PRIMERA PART

1

Qui vol venir a excavar tombes?

PERÒ… QUÈ BUSCA AQUEST HOME?

Roberto Caccuri, fotoperiodista de la revista Vanity Fair a Itàlia, devia pensar que havia tingut una idea genial: fer un fotoreportatge sobre lladres de tombes en una necròpoli de la Pulla, al tacó de la bota. Què carai hi pinten lladres de tombes en una revista com Vanity Fair és una qüestió que encara se m’escapa, però en fi, és el que és. El fotoreportatge, publicat al número d’agost de l’any 2012, és molt breu: ocupa ni més ni menys que quatre pàgines de la revista. I poca broma, els lladres de tombes triats pel fotoperiodista han estat de sort: han trobat, si ens creiem el relat de Caccuri, una petita estàtua que representa una dona: un lekanis, que és una ampolleta per a perfum; fragments de pots; una gerra campaniforme decorada amb figures negres; una altra petita estàtua de ceràmica, aquest cop d’un ocell, i, finalment, el cap del que seria una tercera estàtua. Pas mal!

Potser el que deu fer el reportatge atractiu al gran públic és que Roberto Caccuri és allà amb els lladres, in flagrante delito, mentre excaven, i ens va explicant tot el que passa perquè ens en fem una idea. Ho descriu tot, fins i tot les foteses. Per exemple, com el líder del grup, un senyor d’edat avançada que duu una samarreta blanca, esbronca un dels joves que excaven perquè, sense voler —o volent-ho, ves a saber—, ha colpejat amb la pala un dels objectes que després Caccuri fotografiarà a les mans dels lladres: una estatueta, de la qual el cap de l’excavació il·lícita, a ull nu, determina que els reportarà entre tres mil i quatre mil euros.

El fotoperiodista explica que ja en són unes quantes, les nits que ha passat amb els lladres en una necròpoli al nord de la Pulla l’origen de la qual es remunta entre els segles IX i IV aC. Al principi, el miraven amb recança (cosa totalment comprensible quan et dediques a una activitat clandestina i acceptes que algú de fora del teu cercle t’hi acompanyi), perquè pensaven que Caccuri podia ser un policia italià encobert o algú del Ministeri de Cultura. Però un cop s’ha guanyat la confiança dels lladres, el deixen fins i tot baixar a la tomba excavada: un forat de quatre metres i mig de profunditat que put a suat i a tabac. M’imagino que per posar-lo nerviós, li expliquen totes les maneres de morir allà a baix: el líder del grup un cop va patir un esfondrament mentre era a l’interior d’una tomba, però els companys d’excavació el van salvar en poc temps. També li diuen que un col·lega (o més aviat hauríem de dir un competidor?) va quedar colgat de coll en avall i el van haver d’aferrar per les aixelles amb cordes lligades a un vehicle, i apa, arrenca!

El líder del grup també li explica una mica la seva vida: va aprendre «l’ofici» del pare, que el va portar a una excavació clandestina quan era petit, i mai no ha parat. Ell ha viscut l’edat d’or dels lladres de tombes a Itàlia (les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat), en què la demanda d’antiguitats il·lícitament excavades era tan alta que, segons ell, tenia tretze equips de lladres a sou excavant alhora en llocs diferents. En tots aquests anys, assegura, ha excavat il·legalment més de mil tombes i hi ha trobat de tot, des d’estàtues de cavalls alats o de dones fins a àmfores i altres recipients de rica decoració. Però si li preguntes, ell prefereix les joies d’or. Un cop, explica, va trobar una peça d’or grossa com una taronja que, un cop oberta, guardava a l’interior la imatge d’un rei etrusc. El seu rècord, però, el va assolir quan va trobar una àmfora plena de monedes d’or, que va vendre per nou-cents vuitanta milions de lires de l’època (cinc-cents cinc mil euros actuals) —i, en un cop d’honestedat, confessa que perdia sovint en jocs d’apostes.

El líder del grup passa a continuació a narrar una mica les destinacions de les peces que ha trobat al llarg dels anys: Amèrica, la Xina, però sobretot posa èmfasi en Suïssa (ah, Suïssa, quin paradís per al patrimoni cultural traficat!). Fins i tot li fa gràcia el fet que algunes de les peces que han sortit del subsol italià gràcies a les seves mans tornen al país, com una mena de bumerang arqueològic, i són venudes pels marxants de Roma.

Arribats a aquest punt, el monòleg del líder del grup de lladres és interromput, ens informa Caccuri, per un dels homes que són al forat. Han aconseguit entrar a la tomba, però no hi ha hagut sort. Hi ha fragments de ceràmica, diu, però no el que desitjaven: només hi apareixen formes geomètriques. Tanta feina per a res, s’exclamen. Si hi haguessin trobat un conjunt de ceràmica amb imatges figuratives, les haurien pogut vendre per sumes més elevades.

La fortuna els serà més favorable la nit següent, quan en una de les tombes, que només han trigat dues hores a excavar, troben un tresor d’antiguitats. Tantes i tan bones que fins i tot demanen al líder que baixi per veure-les. Hi ha peces de terracota senceres, i tres kraters pintats amb cares de dones. El líder és conscient del que té al davant. Un dels objectes ve de l’antiga ciutat de Gnatia (ara Egnàcia), entre l’actual Bari i Bríndisi, i es caracteritza per ser una peça de ceràmica negra damunt la qual pintaven motius florals. Toca córrer, però, ja que un tresor com aquest no permet estar-se gaire temps a la tomba. Com més se n’hi passa, més perill hi ha de ser interceptats pels carabinieri i perdre la feina feta (i el botí!). Calculen que tota la tomba els reportarà més de vint mil euros i els permetrà parar durant una temporada. Surten de la tomba amb les troballes, les col·loquen amb cura a la part de darrere del cotxe i es perden en la nit fosca. La probabilitat que puguem gaudir-ne com a ciutadans amb una certa curiositat cap a aquest tipus d’art acaba de caure en picat.

Vaig tenir coneixement d’aquesta peça a Vanity Fair per una altra periodista, Cecilia Todeschini, molt compromesa amb la causa de les antiguitats traficades fora d’Itàlia. Em vaig reunir amb ella a Roma, a la cafeteria d’una llibreria de la cadena Feltrinelli. Tots dos ens coneixíem de trobar-nos en conferències i parlar plegats, i els seus coneixements sobre la matèria m’eren molt valuosos com a estudiós del tràfic il·lícit de patrimoni arqueològic. Encara me’n recordo com si fos ahir: carregada de llibres que havia comprat abans de la trobada (novel·la negra, com un servidor!), una de les primeres coses que em va comentar és que estava molt enfadada pel fotoreportatge de Caccuri, tot i que ja havien passat cinc anys des de la seva publicació.

I hi havia motius per estar-ne: per a una persona que va ajudar a destapar el cas més paradigmàtic de tràfic d’antiguitats d’Itàlia a museus i col·leccions privades de tot el món, el fotoreportatge de Roberto Caccuri no era més que sensacionalisme implacable i blanquejador de l’activitat d’aquests lladres de tombes, una bufetada al bell mig de la galta de Todeschini. En aquelles poc més de quatre pàgines no trobareu una sola denúncia ni cap condemna de la tasca dels lladres. Tampoc hi trobareu cap advertència del risc que suposa la pèrdua de béns arqueològics per al coneixement científic amb relació a qui som i d’on venim. Només hi trobareu una certa romantització del que és —poca broma— un delicte segons el Codi Penal italià: el saqueig il·lícit de jaciments arqueològics. Només «sentireu» Caccuri dir entre línies: «Oh, que no és excitant anar en plena nit a la caça d’un tresor?». Fins i tot va posar al fotoreportatge el títol Che cosa cerca quest’uomo? (‘Què cerca aquest home?’). Ja t’ho dic jo: fer-se ric i formar part d’un dels negocis criminals més lucratius que han existit durant segles. I en aquest llibre t’ho penso explicar tot.

ELS AVANTATGES DE PORTAR SEMPRE LA CONTRÀRIA

Gran part de la meva carrera acadèmica en Criminologia l’he dedicada a l’estudi dels delictes contra el patrimoni cultural. Quan vaig començar el doctorat el 2009, encara no tenia clar a què em volia dedicar, quin seria el tema de la meva recerca. I va ser en una biblioteca de la Universitat de Rutgers, a l’estat de Nova Jersey, on una bibliotecària em va dir: «Mira sobre quins temes tan estranys escriu la gent!». El llibre era el famós Art and Crime editat per Noah Charney, el fundador d’ARCA (Association for the Research into Crimes against Art) l’any 2009. Quan vaig decidir que seria un doctorand que volia estudiar aquests temes (convertint-me automàticament en el «rarot» de la promoció, què li vols fer!), vaig veure de seguida el problema: no hi havia gairebé res escrit des de la disciplina de la Criminologia, el meu camp. Si bé les biblioteques eren plenes a vessar de llibres sobre terrorisme, crim organitzat, presons o forces policials, no hi havia res sobre delictes contra l’art (així que ja pots entendre la sorpresa de la bibliotecària que em va ensenyar aquell llibre!). I, buscant-me la vida, a l’estiu del 2011 vaig apuntar-me al programa d’ARCA impartit a Itàlia, que en aquell moment era dels pocs, per no dir l’únic, on de forma condensada t’ensenyaven, amb professors experts en la matèria o que treballaven en el camp, la problemàtica d’aquest tipus de delinqüència.

No et sabria dir quina de les deu assignatures del programa estava estudiant aquella tarda. Només que llegia un article d’una col·lega, Proulx, que igual que jo va fer la tesi sobre el tema del tràfic de patrimoni arqueològic, però ella es va centrar en els arqueòlegs. La raó? Proulx diu en el seu article que, com que l’activitat dels saquejadors de patrimoni arqueològic i dels traficants és, per naturalesa, furtiva (de nit, pels boscos), aquests criminals són difícils d’investigar. Hi afegia (l’article és del 2011) que, fins llavors, pocs havien aconseguit penetrar en les dinàmiques socials del tràfic d’antiguitats excavades il·lícitament i, en conseqüència, en sabíem ben poc perquè no teníem dades. Per això, molts dels que han fet recerca abans que jo s’han centrat en temes més visibles, com per exemple en activitats il·lícites dutes a terme per museus o per marxants d’art i antiguitats. Si t’hi fixes, això és centrar-se en el que seria la demanda d’aquests béns il·lícits; la seva adquisició. Què en sabem, però, de l’oferta, i de les persones que ho troben pels camps italians? En l’àmbit de la Criminologia, és més «fàcil» i segur investigar la demanda que l’oferta (per exemple, passa amb els que estudien el tràfic de drogues: per a un recercador és més fàcil investigar la demanda i el consum de droga en una ciutat, que l’oferta, i anar a una plantació de coca controlada per una guerrilla o el crim organitzat).

La resta, tornant als nostres lladres de tombes, és història: no sé si altres criminòlegs saben en quin moment es van enamorar del seu tema de recerca, però jo ho tinc ben clar. Si algú em deia que no en sabíem res, d’aquests lladres de tombes, jo, honrant les paraules de pares i germanes sobre la meva tossuderia, tiraria per aquí. Vaig acabar de fer la feina del dia, i després em vaig posar a llegir sobre aquestes persones que m’han «acompanyat» fins al dia d’avui, amb la intenció de posar-los sota la lent del microscopi criminològic i saber-ne més.

Aquestes persones són els anomenats en italià tombaroli: el tombarolo, en singular, és la persona que saqueja el patrimoni arqueològic perquè excava i baixa a la tomba. Cada estat ric en patrimoni arqueològic té la seva pròpia versió d’aquest criminal. Vaig poder veure en primera persona el mal que fan aquests lladres de tombes gràcies al mateix programa que estudiava: teníem diverses excursions, una de les quals era a la necròpoli de Cerveteri, al Laci, a una hora de Roma. Allà, Stefano Alessandrini, un arqueòleg del Ministeri de Béns Culturals, ens ensenyava forats excavats pels lladres on creien que hi podia haver una tomba, o, encara més trist, fragments de ceràmica descartats pel sol fet de no tenir, a ulls dels lladres, cap valor. Eren allà tirats, com qui llença un paper a terra. Aquell va ser el primer dia que vaig veure el mal que fan aquests individus al coneixement de l’antiguitat, i com els lladres de tombes són els enemics número u de l’arqueologia. Aquell dia, tot allò que havia llegit en articles escrits per arqueòlegs adquiria una claredat colpidora: calia investigar aquest tipus de criminal.

Aquest llibre és el producte de moltíssimes converses amb un munt de persones implicades en aquesta lluita, però també d’entrevistes amb tombaroli. Un d’ells em va dir (i vaig sospesar que fos el títol de la meva tesi doctoral) que Itàlia era com una Bonolotto, que era la terra del gratta e vince, del «grata i guanya», que solem dir nosaltres. Aquesta és la seva visió de les necròpolis i del patrimoni cultural que espera sota terra que un arqueòleg el trobi de forma metòdica. Però l’arqueòleg té un gran desavantatge enfront d’un tombarolo, i és que ha de rebre el vistiplau del sobreintendent de la zona per poder excavar, i per això calen fons, un projecte de recerca i, en definitiva, temps. Un temps i uns recursos que no li calen al segon: el tombarolo només necessita gent, pales, pics… Ja ho pots veure, és una batalla desigual.

El problema és que en aquesta terra del «grata i guanya», els incentius per saquejar són tants! A sota de la terra que trepitgem com a visitants hi ha una gran quantitat de patrimoni cultural esperant a dir-nos coses dels avantpassats; el problema és qui ho troba abans, i com ho protegim dels tombaroli!

No et pensis que el cas del fotoperiodista Caccuri és antic: si allò passava al 2012, en tinc d’altres per donar i vendre que han succeït abans. Anem al 1980, a la mateixa zona, a la Pulla (molt rica en patrimoni arqueològic). Els vuitanta del segle passat, com veurem més endavant, van ser anys de bonança per als tombaroli. A la necròpoli d’Arpi uns lladres van trobar la tomba de la Medusa emprant una excavadora! Això ja t’hauria de deixar clares dues coses: primer, el nivell d’impunitat amb què operaven, i segon, el dany que poden arribar a causar en una tomba del segle III aC. No només hi van accedir excavant per mitjans mecànics, sinó que, un cop a dins, van arreplegar tot el que van poder i més: els arqueòlegs del ministeri, quan es van adonar del que havia passat, només hi van trobar peces que els lladres no volien, però escampades de tal manera que no ens podien explicar res de les persones enterrades allà. Tot el coneixement científic i les peces que hi havia, perduts!

El crim (no només el saqueig) no deixa de ser un joc del gat i el ratolí: saps que tens una zona difícil pels robatoris que s’hi pateixen? Hi pots instal·lar càmeres, il·luminar més l’àrea, fer-hi patrullar més policies; tot amb la finalitat de fer la vida més difícil als delinqüents. Però aquests, t’ho ben asseguro, aprendran i adaptaran la seva manera de fer a les noves condicions. Ara bé, com ho fas en un recinte arqueològic enmig del no-res? Amb tota la bona intenció del món, els responsables del jaciment van decidir al 1989 instal·lar mesures de seguretat més o menys eficients per aturar els lladres, però res no va funcionar: els tombaroli seguien robant, fins al punt que quan van veure que la cosa es complicava, van excavar un túnel des de la vinya del veí del jaciment que anava directe a una tomba. De fet, més d’una peça arqueològica d’aquesta àrea no la van trobar els arqueòlegs sinó els policies als maleters de vehicles.

Com et pots imaginar, de casos, n’hi ha un munt; ara bé, durant tots aquests anys, investigar la figura del lladre de tombes de manera seriosa ha estat quasi impossible. Recorda que la cita que em va empènyer a investigar aquest tema és d’un article del 2011: paga la pena ser tossut!

PER QUÈ M’HAS DE CREURE QUAN ET DIC EL QUE ET DIC

Si bé la similitud entre el fotoreportatge de Roberto Caccuri i aquest llibre que tens a les mans acaba en el fet que tots dos hem fet treball de camp, jo no tinc cap intenció de pintar-te la vida romàntica dels pseudo Indiana Jones italians. La meva carrera acadèmica l’he feta sempre dins la Criminologia, i el que vinc a fer és explicar-te d’una manera molt planera com operen aquests lladres de tombes i tots els personatges que els envolten. Abans que res, però, un advertiment. La Criminologia (amb C majúscula) és la disciplina empírica que, des de les ciències socials, estudia la criminalitat i com la societat reacciona a aquest fenomen amb el qual ens veiem obligats a conviure. No ho dic amb paraules meves, sinó parafrasejant la definició de la disciplina que va fer un dels seus membres més importants, Edwin Sutherland, el 1940. Si el que busques és que entri a la ment dels assassins, deixa-ho estar: els lladres de tombes rarament són violents i jo no soc psicòleg ni psiquiatre.

A canvi, et prometo que t’explicaré, des de la Criminologia, com operen aquests lladres de tombes, sense cap tipus de misticisme, ni romanticisme ni blanqueig. La legislació italiana (i la de molts altres estats) els contempla al Codi Penal, i fan molt de mal destruint el patrimoni cultural, com ja hem vist i veurem de manera més profunda. I l’objectiu d’escriure aquest llibre és el d’exposar aquesta realitat criminal. La pregunta que potser et deus estar fent ara és: i com ho he aconseguit? La resposta senzilla seria que et digués que a través d’hores i hores d’entrevistes, treball de camp i consultes en arxius (policials, judicials i ministerials). Però, abans que t’expliqui tot això, vull que sàpigues que tot es basa en recerca, recerca i recerca. Per exemple, moltes de les coses que t’exposaré sobre els lladres de tombes les sé perquè m’he entrevistat amb molts d’ells al llarg dels anys. No he patit per la meva vida com si m’entrevistés amb mafiosos, perquè, al cap i a la fi, els lladres no pensen que estiguin fent res de dolent (de fet, moltes vegades em pregunten si jo preferiria que matessin algú en comptes de fer el que fan; i jo, com a científic objectiu, no els responc), i fins i tot ho troben curiós i t’agraeixen que en parlis. Veuràs que també t’explicaré algunes teories (res, un parell, no t’espantis) perquè vegis que tot té més sentit si s’analitza des d’algun posicionament teòric.

Precisament perquè tot t’ho explico des de la ciència (res de ficcions ni de blanqueigs, recorda-ho!), és molt important que et parli de la metodologia que he emprat per investigar aquest tema. Ai, la metodologia! Com espanta els meus alumnes, a la universitat! Però, com veuràs, és una de les parts més importants d’aquest capítol. Quan l’explico a alumnes que comencen el grau de Criminologia o a qualsevol persona que no té per què estar

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X