Una qüestió de sentit

Una tarda de primavera de 1978, tancat al bany del pis que compartia amb un amic, vaig decidir que havia de canviar de vida.

Aleshores jo tenia vint-i-tres anys, un títol de llicenciat en Història Moderna, l’experiència d’uns quants anys de militància en organitzacions d’extrema esquerra, i feia gairebé uns deu mesos que treballava amb Claca Teatre, preparant i assajant Mori el Merma, una obra feta amb ninots i màscares pintats per Joan Miró.

Però la història no m’interessava, fer carrera política tampoc i ja m’havia adonat que per a actor no servia, o sigui que havia de buscar una nova professió. Que estigués ben pagada, fos estable i tingués futur no em preocupava en absolut: l’únic que volia era que la feina en qüestió m’apassionés.

La major part dels meus amics es dedicaven a l’ensenyament, feien feina en editorials, o havien començat carreres funcionarials o polítiques dins de l’administració. Tothom —diguem— s’estava construint un futur sòlid i respectable, mentre jo, tancat al bany, maldava per decidir què faria amb el meu.

De petit havia format part d’un equip infantil de gimnàstica esportiva i, més d’una vegada, havia somiat despert que deixava la família, els amics i l’escola i me n’anava amb un circ a voltar món penjat d’un trapezi.

Aquella tarda de primavera vaig decidir aprofitar les meves habilitats acrobàtiques, recuperar aquell antic somni i fer-me trapezista.

Ja m’hi veia: amb el pit nu i unes mitges blanques arrapades a les cames, fent un triple salt mortal, tornant al pedestal i saludant com un torero. I a baix, sota la xarxa, tot el públic dret, aplaudint, i una funàmbula[1] rossa, guapíssima i estrangera mirant-me embadalida.

Vaig sortir del bany enamorat d’una feina de la qual no sabia gairebé res, però que era prou espectacular, romàntica i aventurera per semblar-me la professió adequada per a mi. Estava convençut que donaria un sentit nou a la meva vida.

Fer-se trapezista no és tan fàcil.

O almenys jo, en aquella època, no sabia per on començar ni on adreçar-me: a Espanya no hi havia cap escola de circ i jo no tenia cap contacte amb aquell món.

Una possibilitat era demanar a un circ espanyol que em deixés entrenar amb els trapezistes. Però aquesta opció la vaig descartar de seguida: els circs del país em semblaven bruts, vulgars i tristos, com d’estètica franquista amb aquelles rifes tan lamentables a la mitja part i aquells presentadors de retòrica tan rònega. No, tot el glamur que jo assimilava a la professió de trapezista es perdia quan m’imaginava volant d’un trapezi a un altre en una carpa mig ratada muntada en un solar polsós de Granollers, o quan em veia saludant des de la xarxa en un circ plantat vora una terminal d’autobusos a la zona industrial de Segòvia.

Si no volia aprendre l’ofici a Espanya, me n’havia d’anar fora. On? Ni idea. Però vaig començar a donar veus.

La tardor de 1977, els Claca vam presentar Mori el Merma al Riverside Studios de Londres. Allí vaig conèixer Diane Deriaz, una francesa madura, grossa i adorable, amant de Roland Penrose, amic i biògraf de Miró. Diane, de jove havia estat trapezista i havia actuat, fent parella amb una altra noia, per Europa. Ella em va posar en contacte amb un noi sud-africà que havia estat en una escola de circ a Ciutat del Cap, Sud-àfrica. D’aquella escola, n’havia sortit una troupe[2] de trapezistes que es feien dir Star Lords.[3] Acabaven d’arribar a Europa i ara eren a París, al recinte firal de la Porte de Versailles. Si em posava en contacte amb ells i els explicava la meva situació, potser estarien d’acord a ensenyar-me l’ofici.

Vam acabar les nostres actuacions al Riverside Studios, els Claca van tornar a Barcelona i jo me’n vaig anar cap a París.

Un dia de mitjan desembre, a la caiguda de la tarda, vaig arribar al recinte firal de la Porte de Versailles.

No s’hi celebrava cap fira i vaig passar una bona estona perdut per les avingudes buides buscant-hi la carpa d’un circ. No en vaig trobar cap, però al costat d’un dels pavellons hi havia unes quantes caravanes i uns quants camions. En un, en un autobús londinenc de dos pisos convertit en camió, sense finestres, mig esbalandrat i amb la caixa pintada de vermell, hi vaig veure escrit, amb lletres blanques, ben grosses: «Star Lords».

Vaig trucar a la caravana del costat de l’autobús i em va obrir Keith Anderson, el director dels Star Lords: un home d’uns quaranta anys, amb un bigoti que li baixava pel costat dels llavis, malcarat, que coixejava una mica i vestia una granota-anorac que semblava més adequada per a una expedició antàrtica que per a la capital francesa. El Keith no parlava francès i jo no parlava anglès, però vaig aconseguir explicar-li què feia allí i d’on venia. Li va semblar bé que volgués entrar a treballar amb ells, va estar d’acord a ensenyar-me a volar al trapezi i, sense somriure ni una vegada, em va convidar a acompanyar-los: tot el grup de trapezistes anava a veure l’espectacle del Circ Bouglione, instal·lat no gaire lluny d’allí.

Caminant cap al Circ Bouglione, vaig conèixer la resta dels Star Lords: una banda de nois sud-africans blancs, amb els cabells llargs, arracades a les orelles i pinta de gamberros que es morien de fred en aquell clima parisenc.

L’endemà vaig tornar a visitar-los a la Porte de Versailles, vaig veure l’espectacle del pavelló i vaig quedar amb el Keith que, quan acabés el meu compromís amb Claca, aniria a entrenar amb ells al circ on estiguessin treballant.

A finals d’estiu del 79, vam acabar les actuacions de Mori el Merma i Claca es va dissoldre.

Teòricament ja podia fer la maleta i anar-me’n a trobar els Star Lords a Noruega, on actuaven amb el Circ Berny. Teòricament, perquè abans havia de solucionar un petit problema: se m’havien acabat les pròrrogues universitàries i em cridaven per fer el servei militar. Havia intentat deslliurar-me’n fent-me passar per boig, però la psiquiatra militar que em va entrevistar no es va empassar la meva comèdia.

Vaig estar sospesant les diverses possibilitats que tenia de salvar-me de la mili. Sortosament vaig decidir no desertar i esperar al gener, quan m’hi hauria d’incorporar, a veure què se m’acudia per deslliurar-me’n. Mentrestant vaig dedicar-me a aprendre anglès cinc hores seguides cada dia.

El desembre vaig anar a Montecarlo a veure el Festival Internacional de Circ que se celebra cada any al Principat. Vaig arribar-hi el divendres, amb el primer espectacle mig començat, i no vaig tenir temps de fixar-me en qui hi actuava. En acabar, comentant l’espectacle amb uns amics de Barcelona, tots vam estar d’acord que un dels números de l’espectacle, una mena de número còmic-acrobàtic, era una bírria.

—Qui són? —vaig preguntar.

—Uns tal Star Lords —va informar algú.

Cada dia, durant els cinc que durava el Festival, els Star Lords sortien un parell de vegades a la pista a fer acrobàcies al terra vestits amb unes jaquetes llargues horribles, blanques, amb taques de colors, i unes perruques afro, de plàstic, de color taronja unes i blaves les altres, encara més horroroses.

Quan vaig anar a parlar amb ells als vestidors dels artistes, em van explicar que eren a Sicília amb el Circ Embell Riva i que el Festival els havia contractat. I encara que aquells números els havien hagut d’improvisar en dos dies, si et convidava el Festival de Montecarlo, s’hi havia d’anar. A fer el que fos. No sé si tenien raó o no, però al final encara els van donar un premi.

El Keith em va proposar que baixés amb ells fins a Sicília. Vaig estar-hi d’acord i, en acabar el Festival, vaig acompanyar-los amb tren fins a Caltanissetta. Amb ells hi havia la Karen, una noia de la meva edat, filla d’un pastor evangelista sud-africà. Era l’única dona de la troupe. El seu nòvio, el Pedro, un noi d’uns dinou anys, ros, de cabells arrissats, prim i fort, gairebé sempre tens i amb cara de pocs amics, feia les funcions de capatàs dins del grup. El Keith era qui havia muntat la troupe i la dirigia, mentre que el Pedro era qui imposava l’ordre i portava la veu cantant a la pista durant les actuacions.

La carpa del Circ Embell Riva estava muntada als afores de Caltanissetta, en una banda d’un solar abandonat on creixia una herba minsa i uns arbusts raquítics.

Els Star Lords gairebé feien la meitat dels números de l’espectacle.

El més espectacular era el número de trapezi. S’apagaven els llums, sonava la música de La guerra de les galàxies, s’obrien les cortines i apareixien els Star Lords de dos en dos, amb les seves capes blanques i daurades i aguantant una mena d’espases de plàstic amb llum a dins que recordaven l’arma amb què lluitava Lucky Skywalker a La guerra de les galàxies. La primera vegada que vaig veure aquella entrada —que més endavant van deixar de fer— em vaig fer un tip de riure.

Els Star Lords es col·locaven a la pista, sota la xarxa, i, quan s’encenien els llums, es treien les capes, les feien voleiar, les donaven a un mosso de pista i, cridant i xiulant, amb la música a tota castanya, pujaven cap als trapezis. Hi havia tres trapezis per als volants,[4] un al costat de l’altre, i davant seu tres de més curts dels quals es penjaven els portors.[5]

Quan es posaven a volar tots plegats era una bogeria. Hi havia tant merder allí dalt que no sabies on mirar: volaven d’una banda a l’altra tots alhora, feien salts mortals, saltaven als portors, saludaven, reien, cridaven… Era evident que jo havia de ser un d’ells.

Els Star Lords feien un altre número sota el nom de The Bouncing Rebowns. Sobre dos llits elàstics col·locats a diferent nivell, sis o set starlords feien salts mortals i s’agafaven a un portor penjat d’una estructura que s’aixecava a l’extrem d’un dels llits. Com en el número de trapezi, no feien salts molt difícils i tot plegat era una mica destraler, però cridaven tant i feien tantes coses alhora que es ficaven el públic a la butxaca, sobretot quan el John, a cada espectacle, feia veure que queia d’un llit a l’altre i d’allí pla a terra. El número s’aturava, el Keith corria al seu costat, parava la música i el John no s’aixecava. Passaven uns segons i sí, es movia, s’aixecava, feia veure que coixejava una mica, el Keith feia que se’l volia endur, ell deia que no, que tornava a dalt, pujava al trampolí, el presentador li preguntava si ho tornava a intentar, ell deia que sí, tornava a provar de fer el salt que havia fallat i ara sí, ara li sortia perfecte. Gran engany, gran salutació del John, grans aplaudiments.

The Lunatricks era el tercer número dels Star Lords. Disfressats de Pantera Rosa, de Superman, de Groucho Marx, de Popeye, de miss Piggy, d’escocès i de no sé què més, saltaven amb un minitramp[6] per sobre d’un plint.[7] Ensopegaven, feien una pila de greix sobre el plint, s’amagaven sota el matalàs, s’empaitaven per la pista, feien mortals endavant i endarrere… tot a un ritme rapidíssim. De seguida es veia que era un número molt fàcil de muntar, però al públic, que es feia un panxó de riure, això no li importava.

A part d’aquestes actuacions de grup, la Karen feia un número tota sola penjada d’una corda i l’Stanley, un dels portors, en feia un altre penjat d’un trapezi fix.[8]

El número fort del Circ Embell Riva, el que tancava la funció, no el feien els Star Lords. Un dels germans Riva, moreno, engominat, vestit amb esmòquing, i amb pinta d’actor de pel·lícula dels anys cinquanta, entrava a la pista amb una batuta a la mà, pujava dalt d’una petita tarima i saludava. Feia un gest al tècnic de so, que engegava la música, i es posava a dirigir unes fonts d’aigua! que li havien instal·lat un moment abans al centre de la pista. El signore direttore movia els braços amunt i avall i brandava el cap endavant i endarrere, com si fos Karajan dirigint la Filharmònica de Berlín i pretenent fer-nos creure que aquells raigs d’aigua que pujaven i baixaven obeïen les seves ordres. Mentre s’anaven formant bassalets d’aigua al mig de la pista, la simfonia s’apropava, espectacularment, al seu clímax final: la música pujava, el director entrava en una mena d’atac epilèptic, l’aigua brollava de tot arreu i pujava més amunt que mai fins que, de sobte, el director feia un gest sec i tot s’aturava. El públic aplaudia entusiasmat, ell saludava doblegant-se per la cintura, amb la cara xopa de suor, i jo em sentia traslladat a l’època del maquinisme, quan la màquina de vapor es mostrava com una atracció a les fires ambulants, o em sentia a Macondo, en aquell circ del gitano Melquíades on Aureliano Buendía va portar el seu fill a conèixer el gel.

El Keith de seguida em va fer col·laborar en l’espectacle.

Quan els trapezistes pujaven al pedestal,[9] jo, amb el guardapols vermell dels treballadors del circ al damunt, em penjava de l’escala de corda perquè estigués ben tensa i els volants hi poguessin pujar de pressa. Quan tots eren a dalt del pedestal i començaven la cerimònia de posar-se la magnèsia i de fer volar els trapezis mentre els portors, allí davant, asseguts als seus trapezis, començaven a gronxar-se per agafar vol, jo corria per la pista, sota la xarxa, recollint els esclops que els trapezistes havien deixat al peu de les escales i els col·locava al lloc de la pista on cadascú d’ells baixaria de la xarxa.

—Els del Pedro… aquí, els del Paul… aquí, els del Dieter… o aquests són els de l’Stanley? On anaven, on anaven…?

Durant el número de trapezi, m’havia d’estar sota els portors, en una banda de la xarxa. Si un dels trapezistes no s’agafava al portor, queia a la xarxa i en sortia rebotat cap a la meva banda, el Keith em va dir que no havia d’intentar entomar-lo, sinó que havia de trencar-li la caiguda estirant-lo per on pogués o clavant-li una empenta. Van ser les meves dues primeres lliçons de trapezi: una, què s’havia de fer en cas de caiguda; l’altra, que de vegades es queia de la xarxa.

El tercer dia em van fer participar en el número de The Lunatricks. Aprofitant que tenia uns pantalons curts d’esport i una samarreta de color, em vaig disfressar de futbolista i feia salts mortals sobre el plint rere miss Piggy. Feia tres dies que era al circ i ja sortia a la pista: no estava malament. Vaig escriure un parell de cartes a Barcelona comunicant la notícia.

A Caltanissetta no vaig poder pujar mai al trapezi. Un grup electrogen fornia d’electricitat el circ i, tan aviat com el públic abandonava la carpa després de l’espectacle, l’apagaven. Sense llum no hi ha manera d’entrenar. Ni d’entrenar ni de fer res. Prop del circ no hi havia res obert, o sigui que me n’anava cap a la caravana que compartien el Victor i el John i on jo dormia aquells dies, i sopàvem pa amb alguna cosa davant d’una espelma.

El Victor era el millor trapezista de tots ells. I el més elegant: volava amb les cames molt rectes i les puntes dels peus molt estirades. Les estirava d’una manera inconscient fes el que fes: assegut a taula, llegint al llit, quan dormia. Ell estava convençut que aquesta qualitat l’havia adquirit masturbant-se: des de feia molts anys, em va explicar, en el moment d’escórrer-se mirava d’estirar les puntes dels peus tant com podia i així havia aconseguit, considerava ell

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X