1

Cristall de neu

Queien flocs de neu esparsos.

Jo era en una planura que s’allargassava, estreta, fins al peu d’un turó, en el vessant del qual, fins a baix i cap a mi, havien plantat milers de troncs negres. Tots eren gruixuts com travesses de ferrocarril, amb alçades diferents, com si fossin persones de diverses edats. Però no tots els troncs eren rectes com les travesses, sinó una mica inclinats i doblegats, com si es tractés de milers d’homes, dones i nens esprimatxats que rebien la neu amb les espatlles corbades.

«Hi devia haver un cementiri, aquí?», vaig pensar. «Totes aquestes fustes són làpides?».

Jo caminava entre els arbres negres escapçats, amb la neu que queia com cristalls de sal sobre la superfície dels troncs, i entre els monticles que es postraven al darrere. Em vaig aturar de sobte perquè en algun moment vaig sentir l’aigua que xipollejava sota les vambes. «Que estrany», vaig pensar tot just quan l’aigua ja m’arribava a la part superior del peu. Em vaig girar. No m’ho podia creure. El final de la plana no era l’horitzó, com suposava, sinó el mar. Ara estava pujant la marea.

Vaig preguntar-me en veu alta, sense adonar-me’n:

«Per què es fa servir de tomba, un lloc com aquest?».

El mar estava irrompent cada vegada més de pressa. Era així que cada dia pujava i baixava la marea? Potser era que els ossos de sota de la tomba havien estat arrossegats i només quedava la part de dalt del túmul funerari?

No hi havia temps. Tot i que no es pogués fer res per salvar les tombes ja submergides, els ossos enterrats més amunt s’havien de traslladar. Havia de ser ara mateix, abans que el mar pugés encara més. Però com podia fer-ho? No hi havia ningú. No tenia ni tan sols una pala. Com m’ho podia manegar, amb tantes tombes? Vaig córrer entre els troncs negres sense saber què fer, tot obrint-me pas corrent a través de l’aigua, que ja em cobria fins als genolls.

Quan em vaig despertar encara no era de dia. Vaig mirar per la finestra de l’habitació a les fosques i, en veure que s’havien esvanit la plana amb la neu que queia, els troncs negres i la marea que pujava, vaig tancar els ulls. En adonar-me que havia tornat a somiar en aquella ciutat, vaig restar estirada una estona més i em vaig tapar els ulls amb els palmells freds de les mans.

*

Vaig tenir aquest somni l’estiu del 2014; havien passat gairebé dos mesos d’ençà de la publicació del meu llibre sobre el carnatge a la ciutat de Gwangju. Durant els quatre anys següents no vaig dubtar gens del significat d’aquest somni. Per primer cop, l’estiu passat, però, se’m va acudir que potser el somni no es relacionava només amb aquella ciutat, que tal vegada la meva interpretació havia estat massa simple, que aquesta conclusió precipitada i intuïtiva era equivocada.

Feia gairebé vint dies que se succeïen les nits de calor tropical. Com sempre, provava de dormir estirada al menjador sota l’aparell d’aire condicionat espatllat. M’havia dutxat diverses vegades amb aigua freda, però no aconseguia treure’m la xafogor del damunt ni amb l’esquena recolzada sobre el parquet. A les cinc de la matinada em va semblar que baixava una mica la temperatura. Aquella va ser una benedicció breu, ja que el sol despuntaria mitja hora després. Per fi vaig notar que dormiria una miqueta; més aviat ja m’estava adormint, però, de sobte, la planura va envair-me les parpelles closes. Com si tot fos real, els flocs de neu queien esparsos sobre els milers de troncs negres i la neu brillava com la sal sobre els arbres escapçats.

No sé per què, en aquell moment el cos em va començar a tremolar. Va ser un estremiment semblant al del moment abans d’esclatar el plany, però no vaig plorar ni els ulls se’m van omplir de llàgrimes. En podíem dir por, d’allò? O angoixa, o tremolor, o un dolor sobtat? No, era com un despertar tan fred que em feia petar de dents. Va ser com una espasa enorme i invisible —una fulla de metall tan pesant que cap força humana podia aixecar— suspesa en l’aire com si anés directa cap al meu cos ajagut a terra, espasa i jo cara a cara.

Va ser aleshores que vaig pensar, per primer cop, que potser aquella marea blau fosc que arrossegava els ossos de sota els túmuls no al·ludia a les víctimes de la matança ni al temps que havia passat. Potser era només una profecia personal. Aquell lloc amb les tombes inundades i les làpides mudes m’estava avançant com seria la meva vida en el futur.

És a dir, la meva vida ara mateix.

*

Durant els quatre anys que es van escolar entre la primera nit que vaig tenir aquell somni i aquella càlida matinada d’estiu, vaig passar per diversos comiats personals. Alguns d’aquests havien estat fruit de la meva voluntat, però d’altres van ser totalment inesperats i els hauria evitat a qualsevol preu. Si, com afirmen algunes antigues creences, en algun lloc del cel o del món dels morts existeix un gran mirall que vigila i enregistra cada moviment dels éssers humans, els meus darrers quatre anys allà haurien estat com una mena de cargol traient el cos de la closca i avançant sobre una fulla d’espasa. Un cos que vol viure, un cos apunyalat i esqueixat, un cos que rebutja i abraça alhora i que s’aferra, un cos que s’agenolla, un cos que suplica, un cos del qual no para de brollar una substància que no se sap si és sang, pus o llàgrimes.

Després de tots aquests afanys, cap a finals de la primavera, vaig llogar un apartament en aquells blocs amb corredor exterior de la rodalia de Seül. Encara no em semblava veritat que no hagués de tenir cura de cap familiar ni hagués d’anar enlloc a treballar. Durant molt de temps m’havia hagut de guanyar la vida i alhora estar per la meva família. Com que aquestes dues activitats eren prioritàries, havia de reduir hores de son per poder escriure, per la qual cosa sempre havia cobejat disposar algun dia de tot el temps que volgués per dedicar-me a l’escriptura. Amb tot, aquella mena d’anhel ja no hi era.

Els embalums es van quedar tal com els havia deixat l’empresa de mudances, i fins al juliol vaig passar bona part del temps estirada al llit, però gairebé sense dormir. No cuinava. No sortia al carrer. Només bevia aigua i menjava una mica d’arròs i kimtxi blanc que demanava per internet, però quan començaven les migranyes acompanyades de dolors d’estómac, vomitava al vàter tot el que havia menjat. Una nit vaig escriure el meu testament. La carta, que començava amb la frase «Et demano alguns favors», assenyalava que en algun calaix hi havia una capsa amb les llibretes d’estalvi, les pòlisses d’assegurança, el contracte de lloguer, la quantitat de diners que tenia, en què volia que es gastessin i a qui deixava la resta. No obstant això, encara estava en blanc el nom del destinatari, la persona que havia de complir aquesta petició, ja que no tenia gaire clar a qui molestar amb aquests encàrrecs. Vaig afegir-hi unes línies d’agraïment, en què especificava la quantitat amb la qual compensaria la persona que s’ocupés d’aquesta feina, i unes disculpes, però a l’últim no vaig poder escriure’n el nom.

El que finalment em va fer alçar d’aquell llit del qual no havia pogut escapar, però on tampoc no havia pogut dormir ni un moment, va ser el sentit de responsabilitat envers el destinatari desconegut. Vaig començar a posar ordre a la casa tot pensant en alguns candidats a gestionar els temes que jo deixaria pendents. Havia de llençar les ampolles d’aigua buides que s’amuntegaven a la cuina, la meva roba i les mantes i els llençols, que serien un maldecap, així com el dietari i l’agenda. Per primer cop des de feia dos mesos, em vaig posar les vambes i vaig obrir la porta del carrer amb una bossa de deixalles a cada mà. Com si veiés el món per primera vegada, vaig estar contemplant el doll de sol de la tarda d’estiu que queia pel passadís orientat a l’oest. Vaig baixar amb l’ascensor, vaig passar pel costat de la porteria i vaig travessar la plaça del complex d’apartaments amb la sensació que descobria un entorn desconegut: el món on viuen els humans, el temps d’aquell dia, la humitat de l’aire i el sentit de la gravetat.

En tornar a casa, en comptes de continuar fent bosses amb les coses amuntegades al menjador, vaig entrar al bany. Sense treure’m la roba, vaig obrir l’aigua calenta de la dutxa i m’hi vaig asseure a sota. Recordo la superfície de les rajoles fredes sota els peus arronsats, el vapor que cada vegada em feia més difícil respirar, la samarreta de cotó completament xopa que se m’enganxava a l’esquena, i la sensació de l’aigua calenta que em lliscava per la cara, primer pel serrell que em cobria els ulls i després pel mentó, el pit i la panxa.

Vaig sortir del bany, em vaig treure la roba molla i vaig trobar alguna cosa aprofitable per posar-me a la pila de roba que encara no havia llençat. Vaig doblegar diverses vegades dos bitllets de deu mil wons i me’ls vaig ficar a la butxaca abans de sortir altre cop per la porta del carrer.

Vaig anar caminant fins al restaurant de farinetes d’arròs que hi havia rere l’estació més propera i vaig demanar la sopa amb pinyons que em semblava més suau. Mentre menjava lentament aquelles farinetes d’arròs massa calentes, tothom a qui veia a través de la porta de vidre em semblava terriblement fràgil, com si se’ls pogués esberlar el cos en qualsevol moment. En aquell instant vaig comprendre realment com n’és, de vulnerable, l’existència. Quina facilitat tenen la carn, els òrgans, els ossos i la vida perquè se’ls parteixi i esquarteri. Amb una sola decisió.

Així va ser com la mort em va esquivar. Com un asteroide que està previst que xoqui amb la Terra, però que passa de llarg a causa d’una desviació angular mínima. A una velocitat vertiginosa, sense remordiments ni vacil·lacions.

*

Encara que no havia fet les paus amb la vida, havia de continuar vivint.

Havia perdut molta massa muscular en aquells dos mesos de clausura i de desnutrició. A fi de trencar el cercle viciós de migranyes, espasmes estomacals i analgèsics amb alt contingut de cafeïna, calia que mengés amb regularitat i que fes exercici. No obstant això, abans que pogués esforçar-m’hi de debò, va començar una onada de calor. Quan la temperatura màxima durant el dia va superar per primera vegada la temperatura corporal humana, vaig provar d’engegar l’aire condicionat que havia deixat l’anterior llogater, però no funcionava. Després de molts intents, vaig aconseguir posar-me en contacte amb el servei tècnic, però a causa de l’allau de sol·licituds de reparació que rebien enmig d’aquell excés de xafogor, no podrien venir fins a finals d’agost, i la situació era la mateixa si pretenia comprar un aparell nou.

Hauria estat prudent refugiar-me en algun lloc amb aire condicionat, però no volia anar a locals plens de gent, com cafès, biblioteques o bancs. El que podia fer era estirar-me al terra del menjador amb l’esquena tocant el parquet, intentant reduir la temperatura corporal tant com fos possible, dutxar-me sovint amb aigua freda per evitar un cop de calor quan se m’obstruïssin els porus i sortir de casa cap a les vuit del vespre, quan la cremor dels carrers s’hagués calmat lleugerament, per anar a menjar farinetes d’arròs i tornar. L’interior del restaurant, amb aire condicionat, era increïblement agradable, gairebé irreal. A causa de la diferència de temperatura entre dins i fora i de la humitat de l’exterior, els vidres de la porta quedaven entelats com en una nit d’hivern. A l’altra banda del vidre, una marea de gent tornava a casa amb ventiladors portàtils a la mà. Aviat jo també m’hi hauria d’incorporar i formaria part de la massa que caminava pel carrer immersa en aquella calor tropical que semblava que no s’acabaria mai.

Aquella nit, mentre sortia del restaurant i tornava cap a casa, em vaig aturar davant d’un semàfor i vaig notar aquell aire calent que, des de l’asfalt encara roent de la carretera, bufava amb força contra la meva cara. Va ser aleshores quan vaig pensar que havia de continuar escrivint la carta. No, de fet, que l’havia de reescriure. Aquella carta en què havia escrit «Testament» a la capçalera amb un retolador permanent, però per a la qual mai no havia arribat a precisar un destinatari. Havia de començar de nou. D’una manera completament diferent.

*

Per escriure la carta, havia de pensar.

On havia començat a esmicolar-se tot?

Quan va ser que em vaig trobar en aquella cruïlla?

Quina escletxa o quin segment va marcar el punt d’inflexió?

Sabem per experiència que algunes persones, quan marxen, treuen el ganivet més esmolat que tenen. El claven a la persona més propera en el punt més vulnerable, precisament perquè la coneixen bé i saben exactament d’on flaqueja.

No vull viure amb algú com tu, mig abatut.

Me’n vaig perquè vull viure.

Vull viure una vida de debò.

*

A l’hivern de l’any 2012 vaig començar a patir aquells malsons, en l’època en la qual llegia els materials d’arxiu per escriure el llibre sobre aquella ciutat. Al principi, directament eren somnis violents. Jo corria per fugir de les forces aerotransportades, però em clavaven una garrotada a l’espatlla i queia de cap a terra. El soldat, de qui no soc capaç de recordar la cara, em propinava puntades de peu al costat i em forçava a girar-me. Només me’n queda el calfred que em va colpir quan ell, brandant una baioneta amb totes dues mans, em va travessar el pit amb l’arma.

Per no influir negativament en la meva família, especialment en la meva filla, vaig llogar un estudi a uns quinze minuts a peu de casa. Havia planificat d’escriure només allà, i que, quan en sortís, tornaria immediatament a la vida quotidiana com si no hagués passat res. Era una habitació en el primer pis d’una casa de maó construïda als anys vuitanta, en la qual gairebé no havien fet cap reforma en més de trenta anys. Vaig comprar pintura blanca per a la porta de ferro, plena de rascades, i en el marc de la finestra, la fusta del qual estava molt malmesa, de tant vell que era, vaig clavar-hi amb xinxetes un mocador com si fos una cortina. Els dies que feia classe, hi passava de les nou del matí fins al migdia, i els dies que no, m’hi quedava fins a les cinc de la tarda, llegint el material i prenent notes.

Com sempre, cuinava al matí i al vespre, i menjava amb la família. Provava de conversar sempre que podia amb la meva filla, que tot just havia començat la secundària i s’enfrontava a situacions noves. No obstant això, l’ombra del llibre que estava escrivint tenyia tots aquests moments de vida personal, se m’incrustava al cos fins i tot quan encenia el foc de la cuina i esperava que bullís l’aigua de l’olla, o quan sucava trossets de tofu a l’ou i els fregia per banda i banda a la paella fins que es dauraven.

Per anar cap a l’estudi, seguia un camí que vorejava una riera; després de passar per una arbreda frondosa, el camí feia baixada i, de sobte, hi havia un tram vastament obert. Calia caminar uns tres-cents metres fins a arribar a l’espai buit sota el pont que es feia servir com a pista de patinatge. Aquell camí, on el meu cos quedava totalment exposat, sempre se’m feia llarg. Era perquè em semblava que algun franctirador podia estar apuntant a qualsevol des d’algun dels terrats dels edificis que hi havia a l’altra banda d’una carretera d’un sol carril. Naturalment, sabia que aquella inquietud era del tot absurda.

Era a finals de la primavera del 2013 quan la qualitat del meu son va empitjorar i vaig començar a respirar amb agitació —un dia la meva filla va queixar-se’n: «Per què respires així?»—. Una matinada, cap a la una, em vaig despertar esglaiada per un malson. Vaig renunciar a intentar adormir-me una altra vegada i vaig sortir de casa per comprar aigua mineral. Mentre estava aturada esperant que el semàfor es posés verd, tot i que a aquelles hores, sense cotxes ni persones pel carrer, sabia que era un gest inútil, vaig estar observant el llum encès de la botiga de vint-i-quatre hores, a l’altre costat de la carretera de dos carrils de davant de l’apartament. De sobte, vaig adonar-me que a la vorera oposada una trentena d’homes caminaven en fila silenciosament. Aquests homes, amb els cabells llargs i vestits amb uniformes de la reserva, portaven rifles a l’espatlla i passejaven amb un posat relaxat, sense cap mena de disciplina militar, com un grup de nens que, cansats, s’haguessin quedat enrere en una excursió escolar.

Amb tota probabilitat, la primera reacció d’una persona que durant una època no pot dormir profundament ni distingeix bé un malson de la realitat, quan contempla una escena que li sembla impossible, sigui de dubtar d’ella mateixa. De veritat que estic veient això? No deu ser part del malson? Com puc creure en els meus sentits?

Immòbil, els vaig estar guaitant fins que les seves esquenes silencioses, com si algú hagués premut el botó d’emmudir, van desaparèixer més enllà de la cruïlla fosca. No era un somni. No tenia ni un bri de son, ni havia begut ni una gota d’alcohol. Tot i així, em creia el que acabava de veure. Vaig intentar pensar que potser eren reservistes que es trobaven al camp d’entrenament de les forces de la reserva de Naegok-dong, a l’altra banda de la muntanya d’Umyeon, i que estaven fent una marxa nocturna. Però si hagués estat així, haurien hagut de caminar més de deu quilòmetres a través de la muntanya en l’obscuritat per arribar fins allà on jo els havia vist a la una de la matinada. No sabia si aquell tipus d’entrenament era el que portaven a terme els reservistes. L’endemà al matí vaig tenir la temptació de trucar a algú que hagués fet el servei militar per preguntar-l’hi, però no volia que la gent pensés que jo era rara —de fet, jo mateixa pensava que tot plegat era molt estrany— i, fins avui, no he gosat parlar-ne amb ningú.

*

En companyia d’unes dones desconegudes i dels seus fills, tot agafant-nos les mans i ajudant-nos mútuament, vam començar a baixar per la paret interior d’un pou. Pensàvem que a baix estaríem segurs, però, de sobte, sense cap avís, desenes de trets van ploure des de la boca del pou. Les dones abraçaven els nens i els protegien amb el cos. Del fons del pou, que ens pensàvem que era sec, va començar a pujar una saba enganxosa, semblant a goma fosa. Era com si volguessin empassar-se’ns la sang i els crits.

*

Caminava per una carretera abandonada amb altres persones de les quals era incapaç de recordar el rostre. Quan vam veure un turisme negre aparcat al voral, algú va dir: «És allà dins». No va pronunciar cap nom, però tots vam entendre perfect

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X