Encabezado Invisible

A primera hora del dia de Nadal, davant les portes de la fàbrica de xocolata del senyor Willy Wonka es va presentar una noia.

Una noia de color porpra.

Tenia el front porpra, el nas porpra, les galtes porpra i el coll també porpra. Quan es va treure els guants de llana, es va veure ben bé que no tenia ni un sol centímetre de pell que no fos de color porpra: tots els dits ho eren, fins i tot les ungles. Va engrapar la reixa glaçada amb tanta força, que el porpra fosc i marcat dels artells se li va aclarir lleugerament a violeta.

A terra, als peus, hi tenia un sac ben gros que no es parava de regirar.

Dins de la fàbrica, mentre els altres encara dormien, en Charlie Bucket s’afanyava a deixar-ho tot enllestit per a la celebració del NADAL.

S’havia estat tota la nit transformant la gran Sala de Xocolata: l’herba comestible del terra l’havia coberta tota de xocolata d’un blanc llampant que anava fent CREC-CREC sota els peus com la neu cruixent. Per tot arreu hi havia boles de sucre candi, que guarnien arbres de Nadal fets de pa de pessic de xocolata i nata que estaven per llepar-se’n els dits. De tot de flors pintades de vermell, verd i daurat, plantades vora caminois pavimentats amb pastissets de carn picada encara calentons, n’anaven traient el cap homes de gingebre. Hi havia un boirim de canyella que ho impregnava tot d’una flaire de festa absolutament DELICIOSA, mentre que, al riu de xocolata borbollejant, la barca rosada de caramel dur del senyor Wonka apareixia decorada amb una garlanda de serrellet lluent del tot comestible.

A en Charlie se n’hi anaven els ulls de la gana que tenia, sobretot cap als trossos de xocolata que en sobresortien. Però s’havia promès a si mateix que no hi clavaria queixalada.

No pas fins que arribés la canalla.

Perquè, enguany, per Nadal tindrien tres convidats molt especials: els afortunats guanyadors de les tres paperetes d’alumini ratllades de vermell, verd i daurat. Per primera vegada, en Charlie Bucket obria les portes de la fàbrica durant tot un dia, tal com havia fet el senyor Wonka uns anys abans. Tothom d’arreu del món n’estava pendent.

En Charlie havia estat tan enfeinat d’ençà que s’havia jubilat el senyor Wonka, que no havia tingut ni temps de convidar ningú a la fàbrica. Era ben sabut que allà dins passaven coses especials, és clar, pels forts CLANCS i CLONCS que s’hi sentien i el fum de colors estranys que sortia de les xemeneies. A les botigues, hi havien arribat uns quants productes nous de trinca, com ara la Pasta de Dents de Xocolata d’en Charlie, un dels més venuts, que feia una mena de pessigolleig a la llengua i te la deixava pastosa d’allò més. El nom ja ho deia tot: era una pasta de dents feta de xocolata. I netejava més bé les dents que qualsevol altra, de manera que no hi havia cap adult que hi pogués trobar pegues. La canalla d’una banda a l’altra del país lluïa un somriure tan brillant, que els professors havien de dur ulleres de sol per no enlluernar-se i els dentistes anaven de mal borràs. Així doncs, amb incorporacions tan sucoses com aquesta a les ja tradicionals xocolates Wonka, feia bo de pensar que el que hi havia dins de la fàbrica, les coses que no havia vist ni tastat ningú encara, havien de ser molt especials. En Charlie no volia pas decebre totes aquelles expectatives i estava decidit a oferir als tres guanyadors un dia inoblidable, com el que havia tingut ell. L’única cosa que esperava era que fossin uns nanos simpàtics, no pas genteta com ara la Veruca, o en Mike o la Vi…

—LA VIOLET! —es va sentir que algú cridava, i era el senyor Willy Wonka que irrompia a la sala, amb una bata de vellut de color pruna igual que el seu frac tan característic.

Tot i que ara ja havia anat posant anys, tenia els ulls brillants i espurnejants com sempre.

—La Violet Beauregarde és a la reixa d’entrada! —Es va girar cap a un umpa-lumpa i va dir—: Encara és ben porpra, oi?

(Fa anys, quan el xiclet definitiu del senyor Wonka encara estava en fase experimental, la Violet l’havia mastegat i s’havia tornat porpra. De manera permanent, pel que es veia).

L’umpa-lumpa es va treure de seguida un portanotes del vestit i va fer un apunt a la secció «EFECTES SECUNDARIS A LLARG TERMINI DEL NOU XICLET».

En Charlie es va quedar palplantat com un estaquirot, incapaç de creure el que sentia. Eren —va mirar el rellotge— les sis del matí! Què podia voler la Violet Beauregarde? Feia anys que no la veia, d’ençà que tots dos havien trobat la PAPERETA DAURADA dins la xocolatina i havien estat dels primers a veure la fàbrica del senyor Wonka per dins. De cop se’n va anar cap al vestíbul, i es va lligar bé la bata pel camí. El senyor Wonka el seguia a correcuita, amb el bastó de puny d’or picant a terra seguit seguit mentre procurava no ensopegar.

—Què penses que deu voler, noi? —va preguntar a en Charlie.

—Ves a saber —va dir mentre obria el forrellat i sortia a la gelor del matí. A través de les volves de neu va poder veure la Violet allà plantada, amb tota la glòria de color porpra a sobre, i, de sobte, li va tornar al cap cada mil·lèsima de segon del seu primer viatge a la fàbrica. Se li va dibuixar a la cara un somriure ple de dents.

—Potser que ens afanyéssim i obrissis d’una vegada! És una emergència! —va cridar la Violet.

En Charlie va mirar cap a una finestra il·luminada que hi havia dalt de tot de la fàbrica i va fer que sí amb el cap. Es va sentir un clec i un petit bzzz, i el sistema d’obertura de la tanca es va activar.

Tan bon punt s’obria, va poder veure el sac que es retorçava als peus de la Violet.

—És una història llarga d’explicar, Charlie —va dir, mastegant les paraules mentre mastegava el xiclet. Va començar a arrossegar el sac cap a ell, però amb prou feines si el podia bellugar més d’un centímetre amb cada estrebada.

—Què hi ha a… —va començar a dir en Charlie.

—DEIXA’M CAMINAR, SI MÉS NO! —es va sentir que deia un crit des de dins del sac.

La Violet es va aturar i va sospirar, i va començar a deslligar les cordes.

—Violet… —va dir en Charlie a poc a poc—. Qui hi ha aquí dins?

El senyor Wonka s’havia quedat darrere de la porta, per això no se’l veia. Ben poques vegades sortia de la fàbrica: feia temps que s’hi havia acostumat.

—Què passa? —va murmurar, però en Charlie no el podia sentir amb el xiulet del vent glaçat.

—Només volia demostrar que era possible —va dir la Violet mentre s’escarrassava amb les cordes.

A en Charlie li va fer un salt el cor. No podia ser. No podia haver tingut la barra de…

—He mastegat un fotimer de xiclet Wonka aquest any —va explicar la Violet—. Tant, que se’n podria revestir per dins una xemeneia.

—Oh, no —va gemegar en Charlie.

—Ei, Charlie, què diu aquesta? —va remugar el senyor Wonka, però en Charlie encara no el sentia.

—Se m’enrampaven les barres i tot de tant mastegar —va continuar la Violet—. Doncs bé, n’he anat folrant el conducte centímetre a centímetre, i després és quan hi ha baixat ell i…

—Oh, no! —va cridar en Charlie.

—Doncs sí. Però agafa’t fort, que ara ve la part pitjor —va dir la Violet.

—Pitjor encara?! —va dir en Charlie.

—Tot això és per culpa del porpra? —volia saber el senyor Wonka.

—Al començament no me’n vaig ni adonar, que s’hi havia quedat envescat —va dir—. I quan ho he anat a mirar ja feia hores que hi era… Quantes diries que t’hi has estat? —va dir mirant-se el sac que es regirava, just quan en va sortir un vell barbut.

—Quatre! —va cridar tot indignat mentre es posava dret.

—Doncs això, quatre hores —va confirmar la Violet fent que sí amb el cap—. Prou per fer anar en orris els horaris de lliurament de regals. A més a més, mentre anaven passant les hores, el ren ha tocat el dos volant amb el trineu i tots els regals.

En Charlie s’estava allà tot parat sense dir ni piu: se sentia ESCARRANSIT com un cigronet davant la magnificència d’aquell homenàs. Era ben bé com se l’havia imaginat: ESTARRUFAT de pura màgia, amb el vestit vermell brillant, la barba blanca molt lluent i unes grans botes negres que deixaven la neu tacada de sutge. El xiclet que duia enganxat per tot arreu i aquell rostre enfurit van ser, fet i fet, l’única part sorprenent.

—Doncs bé, un cop treta la palla que enfarfega una història tan llarga —va continuar la Violet—: m’ha dit que el Nadal es podria salvar si el duia a veure el seu vell amic, l’única persona del món que el podria ajudar.

—Ai, carai, si és el vell escura-xemeneies! —es va sentir que cridava algú encantat de la vida, i en Charlie es va girar i va veure el senyor Wonka al costat de la porta, fent senyals a Santa Claus perquè entrés.

La Violet es va acostar a en Charlie i li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Es veu que es feien força, aquest parell.

Incapaç de creure el que veien els seus ulls, en Charlie es mirava el senyor Wonka i Santa Claus allà asseguts vora el riu de xocolata xarrupant cadascú de la seva tassa de xocolata desfeta. Estaven en plena conversa, amb la cara seriosa.

Suposava que tenia tot el sentit del món que es coneguessin. Potser tothom qui fa que el món sigui MÀGIC per a les criatures es coneix. Potser formaven part d’un club i tot, ves a saber.

Va clavar un cop d’ull a la Violet i va veure que també se’ls mirava. En Charlie sabia que devia estar pensant el mateix que ell: que tot plegat era màgic i costava d’empassar.

En Charlie va observar el rellotge. Ja gairebé eren les set! Els guanyadors del premi arribarien en qualsevol moment.

—Doncs ja ho tenim! —va sentir en Charlie que deia el senyor Wonka—. Agafaré l’ascensor de vidre per veure si localitzo el ren amb els regals. Encara hi som a temps, de salvar el Nadal. I sé què et cal per treure’t el xiclet de la barba. O treure la barba del meu xiclet, digue-ho com vulguis! Tu seu i relaxa’t, aixeca els peus i gaudeix de la xocolata.

—Ben mirat —va dir en Charlie tot neguitós—, em sembla que no podrà ser. És que hi ha tres nanos que estan a punt d’arribar per fer la visita de la fàbrica.

—Ah, carai —va dir Santa Claus—. Així doncs, potser millor que m’amagui, oi?

—T’amagarem a la part més recòndita de la fàbrica —va dir el senyor Wonka, mentre dos umpa-lumpes sorgien del no-res i agafaven cadascun pel braç Santa Claus—. T’acompanyaran a un lloc convenientment secret… i deliciós.

En Charlie va respirar alleujat. Però la cosa no va durar gaire, perquè quasi tot seguit va sentir una tremolor sota els peus. Va observar, amb sorpresa, com anaven caient boles dels arbres de Nadal i els homes de gingebre s’estampaven de cara contra la neu. Tot trontollava!

Llavors van aparèixer per la porta els pares d’en Charlie, i els avis també.

—Charlie —va dir l’avi Joe—. Què és tot aquest escàndol?

—Tinc totes les dents postisses que se’m belluguen! —va cridar l’àvia Georgina.

En Charlie es va mirar els umpa-lumpes per obtenir-ne alguna resposta, però semblaven tan esparverats com tota l’altra gent.

El rebombori va anar creixent, i ja era tan fort que el riu de xocolata va començar a tremolar com si fos fet de gelatina.

—Agafeu-vos bé el barret! —va cridar el senyor Wonka—. Perquè si tot peta…, que almenys no perdem el barret!

—Si tot peta?! —va cridar en Charlie, al qual gairebé ni se sentia la veu amb tot el soroll eixordador de l’ambient.

Només de pensar que hi podia haver una explosió va fer que a Santa Claus li agafés un atac de pànic.

—Que és Nadal, avui! —va esbramegar—. No puc pas morir per Nadal, jo! —I, quan ho va haver dit, es va llançar de dret al riu de xocolata.

—S’hi ha capbussat! —va cridar l’avi Joe mentre Santa Claus desapareixia de la vista de tothom.

—Ah, mira… —va dir el senyor Wonka, aturant-se a considerar ben bé el que havia passat—. Normalment m’empiparia força, si algú contaminés el riu de xocolata tirant-s’hi a dins, però un toc de la màgia de Santa Claus li podria anar la mar de bé. I la canalla tampoc no l’hi veurà pas; per tant, tots hi sortim guanyant, no trobes, Charlie?

Però abans que en Charlie pogués contestar, dalt del sostre es va sentir un PATAC de ca l’ample.

Tothom va mirar cap amunt.

Llavors el va seguir el rec-rec característic de quan grates i esgarrapes i, en un tres i no res, tot eren trossets de sostre que van començar a anar a parar avall; era ben bé com quan cau pedra del cel.

—No se suposava que aquesta era la millor fàbrica de xocolata del món? —se’n reia la Violet—. Doncs mira com teniu el sostre!

En Charlie es va ajupir sota un arbre per arrecerar-s’hi i va veure amb estupor que els petits forats que acabaven d’aparèixer al sostre es tornaven a omplir… de botes minúscules. Primer un parell, després dos, després milers de parells, amb picarols a la punta caragolada.

—Això no deu ser pas un dels teus nous invents, oi? —va rondinar la Violet.

—No —va xiuxiuejar en Charlie, just quan les botes començaven a sortir pel sostre. Però no eren les botes i prou, perquè anaven enganxades a uns petits ÉSSERS; n’hi havia centenars, i s’estaven precipitant cap a dins la fàbrica.

—Són ELFS, això! —va cridar la Vio­let, meravellada.

—Sí, som elfs! —va xisclar un—. Ja us podeu ben calçar, que hem vingut a rescatar Santa Claus!

—Tenim bastonets de caramel i no dubtarem a fer-los servir! —va dir un altre.

—Vigileu amb el terra de neu de xocolata, no el feu malbé! —En Charlie, amb una ganyota, es va disposar a mirar d’enxampar-los abans no aterressin. Però no va servir de res. Un rere l’altre, anaven tocant terra amb un plof i alçant un polsim de xocolata blanca, i aviat tota la sala era plena d’una fumera amb regust de xocolata.

En Charlie va estossegar mentre anava cap a la colla d’elfs reunits allà enmig. Quan la fumera finalment es va esvair, se’ls va mirar bé.

Tenien els cabells vermells i anaven vestits de verd; duien unes malles ratllades com els bastonets de caramel.

No s’ho podia creure.

—Sigueu benvinguts, elfs! —va dir el senyor Wonka, amb els braços oberts per anar-los a saludar—. Abans que res, deixeu-me dir-vos que Santa Claus està bé i en lloc segur.

—I on és, doncs? —va demanar un elf.

Es va produir un silenci incòmode.

—Se n’ha anat a banyar —va dir en Charlie, per sortir del pas—. Al… ehem… riu de xocolata.

Tots els ulls van anar a parar al riu de les bombolles.

—Ara el pescarem i en sortirà ben eixerit —va dir el senyor Wonka com qui no vol la cosa—. Més que eixerit, de fet, perquè haurà estat nedant en xocolata.

Els elfs es van anar aplegant i van començar a xerrar els uns amb els altres en un guirigall. En Charlie es va mirar el rellotge. Per meravellós que fos haver confirmat l’existència dels elfs, anaven justos de temps i calia posar fi a tot allò.

—Ens ha arribat el rumor que ha acabat aquí contra la seva voluntat, que algú l’ha capturat —va dir un elf, separant-se del grup i anant cap a en Charlie—. Qui n’és el culpable? També hem sentit a dir que ho han fet amb… una mica de xiclet, podria ser?

—Amb una mica de xiclet, dius? —se’n va riure la Violet—. Amb el millor xiclet del món. I no pas una mica, no, sinó una carretada. Segurament una quantitat rècord.

Quan ho van sentir, els elfs van brandar tots com un sol home els bastonets de caramel.

—No cal enfadar-se, eh? Au va, deixeu-me que us ofereixi una micona de xocolata —va dir en Charlie, com volent-los enlluernar amb un gran somriure—. I podem discutir el que…

NANG!… NANG!

—Charlie! —va cridar l’avi Joe—. Ja són les set! Han arribat els guanyadors del premi!

La Felicity Cream havia estat la primera a trobar la Papereta Vermella, Verda i Daurada, amagada dins l’embolcall de la primera barreta de xocolata Wonka que havia comprat. Sempre havia tingut una SORT increïble, i si hi havia qualsevol cosa a guanyar sense ni tan sols participar-hi, segur que la guanyava ella. De vegades, però, s’acabava fent una mica avorrit i tot. Es feia difícil apreciar les coses quan no t’hi havies d’escarrassar gens. De manera que allà s’estava, davant de la reixa, amb el posat més aviat sorrut i una gran cinta al cap guarnida de cols de Brussel·les (una verdura que, per cert, afortunadament, no havia hagut de tastar mai). Tenia la mare al costat, mirant-se la fàbrica molt nerviosa. Tot i que la seva filleta era de mena sortosa, la fàbrica era ben coneguda per la història aquella de la noia que s’havia tornat de color porpra; prou que n’havia sentit a parlar.

—Em pregunto quina serà la giragonsa, aquest cop… —va dir el noi que tenia al costat. Era en Jim Brammer, el segon a trobar la Papereta Vermella, Verda i Daurada. Els cabells, molt finets, els duia tots despentinats i anava amb unes ulleres de sol que no feien gens per a l’època. Havia trobat la papereta gràcies a les ulleres que havia inventat, amb què hi podia veure a través de l’embolcall de qualsevol xocolatina. Així, per trobar la papereta només era qüestió de viatjar arreu del món i visitar totes les botigues que venien barretes Wonka fins a ensopegar-ne una que la tingués. Amb l’ajut de l’àvia, n’havia localitzada una al cap de només dues setmanes de recerca. L’àvia, que ara l’acompanyava, n’estava tota cofoia i duia unes ulleres com les seves que li penjaven precàriament de la punta del nas llarg i prim.

—Què vols dir, amb això de la giragonsa? —va preguntar la Felicity Cream, mirant-se en Jim amb ulls perplexos—. I per què dus ulleres de sol?

—En realitat són Ulleres Escrutadores de la Xocolata Wonka —va dir amb orgull—. L’última vegada que van amagar les Paperetes Daurades a les xocolatines Wonka, el professor Foulbody, un científic, va provar de fer una màquina que hi pogués veure a través dels embolcalls, però no se’n va sortir. En canvi jo, sí! Ensenyaré a en Charlie les meves increïbles Ulleres Escrutadores, perquè pugui millorar el sistema de les paperetes d’ara endavant.

—No n’hi has de dir pas res —va fer la noia amb un somriure astut—. Així, després, quan en tornin a fer de noves, podràs vendre les ulleres. Encara t’hi faràs ric i tot.

El noi hi va estar rumiant un moment.

—Tant se val —va continuar—. Allò que et deia de la giragonsa és perquè… Bé, ja en saps la història, oi? Per la meva banda, he llegit tot el que se n’ha publicat. Ja fa uns quants anys, uns nanos van entrar a la fàbrica per fer-hi una visita, però el senyor Willy Wonka va acabar cedint la fàbrica a en Charlie. Aquest cop també pot passar una cosa semblant. Potser algú de nosaltres acabarà el Nadal amb una fàbrica de xocolata a la butxaca!

La noia va riure.

—En Charlie només fa set anys que hi és, si no vaig errada. No és gaire més gran que nosaltres! No regalarà pas la fàbrica tan aviat.

—El que em pregunto jo és si la giragonsa que dieu és que ens farem amics dels umpa-lumpes i acabaran venint a casa a jugar! —va cridar algú darrere d’ells.

Es van tombar i llavors van veure el tercer infant amb la Papereta Vermella, Verda i Daurada. Es deia Winston Bashett i era el més jovenet de tots tres. Tot i el cognom, en Winston no és que fos especialment baixet, sinó que era de l’alçada mitjana dels de la seva edat. Li faltava una de les pales de davant i duia una samarreta on es podia llegir: «VISCA ELS UMPA-LUMPES».

—He vingut només pels umpa-lumpes —va dir.

Anava amb el seu pare, que tenia la cara de color verdós. Havia ajudat en Winston a trobar la papereta endrapant tota la xocolata que se li havia posat a tret: posseïa el nou rècord mundial de deu mil barretes en un mes. Ja s’entén que li agafessin basques només de pensar que havia de veure tota una fàbrica plena de xocolata.

—Un umpa-lumpa no hi vindria mai, a jugar a casa teva —va dir la Felicity Cream de manera categòrica—. Passen la vida només a la fàbrica de xocolata o al país Lumpa. Em sap greu, però tant l’un com l’altre són llocs increïblement MÀGICS.

—Jo hi tinc uns gronxadors de por, al jardí —va protestar el noiet—. Tan de por, que si t’hi gronxes et cagues a les calces. I un gos que es diu Doompety…

Davant les portes de la fàbrica, també s’hi havia reunit tota una munió de tafaners, a veure si podien clissar què hi passava. Alguns encara anaven amb pijama, d’altres s’entretenien amb els regals de Nadal. Hi havia criatures que es queixaven que aquest any Santa Claus s’havia oblidat de passar per casa seva. Era tot ple d’equips de filmació i de periodistes, i de gent desitjosa d’aconseguir una foto d’en Charlie, el gran xocolater… i qui sap si, també, de veure el senyor Willy Wonka, ni que fos d’esquitllada. Hi havia una gran emoció en l’ambient, un neguit descomunal, segons abans que el rellotge toqués les deu.

NANG!… NANG!

Tothom va aguantar la respiració i, meravellats, van veure que, a l’hora en punt, les portes de la tanca es començaven a obrir. No els va costar gens enretirar a banda i banda la neu espessa que s’hi havia anat acumulant al darrere i es van detenir en sentir el clec, just quan el rellotge va deixar de sonar.

Tothom va callar.

Durant un moment no va passar res, ningú no gosava ni respirar; era com si s’hagués aturat el món. I de sobte, una llumeta! Una petita llum porpra que es va encendre damunt de l’entrada. La gernació esbufegava d’emoció i, aleshores, es va anar obrint a poc a poc la porta de la fàbrica.

A l’instant, en va sortir una glopada d’olor de xocolata i tothom va eixamplar ben bé els narius per amarar-se d’aquella flaire tan deliciosa.

Aleshores, de dins va aparèixer un jove, i la gentada va enfollir. Lluïa un gran somriure i un jersei de Nadal VIROLAT, amb tot de xocolatines Wonka brodades. Va estendre els braços i va dir:

—Bon Nadal a tothom! Els qui tingueu les paperetes, feu el favor d’entrar!

Els guanyadors no van perdre ni un segon. Se n’hi van anar corrents, amb els peus que els patinaven sobre el terra glaçat.

Però llavors, amb una gran sorpresa de la multitud, algú més va sortir de la fàbrica i tothom va tornar a callar.

—Voleu dir que no és…? No, no pot ser… Però diria que és la Violet Beauregarde! —va xiuxiuejar algú, cosa que va escampar l’espurna de l’excitació entre la gentada.

—Sí que l’és!

—La noia del xiclet! —va cridar algú més.

—Sempre vaig pensar que hauria d’haver guanyat ella. Li agradava el xiclet amb bogeria!

—Mira què et pot passar, si proves de menjar qualsevol cosa aquí dins la fàbrica —va dir ben fluixet a cau d’orella a la Felicity Cream la seva mare.

—DONCS QUE BÉ! —va respondre la Felicity Cream, repassant la Violet de dalt a baix amb admiració.

En Charlie va somriure a la canalla.

—Esteu preparats per passar un Nadal que no oblidareu mai de la vida?

En Charlie es va esperar davant de l’entrada de la Sala de Xocolata i va respirar fondo. Havia deixat que, d’allò dels elfs, se n’encarreguessin la família, el senyor Wonka i els umpa-lumpes… De manera que hi havia la possibilitat que, un cop obrís la porta, s’hi trobés un sarau dels grossos.

Els tres infants se’l miraven expectants.

—És una sala molt important, aquesta d’aquí —va fer en Charlie, mirant de guanyar cada segon de més que podia. Es va treure una clau de la butxaca i la va fer girar al pany, i, tot i que patia per com podia haver acabat tot plegat, frisava per passar a dins. Era tan emocionant ensenyar la fàbrica de gran com visitar-la de petit—. Aquest és el centre neuràlgic de tota la factoria —va continuar, amb el cor desbocat només de pensar que potser aquella canalleta se sentien tan EMOCIONATS com ho va estar ell una vegada, i com ho estava encara ara cada cop que obria les portes de la Sala de Xocolata. Es va tombar cap a ells i se’ls va mirar amb un somriure radiant—. L’he guarnida expressament per a vosaltres!

Va empènyer les portes, a veure què.

Els infants glatien!

Els adults glatien!

En Charlie glatia!

No s’hi veia cap elf. No en quedava ni una sola petjada damunt la neu comestible: n’havien esborrat qualsevol rastre. Els forats del sostre encara hi eren, però es veu que no se’n va adonar ningú.

—Tot això és per a vosaltres —va dir en Charlie amablement—. Podeu agafar el que us vingui de gust: tot es pot menjar.

Els infants es van quedar bocabadats davant el riu de xocolata. Tothom n’havia sentit a parlar, però veure’l amb els teus propis ulls era una cosa ben extraordinària.

—Agafeu-ne una cadascú —va dir en Charlie mentre els repartia les tasses de Nadal—. Tasteu-lo…

Van enfonsar tots tres amb ànsia la tassa dins el líquid BORBOLLEJANT i se’l van beure d’un glop: tot d’una, se’ls va il·luminar el rostre de pura JOIA ensucrada. Després, van arrencar la nansa de les tasses i també se les van cruspir!

En Charlie va despenjar un tros de la garlanda de serrellet que guarnia la barca i els en va donar un bocí a cadascú: se la van embolicar al coll com qui hi du una bufanda i anaven abaixant la barbeta per tastar les puntes del serrell. Ben aviat, tant la canalla com els adults anaven d’una banda a l’altra de la sala clavant queixalada a tot el que trobaven. N’hi havia que s’enfilaven als arbres de xocolata i d’altres, bocaterrosa, dalt del camí dels pastissets de carn picada. Els homes de gingebre saltaven en l’aire igual que les boles enganxoses i les volves de neu de xocolata blanca. A la sala no se sentia més que mastegar i rosegar, i sospirs de delícia absoluta.

—En aquesta sala farem el dinar de Nadal —va dir en Charlie molt emocionat—. Els umpa-lumpes s’encarregaran de parar taula mentre nosaltres anem fent el volt per la fàbrica!

Quan va sentir a parlar dels umpa-lumpes, en Winston Bashett va ser com si tornés a la vida, i va començar a giravoltar i a xisclar.

—És que és un superfan dels umpa-lumpes —va explicar la Felicity Cream.

—Que tardarem gaire a veure’ls? —va preguntar en Winston, impacient.

—Gens ni mica! —va dir en Charlie, mentre caminava per aquell país hivernal de les meravelles—. Aviat els coneixerem a tots. Ara no us oblideu de seguir-me de ben a la vora i no us perdeu pel camí: tenim molt a veure! Visitarem les sales especials del Nadal. Però no tota la fàbrica, perquè és massa gran per veure-la en una sola visita.

Sense avís previ, el senyor Wonka es va materialitzar al costat d’en Charlie. Tothom va deixar de mastegar i es va quedar amb un pam de boca davant d’aquell gran home.

—És el senyor Willy Wonka! —va exclamar l’àvia d’en Jim amb un esgarip.

El senyor Wonka li va fer una reverència.

—Ara us haig de deixar —va anunciar, inclinant el barret—. Me’n vaig a buscar els regals amb l’ascensor de vidre i així salvar el Nadal.

La gent no entenia pas què volia dir.

—Tu procura pels teus convidats, Charlie, i deixa’m tota la resta a mi. Tornaré abans no te n’adonis. —I, un cop dit això, va tocar el dos.

En Charlie va somriure a tota la colla.

—Sempre tan excèntric —va comentar amb un riure nerviós.

—Què volia dir amb això de «salvar el Nadal»? —va demanar en Jim Brammer.

—Doncs… —va començar a dir en Charlie, incòmode.

—Podem veure alguna altra sala? —va suplicar en Winston—. Una on hi hagi umpa-lumpes?

—Oi tant —va respondre en Charlie, alleujat que s’hagués canviat de tema—. Au vinga, seguiu-me i pugeu a bord! —I, mentre ho deia, va anar baixant per un turó tot cobert de xocolata i va saltar a la barca rosada de caramel dur. La barca va trontollar, i va provocar tot d’esquitxos de xocolata desfeta que van anar a parar a la canalla de la riba, els quals van obrir bé la boca per no deixar-ne escapar ni un.

—No sembla gaire estable —va dir la mare de la Felicity Cream—. N’estàs segur, que hi cabrem tots, Charlie? Ja tens assegurança?

—No cal que pateixis —la va tranquil·litzar en Charlie—. La barca aquesta és feta del caramel més dur que hi ha. No hi ha res més segur que això!

La mare de la Felicity Cream no les acabava de tenir totes, però a la canalla no calia que la tranquil·litzessin: de seguida van saltar dalt de la barca i es van asseure rere en Charlie en un banc travesser. Als seients de darrere d’ells s’hi van col·locar els adults i la Violet.

—Agafeu-vos ben fort! —va dir en Charlie i, després d’una lleugera tremolor i un ZIUUU, van salpar. En Charlie s’estava dret a la proa, navegant per l’agitat riu de xocolata mentre passaven per sota un pont i vora un meandre. Van viatjar a través d’un laberint de foscos túnels subterranis, cadascun amb una flaire més deliciosa que l’anterior. Finalment, van fer un darrer revolt abans d’aturar-se en una porta on deia HO, HO, HO!

—Una mica d’humor umpa-lumpa, ves —va dir en Charlie—. En realitat, és una sala molt important on es fa la degustació de les llaminadures nadalenques. És on desenvolupem alguns dels nostres menjars de Nadal més ambiciosos, com ara aquest. —Els va ensenyar una piruleta que semblava ben bé un púding—. Està inspirat en el famós xiclet Wonka que va fer tornar la Violet… doncs això, de color violeta.

Tothom es va girar per fitar la Violet i ella se’ls va quedar mirant fixament.

—Amb aquesta piruleta és com si et mengessis un àpat de Nadal sencer —va explicar en Charlie.

—Mira! —va dir en Jim—. És una cosa així com el que he inventat jo: el Panettomacone, que és com un panettone, però fet de pa amb tomàquet en comptes de pa de pessic.

—Segur que és ben bo, Jim —va comentar en Charlie molt amable.

—Deixa’m veure la piruleta aquesta! —va dir en Jim agafant-la.

—Jo, de tu, no me la menjaria —va advertir en Charlie—. La recepta encara s’ha d’acabar de polir.

—Deixa-ho estar, Jim —va xiuxiuejar la Violet sense la seva fredor habitual, que li havia desaparegut de sobte.

Però no hi va haver res a fer i en Jim hi va clavar mossegada.

—Ah, mira —va dir tot seguit—. Té gust de gall dindi, patates, cols de Brussel·les i…

—S’ha tornat verd! —va cridar l’àvia d’en Jim.

—Ai mare. Dallò…, si us plau, no s’amoïni —va fer en Charlie, mentre buscava desesperadament qualsevol cosa reconfortant per dir—. Daixonses… El verd combina amb tot avui dia.

—Torna’l a deixar com era! —va cridar l’àvia—. No vull que el meu net sigui verd. És el color del vòmit!

—O també —va dir en Charlie— el de les plantes, que són ben maques. O el dels pèsols. O el de les granotes, que mira que n’arriben a ser, de simpàtiques…

—Pagaràs per això que ens has fet!

—Ja li asseguro jo que no —va dir la Violet amb coneixement de causa.

—Li prometo que al final del dia en revertirem els efectes secundaris —va resoldre en Charlie amb un somriure—. Hem avançat força en el nostre departament de remeis. Ara, entrem a la Sala de Degustació del Nadal: si et pensaves que la piruleta que has tastat era DELICIOSA, Jim, ara ho veuràs!

En Charlie va baixar de la barca i se’n va anar cap a la porta de la Sala de Degustació, sense parar de xerrar.

—Aquí dins hi ha molts tresors. Mitges de gelatina, amb delicioses randes de maduixa i regalèssia. I, a més a més, es poden dur per vestir, sempre que no us les hàgiu cruspit abans. Ah, i el meu preferit: el refresc de vesc. Encara estem treballant en l’efecte congelador, ja que de moment deixa enganxats els llavis de qui se’l beu i no pot parar de fer morrets tota l’estona, cosa que és una mica lamentable…

Però els convidats ni se l’escoltaven; xiuxiuejaven entre ells, ben distrets amb el nou amic de color verd.

—Benvinguts al Nadal! —va anunciar en Charlie amb grandiloqüència. Va obrir la porta i es va quedar glaçat. Allà dins, va poder veure-hi gairebé tots els umpa-lumpes de la fàbrica atapeïts els uns amb els altres fins a tocar a les parets i al sostre, mirant de controlar el que semblava, com a mínim, un miler d’elfs que no es paraven de regirar!

Va tancar la porta de seguida.

Tothom va deixar de xiuxiuejar i se’l van mirar.

—De fet, aquesta sala no és la millor per visitar, ara mateix —va murmurar en Charlie.

—Per què? —va preguntar en Winston Bashett, i en Charlie es va sentir lleugerament alleujat; evidentment, no havien arribat a veure què hi passava, allà dins.

Va tornar a pujar dalt de la barca i la va fer anar precipitadament pel túnel.

—He pensat en una cosa millor —va exclamar, mentre la barca s’aturava al costat d’una filera de màquines expenedores dissenyades de manera que fessin pensar en casetes de gingebre.

—Aquí tenim els Llamins del Pol Nord! Aquests sí que són especials de debò. —En Charlie va ficar una moneda de xocolata a la ranura de la màquina expenedora i en va fer girar el mànec. Es va sentir un clec i en va sortir un caramel per llepar, impossible de rosegar, de ratlles vermelles i daurades.

El va agafar amb cura entre els dits i el va aixecar perquè el veiés la canalla.

—Això —va xiuxiuejar— té gust de menjar per a elfs.

—Menjar per a elfs? —van dir tots els infants alhora—. Quin gust té, el menjar dels elfs?

—Sobretot de MÀGIA —va respondre en Charlie—, però amb un toc de núvol de sucre. —El va sacsejar d’una banda a l’altra—. Algú el vol tastar?

—JO! —va cridar en Winston Bashett.

La Violet li va posar una mà a l’espatlla.

—Ja saps què passa, oi? —va xiuxiuejar—, que quan tastes menjar en aquesta fàbrica tenint un nom tan descriptiu, com ara Violet o Bashett, la cosa no acaba mai bé.

—Eh? —va dir en Winston—. Doncs jo, que em dic Bashett, tastaré un d’aquests prototips de llamins amb gust de menjar per a elfs: ja em diràs tu què pot sortir malament.

I se’n va ficar un a la boca.

—Oi que és boníssim? —va preguntar en Charlie amb un somriure.

A en Winston li va començar a sortir fum de les orelles.

—Té bon gust, sí! —va cridar en Winston—. Però encara m’agrada més això de les orelles!

—Eh? —va dir en Charlie, i es va inclinar a inspeccionar-les-hi. Semblava com si se li torcessin i se li estireganyessin…

Quan van deixar de treure fum, el pare d’en Winston va fer un xiscle.

—Ja t’has vist les orelles, Winston? Tens orelles punxegudes d’elf!

—Ui —va fer la Violet—. Ja m’ho pensava, que en passaria alguna…

—Ah, això és un efecte secundari menor —va dir en Charlie, impacient per no deixar que el funcionament deficient del producte afectés el viatge.

—Menor?! —va cridar el pare d’en Winston—. Jo més aviat diria major: mi-te-la, l’orella aquesta, que és tan grossa com la meva llesca del peu!

—No t’amoïnis —va dir en Charlie, mentre tornaven a pujar dalt de la barca i els dirigia cap a les profunditats de la fàbrica—. Tot això és temporal, no cal que pateixis.

Va guiar el vaixell riu avall fins a una gran porta d’acer amb una maneta per obrir-la tota glaçada.

—Amb això sí que xalareu —va dir en Charlie—. Vet aquí la Sala de la Neu Deliciosa!

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X