El carrer on vius

Ana Moya

Fragment

cap-2

Un parell de voltes a la plaça

Cada dimarts i cada dijous a quarts de dotze del matí, el Paulo fa un parell de voltes a la plaça per preparar la ment abans de visitar la mare.

Avui és dijous. Ja ha donat el primer tomb. Una rutina sense sortida. La imatge nebulosa i somrient de la mare l’amenaça des d’un record gens llunyà i li atansa un plat amb dos talls del darrer experiment fallit. Boira mental de l’anomenat —amb força optimisme— pastís de galeta. Al Paulo, la imatge del gest li arriba amb claredat; la del pastís, no.

No en té prou amb un sol tomb. Sempre n’hi ha d’haver un altre. Una volta més ràpida que li permeti deixar enrere els porxos de la plaça i escalfar-se amb el sol de mig matí. Al començament del recorregut ja pot entreveure la mare com una senhora Niny imaginària que obre els llavis per apuntar, disparar i encertar: «Com és que encara pots venir a visitar la teva pobra mare, Paulo? Que potser encara no tens feina?». Més ràpid, més fort, més lluny. El Paulo trepitja les llambordes a ritme de «Dimarts no vas venir a visitar-me, Paulo. I això que no tens feina, oi? No tens res a fer! Ja ni escrius. Que ja no t’agrada escriure, fill? I la universitat? T’has mirat això de la universitat?». Més lluny, més fort, més ràpid. Després, a punt d’encarar per segona vegada el darrer tram de la plaça, les paraules ja no se senten i els trossos de pastís es difuminen. Desfets. Esclafats. Pasta de galeta.

Sempre van de dos en dos: dues voltes a la plaça i només dos talls de pastís. Res a veure amb els plats sobrecarregats i els berenars abundants de les cases dels amics: la famosa torre de dònuts amb xocolata desfeta del pare del Pedro davant les telesèries brasileres, les enormes safates comprades en botigues sueques que només uns quants éssers privilegiats saben quan i com utilitzar. Res de tot això. Només un parell de trossets orfes, vagabunds i ensucrats, al centre d’un plat de vores escapçades.

El Paulo sap que, a l’univers familiar dels Niny, tot el que hi passa té una funció molt concreta. Per això, fa només uns quants mesos va marxar a malviure i a compartir pis amb l’André i el Pedro. Allà creu que podrà ser lliure o, com a mínim, una mica espontani. Li agrada trobar-se en un apartament on les coses i les persones que hi viuen no tenen cap funció. Ni concreta ni genèrica. A diferència dels pastissos de la mare, que sí que la tenen: mostrar l’evidència que ella fingeix. Del tot. La imatge de la dona amorosa que acull entre els braços el ja crescut Paulo i el protegeix amb el cos i l’esperit —sense oblidar el detall teatral de la barbeta assenyalant l’infinit superior de la pantalla de la vida— és del tot fingida.

Perquè els dimarts i els dijous, i també els altres dies de la setmana, la mandíbula de la mare només apunta directament a un lloc, a una altra pantalla ben diferent: la de la tele del menjador, una tele de quaranta-nou polzades que els tiets li van regalar el Nadal passat. La mateixa que de ben segur apaga cinc minuts abans de sentir-lo trucar a la porta per córrer cap a la cuina i tallar un parell de trossos del pastís del dia. En el fons, no li retreu l’entremaliadura. El Paulo somriu sense remei quan se la imagina corrent a posar-se la bata de color blau cel, que li dona aquella imatge adorable però també una mica desvalguda. Aquest color mai li ha escaigut del tot, li fa ressaltar les ombres sota els ulls. I la mare n’és conscient. El Paulo pot jurar sense equivocar-se que ella detesta portar bata, l’odia, l’odia a mort, sempre l’ha odiat. Però també reconeix que el maleït color blau cel i aquella imatge de víctima li fan força servei els dies que ell se sent desesmat. Com troba a faltar la mare ara que ja no viuen junts! Molt. Per què la troba tant a faltar? Quan plou massa i la plaça s’inunda i l’aigua llisca per l’Avinguda. O quan ell es lleva massa tard per a les dues voltes terapèutiques de rigor.

El Paulo pensa en tot això entre renec i renec. Abandona la plaça i desfà el camí que massa guerres, uns quants terratrèmols i alguns artistes han fet tan famós. El decorat referencial de la seva ciutat, la que de vegades li costa reconèixer. La dels altres, la dels turistes, la dels que no la viuen ni hi rellisquen els dies de pluja. La d’aquells que troben la brutícia bohèmia i espurnes d’art abstracte a les escombraries.

Una mica enfadat, una mica enamorat de la Baixa, decideix deixar enrere el centre i enfilar el barri de la muntanya. Aquell és el recorregut alternatiu dels dies que el Paulo es mira al mirall i descobreix que els seus vint anys podrien assemblar-se més als vint anys d’un altre ésser humà. Potser podrien ser com els dels amics que aparenten ser més madurs, els que ja llueixen dos o tres pèls blancs a la closca. Com els enveja! Com li agradaria tenir-ne uns quants, de cabells blancs! O són grisos? Sí, voldria assemblar-se a ells o als excompanys d’institut que no fumen cap mena de substància des dels catorze anys. O als que han après a resistir-se amb èxit als aparadors de les pastisseries i gelateries de l’Avinguda. Menja-te’m, Paulo. Fuma’m, Paulo. Rendeix-te, Paulo de vint anys.

I després de caminar una estona, una mica humiliat per aquests pensaments, s’arrossega pels carrers estrets, humits i foscos que serveixen de pràctica i fracàs als estudiants de totes les autoescoles de la ciutat. Girs de cent vuitanta graus? Preferències de pas? Diferència entre dreta i esquerra? Sense oblidar els estops vertiginosos! Tot aquest món de quatre rodes que és un altre repte al qual ell tampoc no ha volgut jugar mai. El tiet li va pagar la matrícula «totinclòs» de l’autoescola i fa un any que s’ho rumia. Però li fa mandra. Tot li fa mandra, darrerament. Per què? Què li passa? El Paulo es diu que està vivint un moment crucial i que necessita dedicar una quantitat de temps considerable a l’observació detinguda de la realitat. Es veu a si mateix com una entitat reflexiva a la recerca d’un objectiu sublim. Però també és cert que li han arribat els comentaris dels veïns del bairro, que el consideren simplement un jove aturat i orgullós que fa honor al seu cognom: Niny.

Les cames encara no li defalleixen quan es creua amb un «totinclòs» que baixa el carrer a deu per hora i amb cara d’espant. Du les mans garratibades sobre el volant. Fa cara d’ofegat. Merda, ara li barra el pas! No hi ha espai. Expectació. Cal aturar-se i, sobretot, apartar-se. El Paulo espera que passi i s’entreté escoltant les veus indiferents d’uns avis que, des de l’altra vorera, discuteixen sobre quina és la millor parada de fruita del mercat. Que no s’adonen del perill que s’acosta? No, només pensen en els cistells carregats mentre s’empudeguen la roba amb la fortor de les graelles dels restaurants propers.

La integritat física del Paulo i la dels iaios perilla quan l’alumne accelera inesperadament. De deu a trenta per hora. Però què li passa, a aquest paio? Ell no vol morir amb vint anys acabats de fer i sense cabells blancs —o grisos—, així que no li queda més remei que encastar-se a la paret esgrogueïda i bruta del carreró. On és la vorera per als vianants atemorits? Simbòliques. Les voreres d’aquest carrer només són simbòliques, un attrezzo. Només una grada provisional des d’on observar els «totinclòs» novells de mans suades i ulls desorbitats.

I novament el perill: una finestra de fusta verda s’obre a l’alçada dels genolls del Paulo i ell hi queda travat. A través de l’escletxa li arriba la universal i transfronterera música del programa Windows d’un ordinador que s’engega. Al barri de la muntanya encara hi existeix, aquesta música, la tediosa música del Windows, tan galàctica i estranya, tan desentonant en aquest carrer. El senyor Gates hauria de crear un so especial per als ordinadors del bairro. Au, va, quines bestieses de pensar quan estàs atrapat. Tot són excuses i impediments per no arribar a casa de la mare.

El cotxe de l’autoescola redueix la marxa i passa sense tocar-lo. Tampoc frega els avis, que s’arramben com sargantanes cuallargues a la paret del davant. Un riure ximplet, alleugerit, se li escapa barrejat amb un estossec o dos, mentre decideix enfilar una altra vegada el camí de pujada cap a la casa. L’ascensió el mata. S’ofega. Segur que ja fa la mateixa pinta que el conductor novell. Quantes cigarretes porta, avui? Val més no comptar-les.

Gira el cap per mirar el blau del riu, que el saluda des del fons del carrer. El cotxe de l’autoescola s’allunya una mica més cap al Tajo i un dels avis del mercat s’atreveix a avançar el Paulo amb el cistell ben carregat. Que potser vol que li donin un premi? Què hi farem. Tots dos, el cotxe i l’avi, l’avergonyeixen sense pietat a deu quilòmetres per hora.

Es diu Branca

I malgrat que ja fa gairebé un any que la Branca és part de la vida del Paulo, la senhora Niny continua mig omplint el plat dels esmorzars només amb dos talls de pastís.

La Branca —que sempre parla molt de si mateixa perquè no pensa que hi hagi res de més interessant— explica a tot aquell que la vulgui escoltar que el Paulo no la va triar. Que ell no tria mai res. El Paulo es troba coses, llocs i persones que el volen i, un cop accepta la compra, visita o estimació, no els deixa anar.

Com aquell vespre, quan ella el va convidar a sopar en un petit local engolit pels restaurants turístics de les escales de la Calçada do Duque i, entre el plat del dia i la sobretaula, el va convèncer que junts aconseguirien grans propòsits. Unes promeses fàcils de creure sota les estrelles barrejades amb bombetes de colors, només separats per les estovalles de quadres verds i blancs i envoltats de la música ensucrada que sortia de la cuina del local. Aquella havia estat la postal de l’estiu passat i encara no havia caducat.

Era una fórmula ben senzilla d’aplicar: al Paulo, convidat i amb pocs diners a la butxaca, cansat de sentir por davant les dones, la Branca li havia semblat la noia més meravellosa del món. I no ho era? I tant que sí. El Paulo li havia confessat que no trobava cap paraula original que la pogués descriure amb exactitud, excepte les que els galans artificiosos en blanc i negre regalaven a les heroïnes de les seves pel·lícules preferides. La Branca li havia respost que la modèstia no havia aconseguit amagar-li que la seva bellesa saltava a la vista, que era una noia preciosa.

Així que des de llavors, aquella noia, elegant i de casa respectable, que un dia havia patit la debilitat d’escollir-lo, l’acompanyava a tot arreu. I ho feia de bon grat. L’acompanyava fins i tot dalt d’un barri fosc i humit a menjar-se un pastís que no li agradava, que ni tan sols li oferien, davant d’una dona estranya que la mirava emmurriada, badallant, amb el coll arronsat i mig amagat dins una bata de color blau cel. La mare del Paulo, que feia tamborinar els dits sobre el braç de la butaca mentre li parlava de coses avorridíssimes i del tot antiquades:

—La nostra vida ha girat sempre al voltant de les pel·lícules, Branca —resumia la dona de blau des d’un «nosaltres» que semblava indestructible, perfecte i llampant.

—Ja ho veig, senhora.

—T’agraden els musicals de la Metro? —De nou, els dits sobre la fusta i una mirada furtiva cap al fill.

—No gaire, la veritat.

—I què me’n dius, de Cantant sota la pluja?

—Res, senhora, no tinc res a dir-ne. Res.

Els dits de la senhora Niny repicaven més ràpid. Les celles de la Branca s’alçaven. I un silenci incòmode es feia lloc entre tots tres.

—I els contes? T’agraden els contes? Els relats?

La Branca ja no gosava contestar. Silenci incòmode.

—Doncs si t’agraden tant com al Paulo, especialment els de terror —ara un silenci d’efecte assajat—, deus haver sentit a parlar d’un conte protagonitzat per un llit ben estrany, terriblement estrany.

I abans que la Branca pogués igualar rècords històrics i negar per tercera vegada la pregunta, la mare del Paulo s’havia avançat a la resposta i continuava amb l’explicació del conte com si la seva interlocutora li ho hagués demanat de genolls.

—Bé, doncs què tenim? Tenim un l

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos