Les cançons tristes ja no parlen de mi

Clàudia Costas Güell

Fragment

No pretenc avorrir-vos amb el preludi de com he arribat ...

No pretenc avorrir-vos amb el preludi de com he arribat fins aquí, així que m’he proposat resumir la meva vida fins ara en cinc-centes paraules:

Neixo. Bebè amb cara de pa de pagès. Divorci. Oh, filla única, adeu al somni de la tribu dels Brady, hola síndrome del cargol (nena amb la casa a la motxilla). Tinc peixos taronges que sempre es moren. Vull ser un ninja. Terrors nocturns. L’institut, un horror. Com pot haver-hi gent que vol tornar als quinze? No tinc gaires amics perquè dic el que penso (i perquè soc com una barreja entre la Punky Brewster i la Wednesday Addams). Batxillerat, canvi d’institut. Millora considerable. Fem un grupet de quatre: una ballarina, una d’intercanvi, una aspirant a actriu i jo. Notes acceptables. Soc de sets, ni un extrem ni l’altre. No destaco en res, millor així, fins que… caic de l’escenari en recollir un premi als jocs florals. Em trenco tíbia, peroné i amor propi. Deixo d’escriure. Estudio Psicologia. Gairebé totes les estudiants (noranta per cent noies) semblen més interessades a descobrir-se a elles mateixes que a ajudar els altres, no me n’excloc. Diuen que sé escoltar, o potser ho sembla perquè he après a guardar-me el que penso. Aconsegueixo pràctiques i després feina. M’independitzo amb la meva amiga ballarina. Moment esplèndid. Dosis extra d’adrenalina i confiança. Fins i tot vaig a discoteques i gaudeixo ballant —tot i que gaudeixo tant que no paren d’oferir-me drogues, com si una no pogués estar així de boja sense estupefaents—. Conec el NOI (sí, fins aquí no s’ha mencionat, soc una mica sibarita). Confeti i serpentines. No ens separem (sí, som d’aquests). Sempre tenim ganes de veure’ns. Sempre tenim mil coses per dir-nos. Som un equip i volem que creixi. De moment adoptem un gat borni. Vuit anys junts, estic a punt de fer-ne trenta i decidim començar a buscar la criatura —un clixé, ho sé—. De sobte ell comença a tractar-me diferent, com si algú hagués trencat un encanteri —i l’encanteri fos jo—. Em deixa sense reflexionar-hi gaire (avís: mai deixis una noia als trenta, fes-ho als vint-i-nou, si de cas). Em quedo el gat. El cor m’esclata en bocins, moltíssims, per ser un òrgan tan petit. Sembla impossible reconstruir-lo. Entenc totes les cançons tristes. Em quedo sense feina. La meva autoestima se’n va d’excedència. Veient el panorama, vaig a una clínica per congelar òvuls, però el doctor m’ho desaconsella perquè es veu que la meva reserva ovàrica està més seca que un bacallà, i per rematar-ho em detecten endometriosi. Se m’acaba el contracte de lloguer i em fan fora amb un burofax. Esplèndid. Torno a casa de la meva mare. Temporalment. Agafo feinetes esquifides per anar tirant. Passa un any i, quan em decideixo a marxar…, ens tanquen per covid. Em deprimeixo. Més. I passen… dos anys. Quina merda de psicòloga estic feta. El meu ex penja una foto amb la seva nova parella en el nostre lloc preferit just el dia del nostre mai-més-aniversari. Gairebé em llanço del pont de l’autopista. Literalment. M’enfado amb mi mateixa per ser tan patètica. Poso el fre. S’ha acabat. Necessito un canvi.

I ho he aconseguit. La meva vida fins aquí en cinc-centes paraules.

Primera part

Il·lustració decorativa

Sempre he sigut de les que situen viatjar molt amunt a la llista de prioritats, perquè obre la ment, perquè desconnectes tant que et fa millor persona. Molt primermundista, tot plegat. I la veritat és que m’estresso tant o més viatjant que estant aquí, però m’agrada, i quan estic molt atabalada sembla que ho necessiti per respirar bé altre cop. A més, diuen que viatjar t’aporta felicitat des que reserves el viatge fins a sis mesos després d’haver tornat. Sí, m’excuso amb mil històries, estic fugint o el que vulguis, però sempre hi ha un punt que acabo volent marxar. La Patagònia, Islàndia o Nova Zelanda, com més remot millor. Totes sabem que, com més lluny vas, més s’allunyen els teus fantasmes, evidentment. Però resulta que ara mateix no tinc ni un duro. Així que, enmig d’una il·luminació celestial —amb musiqueta i tot— i en un atac impulsiu, trec la vella motxilla de l’institut i començo a buscar a internet la llista d’imprescindibles per omplir-la: dos pantalons curts, dues samarretes, quatre calces, protecció solar, cantimplora, gorra, impermeable, vambes de muntanya, xancletes, sac de dormir, taps per a les orelles, llanterna. Sembla que me’n vagi de colònies. Hi poso més de quasi tot. Passo de la llanterna i els taps. Hauré de procurar-me un impermeable. Vaig al traster i busco el meu sac de dormir. El trobo sota de molta merda, i ocupa més que la motxilla. Envio un missatge a la Laura, la meva veïna i amiga —com l’Spiderman, però, a més, ella és la meva cosina—, i al cap de cinc minuts em porta el seu a casa. Petit i encaixable.

—Així que al Camino, eh.

—Això sembla.

—I quin faràs?

D’acord, tinguem en compte que fins fa mitja hora no sabia què en seria, de la meva vida, i encara menys que hi havia no sé quants camins diferents. Per què collons es diu «el Camino» i no «los Caminos»?

—El típic?, el francès? —Tingues sempre una cosina que respongui les seves pròpies preguntes.

—Sí, aquest.

Penso que si és el més típic serà el més ben condicionat. O potser només estic sucumbint a la gran massa. Jo què sé, no demanis massa decisió a una depressiva amb dubtes crònics.

—Necessitaràs Compeeds. —I ella sola, que també peca una mica de soledat i, per tant, de verborrea quan veu algú, afegeix—: Per als peus, tothom diu que t’hi surten unes llagues de l’hòstia.

Em pregunto qui deu ser aquest «tothom» que ha dit a la meva cosina que li han sortit aquestes llagues. Però ella se’n va a casa i torna amb una capsa de Compeeds, de quan anava de travessa. Calculo que d’això deu fer com mitja dècada, o una de sencera, però no l’hi dic, em sembla de mal gust, tot i que potser d’aquí a uns dies els seus remeis se’m descomponen als peus.

—Gràcies, compee… —aturo l’acudit en veure que és lamentable, però la meva cosina somriu, compassiva. Així de malament se’m deu veure.

M’agafa la mà en una d’aquestes situacions que se’m fan tan incòmodes, perquè no saps quan desfer-te’n, i també perquè crec que en els últims anys m’he anat metamorfosant en una ermitana plena de pues.

—Escolta, tot anirà bé. —Fa pinta que aquesta frase i el seu arc de Sant Martí han vingut per quedar-se—. I pots tornar quan vulguis, el Camino serà sempre allà. A més, gairebé ningú el fa d’una sola tirada. Bé, jo no conec ningú que ho hagi fet.

—Ja… Jo hi vaig i sobre la marxa ja… —Tampoc és que m’hagi estudiat el recorregut, encara, no sé ni quants dies dura l’aventura.

Assenteix i als ulls li veig alhora la bondat i la descon­fiança en mi. O no, potser és una d’aquelles mirades d’algú que et coneixia molt bé i que ja no sap qui ets. Au. Fot mal. Almenys em deixa anar la mà.

Me’n vaig al centre comercial i faig el més contraindicat en tots els blogs i webs que he consultat —tots els que he pogut en una tarda—: em compro unes vambes de muntanya noves. «Sobretot, no vinguis amb calçat nou. Evita, sota pena de butllofes assegurades, estrenar sabates». Les paraules em van festejant pel cap mentre passo la targeta de crèdit, que juraria que està anorèxica. A veure, faig un petit aclariment abans de semblar completament idiota: he anat a l’única botiga de sabates còmodes que conec, aquelles que van començar semblant ortopèdiques i per a la tercera edat i que ara s’esforcen per semblar cool i atraure el jovent. A mi ja em tenen, tot i que no és un gran mèrit, perquè sempre he sigut de les que prefereixen la comoditat a l’estètica, el contrari que la María Isabel. Jo soc una iaia jove. Els tops, a l’hivern, no han entrat mai a casa meva. O almenys no pas amb mi. Ni les sabates de taló ni les ballarines. I els texans arrapats van trobar la manera de colar-s’hi fins que em vaig adonar que em tallaven la circulació i em provocaven gasos, i aleshores els vaig vendre per Wallapop —van volar, la veritat.

Vint minuts més tard, amb les meves sabates noves penjant dins la bossa, em dirigeixo a comprar-me l’impermeable a la botiga d’esports, però resulta que és última tendència —amb aquestes sequeres… tot molt lògic—, perquè no en queda ni un, i he d’anar a la secció de pesca, on m’apropio de l’última unitat. Espero no haver-lo d’utilitzar, perquè és una XXL i llarg fins als peus. És difícil d’entendre com no cauen més pescadors dels vaixells amb aquests vestits plastificats. M’estalvio el drama d’emprovar-me’l; si ja no soc gaire fan de mirar-me als miralls, doncs imagina’t veure’m amb aquestes pintes. No cal.

Torno cap a casa i compro el bitllet de tren cap a Pamplona. Data: demà. Pam. Un cop allà hauré d’agafar un bus cap a Roncesvalles. Baixo a la cuina tota motivada i informo dels meus plans la meva mare, que es queda totalment petrificada. Tant, que gairebé he d’anul·lar el bitllet per defunció familiar. Al final torna en si.

—Però… n’estàs segura? No has caminat mai gaire… i no diguem els darrers temps… No estàs gaire en forma.

La meva mare té una fe cega en la meva persona.

—Ja, bé, jo aniré al meu ritme i m’aturaré quan no pugui més. I si veig que no tiro, doncs me’n torno, total…

Però només de pensar a tornar abans de sortir em provoca urticària mental.

—La veritat, jo no ho veig gaire clar. Gens clar. Estàs… malament.

Tingues sempre una mare a la vora que t’animi a volar.

I aquí jo faig una cosa molt hipòcrita. Li agafo les mans, com ha fet amb mi la meva cosina fa només unes hores.

—Mama, necessito fer alguna cosa. No puc més. I, de veritat, crec que m’anirà bé. Confia en mi. A més, la meva idea és tornar quan arribi a Logronyo.

Veig com fa esforços perquè els seus llavis no diguin el que la seva raó vol expressar. Suposo que és de nivell bàsic en el manual de mares que, quan la teva filla et diu que confiïs en ella, intentis fer-ho.

—D’acord. Però si us plau, el mòbil sempre a mà.

—Sí, mama.

Al dematí, just abans de marxar, recupero la turmellera de fil que descansava guardada en una capsa. Cada estiu me’n poso una, no sé si és gaire pràctica per caminar, però em fa sentir una mica més jo. I fa temps que no sé ni ser jo, perquè estic feta miques. Així que me la lligo al peu, per sobre els mitjons tècnics i les vambes noves. I així és com una surt de casa seva cap al Camino. Estrenant sabates i amb l’antidepressiu a la motxilla de l’institut.

Il·lustració decorativa

Arribo a Pamplona i encara queden tres hores perquè surti el bus que em portarà a Roncesvalles. Decideixo caminar des de l’estació de tren, que és força lluny del centre, però per a això he vingut, per caminar. M’aturo perquè la motxilla pesa un colló. Sí, ja sé el que estàs pensant. M’hi acostumaré… suposo, d’acord? És veritat que al final em vaig animar una mica i vaig afegir-hi algunes coses d’última hora. El necesser és molt gros, entre minipotets que no tanquen bé i l’arsenal de pastilles digne d’una traficant novella. Sort que no he passat per cap duana. El sac de dormir va penjat per fora perquè no hi cabia, i em va donant copets darrere els genolls (com es deu dir la part de darrere els genolls?).

Aconsegueixo arribar al centre de Pamplona suada com si hagués vingut a peu des de Barcelona. Em costa una mica, per no dir una hora i mitja, decidir restaurant per dinar, així de bé comença el meu moment de llibertat. Acabo cruspint-me un menú de bar, un estofat de cigrons i un bistec amb patates, pensant que així agafaré energies (com se suposa que he de saber que d’aquí a uns dies frisaré per un plat de verdura bullida i fruita?). I per fi soc al bus que em portarà a Roncesvalles. Sento unes veïnes de seient que comenten que elles comencen a Roncesvalles perquè la primera etapa, la de Saint Jean, és duríssima. Meravellós: jo que em pensava que començava per l’inici i es veu que ja m’estic escaquejant abans de començar.

Tampoc era gaire difícil deduir que em faltava alguna etapa si s’anomena el Camino francès i jo arrencava des d’Espanya.

Al mirar per la finestreta, començo a veure caminants —no dels de Joc de Trons, sinó d’aquells dels quals jo formaré part aviat—. Em recorre un calfred, però no em deixo vèncer per les pors —que són moltes i variades—. Travessem un poble on veig un cavall lligat a l’aparcament d’una casa adossada. Tot molt normal. I per fi, després de molta corba, arribem. Em fixo que tot està ple de pelegrins descansant, parlant a les terrasses dels bars o tirats per la gespa. Ben bé com si Roncesvalles només existís com a punt de partida del Camino, codi de vestimenta xiruques i motxilla. Em dirigeixo a la col·legiata a comprar la credencial i la dona que me la ven em pregunta fins on vull arribar. Com si jo ho sabés. Sospira, em posa el primer segell i em desitja «buen Camino». Aquesta dona ens deu veure com les mestres a les criatures el primer dia de pàrvuls. Tot i que en aquest cas, sabent-nos ja adults, dissimulem les ganes de fotre’ns a plorar. Perquè tothom sap que els adults no han de plorar. Penso que ella, que és just a l’inici, no veu mai el progrés dels pelegrins, la superació. No veu el canvi de mirades, de postura, la victòria contra les pors —almenys tot això és el que fantasiejo que passi—. Ella tan sols veu les mirades dubtoses i perdudes de persones que no sap si seran capaces d’acabar-lo. Suposo que també la ingenuïtat i l’energia d’altres, expectants i encara ignorant les butllofes i altres dificultats que vindran.

Com que jo acostumo a anar a contracorrent, en lloc de quedar-me a dormir a la col·legiata i començar a socialitzar i compartir pors amb totes aquestes persones, decideixo iniciar el Camino ara, poc abans que es faci fosc. Molt llesta no dec ser. He de confessar que en part ho faig pels remordiments de no haver caminat avui, veient tots aquests pelegrins esgotats i plens de fang. Emprenc la marxa i passo pel costat d’un cartell que posa SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA 790. Em faig una selfie feliç. Sort que no soc bona calculant distàncies perquè, si no, m’agafaria un cobriment sabent que pretenc caminar vuit-cents quilòmetres. A veure, de fet no pretenc res més que caminar uns dies, la meva idea és tornar cap a casa quan arribi a Logronyo.

I de sobte estic sola. Sola sola. Enmig d’un bosc. Em giro, però ningú més sembla seguir caminant avui. M’animo —sí, jo soleta— i camino fins al primer poble, i un cop allà em flipo una mica més i continuo fins al segon. I, en aquest, confesso que trec el mòbil i busco allotjament a Booking perquè encara no sé gaire bé com va això dels

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos