Em dic Goa 6 - Quin drama, Goa

Míriam Tirado

Fragment

Girar full

Girar full

—Recordeu que l’últim pagament del viatge a Anglaterra s’ha de fer els propers dies. Com a molt tard, els vostres pares tenen temps fins a finals de la setmana que ve, perquè hem de comprar els bitllets d’avió de seguida. Quan torneu de les vacances de Setmana Santa, ens posarem a preparar el viatge i també l’acollida que oferirem als alumnes anglesos quan els toqui venir. Ah, i us assignarem un company o companya d’Anglaterra, i dormireu a casa seva durant la setmana d’intercanvi.

Quina por!!!Aquell últim dia d’institut abans de les vacances de Setmana Santa, la Júlia els estava donant molta informació en poca estona i, asseguda a la seva taula, la Goa només pensava en la por que li feia pujar a un avió; ella, que encara no havia volat mai. Sort que la seva amiga sempre era a prop per fer-la pensar en una altra cosa:

Il·lustració d'un avió de passatgers.

—A mi que m’assignin una companya ben guapa i, si pot ser, que li agradin les nenes com jo! —li va xiuxiuejar l’Anna a la Goa tot picant-li l’ullet.

—Veig que això de la Laura ja ho portes millor…

—Què vols que faci? Ja no vol saber res de mi i gairebé ni em mira a classe… —va respondre l’Anna amb resignació.

Era cert. Des d’aquella conversa a casa de l’Anna, la Laura se n’havia distanciat molt. Una setmana després, l’havia parat al pati en un moment en què l’Anna no tenia ningú al voltant i li havia dit:

—Anna, millor que ho deixem estar. M’he donat uns dies per veure com estic i què sento i crec que no tenim res a fer. No sentim el mateix i prefereixo girar full.

—Però…, espera…, parlem-ne… —L’Anna no volia que la Laura fos tan radical.

—No hi ha res a parlar. Et miro i et veig contenta, com si no em trobessis a faltar, i això ja és un senyal que estàs millor sense mi.

—I tu què saps sobre si et trobo o no a faltar?

—Anna, deixa-ho, no sentim el mateix i no passa res. Ho accepto, però no cal que fem veure que tenim possibilitats de fer que això funcioni. No funcionarà i ja està. —La Laura ho tenia clar.

—Però… podem ser amigues! —L’Anna no la volia perdre.

—No. No podem, perquè estar al teu costat em fa mal i ja t’he de veure cada dia a l’institut. Necessito distància, ho sento. Quan quedeu, no vindré.

Per-do-na???—Laura, però què dius?! —A l’Anna li van entrar ganes de plorar.

—És el millor per a mi, respecta-m’ho.

—D’acord… Ho sento… Em sap molt greu i sí que et trobo a faltar —va dir l’Anna gairebé amb llàgrimes als ulls.

—Adeu. —La Laura va marxar amb pas decidit i un nus a la gola.

Després d’aquest comiat tan ràpid i brusc, l’Anna es va posar a plorar amb la Goa, que va arribar al seu costat només a temps de sentir l’últim «adeu». Segurament era cert que no sentien el mateix i que la Laura n’estava molt més enamorada, però l’apreciava i li encantava tenir-la d’amiga.

—Dona-li temps —li va suggerir la Goa, abraçant-la—. No deu ser fàcil estar enamorada d’algú que no sent el mateix i a qui has de veure cada dia. Potser d’aquí a un temps podreu tornar a ser amigues.

L’Anna ho entenia, però li sabia greu i, a més, se sentia una mica culpable d’haver-li fet mal i de no haver pogut satisfer les seves expectatives. Però s’havia d’escoltar a si mateixa i ser fidel a allò que sentia. Per això va fer el que la Laura havia dit: intentar girar full i, amb els dies, a poc a poc havia aconseguit reconnectar amb la seva alegria innata, amb aquella guspira que la feia la nena vital, feliç i espontània que era.

Il·lustració de la Goa abraçant a l’Ana per darrere

SOS, pànic—I si em cago de por quan estic a l’avió i em marejo, i tothom es fixa en mi, i soc l’única que té por, i… —La Goa estava molt preocupada.

—Frena el coco. I si resulta que passa el contrari i t’encanta volar, i ets feliç i no et mareges gens i és el millor viatge en avió de la teva vida? Quina mania que tens sempre de pensar en el pitjor! Que potser et donen un premi per pensar coses de merda? Perquè mira que t’hi esforces…! —li va etzibar l’Anna cansada dels «I si…?» de la Goa.

—Ja… Això ho hauria de canviar, però em costa moltíssim… —La Goa n’era absolutament conscient i a vegades ho intentava.

—Recorda el que diu sempre la Judit: parla’t bé!!!

Que difícil que era, per a la Goa, controlar la seva ment i dir-se a si mateixa coses boniques i que l’ajudessin de veritat.

Llavor, quan torneu?

A l’hora del pati d’aquell últim dia d’institut, tots estaven molt contents. Els esperaven deu dies de festa, i uns i altres tenien plans interessants, o si més no, molt més interessants que anar a l’institut i llevar-se a les set del matí cada dia, pensaven.

—Llavors, quan torneu vosaltres dues? —va preguntar el Bru.

—Marxem demà de càmping quatre dies, o sigui, que tornem dimarts, però després jo marxo amb el meu pare… No tornaré a ser aquí fins a l’altre diumenge —va explicar la Goa.

—A mi, quan torni del càmping, em toca estar amb la meva mare fins divendres i crec que no farem res i que estaré per aquí; si voleu quedar… —L’Anna estava disponible.

—Guai, Anna, sí, quedem —va respondre el Leo—. Crec que la Nàdia tampoc marxa. Jo diria que amb la meva família farem alguna cosa, però només algun dia i prou, perquè la meva germana té visites a l’hospital, em sembla. Vaja, com sempre. —Era la història de la vida del Leo: sempre pendent de l’estat de salut de la seva germana, que feia anys que tenia càncer i s’havia passat molt de temps entrant i sortint de l’hospital.

Il·lustració d'en Bruno, en Leo, la Goa i l’Ana.

—Quin rotllo, Leo, em sap greu.

—No, Goa, si en realitat és bo, perquè pinta que si en aquestes visites li troben tot bé, potser d’aquí poc ja li donaran l’alta.

—De debò? Quina passada, Leo! Me n’alegro molt —va exclamar el Bru, emocionat.

—Ja… Jo no em vull fer gaires il·lusions per si de cas, però seria brutal que s’acabés aquest malson del càncer de la meva germana, la veritat.

—I tant! —va afegir l’Anna, que ja pensava a celebrar-ho—. Quan li donin l’alta ho celebrem, ja pensarem com, però ho hem de celebrar sí o sí!

—Goa, llavors, demà marxeu tu, l’Anna i qui més? —El Bru volia tota la informació perquè, com que a vegades era una mica despistat, ja no se’n recordava.

—El Klaus i la seva cosina, la Martina, que és un any més gran que ell, o sigui dos més que nosaltres, però que és la canya i a mi m’encanta. El Klaus no sabia si convidar el seu amic, el Víctor, que es veu que també mola, però resulta que, en plan…, els seus pares li han organitzat un viatge al poble dels avis i el pobre està enfadadíssim perquè no hi volia anar.

—I també hi haurà la mare i el germà del Klaus i la mare de la Goa, que sembla que marxem sols i no! —va puntualitzar l’Anna.

Seria brutal!—T’ho imagines? Tant de bo… Un dia, quan siguem més grans, hem de marxar tots nosaltres. Seria la bomba anar de càmping tots plegats… —El Leo tenia moltes ganes d’independència. I va afegir—: O sigui, que l’Anna i la Martina seran les espelmes del càmping.

—I una merda! Jo no penso fer d’espelma a ningú. Si veiem que comencem a sobrar, la Martina i jo marxarem, que jo no estic per escenes romàntiques després del que ha passat amb la Laura! —va etzibar l’Anna amb certa enveja.

—Però que ja us coneixeu, amb la Martina? —va demanar el Bru.

Match!—Què va, però suposo que ens avindrem, jo soc increïble i, pel que diu la Goa, ella també; o sigui que serà un match segur!

Tots van riure. La seguretat de l’Anna contrastava amb la inseguretat de la Goa per veure el Klaus una altra vegada. Feia setmanes d’aquell dissabte compartit amb els seus amics, i tot i que havien estat en contacte, la Goa es posava nerviosa pel fet de veure’l. No sabia si hauria canviat alguna cosa. Havien parlat, però poc, perquè amb els exàmens de final de trimestre havien hagut d’enfocar-se de valent, especialment perquè la Zu, la mare del Klaus, l’havia amenaçat que, si en suspenia alguna, no aniria de càmping.

Pels péls

A l’institut del Klaus, el seu tutor, un home mig calb de mitjana edat amb unes ulleres de pasta negres supermodernes, els repartia unes cartes amb les notes del trimestre tot recordant-los que…:

—Entregueu-les a casa i recordeu dur el paper firmat per ells que demostri que les han vist. Penseu que no serveix de res no ensenyar les notes: tard o d’hora les acabaran sabent, així que no intenteu enganyar-los perquè no val la pena, entesos? Va, i ja podeu marxar. Bones vacances, ens veiem a la tornada!

Il·lustració d'un noi assegut a la seva taula amb un paper que acaba de treure d'un sobre.

Il·lustració d'un butlletí de notes.El Klaus va agafar el sobre i el va obrir corrents. La seva mare l’havia amenaçat que si no aprovava totes les assignatures, no podria anar de càmping amb la Goa, l’Anna i la Martina. Malgrat que no se l’acabava de creure, preferia no posar-la a prova per si de cas. Les dues assignatures que li feia por haver suspès eren Castellà i Història, perquè des que havia tornat de Berlín eren les que més li costaven. Quan va fixar la vista sobre les assignatures, va mirar directament al cantó dret, on sortien els resultats. Encara sort! Cap suspesa… Les dues assignatures perilloses tenien un «aprovat» al costat i la resta eren algun aprovat més, dos notables i dos excel·lents: d’Anglès i d’Educació Física.

—Uf… Pels pèls! Aquest cop m’he salvat i encara sort, perquè amb el fart d’estudiar que m’he fet…

—Però què dius, si no has estudiat tant! —li va rebatre el Víctor.

—He estudiat molt més del que havia estudiat mai des que estic en aquest institut, o sigui que sí, he estudiat molt! I a tu què? Com t’ha anat?

Mates, x—He suspès mates, com sempre, i la resta, normal…

—Has suspès mates, de debò? Pel pròxim examen estudiem junts, bro, i t’ajudo, que a mi les mates no em costen gaire…

—Jo les odio. De fet, crec que són el pitjor invent de la història de la humanitat i et juro que, quan deixi l’institut, no tornaré a mirar-me un exercici de mates en tota la meva vida!

—És impossible, les necessitaràs per comptar coses o per calcular històries…

—I tindré una meravellosa calculadora o la intel·ligència artificial ja m’ho farà tot, però jo ara mateix et juro pel que més vulguis que odiaré les mates fins que mori! —Es va posar ben recte i va tancar els ulls com si fes un jurament oficial davant de dues-centes persones.

Il·lustració d'un pal d’hoquei.—Víctor Drames en acció! Va, anem, que tinc unes ganes de fotre el camp d’aquí que jo sí que em moro!

El Klaus estava content: ho havia aprovat tot! Però no només n’estava per això, sinó també perquè aquest trimestre se li havia fet etern i tenia ganes d’escampar la boira, fer altres coses i anar de càmping i després cap a Berlín. Però també estava nerviós. Com que tots dos s’havien hagut de concentrar en els exàmens i els entrenaments, ell i la Goa havien parlat menys que feia unes setmanes i no sabia si tot seguia bé o no. Alhora, de tant en tant, li apareixien pensaments que li deien coses com que vivien massa lluny, que això seu era massa complicat o que eren massa joves i el que havien de fer era no sortir amb ningú i gaudir del dia a dia amb tothom.

Quan pensava aquestes coses es deia a si mateix que amb la Goa tampoc estaven sortint, sinó que només estaven «embolicats» i que això era diferent… Que si estaven bé, doncs ja estava i que no hi havia de donar més voltes. Però la trobava a faltar, sobretot els caps de setmana, i pensava que tant de bo poguessin veure’s més sovint. En realitat, tots els pensaments que tenia amb freqüència apareixien per intentar protegir-lo de patir quan la trobava tant a faltar… No li agradava estar pendent de si ella li escrivia o no, de si el trucava o no… Quan li explicava això al seu amic Víctor, ell sempre li deia:

—Ai, Klaus, penses massa i ets massa sensible! Gaudeix del moment i ja està. Qui pogués ser tu! —El Víctor es moria de ganes de sortir amb algú.

—No puc gaudir tant del moment si n’hi ha tant pocs en què estem junts amb la Goa! Me l’he buscat de massa lluny!

—Podria ser pitjor, podries estar embolicat amb una de Berlín, llavors sí que la trobaries a faltar…!

—Però jo no vull

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos