Barquetes de canya verda

Deu anys, dos mesos i tres dies

Vaig engolir el pa sucat amb llet en menys de dos minuts, vaig vestir la Rita, vaig recollir-li els cabells en una cua per estalviar-me de passar-li el raspall; vaig agafar el seu pingüí de peluix, la vaig pujar a coll i vaig sortir al carrer amb les vambes sense cordar i encara amb alguna lleganya als ulls.

—Us espero al cotxe —m’havia dit el pare uns minuts abans—. He de mirar el nivell de l’oli. Lis, quan surtis apaga els llums i dona dues voltes de clau a la porta.

No tenia ni la més petita idea si comprovar el nivell de l’oli eren tres o vint minuts de feina, però davant del dubte era preferible no fer-lo esperar.

El cotxe estava aparcat a pocs metres de casa. Quan hi vam arribar, el capó encara estava aixecat i em vaig ensumar que el dia s’havia girat abans del previst. Em vaig quedar palplantada al costat del vehicle esperant que el pare acabés la feina i m’obrís la porta, o bé que ens fes tornar cap a casa i allà mateix s’hagués acabat l’aventura.

—Llestos! —Va deixar anar el capó i aquest es va tancar tot sol, pel seu propi pes, fent un soroll ensordidor—. Vinga, anem! —va dir el pare mentre s’eixugava les mans en un drap rebregat que havia tret del maleter.

Vaig seure al seient del darrere. La Rita, es va estirar, va abraçar el seu pingüí i va deixar caure el cap damunt la meva falda. Ja eren les deu tocades, però encara arrossegava son. La nit anterior havia donat mil voltes al llit abans d’aclucar els ulls. Es va entossudir a esperar la mare, però aquella setmana feia torn de nit i no arribava fins passades les sis del matí. Després de somicar una bona estona, vaig explicar-li dos contes i el que feia tres ja no el vam acabar.

—Rita, no t’adormis que anem a veure la barquera —va dir el pare.

A la meva germana petita se li van obrir els ulls com taronges i es va incorporar tot d’una.

—I per què no m’ho has dit? —em va renyar amb les celles arrufades.

La veritat era que al carrer Mossèn Verdaguer, número 13, els plans que es feien eren tan sols una mena de fum que podia desaparèixer en menys de dos minuts. En canvi, la decepció de la Rita hauria pogut durar tot el dia.

Em vaig limitar a respondre-li que era una sorpresa.

Vam sortir del poble per la carretera principal i després ens vam desviar pel camí de terra que portava a la central hidroelèctrica. No havia entès mai l’estil modernista d’aquell edifici que desentonava enmig de tant de verd, però m’agradava. A pocs metres de la central hi havia un tros de terra amb l’herba fresada, i el pare va aparcar allà.

—Papa, quan tornem podràs treure el teulat del cotxe? —vaig demanar-li decidida.

—Si podré descapotar-lo, deus voler dir? —Es va posar a riure al mateix temps que feia girar la clau per apagar el motor.

Conduïa un Dyane 6 de color vermell que més d’una vegada ens havia deixat tirats, però no l’hauria canviat per res del món. Alguna de les meves amigues tenien cotxes amb tapisseria de cuir i eleva vidres elèctrics, però cap d’elles podia veure aquell tros de cel des del seient del darrere. Quan el pare em donava permís, i sempre en carreteres poc transitades, em posava dreta a sobre del seient, obria els braços com si volgués quedar-me amb tot l’aire que m’empenyia el pit, tancava els ulls i m’imaginava que era un ocell. Volava fins als núvols i un cop allà em deixava caure cel avall com un esparver amb les ales esteses.

El pare es va asseure la Rita sobre les espatlles. Vam començar a caminar pel corriol que vorejava el riu. Encara era massa aviat per sentir les cigales, però no per veure violetes. Una flor lila i més petita que una avellana. La iaia em deia que es podien menjar i alguna vegada me n’havia ficat alguna a la boca, però ho feia sense tenir-les totes.

—Papa, vull una barqueta! —va dir la Rita mentre assenyalava una de les desenes de canyes verdes que marcaven el camí.

El pare va fer unes quantes passes i després va deixar la Rita a terra. Va treure el paquet de Ducados de la butxaca dels pantalons i es va posar un cigarret a la boca, el va encendre i després va estirar una fulla de la canya que tenia just al davant. Va fixar el Ducados amb les dents mentre arronsava l’entrecella, perquè el fum li anava directe als ulls. Va plegar una punta de la fulla i la va portar fins al centre, després va fer el mateix amb l’altra punta, va trenar els extrems i va aixecar la tija que faria de pal major. La primera barqueta de canya verda va ser per a la Rita, la segona va ser per a mi, i el pare no va tardar ni dos minuts a acabar-la. Ens vam acostar al riu i vam llançar a l’aigua les dues barquetes alhora. La Rita va començar a saltar perquè la seva barqueta anava al davant.

—La meva guanya, la meva guanya! —cridava entusiasmada. De fet valia més així, perquè quan la Rita perdia es feia un bon fart de bramar, i el pare no suportava els plors.

Vaig mirar les barquetes com marxaven riu avall, lleugeres, tranquil·les, estables, ballaven al ritme de l’aigua que les empenyia mentre jo somiava poder ser una marieta per col·locar-me sobre la vela major i capitanejar aquell vaixell. Em preguntava si arribarien al mar o si es quedarien embarrancades en algun racó del riu.

—Va, Lis, no t’encantis! —va cridar el pare des d’un tros lluny.

Vaig accelerar el pas i els vaig atrapar de seguida. Al cap de pocs minuts vam arribar a la riba del riu on ens havia de recollir la barquera.

—Barquera, barquera! —cridàvem totes dues alhora.

Algun dia ens havíem passat més de deu minuts cridant abans que la barquera ens sentís a l’altre costat.

—Barquera! —vam tornar a cridar. Aquesta vegada també s’hi va afegir el pare.

La Beba, es deia així, va sortir de la cabana i es va dirigir a la barca. Era una dona grossa, amb unes cames columnars i un caminar pesat. Em feia pensar en la iaia Rossita, però la Beba no era tan simpàtica, tot i que desprenia una certa tendresa. En les arrugues enfonsades del seu rostre s’hi podia llegir la rudesa de la seva vida. Mai ningú me la va explicar, però estava segura que en aquella cabana de totxos escantonats hi havia moltes històries encriptades.

La Beba va agafar la corda per ajudar-se a pujar a la barca i ja no la va deixar anar fins a arribar a l’altre vora de riu. Estirava la corda primer amb una mà i després amb l’altra. Ella no tenia cap pressa, però jo estava frisant per pujar i travessar a l’altra riba.

El pare va aguantar l’embarcació mentre la Rita i jo fèiem equilibris per enfilar-nos-hi.

—Bon dia, Beba —vaig dir-li mentre m’asseia la Rita a la falda.

—No sé pas si en farà gaire de bon dia avui, està molt tapat —va contestar la barquera.

—Encara aguantarà tot el matí, a la tarda ja en parlarem! —va dir el pare, i va seure al meu costat.

El pare es va treure vint-i-cinc pessetes de la butxaca i les hi va donar. Ella seia eixarrancada davant nostre. Sota la faldilla portava un viso de color beix, amb les puntes gastades, que pretenia tapar l’entrecuixa i que li penjava fins als genolls. Portava mitges de color carn i unes sabatilles foradades com les que feia servir la iaia per voltar per l’hort.

Quan vam arribar a l’altre costat del riu el pare es va tornar a enfilar la Rita sobre les espatlles i llavors es va ajupir una mica per deixar-me pujar a coll i bé.

—Adeu, Beba, fins després! —vaig dir-li al mateix temps que m’arrapava a l’esquena del pare.

La Beba va fer un moviment subtil amb el cap i es va quedar asseguda al tronc que hi havia just a l’entrada de la cabana.

Vam agafar el corriol que portava cap a l’hostal i al cap de menys de cinc minuts ja estava asseguda davant de la barra, en un tamboret de fusta i amb una Fanta de taronja a la mà.

L’hostal era ple d’homes fent la barreja, el quinto o el que fos que els treia la set. No parava de pensar en els farts d’estirar la corda que es devia haver fet la pobra barquera per travessar tots aquells homes, però més tard vaig descobrir que la majoria venien per una carretera perfectament asfaltada que arribava a l’hostal des d’una altra banda del poble.

La Rita es va posar a jugar amb el fill de l’hostalera, que també voltava per allà. El pare va demanar la segona cervesa i jo seguia asseguda davant la barra allargant tant com podia la Fanta i resseguint amb el dit tots els relleus de l’ampolla.

El pare ens va comprar una bossa de patates per compartir entre les dues. Ell va demanar una altra cervesa. El rellotge de sobre la cafetera marcava dos quarts d’una i el sol continuava amagat darrere la boira baixa.

La Rita em va estirar la mà per sortir a fora, però només em va caldre una mirada del pare per saber que no ens en donava permís. Ella es va posar a plorar i la vaig agafar a coll. Va continuar plorant. El pare es va acostar i li va estrènyer el braç.

—Prou de plorar! —va dir-li a tan sols un dit de la seva orella.

Immediatament, la Rita es va empassar el plor, em va abraçar i va amagar la cara sota la meva aixella.

El pare va treure un bitllet de cinc-centes pessetes i el va deixar sobre la barra.

—En faltaran cent cinquanta —li va dir l’hostalera—. Són tres cerveses, les dues taronjades de les nenes i la bossa de patates.

El pare es va ficar la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure dues monedes, que va deixar sobre la barra. Es va acabar la cervesa d’un sol glop i va sortir de l’hostal sense dir adeu.

De tornada vam desfer el corriol que anava de l’hostal a la barca. La Rita rondinava perquè tenia gana, però se’n va guardar prou de plorar.

El pare i la Beba van tenir la mateixa conversa que en el viatge d’anada. Els núvols, la pluja que semblava que no acabaria d’arribar i el sol que havia promès l’Alfred Rodríguez Picó per a l’endemà.

Vam arribar al cotxe passant de llarg les canyes verdes i les violetes.

El pare va encendre un Ducados i va posar la mà sobre el capó. Per un moment vaig pensar que trauria la capota i podria tornar a casa pentinant el vent amb les mans, però només va agafar les claus que hi havia deixat mentre buscava l’encenedor dins les butxaques dels texans.

La Rita ja dormia a la meva falda al cap de dos minuts.

De tornada cap a casa vaig contemplar el cel des de la finestra i em vaig guardar les ales per volar un altre dia.