PRÒLEG

La gent imaginada

Para los antiguos, esta nación de enanos habitaba en los confines del Indostán o de Etiopía. Ciertos autores aseveran que edificaban sus moradas con cáscaras de huevo. Otros, como Aristóteles, han escrito que vivían en cuevas subterráneas. Para cosechar el trigo se armaban de hachas como para talar una selva. Cabalgaban corderos y cabras de tamaño adecuado. Anualmente los invadían bandadas de grullas procedentes de las llanuras de Rusia.

JORGE LUIS BORGES,

El libro de los seres imaginarios

Imagina que una meravella, una fantasia pura, es planta davant teu i descobreixes que és real.

Aquesta és la història d’uns homes i unes dones que van viure aquesta experiència. I de com va transfigurar-los per sempre més. Alguns es van enriquir com a éssers humans, d’altres van obsedir-se fins a caure en la bogeria o patir una mort increïblement tràgica. Aquest és, de fet, el relat de com la quimera pot irrompre en les nostres vides i transformar-nos. Perquè és possible que una cosa així passi. Ho sé, perquè fins i tot jo ho vaig viure. Devia ser l’any noranta-sis.

La primera vegada que en vaig veure un vaig pensar: «No és d’aquest món». Era un home increïblement petit, potser un metre trenta-cinc. Prim, amb la pell negra, però coberta per una pàtina de color grana. La mandíbula, llarga i prominent, feia pensar en un morro; cames i braços esvelts però forts, nerviüts i sense un gram de greix. Duia uns pantalonets curts i una samarreta estripada. Costava de creure que aquell individu i jo forméssim part del mateix gènere humà. Com podia existir algú així?

Els habitants de la selva tropical africana, mal coneguts com a «pigmeus», són una de les societats que més han fascinat Occident. Seria difícil trobar un grup humà més allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals. Són lluny de nosaltres i de tothom: als països de l’Àfrica on hi ha hagut «pigmeus», els africans també els han vist com una gent diferent, aliena a la seva societat. Són els exòtics dels exòtics. I algun dia Europa havia de topar amb ells.

Però, estrictament, aquesta història no tracta dels «pigmeus», sinó dels individus que van ser enlluernats i seduïts per ells. En aquest relat es barregen, i d’una manera extrema, la ciència i la fantasia literària. Perquè, per estrany que sigui, tot comença amb el pare de la literatura occidental. És una rara història, un miratge màgic, i és un relat fascinant, perquè és la història d’una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inoïdes, moltes llàgrimes i grans alegries. És una història homèrica.

I com tantes altres històries, tot comença amb Homer.

En el cant III, 1-7, de la Ilíada, amb traducció de Pau Sabaté, hi trobem aquests versos:

Un cop els comandants van haver fet formar cada tropa,

els troians, com ocells, avançaven enmig de crits i de càntics

com quan de dalt del cel davalla el crit de les grues

que fugen de l’hivern i dels aiguats formidables

i volen cap als corrents d’Oceà amb una bona cridòria

i porten als homes pigmeus l’homicidi i la mort en guerra

i duen amb elles per l’aire la discòrdia dolenta.

És una metàfora en què Homer intenta descriure la cruesa dels combats entre grecs i troians. I per fer-ho, es val de la figura dels pigmeus. Qui eren els pigmeus? La resposta és molt senzilla: una fantasia, unes criatures fabuloses.

«Pygmé» era una mida que equivalia a uns trenta-quatre centímetres. I la paraula «pygmaíoi», una referència literària a uns personatges del folklore de la Grècia antiga: un pigmeu se suposava que era una personeta diminuta, extraordinària, a la qual s’atribuïen qualitats més aviat nebuloses. És a dir, l’equivalent als nostres follets. Res més. Per això és tan risible que uns versos, només quatre versos, fossin l’origen d’un dels malentesos més ridículs i perdurables de la història científica. Anem a pams.

De ben segur que Homer només havia volgut fer servir una figura literària. La llegenda afirmava que els petits pigmeus mantenien una guerra perpètua amb grues o cigonyes (segons les versions). L’estampa, certament, és molt suggeridora: hem d’imaginar-nos unes criaturetes antropomòrfiques que no feien ni mig metre d’estatura, atacades des de l’aire per unes aus grosses que queien sobre ells a l’estil dels bombarders Stuka. En la Ilíada, Homer està relatant un combat, i d’aquesta manera, amb les grues caient sobre pigmeus, vol representar l’impacte brutal de llances i cuirasses. Però Homer era molt més que un autor.

La civilització occidental es va basar en un llibre, la Bíblia. Ara imaginem una altra gran cultura que s’hagués fundat sobre un altre llibre, un llibre que no fos de caràcter religiós, sinó literari. El món grecoromà.

Per a la Grècia antiga, Homer ja era un clàssic, i qualsevol cosa que hagués dit se sacralitzava. Els pigmeus no passaven de ser res més que una peça folklòrica, però aparèixer en els textos del gran poeta els ennoblia. Si Homer havia dit que els pigmeus eren reals, és que ho eren. Així, s’afirma que, segons Aristòtil, «els pigmeus no són una faula, existeixen realment, són extremament primitius i munten uns cavalls proporcionals a la seva mida. Viuen en coves».

Gairebé tots els autors de la Grècia clàssica creien fermament en l’existència dels pigmeus. I cadascun aportava alguna informació afegida. Per a Basilides d’Alexandria, les batalles entre pigmeus i grues eren autènticament espectaculars, perquè els pigmeus cavalcaven perdius: o molt m’equivoco, o Basilides descriu una de les primeres batalles aèries de la història. L’historiador Ctèsies afegeix que són de pell negra, viuen en algun lloc de l’Índia i tenen unes bèsties de càrrega tan petitones com ells mateixos. Segons Ctèsies, el rei de l’Índia tenia a la seva disposició una mena de guàrdia personal de tres mil pigmeus. Ferotges guerrers, hem de suposar. Però era segur que vivien a l’Índia? Estrabó, molt més rigorós, va intentar situar-los, però el gran geògraf va concloure que «cap viatger digne de crèdit ha parlat d’aquest poble com a testimoni ocular». Aquesta actitud l’honora, però està en minoria. Ptolemeu els ubica, amb precisió exemplar, «entre el riu Astopodis i els monts Garbates». Heròdot és l’únic grec que menciona un estrany episodi, digne d’una reflexió historiogràfica seriosa. Ens parla d’un grup d’amazics que van viatjar en direcció sud del continent africà, fins a «la terra dels cocodrils», on van ser capturats per un poble d’estatura molt reduïda. Però Heròdot, justament, no és la confirmació de la faula dels pigmeus, sinó tot al contrari: quan Heròdot parla dels pigmeus no cita l’Àfrica, i quan cita l’Àfrica no parla de pigmeus, sinó de nans.

Si Roma va heretar la cultura grega, també es va fer càrrec dels seus mites, grans i petits, i mai tan ben dit. És entendridor constatar com els grans autors donen crèdit als versos homèrics. Ovidi, Juvenal, gairebé tots els grans romans en parlen, i amb convicció. Tots admeten, i reprenen, el relat segons el qual les grues atacaven els pigmeus. Aquests es defensaven com podien, amb falanges de llances apuntant al cel. I, en represàlia, buscaven els nius d’aquests ocells tan grossos i esclafaven la closca dels seus ous.

Pomponi Mela, geògraf, està convençut que eren reals, però lamenta amb gran aflicció que les grues els exterminessin. O sigui, està tan segur que han existit com que han desaparegut, i tot sense aportar cap prova, ni d’una cosa ni de l’altra. Plini refuta Aristòtil, i nega que els pigmeus visquin en coves: segons Plini, habiten en unes pulcres cabanetes fetes de fang i restes de les closques d’ous dels nius de les grues que els pigmeus, amb gran furor i acarnissament venjatiu, han devastat. Plini, això sí, troba moralment qüestionable l’estratègia pigmea de trencar els ous de les grues.

Pigmeus lluitant amb les grues en un gravat de 1880.

© ZU_09 / iStock

A Roma, els pigmeus i la seva eterna geranomàquia, guerra entre grues i pigmeus o guerra gruïca (el terme és nostre), eren molt populars. Ho demostra la quantitat de frescos i gerres amb motius pígmids. Al segle III el barroquisme ficcional de la llegenda arriba al seu clímax amb Antoninus Liberalis. Per a Liberalis, l’origen de la disputa entre pigmeus i grues està en una bellesa pigmea, Oenoe, que es va enemistar amb els déus. Com a càstig, aquests van transformar-la en grua. Ella cada temporada tornava, en la seva migració anual, i intentava rescatar la seva filla, a la qual cosa els pigmeus s’oposaven amb violència.

L’arribada del cristianisme no significa que també arribi l’escepticisme: sant Agustí dedica un capítol sencer als «éssers aberrants», entre els quals hi ha els pigmeus, però no ho fa per posar-ne en dubte l’existència (pel que es veu, a cap de les grans ments de l’antigor se li va ocórrer pensar que la literatura podia ser ficció). És molt interessant llegir les elucubracions de sant Agustí sobre Déu i els pigmeus. Ras i curt: no sap què fer-ne. Al final, d’una manera més aviat desganada, conclou que, si Déu els va crear, per alguna cosa devia ser, i que, en conseqüència, es mereixen el baptisme.

La veritat és que no deixa de sorprendre la falta de crítica entre les millors ments grecoromanes. És com si totes les nostres eminències, en lloc de fer exegesis purament literàries, es passessin segles sencers debatent sobre qui va ser i on va viure en Patufet.

A l’edat mitjana, el mite dels pigmeus es consolida com una realitat certa. Per entendre-ho hem de referir-nos a la percepció socioliterària de l’època. El món modern està àvid de novetats, i els llibres es descataloguen a una velocitat lamentablement extraordinària. Al món clàssic i medieval era a la inversa: com més antiga eren una obra i el seu autor, més prestigi tenien. I qui era l’autor més antic? Homer, rat

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X