L'albatros negre

María Oruña

Fragmento

El començament

el començament

Si mai no ha anat a la recerca d’un tresor enterrat, mai, i pot demostrar-se, mai no haurà estat nen.

Robert Louis Stevenson,

Una humil reconvenció

El vel de les onades és tan immens i acull espais tan incògnits i profunds que alguns investigadors consideren que al fons dels oceans encara s’oculten les històries més belles del món. Es diu, també, que el pitjor que li pot passar a un mariner és perdre l’estrella que el guia, i probablement és cert. Tanmateix, hi ha vells homes de mar que creuen que un dels problemes més greus a bord d’un vaixell sorgeix quan la tripulació intueix l’existència d’un tresor. La cobdícia és, al capdavall, poderosa: doblons d’or i secrets amagats sota tones d’aigua i dins carcasses de fusta construïdes fa segles. Qui podria renunciar a l’aventura, a la possibilitat de descobrir riqueses antigues i formidables?

Molts homes i dones s’han tornat audaços quan s’ha tractat de trobar un tresor. Almenys així havia passat amb en Marco i la Lucía, que amb aquesta finalitat havien dedicat gran part de les seves vides a bussejar en arxius de tot Europa i part de l’Amèrica Llatina; potser no pretenien realment trobar una fortuna, però sí que n’havien ambicionat el coneixement. La curiositat havia estat un motor incombustible durant més de cinquanta anys.

El temps els havia passat fins al moment de la mort devorant el que havien estat, però no el que havien somiat ser: investigadors, viatgers del temps. Ho havien aconseguit. Ella, historiadora naval, i ell, doctor en Estudis Antics i especialista en arqueo­logia subaquàtica. El vell Marco havia estat la viva imatge de l’esperit aventurer i la determinació, i la Lucía havia compensat la disbauxa de la il·lusió amb mètode i disciplina.

—Hem d’anar a les Seychelles —li havia dit ell un dia, eufòric—. Allà podrem resoldre el criptograma. Segur que hi deu haver senyals, marques en algun lloc.

—Saps que només hi han trobat esquelets.

—Però amb arracades d’or!

La Lucía havia somrigut i havia agafat aire profundament, com si necessités uns segons per respondre amb les paraules adequades. En aquells temps, en Marco ja estava molt malalt, però continuava somiant amb tresors. Aleshores, en concret, somniava amb el del filibuster francès Olivier Levasseur, que s’havia fet un nom a la Guerra de Successió espanyola, i que, just abans de ser executat l’any 1730, s’havia arrencat la cadena que duia penjada al coll i havia mostrat una cosa que tenia amagada al seu interior: un criptograma de disset línies. «Que trobi el meu tresor qui pugui entendre’l!», deien que havia exclamat abans de morir a la forca. La famosa endevinalla, que semblava dibuixar símbols maçònics, no havia arribat a ser mai desxifrada del tot i només una dona havia aconseguit, a començaments del segle xx, trobar restes humanes i joies excavant a la platja de Mahé, a les Seychelles.

—Jo crec que el tresor podria ser en una de les coves de Bel Ombre —havia insistit en Marco, mostrant-li un mapa de les illes a la Lucía.

—I jo crec que l’Esparver —havia replicat ella, al·ludint al sobrenom del francès— es va gastar tot l’or abans de morir. Oblides que era un pirata?

En Marco, malgrat el pes dels anys i la malaltia —el càncer, aquella implacable bèstia—, s’havia aixecat de la butaca, havia agafat la seva dona per la cintura i l’havia inclinat mentre la sostenia, com si fessin un pas de ball.

—«Milers d’anys i naufragis més tard, allà s’anuncia un immens botí» —va començar a declamar, mirant-la als ulls—, «trobarem or pertot arreu, en aquest caos meravellós i sense fi».

Ella havia rigut i havia abraçat en Marco, per acabar aquell ball imaginari dins la seva petita i acollidora caseta de pedra al costat del mar, a Vigo. El poema que acabava de recitar el seu marit, d’Oscar de Poli, era de mitjan segle xx i estava present en les seves vides des de feia molts anys. Cercar tresors, càpsules del temps que reconstruïssin la història, aquell havia estat el seu objectiu vital, i havien obtingut alguns èxits rellevants. Tanmateix, els anys els havien engolit, i ell llavors ja només era una estela en l’aigua de la memòria.

Quan en Marco va morir, la Lucía es va recollir en si mateixa i va cancel·lar col·laboracions, conferències i viatges. Malgrat que vivia en una senzilla caseta als peus de la platja d’A Calzoa, no se la va tornar a veure gaudint del sol ni de l’alegria de l’estiu. Només passejava pel sorral els matins i les vesprades solitàries, mentre les gavines dansaven sobre les onades i, desconfiades, es posaven a descansar en les roques més allunyades. Ja anciana, la Lucía atalaiava l’horitzó verd i blau que li oferia la ria, i sempre acabava per posar la seva mirada al punt més llunyà, on el mar obert s’obria pas rere les illes Cíes; aquell petit però imponent arxipèlag frenava des de feia milers d’anys l’ímpetu de l’aigua i convertia la ria en un oceà domesticat i tranquil, en un refugi singular.

Deien, de fet, que aquell atípic paradís havia sorgit quan un déu havia posat la mà sobre la terra, deixant el rastre dels dits a la costa i creant així les famoses Rías Baixas del sud de Galícia. Hi havia, també, qui assegurava que les belles ries gallegues eren tan sols valls fluvials envaïdes pel mar, però els racons del món solen ser més interessants quan la brisa que els acompanya narra bones històries. I, naturalment, la Lucía sabia que li havien quedat moltes i molt bones històries per descobrir. Ara que els seus records es desdibuixaven i que era conscient de com li fallava la memòria, acceptava amb resignació que se li havia esgotat el temps. Tanmateix, les coses havien canviat una mica. Feia unes setmanes havia descobert uns fets absolutament reveladors i increïbles. Es tractava d’una informació tan inesperada i extraordinària, d’una troballa tan sorprenent, que sabia que serien molts els que voldrien arrabassar-li aquell tresor de les mans. Feia temps que tenia la sensació que la seguien, però el neuròleg ja l’havia avisat de les complicacions que podria comportar el deteriorament de la ment, i allò incloïa les paranoies i els trastorns delirants.

No obstant això, el que acabava de passar-li havia estat ben real i ara ja no hi havia res a fer. El seu gran descobriment, en mans de qui quedaria? Era el final del viatge, i la violència havia envoltat aquells últims minuts. Ara, el fred ho havia congelat tot, i la caseta d’A Calzoa, amb les finestres i la porta obertes, s’havia inundat d’un aire blanc i glacial. La planta baixa, que només disposava d’un bany, una cuina i una gran sala amb despatx, era una estampa esvalotada i desordenada. Papers, mapes i escultures tombats o tirats per terra. Aquella foto d’en Marco i la Lucía a Cartagena, amb el marc trencat; la impressionant maqueta del galió del segle xvi, esmicolada sobre la catifa. Els calaixos de la vella cuina, oberts. I la Lucía?

La Lucía era a terra, en posició fetal. Els seus cabells blancs dibuixaven amb les puntes una breu i desmaiada línia sobre la fusta. Despullada, prima i pàl·lida, estava arraulida formant un cabdell, i notava com el fred l’envoltava en cercles. Al principi havia sentit por, però aquell aire gelat que tant la feria s’havia transformat de manera lenta i dolorosa en una estranya i agradable escalfor. Com quan algú toca la neu amb les mans i es crema, però de forma menys brusca.

La Lucía va tancar els ulls i, de sobte, es va veure a si mateixa sota el mar. La claredat era absoluta, i ni el fang ni la foscor de les profunditats podien privar-la de l’impressionant espectacle que se li mostrava. Un galió enorme s’alçava davant seu, tombat de costat i desarborat, però magnífic. Quants segles devia fer que era sota l’aigua? Bancs de peixos i una rajada molt grossa nedaven entre les restes amb total naturalitat, com si aquell espectre de fustam formés des de sempre part del paisatge. Li va semblar que hi havia algú a prop seu, i no la va sorprendre veure en Marco, com si mai no se n’hagués anat del seu costat. Que potser les persones que estimem, quan no hi són, deixen d’existir? La Lucía va tenir la sensació que, per fi, després de molt de temps, era on havia de ser, i ni tan sols va considerar estrany el fet de poder respirar en un món submergit. Devia ser així, la mort? Com endinsar-se en un somni? Ja no sentia el seu cos i, a la vegada, va començar a sentir-ho tot. La mà d’en Marco sostenint la seva pròpia, seduint-la amb la mirada, com quan encara eren joves. No va necessitar paraules per entendre què passava, i es va deixar portar pel seu marit cap al galió. Desconeixia si hi havia cap tresor entre les entranyes d’aquell gegant marí, però va ser conscient, d’una manera molt nítida, que tots dos acabaven d’endinsar-se en el caos meravellós i sense fi que sempre havien perseguit.

Mentrestant, en un racó de Galícia clarejava a la costa, i la intensitat del sol era incapaç de fondre el fred. Les gavines xisclaven, expressant els seus laments, mentre solcaven el cel de la platja d’A Calzoa, i una anciana jeia morta, arraulida, en una sala plena de records. Malgrat la cridòria de les aus, el silenci habitava l’aire com si el mateix sorral fos un sepulcre. El mar, impertorbable, continuava amb el seu interminable vaivé vora la sorra. Pujava la marea i les ones s’acostaven a la vella caseta d’en Marco i la Lucía, com si l’aigua sabés que dins la cabanya jeia un ésser que havia estimat el món submarí. Tanmateix, l’oceà no va rescatar el cos de la dona, ni se la va emportar per donar-li sepultura en les seves entranyes líquides i gelades. La vida prosaica va prendre forma, i un noi que passejava el gos va ser qui va acabar traient el cap, estranyat, per una de les finestres obertes del petit habitatge. Quan —minuts més tard— es van sentir les sirenes de la policia, l’oceà ja bressava l’ànima de la Lucía i, de manera suau i delicada, començava a baixar la marea.

1

Les ombres no són als crims, sinó als acords. Amb prou feines hi ha crim sense rastres clars i eloqüents.

Emilia Pardo Bazán,

La gota de sang

A l’interior de la ria de Vigo, escampats en penya-segats i racons submarins, es conserven restes de batalles navals, naufragis i vides pirates, com si la ria fos, en realitat, una serp marina que ha engolit part de la història. Si ens esmunyíssim pel suau dibuix de l’aigua cap al sud, veuríem com el riu Lagares dona fi a les dunes de Samil —un dels sorrals més cèlebres de la ciutat— i crea aiguamolls en els seus últims meandres, originant platges més discretes. Allà, just allà, és on pren forma la platja d’A Calzoa, i en aquest lloc pot distingir-se, encara, l’alè d’un vell poble mariner que comença a ser empassat, a poc a poc, per grans xalets i urbanitzacions. Un aparcament gran i allargat s’encaixa al litoral sobre la zona més rocallosa, uns deu metres per damunt del nivell del mar.

El subinspector de policia Pietro Rivas mirava l’oceà des d’aquell punt elevat mentre esperava que l’oficial acabés una trucada telefònica i sortís del cotxe.

En Pietro Rivas era un home jove, no arribava als trenta-cinc anys; amb els cabells foscos tallats ben curts, aspecte cuidat i complexió atlètica, semblava estar en forma. Feia només set mesos que era a Vigo, però —encara que la seva mare era italiana i ell estava acostumat al Mediterrani, molt més calmat— s’havia criat al nord d’Espanya i coneixia bé el ball de les onades. Mentre estudiava el paisatge, es va abrigallar bé amb la jaqueta blau marí que portava i es va apujar el coll per protegir-se del fred. A la llunyania, podia veure clarament alguns dels enormes vaixells de càrrega que sortien des dels molls de la ciutat, plens de vehicles, rumb a França, el Regne Unit o Alemanya. També s’albiraven alguns vaixells de pesca envoltats de gavines, senyal que la jornada havia estat profitosa. Més a prop, a tocar de la ciutat, un enorme veler blanc de luxe trencava la línia de l’horitzó amb els seus pals, i un iot amb pont volant, o flybridge, es dirigia amb rapidesa a algun lloc. L’interior de la ria solia balancejar-se en calma, però una força inusual fluïa ara dins l’aigua. No era el vent el que en removia la superfície, i el policia tampoc no va poder apreciar crestes d’espuma quan la seva mirada les va buscar en mar obert. Una estranya energia agitava la massa d’aigua, i va tenir la sensació que contemplava des del cel el ball indesxifrable d’un bosc blau, que es movia segons les indicacions d’un patró secret.

—Res, que no ve el jutge —va dir algú darrere seu.

En Pietro es va girar i va veure com en Nico Somoza, l’oficial del seu grup de la UDEV —Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta— de la Brigada Local de la Policia Judicial de Vigo, tancava la porta del cotxe i s’acostava, encara amb el telèfon a la mà. Anava vestit de paisà, igual que en Pietro, ja que només es posaven l’uniforme en casos especials; el subinspector havia arribat en el seu vehicle, però en Nico havia vingut en un de camuflat.

—Collons, quin fred, oi? —es va queixar l’oficial, encongint-se.

—Sí. I fa molta humitat —va replicar en Pietro, que ja havia començat a enfilar cap al camí costerut que els dirigia a la platja—. Què vols dir que no ve el jutge? No deies que hi havia indicis de violència?

En Nico va arronsar les espatlles. Era molt prim i més baix que el subinspector, amb prou feines devia superar el metre setanta d’alçada, i en aquells moments la seva pell es mostrava més pàl·lida que de costum. El fet que la seva cara fos tan clara i una mica pigada, afegit als cabells fins i d’un color ros vermellós, li havia valgut el sobrenom de «l’Irlandès», encara que els seus avantpassats fossin d’Ourense.

—Diu la forense que no, que tot està molt remogut, però que podria tractar-se de la síndrome de la guineu, o alguna cosa per l’estil.

—La síndrome de la guineu —va repetir en Pietro a poc a poc, escèptic—. No serà la de Diògenes?

—Mmm. No. Potser era alguna cosa d’un cau, no me’n recordo.

En Pietro va mirar l’oficial amb els seus ulls de color gris fosc, evidenciant la seva desconfiança.

—I què més en sabem?

—De moment poca cosa més, patró.

—No em diguis patró —es va queixar en Pietro. Ja li havia dit un munt de vegades que tots els policies del grup d’Homicidis de la comissaria formaven un equip, que el tractés com un igual, i que ja tenien l’inspector Meneiro per coordinar les investiga­cions i gestionar els assumptes des d’un punt de vista més jeràrquic. Tanmateix, a la pràctica, l’oficial el continuava tractant de manera deferent i semblava consubstancial a la seva personalitat posar malnoms a tothom. Que potser no li deien també a ell l’Irlandès? Fins i tot la seva nòvia, l’Elísabet, amb qui vivia en un diminut apartament, es referia a ell d’aquella manera, malgrat que mai cap dels dos havia estat a Irlanda. En Nico, d’altra banda, era una mica més jove que el subinspector, i la diferència d’edat, afegida al fet que en Pietro Rivas es trobés en una escala executiva superior i ell en una de bàsica, acabava per marcar les diferències. Encara que el tracte fos igualitari, correcte i cordial, les jerarquies no desapareixien. Tanmateix, en Nico va procurar evitar el terme «patró» i va atendre el requeriment informatiu del subinspector tan bé com va saber.

—Una dona de gairebé noranta anys que vivia sola. Lucía Pascal, crec que m’han dit. La va trobar un noiet que passejava el gos i que, amb el fred que feia, es va estranyar de veure la porta i les finestres de la casa obertes de bat a bat. Va pensar que hi havien entrat a robar. Ja saps, les típiques cases d’estiu que els lladres buiden a l’hivern.

—Sí.

—Vaja, el que t’explicava l’altre dia… A Vigo, en els darrers anys, ens estem trobant un munt de gent gran que es mor sola.

En Pietro no va dir res i es va limitar a fer un gest resignat davant d’aquella evidència. Va dirigir novament l’atenció cap al seu objectiu i va comprovar que a només unes desenes de metres s’adreçava cap a ells un dels agents de la patrulla de seguretat ciutadana, que sens dubte devien haver estat els primers de fer acte de presència al lloc dels fets. Els uniformes que portaven i els vehicles, malgrat que encara era mig matí, ja devien haver posat en alerta tot el veïnat. De fet, en Pietro va comprovar amb un ràpid cop d’ull que l’entorn començava a omplir-se de tafaners. Els dos policies van saludar l’agent breument, i aquest els va explicar que, segons un veí, temps enrere la dona morta havia estat una historiadora molt prestigiosa, i que ara, vídua i sense fills, feia bastants anys que vivia sola. Pel que semblava, no tenia família coneguda, ni germans ni nebots, i només els constava que s’escrivia amb una cosina resident a Suïssa.

Van seguir el policia de la patrulla per un camí de terra i sorra trepitjada força estret, que deixava el pas just perquè hi pogués passar un vehicle i que ara veia restringit l’accés per cintes policials. A l’esquerra del camí es baixava cap a les dunes de la platja, on encara es conservaven antigues barques de pesca artesanal, tradicionals a les ries gallegues, les úniques embarcacions que disposaven de permís municipal per reposar al sorral. A la dreta, a mesura que baixaven, anaven deixant enrere petites cases de planta baixa o de dues altures; algunes eren molt antigues i superposaven estils i materials, i d’altres es remataven amb una factura més moderna, encara que sense luxes. Havien caminat tot just cinquanta metres quan van veure l’encantadora caseta d’en Marco i la Lucía. Aparentava ser la més antiga de totes, i només un breu vestíbul descobert separava l’habitatge del camí i, de retruc, de la platja. Una senzilla barana de pedra definia els límits de la propietat. En una cantonada del petit atri s’alçava un gran plataner que semblava tan antic com la casa, potser de començaments de segle xx. En Pietro va observar que, encara que la part davantera de l’immoble era de mida més aviat discreta, en realitat la finca s’engrandia per la part del darrere, on hi havia un pati i s’endevinava l’existència d’un petit jardí.

—Ja són aquí —es va limitar a dir una dona, sense saludar-los, al mateix temps que sortia per la porta principal de la casa. Portava les mans protegides amb uns guants i, mentre els parlava, es retirava una màscara i mostrava una cara cuidada i ben maquillada. Devia tenir entre cinquanta i seixanta anys, però el seu aspecte era juvenil i els cabells, encara que portava metxes, feien la sensació de ser de color ros natural. Es va adreçar a en Pietro—: Ens van presentar l’altre dia, se’n recorda?

—Oi tant. Raquel Sanger, cap de Patologia Forense de l’IMELGA de Vigo —va contestar ell, fent al·lusió a l’Institut de Medicina Legal de Galícia, situat al soterrani d’un antic hospital, ara reformat com a Ciutat de la Justícia, i seu, també, dels jutjats.

Ella va arquejar les celles, i amb l’expressió de la cara va mostrar la seva satisfacció i la seva sorpresa davant el reconeixement del subinspector. En Pietro li va tornar el gest rialler amb una petita ganyota, sense revelar a la forense que ell, en realitat, ho recordava sempre tot. Absolutament tot. Quan acabés la jornada, podria rememorar fins i tot com s’havien escampat pel terra les fulles caigudes del plataner al petit vestíbul on acabava d’entrar. Sense fer cap esforç, també asseguraria la data en què li ha­vien presentat la Raquel Sanger, d’origen estatunidenc, exactament trenta-set dies enrere: l’havia conegut de manera fugaç al seu despatx quan havia anat a visitar-la, juntament amb l’inspector Meneiro, per verificar els danys patits per una víctima d’atracament.

A aquelles altures, de fet, ja sabia que a la Raquel Sanger i al seu marit, que també era forense, els anomenaven «els Beck­ham», en referència al famós jugador de futbol i la seva dona, a causa de la seva cuidada estètica i la imatge sempre impol·luta que mostraven. En realitat, qui els havia batejat d’aquella manera era en Nico, seguint així el seu costum d’identificar a tothom segons les seves impressions.

—Podem passar? —va preguntar en Pietro, que frisava per escapar de l’ambient gèlid de fora.

—És clar —va confirmar la Sanger, i va fer mitja volta perquè la seguissin—. Els de la científica ja han agafat algunes mostres i ara són al pis de dalt. El passadís de trànsit està marcat aquí i aquí, veuen? Per cert, al final…, saben si vindrà el jutge de guàrdia?

—Acabo de parlar amb el jutjat —va respondre en Nico, sense apartar la vista de terra, atent a on trepitjava—, i en aquests moments tenen molta feina. Llevat que tinguem indicis de criminalitat, no crec que vingui ningú —va concloure. En principi, tothom sabia que per aixecar un cadàver s’hi havia de personar la comissió judicial al complet, és a dir, jutge, secretari i forense, però a la pràctica el volum de feina feia que aquell tràmit fos inviable.

La forense va sospirar.

—Jo també he parlat abans amb el jutjat i m’han dit el mateix, però la veritat és que aquest cas és poc comú. Crec que estem davant una desafortunada mort natural, o almenys sense una etiologia sospitosa de criminalitat, però naturalment no és habitual trobar-se escenaris com aquest —va reflexionar, i després del comentari es va tombar i va entrar a la casa, mentre el subinspector i l’oficial, morts de curiositat, es preparaven per endinsar-se en l’últim refugi de l’anciana que estimava el mar.

Els dos policies del grup d’Homicidis i la forense, seguits per dos agents de la patrulla de seguretat ciutadana, van accedir a l’habitatge a través d’una senzilla però robusta porta de fusta, que al darrere guardava un espai tan encantador que hauria fet passar una bona estona a qualsevol nen. Mapes antics penjats a les parets, un telescopi, cartes nàutiques, el casc d’un vell escafandre i una infinitat de llibres i objectes variats exposats en vitrines i prestatgeries. Només d’entrar, s’apreciava el bon ambient que devia haver fluït en un lloc com aquell, que semblava un diari d’aventures, encara que ara destil·lava un cert aire de nostàlgica tristesa. A més, s’hi apreciava una mena de desordre recent: el mobiliari semblava que fos net, però gairebé tots els calaixos dels aparadors i de la taula d’un petit despatx que presidia una cantonada de la sala estaven oberts; hi havia papers, objectes i maquetes per terra, com si per l’interior de la petita caseta de la platja hi hagués passat un vendaval. Encara que ara les finestres estaven tancades, l’aire conservava un alè gelat i humit.

La forense va caminar uns passos dins l’habitatge, es va ajupir al costat d’un antic sofà entapissat amb quadres escocesos molt desgastats i, abans d’alçar del terra una mena de llençol de plàstic, va mirar en Pietro amb una expressió d’advertència, com si necessités confirmar si el jove policia disposava de prou sang freda per contemplar una cosa esgarrifosa.

Amb un suau assentiment del cap, ell va donar el seu consentiment perquè la Sanger destapés el cos.

—Mirin.

En Nico va deixar anar un exabrupte, però en Pietro es va quedar callat, molt seriós, observant el cos de la Lucía. Encara es trobava en posició fetal al mig de l’habitació, completament despullada, i el seu cos prim i pàl·lid semblava més el d’una nena que el d’una dona. El cadàver estava envoltat de triangles grocs numerats amb les corresponents dades mètriques, senyal que la Policia Científica ja havia fet allà gran part de la seva feina. El subinspector sabia que els cadàvers eren gairebé sempre clofolles sense expressió, però hauria jurat que la cara d’aquella dona reflectia la pau i el repòs absoluts. Com si el més natural a la seva vida hagués estat acabar el joc de la manera com havia començat, despullada i arraulida, com si s’abracés a si mateixa.

En Pietro es va ajupir al costat de la Lucía, i en Nico va fer el mateix, encara que a més distància. No li agradava la proximitat de la mort. El subinspector va creuar la mirada amb la de la forense.

—A primera vista no s’hi aprecien cops ni hematomes, oi?

—D’entrada, no. Encara he d’examinar-la amb calma, és clar.

—Quant temps creu que porta aquí?

La forense va fer una ganyota i va deixar escapar un sonor sospir.

—Quan hem arribat a la casa, això era una nevera, encara que, d’altra banda, els cossos en posició fetal retenen millor l’escalfor… La temperatura que hem pres al cadàver, per tant, no resulta de moment determinant; tampoc el rigor mortis, perquè depèn de la massa muscular, el pes, el que estigués fent abans de morir…

—El que estigués fent? —va interrompre en Nico, sorprès.

La Raquel va agafar aire, com si necessités uns segons per aplegar prou paciència.

—Vull dir que si la morta, per exemple, s’hagués estat banyant o hagués tingut febre abans de morir, el rigor mortis hauria aparegut abans, igual que si hagués estat fent esport, ho entén?

—Per l’àcid làctic que s’allibera en fer exercici —va completar en Pietro—; això fa que el rigor mortis aparegui abans.

De sobte, i en comprovar l’expressió de sorpresa de la Sanger i del mateix Nico, el subinspector va semblar adonar-se com de pretensiós podia haver semblat el seu comentari, i es va esforçar per rebaixar l’aparença dels seus coneixements.

—És que vam tenir un cas a Santander en què el forense ens va explicar això de l’exercici —es va justificar, al·ludint a la seva ciutat de procedència i ometent de manera deliberada que, encara que allò era cert, en realitat totes les explicacions dels patòlegs se li gravaven a la memòria com si hagués estudiat Medicina. Va procurar canviar de tema i es va adreçar novament a la forense—: De tota manera, segurament ja deu tenir una estimació aproximada de l’hora del decés, oi?

La Sanger va trigar una estona a contestar. En aquell espai de temps va observar sense dissimulació en Pietro, com si l’estigués reavaluant des d’un nou angle.

—Crec que ha mort aquesta mateixa nit. I crec, a més, que ho ha fet aquí mateix. Les livideses cadavèriques només apareixen en els punts de suport del cos sobre el terra, de manera que el cadàver en principi no s’ha mogut d’aquí, encara que haurem d’estudiar-ho en fer l’autòpsia; és massa aviat per confirmar res.

El subinspector va assentir, concentrat, mentre repassava novament i de manera visual el cos de la Lucía.

—I creu que l’han…?

—No ho sembla —va negar ella, davant l’evident dubte sobre una possible agressió sexual.

—Llavors?

—Hipotèrmia. Veu aquesta descoloració marró, gairebé rosa? Sí, aquí —va assenyalar a prop d’articulacions, genolls i colzes—. Són signes clars d’hipotèrmia, tot i que encara hem de fer-li un examen intern per determinar exactament…

—Disculpi… —la va interrompre en Pietro, arrufant el nas. En la seva expressió s’hi dibuixava una sorpresa creixent—. Tenim una anciana completament despullada, feta un cabdell, a la sala d’estar de casa seva; resulta evident que algú ha entrat a la casa, perquè està tot remenat i, quan l’han trobat, la porta i les finestres estaven obertes… I vostè em diu que va morir per hipotèrmia, sense més ni més?

La forense va endurir el gest.

—En patologia forense la nostra funció és determinar l’origen i la causa de la mort, no la seqüència dels fets vitals que porten la víctima al desenllaç. Crec que aquesta part els correspon a vostès —va afegir en to sever.

Al subinspector li va semblar que els ulls blaus de la forense havien brillat com esmolades fulles de ganivet.

—En efecte —va replicar ell, impertorbable—, però comprendrà que resulta poc sòlid, d’entrada, considerar que estem davant «una desafortunada mort natural, o almenys sense una etiologia sospitosa de criminalitat» —va remarcar, repetint exactament les paraules que la Sanger havia dit feia tan sols uns minuts i sorprenent-la novament, aquesta vegada per la seva literalitat.

La forense, sense apartar-li la mirada, es va aixecar, i ell va fer el mateix.

—Comprenc la seva confusió, però, per començar, ha de valorar el que veu al seu voltant. Aquí hi ha molts objectes valuosos, peces d’antiquari, i no sembla que hagin robat res, sinó que només ho han regirat tot. Per tant, res no indica que estiguem davant d’un robatori.

—Ja havia notat el detall —va replicar ell, sense cap indici d’ironia—, però encara no sabem si falta o no alguna cosa de valor, perquè encara no hem parlat amb ningú que…

—Si no li sap greu —el va interrompre ella—, no he acabat. Ha de saber —va continuar, mentre en Pietro guardava obligat silenci— que les persones vulnerables, tant nadons com ancians, poden morir més fàcilment d’hipotèrmia que vostè o jo. De fet, podria passar dins un habitatge amb deu o dotze graus de temperatura, o més, si hi ha corrents d’aire o bufa vent gelat.

El subinspector va assentir. Sí, feia molt fred. Estaven al febrer i el cert era que el clima estava canviant. Les pluges torrencials i els vents huracanats, el fred polar. Els canvis succeïen d’un dia per l’altre, i tan aviat es podia passejar sota l’agradable sol hivernal com era necessari resguardar-se d’una tempesta brutal.

—Entenc què vol dir —va confirmar en Pietro a la forense, conciliador—, però quan tenim fred no obrim les finestres ni ens posem en pilotes al mig de la sala d’estar, oi?

La Raquel Sanger va somriure. Aquell joveníssim subinspector, tan guapo i prometedor, amb aquesta brillantor d’intel·ligència a la mirada, què es pensava, que ella, amb més de trenta-cinc anys d’ofici, era una principiant?

—Potser és que no m’ha donat temps a explicar-me.

—Té raó, perdoni —es va disculpar en Pietro, sense dissimular ara el seu escepticisme.

La forense va tornar a parlar:

—Crec que aquest és un cas clar de la síndrome del cau.

En Pietro es va girar cap a en Nico. No li va dir res, encara que per la seva expressió deixava clar que hauria apreciat tenir la informació correcta des del principi, i no aquella imaginària «síndrome de la guineu» que li havia comunicat abans d’entrar a la casa. L’oficial es va encongir d’espatlles.

—Guineus, conills, caus… Tot està connectat, patró.

El subinspector es va mossegar el llavi inferior i, amb el gest, va convidar la forense a continuar les seves explicacions.

—Quan una persona vulnerable sent molt fred, busca com aixoplugar-se. No hem d’oblidar que el fred extrem afecta el cervell, l’hipotàlem, que és l’òrgan que controla la temperatura, i que no tot el que fan aquestes persones ha d’obeir necessàriament a una lògica normal. Crec que aquesta dona es va refugiar aquí, en aquesta sala, perquè la sentia com un lloc segur. De fet, considero molt probable que intentés fins i tot protegir-se sota aquesta petita taula que veuen aquí —va assenyalar una mena de taula llitera—, però per la mida no li va ser útil. Per això aquesta síndrome es diu del «cau», perquè la persona afectada busca un lloc on refugiar-se.

—Però… —va intervenir en Nico—, si volia protegir-se del fred, per què no va posar la calefacció o va tancar les finestres?

—Probablement devia estar desorientada. Hem vist medicació per a la pèrdua de memòria a la cuina, a més.

En Pietro va arrufar el nas.

—Que volgués protegir-se, bé. Que es posés nerviosa o perdés el seny en certa manera, d’acord. Però per què s’hauria de despullar? I per què tota la casa està de cap per avall?

—Es genera un desig irracional de treure’s la roba per part de qui està suportant molt fred, subinspector. És el que es coneix com a «nuesa paradoxal» i, de fet, la trobem en aproximadament el vint-i-cinc per cent de les víctimes d’hipotèrmia. No han vist mai a les notícies els casos dels muntanyencs que apareixen morts completament nus?

En Pietro i en Nico es van mirar, i pels seus gestos va ser fàcil deduir que no, que mai no havien sentit a parlar d’aquell tipus de paradoxa. La forense va somriure, satisfeta de posar al seu lloc aquell nou policia d’Homicidis tan aviciat. Ah, l’ímpetu dels joves! Va concloure la seva exposició resolent l’últim dubte que havia quedat flotant a l’aire:

—Quan l’individu que pateix la síndrome del cau busca on amagar-se, pot arribar a bolcar mobiliari i fins i tot a buidar-se a sobre el contingut de calaixos, de prestatges a la seva altura o de tot el que tingui al davant, i això explicaria el desastre que veiem aquí —va dir, fent un escombratge visual per la sala d’estar, on tants records jeien escampats.

—I per això va obrir les finestres? —va dubtar en Nico, incrèdul encara davant la possibilitat que aquella diminuta i indefensa dona anomenada Lucía hagués estat capaç de muntar un desgavell com aquell abans de morir.

—No ho sé —va reconèixer la forense—, però és possible que la confusió mental la portés per camins que, evidentment, no podem explorar des del punt de vista de la lògica. Certament, és un cas estrany, però molt interessant.

—I tant que és interessant —van sentir que deia una veu femenina que acabava d’aparèixer darrere d’ells, procedent del pis de dalt.

Tots tres es van girar i van veure que se’ls acostava una dona menuda i molt prima, vestida amb texans, un gruixut jersei de llana i una armilla blava amb el rètol imprès de Policia Nacional. Era la Lara Domínguez, la subinspectora de la Policia Cien­tífica de la Comissaria de Vigo. A la seva cara, hi destacaven un nas afilat i uns pòmuls molt marcats, i els seus petits ulls foscos, gairebé de rosegador, semblaven ràpids i intel·ligents. Del coll li penjaven uns auriculars de música de grans orelleres, i el volum devia estar força alt, perquè des de fora se sentia la cançó «Knock­ing on Heaven’s Door», de Guns N’Roses.

—Hem fet fotografies i vídeos de tot, a dalt també hi havia bastants calaixos remenats. He trobat això —va afegir, i va allargar cap al grup el que semblava un informe mèdic—. Li havien diagnosticat demència de cossos de Lewy —va explicar, estal­viant-los la lectura—, i de fet, hem trobat donepezil i rivastigmina a la tauleta de nit.

—També hi havia pastilles de donepezil a la cuina —va comentar la Sanger, que es va girar cap al subinspector i l’oficial—. Són medicaments per a la demència, inhibidors de la colinesterasa.

L’agent de la Científica va confirmar la informació:

—Pel que he vist al prospecte, és la típica medicació que es recepta per a les malalties neurodegeneratives. Així que el tema, encara que estrany, sembla força clar… Pobra dona. —Va mirar el cadàver de la Lucía—. En fi, nosaltres ja gairebé hem acabat; quan tinguem els resultats de la necroressenya i les empremtes, us avisarem.

En Pietro va assentir amb una mena de sentiment de frustració. Semblava que les dades eren demolidores. Ni robatori, ni assalt ni homicidi. La Raquel Sanger li havia donat una lliçó, demostrant-li el pes dels anys i l’experiència en l’ofici. Tanmateix, el subinspector no estava tranquil. Hi havia alguna cosa que l’angoixava per dins i el mantenia en alerta; què devia ser? No aconseguia identificar-ne el motiu, però el cert era que surava un halo de misteri en aquell lloc, en l’atmosfera, que el desconcertava i que el cridava a desconfiar de l’aparença de les coses en la singular cabanya d’A Calzoa.

Es va quedar una estona pensatiu i amb la mirada perduda en el que semblava la maqueta d’un vaixell viking de gairebé mig metre d’eslora; la feina d’ebenisteria, tan detallada, era excepcio­nal. S’hi va acostar i, sense tocar-lo, va poder llegir: «Vaixell d’Oseberg, segle ix. Reproducció d’embarcació funerària des­enterrada al segle xx després d’identificació i restauració, durant vint-i-un anys, de totes les peces».

A en Pietro el va sorprendre la sola idea que aquell navili funerari pogués existir a la vida real, i li va impressionar el seu vincle amb la mort, que també acabava de visitar aquella cabanya tan encantadora. El policia va recórrer amb els ulls el camí del bauprès de l’embarcació, que s’estirava com el tronc d’un arbre cap al cel i acabava amb la forma enroscada d’una petxina de cargol. Era com si aquella nau estigués a punt per posar-se a navegar, encara que des del principi, tanmateix, hagués estat pensada perquè fos una mena de tomba. Aquell objecte i tots els altres que hi havia a l’estança van suscitar en en Pietro una profunda curiositat per la Lucía. Qui devia ser, en realitat, la dona que havia mort en aquella petita sala?

El subinspector i l’oficial van xerrar una estona més amb la Sanger i la Lara, teoritzant sobre el que hauria pogut passar exactament i raonant sobre la tristesa de la gent gran que moria en soledat. Per fi, cadascú va continuar amb la seva feina, i ells van decidir fer una ullada a consciència abans d’anar-se’n, perquè encara havien de verificar amb possibles parents o coneguts si algú podria haver robat alguna cosa en aquella caseta de la platja; fins i tot, al cap d’un cert temps després de la mort de l’anciana, ja que la dona havia deixat la casa oberta de bat a bat. Van estudiar portes i finestres, tant les que havien estat trobades entretancades i obertes com les que no. Cap d’elles no mostrava signes visibles d’haver estat forçada. Van revisar el pis de dalt, on hi havia un bany, un gran dormitori i una altra cambra més modesta i petita, potser per a possibles convidats. Tots els calaixos i els armaris estaven oberts i remenats, fins i tot un petit moble sabater que hi havia al replà de l’escala, la porta del qual estava ajustada i no es podia tancar del tot per culpa de diverses sabates caigudes.

—Tu creus que aquí també buscava fer-se un cau, en aquest sabater? —va qüestionar el subinspector al seu company, suspicaç.

Van tornar a la planta baixa, i es van aturar en el petit despatx obert a la sala. Estava ple de llibres, documents i fotografies, i potser era l’espai més remenat de la casa. Una breu col·lecció de minerals ocupava una prestatgeria, tot i que semblaven més a­­viat pedres de colors, simples records d’antics viatges. Pirita, quars, calcita… Un recipient amb unes quantes pedres blaves diminutes i poc més. Tenia cap sentit aquell got de vidre tan elegant per albergar només un grapadet de pedres blaves? Potser eren molt valuoses. Si fos així, i si hagués entrat un lladre, no se les hauria emportat? El cert era que feia la sensació que hagués passat per aquell punt un vendaval, ja que tot a la prestatgeria feia l’efecte d’haver estat remogut. En Pietro va fer dos passos cap a una de les imatges que hi havia penjada a la paret.

—És ella? —es va preguntar en veu alta, mirant una fotografia en blanc i negre en què la Lucía, molt jove i en banyador, reia i agafava de la cintura en Marco mentre ell sostenia en l’aire un pop gegantí en una mà.

En Nico es va quedar també contemplant la imatge, i sense apartar-ne la mirada, va fer una observació que no tenia res a veure amb la fotografia.

—Malgrat això de la demència, preguntarem als veïns si han vist res estrany, et sembla bé?

—I tant —va confirmar en Pietro, sense desviar tampoc la seva atenció de la imatge de la Lucía—. Començarem pel paio que ja ha parlat amb la Policia Local i seguirem amb el xaval que ha trobat el cos. Si ha passejat el gos aquest matí, probablement ho deu fer cada dia i sabrà el que és normal aquí i el que no.

—Llavors, no et creus això de la síndrome del cau?

En Pietro va somriure.

—Com vosaltres bé dieu, ni m’ho crec ni m’ho deixo de creure —va respondre, al·ludint a la típica ambigüitat dels gallecs en parlar—, però no costa gaire fer un parell de preguntes al personal.

En Nico va retornar el somriure al subinspector. De vegades el sorprenia. Feia poc temps que era a la unitat, i sovint li estranyava la quantitat de coneixements que tenia sobre les temàtiques més insospitades. Li cridava l’atenció, de fet, que amb els seus recursos no hagués accedit ja a un càrrec més alt, però en Pietro Rivas mai no parlava gaire sobre ell mateix i resultava difícil desxifrar-lo. En Nico tampoc no tenia massa clar quan el subinspector parlava seriosament i quan feia broma, perquè era capaç de mantenir el rostre pràcticament inexpressiu. L’oficial va fer un últim cop d’ull al seu voltant i es va aturar en una mena d’elm en tons platejats i daurats que hi havia a terra.

—Si és que això sembla la sala d’estar de l’Indiana Jones!

En Pietro anava a respondre-li quan li va sonar el telèfon mòbil.

—És en Meneiro.

—El Llarg.

En Nico anomenava d’aquella manera l’inspector perquè era molt alt i prim; amb més de cinquanta anys, el responsable de la UDEV de la Brigada de la Policia Judicial de Vigo era un home en general tranquil i raonable. L’inspector portava gairebé vint anys casat amb un home, un dels primers matrimonis gais que s’havien celebrat a Espanya, i era el tipus de persona que feia la sensació d’haver lluitat en moltes batalles i per a qui qualsevol imprevist professional es presentava com un joc de nens fàcil de resoldre. Tanmateix, en aquell instant es disposaven a comprovar que el seu habitual ànim estoic i serè no era sempre impertorbable.

—Digue’m, Meneiro —va contestar en Pietro, connectant el mans lliures.

—Esteu encara per Coruxo, amb el cas de l’anciana de la casa de la platja?

—Sí.

—Perfecte, hi ha indicis de criminalitat per alguna banda, de mort violenta?

En Pietro va dubtar.

—En principi, no. Segons sembla, la morta tenia demència i ho va regirar tot abans de morir d’hipotèrmia.

—D’hipotèrmia?

—Sí, una cosa molt estranya, la síndrome del cau, ja t’explicarem el que la forense ha dit de…

—No m’expliquis res. Concentreu-vos i responeu: hi veieu alguna cosa estranya, aquí, o no? —els va apressar l’inspector, amb to serè però incisiu.

—Hi ha alguna cosa estranya, sí, però la veritat… no sé què és —va confessar en Pietro, sorprès davant la insistència d’en Meneiro.

L’inspector va deixar passar uns segons abans de tornar a parlar, com si estigués analitzant el verdader significat i l’abast d’aquell «no sé què és». Va esbufegar a l’altre costat del telèfon.

—Com si no en tinguéssim prou amb els tres atracaments i el desaparegut de Teis… —va rondinar, donant per fet que caldria dedicar una mica més de temps a aquell cas de la vella d’A Calzoa—. A veure, atents. Em sentiu bé?

—Sí, inspector —van replicar tots dos, gairebé a l’uníson.

—Ha arribat a la comissaria una colla raríssima que reclamava parlar amb els «agents que porten el cas de la Lucía Pascal», i ja tinc la Castro, la Muñoz i en Souto amb els atracaments —va afegir, fent referència a les dues companyes i un policia que treballaven amb ells a Homicidis.

—No ho entenc… —va dir en Pietro, perplex—. Com que una colla?

—Sí, semblen els putos Goonies.

—Els què? —va preguntar en Nico, que creia haver-ho sentit malament.

—Els Goonies, ha dit —va murmurar en Pietro, que davant la cara d’incomprensió del seu company va entretancar els ulls—. No has tingut infància, tu, o què? La pel·lícula!

—Quina pel·li?

—La dels nens que buscaven un tresor pirata.

En Meneiro, aliè al que remugaven els seus homes a l’altra banda del telèfon, va continuar parlant:

—Tinc aquí tres persones que porten gairebé mitja hora donant la tabarra a la Muñoz amb el segle xvii, el xviii i galions enfonsats, tresors i mapes, i la pobra ja no pot més. Una és historiadora del CSIC; un altre, un comptable, i el més guillat de tots és un arqueòleg vellíssim, que no para de parlar.

En Pietro i en Nico, sorpresos, semblaven dubtar sobre si riure o si preocupar-se seriosament.

—Però què hi fan, aquí? Què volen?

—Aquí hi ha la gràcia de l’assumpte, nois. Han sabut per un veí que la Lucía Pascal ha mort, i han anat fins A Calzoa, però els de la Policia Local no els han deixat passar. Aleshores s’han assabentat, encara no sé com, que l’interior de la casa estava de cap per avall. Total, que han vingut directes cap aquí a denun­ciar-ho.

—El què, el robatori?

—No… L’assassinat.

Va ser llavors quan en Pietro Rivas i en Nico Somoza van tornar a creuar les mirades, com si estiguessin davant una revelació molt evident, però que encara no eren capaços d’interpretar. Es van acomiadar de l’inspector i, després, de la forense i els companys que quedaven a la caseta d’A Calzoa. Quan van sortir a tota velocitat cap a la comissaria de la Policia Nacional de Vigo, al centre de la ciutat, un enorme bernat pescaire va alçar el vol des de la platja i els va passar tan arran que els va tapar la visió per un moment, com si tots dos policies fossin una d’aquelles preses a les quals, abans de devorar-les, havia de cobrir amb la seva ombra.

Miranda

Diuen que el xvii va ser un segle maleït, i és possible que tinguin raó. La Terra va patir les temperatures més fredes enregistrades en el mil·lenni i va morir un terç de la població mundial. Va ser una època de fams i de climatologia extrema, en què només van sobreviure els més forts. Els que van néixer a finals de la centúria eren una mica més baixos que els que havien vist la llum al començament, però la solidesa del seu caràcter i el seu físic recordaven la fortalesa dels que saben que, contra qualsevol pronòstic, han sobreviscut.

La Miranda va venir al món l’any 1681, i ho va fer sobre un remolí. Era estiu i, encara que no feia gaire calor, la seva mare va voler descansar una estona i ficar els peus a l’aigua fresca del riu Alvedosa, a Redondela. L’alleugeriment va ser immediat, però després d’arromangar-se el vestit fins als límits de la decència per introduir-se al riu, de molt poc calat, una de les criades la va advertir del que ja arribava:

—Senyora, les aigües!

—Les aigües?

Una contracció molt forta va resoldre la sorpresa de l’Elizabeth. No eren les aigües del cabal del riu allò a què al·ludia la criada, sinó a les que ella portava a dins; les acabava de trencar. Va inspirar una bona glopada d’aire per agafar forces i va fer el gest de sortir del riu per tornar de seguida al pazo, però només va tenir temps de seure a la riba. El part va durar amb prou feines quinze minuts, i allà mateix van esperar el metge. Malgrat que una nena molt maca havia brotat pràcticament a l’aigua, la placenta es resistia a sortir del cos de la mare. Una criada més vella va decidir lligar un extrem del cordó umbilical a la cuixa de la seva senyora, incapaç d’estirar aquell cordill sortit de les entranyes. Sabia que hi hauria problemes si trencava l’embolcall de la criatura i a la mare li quedava alguna resta d’aquella despulla a dins.

L’ajuda va trigar a arribar gairebé una hora. Juntament amb el metge, s’hi va presentar també el molt respectat senyor De Quiroga, propietari de gran part dels molins que discorrien per aquell riu i del pazo de Reboreda, a tan sols un quart de llegua de distància. Marit i pare acabat d’estrenar, abraçava i renyava amb afecte la seva dona al mateix temps.

—Com t’ha passat pel cap? De passeig i dins el riu, en el teu estat!

—L’ocurrència ha sigut dels meus peus, no meva. I no és Déu el que guia els nostres passos? Mira —va afegir, tallant la discussió i assenyalant el nadó—, has vist que maca que és?

En Modesto de Quiroga va somriure, feliç de veure la seva dona tan sencera i refeta, i la seva primera filla tan sana i amb tan bon color. Tanmateix, en una època en què només un de cada tres nadons sobrevivia als dos primers anys de vida, va procurar mesurar les seves emocions. El metge va trigar una estona a resoldre el problema de la placenta, i va ser més aviat el temps i la naturalesa els que ho van solucionar, encara que les expressions i els gestos del metge s’esforcessin per mostrar el contrari. Durant el camí de tornada al pazo, en abraçar la seva dona a la carreta i amb la petita a la falda, el senyor De Quiroga no va poder evitar admirar els trets suaus i harmoniosos d’aquella cria­tura tan petita, i va sentir un immediat instint de protecció. A l’aire voletejaven algunes papallones. Molts les consideraven simples insectes, éssers immunds; tanmateix, el seu colorit surava sobre els camps i sobre la nena amb la lleugeresa dels dies feliços i la solemnitat rotunda dels presagis.

El nom del nadó va ser una elecció de l’Elizabeth, que era anglesa. En la seva joventut més primerenca havia vist a Londres l’obra La tempesta, de Shakespeare, i havia quedat fascinada amb el personatge de Miranda, la filla del protagonista. Una jove que sempre tenia ganes de saber més coses i a qui no li feia por la veritat. Encara que no era un nom usual a Galícia, havia convençut el seu espòs amb manyagueries i arguments ben elaborats.

—No et sembla que pot ser bo batejar-la amb un nom que ressalti les seves qualitats i atributs? Miranda és el nom de les dones belles i dignes d’admiració; a més, ve del llatí, que és la llengua de l’Església.

—Però no és al santoral.

—Bategem-la María Miranda, doncs, i ja tindràs la més santa de totes.

En Modesto de Quiroga havia fet que no amb el cap, però la seva cara no va poder dissimular l’esbós d’un somriure.

—D’acord, doncs. Miranda.

Les agulles del temps van girar i els negocis de vi i cacau del noble cavaller el van portar al Nou Món, on es va fer acompanyar de la dona i la filla. El viatge va durar gairebé tres anys, al llarg del qual, a més de tastar els disgustos i les alegries de la llarga travessia marítima a través de l’Atlàntic, van conèixer Costa Rica, Cartagena de Indias i Surinam, on les plantacions de cacau van resultar de gran interès. La petita Miranda, que ja tenia tretze anys, havia asserenat la seva bellesa: mostrava una estranya barreja entre virginal i salvatge; la pell clara contrastava amb uns cabells molt foscos; a la seva cara destacaven sobretot dos ulls verds tan grossos que semblava com si dins seu les fulles dels arbres ballessin sota el vent. La nena, en els seus passejos, se sentia fascinada per la naturalesa i l’exuberància del que contemplava, tan diferent del paisatge que recordava de Galícia, en què ni tan sols el color de les pedres era el mateix.

En Modesto i l’Elizabeth observaven la seva filla amb un punt de fascinació, ja que, al contrari d’altres noietes de la seva edat, la Miranda s’endinsava en la natura agresta sense ànim poruc i anhelava tocar, conèixer i entendre els petits animals que se li creuaven al camí. Sovint, la criada que l’acompanyava s’escandalitzava davant la curiositat de la nena, que volia saber-ho tot sobre l’origen de les petites bestioles i les plantes. Van procurar instruir el despert cervell de la noia amb un professor que li ensenyava matemàtiques, ciències, història i els secrets de la gramàtica, mentre una serventa feia el mateix amb les tasques domèstiques. La Miranda, tanmateix, no tenia interès i potser tampoc prou talent per a la majoria de les matèries, en què oferia un resultat just. Però no amb les ciències naturals, matèria en què brillava de manera resolta i en què va desenvolupar una marcada inclinació pel dibuix i la reproducció de la flora i la fauna, que dibuixava al carbonet primer, i amb colors després.

—Progressa la meva petita Miranda? —havia preguntat en Modesto un matí al mestre de la noia.

—Sí, senyor. Té un talent increïble per al dibuix.

—No. Em refereixo a les matèries serioses. El francès?

—Anem a poc a poc, seguint el camí de la inèrcia. Les moltes hores que hi dediquem, al final, acabaran donant el seu fruit.

En Modesto havia arrufat el nas.

—No progressa, en resum.

—Senyor, les seves habilitats són unes altres. La senyoreta Miranda té trets inestimables en el seu gènere, com són la bellesa i la docilitat, i un do natural per a les arts del dibuix i la pintura, i també per al tracte amb totes les criatures de la natura.

—Si és així —va somriure en Modesto, malgrat que en la seva expressió s’hi endevinava un cert disgust—, llevat que a la cort requereixin una pintora per a ses majestats o una serventa per atendre els animals de les quadres, hauré d’oferir un dot molt alt per compensar les mancances.

El mestre de la Miranda l’havia mirat amb estranyesa.

—Potser no m’he expressat amb prou rigor, senyor. És menester aclarir-ho, atès que hem de jutjar la dama des del seu potencial, i no des de les seves carències. Déu l’ha dotat d’un enginy agudíssim, i en el seu pensament s’hi albira una notable penetració en matèria de ciències.

En Modesto havia sospirat amb una certa resignació.

—Que Déu vulgui que aquesta perspicàcia li valgui per fer un bon matrimoni. Continueu instruint-la en totes les arts i matèries, i insistiu en l’anglès, que només l’ha après per boca de la seva mare i el parla de manera maldestra.

I amb allò s’havia retirat el senyor De Quiroga, preocupat i absort en els seus pensaments. La seva dolça Elizabeth semblava haver contret la febre quartana, i el noble cavaller havia decidit tornar a Galícia amb l’ànim que es recuperés allà, lluny de la selva, de les calors humides i les pluges torrencials. Tanmateix, només tres mesos després de tornar i instal·lar-se al seu impressionant pazo de Reboreda, envoltat de vinyes i dels verds i densos boscos gallecs, va veure com la seva estimada Elizabeth sucumbia a la malària sota l’ombra d’una de les gegantines magnòlies que habitaven als jardins.

Com sol passar, molts homes només comprenen allò extraordinari de la història que han viscut quan aquesta s’ha acabat, i en Modesto de Quiroga es va recloure durant molt temps en el seu dolor. La petita Miranda, que no havia volgut abandonar mai Surinam, es va veure de sobte en un lloc que ara li resultava aliè i davant una naturalesa menys exuberant que, en gran mesura, la va decebre. Amb docilitat, tanmateix, va acatar totes les peti­cions i ordres del seu pare, i va aprendre les arts domèstiques i les de societat, sense abandonar mai les classes de dibuix, a les quals dedicava tot el temps lliure. De vegades passejava fins al riu i saludava les bugaderes i les serventes que treballaven als molins. Acostumava a aturar-se a la zona on una de les criades li assegurava que havia nascut, i allà s’imaginava que romania l’essència de la seva mare, que parlava amb el murmuri del corrent i brillava sota el sol, com si també formés part de l’aigua.

Les agulles del temps van continuar teixint les hores, els dies i els anys, i el senyor De Quiroga va tornar a contreure núpcies amb una jove viuda que el va convertir en pare de dos bessons. Els seus fills, l’any del Senyor de 1700, tenien una mica més de dos anys i l’havien omplert d’alegria, però els nous temps van portar també algunes males collites, que, unides al temps advers dels anys anteriors, van fer que els negocis i els cellers del gran senyor del pazo de Reboreda comencessin a perdre rendibilitat i requerissin suports.

En aquella època la Miranda tenia dinou anys. La seva bellesa era discreta i tèbia, com si en el seu ànim hi niés el fet de passar desapercebuda. La llarga i abundant cabellera negra la portava recollida sempre de la manera més senzilla i no utilitzava pólvores de maquillatge de cap mena, malgrat les modes que arribaven d’Europa. La seva madrastra insistia que evités el sol i mantingués les atencions pròpies de la seva classe a la cara i les mans, però la jove anava cada dia al camp i estudiava les aus, els insectes i fins i tot els rèptils, que després dibuixava en els seus quaderns. Els seus ulls verds semblaven reflectir els tons brillants i captivadors de la selva de Surinam, i tothom que per primera vegada creuava la mirada amb ella, es quedava embadocat davant d’aquella espurna inefable.

Hi havia un pretendent poderós per a la Miranda a Vigo, a només tres llegües de casa seva, que encara que era un gentilhome d’aquells que anomenaven «de gotera» (o sobrevingut) i no de tota la vida, com el mateix Modesto de Quiroga, podia oferir-li un matrimoni d’interès, ja que era un gran exportador de vins al Nou Món i residia en un pazo noble dalt de tot de la vil·la. Es deia Enrique de Mañufe, també era vidu i tenia una filla de curta edat, per la qual cosa la Miranda no només seria la seva dona, sinó la madrastra d’aquella criatura.

—Pare, creus que cal? Aquest home em dobla en edat.

—Algun dia havies de casar-te, i he concertat un bon matrimoni. És un cavaller amable, de tarannà assenyat i ànima bondadosa, i ens convé el seu vigor i el seu saber fer per reforçar la nostra posició al Nou Món.

—Prefereixo anar al convent, pare. Aquí mateix, a Redondela, o a Vigo, si és menester, però per Déu…, us ho suplico! Encara soc jove, no em feu casar amb un home que em desagrada —va pregar, recordant la imatge del pretendent, a qui només havia vist en tres ocasions. Encara que el seu rostre no era desagradable i alguna dama podria considerar-lo atractiu, sospitava que, després de treure’s la perruca, el pretendent mostraria una àmplia calba o uns cabells desmaiats i que ja haurien començat a clarejar.

En Modesto, amb aspecte cansat i rendit, s’havia apropat a la seva filla.

—Ja està acordat. Celebrarem el casament a l’estiu i, dos dies després, anirem tots a Vigo, i fareu nous vots a la col·legiata.

—Serà com celebrar dos casaments.

—Només atendrem una senzilla petició cristiana; la mare del teu marit, amb el pes dels anys, no pot viatjar. Potser no t’he donat ja oportuníssimes explicacions i arguments, Miranda? Seràs complimentada i viuràs en un pazo de renom… Queixar-se per aquesta sort seria propi d’una ànima ingrata i no de la teva, filla meva.

La Miranda, amb impotència i tristesa continguda, però amb la humilitat pròpia amb què havia estat educada, va assentir sense atrevir-se a més rèpliques i es va retirar a la seva habitació, on va plorar fins a caure adormida.

Quan es va celebrar el casament, el seu pensament va volar cap a la selva de Surinam i cap a la cara de la seva mare, i no va voler ser la dona que habitava aquell cos. El vestit que portava, elegant i amb una bata a la francesa, elaborat amb cotó indi i seda grisa, afavoria la seva figura esvelta i, per una vegada, no dissimulava el seu generós pit, del qual el seu imminent marit no apartava la mirada. Ell, amb una elegant casaca i una elaborada armilla en tons pastel, també se sentia afavorit per les peces que el seu sastre li havia elaborat, i la celebració de les núpcies va transcórrer al pazo de Reboreda com el gran esdeveniment festiu de la comarca d’aquell any.

Quan va arribar la nit de noces, la Miranda va sentir un cert alleugeriment en veure que el seu espòs es treia la perruca blanca, amb la seva elaborada cua i llaç de seda, i sota aquell guarniment encara disposava de cabells propis i vigorosos, de color fosc. Li va semblar novament un estrany les faccions del qual hauria d’aprendre a memoritzar, i va respirar fondo davant el suplici que intuïa que patiria tot seguit. L’Enrique l’havia mirat amb desig i, al principi, l’havia despullat amb delicadesa i tendresa, però el gentilhome havia percebut amb sensible claredat el desgrat d’ella i, de manera progressiva, l’actitud de la jove havia desfermat la còlera en el seu cor. Ah, la Miranda. Que potser no li pertanyien ja el seu cos i la seva ment davant els ulls de Déu? Per què s’adreçava a ell amb apatia, si ara era la persona a la Terra a qui més devoció havia de professar? Va acabar de treure-li la roba gairebé amb violència, i en veure-la despullada es va sentir complagut, perquè el cos de la jove desbordava delicadesa i joventut. Les formes eren menudes i els malucs estrets, una característica poc convenient per ser mare, però els pits li van semblar tan bonics, grossos i ferms, que va oblidar a l’instant qualsevol apreciació pràctica i va devorar-los amb la boca, amb una luxúria que fins a ell mateix el va sorprendre, ja que mai no havia fet tal cosa amb la seva difunta dona.

Va prosseguir el camí dels seus petons desesperats cap al sexe femení, perquè ella esquivava la cara, i en un instant en què va aixecar la mirada, l’Enrique es va sentir satisfet per l’expressió d’estupor i sorpresa de la jove, que semblava no entendre que aquell lasciu envit formés part del vincle nupcial entre un home i una dona. Quan per fi la va penetrar, victoriós i esbufegant, ella va gemegar de dolor, i ell, de sobte, va creure necessari recuperar la delicadesa i, sense parar de moure’s, la va animar a tranquil·litzar-se, ja que era normal el dolor la primera vegada que una femella era presa per un home. Ella va assentir i li va oferir un forçadíssim somriure, mentre ell acabava la feina i alternava llepar-li els pits, que estrenyia molt fort entre les mans, amb l’intent de besar-la a la boca, una cosa que ella esquivava en la mesura del possible. En acabar, l’Enrique va comprovar que la Miranda mirava cap a la paret, i va considerar que ho devia fer pel pudor propi de la seva exquisida educació. Ja li ensenyaria ell a tenir-li respecte i a complir els seus deures de dona, però, ah!, com li excitava que la voluntat de la jove no fos mansa!

La Miranda, fastiguejada i sorpresa, va tenir la sensació d’haver viscut la còpula dels porcs o els cavalls de les quadres, encara que d’una manera més grollera, amb una malícia que no havia vist mai en els animals. El que havia succeït havia estat desagradable, encara que hauria preferit una altra envestida a haver de dormir suportant l’abraçada embafadora d’aquell home, que per a ella era encara un desconegut. Va intentar que la ment viatgés pels records de les selves de Costa Rica, les flors, plantes, arbres i papallones, però va ser incapaç, i quan el seu marit es va adormir, la jove es va desfer en un plor silenciós.

Dos dies després, gran part de la comitiva nupcial original va partir del moll de Redondela cap al de Vigo en tres vaixells, carregats amb unes seixanta persones. En Modesto de Quiroga estava força satisfet; naturalment, aquelles celebracions nupcials resultaven extraordinàries i pròpies de cavallers de categoria. Però el seu ànim alegre va canviar quan, a meitat de trajecte i en una zona de la ria allunyada de la costa, el vent va afavorir l’arribada de dues naus desconegudes, que van barrar el pas a la comitiva. Pirates. Moros provinents d’Àfrica, que buscaven presoners per a la seva venda com a esclaus, possiblement a Alger. La Miranda, que després del casament havia apagat l’alegria dels seus ulls verds, va sentir una por nova i profunda. Va mirar el seu marit, que amb fermes i vigoroses ordres dirigia els homes per preparar la defensa del vaixell, encara que amb prou feines disposaven d’algunes espases i pistoles. A ella li va ordenar que reunís les dones en un extrem allunyat de l’embarcació, amb la clara indicació que agafessin tot el que trobessin útil per defensar-se, encara que en l’últim instant va intentar tranquil·litzar-la.

—És només per precaució —li va dir—. El capità ha arriat veles, i amb la brisa i l’ajuda de Déu, amb tota seguretat, arribarem a la costa abans que aquests heretges puguin atrapar-nos.

La Miranda no va dir res, però les paraules de l’Enrique no havien estat fermes. El seu rostre, naturalment, no havia reflectit en absolut el convenciment de les seves afirmacions. La força del vent semblava beneficiar més els moros que a ells, i l’enemic s’acostava a una velocitat més que preocupant. En la distància, la Miranda va creuar la mirada amb un d’aquells pirates que estaven a punt d’abordar-los, i fins i tot a la llunyania li va semblar que els seus ulls brillaven amb fúria, com si continguessin flames. Va cercar al seu voltant algun vaixell de pescadors que pogués donar l’alarma a terra o alguna nau amiga que pogués ajudar-los, però les que aconseguia distingir a la llunyania no podrien arribar a temps per evitar l’assalt. Els crits i les amenaces que es proferien contra l’enemic eren rebuts amb trets, i resultava evident que els moros ja es disposaven per a l’abordatge.

Mentre el seu marit, el seu pare i altres homes es preparaven per defensar l’embarcació, la Miranda va sentir com alguns dels convidats al casament començaven a resar per les seves pròpies ànimes. Va sentir el cruixit de la fusta del vaixell en ser envestit i, com si la nau fos una prolongació d’ella mateixa, va notar que també alguna cosa li espetegava a dins, perquè per primera vegada va ser conscient, de manera palpable, de la possibilitat de morir. Va trobar un ganivet i el va aferrar amb força, sense saber si seria capaç de fer-lo servir.

En aquell instant, i com si es tractés d’un eixam de vespes furioses, els pirates van saltar a bord i, sense creuar discursos ni peticions, va començar la lluita.

2

Les grans profunditats de l’oceà ens són totalment desconegudes. La sonda no ha pogut assolir-les. Què hi ha en aquests llunyans abismes? Quins éssers els habiten?

Jules Gabriel Verne,

Vint mil llegües de viatge submarí

El fred perdurava. Era com una cortina de boira humida que ho traspassava tot. Una esgarrifança gelada recorria els cossos, com si les persones poguessin percebre la proximitat de la mort. Amb prou feines hi havia vianants ni esportistes a la costa, de manera que en Pietro va conduir ràpid i sense trànsit fins a la comissaria de Vigo. Era una construcció moderna que, encara que per fora hi dominaven els traços cúbics i metàl·lics, moderava les formes de la seva arquitectura amb part del seu disseny decoratiu en fusta, tant a l’exterior com en el laberint intern de passadissos i ascensors. Des dels nombrosos finestrals es veien diverses zones enjardinades amb gespa, que atorgaven al complex un ambient més acollidor.

Mentre caminava per l’interior de l’edifici, en Pietro no podia deixar de pensar en la Lucía; en la impressionant posada en escena de la seva mort i en tota la vida increïble que devia haver viscut i de la qual quedaven pistes i rastres escampats per la caseta d’A Calzoa. Abstret, el subinspector va arribar per fi a l’espai assignat a la UDEV de la Brigada Local de la Policia Judicial, que allà tothom anomenava Brigada d’Homicidis, malgrat que amb prou feines investigaven dos o tres crims homicides a l’any; a la pràctica, aquell departament s’ocupava majoritàriament de robatoris, atracaments i desaparicions. L’equip treballava en una gran sala oberta, en la qual taules i ordinadors s’ajustaven a l’espai en un estudiat trencaclosques. Només l’inspector disposava d’un despatx independent, al fons de la sala, envidriat del terra al sostre, per la qual cosa l’Irlandès, que tenia gust per rebatejar-ho absolutament tot, i no només les persones, li havia explicat a en Pietro que a aquell despatx l’anomenaven la peixera. Ara, l’oficial encara no havia arribat amb el seu cotxe des d’A Calzoa, i malgrat que la Brigada d’Homicidis semblava sorprenentment deserta, al subinspector li va arribar el fil d’una conversa des d’aquella «peixera», l’única intimitat de la qual li venia dels mobles i les caixes que hi havia dins i d’un gran mapa emmarcat de l’àrea de Vigo i la seva ria, que hi havia repenjat sobre un arxivador. Per les ombres i l’espai visualment lliure que oferia el mobiliari, en Pietro va poder distingir dos homes i una dona asseguts davant l’escriptori de l’inspector, la cadira del qual en aquells moments estava ocupada per la policia més jove de la brigada, la Kira Muñoz.

—Ho dubta? L’hi asseguro! —exclamava una veu rogallosa i masculina, desgastada pels anys—. Vigo va ser un dels ports corsaris més importants d’Europa en el segle xvii… Com creu que ens defensàvem dels musulmans?

—No ho sé, jo… —dubtava la Kira. La seva expressió mostrava una ganyota de desconcert i incredulitat, però ni tan sols el seu gest d’estupor entenebria la bellesa natural de la policia, una dona negra, de suaus trets etíops.

—Vostè és jove, però la història ens devora sempre, a qualsevol edat! No coneix la nostra lluita contra els sarraïns?

—Senyor Carbonell, li prego que ens centrem en el cas —va replicar la Kira, amb to desesperat—, perquè la veritat és que ni tan sols sé qui eren els sarraïns i tampoc no crec que…

—Musulmans! Qui vol que fossin? Els que va fer fora la reina Isabel de la Península, naturalment. És clar que més endavant els van anomenar hornacheros, que són els que eren a Badajoz, i després se’n van anar al nord d’Àfrica… I després barbarescos, perquè vivien a Barbaria, i més endavant, turcs, però només perquè els ajudava el sultà de Turquia, que d’altra banda…

—Disculpin —va interrompre en Pietro, que després de fer uns passos havia entreobert la porta del despatx mentre picava amb els artells, com si demanés permís per entrar—. Perdonin que els interrompi —va reiterar, estudiant amb un cop d’ull qui hi havia al despatx: l’home que parlava sobre els musulmans estava completament calb i tenia unes celles molt poblades i blanques amb forma bequeruda, com si fossin sengles teulades sobre els ulls; la seva pell, pàl·lida i arrugada, se li dibuixava a la cara com un mapa vell i esquerdat. Al costat de l’ancià, un home d’uns trenta-cinc o quaranta anys i amb els cabells rossos recollits en una descuidada cua, el mirava rere unes ulleres de vidres rodons. A la dreta, una dona una mica més jove, de trets orientals, revisava de manera nerviosa el rellotge i la pantalla del telèfon mòbil. El subinspector va inclinar el cap a manera de salutació, però de seguida es va adreçar a la seva companya:

—Si us plau, Kira, pots venir un minut?

La policia es va aixecar i es va afanyar a sortir del despatx; va deixar la porta ajustada, gairebé tancada del tot. Es va allunyar uns passos per adreçar-se a en Rivas en to confidencial. En aquell instant va arribar en Nico Somoza, queixant-se del que li havia costat aparcar per culpa d’un vehicle mal estacionat al garatge de la comissaria. Ni el subinspector ni la policia no li van fer cas, perquè en Pietro ja concentrava tota la seva atenció en la Kira per esbrinar qui eren i què volien realment les persones que hi havia a la peixera, a les quals ara assenyalava amb la mà.

—Els amics de la Lucía Pascal, m’imagino —va dir el subinspector.

—Sí… I sort que heu arribat, perquè aquesta gent és pesadíssima —es va queixar la jove, gairebé en un xiuxiueig.

—Doncs semblen bona gent —se’n va riure en Nico, que mirava de reüll tot el que podia entreveure a través de l’enorme vidriera del despatx de l’inspector.

En Pietro va arrufar el nas. Per entendre aquell desgavell havia d’anar per parts. Va mirar al seu voltant.

—Es pot saber on és tothom?

—Els atracaments —va replicar la Kira, amb expressió angoixada—. N’hi ha hagut un altre al Calvari.

—Un altre?

—Sí, i la troca s’ha embolicat de mala manera, perquè el comissari diu que estem quedant davant la premsa com uns incompetents, que aquesta banda ja fa dos anys que estan descontrolats i creixent cada vegada més… Els agents Souto i Castro han hagut d’anar cap allà, i jo m’he quedat amb aquesta colla, que es creuen que som a Pirates del Carib. En fi, ja sabeu… El meu fort no és tractar amb la gent.

En Pietro va somriure, comprensiu. La Kira era de poques paraules, tímida i no gaire amiga de prendre declaracions; en realitat, ningú no sabia gaire bé com la jove havia arribat a ser policia, perquè no aparentava tenir una gran vocació i sempre que podia distreia la seva atenció llegint novel·les romàntiques; precisament, aquells dies en tenia una d’Elísabet Benavent sobre la seva taula. En Nico l’anomenava «la Pija», i tots pensaven que tenia algun vincle familiar amb el comissari.

—I en Meneiro? Com és que no hi és?

—Li ha trucat el comissari i ha hagut d’anar urgentment al seu despatx. Alguna cosa s’està coent, no ho sé.

—Deu ser per això dels atracaments.

—Era una altra cosa —va negar ella, convençuda—, però no m’ho preguntis perquè no en tinc ni idea.

En Pietro va arrufar el nas. No era habitual aquell tipus de requeriment a l’inspector, i menys amb caràcter d’urgència. Què dimonis passava aquell matí? La Kira els va fer un gest a ell i a en Nico i es va dirigir a la seva taula.

—He d’anar al Calvari, i després al jutjat —

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos