2

Nàpols, 26 de febrer de 1443

L’Arnau s’hi sentia incòmode, amb aquelles luxoses vestidures, però la Sofia hi havia insistit molt.

—A l’entrada triomfal del rei a Nàpols hi has de destacar com el principal dels seus barons, que és el que ets. Reclama el lloc que et pertoca! —li havia recomanat, convençuda que l’allunyament voluntari de la cort per part de l’Arnau el perjudicava—. La imatge que dona un noble davant dels altres és important. El rei ho sap prou bé.

Era cert. Alfons sabia suscitar l’admiració, el respecte i fins i tot el temor dels seus súbdits a través de fastos i celebracions en què apareixia com un déu. Aquell dia no seria menys. Uns quants mesos després d’haver-la conquerit, el rei feia la seva entrada triomfal a Nàpols, i l’acumulació de gent als carrers entorpia l’avanç del Pelegrí. L’Arnau cavalcava engavanyat sobre la muntura per culpa de la llarga hopalanda de vellut ocre que duia i de la qual penjaven cadenetes i fins i tot algun picarol. Ampla i oberta, li queia lliurement als costats i se li entortolligava amb els estreps, cosa que l’obligava a anar clavant coces enlaire per alliberar els peus. Sota aquella luxosa túnica, lluïa els calçons i el gipó, negres tots dos, amb brocats d’or i adornats amb un rastell de perles. La Sofia havia intentat farcir-li el gipó amb cotó a les espatlles per impressionar, però aquí sí que el comte s’hi havia negat en rodó.

—No necessito presumir de res.

—Tots ho fan —es va queixar ella.

—Com ho saps, dona? —va saltar l’Arnau—. Que potser hi ets, quan es despullen?

—No t’equivoquis —va defensar-se la Sofia—. Als homes us encega l’orgull i la supèrbia, però les dones sabem perfectament el que porteu sota la roba sense necessitat de veure-us desvestit. —En dir això va mirar descaradament l’entrecuix de l’Arnau i va sentenciar—: Aquí no te’n cal, de farcit.

—Ni aquí ni enlloc!

La Sofia va somriure amb picardia i se li va acostar, seductora, amb els pits ferms transmetent els batecs del cor, de sobte accelerat. Era preciosa. Exuberant. Sensual.

L’Arnau la va rebutjar, però amb recança.

—No hi arribaré a temps… I encara tinc coses a fer —es va excusar.

En Claudio i un altre criat que l’acompanyava van apartar a crits i empentes la gentada perquè l’Arnau pogués transitar. Feia tard, però no havia pogut ajornar aquell compromís. Segur que el rei l’hi preguntaria. Alfons podia estar pendent de la gesta bèl·lica més gran i, així i tot, interessar-se per la sort del seu estimat gos de caça. L’animal havia desaparegut en una de les seves últimes jornades a l’Astroni, un immens cràter prop de Nàpols que el mateix sobirà havia ordenat repoblar amb senglars, cérvols i cabirols. L’alà no havia tornat al refugi, i el rei, tremendament preocupat, havia pagat un ducat i gra perquè se celebressin misses davant de sant Antoni, en súplica perquè el patró dels animals obrés el miracle i el gos aparegués sa i estalvi.

L’Arnau havia hagut d’anar a aquella missa, igual com a les anteriors, i resar amb uns quants sacerdots pel bé de l’alà. Això l’havia entretingut, però ja feia tres dies que el rei estava reclòs en un monestir dels afores de la ciutat en un ritu que exigia la purificació de la sang dels enemics vençuts abans de la celebració del triomf, un temps durant el qual no havia tingut cap mena de contacte amb l’Arnau, i per això el comte estava convençut que li preguntaria per l’animal i, sobretot, per l’eficàcia de les misses i les oracions. El munter major era del parer que el gos havia acabat els seus dies atacat per una bandada de senglars. Sospitava que el sobirà era de la mateixa opinió que ell, però l’Arnau no ho diria al rei i el rei no ho reconeixeria, almenys mentre s’invoqués l’ajut diví.

Avançava amb dificultat entre aquella multitud entregada al monarca aragonès, que l’esperava exultant i alegre als carrers. Renat d’Anjou havia acabat rendint-se i havia embarcat poc després en naus genoveses per abandonar Nàpols acompanyat dels seus incondicionals, incloent-hi en Francesco Domenni, el palau del qual continuava ocupat per l’Arnau amb la seva família i la seva gent, tot i que ara ja com a propietari, gràcies a la gratitud i la generositat del rei. Durant aquells mesos l’exèrcit aragonès, amb l’Arnau i el mateix monarca al capdavant, havia continuat amb les seves accions bèl·liques fora de la ciutat, primer als Abruços i després a la Pulla, on havien derrotat les hosts d’en Francesco Sforza, una victòria que havia suposat la pau a tot el regne.

Alfons esperava acampat a la zona oriental de la ciutat, a la marina, davant la porta del Mercato, on havien enderrocat un bon tros de muralla per tal que el sobirà i la seva comitiva entressin per allà, i d’aquesta manera fos públic i notori fins a quin punt era supèrflua una defensa com aquella davant el poder que emanava del monarca, cridat, d’ençà d’aquell moment, a defensar personalment Nàpols i els napolitans. L’Arnau hi va arribar just quan començava la cerimònia: el rei, assegut en un setial amb passamaneria de seda brocada amb or, estava envoltat de la cort, els nobles i els capitans de l’exèrcit i els prohoms, tots drets, formant un gran cercle al seu voltant. Les sedes, les armes brunyides i les vestidures brillaven sota un sol d’hivern que escalfava un ambient massa fred i ventós. El comte sabia que, en aquella ocasió assenyalada, Alfons es disposaria a premiar amb títols i terres els homes que l’havien acompanyat i li havien estat fidels durant la llarga contesa militar. El mateix Arnau havia de rebre el marquesat de Sant’Agata, unes terres fèrtils prop de la ciutat.

Va descavalcar de pressa, va entregar el cavall a un mosso que hi havia per allà i es va veure obligat a estar en silenci davant del discurs ja iniciat del canceller. Li sabia greu no ser allà, dempeus, ben dret i orgullós al costat d’Alfons, com a familiar seu, un dels seus favorits, sempre privilegiat pel monarca, i haver-se de quedar allà, confós amb la resta de barons i els seus acompanyants, però la solemnitat de l’acte li aconsellava romandre quiet i no trencar la màgia. En aquell moment, com a primera providència, el canceller premiava l’Orsolina i en Paolo. El noi encara anava descalç, però net i vestit amb una camisa blanca tan llarga que li arribava als genolls i li tapava les calces, una indumentària amb la qual havia tingut bastant a veure la Sofia, ja que el xicot s’havia convertit en un habitual del palau Domenni, rebatejat com a Estanyol.

Somreia la mare. Somreia el fill, que enmig d’aquell cercle opressiu per la riquesa i els honors dels qui el conformaven, agenollat davant del rei, observava de reüll l’opulència de tot el que el rodejava. L’Orsolina, segons va anunciar el senescal, recuperava el forn de pa que li havien requisat els angevins; mare i fill guanyaven la ciutadania napolitana, amb les llibertats i les exempcions que això comportava, i se’ls concedia a tots dos llicència per a l’exportació lliure d’impostos i gabelles amb franquícia a la totalitat del regne, incloent-hi els llocs de senyoria, de cinc carri de gra, gairebé mil cinc-cents quilos.

—Heu servit bé i fidelment el vostre rei —va intervenir Alfons, un cop va haver acabat de parlar el seu portaveu.

En Paolo va fer el gest d’aixecar-se després del reconeixement del monarca, però l’Orsolina li va estirar la camisa i el va obligar a agenollar-se un altre cop. Es va sentir alguna rialla simpàtica entre els presents mentre la mare arrossegava el noi fins a besar les sabates de seda del rei, i, llavors sí, es van afanyar tots dos a travessar les files de nobles.

Després de la fornera i el fill, va començar el repartiment de títols i de les terres confiscades a alguns dels seguidors angevins, perquè la majoria, en un gest magnànim del rei, havien estat amnistiats i havien conservat la major part dels honors, terres i possessions. Al final, només les gràcies concedides durant el regnat de Renat d’Anjou van quedar totalment invalidades. Els nobles van ser cridats un rere l’altre en presència d’Alfons. A en Bernardo Gasparo el va nomenar marquès de Pescara; a en Nicola Cantelmo, duc de Sora; a en Francesco Pandone, comte de Venafro…

Els agraciats caminaven fins al centre del cercle, s’agenollaven davant del rei, rebien els seus honors i li juraven fidelitat i homenatge ore et manibus, tot reconeixent que eren amos de les seves terres en nom del sobirà. Era precisament d’aquesta mena de cerimònies de què fugia l’Arnau. Al costat del monarca, el lloc que acostumava a ocupar quan no li quedava més remei que comparèixer, no podia fer altra cosa que imaginar-se els comentaris cínics i les crítiques àcides de molts cortesans, semblants a les que sentia en aquell moment, barrejat entre ells: «Si el rei sabés les bestieses que es diuen d’ell…», «aquest no es mereix ni el títol de porquer major del regne», «un dia o altre, Alfons es penedirà d’haver-li concedit tant de poder; se li alçarà en contra…». En més d’una ocasió, l’Arnau va mirar al voltant intentant identificar l’atrevit, però sense èxit. Va notar uns quants cops de colze entre els que tenia al voltant i va veure que es feien callar els uns als altres després d’adonar-se de la seva presència. Submergit en aquella turba d’enveges i interessos, l’hopalanda de vellut li va pesar més que l’armadura de guerra milanesa i el va assaltar el desassossec. El lliurament de títols continuava, i no trigaria a sentir el seu nom. Un pessigolleig sobtat es va sumar al neguit. Havien començat a cridar els catalans.

—Alfons de Cardona!

Al de Cardona li van concedir el comtat de Reggio.

—Gaspar Destorrent!

«En Gaspar Destorrent!», es va sorprendre l’Arnau. El neguit es va transformar en ira a l’instant, en un canvi tan sobtat com el de molts dels que tenia al costat, que se’n van apartar tant com van poder, que no era gaire, com si volguessin deixar-li espai per esclatar. L’hostilitat entre l’Arnau i en Gaspar era prou coneguda.

—Covard —va murmurar una veu darrere seu.

—Traïdor! —va dir un altre.

«Ho és, sens dubte! —va pensar l’Arnau—. Una persona sense honor». El va veure sortir enmig del cercle, espigat tot ell: cap, tors i cames. I va tremolar. El seu germanastre. Ell tenia molt pocs anys de vida quan la seva madrastra, Marta Destorrent, va intentar matar-lo per beneficiar aquell miserable en l’herència del pare, l’almirall Bernat Estanyol, que precisament havia perdut la seva a mans de l’avi d’en Gaspar, en Galceran Destorrent, i els seus sequaços. Els Destorrent no van aconseguir els seus perversos propòsits i la vida d’en Gaspar, en lloc d’anar unida a l’honor i la noblesa, va anar lligada al comerç, els diners, el vici i la maldat. Fins i tot havia arribat a abjurar del cognom Estanyol, mogut per la rancúnia que sentia cap a la família del pare.

En Gaspar era a Nàpols per defensar-hi els interessos comercials del seu oncle Narcís, hereu dels negocis i la fortuna dels Destorrent. Per tal d’obtenir la gràcia reial, havia contribuït a finançar la campanya bèl·lica i havia aportat hosts a l’exèrcit d’Alfons, unes hosts que fins i tot va atrevir-se a capitanejar, tot i que no tenia cap mena d’experiència ni d’instint militar. El rei l’havia nomenat cavaller juntament amb molts d’altres, en un procediment inusual però admès per les lleis de la cavalleria i pel qual, en un mateix acte, s’atorgava aquell títol amb caràcter general. Molts bons soldats havien mort en combat per la supèrbia i la ineptitud d’aquell home que jugava a la guerra. Conscient, malgrat tot, de l’aportació del seu germanastre als interessos d’Alfons, l’Arnau l’evitava, tot i que estava al cas dels seus esforços per embrutar la seva reputació i fins i tot per perjudicar el seu patrimoni.

Ara, la pau permetia que el mateix home que desertava subreptíciament del camp de batalla avancés cap al rei amb arrogància. L’Arnau tenia tots els músculs en tensió, una vena del coll inflada i el rostre vermell.

—Traïdor —va sentir murmurar un altre cop a la seva esquena.

Sí, en Gaspar era sens dubte un traïdor i…

—Covard! Renegat! Canalla!

De sobte l’Arnau es va adonar que estava sol, exposat a tothom. La gent se n’havia apartat més encara, i ell, ofuscat per la ràbia, havia cridat aquells insults. Alfons continuava assegut, amb en Gaspar dret al davant. Barons, prohoms i dones s’havien quedat quiets, paralitzats, alerta. Algun rumor, algun estossec, les corredisses d’alguna criatura, però fins i tot la brisa marina que arribava de la badia semblava haver-se aturat. Silenci. L’Arnau va respirar fondo, va dreçar l’esquena i es va posar bé la túnica sobre les espatlles. En aquell moment va deixar de pesar-li.

—Sí, covard! —va cridar aleshores assenyalant en Gaspar—. Ni Aragó ni Nàpols es mereixen un noble que deixa morir els seus homes. Aquest… —L’Arnau va brandar la mà cap a un Gaspar hieràtic, capaç de suportar qualsevol afront abans de barallar-se i arriscar la distinció promesa—. Aquest… aquest pocavergonya defuig la batalla. Tots vosaltres ho sabeu! —va proclamar recorrent amb la mirada tots els presents.

Si algú va secundar les seves paraules, ho devia fer des del darrere, potser en un murmuri, perquè en públic, a la vista del rei, no hi va haver cap mostra de suport. Alfons, per la seva banda, no semblava disposat a interrompre el comte de Navarcles. Potser fins i tot fruïa amb l’enfrontament. L’Arnau, erròniament, va interpretar-ho com un gest d’una certa complicitat i això el va esperonar:

—A aquest fill de puta el que li interessa no és la glòria de Nàpols, d’Aragó i del nostre rei; l’únic que li interessa són els diners, els seus negocis. Seria capaç de vendre el seu honor, i també el nostre! El rei no pot…

Aquí Alfons va dir prou:

—El rei pot fer el que li plagui… i el que Déu li consenti! —va cridar—. De genolls —li va ordenar.

—No… —va intentar oposar-s’hi l’Arnau.

—De genolls! —El monarca es va aixecar d’una revolada i va interrompre la rèplica del comte de Navarcles..

Durant els escassos segons en què l’Arnau va continuar ben dret, gairebé desafiant, davant del seu rei, la tensió es podia palpar. Després va obeir i va clavar el genoll a terra. El dring ridícul dels penjolls de l’hopalanda en prostrar-se va ressonar entre els presents a manera de burla.

Amb les dents serrades, sabent-se observat i criticat, l’Arnau va presenciar com Alfons concedia a en Gaspar el títol de comte d’Accumoli, una població dels Abruços, regió on ell mateix havia batallat feia pocs mesos. En Destorrent no hi va ser, i ara, tanmateix, es va aixecar com a nou comte d’aquest poble i, ja d’esquena al setial daurat, va dirigir un somriure burleta cap a l’Arnau, a qui va voler ultratjar fregant-lo en passar i colpejant-li subtilment la cara amb el serrell de la túnica de seda que vestia. L’Arnau es va alçar d’un salt, amb la mà desembeinant l’espasa. Uns quants soldats van rodejar el sobirà, que s’havia posat dret, i el van protegir amb les seves llances; uns altres van córrer en direcció a l’Arnau. Es van sentir crits i ordres.

—No en presència del rei!

Alguns nobles també van desembeinar-la. La gent s’apartava i l’Arnau, encegat com si es tractés d’un combat a mort, va prémer amb l’espasa el coll del seu germanastre. Quan aquest va obrir els braços en senyal de submissió, mostrant que no anava armat, l’Arnau va quedar desconcertat i va apartar l’arma.

—No val la pena, comte —li va aconsellar algú.

—Deixeu-lo!

—Si persistiu, el rei no us perdonarà mai l’ofensa.

—És la celebració de la seva victòria. No l’hi esguerreu més encara.

L’Arnau va embeinar l’espasa.

—Imbècil —va sentir aleshores de boca d’en Gaspar, tan fluix que només va arribar a les seves orelles.

Aquell home arter l’havia vençut en un camp on ell no estava acostumat a lluitar. Va anar cap a Alfons. Certament, era un imbècil, es recriminava a cada pas. Durant el que li va semblar un recorregut que no s’acabava mai, va creuar la mirada amb la de la Sofia i els seus fills, la Marina, en Filippo i en Lorenzo. Ella contemplava l’avanç d’ell amb els ulls mig clucs i les celles arrufades; els nens… En Filippo plorava? Va fer un gest al seu fill perquè es contingués, però les llàgrimes que li va veure lliscar per les galtes li van cremar al pit. I amb aquesta cremor, ferit, es va agenollar davant d’Alfons i va humiliar el front. Cortesans i prohoms van retornar al seu lloc; la guàrdia reial va relaxar la vigilància. El rei, encara dempeus, seriós, impassible, amb aquella mirada acerada que tan bé coneixia l’Arnau del camp de batalla, no es va dignar a adreçar-li la paraula i va cedir al senescal la responsabilitat d’indicar al comte de Navarcles que marxés d’allà. Encara no se n’havia anat, que ja cridaven el cavaller següent. La cerimònia havia de continuar, perquè el poble, darrere les muralles, reclamava cada cop amb més ímpetu i urgència la presència del sobirà.

—Que no ho saps, que en Gaspar finança les campanyes del rei?

Era la Sofia, qui l’hi preguntava. Els nens, que, en la voràgine de sensacions que se succeïen contínuament, ja havien oblidat la humiliació del seu pare, corrien entre la gentada que presenciava la magnífica entrada victoriosa a la ciutat d’Alfons d’Aragó, rei de Nàpols, muntat en un carro banyat en or i tirat per cinc cavalls blancs sense màcula, guarnits amb draps de seda i or. El precedien trompetes, pifres, tambors i fins i tot castanyoles, que van anar sonant i acompanyant els càntics i danses que es van succeir durant tot el dia. A dreta i esquerra del carruatge, vint cavallers elegits, entre els quals hi hauria hagut d’haver l’Arnau, que, en canvi, caminava amb el seguici, juntament amb la resta de nobles, prohoms i familiars, sentint les paraules de la Sofia.

L’Arnau coneixia perfectament la posició privilegiada d’en Gaspar per mor de les finances reials.

—El rei ha de pagar la soldada —va insistir la dona, que de les coses de la cort sabia més que ell—. A la primavera ha d’arribar una expedició de teles des de Barcelona, i això està en mans d’en Gaspar i la seva família a la Ciutat Comtal.

Alfons pagava els seus homes amb teles. Combinava la soldada en metàl·lic principalment amb teixits, tot i que també podia ser amb sal, gra o vi. Aquesta vegada, semblava que optaria pels draps que li subministrarien els Destorrent a un preu amb tota certesa reduït, potser ajornat en bones condicions financeres gràcies a l’honor rebut per en Gaspar.

Aquell monarca que, assegut amb l’esquena ben dreta al seu setial, entrava orgullós a Nàpols amb el cap descobert, sense la corona que havia rebutjat i que li havia d’imposar un papa que era el seu enemic, per demostrar amb aquell gest als altres prínceps italians que no se sotmetia a cap autoritat, ni tan sols a la del vicari de Crist, en realitat depenia de prestadors i mercaders com els Destorrent i, sobretot, dels nobles a qui havia perdonat i mantingut a les seves terres. De les mil cinc-centes ciutats que conformaven el regne de Nàpols, Alfons n’era l’amo d’almenys cent cinquanta; les altres estaven repartides en mans d’un centenar de terratinents, amb el príncep de Tàrent al capdavant, senyor de fins a tres-cents pobles i viles, gairebé tot el tacó d’Itàlia sencer.

Alfons va avançar sota el pal·li, sostingut per prohoms elegits. Duia a les mans el ceptre i l’esfera que representava l’orbe. Sota els peus, trepitjant-lo en senyal de victòria, el pal·li que havia utilitzat al seu dia Renat per fer la seva entrada a la ciutat. Al davant hi anava la representació de l’emblema triat pel monarca: una cadira travessada per llengües de foc, l’anomenat siti perillós, el seient de la taula rodona del rei Artús que, segons el mag Merlí, només era digne del cavaller de cor més pur. Es tractava d’un seient reservat a un guerrer cast, valent i pietós, l’elegit per Déu per trobar el sant greal. Així es considerava Alfons I de Nàpols, l’únic home capaç d’asseure’s entre les flames de la cadira buida de la taula d’Artús.

Els visques i aplaudiments de la multitud al pas del seguici per aquells carrers encara destrossats per la guerra i el setge, però encatifats amb pètals i coronats amb arcs de triomf efímers, mentre queien flors en cascada des de balcons i finestres, van ensordir el discurs de la Sofia, que va alçar la veu per intentar fer-se sentir per damunt de la gentada:

—No hauries d’haver…

—Calla, Sofia —li va exigir l’Arnau.

No, no hauria d’haver comès aquell error tan maldestre, però no va voler reconèixer-ho. No s’hauria hagut d’enfrontar mai al monarca. Tant li feia en Gaspar, les teles, els diners o els honors. Alfons era el seu rei. L’Arnau era capaç de morir per ell. Si no hi discutia quan li ordenava arriscar la vida per prendre una posició o alliberar un lloc, quin sentit tenia posar en dubte les seves decisions en matèria cortesana?

La Sofia no dissimulava el seu malestar mentre, a la plaça del Mercato, quatre-cents joves vestits amb els colors d’Aragó llançaven pètals i ballaven al voltant de dues fonts d’on brollava aigua clara, vi blanc i vi negre.

—No has obtingut el marquesat! —va exclamar.

L’hi havia de reprotxar. Fins i tot amb el xivarri de la música, els càntics, els balls i els aplaudiments, tres o quatre homes d’entre els que tenien més a prop van sentir la queixa de la Sofia. Tots, sense excepció, van desviar la mirada fent veure que no se n’havien adonat per tal de no enfrontar-se al comte de Navarcles, que, amb tot, sí que va topar amb els ulls d’ella, freds, acerats.

—Prou, dona! —li va etzibar amb duresa, però es va contenir i no va anar més enllà, perquè, en situacions com aquella, el record d’en Giovanni li emmordassava les reaccions; el sicilià tornava rediviu entre els seus braços, agonitzant, i l’Arnau renovava el seu jurament de silenci.

La Sofia, que tenia set anys més que ell —vint-i-sis ell, i trenta-tres, ella—, esgrimia de vegades aquella diferència d’edat per demostrar-li que tenia més experiència en els assumptes mundans, i l’Arnau havia hagut de reconèixer en unes quantes ocasions que li parlava amb sensatesa. La Sofia havia estat la dona del company d’armes més fidel i lleial que havia tingut l’Arnau durant la llarga guerra: en Giovanni di Forti, un sicilià a qui el rei havia concedit el títol napolità de baró de Castelpetroso. Tots dos havien lluitat braç a braç, havien estat vençuts i havien vençut plegats, s’havien salvat la vida mútuament fins a convertir-se en molt més que amics o companys; germans. En Giovanni va morir en braços de l’Arnau, amb el coll travessat per una sageta. En l’agonia, amb la sang brollant-li dels llavis, li havia fet jurar que s’ocuparia de la Sofia i la Marina, la dona i la filla, que se’n cuidaria i que les protegiria. L’Arnau l’hi va jurar. El rei, dret al costat, sense poder amagar l’emoció davant la mort d’un guerrer tan valerós, va ser testimoni del seu compromís.

I aquell mateix rei acabava de revocar la seva promesa sobre el títol nobiliari i les terres que li havia de lliurar. Després de l’altercat amb en Gaspar i que el fessin fora de la cerimònia, l’Arnau, uns passos darrere la gentada que s’amuntegava al voltant del monarca, havia estat esperant que el senescal digués el seu nom. La Sofia es va quedar al seu costat, seriosa, enfadada; els nens, vigilats per una serventa, miraven els seus pares de reüll. L’Arnau pressentia que no el cridarien, però ho desitjava. I s’ho mereixia. Representava un honor en aquella terra conquerida després d’aquells cruels anys de guerra; un títol de noblesa italià per afegir als catalans que ja tenia. Un acostament als napolitans a través de la noblesa i, també, unes rendes i uns ingressos considerables que no es podien menysprear. Assistir el rei a la guerra, acudir-hi amb homes, cavalls i armament, suposava uns costos elevats. Calia sumar-hi també el palau, el servei, els cavalls, la plata, les sedes, els brocats… L’Arnau era ric, però les despeses estaven a l’altura de la seva posició i es convertien en un pou sense fons. Tenia clar que la Sofia desitjava aquell marquesat tant o més que ell, però això no li donava dret a recordar-l’hi en públic ni a desafiar-lo amb la mirada.

—Saps què…? —va fer ell suavitzant el to, malgrat tot—. El rei no s’ha interessat pel seu gos.

La Sofia hi va rumiar un instant, va entendre la decepció del seu home i, com ell, va mudar l’actitud.

En aquell moment, darrere, al mercat, la comunitat florentina oferia jocs eqüestres i una processó de carros al·legòrics: les virtuts, la fortuna, la justícia i el cèsar. L’Arnau i la Sofia van veure els seus fills corrent amb molts altres nens entre les carrosses, divertint-se i rient. La Marina, una doneta de tretze anys, contemplava els seus germans petits amb un somriure als llavis; en Filippo, el més gran dels dos, tenia només cinc anys, cosa que conferia a la noia una autoritat sobre ells superior fins i tot a la de la serventa que els vigilava. Després de la mort d’en Giovanni a la batalla, la Sofia i l’Arnau van trigar uns quants anys a desprendre’s del sentiment de culpa que els assetjava tan bon punt l’un o l’altre es permetien una lluïssor de luxúria en la mirada.

Al costat de la Marina, com ja començava a ser habitual, hi havia en Paolo. Sempre apareixia de manera inesperada i per sorpresa al palau, al pati, a les quadres o a les cuines, tot i que evitava les estances nobles. Era ben rebut fins i tot per l’Arnau, poc amic de les visites, que consentia la seva presència quan recordava que els havia guiat per l’aqüeducte i la valentia amb què havia arriscat la vida reptant entre les cames dels aragonesos per recollir sagetes i abastir els ballesters, tot i que s’exposava a resultar ferit per una fletxa enemiga, una pedra bombardejada o una llança angevina.

Des que havien entrat a Nàpols, feia vuit mesos, en Paolo els portava cada diumenge una coca de franc com a mostra de respecte. Era evident que l’Orsolina no tenia recursos, perquè no hi posava ni carn ni peix, sinó verdura, l’aliment principal de la major part de la població napolitana. A l’Arnau se li va regirar l’estómac gairebé tant com quan la Marina li havia allargat l’últim tros de coca plena a vessar de bròquil. Els nobles no menjaven verdura, però la noia esperava amb il·lusió que el seu pare mossegués el regal que havia portat el seu amic. En acabat baixaria al pati, refrenant les presses, i confirmaria al forner que l’havien trobat tots boníssima, sobretot l’Arnau.

—Em fa patir estar consentint una amistat inapropiada —va comentar el comte, amb el bròquil enganxat encara al paladar, quan la Marina ja baixava les escales.

—No exageris! —va contradir-lo la Sofia—. Són molt joves.

—Potser hauríem de prohibir aquestes visites.

—Vas ser tu, qui el va ficar en aquesta casa, Arnau. —Ell va obrir la boca per protestar, però la Sofia el va interrompre per apaivagar-li el neguit—: N’estic al cas, Arnau. A més, la Marina sap el que es fa, està ben educada.

Aquell dia, el del triomf d’Alfons, l’Arnau va entretenir la mirada en el jove Paolo; era evident que n’estava, de la Marina. «No —va intentar convèncer-se—, no hauria d’haver-hi cap problema; sembla que el noi sàpiga quin és el seu lloc». Amb tot, li va pujar una esgarrifança per l’esquena: la Marina era la seva preferida. Paradoxal, va pensar. Tenia dos fills en comú amb la Sofia, però a qui més estimava era la Marina. Segurament l’adorava només per això, perquè era una nena, i perquè els nens, en canvi, calia educar-los en la duresa i l’exigència. Amb ells no hi havia lloc per a l’afecte. Però potser també perquè en Filippo i en Lorenzo s’havien criat feliços, a recer de la casa de Gaeta i ara del palau de Nàpols. Havien estat sempre uns nens alegres, llestos i entremaliats i, petits com eren, respectaven l’Arnau, una actitud que el feia sentir orgullós. La Marina, en canvi, es va trencar amb la mort del seu pare i no va trobar consol en una mare a qui la mort d’en Giovanni va colpejar l’ànima sense cap mena de pietat. Quan tornava de les seves campanyes, l’Arnau trobava una família desolada, sumida en el dolor i la tristesa, i per això recordava com una de les seves victòries més grans la primera insinuació d’un somriure als llavis de la Marina. Després en van venir més. L’invulnerable ànim infantil pugnava per acompanyar els passos d’aquella nena, que amb la seva alegria va procurar també la curació de la mare. L’Arnau se sentia una part imprescindible d’aquell dur procés de redempció. Quan travessava la porta de casa seva oblidava llances i espases; es rentava la sang pròpia i la dels enemics per presentar-se impol·lut davant la Marina i mudava el to de veu amb què es dirigia als soldats per acomodar-lo a les delicades orelles d’ella. La consentia amb cura, deixant-li espai, sense intentar substituir el company d’armes caigut en combat. Se l’enduia a fer llargues passejades a cavall o en barca, perseguint l’horitzó per tal que el mar ofegués els records que la turmentaven. Va resar buscant la intercessió d’en Giovanni per tal que Déu l’ajudés, i ho va aconseguir. La Marina era la seva nena, la seva vida, i no permetria que ningú li fes mal. Així, de mica en mica, a mesura que ella recuperava el somriure, la Sofia també va recobrar les ganes de viure. A tots dos els va costar defugir la presència de l’amic i l’espòs que invocaven en els moments de necessitat i ploraven en els de nostàlgia, però, a poc a poc, la vida es va anar obrint pas i el dolor i el sofriment van haver d’enfrontar-se al sol que escalfava els cossos i temperava esperits, a l’alegria dels infants que corrien i saltaven pels carrers, a la dona que cantava a la casa del costat, als pescadors que remaven en un mar infinit, als vents que assotaven el penyal on s’erigia el monumental castell de Gaeta i que els portaven aromes i fins tot la remor de converses llunyanes en idiomes estrangers. La convivència va suavitzar recels i rigideses, les aprensions es van diluir en la rutina i el tracte va estimular passions. I es van entregar l’un a l’altra.

Els catalans també van participar amb els seus espectacles en la festa d’Alfons: simulacres de guerres entre moros i cristians, tots cavalcant cavalls de cotó confeccionats amb tela sobre esquelets de fusta amb llargs faldons a les bandes per ocultar les cames dels que els dirigien. En un altre punt de la ciutat es va dur a terme la representació de les virtuts que caracteritzaven el rei. Una torre molt alta habitada per la magnanimitat, la clemència, la constància i la liberalitat. Al costat de la construcció, una cadira buida, el siti perillós, que, tal com va relatar una de les virtuts amb veu alta i clara, només corresponia al conqueridor de Nàpols. En acabat, es va lliurar un combat entre deu cavallers coronats amb escuts amb l’emblema d’Aragó i homes salvatges coberts amb pells i armats amb malls.

Magnanimitat, clemència i liberalitat. Semblava que haguessin posat aquella torre allà per a l’Arnau, per tal d’indicar-li que li caldria excitar totes aquelles virtuts en Alfons per obtenir-ne el perdó. L’ofensa comesa contra el seu rei creixia en magnitud a mesura que anava avançant el dia i s’anaven succeint la música, els càntics i les danses, els crits, els visques i les fervoroses mostres d’afecte, respecte i devoció de tot Nàpols: la rica, la noble, la pobra, la laica i la religiosa. Tot allò anava convertint aquell rei sense corona en un déu que l’Arnau s’havia permès insultar. La humiliació a què l’havia sotmès el seu germanastre Gaspar no tenia cap mena d’importància. Per més que li dolgués, per més que la ira li tenallés encara els músculs quan es veia amb el genoll a terra mentre aquell gos covard era premiat amb honors que només corresponien als soldats nobles i valents, va comprendre que no hi havia excusa que justifiqués un enfrontament amb el seu sobirà.

—Alfons, Aragó!

El crit va ressonar pels carrers de Nàpols. L’Arnau es va sumar amb la veu als visques que el van seguir, com si amb allò volgués expiar la culpa.

—Seguidors vencen!

—Visca el rei d’Aragó!

—Alfons, Aragó!

La festa s’escampava per tota la ciutat en un recorregut que alternava diversions i misses amb la visita que el monarca havia disposat als sis seggi de Nàpols.

S’acabava el dia. Entre espectacles i festes, Alfons havia anat recorrent els seggi de Nàpols, les organitzacions municipals que s’encarregaven del govern de la capital; jutjaven, concedien la ciutadania, dictaven les normes de la policia urbana, decidien en assumptes sumptuaris, de representació i fins i tot en els religiosos, com ara els funerals. Dels sis seggi, un era el del Popolo, format per ciutadans ordinaris i que el rei no trigaria a dissoldre, recelós i fins i tot ofès pel poder de la ciutadania que tants problemes havia causat al seu pare i a ell mateix a Barcelona. Els altres cinc els conformaven nobles de llinatge, i d’aquests cinc, els més prestigiosos eren els del Nido i el Capuà.

Com que Alfons tenia previst allotjar-se a la fortalesa Capuana, l’últim seggio que va honorar amb la seva presència va ser el Capuà, a prop del castell. Ni tan sols el rei podia imposar qui havia de formar part d’aquelles institucions reservades als nobles i patricis napolitans, conservadors, gerontocràtics i que actuaven amb criteris endogàmics. Amb tot, la situació caòtica de la ciutat quan la van conquerir els aragonesos, el fet que l’Arnau visqués al palau que havia estat d’en Domenni, en territori dependent del seggio Capuà, i també que la Sofia pertanyés a una família aristocràtica d’un llinatge napolità arcaic, van permetre que hi fos admesa la família del comte de Navarcles.

La comitiva va recórrer el Decumanus Màxim, el carrer que desembocava al carreró on s’erigia el palau Estanyol. Des del carruatge, el rei va sentir els cants religiosos i els himnes que entonaven els cors de les esglésies per les quals anava passant. San Pietro a Maiella, Santa Maria della Pietrasanta, San Paolo Maggiore, amb les seves columnes de granit aprofitades del temple p

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X