor. Els músculs de la cara se’m mouen furiosament mentre observo el paisatge inhòspit. S’acaba el dia i els núvols pampalluguegen com si a dins hi cremessin espelmes. L’aire porta una mica d’aiguaneu, tot de mans diminutes brandant ganivets diminuts et tallen els dits i les galtes. El faetó sotragueja pel terreny desigual mentre les rodes desproporcionadament grosses fan decantar els dos passatgers cap a estribord i aixafo el cotxer. Em frega la cuixa amb una mà plena de penellons mentre amb l’altra aferra el cuiro esquerdat de les regnes.

Sospito que els meus nous amos deuen haver considerat que enviar-me un carruatge més gran i tancat hauria estat una extravagància. Un mitjà de transport massa luxós per al meu primer dia de feina. No deuen voler que em faci il·lusions.

Em miro la falda. La mà del cotxer continua allà. Em giro i veig el meu bagul, que va repicant al portaequipatge, amb les meves inicials daurades mig esborrades de la pell gastada.

El cavall s’atura davant la porta reixada i deixa caure el cap en el que es podria interpretar com un gest de derrota, i el cotxer decrèpit salta a terra amb una agilitat sorprenent per descórrer la balda i acompanyar la reixa de ferro per damunt la grava. Passem entremig de dos pilars de pedra mig derruïts i enfilem el camí que puja cap a la casa.

Quan estem a punt d’arribar-hi, el cotxer atura el carruatge sense badar boca. Dedueixo que n’he de baixar, i quan em deixo lliscar fins a terra, el vestit se m’arromanga per les cuixes. Les meves botes aterren al fang amb un xipolleig de vísceres espremudes dins d’un puny.

Un arbre tort s’inclina davant meu amb les puntes de les fulles d’un vermell intens. Un rastre d’heura emmarca la finestra del pis de dalt, des de la qual m’observa una dona d’expressió severa.

L’entrada principal de la casa saluda des de darrere d’una estesa de lliris de neu que fa pensar en una colla de dones amb còfia que acoten el cap en senyal de deferència. Començo a caminar cap a les portes de fusta tatxonada mentre amb les faldilles escombro les flors amb l’entusiasme d’una dalla.

Està entrant la tardor, comença a refrescar i d’aquí a tres mesos tothom d’aquesta casa serà mort.

La majordona, la senyora Able, em rep al vestíbul tot picant l’enllosat amb el peu. No cal dir que no està casada i que el títol de senyora és una mera formalitat que va amb el càrrec. L’ull esquerre li mira guerxo, i em sap greu no portar una brúixola a sobre per poder comprovar cap a quin punt cardinal apunta normalment.

S’escura la gola.

—Espero que hagi tingut un bon viatge. Fa fred, però encara n’ha de fer més —diu, o alguna cosa així.

Parla fluixet i en un to monòton molt irritant. Avanço el cap per intentar pescar alguna paraula enmig del balbuceig que li surt de la boca com a contracor.

—Aguanto bé el fred —responc.

Un dels dos ulls se’m clava al vestit. Dedueixo que deu ser una visió poc edificant, perquè estreny els llavis.

—Deixi’m que li ensenyi la seva habitació —diu, i entrem totes dues juntes a la casa.

A dins tot és fusta fosca de roure, espesses catifes turques i ombres de la negror més profunda. Amb prou feines em veig la meva pròpia mà repenjada a la barana mentre enfilo l’escalinata i giro cap a una llarga galeria plena de portes de cambres tancades.

—Temps enrere, Ensor era una casa medieval —m’explica la senyora Able en un barboteig imbuït d’orgull—. Al llarg dels segles, s’ha anat remodelant per adaptar-se a cada nova generació.

La senyora Able camina una mica girada, com si no volgués exposar l’esquena sencera als meus ulls. Una vena botida li recorre el coll i se li fica sota la roba.

—Li tinc preparada una habitació petita de la part del darrere —diu—. He suposat que s’estimaria més estalviar-se el refinament innecessari de les de la part del davant, que són més grans.

—Per descomptat —m’afanyo a respondre. El gust pel luxe i l’opulència denota una tendència a la degradació moral impròpia en una institutriu.

Deixem enrere les habitacions que donen a la façana, girem per un passadís estret i amb el terra de pedra que surt de la galeria principal, i la senyora Able obre una porta baixeta i solitària. Em fa un gest per convidar-me a entrar-hi. Quan passo pel seu costat li frego la mà inerta amb les faldilles i l’enretira a l’instant. Em dic per dins que la senyora Able és una dona que no ha tingut mai un penis ben agafat.

—L’esperen a baix al menjador, on coneixerà els seus senyors, que també són els meus —diu des del pas de la porta.

Per un moment em venen al cap els meus antics senyors. Aquella mirada tan agra. Aquelles ungles tan netes. Aquells secrets, embolcallats en mocadors de seda o amagats sota levites de coll de vellut i darrere de cortines porpra.

—És… amable, el senyor Pounds? —pregunto mentre em trec la capa de quadres.

—És un bon amo —respon la senyora Able, tot i que… ¿podria ser que hagués fet una pausa gairebé imperceptible, que li hagués vist una insignificant lluïssor de dubte als ulls i que els hagués apartat un moment de no res?

Després de comminar-me una altra vegada a baixar a sopar sense més demora, es retira. Tanco bé la porta i em giro per examinar l’habitació. Té el mateix roure fosc i les mateixes cortines feixugues; en definitiva, sembla més difícil de cremar que la que tenia fins ara.

M’acosto a la finestra i observo el jardí de la banda nord-est, il·luminat per la claror feble del crepuscle. Deu ser el tros de jardí més lleig de tot Ensor House, però infinitament més agradable que les vistes de l’habitació on dormia de petita, que donava al cementiri. El cementiri, marró, podrit i tort com la boca d’un vell per dins.

Noto que m’estan mirant i em giro amb el somriure preparat a la cara. L’únic que veig és la meva pròpia imatge reflectida al mirall ovalat del rentamans. Em respon amb un somriure congelat, però es nota que és forçat. Els ulls són dos forats de bala.

M’ajupo per aixecar la tapadora de l’orinal pensant-me que hi trobaré els pixums de la meva predecessora, però està net.

Encara m’han de pujar el bagul. Em llepo el palmell de la mà, me’l passo pels cabells esbullats pel vent i em netejo una mica de brutícia de la galta. De moment, és el màxim esforç que estic en condicions de fer per millorar el meu aspecte. Ja estic preparada per conèixer els meus senyors.

Capítol II

En què conec els meus senyors i no em semblen res de l’altre món

El menjador llueix amb orgull un sostre enteixinat de noguera molt treballada i, penjat sobre el trinxant, un Rembrandt immens que representa un animal espelletat: Bou escorxat. Molt probablement, una còpia feta per algun dels seus alumnes.

El senyor i la senyora Pounds estan asseguts en un extrem de la taula, llarga com una balena, i jo estic exiliada a l’extrem oposat, a una distància absurda, gairebé còmica. Ells intenten mirar-me entre els canelobres de plata, i jo m’haig d’anar bellugant a la cadira buscant un punt des d’on em puguin veure millor, però l’únic que aconsegueixo és amagar-me encara més.

El senyor Pounds es gira cap a la senyora Pounds esperant instruccions, fins que ella arqueja les celles per indicar-li que ja pot fer el pas i llançar-se a l’abisme de la conversa.

—Espero que hagi tingut un viatge agradable.

—No —dic, tan somrient i en un to tan alegre que ell fa que sí amb el cap.

—Bé —es limita a dir.

Un cop trencat el gel, és la senyora Pounds qui pren la paraula.

—A l’anunci esmentava que el seu pare és sacerdot, oi?

—Sí —responc. El reverend no és el meu pare, pròpiament parlant; més aviat n’és un substitut, però després de tants anys ja m’he acostumat a referir-m’hi així—. És el rector de la nostra parròquia.

—I la seva mare?

—Va morir fa deu anys —contesto. Veig les dents de la mare, somrient-me des del llit.

—Quina pena —es lamenta la senyora Pounds—. La presència d’una mare és vital, en una casa. Si no, qui inocula en les criatures el sentit de la moral i la tendresa?

M’espremo el cervell buscant una resposta adequada.

—Per exemple, la institutriu, em sembla a mi —salta el senyor Pounds amb una rialla sardònica encallada a la gola—, que per això li pago.

—Sí. Esperem que tingui més bon caràcter que l’última —diu la senyora Pounds, amb uns ulls grisos jaspiats amb vetes de llum d’espelma—. Una desagraïda, això és el que és. Va desaparèixer sense deixar rastre.

—Ja n’hi ha prou, estic tip de sentir parlar de l’anterior institutriu —replica el senyor Pounds. Un silenci s’abat sobre la taula mentre ell allarga el braç per servir-se un filet gris de vedella. Amb la quietud se sent encara més la dringadissa dels coberts contra la porcellana—. En fi, senyoreta Notty, ja la tenim aquí —afegeix, buscant refugi en els fets consumats.

—Sí.

—Vinguda des de Hopefernon.

—Sí.

—És petit, oi, això de Hopefernon? —pregunta—. Què hi fa, allà, la gent, per distreure’s?

—Ballen molt —dic en un to lúgubre.

El senyor Pounds m’analitza arrufant una mica les celles (unes celles rodones i abundants, observo).

—Fa broma? —pregunta amb un deix de desaprovació.

—Sí.

—No és a Hopefernon, on van aparèixer tots aquells bebès assassinats? —salta la senyora Pounds.

Sol passar que quan conec algú i surt Hopefernon a la conversa, em preguntin pels bebès. Va sortir als diaris. Una història terrible. (Cinc els van trobar en tombes anònimes i un altre, al desguàs de la comuna).

—Grim Wolds és un poble ferm —continua el senyor Pounds abans que tingui temps de respondre, mentre xucla el greix de la carn impregnat a les patates—, i Ensor House és el far de Grim Wolds des de fa molts segles. És precisament aquesta fermesa, aquest sentiment de lleialtat a la tradició, el que volem que inoculi als nostres fills.

—Sí, però sota aquest sostre no es fa servir mai el càstig corporal —s’afanya a aclarir la senyora Pounds.

Faig que sí amb el cap. Es veu que ara s’està posant de moda, això de no pegar a les criatures.

—De fet, preferiríem que ni els toqués —afegeix la senyora Pounds.

—Si no és indispensable, ni tan sols els miraré —dic molt animada—. A l’anunci que vaig posar al Times ja ho deia, que soc una persona de tracte fàcil.

—Senyoreta… —El senyor Pounds em mira brandant la mà i fent espetegar la llengua, com si fos culpa meva que no li vingués el meu nom al cap.

—Winifred Notty —dic.

Això és una aclucada d’ull que et faig, estimat lector, perquè ens anem coneixent.

—Senyoreta Notty, vostè és una dona amb estudis —afirma el senyor Pounds, que de seguida arrufa les celles com si aquestes paraules li haguessin deixat un regust amarg a la boca—. En fi, que sap llegir i escriure.

Li faig un somriure cordial per confirmar que és així.

—No deu estar familiaritzada, per casualitat, amb la teoria de la frenologia? La «ciència de la ment», en diuen. He de confessar que jo l’he estudiat bastant a fons.

—Ara tinc frenologia fins i tot a la sopa —murmura la senyora Pounds com si parlés amb la tassa de te que té a flor de llavis.

—Per un preu mòdic et pots fer mesurar el crani —continua el senyor Pounds—, la manera més segura de determinar les facultats mentals i morals d’una persona. Jo me’l vaig fer analitzar fa uns mesos per un reconegut frenòleg, sir Reginald Batterson…

—El més famós no és un que es diu Lorenzo Fowler? —pregunta la senyora Pounds.

—Tens una cosa aquí a la cara, estimada —diu el senyor Pounds.

Mentre la senyora Pounds es dona copets a les galtes, el senyor Pounds reprèn la seva dissertació:

—Tal com li deia, l’única manera de determinar el que tenim a dins de la ment, fins i tot a dins de l’ànima, és a través d’aquesta ciència tan reveladora…

M’imagino la meva ànima escapant-se de dins del meu cos, rajant-me entre les cames en una mena de pasteta grumollosa de color de gos com fuig. Deixa una taca llefiscosa a la catifa i s’esmuny serpentejant per l’habitació per examinar la porcellana amb l’escut del senglar pintat a mà, el quadre del bou, el criat amb la cara entresuada que té els ulls fixos endavant, com si fos cec. Llavors s’enfila per les parets i amorra una cara sense faccions a la finestra que dona a les bardisses de faig purpuri.

—Per això et vas negar a acollir la meva cosina Margaret la primavera passada…

—La teva cosina Margaret té un cap especialment impresentable —li etziba el senyor Pounds—. D’un humor tan variable i una manca de fermesa que fa angúnia i tot.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos