1

Volem saber

No li agrada arribar tard a la feina. Ningú no hauria de sospitar res. O potser ja ho sap tothom, el que fa la Sandra a deshora, però és igual, no li agrada arribar tard i prou. A més, les seves ajudantes poden pensar que se’n desentén, que deixa la perruqueria en un segon terme, ara que les ha convertit en sòcies. I les clientes també poden parlar. En una ciutat petita tothom parla, i una dona de trenta-sis anys i sense parella és una llaminadura.

Amb les presses, ha obert la porta amb més força de la necessària. Se n’ha adonat quan ja era massa tard. Tothom s’ha quedat mirant-la de fit a fit, com si hagués trencat alguna cosa, i ha estat a punt de disculpar-se.

—Ah, ja ets aquí —l’ha rebut la Judit.

La Sole no li ha dit res, concentrada en els cabells d’una clienta.

—Sí, és que… —dubta la Sandra, buscant una excusa que hauria d’haver pensat abans d’entrar.

Per sort, la seva ajudanta l’ha salvat de ficar-se en un bon compromís quan l’ha tornat a interpel·lar abans que s’hagués d’inventar alguna coartada poc versemblant:

—Que no ho saps?

—No ho sé… Vull dir, no sé si ho sé. Què és el que no sé?

La Judit deixa per un instant la clienta asseguda davant del mirall i se li acosta amb el raspall en una mà i l’assecador a l’altra, com si li volgués transmetre una confidència, però parla prou fort perquè la senti tothom:

—Han trobat mort el Celestí de cal Guenyo. Diuen que s’ha suïcidat.

—Com? Què dius? El Celestí?

—Sí, a la residència. Tu el coneixies força, oi?

—Encara no està clar que hagi sigut un suïcidi —hi intervé una clienta amb els cabells molls.

—Però si diu que ja ho ha confirmat el metge! —fa una dona gran amb rul·los des de l’interior d’un assecador de casc que sembla de museu.

—A mi m’ho ha dit la Paquita, que treballa a la residència, però que no ho poden saber fins que no facin l’autòpsia —hi afegeix la clienta que espera torn en una cadira alhora que, amb una fuetada cruixidora, gira full de l’Hola.

La Sandra s’ha quedat paralitzada i muda. A mesura que parlen es mira l’una i l’altra amb la boca lleugerament oberta sense saber com reaccionar. Voldria posar-hi alguna objecció, algun dubte raonable, però sap que és inútil, l’ona expansiva de les notícies, especialment de les males notícies, arriba aquí a l’establiment ben aviat i amb una certa fiabilitat. Com una xarxa social de primera generació.

—No…, no pot ser! Però, quan? Com? —barboteja la Sandra.

—L’han trobat aquest matí a la seva habitació —fa la Judit.

Esglaiada, seu a l’única cadira que queda lliure a la sala i es passa la mà pel front. Reconeix que no, que no en sabia res. S’havia tancat a casa des del dia abans, cansada per la seva doble feina —la de perruquera i la de detectiva clandestina— i amb ganes de desconnectar de totes dues. Per això s’ha permès el pecat de fer tard aquest matí.

Per a la Sandra, el Celestí, tot i no tenir-hi cap parentiu, s’havia convertit en el que més s’assemblava a un pare, o, si més no, a un padrí entranyable, d’aquells que, sense l’obligació paterna d’educar, se salten una generació per connectar millor amb els nets que amb els fills. Des que havia tornat de França s’havien vist poques vegades —ara li sap greu que no n’haguessin estat més—, però de petita…

—Quina putada! —pensa, i es tapa la boca quan s’adona que ho ha dit en veu alta davant les clientes.

La Sole se li acosta i li posa una mà a l’espatlla sense pronunciar paraula, com una carícia de papallona. És una dona de poques paraules, ella.

—Però no ho veig clar, això del suïcidi —mormola la Sandra, amoïnada, mentre s’aixeca de la cadira—. Jo el coneixia bé, el Celestí. És l’última persona que ho faria, això. És cert que, darrerament, no hi havia tingut gaire tracte. Per la feina i… bé, coses que passen. Ell a la residència estava com un rei, hi tenia els seus amics i en sortia molt poc.

La Judit la interromp donant un cop a l’assecador de mà.

—Ja s’ha tornat a parar! Però què passa amb aquest trasto?

La ment de la Sandra torna per un moment a la realitat de la perruqueria:

—Abans de llençar-lo a les escombraries porta-l’hi al David, a veure si és capaç d’allargar-li una mica la vida. Si no pot ell, no podrà ningú.

I aprofita el moment de treva, abans que es reprengui la xerrera, per fugir al seu despatxet amb l’excusa d’atendre una correspondència urgent. Seu a la tauleta amb el feix de cartes que duia a la mà i fixa els ulls en els papers sense veure’ls. S’acarona amb el dit la minúscula cicatriu de l’aleta esquerra del nas on, temps enrere, havia lluït un pírcing. Li venen al cap les antigues excursions amb la Núria, de petites, per la vella bultra del costat del riu que el Celestí sabia convertir en misterioses.

Els arbres, vestits amb les túniques d’angelets dels pollancres, apareixien i desapareixien com les fades, aquí i allí, d’un dia per l’altre. Va trigar anys a descobrir que, cada cop que el pare de la seva amiga les portava d’excursió —d’aventura, en deia ell—, les duia a una part diferent de la bultra i els feia creure que era el mateix lloc. És clar que els semblava que els arbres s’havien mogut i que canviaven de lloc cada dia! Amb elles el Celestí sempre va tenir-hi un no-sé-què màgic, de triler que jugava amb la realitat. La Sandra n’hauria volgut tenir un per a ella, de pare així. O, més aviat, mantenir-lo. Un que li hagués durat per sempre i que no hagués fugit d’un dia per l’altre, com feien aquells arbres.

Molts anys més tard, quan el Celestí va tornar de França, l’havia anat a veure alguns cops. Com que ell ja gairebé no sortia, la Sandra se l’enduia amb el cotxe per tornar-li les excursions que li devia, li deia, i ell, sense badar boca, li regalava el seu somriure, amb un punt de brillantor als ulls.

L’endemà, a mig matí, la Sandra enfila el camí cap a l’església de Sant Domènec amb el ferm propòsit que no trairà el somriure del Celestí, aquella manera tan seva d’enfrontar-se a la tristesa i a les adversitats de la vida com si només fossin un incident poc rellevant. Tanmateix, amb el seu uniforme de perruquera —pantalons i samarreta tan negres com els seus cabells de tallat asimètric— fins i tot sembla que llueixi un dol excessivament rigorós.

Ja de lluny, reconeix els tres companys de botifarra del Celestí a la residència davant l’església, mirant el cul del cotxe fúnebre com si volguessin saber-ne el model. S’hi acosta pel darrere i, quan és prou a prop perquè la sentin, els sorprèn.

—No cal que us el mireu tant, que aquest taxi a vosaltres encara no us toca.

—Collons, Sandra —fa el Jaume en nom de tots tres—, si ens fots aquests ensurts potser sí que l’agafarem aviat!

La Sandra procura que el seu riure no resulti evident en aquest lloc, mentre tots tres es refan de l’esglai i miren a banda i banda, com si acabessin d’ensopegar amb un fanal.

El Pep es recolza a la seva mangala per acostar-se a tocar del Cisco i li dona un cop d’avantbraç:

—Digue-l’hi, Cisco, pregunta-l’hi, que també el coneixia.

—Què m’ha de preguntar? —fa la Sandra.

Abans de dir res, el Cisco es canvia d’un costat a l’altre, sense ni tocar-lo, l’escuradents que li sobresurt de la boca.

—No, que ara dèiem… Quants fills tenia el Celestí?

—Ja ho sabeu prou que no en tenia cap, de fill. Només la Núria. I després de l’accident no es va tornar a casar —fa ella, estranyada—. Amb la família havíem sigut veïns. Però a què ve això ara?

El Jaume fa una altra llambregada a l’interior del vehicle, per damunt de les grans ulleres de pasta que manté a la punta del nas, com si hi busqués alguna cosa. S’adreça directament a la Sandra.

—Sandra, què hi veus, aquí? —diu, en el seu paper d’antic mestre.

—Què hi veig? El que hi ha, dues corones de flors. I?

—Què hi posa?

—«Del teu equip de botifarra, Jaume, Cisco i Pep» —llegeix ella.

—No, a aquesta no, a l’altra —diu, apujant-se les ulleres amb el dit.

La Sandra es mira aquella enorme corona, farcida de roses roges i gessamins blancs, amb una gran cinta negra que l’embolcalla amb lletres daurades de pretensions gòtiques.

—«Del teu fill…, Eusebi»? Qui cony és aquest Eusebi?

La seva veu esquerdada ressona a l’esplanada buida de l’entrada de l’església. No hi ha cap resposta per a una falsa pregunta.

Aleshores, després d’un cop de porta vellutat, apareix un desconegut. Acaba de baixar d’un Mercedes gris amb vidres tintats que sembla acabat de sortir del rentador. Sense ni girar-se, els quatre intermitents s’encenen amb un clic. És un home de cos atlètic, d’entre quaranta i cinquanta anys, impecablement vestit de gris fort i amb corbata negra, ulleres fosques d’esquiador i pèl cendrós molt curt. S’acosta sol cap a l’església i passa pel seu davant mentre la Sandra s’endreça un floc de cabells. Entra sense dir res a ningú, arrossegant les mirades darrere seu. Avança pel passadís central fins a la primera bancada de l’església, seu, i es mira el rellotge de polsera.

La Sandra i els tres amics el segueixen i s’asseuen dues files darrere seu. No hi ha ningú més, només quatre velles espectadores a l’altra banda del passadís, amb l’abonament de temporada.

Quan ressona el grinyol de les rodes del carro que transporta el fèretre, totes les mirades l’acompanyen pel corredor central, com si fos l’entrada dels nuvis. De cua d’ull, la Sandra espia l’home de gris, que continua atrafegat amb el seu mòbil.

Després del funeral, la Sandra cedeix a la demanda silenciosa dels tres amics per acompanyar-los de tornada a la residència. És conscient que quan la mort esclata com una bomba caiguda del cel, deixa un forat al seu voltant, un cràter emocional que s’haurà d’anar omplint a poc a poc. Malgrat que sembla que els padrins ja s’hagin acostumat a conviure amb la mort, ara l’un, ara l’altre, tothom esperant el seu torn amb resignació, com si la mort s’hagués convertit en una companya del viatge cap al desconegut, ella sap que als seus amics els costarà massa de reomplir aquell esvoranc que se’ls ha obert tan a prop.

La Sandra, a més de fer de perruquera, sap escoltar, i pel camí els tres padrins li han explicat l’abast de l’impacte.

Els tres companys havien quedat trasbalsats per la desaparició sobtada del seu amic Celestí, el quart component del seu equip de botifarra. A més, havien entomat amb incredulitat la notícia del suïcidi, segons el metge, per haver ingerit una gran dosi del medicament que prenia per al cor. Aturada cardiorespiratòria, havia certificat.

—Sí, és clar, com tothom que es mor —havia dit el Jaume—, ningú no es mor sense una aturada cardiorespiratòria.

El Cisco va remoure el seu escuradents i va negar amb el cap. El Celestí no era una persona depressiva, assaboria cada instant de la vida i gaudia com un nen jugant a cartes amb ells. No, no podia ser. Després de sobreviure a operacions de cor i arrítmies constants, aquell home s’enganxava a la vida com un mico a sa mare.

Amb la mort del Celestí, el Jaume també s’havia fet conscient, de cop i volta, de la seva pròpia soledat. Ell, que havia sigut mestre tota la vida, havia ensenyat a jugar a la botifarra al Celestí com si fos el seu últim alumne. I el Celestí sempre estava disposat a escoltar i aprendre. Tanmateix, ningú no pot ser mestre sense algú a qui ensenyar.

Quan el Jaume i el Cisco van insinuar al Pep els seus dubtes sobre el suïcidi del Celestí, el seu company no els va fer gaire cas.

—Potser es va passar de la ratlla amb la medicació —havia proposat el Pep—. Es prenia tantes coses per al cor que no seria estrany…

—La medicació l’hi donava cada dia la infermera! —havia replicat el Jaume—. Ja sabeu que a la residència això ho tenen molt controlat. Però no m’empasso això del suïcidi.

—Si es va cansar de viure, potser era el millor que podia fer —havia respost el Pep.

—Cansat de viure? El Celestí, que esperava cada dia l’hora de la partida de botifarra com qui espera la visita d’una amant? —havia replicat el Jaume.

El Pep s’havia encongit d’espatlles. Ell havia estat pagès des de sempre, i feia temps que s’havia acostumat als cicles de la vida i de la mort, en un anar i tornar constant, de la terra a la vida i de la vida a la terra. Més curt o més llarg, des de les tomateres fins a les oliveres, tot era qüestió de temps. El que naixia s’acabava morint, i tornava a començar. La terra era una mare inesgotable, deia, paria els seus fills i, tard o d’hora, els acollia novament. Potser el Celestí només havia decidit avançar-se una mica en el temps.

En canvi, el Cisco havia compartit d’antuvi l’estranyesa del Jaume per la mort voluntària del seu company. Potser sí que tenia raó el Pep, que tot s’acaba un dia o altre, però per què avançar-se? Per què fer córrer les busques del rellotge en comptes d’esperar que arribi l’hora? Què guanyava el Celestí abandonant la partida quan encara no s’havia acabat?

El Cisco havia estat botiguer des dels catorze anys, des que tenia ús de raó, perquè abans la raó es tenia més tard que ara, deia. La seva vida havia estat comprar i vendre, bescanviar alguna cosa per una altra. Aleshores, per què donar la vida a canvi de res?

Havia sigut el Cisco el primer a plantejar obertament la sospita que allò no hagués estat un suïcidi. A les pel·lícules era així, calia saber a qui aprofitava una mort.

—No hauria costat gaire de posar al vas de llet del Celestí una sobredosi de la seva medicació per al cor —havia gosat dir.

Van mirar amb recel al seu voltant. El Celestí tenia cap enemic? Cap deute que pogués quedar saldat definitivament?

Aquella mateixa nit havien entrat a l’habitació del finat, abans que la netegessin dels objectes personals del Celestí, com feien sempre després d’un òbit per tornar-la a ocupar aviat.

—Per què a la nit, si ho podem fer ben bé de dia? —havia preguntat el Pep.

Però els seus companys ho tenien clar, les inspeccions al domicili de la víctima sempre havien de ser de nit i, si pot ser, amb guants i llanterna. Eren les normes.

No sabien què buscaven. Tanmateix, quan a les pel·lícules feien un escorcoll tampoc no ho sabien mai, i no tardaven pas gaire a trobar-ho.

—Però què hem de trobar? —protestava el Pep.

—Xxxt. —S’incrustaven dos dits en sengles boques—. Calla i busca.

Ho havien remenat tot: calaixos de la tauleta, dins i sota de l’armari, sota el matalàs i sota el llit, al lavabo, dins la cisterna del vàter, a l’armariet dels medicaments, entre els quatre llibres de la lleixa de la paret, entre les mudes dels calaixos, i la roba de carrer, i el pijama, i el rellotge de mà, i la manta…

—Amb això no anem enlloc —havia esclatat el Pep.

I en aquesta ocasió els companys li van haver de donar la raó. Què hi feien, allí, remenant les coses del seu company com si fossin aprenents de Sherlock Holmes? Potser sí que s’havien muntat una pel·lícula. Qui sap si havien començat a perdre l’enteniment. L’edat no perdona. Retirada.

Avergonyits, com canalla després d’haver fet una bretolada, ja obrien la porta per marxar capcots quan el Jaume es va fixar en un sobre enganxat a l’interior de la porta de l’habitació. Al damunt, escrit amb lletra de cal·ligrafia impecable: «Als meus companys de botifarra».

El va arrencar d’una revolada. Va mirar els seus companys, va esquinçar el sobre amb el desfici d’un nen que obre un regal d’aniversari i va començar a llegir en veu alta:

Amics botifarrencs,

No busqueu més, me’n vaig. El Jaume em va ensenyar a calcular les meves jugades, a preveure què passaria i avançar-me en el joc. Porto tota la vida acomiadant-me de la gent que estimava, plorant per uns i altres cada cop que algú marxava. La meva dona i la meva filla, el meu germà i els meus amics, l’un darrere l’altre. Tothom m’ha anat abandonant. N’he fet tants, de dols, que ja gairebé no em queden llàgrimes. Només em restàveu vosaltres, companys, i jo no volia tornar a repetir els comiats, no volia ser l’últim. Perdoneu, però ja no podia més.

No patiu per mi, jo estaré bé. La mort és més dolorosa per a qui s’acomiada que per a qui se’n va. Passar-se la resta de la vida sabent que no tornaràs a veure la persona que estimaves, que ja mai no li podràs dir tot allò que no li vas dir, és un turment insuportable. No hi volia passar de nou.

Haureu de buscar un altre company de botifarra, això sí, però el trobareu. Per cert, busqueu-ne algun que no en sàpiga gaire, per tal que el Jaume n’hi pugui ensenyar. Necessita sentir-se escoltat, el Jaume.

Ah, i quan sortiu, tanqueu la porta, si us plau.

CELESTÍ

Ara que la Sandra acaba de llegir la carta que li han passat els tres companys, encara li tremola el paper als dits. Ella que mai no ha sabut enfrontar-se als comiats.

Asseguts al seu voltant a la sala de visites de la residència, no li treuen els ulls del damunt. Què n’esperen, d’ella? Una explicació? Una resposta? La mort no en té mai cap, d’explicació, i aquesta encara menys.

La Sandra escolta el seu propi silenci, que ja s’ha fet massa llarg, i retorna la carta als seus destinataris, amb qui comparteix el mateix rosec a l’estómac. Si almenys trobés una paraula per acompanyar aquest maleït paper.

Des que han tornat del funeral, ni un d’ells no ha gosat encara formular en veu alta cap de les preguntes que els ronden pel damunt com voltors a l’aguait.

És el Jaume qui recull l’escrit pòstum del Celestí de mans de la Sandra. Amb el paper a la mà, s’aixeca de la cadira, s’acosta a la finestra de la sala de visites de la residència i s’encara amb els pollancres del pati exterior, prou fort perquè ho senti la Sandra. La seva veu fosca s’estavella contra els vidres i ressona per l’estança:

—Volem saber.