Les orquídies del mal

Núria Bacardit

Fragmento

cap-1

1

La Martina

La Martina es va recollir els cabells vermells en un monyo mal fet. Li començava a suar el clatell i tot just eren quarts de set del matí. Va observar com el sol, que acabava de treure el cap, ja queia a plom sense cap trist nuvolet que li fes ombra. La feina no li havia fet mai por, però treballar amb aquestes temperatures començava a fer-se molt feixuc. Es va mirar el munt de pigues dels braços. Devia ser de les poques pèl-roges amb la pell torradeta, color cafè amb llet. Ja no podia ni comptar els mesos que feia que no plovia, i des de la finestra empolsinada, els camps d’ordi que tenia al davant groguejaven, pansits i escarransits.

La Martina va sospirar, va fer un últim glop de cafè i va deixar a la pica la tassa color crema, esquerdada i apedaçada un fotimer de vegades. L’havien comprada a Porto, en un dels viatges amb la mare i no se’n volia desfer. Tot en aquella casa semblava una mica apedaçat. Potser necessitava alguna reforma; bé, més aviat unes quantes, però ni els diners arribaven ni la Martina tenia ganes de tocar gairebé res per no trencar l’encant que li evocava una infància feliç. A la cuina, de fusta, hi havia una pica de marbre blanc groguenc, antiga, ampla i tan baixa que la Martina s’esllomava cada vegada que havia de rentar els plats i ara n’hi havia una bona pila. Tota la masia conservava elements de quan l’havien construït al segle XVII. L’avi i després els pares hi havien fet petits arranjaments, però es mantenia pràcticament intacta. Es deia cal Cavaller, un nom molt senyorial per a un mas que no ho era gaire…

La Martina, però, se l’estimava, aquella masia. Ara hi vivia tota sola. Vint-i-vuit anys i al capdavant de la granja encarregant-se de tot, dels camps d’ordi, de blat i farratge, i sobretot de les quaranta vaques lleteres.

Ja no hi quedaven ni els avis ni els pares, a cal Cavaller. La mare havia mort feia dos anys, en una primavera tan seca com l’estiu d’ara. La morfina l’havia deixada sense esma per a res, tan sols per dir amb un fil de veu que l’estimava, mentre la Martina li premia ben fort la mà. La mare la coneixia més bé del que es coneixia ella mateixa. Inquieta, tossuda, caparruda, de vegades intransigent, intensa, molt viva, lleial i solitària. Una solitud volguda.

La Martina era alta i espigada com el blat quan ha rebut prou pluja per aixecar-se ferm i altiu a punt de segar. Els ulls grossos i verds. Pèl-roja, com la mare. I amb uns cabells rinxolats que sempre duia esbullats, per molt que se’ls pentinés. Havia vist món, però la seva vida era l’Albada, el poble on va néixer i d’on sortia poques vegades si no era per anar al laboratori. Cuidar-se de la granja li ocupava moltes hores. La paperassa davant l’ordinador, que odiava amb totes les seves forces, també. I aquí, a l’Albada, és on tenia part de la gent que estimava.

Ben d’hora, com feia tres o quatre cops a la setmana, va carregar la camioneta amb les ampolles de vidre plenes de llet. Al poble havien decidit reduir tant com fos possible el plàstic, i les ampolles es reomplien de la llet fresca de cal Cavaller. El Xampinyó, el seu pastor alemany, l’acompanyava a tot arreu, així que va fer un salt elegant al seient de darrere i s’hi va ajeure.

—Hi ha dues vaques que no estan fines. Ja he avisat el veterinari, però trigarà unes hores. És a cal Morter en un part.

—Gràcies, Joan —li va contestar quan marxava a l’únic treballador que l’ajudava unes hores.

Des que era petita que en Joan treballava a la granja. Seixanta-dos anys, escardalenc, morè, amb la pell plena de solcs de treballar sota el sol i molt sorrut.

—Començo la ruta per vendre la llet. Avui trigaré més, que alguns forasters n’han demanat molta.

A finals de juliol l’Albada era gairebé plena dels turistes que hi tenien una segona residència i a l’agost sí que ja s’hi instal·lava tota la tropa de cada any.

Va enfilar cap amunt i quan va entrar al nucli principal del poble va saludar la Maria Àngels, que caminava tota posada, com sempre. Era l’alcaldessa des de feia tretze anys. El seu pare, en Quimet, comunista de tota la vida, n’havia estat el batlle des de la Transició fins que en va tenir prou i, a disgust de tots els veïns, va decidir plegar. Ara, amb vuitanta-sis anys i una vitalitat envejable, feia llargues passejades, s’encarregava del seu hortet i escoltava tothom que se li apropava amb les seves penúries, com sempre havia fet. En Quimet era el savi del poble. Com la Teresa, per descomptat, la seva estimada Teresa.

L’Albada era un poble preciós, amb carrers estrets i empedrats, cases antigues amb parets també de pedra perfectament preservades, amb portes de fusta massissa i picaportes de ferro forjat. Gairebé tots obra de l’Ignasi, el forjador del poble, dels pocs que quedaven arreu. De fet, les seves escultures decoraven part del poble. Uns sardanistes a la plaça, la dona pensativa en un banc, la nena pagesa amb un feix de palla als braços a l’entrada de la localitat i que tothom deia que era la Martina de petita… L’Ignasi, amb un somriure sorneguer, mai ho havia confirmat ni desmentit. Al nucli de l’Albada hi vivien dos-cents seixanta-sis veïns i els voltants estaven esquitxats de camps, masos i boscos frondosos que, de moment, havien aconseguit escapar dels incendis que castigaven des de feia anys el país.

La Martina va entrar a la Botigueta. A banda de la perruqueria, era l’únic establiment que havia sobreviscut amb el temps. Sense comptar el cafè, esclar. Què és un poble sense un cafè? N’hi havia arribat a haver sis, de botigues. La carnisseria, la fruiteria, el forn, que feia aquells panets de Viena per llepar-se’n els dits, el colmado, l’adrogueria i la merceria, que ja no era ben bé merceria, sinó una botigueta minúscula i que la Martina no podia entendre com podia encabir tantes coses. Hi podies trobar des de retalls de roba per fer unes estovalles fins a cremes facials, sabó, espardenyes de vetes o botes d’aigua, forques, broques, llibretes, llapis… i comestibles, esclar. Ningú entenia com la Teresa trobava amb gran eficiència tot el que li demanaven, perquè tot aquell bé de deu estava amuntegat sense ordre ni concert, si més no per als habitants de l’Albada.

—Bon dia, Teresa!

—Ja surtoooooo.

Va venir tota menuda com era, amb els cabells platejats i perfectament pentinats, el cutis color crema, suau, els ulls empetitits per les arrugues del voltant, afables i de mirada perspicaç. Venia carregada amb barres de pa acabades de fer.

—Quantes ampolles portes?

—Cinquanta. Crec que faràs. Divendres te’n portaré el doble, que, a les portes d’agost, segurament ja començaran a venir més forasters.

Sempre els anomenaven així, sense mala fe, encara que fes un segle que hi anessin, que hi tinguessin casa o que fins i tot hi passessin estades més llargues que no pas a Lleida, la capital més propera, o a Barcelona. Tant se valia. Sempre eren «els forasters»…

—D’acord, bonica —li va dir amb la mirada mig absent.

—Et passa res? —La Martina se l’apreciava molt. Havien estat molt amigues amb la mare, i ara la Teresa havia adoptat una mica aquest paper. Li feia de mare, o d’àvia. Es preocupava d’ella. La venia a veure sovint, petaven la xerrada dia sí dia també. Parlaven de tot mentre passejaven pel bosc buscant herbes remeieres i la portava, gairebé l’arrossegava, fins al bar del poble a fer un beure. La Teresa sempre es prenia un cigaló. La Martina, un got de llet fresca, de la seva, com si no la tingués avorrida.

—Ai, no ho sé. Tinc una mena de malastrugança. Caurà un xàfec de por.

—Però què t’empatolles? —va riure la Martina—. Si fa mesos que no plou i no hi ha cap núvol. No he vist pas cap avís de tempesta.

—Plourà, m’ho diuen els ossos, que avui protesten molt —va afegir amb cara de preocupació.

—Aquesta artrosi…, però, vaja, si és així, si realment acaba plovent, que costa de creure, tant de bo, oi? —va replicar la Martina, estranyada.

La Teresa semblava realment amoïnada, espantada fins i tot. Va fer que no amb el cap.

La Martina li va prémer el braç i li va fer un petó ràpid a la galta.

—Va, després anem a fer un glop al cafè i xerrem. Fins ara.

Havia de marxar i anar per feina. Encara havia de repartir la llet que li quedava i volia ser a cal Cavaller quan arribés el veterinari. Quan va pujar a la camioneta, va sentir un tro tan fort que gairebé va caure de cul, seguit d’uns quants espetecs més. Ben lluny, de cop, s’havia començat a tapar el cel. I en alguna banda ja era ben negre. Començava a bufar el típic vent carregat amb aquella olor tan agradable de pluja.

Feia temps que esperaven aquest regal, però la Martina va notar un calfred.

2

La tempesta

Quan la Martina gairebé havia repartit l’última ampolla de llet va començar a ploure. Gotes cada vegada més grosses. El vent es va tornar feréstec i va començar a arrossegar amb força fulles i branquetes… i, de cop, va gemegar com un gegant ferit tombant branques grosses. Un llençol estès en alguna banda va sortir disparat, voleiant. Les ampolles de vidre, tant les plenes com les buides que li havien retornat per a la propera comanda, es van posar a rodolar amunt i avall de la camioneta, colpejant-se entre elles, fins que es van acabar esberlant… Ara plovia a bots i barrals i l’aigua picava contra els vidres com petits ganivets afilats. Va renegar pel merder que tenia a la camioneta, l’escampall de vidres trencats i la llet, que tant costava d’aconseguir, malaguanyada. De camí cap a casa es va trobar en Julià i la Carla intentant protegir-se de la pluja amb les carpetes que havien quedat fetes un cromo. Devien venir d’estudiar a ca la Mestra, com tothom anomenava la Palmira, una àvia molt trempada que encara feia classes particulars a estudiants com aquest parell, que havien de repetir la selectivitat al setembre.

—Pugeu!

Els nois van pujar a la camioneta, rient com beneits i molls com polls, i van començar a jugar amb el Xampinyó, que es tornava boig amb la pluja i amb les moixaines de qualsevol que n’hi oferís. Tenia cinc anys, però es comportava com un cadell…

—Anàvem cap a casa, però ens ha enxampat el xàfec.

Els dos adolescents no paraven de riure.

Feia tant de temps que no plovia que es feia estrany, però alhora era deliciós, sobretot l’olor de terra mullada. A la Martina normalment la pluja li agradava. La trobava a faltar. Però aquesta vegada no la va rebre amb tanta alegria. Hi havia alguna cosa a l’ambient que li va fer venir esgarrifances. No sabia ben bé per què; potser havia estat la Teresa, que tenia un sisè sentit i no solia fallar mai. Va sospirar i va intentar oblidar el mal presagi. Avui havia d’agafar mostres de flors, però amb aquell xàfec va pensar que ja les agafaria un altre dia.

La Martina havia estudiat Enginyeria Agrònoma i Biologia. L’apassionaven les plantes i les flors. I abans que morís la mare, havia viatjat per mig món amb una beca científica per estudiar espècies poc conegudes. I resulta que l’Albada, a més de ser un poble petit i bonic, era molt ric en espècies rares, úniques. I n’hi havia una de molt especial. Un tipus d’orquídia que creixia allà i enlloc més del món, que se sabés. I només en un raconet de bosc, a la seva finca, darrere els seus camps de blat i ordi, a l’obaga. Floria només un cop cada dos anys, i en aquell moment justament oferia la flor. La Martina formava part d’un projecte de la Universitat de Lleida per analitzar aquesta orquídia tan meravellosa, delicada i bonica. En prenia mostres durant tot l’any, en feia una primera anàlisi al petit laboratori que havia muntat a l’antiga habitació de la besàvia, i després enviava les mostres i un informe preliminar a la Universitat, a l’equip del doctor Marcos, l’Anjo. El bonàs de l’Anjo. Panxut, despistat, amb uns escassos cabells grisos despentinats. El seu amic, confident i conseller.

La Martina va somriure pensant en l’Anjo, però no va aconseguir treure’s aquella sensació de desassossec que la corcava des de feia estona. I això que aquell parell d’adolescents granats i amb els cabells encara regalimant reien sense parar de ves a saber què.

—Vinga, baixeu. I aneu amb compte. Tanqueu-vos a casa, que sembla que en caurà una de bona.

La Martina els va deixar a ca la Carla, al final del carrer Ametller, a l’altre nucli del poble, on tan sols hi havia una línia de cases arrenglerades, totes iguals. El cel espetegava amb trons rugents i llamps. Havia de desfer el camí per tornar a casa passant pels carrers, que començaven a semblar rierols. Va tenir una altra esgarrifança pensant en el riu que passava pel poble. Feia més de dos anys que baixava mig eixut. Els avis del poble deien que mai l’havien vist tan sec. I ara, al capdavall, potser haurien d’afrontar una torrentada que ningú havia previst.

La Martina va girar de cop i volta la camioneta i va decidir acostar-s’hi, no fos cas que la brigada necessités alguna ajuda. Algun cop havien hagut de fer servir muntanyes de sacs per retenir l’aigua i evitar que arribés al poble. Va agafar el camí pedregós que portava al riu; amb tants bots la trencadissa de les ampolles ressonava amb força. Va lliscar un parell de cops en passar sobre el fang i molt abans del trencant per anar al riu va sentir un fort brogit d’aigua i tot de crits. Va deixar com va poder la camioneta en un marge.

—Xampinyó, queda’t aquí, quiet. No vull que surtis, que hi ha molt fang i plou molt.

El gos va obeir rondinant i acotant el cap en total desacord amb aquella ordre. La Martina es va calçar les botes que sempre duia i es va acostar pel terreny pedregós ple de bassals cap als crits, més enllà del trencant. Allà hi havia un petit mirador des d’on es podia veure el riu, que s’inclinava formant petites cascades, i el preciós bosc de ribera que l’embolcallava. Hi va trobar tot de veïns i els dos treballadors de la brigada.

—No t’hi acostis, Martina. Baixa molta aigua —li va dir en Ton, el cap de la brigada—. Tenim avisos de molta gent i no donem l’abast. Càsum tot, sortiu tots d’aquí, que prendreu mal! Tothom fora!

De sobte es van girar. En Ton, amb els ulls esbatanats. Havien sentit un crit esfereïdor que semblava no acabar mai. Tothom, desobeint les ordres d’en Ton, va arrancar a córrer camí avall, en direcció al crit que havia quedat esmorteït pel soroll de l’aigua que baixava amb força. La Jèssica, la filla petita de cal Morter, els assenyalava alguna cosa amb la mà, incapaç de dir res. La Martina va mirar allà on la Jess els indicava, però no va acabar d’entendre el que veia. Va sentir que en Ton avisava amb veu estrident el seu company i tots dos van començar a arrossegar-ho. Semblava un sac.

—Oh, Déu meu! —La Martina es va posar les mans a la cara.

Mentre en Ton trucava als Mossos, s’havia adonat amb horror que allò era un cos mig nu. I li va venir al cap la cara menuda i amoïnada de la Teresa. Per alguna raó havia pressentit que la pluja no els portaria res de bo.

3

El cos

Els Mossos encara no hi havien arribat, i la brigada i l’alcaldessa intentaven fer fora els veïns, allunyar-los del cos. Els murmuris no paraven.

—Pobre!

—Qui deu ser?

—Deu haver caigut al riu i l’aigua se l’ha endut.

La Martina, encongida en un racó, també se n’havia apartat, mentre la pluja li regalimava entre els rissos rogencs, ben xops. Estava molt impressionada. Havia vist el cos de prop. Els cabells cobrint part de la cara, que tenia un to d’un blanc grisós. I també havia entrevist un pit rodonet i petit. Li va fer la impressió que era d’una dona molt jove, potser una nena. Es va estremir.

Al cap d’una estona, es van sentir les sirenes, i van arribar quatre patrulles dels Mossos i una ambulància. De seguida van acordonar la zona i van fer fora els veïns, que es movien entre la inquietud i la tafaneria. I si era algú del poble? La Martina, a contracor, també va refer el camí fins a la camioneta. Volia ajudar i sobretot es volia treure l’angoixa que se li havia enganxat en cada porus del cos.

Quan ja era dins, amb les mans al volant, va fer un bot. Un altre crit. Va veure pel retrovisor que s’acostava la Teresa. Menuda com era, corria amb grans gambades, seguida del forjador, l’Ignasi, que no la podia atrapar. Quan ja era a tocar de la furgoneta, la Teresa va relliscar i va caure. Va intentar aixecar-se enmig del fang i l’aigua, però no podia.

La Martina va saltar com un llampec i la va agafar amb dolçor.

—La Clàudia. No trobo la Clàudia. Sa mare havia dit que vindria a la botiga quan baixés del bus i no ha vingut. He pensat que devia estar amb alguna amiga, però ningú en sap res i… —Estava tota tremolosa, i les llàgrimes li lliscaven pel recorregut tortuós que les arrugues li havien forjat al rostre amb els anys—. M’han dit que heu trobat un mort —va dir amb un fil de veu.

—Tranquil·la, Teresa, no sabem qui és. Segur que trobem la Clàudia. Aixeca’t. Entra al cotxe. Estàs xopa.

—No! —Es va desempallegar de les mans que intentaven ajudar-la. Estava aterrida. I la Martina, també. Recordava aquell pit menut, com de nena. La Clàudia, la neta de la Teresa, tenia catorze anys.

—Bona tarda, senyores. Soc el sergent Galobardes. —El mosso s’havia acostat cap a elles, alertat per l’Ignasi, el forjador.

—És la Clàudia? És la meva nena?

—Senyora, segui. Que algú porti una manta! Expliqui-m’ho tot.

—La Clàudia, la meva neta. Té catorze anys. Havia de venir a la botiga, a casa. Vull dir que casa meva és al mateix edifici de la botiga. Ha anat a Lleida a passar el matí amb les amigues, i li he preparat macarrons…, encara són a taula i ja deuen ser freds. —Ho va dir d’una tongada, sense gairebé ni respirar—. No sé…, m’he despistat… Estava traginant amunt i avall i no me n’he adonat… —La seva veu es va tornar a esmorteir.

—De què no s’ha adonat?

—Que no ha vingut! Quan he vist que plovia tant, de cop hi he caigut. He trucat a algunes amigues d’aquí, de l’Albada, i no és amb elles… I… encara no li he dit res a la meva filla. —Ara sanglotava sense parar.

—Hem de parlar amb la mare de la nena. Anirem amb molt de tacte. Potser és amb ella.

—No, la meva filla treballa a Lleida i no arriba fins tard, per això la Clàudia ha agafat el bus, per tornar abans a casa…

Es va fer un llarg silenci que va gelar el cor de la Martina, mentre la pluja retronava contra ells.

El sergent Galobardes s’havia apartat i parlava amb els altres agents. La Martina va veure com treia el mòbil. La trucada va durar un parell de minuts, poc més, però per a tots els que esperaven allà va ser tota una vida.

El sergent va venir corrents, amb un gest que intentava ser un somriure. Va agafar les mans de la Teresa, que el mirava suplicant.

—La Clàudia és amb la seva mare, que ha pogut plegar abans. Són a casa; la nena l’havia d’avisar, però se n’ha oblidat. Tranquil·la. Està tot bé.

La Teresa no podia parar de plorar. La Martina i el sergent es van mirar. No, no estava bé. Res estava bé. Hi havia una noia o una nena morta. Qui era?

4

La noia

Quan la Martina va tornar al poble va anar directament al cafè. Era un local antic, molt espaiós, amb una barra de marbre desgastat, el terra de rajoles amb sanefes de flors, alguna de trencada. Les taules també de marbre, amb les potes de ferro, com les cadires, un pèl incòmodes però boniques, això sí. La Martina va pensar que, aquell dia, de ben segur que hi devia haver mig poble destorbant les partides amb cigaló de cada tarda dels avis.

No s’equivocava. Quan va creuar la porta hi va veure tothom. Els avis fent la partida sense immutar-se, tot i que a la conversa que tenien cadascun d’ells aportava la seva hipòtesi sobre qui era la noia morta i què li havia passat:

—Una forastera que no devia saber on es fotia i ha caigut, ves.

—Que no, que és difícil caure pel sender, no és pas tan estret…

—Pobra noia, eh? Però que no sigui ningú del poble. Quin esglai.

—No ho crec pas, si no falta pas ningú, que se sàpiga… Tuuu ensenya’m les cartes! Ja n’has agafat una de més, com sempre?

—Que no faig trampes, jo, home!

La Martina va allunyar-se de la baralla habitual de cada tarda i va veure la Teresa abraçada a la Clàudia, mentre la Júlia, la mare, la renyava per no haver avisat l’àvia. S’hi va acostar.

—Esteu bé? Clàudia, no donis aquests ensurts a l’àvia, pobreta —li va dir somrient per treure ferro a l’assumpte.

—Mai més. No m’oblidaré mai més d’avisar si trigo més a arribar o si no vinc. Us ho prometo.

Totes quatre van mirar cap a la porta per on acabava d’entrar la Ma

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos