Amb ulls de romànic

Fragmento

cap-2

Penitència prèvia

imatge decorativa

Aquest llibre no l’ha escrit un historiador ni un investigador. Al darrere d’aquestes línies no hi ha cap acadèmic ni cap professor, sinó un periodista enamorat de l’art que darrerament s’ha dedicat, amb respecte i humilitat, però també amb plaer i sentit lúdic, a la divulgació del romànic a Catalunya. Per tant, us prego, estimats lectors i lectores, que sigueu indulgents amb les possibles inexactituds, hipòtesis arriscades o excessos literaris en què hagi pogut incórrer l’autor. Descobrir l’èxit del romànic a les xarxes socials, des dels mems fins als relats culturals més aprofundits, ha estat un al·licient per seguir explorant i aprenent sobre aquest art que tant m’estimo, sobretot les superbes i encara no prou valorades pintures que omplen els museus i les esglésies del país. Aquest camí m’ha permès sumar complicitats, tant de profunds coneixedors de la matèria, a qui agraeixo especialment la seva gentilesa i col·laboració, com de tota mena de gent que s’ha deixat seduir per un patrimoni ric en interpel·lacions a la sensibilitat contemporània. Sensació d’embolcallament, colors extraordinaris, preguntes sobre la identitat, converses permanents amb el passat, incardinació en el paisatge, connexions espirituals. De tot això es pot gaudir amb uns ulls romànics ben oberts.

Som tot ulls

imatge decorativa

Detall del (Crist en majestat) amb el Tetramorf, els àngels i l’apostolat

 

 

 

Tot comença amb uns ulls oberts. Ben esbatanats. Els ulls amb què ens miren els altres quan naixem. Els nostres, primitius i encuriosits, quan comencem a mirar el món. Els ulls de l’art mediterrani: els que dibuixaven amb desfici els egipcis, els sumeris, els grecs, els etruscos, els romans. Els que ens fiten amb aire escrutador des dels absis, les miniatures, els brodats, les escultures o les fascinants taules d’altar del romànic català.

Poca gent desconeix la mirada terrible del Crist de Taüll. Si féssim un paral·lelisme vertiginós amb la Gioconda i tant de bo el Crist apocalíptic signifiqués per a Barcelona el mateix que la dama calmosa per a París: un gran símbol i, inevitablement, un gran clixé, hauríem de convenir que també el jutge suprem ens mira des de qualsevol angle possible. Ho diu la Bíblia: cap criatura pot escapolir-se de la seva mirada.

Sempre recordaré el primer contacte que vaig tenir amb l’arxifamosa imatge de la Maiestas Domini. Un senyor barbut, voluminós, angulós, intimidatori, embolcallat en una draperia blavosa i ondulant, em vigilava enigmàticament des d’un petit rectangle: l’estampa de comunió del meu germà gran. No hi havia internet, ni xarxes ni fotografia digital. Amb prou feines es feien anar les primeres càmeres de vídeo domèstiques. La nostra mare havia triat aquell Crist imponent en lloc dels típics coloms, angelets i nens mariners.

En la història de l’art, com en la història personal, hi ha mirades inoblidables. En podem inventariar unes quantes. Hi ha El Desesperat de Courbet, que s’estira els cabells i eleva amb tanta força la musculatura del front que ens deixa veure el blanc dels ulls per damunt dels iris com l’horripilant Cap de Medusa de Caravaggio. Hi ha la Mare de Déu de l’Anunciació de Messina, mig seriosa, mig irònica quasi juganera, en presència de l’inesperat missatger diví. Hi ha L’àngel caigut d’Alexandre Cabanel, capaç de detonar amb un sol ull, irritat i plorós, el ressentiment més gran que s’hagi vist mai en un quadre. Hi ha les pupil·les tremoloses de les criades de Vermeer, els ulls sàviament abatuts de Rembrandt, els místicament plorosos d’El Greco, els càusticament relaxats de Frans Hals.

Però si una època a Occident pot presumir d’esguards que provoquin un desafiament especial, un esborronament sagrat, és l’edat mitjana: particularment llenguatges com el romànic i, encara més, l’extensíssim repertori de la pintura romànica catalana, feliçment rescatada per unes autoritats àvides d’afaiçonar el seu art nacional. El romànic català és, sense cap mena de dubte, un art d’ulls. D’ulls ben negres i ametllats. D’ulls que no descansen. D’ulls que escodrinyen, que ara pateixen i ara s’extasien, però sempre amb la mateixa i desconcertant neutralitat emocional. «Cossos intrigadament hieràtics, sorpresos en una mirada d’eternitat», ens diu Joan Sureda. Fins i tot els campanars, curulls de finestres, semblen gegants que ens observen. O ens estem tornant com el Quixot?

Diuen que per encetar viatges, aventures i llibres convé ser tot ulls, i això, literalment, són els serafins multialats del romànic, o l’al·lucinant Anyell de Déu, amb les set mirades simultànies: criatures sobreïxents de pupil·les arreu del cos i de les ales. Fins i tot n’hi ha que ens guaiten amb les mans! Podrien semblar monstruositats, experiments pioners del cinema fantàstic o de terror, però en realitat ens parlen d’una clarividència especial, d’una actitud insomne de contemplació, d’un ull interior que, encara que es cloguin les parpelles, sempre està despert.

En una paraula

imatge decorativa

Imatge en tinta d'una mà escribint amb una ploma

 

 

 

A un desconegut li demanem pel seu origen. Volem saber d’on ve. El mateix hàbit, segons l’especialista en cultura clàssica Andrea Marcolongo, l’hem de practicar amb les paraules per més familiars que ens semblin; s’escau, doncs, interrogar el mot i resseguir-ne la ruta per arribar fins a l’ètim, el sentit primigeni de l’expressió per molt que l’haguéssim deformat. Les paraules es transformen tant, tenen tantes vides, que bé cal desempolsegar-les. El joc del telèfon sempre s’ha de resoldre.

I doncs, romànic, d’on vens? Què ets?

És romànic allò que es deriva de Roma. Ho són els dialectes del llatí, com el català, i ho és l’estil que va germinar a l’Europa occidental entre els segles XI i XIII, el primer estil d’abast veritablement continental. Com en el cas del gòtic o el barroc, la paraula va començar a circular, a cavall del mil set-cents i el mil vuit-cents, amb una subtil càrrega pejorativa. S’hi volia fer notar una derivació (vulgarització?) de l’antic i noble art de l’Imperi. Les llengües vulgars; els estils vulgars. El dubtós agombolament del cànon.

Tot just batejat, però, el romànic va trobar uns interessants companys de viatge, amb qui de fet compartia etimologia: els romàntics del segle XIX. Aquells joves lletraferits i excursionistes, seduïts per les antigues novel·les èpiques escrites en lingua romana o romanç (d’aquí Romanticisme), es van abraçar amb fruïció a l’imaginari medieval, afartats de l’academicisme complaent dels seus pares. Tan sols faltava una darrera guspira, l’ànsia de les elits polítiques de construir uns orígens nacionals llegendaris, per acabar d’atiar el foc: el redescobriment del romànic català.

Esglesioles amagades al Pirineu, evocacions de la Catalunya Vella, connexió amb l’Europa continental i carolíngia, unes arts del color majestàtiques, uns rostres i unes gestualitats de ressons imperials… El corpus del romànic era massa llaminer per passar desapercebut a ulls de les autoritats catalanistes, que començaven a tocar poder tot just a les portes del segle XX. Molts d’aquests prohoms van engegar una meritòria campanya de recuperació arqueològica a través de l’Institut d’Estudis Catalans, la Junta de Museus de Barcelona i, més tard, la Mancomunitat de Catalunya (1914), que, unint les quatre províncies, gestava l’embrió de l’autogovern.

Romànics i romàntics, doncs, es comuniquen a través d’un fil roig, es fan una abraçada retrospectiva de set segles, saltant-se el parèntesi de la suposada Decadència catalana de l’edat moderna (del XV al XVIII). Així doncs, si Espanya podia presumir del Siglo de Oro; Itàlia, de les glòries renaixentistes, o França, del classicisme versallesc, Catalunya podia recular fins a la seva època d’esplendor medieval, quan aquells comtes ambiciosos, com Borrell II, trencaven llaços amb el poder franc i guanyaven terreny als dominis d’al-Àndalus.

I com és, el romànic català? D’on ve? Què ho fa, tant de rebombori?

Primer de tot, és romà. Arquitectures longitudinals i espaioses inspirades en les basíliques (edificis civils llatins); arcs semicirculars o de mig punt; voltes de canó (sostres semicilíndrics); claustres que ens recorden els patis de les domus o cases familiars; columnes decorades amb capitells, i tota una pila d’aspectes iconogràfics que beuen d’aquella tradició autòctona, ben viva sota les runes de les invasions bàrbares. El mateix Crist de Taüll, pareu-hi atenció, té més fusta d’emperador tardoantic que no pas de profeta dulcificat i hippy, o de pobre home torturat, que és com ens hem acostumat a veure’l en la tradició posterior.

En segon lloc, bizantí. L’Imperi Romà d’Orient, amb capital a Constantinoble (l’actual Istanbul), era el gran mirall del luxe per a una Europa occidental que tot just es refeia de les convulsions de l’alta edat mitjana (abans de l’any 1000). L’influx d’aquell imperi cristià, culturalment grec, va travessar tota la Mediterrània, i des d’Itàlia va arribar a nosaltres, especialment en les arts figuratives. La simetria estricta, la rigidesa del dibuix i la imitació pintada de baix cost dels mosaics i les pedreries orientals (o del mobiliari autòcton d’orfebreria, avui quasi desaparegut) són herències bizantines que podem calibrar sense moure’ns dels pobles de muntanya o de les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

En tercer lloc, el romànic català és profundament pirinenc i transpirinenc. Ho és en la seva gènesi arquitectònica: l’estil apareix en una zona de pas i de mútues influències entre el Migdia francès, el nord d’Itàlia i la península Ibèrica. Ho és en les seves tipologies, com els alts campanars de la Vall de Boí, que permetien comunicar-se a grans distàncies i en orografies complicades. En general, no es pot entendre la creació i la difusió del romànic sense adonar-se que el centre de gravetat dels comtats catalans es trobava a l’actual nord del Principat i sud de França, i que els nuclis irradiadors eren llocs com Cuixà o Ripoll, a més de les grans ciutats i capitals episcopals (Vic, Barcelona, Girona), que s’anirien fent fortes a mesura que avancés el desenvolupament burgès i mercantil de la baixa edat mitjana.

En quart lloc, el romànic català és marcadament hispànic, especialment en l’ús fascinant del color i en un cert expressionisme que en bona part està relacionat amb els beatus. Aquests llibres il·luminats sobre l’Apocalipsi, elaborats als regnes de Lleó i Castella des del segle X

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos