La xona d'or

Marta Pontnou
Laura Fa

Fragment

cap-1

Introducció

Com que sabem que a la majoria de catalanes no ens donaran la Creu de Sant Jordi (no pas perquè no ens la mereixem) per qüestions de temps i d’influències, hem decidit inventar-nos el certamen de la Xona d’Or. Un premi per a totes aquelles dones que amb esforç i tenacitat sobrevivim cada dia en un món ple d’homes que intenten apagar la nostra manera de fer, els nostres coneixements i la nostra llum. A través d’aquestes pàgines volem que les catalanes se sentin identificades amb almenys tres quartes parts del llibre, i és per això que al final trobareu un qüestionari per avaluar el vostre nivell de dona de traca i mocador. I així sabreu si sou o no mereixedores d’aquest guardó d’or; en definitiva, si heu assolit el títol de la Xona d’Or!

Aquests cinquanta capítols contenen els manaments per aconseguir una vida de traca i mocador, però no us penseu que hi trobareu literatura fina, és literatura d’estones. Les estones que hem aconseguit robar a la vida quan acabem de treballar, de conduir per les rondes, de preparar la logística familiar, de viure la nostra vida d’oci, de cuidar les amigues, la canalla i a nosaltres mateixes.

No busqueu complicacions ni tractats rebuscats, som dues senyores catalanes vorejant la cinquantena, cis heterobàsiques blanques. Tampoc busqueu similituds amb la realitat, tot i que no és un llibre de ficció perquè tenim infinites fonts reals que ens avalen per poder escriure sobre dones, homes i cactus. I no volem ofesos. Si no teniu sentit de l’humor no és problema nostre. Demanem perdó si ferim alguna sensibilitat, però ja sabeu que nosaltres no sabem fer-ho d’una altra manera que no sigui pel broc gros. Espaterreu la xona al sofà i a llegir!

Amor

Separacions

Que difícil que és separar-se sense diners! Per això hi ha tantes persones que segueixen aguantant la persona a qui van jurar amor etern en un casament portodoloalto al Port de la Selva i que segueixen arrossegant els sogres, el gos i l’apartament de la Cerdanya un Nadal rere l’altre. Nosaltres estem a favor del living apart together. De fet, si fóssim més modernes o ens haguessin agafat uns anys enrere, no hauríem compartit sostre amb ningú ni de broma. Per això estem fent pedagogia de nivell secta amb les nostres filles, perquè no corrin a anar a viure amb cap parella.

I sembla que no és només cosa nostra. Un estudi revela que el 2030 es preveu que un 45 % de les dones estiguin solteres. Si ja es veia a venir! Només cal pensar-hi cinc minuts per veure-ho clar, que en la vida en solitari tot són avantatges.

Vivim envoltades de divorcis, amb aquesta nova moda de la gent de classe alta del «pis niu»: tres habitatges, un per a cada membre de la parella i un de comú on viu la canalla. Els progenitors s’instal·len amb les criatures segons la setmana de custòdia, i així els petits no han de moure’s amunt i avall amb la maleta. Que amb el divorci cadascú marxi al seu propi pis és el més meravellós que et pot passar, perquè així t’estalvies disgustos i que les criatures semblin xerpes. Ara bé, hi ha malsons (classistes, ja ho sabem abans que ens ho digueu) com els de les exparelles que segueixen compartint la segona residència o fins i tot la caravana del càmping.

Si no s’han posat d’acord amb qui se l’ha de quedar o bé no troben un bon comprador, acaben mantenint-la i partint-se les estades amb un calendari. Tot sembla molt idíl·lic fins que comences a trobar restes dels afers amorosos de la teva exparella. La gimcana de la crispació és l’activitat preferida de l’amiga que s’acaba de separar i li toca la casa aquell cap de setmana; fer un Sherlock Holmes per trobar senyals que evidenciïn que el nostre exmarit ja té el nivell platí de Tinder, perquè s’ha follat tota la comarca.

Per exemple, un cas real:

—He trobat una puta arracada de perla dins del llit!

Minut de silenci i sentència (deixant de banda que la substituta té mal gust): el tio segueix sent un porc que no canvia els llençols després d’una nit tòrrida.

Feu el que feu els homes, nosaltres tenim un setè o vuitè sentit, i només entrant en un pis sabem si hi ha dormit algú o s’hi ha rebregat pel sofà durant mitja hora. Un pèl ros i llarg al lavabo, un llibre que no és nostre, la catifa una mica torta del menjador o aquell coixí que tu sempre deixes en aquell racó alineat amb la manta i que apareix a terra o a dins del cistell ben endreçat. Sabem de sobres que no és que ells hagin desenvolupat un sentit extra i ara siguin la Marie Kondo del Pallars. Segueixen sent uns mantes i, si hi ha alguna cosa fora de lloc, no és cosa seva sinó de qui hi ha passat el cap de setmana.

Durant aquests anys de recerca intensa i profunda, hem pogut recopilar les millors troballes que han acabat destapant el merder del nostre ex:

 La Mariona va trobar unes compres fetes a la llenceria amb la targeta del compte comú on estan domiciliades les extraescolars i l’escola de les criatures.

 La María José va trobar un registre a la bàscula intel·ligent del lavabo de 63,2 kg quan ella fa dècades que no puja dels cinquanta.

 La famosa melmelada de la Shakira i el Piqué, en pau descansin.

 La foto del Tomàs a la teva hamaca de la terrassa amb una tovallola que no és de casa.

 Una selfie de la Meya a Cadaqués amb el reflex d’un pitram de ca l’ample a les ulleres de sol.

 Unes fotos d’alt contingut sexual a l’iPad de la canalla perquè el tanoca té vinculat l’iCloud al seu telèfon mòbil personal.

 Un trosset d’embolcall d’un preservatiu al cotxe del Ramon (s’ha de ser rata per acabar fent contorsionisme en un Seat León).

 Una factura d’hotel amb un extra d’ampolla de cava i ram de roses.

 Un virus del papil·loma a la darrera citologia quan ella no s’ho havia fet amb ningú més que amb ell.

Badades que evidencien una vegada més que el carallot amb qui et vas casar no canviarà mai. Així que, si vols una xona d’or, escull bé amb qui vas a viure i, si pots, evita-ho, que cadascú dormi a casa seva.

Els nòvios de les amigues

Tenim la mania de voler aparellar tots els nostres amics o amigues solters. És aquella angunieta de pensar que ningú pot estar sol, com si fos una maledicció passar els diumenges de manta i pel·li sense que ningú t’emprenyi i pregunti què hi ha per sopar.

Ens passem mitja vida intentant buscar un manso per a les nostres amigues i quan arriba el dia que elles, per iniciativa pròpia, ens en porten un o una que no els hi hem buscat nosaltres, rarament ens agradarà i ja l’hem feta bona. Com és que estem entestades a col·locar-li aquella persona amb qui nosaltres ens pensem que s’entendrà però, en canvi, som incapaces d’acceptar aquella que va conèixer a Bumble? Doncs perquè nosaltres pensem que en sabem més que ningú. La presumpció de superioritat de les persones amb parella és digna d’estudi, com si l’haguéssim encertat de per vida o tinguéssim la certesa que si estiguessin amb la nostra parella els aniria molt millor. I el que no sabem és que les nostres amigues solteres també es foten les mans al cap quan pensen en qui aguantem cada dia.

Avui hem rebut un missatge de la Patrícia, amb la foto de la nova conquesta:

—Què us sembla?

Lleig, efectivament, és molt lleig. No l’hi diem, però ella triga quatre segons a justificar-lo:

—És una mala foto, no tenia el dia, en realitat no té aquest nas, vesteix millor en el dia a dia…

Merda, ja està enamorada! Si no, veuria la realitat! A quantes ens ha passat de veure aquell homenot que t’havia fet perdre l’oremus i ara et fa venir basques? Ens haurien d’estudiar en un laboratori de la NASA per saber què tenim a la vista les dones quan ens puja l’oxitocina al cap. Uns quants orgasmes i dos missatges amb ganxo i ja ens pensem que tenim un Carles Costa fent-nos l’informatiu des dels peus de llit, i no ens adonem que és un conillet d’Índies pelat rosegant la punta dels llençols.

—No patiu, noies, folla bé, molt bé!

Aquest és el problema, és d’una mena d’homes que han estudiat el màster de la sexualitat per poder camuflar les seves mancances. Ara li costarà mitja vida desprendre-se’n.

Quants gripaus que ens hem empassat per culpa dels enxonaments. Ens hem cregut promeses, hem rigut acudits dolents, hem lluït joies espantoses, i tot per no ofendre aquell de qui ens havíem enamorat. I després, quan baixes a la realitat perquè l’oxitocina ha deixat de fer efecte o bé perquè t’has adonat que aquell senyor et fa patir més que les màquines de treure peluixos quan tens el ganxo amb el nino agafat, llavors venen les lamentacions i les venjances.

Si no idealitzéssim les parelles ni les convivències, no ens frustraríem, no sentiríem tanta culpa per voler tenir un nòvio nou cada dos o tres anys. I de la decepció n’acabem fent venjances, rancúnies i demandes.

Si canviem de cotxe cada quatre anys, de cuina cada vint i de roba dos cops al dia, com voleu que ens vulguem quedar tota la vida amb un paio amb qui tens tres criatures en comú i que t’ha quedat obsolet perquè no s’ha actualitzat el sistema.

Abandonem la idea que els divorcis són un fracàs, que les mares no ens poden fer sentir culpables. Aquella cara compungida d’una sogra que diu amb una mà al pit i en veu baixa que la seva filla s’ha separat, i el consol de les veïnes: «És que ara ja no aguanten gens». Hauríem de començar a felicitar les persones que s’han alliberat, que s’han tret de sobre el mort. Felicitem que el sofà ha quedat lliure d’una massa òssia amb una samarreta de la cursa del 2021.

Les expectatives en les relacions i la pressió social de les xarxes ens fan convertir el divorci en un drama. Massa referents de merda a les sèries i a les pel·lis, i ara en fem un gra massa quan hi ha una ruptura.

Per tenir una bona xona d’or, ens alegrarem dels divorcis de les nostres amigues i no els recomanarem cap amistat nostra per refer la vida. Paraula de xona!

Amor per eliminació

L’amor per eliminació no és un tipus de pràctica sexual, és un tipus de relació que tothom reconeix en el seu entorn. A tots els pobles, a totes les ciutats, a les famílies o als grups d’amics hi ha algú que té una parella que s’ha fet per descart. I si no la teniu és que sou vosaltres. Són aquelles dues persones que acaben festejant per mandra de sortir de la seva zona de confort. També us hem de dir que als pobles, si et separes a partir dels cinquanta, et queden poques combinacions possibles: entre els que han marxat a viure a fora, els ocupats, els tarambanes… T’agafes al primer que queda lliure, com al joc de les cadires, però amb la diferència que ja no mires de posar el cul en un bon sofà. Tant et fa un tamboret, una cadira o una trona… el que sigui per no caure de cul a terra i quedar-te sense res.

No sortir de la zona de confort porta a crear relacions endogàmiques: fills d’amics, fills de fills vivint a les mateixes cases, als mateixos carrers, barris, anant a les mateixes escoles, als mateixos partits… Una sensació d’estar atrapat en espiral al túnel del temps, com en el dia de la marmota. A molta gent la repetició els dona tranquil·litat, a nosaltres ens haurien d’ingressar i afartar-nos de lexatins per aguantar una vida sense cap sorpresa.

Acabar tenint criatures amb una persona que ja coneixes tampoc et salva d’ensurts i sorpreses, això també us ho diem. Que sorties amb aquell noi tan tranquil i tan educat que tant li agradava a la teva mare, i li havies d’amagar la teva roba interior de puntes perquè li encantava posar-se-la per rebre els convidats. O el germà de l’Aureli, que la seva dona creu que té un problema de disfunció erèctil i el que li passa és que cada nit somia que el veí li menja el cul com quan eren adolescents en aquell viatge a Agramunt per conèixer de primera mà com es feien els torrons. Per no sortir de la seva zona de confort, li va semblar millor casar-se amb la que tenia més a prop, i ara, com que viatja a Madrid de tant en tant, pot escapar-se a fer el pendó tal com li agrada.

Sortir amb un desconegut té avantatges, com la sensació de caiguda lliure de tot allò que vas descobrint, però també corres el risc que sigui un estafador de l’amor i et dinamiti el cor i el compte bancari i acabis a la comissaria plorant a l’espatlla de la sotsinspectora Mas, que està de guàrdia.

El que sí que ens uneix a totes és el risc de no encertar-la tant si és de prop com de lluny, tant si coneixes la seva mare com si és del barri de tota la vida o el cosí d’un parent. Encara que portis vint anys de matrimoni, del risc d’enganxar una MTS ja no se’n salva ningú.

Les falses històries d’amor estan a l’ordre del dia, per això entenem l’angunieta de no voler arriscar. Potser nosaltres som unes kamikazes, però preferim apostar en un nòvio nou que no pas en una empresa de bitcoins. El problema és que totes tenim al cap massa pel·lícules de casualitats i causalitats que acaben amb una història d’amor, un parell de fills i una casa a la Ràpita, els Hamptons catalans. Però la veritat és que, per a nosaltres, de vida només n’hi ha una i, tant per tant, volem arriscar.

Per tal de tenir la xona d’or, que no us faci angunieta ficar-vos al llit de persones desconegudes, per provar coses noves. I ser valentes, perquè de cagar-la sempre hi som a temps.

Quan es fan bogeries pels amants

Tot allò que al llarg de la vida no fas pel marit, la dona, els fills o els pares, ho fas per un amant, perquè un rotllet extraoficial et pot fer ballar el cap fins a tal punt que et semblarà que t’has pres dos grams de cocaïna, tres de ketamina, un blíster de trankimazins i una caixa sencera de pastilles de cafè verd cada cop que el veus. La bogeria i l’speed que et genera t’afecten físicament. Quan en un matrimoni d’anys i panys comences a veure que la teva parella perd deu quilos i que ha rejovenit un parell de dècades, que sapigueu que l’està liant parda fora de casa. Això està corroborat científicament pels nostres estudis d’amigues, no és la dieta keto ni les sessions de crossfit, és que algú li està menjant el cony nivell plus ultra golden. Com diu l’admirada Henar Álvarez, no hi ha res com un amant que et faci un cunnilingus com un rottweiler assedegat bevent aigua d’un toll en ple mes d’agost, perquè això et farà fer les bogeries més impensables. I no només per l’orgasme que tindreu, sinó per la furtivitat, la novetat, la intensitat i les ganes de viure que us agafen de cop i volta.

Si llegiu això i no enteneu res, heu de marxar corrents a dir-li que sí al vostre company de feina, al veí del setè primera o al pare separat de l’escola que us tira la canya per Instagram. Només llavors entendreu que les vostres amigues hagin sigut capaces de sortir de casa un dimecres a quarts d’una de la matinada amb l’excusa que una amiga havia tingut un accident de cotxe i que les necessitava per avisar la grua. Tota la famíl

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos