La mesura exacta

Cristina Puigbert

Fragment

Pròleg

Pròleg

Suposo que l’inconvenient de servir els altres és que no hi ha avantatges.

Quan dones tant que oblides de donar-te a tu mateixa, pensant que t’ho tornaran, t’equivoques. Us ho dic. No ho feu, perquè ells no ho faran. A veure, que no es tracta de ser una filla de puta, però sí d’equilibrar la balança. De donar una mica i de donar-te, com a mínim, també una mica a tu mateixa. Però si ho dones tot als altres també els atorgues més confiança i més poder, més marge perquè procurin només per ells.

Tanta autoestima que tenia jo, i també vaig decidir lliurar-la en un moment de l’adolescència, i quan vaig anar a buscar-ne una mica per a mi, el sac era buit. Em sentia empresonada per mi mateixa, convertida en una persona sotmesa a la voluntat dels altres. Però qui realment em sotmetia no eren ells, sinó jo mateixa, que m’havia convertit en algú servicial fins a límits insospitats.

Així doncs, com l’Emperadriu Infantil en La història interminable, vaig agafar l’últim granet de confiança i valentia que em quedava al sac i vaig mirar de fer-lo créixer. Vaig decidir trencar amb tot el que en aquell moment s’havia convertit en verí, el que alimentava aquella part de mi tan complaent que esgarrifava.

Per omplir el sac de nou necessitava posar-me l’escut protector, aquell de què em serveixo en els moments més delicats, i allunyar-me de tothom qui havia contribuït a buidar-lo, tots els que, sense saber-ho, havien afegit llenya al foc per fer-me sentir petita. Fora relacions tòxiques, fora relacions buides, fora tot allò que m’impedís brillar com ni tan sols sabia que podia fer-ho.

Però diuen que l’ésser humà és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. I ja hi tornava a ser, arribant al límit i culpant-ne l’entorn, quan sabia que qui ensopegava amb la pedra una vegada i una altra era jo i només jo. L’entorn havia canviat, les persones havien can­viat, i jo continuava tenint el mateix inconvenient.

L’inconvenient de servir els altres.

1

«Assumpte: Responsabilitats Eulàlia Sanmartí».

No. Massa formal. I ni tan sols sabria qui era; després de tres anys treballant-hi, ningú m’havia dit pel meu nom complet. Vaig esborrar-ho tot.

«Assumpte: Cosetes Lali».

No. Suprimeix-ho. Només faltava que em tragués mèrits abans i tot de començar la trobada.

«Assumpte: Reunió».

Però de què? Si no podia trobar una manera d’anomenar aquella cita, com seria capaç de defensar el que em proposava? Aniria directa al gra: vaig respirar profundament i vaig escriure l’assumpte definitiu de la convocatòria: «Tasques Lali». Sense pensar-ho dues vegades vaig posar el correu de l’Enric al destinatari, vaig indicar que tindria lloc al cap d’una hora i vaig clicar el botó «Envia». Semblava que recuperava l’alè, però llavors va arribar l’acceptació de la reunió, al cap de trenta segons.

De cop vaig notar com m’acalorava. Sentia el pes de la cabellera a sobre de l’espatlla i em sobrava la bufanda, que no em treia mai, i menys aquell mes de gener. De manera gairebé terapèutica, vaig començar a domar-me els cabells en una trena d’arrel. Feia mesos que pensava en aquella reu­nió, i ara sentia que estava preparada per demanar al meu cap el que creia fermament que mereixia per la meva expe­riència, el meu talent i, sobretot, el meu esforç.

Em lligava els últims flocs de cabells lliures quan vaig sentir que l’Enric entrava a la sala buscant algú de Comptes. En un acte reflex, vaig ajupir el cap entre les meves dues pantalles. No volia que veiés ni una ombra del meu nerviosisme fins que no fos l’hora.

Revisió i optimització de les campanyes d’anuncis a Google, resposta a una dotzena de correus dels meus companys de Comptes, un petit merder a Facebook resolt i, finalment, el moment de la veritat, l’alerta de l’Outlook que deia: «Tasques Lali en 10 minuts».

Després d’un breu repàs del resultat final de la trena, vaig mirar-me fugaçment la bufanda, que havia deixat a un costat de l’escriptori. No, aquell no era moment per ocultar-m’hi. Vaig recordar els exercicis de ioga per controlar la respiració i vaig formar el meu quadrat imaginari: inspira-­aguanta-expira-aguanta. I així tres vegades més. Estava preparada. O això creia.

Em vaig aixecar, amb la llibreta a la mà, i vaig caminar cap a la sala de reunions. Segur que la Carme m’havia seguit amb la mirada. O potser no. Ja eren quarts de sis i tothom corria per tancar els temes que més cremaven abans que toqués l’hora en punt. Amb aquest pensament vaig entrar a la sala de reunions i vaig tancar la porta darrere meu.

Com si m’hagués de protegir d’alguna manera, vaig assegurar-me de seure al lloc que m’havia autoassignat des que havia arribat a l’agència: no tenia la millor visibilitat ni tampoc em permetia sentir el que es deia més enllà dels vidres que feien de paret de la sala, però em sentia en zona segura.

El cor em bategava fort a les galtes i a les orelles. La calor no havia disminuït, i podia visualitzar clarament la vermellor de la meva cara, exceptuant unes petites taques blanques que se’m formaven a les temples en aquells casos. Provava d’abaixar-me la temperatura facial amb el contrast de les mans glaçades, i així reduir aquell nerviosisme tan evident, quan l’Enric va fer la seva poderosa entrada.

Entre les set cadires que romanien lliures al voltant de l’enorme taula de vidre, va triar la del meu davant. Un enfrontament frontal era el punt fort de l’Enric en aquell tipus de situacions; segurament en qualsevol.

—Molt bé, doncs, maca. Tu diràs.

—Bé…, doncs…, com deia en l’assumpte, voldria fer una revisió de les meves tasques…

—En quin sentit? No estàs contenta amb el que fas?

—Al contrari, ja saps que m’agrada el que faig, que en gaudeixo i que cada cop assumeixo més responsabilitats al departament.

—I l’agència n’està contenta. De fet, feia dies que volia parlar amb tu: la teva ajuda ens ha anat molt bé últimament. Ja saps que ets una persona que tothom aprecia molt.

—Gràcies, Enric, de veritat…, però el que vull dir és que…

—Tens cap queixa? No et tracten bé, els companys? Tu m’ho has de dir, eh?!

—No, no. No és això… A veure… Estic molt agraïda de la confiança que em doneu, tant els companys de Comptes com tu mateix. Però ja fa tres anys que soc aquí, he evolu­cionat moltíssim, he anat assumint responsabilitats i…, bé…, després de l’últim concurs i el que va comentar el client sobre les meves idees i…

—Què vols dir amb «les teves idees»? Vols dir que els teus companys no van fer res per a aquest concurs?

—No, no…, no vull dir això. El que volia dir és que potser s’hauria de valorar tot el sobreesforç…

—Jo valoro molt la vostra feina, però a veure si ho entenc, parlem clar: vols dir que estàs fent la feina als teus companys? Si és així, has de donar visibilitat a aquestes coses, Lali.

L’Enric sabia el que jo volia dir i estava aprofitant l’avinentesa per reconduir la conversa cap a un terreny —el seu— on jo no volia entrar, però on m’estava ficant de quatre potes.

—No volia dir això, Enric! —De cop em vaig sentir alterada; no volia perdre el control, però estava a punt de fer-ho—. El que et volia comentar és que estic molt a gust aquí, em sento com si l’agència fos casa meva, ja ho saps. I després de tres anys evolucionant i deixant-hi la pell, m’agradaria que consideressis, només això, que consideressis la possibilitat de… de millorar la meva categoria i… el meu… el meu sou d’acord amb aquesta categoria.

Esparadrap arrencat, d’una manera atabalada, entretallada, sense arguments i completament insegura, però esparadrap arrencat, al cap i a la fi.

—Comprenc el que vols dir. I t’entenc. Vull agrair-te que et sentis amb la comoditat de parlar-ne. —Segurament havia après aquelles tres paraules a l’última sessió de coaching: «comprèn», «entén» i «agraeix» per fer veure al teu empleat que ets més proper—. No creguis que no ho he pensat, però, sincerament, no em sembla que estiguis en aquest punt, encara.

—… Què vols dir?

—D’una banda, hi ha el tema de les presentacions al client. Fins ara no hi ha hagut una sola presentació en què no hagi hagut d’aplicar cap canvi. L’ordre de les diapositives, els gràfics amb què presentes algunes idees, fins i tot l’ús d’imatges. Per fer aquesta pujada jeràrquica que proposes, hauria de tenir una confiança plena en el que fas, i ara mateix, maca, no la tinc. Amb sinceritat. Ja sé que ets molt bona treballadora, que t’hi esforces i que sempre es pot comptar amb tu per donar un cop de mà, però en aquest moment no em transmets aquest feeling. M’entens?

Em passaven pel cap els canvis a què es referia, nimietats que volia modificar només per fer-hi la pixadeta, aquell voler marcar territori tot i que el canvi en qüestió suposés un resultat pitjor, només per demostrar que hi havia dit la seva. Vaig intentar pronunciar alguna frase per defensar-me d’aquell atac disfressat, però la barbeta em tremolava perillosament, de manera que, aguantant la primera llàgrima que maldava per caure, vaig assentir amb el desig que la reu­nió s’acabés.

—Per no parlar de l’egoisme que em demostres amb aquesta petició, Lali. Se t’omple la boca dient que t’hi sents com a casa, que deixes la pell per l’agència. Però ja saps que els clients per als quals treballes no em permeten apujar-te el sou, el teu rendiment diari no produeix tants ingressos. No pares de dir com t’agrada treballar aquí i com aprecies els teus companys, però, en canvi, no penses col·lectivament.

Ni tan sols em vaig adonar que aquella llàgrima que havia volgut aturar, grossa, rodona i bullent, rodolava galta esquerra avall.

—Però no ploris, dona. Segur que ben aviat, si l’agència aconsegueix més clients, podrem esforçar-nos i crear un bonus de productivitat per a tots. Sé que aquestes festes de Nadal heu estat força dies treballant fins tard i, així que puguem, us ho valorarem —afegia en primera persona del plural, com si la Direcció estigués composta per més persones i no només per ell.

Vaig tornar a assentir, com una d’aquelles figuretes de gos que es posen a la safata del maleter del cotxe i no paren de moure el cap amunt i avall durant tot el trajecte, sigui quina sigui la durada; tan inútil i tan reescalfada com ell.

—Mira, com que veig que això no és el que volies sentir, farem una cosa: si l’agència guanya alguns clients importants aquest proper any i tu hi has contribuït, i, a més, veig que has millorat la manera d’entregar la feina, en tornem a parlar, d’acord? Estàs més contenta, maca?

Vaig sospirar, tremolosa, i vaig fer que sí tímidament amb el cap una vegada més.

—Doncs dit i fet, Lali. En parlem d’aquí a un any. Bona feina i gràcies.

Em sentia alleugerida perquè, al capdavall, aquell augment havia arribat amb una promesa de data o perquè, per fi, podia deixar de veure la cara d’aquell dèspota? Des que s’havia assegut davant meu, no podia parar d’alternar la mirada entre el seu somriure sarcàstic —que exhibia un indestructible filet blanc entre el llavi inferior i la dent incisiva superior de l’esquerra— i les seves cames eixarrancades sota la taula de vidre. Aquell posat de mascle dominant cada vegada em feia agafar més ganes de vomitar, i si em tornava a dir «maca» un altre cop, no podia assegurar que no passés.

Quan vam arribar, gràcies a Déu, al final, l’Enric va sortir de la sala amb el mateix posat amb què havia entrat —prepotent, impassible i traient pit—, mentre jo sentia que em fonia com un castell de sorra endut per una onada devastadora. Amb penes i treballs vaig recollir els bocins que quedaven de la meva dignitat i la meva llibreta sense obrir amb tots els motius que no havia gosat exposar, i vaig caminar fins al meu lloc amb la cua entre les cames.

Faltaven cinc minuts per a un quart de set, allà no hi quedava ningú i jo tenia trenta correus nous per respondre abans d’anar-me’n a casa.

2

Em bullia la sang. Les seves paraules se’m repetien en bucle. «Sincerament, no em sembla que estiguis en aquest punt, encara»… «Hauria de tenir una confiança plena en el que fas, i ara mateix, maca, no la tinc»… «No em transmets aquest feeling. M’entens?». Cada vegada que recordava aquells «maca» i allò del «feeling», una escalfor em ressorgia del pit i es dirigia cap al coll, i d’allà a les orelles. I, com més ho feia, més m’enverinava. Dins el cap m’anaven succeint converses del passat, excuses de mals temps en què tots havíem d’aportar el nostre gra de sorra, reunions periòdiques per demanar-nos esforços extres per a la salut econòmica de l’agència i altres bestieses que l’Enric havia deixat anar en algun moment i que jo havia anat acceptant any rere any.

Vaig sentir com la porta de l’agència es tancava. Ja estava completament sola. Entre tota aquella entrada de correus, n’hi havia cinc de seguits de la Carme: «Maca, em pots trobar aquella proposta que vam fer l’any passat, que no la trobo?», «Preciosa, no m’acabo d’aclarir amb les factures de Facebook… Els pots donar una ullada?», «Crac, l’Enric em demana un plantejament per viralitzar la campanya de l’empresa del seu cunyat, la que ens ha ensenyat abans. Res, tres línies. Segur que en un moment se t’acut alguna cosa», «Et pots mirar aquest PPT a veure què et sembla? Demà l’he de passar al client i no sé si m’hi he deixat res. Gràcies, guapi, ets un sol». Quan estava a punt d’obrir el cinquè, l’ordinador es va quedar penjat. Clic, clic, clic, Esc, Esc, Esc, i, completament enduta per la desesperació, em vaig trobar colpejant el ratolí contra la taula una vegada i una altra.

—«Aquest programa no respon, aquest programa no respon, aquest programa no respon». Com he d’oferir millors resultats amb aquesta merda de màquina dels noranta?!

—Què dius? —Encegada amb els correus, no havia sentit que la porta s’hagués tornat a obrir. Era la Núria, que arribava d’una reunió amb un dels seus clients. Encara no m’havia acostumat a veure-la per allà a aquelles hores.

—Res, res, parlava sola.

—No m’estranya, jo a aquestes hores ja no rutllo. —Va fer senyal de tornar-se boja, entretancant els ulls i fent circumferències amb l’índex dret al costat del cap—. No triguis gaire a marxar, eh? Tens claus, oi?

Gairebé no va esperar ni que li respongués: va sortir per la porta per on no feia ni deu minuts que havia entrat, mentre trucava a la seva mare.

Segurament baixaria per les escales de l’edifici per evitar que se li pengés la trucada per falta de cobertura quan entrés a l’ascensor. Aquella era una escena que tothom a l’agència havia pogut veure en un moment o altre els últims anys, des que la Núria havia decidit ser mare soltera. Però s’havia accentuat encara més des de l’octubre de l’any anterior, quan, veient que no arribava a final de mes després que el Pol comencés l’escola primària, va plantejar a l’Enric tornar a fer jornada completa. Havia fet càlculs: la seva mare i el seu pare, que s’acabaven de jubilar, podrien anar a buscar el nen a l’escola a quarts de sis i no passaria ni una hora que la Núria ja estaria amb ell, perquè l’agència estava a deu minuts de casa dels seus pares. Només havia d’actuar com la resta de les seves companyes de Comptes: treballar de nou a sis amb una hora per dinar. I prou.

Al principi tot havia funcionat prou bé. L’Enric es mostrava sospitosament comprensiu, disposat a respectar els horaris, especialment els de la Núria, que de mica en mica s’anava integrant en la nova normalitat. Però el mes de desembre, amb l’arribada d’aquell concurs miracle que havia de salvar els números de l’any següent, tot va canviar. El recent canvi d’horari li donava un suposat marge de temps per preparar el nou concurs, de manera que aquella era la seva oportunitat per demostrar que l’Enric no s’havia equivocat deixant-la tornar a jornada completa.

L’oportunitat trampa. El moment per fer palès que ser mare no la feia menys professional. El moment per tornar a treballar de valent en un projecte important, cosa que feia sis anys que no se li permetia en aquella agència. Però també era l’oportunitat de l’Enric per afegir un punt més de pressió a la situació de la Núria, l’oportunitat per manipular el concepte de compromís vers l’empresa per part dels seus treballadors de sexe femení. Si aconseguíem aquell contracte, podíem estar tranquils durant un any més, però si el perdíem, a ulls de l’Enric seria per culpa nostra, per la dedicació insuficient al futur projecte, per no haver passat prou temps donant una altra volta a la proposta, per no deixar-hi la pell com calia.

Així doncs, agafant-se a l’oportunitat i oblidant la trampa, la Núria hi havia deixat la pell literalment parlant, perquè, amb l’estrès, li sortia una erupció al pit que sovint s’estenia cap a l’esquena. La primera vegada que la hi vaig veure, aquell mes de desembre, uns granets vermells se li estenien per l’escot de la brusa blau marí que duia; allò no feia gens de bona pinta i em vaig oferir a anar a la farmàcia a buscar-li el que fos que es prengués per fer-ho desaparèixer.

—No li facis cas; si no la mires, es dona per vençuda i acaba marxant —em va dir, i va seguir com si res.

Ens vam passar tardes i vespres tancades a la sala de reu­nions, rebent de valent totes les crítiques de l’Enric, que tombava qualsevol idea que presentàvem. Un parell de dies abans de la presentació, ja ens havia donat per perduts, tant a nosaltres com al concurs: «No penso perdre més temps en això, si no en sabem, no en sabem. Feu el vulgueu, jo no penso donar la cara per vosaltres».

Llavors ens vam alliberar, vam fer la presentació que volíem i ens vam plantar davant del client. Diapositiva rere diapositiva ens vam anar guanyant el nostre interlocutor, que semblava que començava a veure’ns de veritat.

Després de Reis vam rebre el nostre regal: el client va trucar a la Núria per dir-nos que havíem guanyat. Així que la Núria va haver penjat, va venir cap a la meva taula i em va abraçar.

—Nena! Que hem guanyat. Ho hem aconseguit, vaja, ho has aconseguit. Perquè els vas enamorar.

—Ho hem aconseguit, Núria, totes dues!

—Doncs prepara’t, perquè d’aquí a deu minuts serà cosa de tres… Apa, vaig a donar la bona notícia a l’amo.

Aquell dia, la Núria va tancar l’ordinador a les 17.59. S’ho havia guanyat i així ho va voler transmetre a tothom, com si marxar a l’hora fos tot un acte de rebel·lia. Ens va mirar a tots i, amb el cap ben alt, es va acomiadar fins a l’endemà, mentre agafava el mòbil per telefonar a la seva mare.

De cop se’m va contagiar cert orgull d’aquella sortida triomfal de la Núria a principis d’any. Encara em quedaven uns quants correus per respondre, però fora ja feia estona que era negra nit, o sigui que vaig posar-me la bufanda, la jaqueta de pell i, com la meva companya però sense poder mirar a ningú, vaig alçar el cap i em vaig dir a mi mateixa: «Apa, fins demà».

La tornada en transport públic sempre em donava un temps extra per pensar, reflexionar en el millor i el pitjor del meu dia. Així doncs, després de l’eterna jornada laboral, incloent-hi la fatídica reunió amb l’Enric, vaig entrar al metro amb els auriculars a tot volum i vaig tornar a repassar aquella conversa per enèsima vegada: com aquell imbècil havia manipulat les meves paraules, havia menyspreat la meva feina i havia decidit no apujar-me el sou, que estava per sota del conveni i que mantenia congelat des que havia arribat a l’empresa, amb l’excusa de la meva suposada immaduresa professional i l’economia volàtil de l’agència.

Tan immersa estava en els meus pensaments, que no m’adonava de tot el que anava fent més per inèrcia que per voluntat pròpia. Com un autòmat, ara caminava cap a casa sense recordar com havia fet el transbord a plaça d’Espanya ni com havia pujat als ferrocarrils, ni els carrers que havia trepitjat des que havia arribat a l’estació o la cara de la gent que m’havia creuat pel camí.

En canvi, m’observava a mi mateixa automotivant-me, entenent i comprenent totes aquelles excuses juntes, aquell «en parlem d’aquí a un any». Notava com aquella escalfor em creixia des de les orelles cap a la cara, amb el que jo havia batejat com «les taques de la vergonya» a les temples, símptoma inequívoc de la ràbia i la impotència que em devoraven per dins. Ho sabia, era qüestió de minuts que arrenqués a plorar, però em resistia a pensar que el miserable de l’Enric se sortís amb la seva una vegada més, i la ira es va fer encara més present quan vaig arribar al portal del meu edifici.

Vaig entrar a casa feta una fera. Vaig obrir la porta intentant que el Pastís no sortís disparat i, amb el gat a coll, vaig anar directament cap a la cuina, vaig buscar «The Anchor», de Bastille, al meu iPhone, el vaig connectar a l’altaveu per Bluetooth i vaig tocar el «Play». Vaig encendre la calefacció, vaig omplir el bol de pinso i les llàgrimes em van començar a rodolar galtes avall, primer per l’esquerra i després per la dreta, ara sí amb completa llibertat.

Després de plorar-la sencera, va començar a sonar «Pompeii», la següent cançó que tenia a la llista. El meu company de pis, tip de pinso i carícies, es va arraulir sota del radiador, vaig apujar el volum fins a no sentir ni els meus pensaments i vaig obrir tots els armaris de la cuina. Sabia que l’única manera de calmar-me era concentrar-me en una recepta.

Encara moquejant, vaig anar traient ingredients i utensilis. Només quan ho vaig tenir tot al marbre vaig saber què era el que estava a punt de cuinar. Vaig arromangar-me fins a l’altura del colze, em vaig rentar la cara i les mans i vaig posar-me en marxa.

Vaig abocar la farina, l’aigua i el llevat químic en un bol gros i el vaig dur a la taula. Allà dreta, de cara a la paret, vaig començar a treballar els ingredients dins el recipient. Vaig sentir el tacte de la farina mesclant-se amb l’aigua entre els meus dits, i em vaig centrar a aconseguir una massa uniforme, esponjosa i elàstica a còpia de força i destresa. Aquella nit érem els ingredients, el forn i jo.

Vaig passar la massa al marbre empolsat de farina i la vaig seguir prement amb força. Em vaig cansar com feia dies que necessitava. Quan va deixar d’enganxar-se’m als dits, la vaig tornar al bol, la vaig cobrir amb un drap humit i la vaig deixar a la taula. Tenia seixanta minuts de repòs, en què deixaria la cuina ben neta i em reconciliaria amb la vida.

Vaig sentir el timbre del petit temporitzador en forma de cuiner italià, amb bigotet i tot; «Luigi», l’anomenava. Era el moment, vaig retirar el drap humit del recipient, vaig veure que la massa havia duplicat la mida i vaig estendre-la amb el corró. Vaig tallar els tomàquets cherry per la meitat, els vaig repartir per tota aquella superfície i cap al forn.

Quan quedaven cinc minuts per treure-la del forn, vaig retirar la safata, que ja omplia la sala d’una olor de pa que hauria reconfortat tots els cors trencats de la ciutat, vaig afegir-hi la mozzarella fresca tallada a dauets i un polsim d’orenga, i vaig deixar que s’acabés de coure i que es desfés el formatge.

Un cop feta, vaig collir unes fulles de l’alfàbrega que tenia a l’ampit de la finestra i les hi vaig col·locar per sobre per donar un toc refrescant al sopar. I, finalment, un rajolí de l’oli picant que tenia macerant donaria la vida necessària al que quedava de nit d’aquella jornada digna d’oblidar.

Era l’instant ideal per perdonar-me, per estar en pau amb mi mateixa i deixar de culpar-me per tot el que havia passat aquell dia. Tant de bo ho hagués aconseguit.

3

Acabes d’endreçar l’últim rentavaixelles: agafes quatre plats amb una sola mà, un entre cada dit per mirar d’anar més ràpid, i els poses a la prestatgeria al costat de la cafetera. Reculls les tasses i les hi apiles al damunt. Dones la volta a la barra i camines pel llarg passadís que hi ha fins a arribar a la sala de les taules. Una a una, amuntegues les cadires a sobre de les taules per poder escombrar i fregar abans d’abaixar la persiana i marxar. A mesura que avances entre taules i cadires, l’ambient es va enfosquint, i intentes centrar la vista. Estranyada, mires al sostre i veus que el llum està encès, però gairebé no hi veus. Segueixes forçant la vista, però notes que el pols se t’accelera, pum-pum, pum-pum, pum-pum-pum-pum-pum, pumpumpumpumpum. Cada cop més ràpid, i al teu voltant, cada cop més fosc.

A les palpentes, aconsegueixes recórrer la sala fins al passadís, escrutant amb les mans els maons d’obra vista de la paret, la porta dels serveis dels homes, després la porta del bany de les dones, i finalment la barra. Camines una mica més intentant no entrebancar-te amb les cadires altes i la màquina de tabac que fa temps que teniu desendollada a tocar de la porta de la cafeteria. Tanques els ulls, prems fort les parpelles i comptes fins a tres.

Tot d’una, es fa la llum. Torna a ser de dia. Però que no era de nit, ja? T’ho deus haver imaginat tot? Et gires cap a l’interior del local pensant que el cansament t’ha fet una mala passada, i llavors veus que els plats no són a la prestatgeria i les tasses no són damunt la cafetera; de fet, el rentavaixella encara segueix en marxa. Decideixes tornar a la sala i acabar de recollir les cadires mentre s’acaba de fer el programa, per poder marxar a casa a descansar com més aviat millor.

El mal d’esquena després de tot el dia dreta t’està matant. Els trapezis són pura roca i les punxades de la zona lumbar s’han estès arreu. Camines pel passadís fent-te un lleu massatge a les cervicals, arribes a la sala i, quan mires cap al fons de l’habitació, no et pots creure el que hi veus. La tens al davant. Et preguntes com ha pogut entrar, mentre visualitzes com tancaves la porta amb clau fa una estona.

Fa molt bona cara, té aquella mirada dolça, la de les millors tardes que vau passar juntes, la de quan rèieu fins a altes hores de la matinada, la de quan us explicàveu els secrets i els vostres pensaments s’interconnectaven com si tinguéssiu telepatia.

Però hi ha alguna cosa que no rutlla: la barbeta et comença a tremolar, se t’omplen els ulls de llàgrimes tot i que no en caigui cap i intentes, per damunt de tot, no mirar-la directament als ulls.

Vols dir alguna cosa, però la veu no et surt. Proves de cridar i res. T’agafes el coll, però flueix, com si fos líquid i se t’escolés entre els dits. Ella, impassible, rejovenida i fantàstica, et mira fixament com si esperés alguna cosa de tu.

I tu fas que no amb el cap, i tanques els ulls i els tornes a obrir esperant que hagi estat un miratge, però segueix davant teu. I llavors, per fi, pronuncia les paraules que ha vingut a dir:

—Fem les paus i tornem a ser amigues?

Ara sí, comences a brandar el cap amb força. No pots moure les cames, mires d’aixecar els peus de terra, primer el dret i després l’esquerre, ho tornes a intentar, balanceges el cos endavant i endarrere per aconseguir-ho i gairebé perds l’equilibri quan t’adones que se t’acosta. Et mira amb tranquil·litat, amb els ulls hipnòtics i el posat més afable, i tu comences a notar que et falta l’aire.

Sents la teva veu, com des d’un altre món, dient «no, no, no, no», però la veu continua sense sortir-te de la gola. En qüestió de segons, mentre t’agafes les cames per ajudar-te a desenganxar-les, ella ja s’ha col·locat a la teva altura, només a uns centímetres de tu. Comença a apropar la seva mà; «no, no, no, no», tornes a sentir de lluny. Aleshores la notes, suau, amable, convincent, reposada en el teu avantbraç. Just en aquell moment, el teu peu dret s’allibera de terra i l’esquerre el segueix.

És el moment. Gires en rodó i arrenques a córrer; deixes enrere la sala, el passadís, la barra de la cafeteria, i arribes a la porta. Empenys amb força fins que reacciones. Merda, està tancada! Mires enrere, ella és a dos metres.

Torna a ser negra nit, tot és fosc i no pots trobar el pany. Buscant-lo amb el tacte et claves una estella de la porta de fusta antiga a l’índex dret. No saps si surt sang o si el trosset de fusta està taponant la ferida, però, tot i el dolor intens, continues buscant el pany.

Per fi, trobes el joc de claus que penja de la porta, molt més avall del que sempre havies cregut. Una volta, clec, dues voltes, clec, i ja ho tens; obres la porta de bat a bat i surts corrent quan ella és a punt d’agafar-te per l’espatlla.

Corres, corres, corres sense mirar enrere, travesses carrers que no havies vist mai intentant centrar la mirada en la nova foscor de la nit. Arribes a un bosc, amb una pineda d’arbres alts i un llit de pinassa que cobreix tota la terra. Segueixes corrent uns minuts més, fins que trobes una clariana envoltada d’arbustos frondosos. Allà hi ha el Pastís, que et mira impacient, nerviós, espantat. Te li arrauleixes al costat, l’abraces, i la seva escalfor et reconforta. Estàs salvada. T’adorms.

4

Quan em vaig llevar l’endemà, tenia els ulls completament enganxats, inflamats i indignats per la idea de tornar a començar un nou dia. El Pastís encara dormia als meus peus, tranquil. Després d’unes magarrufes terapèutiques, més per a mi que no pas per a ell, vaig anar directament a la dutxa i, sota els raigs d’aigua calenta, vaig començar a recompondre’m.

Tan greu havia estat el que m’havia passat? Al cap i a la fi, a aquelles altures ja sabia de quin peu calçava l’Enric. Era conscient que només em quedaven dues opcions: marxar d’aquell forat o prendre’m les coses d’una altra manera. I mentre no sorgia la possibilitat de marxar, només calia que m’agafés a tot allò positiu que podia tenir aquella situació. La comoditat d’una feina que ja m’havia fet meva, els companys que no eren tan dolents i un sou que, com a mínim, entrava cada final de mes. El que m’havia de plantejar era si realment m’havia d’involucrar tan personalment en tot el que implicava aquella agència. No era la meva empresa! Seria una treballadora més, això mateix, i faria només el que em demanessin, les hores que tenia establertes per contracte. I a les sis en punt, com els altres, em cauria el bolígraf i gaudiria de les meves tardes. Viuria la vida més enllà d’aquelles quatre parets. Estava decidit.

Ja vestida, mínimament maquillada per dissimular les bosses sota els ulls i amb les ulleres que m’ajudaven davant l’ordinador, em vaig posar la jaqueta de cuir, em vaig embolicar la bufanda al coll i vaig dir adeu al meu company felí per començar el que havia de ser el primer dia de la resta de la meva vida.

Però a qui volia enganyar? Quantes vegades, després de veure el que feien els meus col·legues, de tantes hores dedicades a fer la feina ben feta, de tantes injustícies i males paraules de l’Enric, m’havia plantejat el mateix canvi d’actitud? I sempre acabava en el mateix punt.

Potser es tractava de fer el contrari. No donar un sol argument més a l’Enric perquè la següent vegada que ens veiéssim no tingués res per recriminar-me. Tot el que jo fes portaria la meva signatura, l’excel·lència seria la meva marca personal. No li quedaria més remei que menjar-se les seves paraules, apujar-me el sou i donar-me un equip al qual dirigir per estendre aquella marca personal «made in Lali».

Si allò era el que jo volia fer, on volia seguir promocionant, creixent en el món laboral, no coneixia una millor manera de fer-ho que sent la millor. A mesura que el metro avançava, me n’anava convencent, com ja havia fet tantes altres vegades, per tal que l’entrevista de la tarda anterior no se’m fes massa insuportable; havia de poder entrar a l’oficina amb el cap ni que fos a una altura mínimament decent.

Quan vaig sortir del metro, un raig de sol que em va travessar les ulleres directament a l’iris em va fer tornar a la realitat. Em va costar uns segons acostumar els ulls a la claror tan poc habitual d’aquell dijous d’hivern.

Els meus ulls ja tornaven en si quan vaig veure, a l’altre costat de la vorera, tocant a l’entrada de l’oficina, una noia que es treia un casc i abraçava un noi que, encara assegut a la moto i amb el casc posat, l’atreia contra ell per la cintura. Des d’on era, vaig poder intuir que ella li apujava la visera del casc per fer-li un petó mentre ell abaixava la mà fins a l’alçada del cul d’ella.

Calia que ho fessin al mig del carrer? No entenia que dues persones adultes haguessin de pràcticament rebolcar-se allà mateix, davant de tothom. El noi es va treure el casc… Només em faltava aquesta: era el Víctor, el dissenyador gràfic. Des de l’altre costat de la vorera vaig seguir observant aquell parell de pardalets desprenent hormones de tots els porus de la pell. Com que el coneixia, encara que no ho volgués, no podia deixar de mirar-los; els ulls m’anaven del semàfor a ells i de tornada cap al semàfor. Vermell, es feien un petó. Vermell, s’abraçaven. Vermell, es miraven.

Quan el semàfor va passar a verd, vaig prémer les dents i vaig travessar el carrer amb el pas decidit i el cap cot, procurant no creuar la mirada amb cap dels dos, que ja estaven gairebé a la meva altura.

Vaig accelerar el pas per endinsar-me a l’edifici i vaig prémer el botó de l’ascensor amb urgència, per refugiar-me entre les meves dues pantalles com més aviat millor.

Em vaig quedar d’esquena a la porta i vaig veure’m en el reflex del mirall: feia estona que arrufava les celles i entre totes dues s’havia marcat una V vermella que feia joc amb les galtes enceses. Vaig prémer el botó perquè es tanquessin les fulles així que vaig veure com el Víctor entrava a l’edifici a través del mirall, per evitar que pugés amb mi cap a l’oficina. I va venir d’un segon que me’n sortís, perquè, quan ja gairebé era tancada, la porta es va tornar a obrir i va pujar-hi ell, amb el casc a la mà.

—Bon dia!

Em vaig girar i vam quedar innecessàriament a prop. Desprenia una barreja d’olor de perfum de noia i del propi perfum. Vaig murmurar una cosa a mig camí entre «bon dia» i un grunyit.

—Ostres, què t’hi has fet, al dit?

Ni tan sols m’havia adonat que durant tot el trajecte m’havia estat fregant el dit índex de la mà dreta, i que encara ho feia. Em devia cremar la nit anterior fent la pizza. Ara hi lluïa una butllofa blanca que trigaria uns quants dies a desaparèixer.

<

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos