L'armadura de la llum

Ken Follett
Autor desconegut

Fragment

 larmadura-llum-epub-4

1

 

 

 

 

Fins aquell dia, la Sal Clitheroe no havia sentit cridar mai el seu marit. D’aquell dia endavant no el va sentir més, si no era en somnis.

Era migdia quan va arribar al camp de la riera. Sabia quina hora era per la qualitat de la llum que lluentejava dèbilment a través dels núvols d’un gris perlat que entelaven el cel. El camp de conreu eren quatre acres plans de fang, limitats per un costat per un corrent d’aigua ràpid i amb un turó baixet a l’extrem meridional. Feia un dia fred i sec, però havia plogut tota la setmana, quan ella va passar pels bassals, esquitxant a cada pas, i el fang enganxós maldava per treure-li les sabates fetes a mà que duia. Costava caminar, però la Sal era una dona alta i forta, que no es cansava fàcilment.

Quatre homes plegaven una collita d’hivern de naps, s’acotaven i arrencaven els tubercles bruns i boteruts, i els llançaven a dins d’uns coves poc fondos anomenats «corves». Quan un cove era ple, l’home el duia al peu del turó i n’abocava els naps en un carro de quatre rodes de fusta de roure massissa. Gairebé havien enllestit la feina, va veure la Sal, atès que en aquella punta del camp ja no hi quedaven naps i els homes treballaven a la vora del turó.

Tots anaven vestits de manera semblant: duien camisa sense coll, uns pantalons que els arribaven als genolls fets a casa per les seves dones i armilles comprades de segona mà o que els rics llençaven. Les armilles no es gastaven mai. El pare de la Sal en tenia una d’elegant, amb doble filera de botons, amb ratlles vermelles i marrons i vores trenades, que algun dandi de ciutat s’havia tret del damunt. Ella no li havia vist portar mai res més, i amb aquella armilla l’havien enterrat.

Com a calçat, els jornalers duien botes de segona mà, adobades mil vegades. Cada home tenia un barret, cadascun diferent: una gorra de pell de conill, un barret de palla d’ala ampla, un barret alt de feltre i un tricorni que potser havia estat d’un ofi­cial de la Marina.

La Sal va reconèixer la gorra de pell. Era del seu marit, en Harry. L’havia feta ella mateixa, quan va enxampar el conill, el va matar amb un cop de roc i el va escorxar i coure en una olla, amb una ceba. Però hauria reconegut en Harry sense el capell, de lluny i tot, per la barba pèl-roja.

El seu marit tenia un cos prim però fibrat, i era més fort del que semblava: omplia el cove amb tants naps com els homes més corpulents que ell. A la Sal, tan sols de mirar aquell cos vigorós a l’altra punta d’un camp enfangat, se li encenia a dins una flama de desig, mig de plaer mig d’emoció, talment com si entrés del fred a la càlida fragància d’un foc de llenya.

Quan travessava el camp va començar a sentir les veus dels homes. Cada pocs minuts es cridaven l’un a l’altre, xerraven un moment i acabaven a riallades. D’allà on era, la Sal no n’entenia les paraules, però s’imaginava quina mena de coses devien dir. Suposava que eren comentaris de to entre agressiu i de broma, coses dels treballadors, insults sense malícia i alguna grolleria per riure, acudits que trencaven la monotonia d’una feina feixuga i repetitiva.

Un cinquè home els vigilava, dret al costat del carro, amb un fuet curt a la mà. Anava més ben vestit, duia un abric de cua blau i botes negres lluents que li arribaven fins als genolls. Es deia Will Riddick, tenia trenta anys i era el fill gran del senyor de Badford. El camp era del seu pare, com també el cavall i el carro. En Will tenia uns cabells negres espessos, tallats a l’altura de la barbeta, i feia cara d’estar empipat. La Sal ja s’afigurava per què. Supervisar la collita de naps no era feina seva —li semblava que fent allò es rebaixava—, però el capatàs del senyor s’havia posat malalt, i la Sal suposava que hi havien enviat en Will per substituir-lo, a desgrat seu.

El fill de la Sal caminava descalç al seu costat, ensopegant pel fanguissar, afanyant-se per no quedar-se enrere, fins que ella es va girar, es va acotar i el va pujar a coll sense esforç, i va conti­nuar caminant amb el nen posat en un braç i el seu cap repenjat a l’espatlla. Agafava aquell cosset prim i càlid una mica més fort del que hauria calgut, tan sols perquè se l’estimava molt.

Prou que hauria volgut més fills, la Sal, però n’havia perdut dos durant l’embaràs i un altre havia nascut mort. Havia deixat d’esperar-ne un altre i s’havia començat a dir que, essent pobres com eren, amb un fill ja en tenien prou. Es desvivia pel nen, segurament massa i tot, ja que sovint una malaltia o un accident s’enduia les criatures, i ella era conscient que si el perdia se li trencaria el cor.

Li havia posat Christopher, però quan el nen aprenia a parlar s’havia escurçat el nom, deixant-lo en Kit, i així és com li deien ara. Tenia sis anys i era menut per a l’edat que tenia. La Sal esperava que creixés i fos com en Harry, prim però fort. Una cosa era segura: havia heretat els cabells pèl-rojos del pare.

Era l’hora de dinar, i la Sal portava un cistell amb formatge, pa i tres pomes pansides. Un tros enllà, darrere seu, hi havia una altra mestressa del poble, l’Annie Mann, una dona vigorosa de la mateixa edat que la Sal, i just de l’altre costat, de dalt del turó, venien dues dones més amb el mateix propòsit, cada una amb una cistella penjada al braç i els fills al darrere. Els homes van parar de treballar agraïts, es van eixugar les mans brutes de fang als pantalons per dirigir-se a la riera, on podien seure damunt del jaç que formava l’herba.

La Sal va arribar al camí i va deixar en Kit a terra amb suavitat.

En Will Riddick es va treure un rellotge penjat amb una cadena de la butxaca de l’armilla i el va consultar arrufant les celles.

—Encara no és migdia —va cridar. La Sal estava segura que era mentida, però ningú altre tenia rellotge—. Continueu treballant, homes —va ordenar. Allò no va sorprendre la Sal. En Will era de mala jeia. El seu pare, l’hisendat, podia ser insensible, però en Will era pitjor—. Acabeu la feina, i després ja prendreu el dinar —va dir. Va posar un to desdenyós quan va pronunciar «el dinar», com si fes fàstics a alguna cosa de les menges dels jornalers. En Will se’n tornaria a la mansió dels senyors, on es cruspiria un rostit amb patates, va pensar ella, i segurament l’acompanyaria amb una gerra de cervesa forta.

Tres dels jornalers es van ajupir per continuar la feina, però el quart, no. Era l’Ike Clitheroe, l’oncle d’en Harry, un home amb barba grisa d’uns cinquanta anys. Amb un to de veu suau va dir:

—Val més que no carreguem massa el carro, senyor Riddick.

—Deixa que sigui jo qui ho decideixi.

—Disculpi’m —va insistir l’Ike—, però el fre està gairebé gastat del tot.

—Al coi de carro no li passa res —va oposar en Will—. L’únic que vols, tu, és plegar aviat. Com sempre.

El marit de la Sal va prendre la paraula. No trigava mai gaire a afegir-se a una discussió.

—Hauria de fer cas de l’oncle Ike —va dir a en Will—. Si no, podria perdre el carro, el cavall i els maleïts naps, també.

Els altres homes van esclafir a riure. Però sempre era una imprudència, bromejar a costa dels senyors o els seus béns, i en Will va fer una expressió sorruda.

—Tanca aquesta boca insolent, Harry Clitheroe —li va engegar.

La Sal va notar que la maneta d’en Kit s’esmunyia dins la seva a poc a poc. El seu pare estava entrant en un conflicte i, tot i ser tan petit, en Kit en copsava el perill.

La insolència era el punt feble d’en Harry. Era honest i molt pencaire, però no creia que els senyors fossin millors que ell. La Sal l’estimava perquè era un home amb amor propi i per la seva manera de pensar independent, però totes dues coses molestaven els senyors, i en Harry sovint tenia problemes perquè s’insu­bordinava. Ara, però, tan sols havia dit el que pensava, res més, i es va posar a treballar una altra vegada.

Les dones van deixar les cistelles a la vora de la riera. La Sal i l’Annie van anar a ajudar els seus homes a collir naps, mentre que les altres dues dones, que eren més grans, es van asseure al costat del dinar.

La feina aviat va estar enllestida.

En aquell moment, era obvi que en Will havia comès un error deixant el carro al peu del turó. L’hauria d’haver fet aturar cinquanta metres més avall del camí, perquè el cavall tingués espai per agafar embranzida abans d’enfilar costa amunt.

—Vosaltres, els homes, empenyeu el carro per darrere per ajudar el cavall a arrencar —els va ordenar després de rumiar un moment. Aleshores va fer un bot cap a dalt del seient, va desplegar el fuet i va cridar—: Arri!

L’euga grisa va estirar amb força.

Els quatre treballadors van anar al darrere del carro i es van posar a empènyer. Els peus els relliscaven sobre el terra enfangat. A en Harry se li van marcar els músculs de l’esquena. La Sal, que era igual de forta que qualsevol d’ells, s’hi va afegir. I també en Kit, que va fer somriure els homes.

Les rodes es van moure, l’euga va acotar el cap i va estirar amb totes les seves forces les corretges de cuir, el fuet va esclafir i el carro va avançar. Els que ajudaven es van quedar enrere, mirant com el carro enfilava costa amunt, però l’euga va alentir el pas, i en Will va cridar cap enrere:

—No pareu d’empènyer!

Tots hi van córrer, van posar les mans al darrere del carro i van continuar fent força. Novament, el carro es va moure més de pressa. Durant uns quants metres, l’euga anava bé, les seves poderoses espatlles estiraven la collera i els tirants de cuir, però l’animal no podia aguantar el pas. El va alentir, i llavors va ensopegar amb el fang relliscós. Semblava que recuperava l’equilibri, però havia perdut l’impuls, i el carro va fer una batzegada i es va aturar. En Will va fuetejar l’animal, i la Sal i els homes van empènyer amb totes les seves forces, però no van poder aguantar el carro, i aquelles rodes de fusta altes a poc a poc van començar a girar cap enrere.

En Will va estirar el fre de mà i a l’acte tots van sentir un espetec molt fort. La Sal va veure els dos trossos d’una sabata de fre que sortien volant de la roda esquerra del darrere. Va sentir que l’Ike deia: «L’hi he dit, a aquest carallot, l’hi he dit!».

Empenyien tant com podien, però el pes els feia recular, i la Sal va tenir el pressentiment molt clar d’un perill imminent. El carro es va anar embalant cap enrere. En Will va bramar:

—Empenyeu, coi de dropos!

L’Ike va treure les mans del darrere del carro i va dir: «No aguantarà!». L’euga va tornar a relliscar, i aquest cop va caure. Algunes parts de l’arnès de cuir es van trencar, l’animal va anar a parar a terra i el carro el va arrossegar costa avall.

En Will va saltar del seient. El carro, ara descontrolat, es va començar a embalar més. Sense pensar-ho, la Sal va agafar en Kit amb un braç i va saltar cap a un costat per apartar-se de les rodes del carro. L’Ike va cridar:

—Sortiu tots del mig!

Els homes es van dispersar just quan el carro es desviava, i llavors es va bolcar cap a un costat. La Sal va veure com el seu marit topava amb l’Ike i com queien tots dos. L’Ike va anar a parar a un voral del camí, però en Harry va quedar estès al davant del carro, que li va caure al damunt, amb el cantell de la caixa de roure feixuga a sobre de la cama.

A l’instant, en Harry va deixar anar un crit.

La Sal va quedar glaçada, amb el cor tenallat per una por freda. En Harry estava ferit, greument ferit. Al primer moment tots es van quedar mirant-lo, esborronats. Els naps del carro van rodolar cap a terra, i alguns van caure a la riera. En Harry bramava amb veu ronca:

—Sal! Sal!

—Traguem-li el carro de sobre, va! —va cridar ella.

Tots van agafar el carro per un costat. El van treure de sobre de la cama d’en Harry, però amb aquelles rodes tan grosses costava molt alçar-lo, i ella va veure que l’havien de tombar cap a les llantes de les rodes per poder posar-lo dret.

—Empenyem-lo per sota amb les espatlles! —va cridar la Sal, i tots van veure que tenia raó. Però la fusta pesava molt, i l’havien d’empènyer des del vessant del turó cap amunt. Hi hagué un moment terrible en què la Sal va témer que no els caigués, i si queia esclafaria en Harry una altra vegada—. Vinga, empenyem! —va cridar—. Tots alhora! —I tots van dir: «Amuuunt!», i tot d’una, el carro es va tombar i va quedar dret; en el moment que les rodes van tocar a terra, es va sentir un soroll molt fort.

Llavors la Sal va veure la cama d’en Harry i va ofegar un crit d’esglai. La tenia esclafada des de la cuixa fins a la canyella. Entre la pell li sobresortia l’os estellat, i els pantalons estaven xops de sang. Ell tenia els ulls aclucats, i dels llavis entreoberts li sortia un gemec esgarrifós. La Sal va sentir que l’oncle Ike murmurava: «Déu meu, salva’l».

En Kit va arrencar a plorar.

Ella també hauria volgut plorar, però es va contenir: havia de buscar ajuda. Qui corria més de pressa? Va resseguir tot el grup amb la mirada, i els seus ulls es van posar en l’Annie.

—Ves al poble, Annie, corre tant com puguis, i ves a buscar l’Alec. —L’Alec Pollock era el cirurgià barber—. Digue-li que vingui a casa nostra. Ell sabrà què cal fer.

—Vigila’m els nens —va dir l’Annie, i va sortir corrent cames ajudeu-me.

La Sal es va agenollar al fang al costat d’en Harry. Ell va obrir els ulls.

—Ajuda’m, Sal —va demanar—. Ajuda’m.

—Et portaré a casa, amor meu —li va dir ella.

Li va passar les mans per sota, però quan va intentar agafar-lo a pols i alçar-li el cos, ell va tornar a cridar. Llavors la Sal va enretirar les mans, alhora que deia:

—Jesús, ajuda’m.

—Vosaltres, torneu a guardar els naps al carro —va sentir ella que deia en Will—. Vinga, espavileu-vos.

—Que algú el faci callar abans no ho faci jo —va dir ella fluixet.

—I l’euga, senyor Riddick? No es pot aixecar? —va preguntar l’Ike. Va fer el tomb al carro per anar a mirar la bèstia, des­viant així l’atenció d’en Will sobre en Harry.

La Sal va pensar: «Gràcies, tu sí que ets llest, oncle Ike».

Llavors es va girar cap al marit de l’Annie, en Jimmy Mann, el que duia el barret de tres pics.

—Ves a la serradora, Jimmy —li va indicar—. Demana’ls que et facin ben de pressa una llitera amb dos o tres taulons amples, perquè hi puguem portar en Harry.

—De seguida! —va fer en Jimmy.

—Ajudeu-me a aixecar aquesta euga —va cridar en Will.

—No es tornarà a aguantar mai dreta, senyor Riddick —el va avisar l’Ike.

—És possible —va dir en Will, al cap d’uns instants.

—Per què no va a buscar alguna arma? —li va preguntar l’Ike—. No deixi que la bèstia pateixi més.

—Sí —va fer en Will, però no se’l veia decidit, i la Sal es va adonar que, malgrat aquelles fanfarronades, estava trasbalsat.

—Prengui un glop de brandi, si en porta l’ampolla a sobre —li va aconsellar l’Ike.

—Bona idea.

—A aquest pobre xicot de la cama trinxada li aniria bé fer un trago. Potser li alleujaria el mal —va apuntar l’Ike mentre l’altre bevia.

En Will no va dir res, però al cap d’uns moments l’Ike va tornar de darrere del carro amb una petaca platejada a la mà. Al mateix temps, en Will se n’anava a pas viu en direcció contrària.

—Ben fet, Ike —li va mormolar la Sal.

L’Ike li va allargar la petaca d’en Will, i ella la va atansar als llavis d’en Harry i n’hi va abocar un rajolí a la boca. Ell va tossir, es va empassar el licor i va obrir els ulls. La Sal n’hi va donar més, i ell s’ho va beure amb avidesa.

—Dona-n’hi tant com puguis —li va dir l’Ike—. No sabem què li haurà de fer l’Alec.

D’entrada, la Sal no va entendre què devia voler dir l’Ike, però llavors va caure que l’home pensava que potser li haurien de tallar la cama.

—Oh, no! —es va plànyer—. Si us plau, Déu meu.

—Tu ves-li donant brandi.

El licor va fer tornar una mica el color a la cara d’en Harry. Amb un murmuri tot just audible, va dir:

—Em fa mal, Sal, molt mal.

—El cirurgià ja ve. —Va ser l’únic que a ella se li va acudir de dir. Se sentia tan impotent que no sabia què es feia.

Mentre s’esperaven, les dones van donar el dinar a la canalla. La Sal va oferir a en Kit les pomes de la cistella. Els homes van començar a recollir els naps escampats i a posar-los de nou a dins del carro. Tard o d’hora ho haurien de fer igualment.

En Jimmy Mann va tornar amb una porta de fusta a l’espatlla, posada precàriament en equilibri. La va deixar a terra no sense treballs, panteixant de l’esforç de traginar aquell objecte tan feixuc a sobre al llarg de gairebé un quilòmetre.

—La porta és per a aquella casa nova que han bastit al costat del molí —va comentar—. Han dit que no la fem malbé. —Va dipositar la porta al costat d’en Harry, en paral·lel al seu cos.

Ara havien de moure en Harry cap al damunt d’aquella llitera improvisada, cosa que li faria mal. La Sal se li va agenollar al costat del cap. L’oncle Ike s’hi va atansar per ajudar, però ella li va indicar amb la mà que s’apartés. Ningú no s’hi miraria tant com ella, a moure’l amb compte. Va engrapar els braços d’en Harry a prop de les espatlles i, de mica en mica, li va fer girar la meitat superior del cos cap a sobre de la porta. Ell no va reac­cionar. El va estirar, centímetre a centímetre, fins que el tors d’en Harry va descansar damunt la porta. Però en acabat li havia de moure les cames. Es va posar dreta a sobre d’ell, cama aquí cama allà, tot seguit es va acotar, el va agafar pels malucs i li va moure les cames cap al damunt de la porta amb un moviment ràpid.

Ell va bramar de dolor per tercera vegada.

El crit es va anar apagant i es va convertir en un sanglot continu.

—Aixequem-lo —va dir ella—. Es va agenollar a tocar d’una cantonada de la porta i tres homes van agafar les altres puntes—. A poc a poc, sense presses —va afegir—. Que no se’ns tombi. —Van subjectar la porta de fusta i la van aixecar gradualment, i de seguida que van poder, s’hi van posar a sota i se la van repenjar a les espatlles—. Esteu a punt? —els va preguntar la Sal—. Procurem anar al mateix pas. Un, dos, tres, som-hi.

Es van dirigir a l’altre costat del camp. La Sal va donar una ullada enrere i va veure en Kit, confós i disgustat, però que la seguia de prop i li portava el cistell. Els dos fills petits de l’Annie anaven al darrere del seu pare, en Jimmy, que duia la cantonada esquerra de darrere de la llitera.

Badford era un poble gran, d’un miler de residents o més, i la casa de la Sal es trobava a un quilòmetre i mig d’allà. Seria un trajecte llarg i lent, anant a peu, però ella sabia tan bé el camí que segurament l’hauria pogut fer amb els ulls aclucats. Havia viscut tota la vida al poble, i els seus pares eren al cementiri del costat de l’església de Saint Matthew. L’única altra població que coneixia era Kingsbridge, i de l’últim cop que hi havia estat ja en feia deu anys. Però Badford havia canviat d’ençà que era petita, i actualment no era tan fàcil anar d’una punta del poble a l’altra. Les idees actuals havien transformat l’agricultura i la ramaderia, i ara pel camí hi havia tanques d’estaques o vegetals. El grup que portava en Harry havia de travessar reixes i caminar per corriols sinuosos entre propietats privades.

Se’ls van afegir homes que treballaven en altres camps, i també dones que sortien de casa per veure què passava, i criatures i gossos; tots els seguien, xerrant entre ells i explicant-se l’accident del pobre Harry i la ferida tan greu que tenia.

Mentre la Sal caminava, ara amb l’espatlla adolorida sota el pes d’en Harry i de la porta, es va recordar que, quan tenia cinc anys —llavors l’anomenaven Sally—, veia el paisatge de fora del poble com una perifèria imprecisa però exigua, si fa no fa com el jardí que envoltava la casa on vivia. En la seva imaginació, el món sencer era tan sols una mica més gran que Badford. La primera vegada que l’havien portat a Kingsbridge, la ciutat li havia semblat desconcertant: milers de persones, carrers atapeïts, parades del mercat plenes a vessar d’aliments, roba i coses de les quals no havia sentit a parlar mai: un lloro, un globus, un llibre per escriure-hi o un plat d’argent. I també la catedral, d’una alçària impossible, una bellesa estranya, freda i silenciosa per dins, evidentment, el lloc on Déu vivia.

En Kit era tan sols una mica més gran del que era ella quan va fer aquell primer viatge tan sorprenent. La Sal va intentar imaginar què devia pensar en Kit en aquell moment. Va suposar que el nen sempre havia vist el seu pare com algú invulnerable —com és normal en la canalla—, i ara mirava de fer-se a la idea d’un Harry estès a la llitera, ferit i impotent. En Kit devia estar espantat i confós, va pensar la Sal. Necessitaria que el tranquil·litzessin, i molt.

Per fi van tenir la casa a la vista. Era una de les llars més senzilles del poble, feta de tova i de les branques i branquillons entreteixits que s’anomenen «canyís». Les finestres disposaven de finestrons, però no de vidre.

—Kit, corre, avança’t i obre’ns la porta —va dir la Sal.

Ell va obeir, per poder fer passar en Harry directament a dins. Tota la gentada es va quedar a fora, però alguns veïns treien el nas per la porta.

L’interior de la casa era una sola estança. Hi havia dos llits, un d’estret i un d’ample; tots dos, plataformes senzilles de taulons sense envernissar, que en Harry havia ajuntat clavant-los amb claus. Cada un estava cobert amb un matalàs de lona farcit de palla.

—Posem-lo al llit gran —va proposar la Sal.

Van abaixar en Harry amb molt de compte, encara estès sobre la porta, i van dipositar la porta damunt del llit.

Els tres homes i la Sal es van redreçar, alhora que es fregaven les mans entumides i estiraven les esquenes adolorides. La Sal va mirar fixament en Harry, pàl·lid i immòbil, que respirava amb dificultat.

—Senyor, no te me l’emportis, si us plau —va xiuxiuejar.

En Kit, que estava davant d’ella, la va abraçar, prement-li la cara al ventre, que era tou des que ell havia nascut. Ella li va acaronar el cap. Li hauria volgut dir unes paraules reconfortants, però no n’hi va venir cap al pensament. Qualsevol cosa que fos veritat espantaria el nen.

Es va fixar que els homes miraven la casa. Era bastant pobra, però les d’ells no devien ser gaire diferents, atès que tots eren jornalers del camp. La roda de filar de la Sal era al mig d’aquell espai. Era de factura preciosa, tallada i polida amb precisió. L’havia heretat de la seva mare. Al costat de la màquina hi havia una petita pila de bobines amb fil acabat de cabdella, esperant que les vingués a buscar el paraire. La roda de filar els permetia comprar alguns productes de luxe: te amb sucre, llet per a en Kit i carn dues vegades per setmana.

—Una Bíblia! —va exclamar en Jimmy Mann quan va clissar l’únic altre objecte car de la casa. El llibre voluminós era al mig de la taula, amb la tanca de bronze tacada de verdet de tan vella i la coberta de cuir malmesa per moltes mans brutes.

—Era del pare —va dir la Sal.

—Però la saps llegir?

—Me’n va ensenyar ell.

Es van quedar impressionats. Ella va suposar que cap d’ells no sabia llegir més de quatre paraules: el seu nom, segurament, i potser els preus anotats amb guix als mercats i les tavernes.

—Potser hauríem de moure en Harry de la porta cap al matalàs, oi? —va dir en Jimmy.

—Hi estaria més còmode —hi va coincidir la Sal.

—I jo estaré més tranquil quan hagi tornat la porta intacta a la serradora.

La Sal se’n va anar a l’altre costat del llit i es va agenollar al paviment de terra. Va estirar els braços per rebre en Harry quan l’enretiressin de la porta. Els tres homes van agafar la porta per l’altre costat.

—A poc a poc, vigileu —va demanar la Sal.

Ells van alçar el seu costat, la porta es va inclinar i en Harry va lliscar una mica i va gemegar.

—Tombeu-la una mica més —els va indicar ella.

Aquest cop, ell va baixar fins a la vora de la fusta. La Sal va fer passar les mans per sota del cos.

—Més —va dir—, i enretireu la porta quatre dits.

Quan en Harry va lliscar avall, la Sal va ficar les mans per sota d’ell, i després la meitat dels braços. Tenia la intenció de mantenir-lo tan quiet com fos possible. Semblava que la cosa anava bé, perquè ell no va fer cap soroll. A la Sal li va venir un pensament fugisser: que aquell silenci era inquietant.

Al final de tot, van estirar la porta una mica massa bruscament, la cama esclafada d’en Harry va anar a parar a sobre del matalàs i es va sentir un copet. Ell va tornar a cridar. Ara la Sal ho va prendre com un bon senyal: en Harry encara era viu.

L’Annie Mann va arribar amb l’Alec, el cirurgià. El primer que va fer ella va ser comprovar que els seus fills estiguessin bé. Tot seguit va mirar en Harry. No va dir res, però la Sal va veure que s’havia quedat corpresa en veure l’aspecte que tenia.

L’Alec Pollock era un home pulcre, que duia un jaqué i uns pantalons vells però ben cuidats. No tenia cap altra formació mèdica que allò que havia après del seu pare, el qual havia tingut el mateix ofici abans que ell, i li havia llegat els ganivets esmolats i els altres estris, que eren tota la qualificació que necessitava un cirurgià.

L’home portava un cofre de fusta petit amb una nansa, i en aquell moment el deixava a terra, a prop de la llar de foc. Tot seguit va donar una ullada a en Harry.

La Sal va estudiar el rostre de l’Alec, cercant-hi algun senyal, però l’expressió d’ell no deixava entreveure res.

—Harry, em sents? Com estàs? —li va preguntar.

En Harry no li va respondre.

L’Alec va girar els ulls cap a la cama esclafada. A sota, el matalàs ara estava amarat de sang. L’Alec va tocar els ossos que sobresortien entre la pell. En Harry va fer un crit feble de dolor, però no va ser tan terrible com els brams d’abans. L’Alec va palpar la ferida amb un dit i en Harry va tornar a cridar. Aleshores, l’Alec li va agafar el turmell i li va aixecar la cama, i en Harry va xisclar a viva veu.

—És greu, oi? —va preguntar la Sal.

L’Alec la va esguardar, dubtant.

—Sí —va respondre, senzillament.

—Què hi podeu fer?

—No puc arranjar els ossos trencats —va contestar ell—. De vegades es pot: si només n’hi ha un de trencat i no s’ha desplaçat gaire, segons com el puc tornar a posar a lloc, el subjecto amb una fèrula i l’hi deixo, a veure si es cura tot sol. Però el genoll és excessivament complex i els danys que han patit els ossos d’en Harry són massa greus.

—Així, què?

—El més perillós és que la ferida es contamini, i que això provoqui la corrupció de la carn. Podria ser fatal. La solució és amputar la cama.

—No —va replicar ella, amb veu tremolosa per la desesperació—. No, no li podeu tallar la cama, ja ha patit prou.

—L’amputació li pot salvar la vida.

—Hi ha d’haver alguna altra solució.

—Puc intentar cauteritzar la ferida —va proposar ell, sense convicció—, però si la cosa no va bé, llavors l’amputació serà l’única manera que se’n surti.

—Proveu-ho, si us plau.

—D’acord. —L’Alec es va ajupir i va obrir el cofre de fusta—. Sal, pots afegir llenya al foc? El necessito ben encès. —La Sal es va afanyar a preparar el foc a sota de la campana de la xemeneia.

L’Alec va treure un bol de terrissa del cofre i una gerra amb tap.

—Suposo que no tens pas brandi, oi? —va demanar a la Sal.

—No —va contestar ella, però llavors es va recordar de la petaca d’en Will. Se l’havia desat dins del vestit—. Sí que en tinc —va dir, i la va treure.

L’Alec va alçar les celles.

—És d’en Will Riddick —es va explicar ella—. L’accident ha estat per culpa d’aquell carallot. Tant de bo se li hagués esclafat a ell, el genoll.

L’Alec va fer com si no hagués sentit l’insult al fill del senyor.

—Fes-n’hi beure tant com puguis. Si perd el coneixement, molt millor.

La Sal es va asseure al llit, al costat d’en Harry, li va alçar el cap i li va abocar un raget de brandi a la boca, mentre l’Alec escalfava oli dins del bol. Quan la petaca va ser buida, a dins l’oli del bol ja pujaven bombolletes, i tan sols de veure-ho, la Sal es va mig marejar.

L’Alec va fer passar un plat pla per sota del genoll d’en Henry. Un públic esborronat ho observava, juntament amb la Sal: els tres treballadors, l’Annie i els seus dos fills i en Kit, empal·lidit per la por.

Quan va arribar el moment, l’Alec va actuar amb mà ràpida i precisa. Valent-se d’unes pinces, va retirar el bol del foc i va abocar el líquid bullent per damunt del genoll d’en Harry, que va proferir el pitjor crit de tots, i a l’acte es va quedar inconscient.

Totes les criatures es van posar a plorar.

Se sentia una pudor repugnant de carn humana socarrada.

L’oli va anar a parar al plat pla de sota de la cama d’en Harry, i l’Alec el va moure, per assegurar-se que l’oli calent li cauteritzava la part de sota el genoll, a fi que la ferida quedés ben segellada. Tot seguit va retirar el plat, va tornar a abocar l’oli a la gerra i la va tapar.

—Enviaré el compte al senyor —va dir a la Sal.

—Espero que us pagui —va fer ella—. Jo no puc.

—Hauria de fer-ho. Els senyors tenen uns deures envers els seus treballadors. Però no hi ha cap llei que l’hi obligui. De tota manera, la cosa és entre ell i jo. Tu no te n’has de preocupar. En Harry no voldrà menjar res, però procura que begui. El millor és el te. La cervesa també va bé, o aigua clara. I tingue’l ben abrigat. —L’Alec va començar a desar els estris al cofre.

—Puc fer alguna altra cosa? —li va demanar la Sal.

—Resa per ell —va respondre l’Alec, arronsant les espatlles.

2

 

 

 

 

L’Amos Barrowfield va veure que alguna cosa no anava a l’hora tan bon punt va tenir Badford a la vista.

Hi havia homes treballant als camps, però no tants com s’esperava. La carretera que entrava al poble era deserta, a banda d’un carro buit. Ni tan sols gossos, no veia.

L’Amos era draper, o viatjant. Per ser exactes, el seu pare era el draper, però l’Obadiah tenia cinquanta anys i sovint respirava amb dificultat, o sigui que era l’Amos qui anava al camp, al davant d’una fila de cavalls de càrrega, a fer la ronda per les cases de pagès. Els cavalls portaven saques de llana crua, la llana obtinguda d’esquilar les ovelles.

La feina de transformar la llana en teles la duien a terme principalment vilatans que treballaven a casa. Primer calia desembullar la llana i rentar-la, i d’això se’n deia cardar la llana. Després la filaven, la transformaven en fils llargs de llana, i cabdellaven els fils en bobines. En darrer lloc, els fils es teixien en un teler i es convertien en unes tires de tela de gairebé un metre d’amplada. La tèxtil era la principal indústria de l’oest d’Anglaterra, i Kingsbridge n’era el centre.

L’Amos s’imaginava que Adam i Eva, després que es mengessin el fruit de l’arbre del coneixement, devien fer aquestes tasques ells mateixos, a fi de fabricar teles i poder cobrir la seva nuesa, encara que a la Bíblia no s’explicava gran cosa de cardar i filar, ni sobre de quina manera Adam devia fabricar un teler.

En arribar a les cases, l’Amos va comprovar que no havia desaparegut tothom. Alguna cosa havia distret els jornalers del camp, però la gent que treballava per a ell sí que eren a les seves cases. Eren retribuïts en funció de la quantitat que produïen, i no es deixaven apartar fàcilment de la feina.

Primer de tot va anar a casa d’un cardador que es deia Mick Seabrook. Amb la mà dreta, en Mick empunyava un raspall gros amb dents de ferro; amb l’esquerra, un bloc de fusta llisa de la mateixa mida; entre l’un i l’altre tenia una tofa de llana crua estirada, que l’home raspallava amb passades enèrgiques, incansables. Quan el garbuix de llana embolicada i bruta, barrejada amb fang, fulles i branquetes, s’havia transformat en un floc de fibres rectes i netes, llavors les cargolava per formar una corda fluixa, el que s’anomenava «metxa».

—Has sentit això d’en Harry Clitheroe? —va ser el primer que en Mick va dir a l’Amos.

—No —va respondre l’Amos—. Acabo d’arribar. Ets el primer que vinc a veure. Què li passa, a en Harry?

—Un carro s’ha escapat avall i li ha esclafat una cama. Diuen que no podrà treballar mai més.

—Quina desgràcia! Com ha estat?

—La gent expliquen coses diferents. En Will Riddick diu que en Harry es feia el gallet, que volia demostrar que podia empènyer un carro ple fins a dalt ell sol. Però l’Ike Clitheroe diu que ha estat per culpa d’en Will, que ha carregat massa el carro.

—La Sal deu estar desfeta. —L’Amos coneixia els Clitheroe. Ells dos s’havien casat per amor, pensava l’Amos. En Harry era un milhomes, però faria el que fos per la Sal. I ella sempre el volia manar, però se l’estimava molt—. Els aniré a veure ara.

Va pagar en Mick, li va deixar més llana per treballar i es va endur una saca de bobines de metxa.

Aviat va descobrir què se n’havia fet, de la gent del poble. Al voltant de la casa dels Clitheroe hi havia una multitud.

La Sal era filadora. A diferència d’en Mick, ella no hi podia dedicar dotze hores al dia, ja que tenia una pila de feines més: confeccionar roba per a en Harry i en Kit, conrear verdures a l’hort, comprar el menjar i preparar els àpats, fer la bugada i netejar la casa, a més d’altres feines domèstiques. L’Amos hauria volgut que ella tingués més temps per filar, ja que el fil anava escàs.

La gent es va apartar per deixar-lo passar. L’Amos era conegut, al poble, i a molts vilatans els proporcionava una feina alternativa a les tasques agrícoles, que estaven mal pagades. Uns quants homes el van saludar calorosament, i un va dir:

—El cirurgià se n’acaba d’anar ara mateix, senyor Barrowfield.

L’Amos va entrar a la casa. En Harry estava estirat al llit, blanc i immòbil, amb els ulls aclucats, respirant amb alenades curtes. Hi havia unes quantes persones dretes al voltant del llit. Quan els ulls de l’Amos es van avesar a la penombra de l’inte­rior, va reconèixer la majoria dels presents.

—Què ha passat? —va inquirir, adreçant-se a la Sal.

—En Will Riddick ha carregat més del compte un carro i se li ha escapat. Els homes han intentat aturar-lo, però a en Harry li ha esclafat una cama —va respondre ella amb el rostre contret pel sentiment d’amargor i de pèrdua.

—Què n’ha dit, l’Alec Pollock?

—Volia tallar-li la cama, però li he demanat que provés de posar-li oli bullent. —La Sal va esguardar l’home inconscient del llit, i va afegir, molt trista—: La veritat és que no crec que li pugui servir ni un tractament ni l’altre.

—Pobre Harry —va dir l’Amos.

—Em penso que es deu estar preparant per travessar el riu Jordà. —La veu se li va esquerdar i es va posar a sanglotar.

L’Amos va sentir una veu infantil i va reconèixer en Kit, que va dir amb una veu aterrida:

—No ploris, mama!

Els sanglots de la Sal es van apagar, i ella va posar una mà a l’espatlla del nen i l’hi va estrènyer.

—D’acord, Kit, no ploraré.

L’Amos no sabia què dir. La seva imaginació havia estat derrotada per aquella escena de profunda tristor domèstica, a la casa austera d’una família pobra.

Així doncs, va fer un comentari trivial.

—Aquesta setmana no t’atabalaré amb feina de filar.

—No, deixa-me’n, si us plau —va dir ella—. Ara vull la feina més que mai. En Harry no pot treballar, o sigui que necessitaré sens falta els diners que trec filant.

Un dels homes va parlar, i l’Amos va reconèixer l’Ike Clitheroe.

—El senyor s’hauria de fer càrrec de vosaltres.

—Hauria —va recalcar en Jimmy Mann—, però això no vol dir que ho faci.

Molts hisendats se sentien responsables de les vídues i els orfes, però no hi havia cap garantia, en aquest sentit, i el senyor Riddick era un home avar.

La Sal va assenyalar la pila de bobines que tenia darrere de la roda de filar.

—Gairebé ja he acabat la de la setmana passada. Et quedes a Badford aquesta nit, oi?

—Sí.

—Faré el que em falta aquesta nit i t’hi portaré abans no te’n vagis.

L’Amos sabia que la Sal treballaria tota la nit, si calia.

—Si n’estàs segura…

—Com de l’Evangeli.

—Entesos. —L’Amos va sortir a fora i va deslligar una saca de l’esquena del cavall del davant. Una filadora podia treballar una lliura de llana al dia, en teoria, però algunes passaven tot el dia a la roda de filar, tot i que la majoria eren com la Sal, que combinaven el filar amb altres tasques.

Va entrar la saca a dins i la va deixar a terra, al costat de la roda. Llavors va donar una altra ullada a en Harry. El ferit no s’havia bellugat. Semblava mort, però l’Amos no havia vist mai morir cap home, de manera que no ho sabia del cert. Es va dir a si mateix que no havia de pensar coses estranyes.

Es va acomiadar.

Se’n va anar a un edifici que no era gaire lluny de casa de la Sal, un estable que en Roger Riddick, el tercer fill de l’hisendat, el petit, havia arreglat per fer-ne un taller. L’Amos i en Roger eren de la mateixa edat, dinou anys, i havien coincidit com a alumnes a l’Escola de Gramàtica de Kingsbridge. En Roger era un alumne aplicat, a qui no interessaven els esports, el beure ni les noies, i li havien fet la vida impossible fins que l’Amos hi havia intervingut per defensar-lo; arran d’això, s’havien fet amics.

L’Amos va trucar a la porta i hi va entrar. En Roger havia millorat l’edifici obrint-hi uns finestrals grans: davant d’una d’ells, a la claror, hi tenia un banc de treball. A les parets, les eines estaven penjades en claus i es veien caixes i pots que contenien cable cargolat, lingots petits de diferents metalls, claus i tornavisos i cola. En Roger era molt afeccionat a fer joguines enginyoses: un ratolí que esgüellava i movia la cua, un cofre amb una tapa que s’obria quan el cadàver s’incorporava… També havia inventat una màquina per desembossar canonades quan el tap era a metres de distància, fins i tot si feia retombs.

En Roger va saludar l’Amos amb un gran somriure i va deixar anar el cisell que en aquell moment feia servir.

—Arribes al moment just! —va dir—. Estava a punt d’anar-me’n a casa a dinar. T’hi apuntes, oi?

—Esperava que m’ho diguessis. Gràcies.

En Roger tenia els cabells rossos i la pell rosada, a diferència del seu pare i dels seus germans, que eren de cabells negres, i l’Amos suposava que es devia assemblar a la seva mare difunta, que havia mort feia anys.

Van sortir del taller i en Roger va tancar la porta amb clau. Mentre anaven a peu a la casa pairal, l’Amos amb la corrua de cavalls darrere seu, van parlar d’en Harry Clitheroe.

—La tossuderia del meu germà, en Will, és el que ha provocat l’accident —va dir en Roger amb tota franquesa.

En Roger ara estudiava al Kingsbridge College, que els monjos d’aquesta població havien fundat a Oxford a l’edat mitjana. Hi havia començat feia unes quantes setmanes, i ara era la primera vegada que tornava a casa. A l’Amos li hauria encantat anar a la universitat, però el seu pare havia insistit que continués el negoci familiar. «Potser les coses canviaran al llarg de les generacions —va pensar—; potser tindré un fill que anirà a Oxford».

—Com és, això de la universitat? —li va preguntar.

—Molt divertit! —va dir en Roger—. Ens ho passem molt bé. Llàstima que he perdut uns quants diners jugant a cartes.

—Em referia als estudis, de fet —va aclarir l’Amos, somrient.

—Ah! Bé, està bé. De moment és força fàcil. No m’entusiasmen gaire la teologia i la retòrica. M’agraden les matemàtiques, però els professors de matemàtiques estan obsessionats amb l’astronomia. Hauria d’haver anat a Cambridge; es veu que allà fan millor les matemàtiques.

—Ho tindré present, quan li toqui al meu fill.

—Que et planteges casar-te?

—No paro de pensar-hi, però no hi ha possibilitats que això passi aviat. No tinc ni un cèntim, i el meu pare no em donarà res fins que no hagi acabat l’aprenentatge.

—No t’hi amoïnis, així tens temps per sortir amb noies.

Sortir amb noies no era l’estil de l’Amos. Va canviar de tema.

—Abusaré de la teva amabilitat i em quedaré a dormir aquesta nit, si et va bé.

—És clar que sí. El pare s’alegrarà de veure’t. S’avorreix amb els seus fills, i tu li caus bé, malgrat que considera que tens unes opinions radicals. S’ho passa bé discutint amb tu.

—No soc cap radical.

—Per descomptat que no. El pare hauria de conèixer alguns dels homes que conec a Oxford. Li farien mal les orelles, si sentís el que pensen.

L’Amos va riure.

—Ja m’ho imagino.

Quan pensava en la vida d’en Roger, que estudiava llibres i debatia entorn d’idees amb un grup de joves brillants, sentia enveja.

La casa pairal era un edifici d’estil jacobí elegant, d’un to rogenc, amb finestres de vitralls fets de petits panells de vidre units amb plom. Van portar els cavalls de l’Amos als estables perquè els abeuressin i després van entrar al vestíbul.

Era una llar només d’homes, i no estava gaire neta. S’hi sentia un cert tuf de bestiar, i l’Amos va clissar la cua d’una rata que s’escapolia per sota d’una porta. Ells dos van ser els primers a entrar al menjador. Al damunt de la llar de foc hi havia un retrat de l’esposa difunta de l’hisendat. El temps i la pols l’havien enfosquit, com si a ningú no li interessés gaire mirar-lo.

El senyor va entrar; era un home corpulent de rostre rogenc, gras però encara vigorós, als cinquanta i tants anys.

—Dissabte hi ha un torneig de boxa a Kingsbridge —va dir amb entusiasme—. La Bèstia de Bristol s’enfrontarà a qualsevol que hi vulgui participar, i ofereix una guinea a l’oponent que aguanti dret quinze minuts.

—Que bé que us ho passareu! —va dir en Roger. La seva família era molt afeccionada als esports, sobretot als combats de boxa i a les curses de cavalls, i més encara si podien apostar sobre el resultat—. A mi m’agrada més jugar a cartes —va dir—. M’agrada calcular les probabilitats.

Aleshores va entrar en George Riddick, el germà del mig. Era més alt que la majoria, de cabells negres i ulls foscos, i s’assemblava al pare, excepte perquè als cabells duia clenxa al mig.

L’últim a arribar va ser en Will, seguit de prop per un majordom que portava una caldereta de sopa fumejant. La flaire li va fer venir salivera, a l’Amos.

A sobre del bufet hi tenien un pernil, formatge i un pa rodó. Es van servir ells mateixos, i el majordom els va omplir els gots de vi.

L’Amos, que sempre saludava els criats, es va adreçar al majordom:

—Hola, Platts, com està?

—Prou bé, senyor Barrowfield —va dir en Platts, de mal humor. No tots els servents corresponien a la cordialitat de l’Amos.

En Will es va posar un tall gruixut de pernil.

—El Lord tinent ha fet una crida a la milícia de Shiring —va anunciar.

La milícia eren les forces de defensa locals. Els reclutes eren escollits per sorteig, i ara com ara, l’Amos se n’havia escapat. D’ençà que se’n recordava, la milícia havia estat inactiva, tret de les sis setmanes d’instrucció, que suposaven acampar als turons del nord de Kingsbridge, fer marxes i situar-se en formació quadrada, i aprendre a carregar i disparar un mosquetó. Pel que semblava, ara això canviaria.

—Jo he sentit dir el mateix —va dir el senyor—, però no tan sols a Shiring. Han mobilitzat deu comtats més.

Era una notícia sorprenent. Quina mena de crisi devia preveure el govern?

—Jo soc tinent, o sigui que ajudaré a organitzar la revista —va fer en Will—. Segurament m’hauré d’estar a Kingsbridge una temporada.

Malgrat que l’Amos, de moment, s’havia escapat de la milícia, el podien reclutar, si es feia una altra lleva. No sabia ben bé quina sensació li produïa allò. No tenia gens de ganes de fer de soldat, però potser seria millor que no pas ser l’esclau del seu pare.

—Quin oficial n’està al comandament? —va demanar el senyor—. No me’n recordo.

—El coronel Henry Northwood —va respondre en Will.

En Henry, el vescomte de Northwood, era el fill del comte de Shiring. Dirigir la milícia havia estat tradicionalment un deure de l’hereu del comtat.

—És evident que el primer ministre Pitt creu que la situació és greu —va dir el senyor.

Van menjar i beure en un silenci reflexiu uns moments, i llavors en Roger va apartar el plat.

—La milícia té dues obligacions: defensar el país d’una invasió i sufocar aldarulls —va dir, pensatiu—. Pot ser que entrem en guerra amb França, no m’estranyaria gens, però fins i tot en cas que sí, els francesos trigarien mesos a preparar una invasió, de manera que tindríem temps de sobres per convocar la milícia. Per tant, no crec que aquesta en sigui la raó. Això és que el govern preveu revoltes. Per què deu ser?

—Prou que ho saps —va dir en Will—. Encara no fa ni una dècada que els americans van enderrocar el rei per crear una república, i en fa tres d’ençà que la xusma de París va assaltar la Bastilla. I que aquell mala peça d’en Brissot va dir: «No podrem estar tranquils fins que tot Europa cremi». La revolució s’escampa com la verola.

—Em sembla que no cal que ens agafi el pànic —va dir en Roger—. Què han fet els revolucionaris, a veure? Si els comparem amb els protestants, per exemple. George, com a pastor protestant, suposo que els ho has de reconèixer, oi?

—A veure quant dura la cosa —va dir en un to aspre en George, que era el rector de Badford.

—Han abolit el feudalisme —va continuar en Roger—, han suprimit el dret que tenia el rei a tancar la gent a la Bastilla sense un judici previ i han instituït una monarquia constitucional, que és el que té la Gran Bretanya.

Tot el que deia en Roger era veritat, però, així i tot, l’Amos pensava que anava errat. Tal com l’Amos ho entenia, a la França revolucionària no hi havia una llibertat real: no hi havia llibertat d’expressió ni de religió. En realitat, Anglaterra era més oberta.

En Will va parlar enfadat, fent un gest emfàtic amb l’índex.

—I què me’n dius, de les massacres de setembre, a França? Els revolucionaris van matar milers de persones. Sense proves, sense jurats ni judicis. «Crec que ets un contrarevolucionari. I tu també». Pam, pam, tots dos morts. Entre les víctimes hi havia criatures!

—Una tragèdia, ho reconec —va dir en Roger—, i una taca en la reputació de França. Però de debò ens pensem que aquí passarà el mateix? Els nostres revolucionaris no assalten presons, sinó que escriuen pamflets i cartes en els diaris.

—Així és com comença la cosa! —En Will va beure un glop de vi.

—Per mi, la culpa és dels metodistes —va opinar en George.

—On tenen amagada la guillotina? —va dir en Roger rient.

En George no li va fer cas.

—A les seves escoles dominicals ensenyen a llegir els nens pobres, després aquesta canalla es fan grans, llegeixen el llibre de Thomas Paine, s’indignen i s’afegeixen a algun club de descontents. La revolta és, per lògica, el pas següent.

El senyor es va girar cap a l’Amos.

—Avui estàs molt callat. Normalment defenses les idees noves.

—No estic segur de les idees noves —va respondre l’Amos—. M’he adonat que paga la pena escoltar la gent, fins i tot els ignorants i els de mentalitat tancada. És més profitós si veuen que t’interessa el que pensen. Així doncs, si els anglesos consideren que caldria canviar el Parlament, crec que hauríem d’escoltar el que tenen a dir.

—Molt ben dit —va fer en Roger.

—Però tinc feina per fer. —L’Amos es va aixecar—. Un cop més, senyor, gràcies per la vostra amable hospitalitat. Ara he de continuar les visites, però si m’ho permeteu, tornaré al vespre.

—És clar que sí! —va dir el senyor.

L’Amos se’n va anar.

Va passar el que quedava del dia visitant els seus artesans de les cases de camp: anava a buscar la feina que havien fet, els pagava i els donava més matèria primera perquè la treballessin. I quan el sol es va pondre, va tornar a la llar dels Clitheroe.

Va sentir la música des de lluny, quaranta o cinquanta persones cantant a plena veu. Els Clitheroe eren metodistes, com l’Amos, i els metodistes no empraven instruments musicals en els oficis religiosos; per compensar-ho, s’esforçaven molt a seguir el ritme, i sovint cantaven a quatre veus. L’himne era Love divine, all loves excelling, una composició popular de Charles Wesley, germà del fundador del metodisme. L’Amos va apressar el pas. L’apassionava el so dels cants sense acompanyament, i es delia per afegir-s’hi.

A Badford hi havia un grup metodista actiu, igual que a Kingsbridge. De moment, el metodisme era un moviment de reforma en el si de l’Església anglicana, encapçalat principalment per clergues anglicans. Ja es parlava d’una ruptura, però la majoria dels metodistes encara prenien la comunió a l’Església anglicana.

Quan va ser-hi més a prop, va veure una munió de gent al voltant de la casa de la Sal i en Harry. Alguns duien torxes enceses per il·luminar-se, i les flames projectaven ombres bellugadisses que ballaven al seu voltant com esperits malignes. El líder no oficial dels metodistes era en Brian Pikestaff, un camperol independent que disposava de trenta acres. Com que era l’amo d’aquella terra, el senyor no li podia impedir que acollís reu­nions dels metodistes al seu graner. Si hagués tingut la terra arrendada, segurament l’haurien desallotjat.

L’himne es va acabar, i en Pikestaff va parlar de l’amor entre en Harry, la Sal i en Kit. Va dir que era amor veritable, el més semblant a l’amor diví que cantava l’himne, encara que aquest fos entre simples mortals. La gent es va posar a plorar.

Quan en Brian va haver acabat, en Jimmy Mann es va treure el barret de tres pics i va començar a resar d’improvís, amb el barret agafat entre les mans. Era la manera de fer habitual en el metodisme. La gent resava, o proposava un himne, sempre que el cor els ho demanava. En teoria, tots eren iguals als ulls de Déu, encara que a la pràctica poques vegades parlava una dona.

En Jimmy va demanar al Senyor que en Harry es curés, perquè es pogués continuar ocupant de la família. Però l’oració va ser interrompuda bruscament. Va comparèixer en George Riddick, amb un fanal a la mà i una creu al pit. Duia la vestimenta completa de clergue: sotana, túnica amb mànigues bufades i birret de Canterbury, quadrat i amb quatre puntes punxegudes.

—Això és indignant! —va cridar.

En Jimmy va fer una pausa, va obrir els ulls, els va tornar a aclucar i va continuar:

—Oh, Déu, pare nostre, escolteu la nostra pregària d’aquest vespre. Et demanem…

—Ja n’hi ha prou! —va bramar en George, i en Jimmy es va veure obligat a parar.

En Brian Pikestaff va intervenir en un to amical.

—Bona tarda, rector Riddick. Ens vol acompanyar en la pregària? Demanem a Déu que curi el nostre germà Harry Cli­the­roe.

—Els clergues són els que convoquen la congregació a resar, no a l’inrevés! —va replicar en George, enfurismat.

—Però vostè no ho ha fet, oi, rector? —va oposar en Brian.

En aquell moment, en George es va quedar perplex.

—No ens ha convocat a resar per en Harry, que ara, mentre parlem, es troba a la riba d’aquell gran riu fosc, esperant a saber si la voluntat de Déu és que el travessi aquesta nit, cap a la presència divina. Si ens hagués avisat, rector, hauríem vingut de bon grat a l’església de Saint Matthew a resar amb vostè. Però no ens ha convocat, i per això som aquí.

—Sou gent de poble ignorants —li va etzibar en George, indignat—. I per això Déu disposa un clergue per damunt vostre.

—Ignorants? —Era una veu de dona, i l’Amos va identificar l’Annie Mann, una de les seves filadores—. No ho som tant per fer bolcar un carro ple de naps —va dir.

Es van sentir crits de suport i algunes riallades esparses.

—Déu us ha fet subordinats dels que saben més que vosaltres, i el vostre deure és obeir l’autoritat, i no desafiar-la.

Es va fer un silenci breu, i llavors tothom va sentir un crit ronc, fort, agònic, procedent de dins la casa.

L’Amos se’n va anar cap a la porta i va entrar a la casa.

La Sal i en Kit estaven agenollats a l’altre costat del llit, amb les mans unides en oració. El cirurgià, l’Alec Pollock, dret al cap del llit, tenia el canell d’en Harry a la mà.

En Harry va fer un altre gemec ronc.

—Se’ns en va, Sal. Ens deixa —va dir l’Alec.

—Déu meu —es va plànyer la Sal, i en Kit es va posar a plorar.

L’Amos es va quedar quiet i callat a la porta, observant.

—Se n’ha anat, Sal —va dir l’Alec, al cap d’un minut.

La Sal va envoltar en Kit amb un braç i van plorar junts.

—Si més no, ja no patirà més. Ara ja és amb Jesús Nostre Senyor —va dir l’Alec.

—Amén —va afegir l’Amos.

3

 

 

 

 

Als jardins del palau del bisbe, on antigament —segons la llegenda de Kingsbridge— els monjos havien conreat mongetes i cols, l’Arabella Latimer havia creat un jardí de roses.

La seva família se n’havia sorprès. Ella no havia mostrat mai gens d’interès per conrear res. Les seves obligacions sempre estaven orientades envers el seu marit, el bisbe: portar la casa, organitzar sopars per a alts clergues i altres prohoms del comtat, a banda de mostrar-se al seu costat amb vestits sumptuosos però decorosos. Tot d’un plegat, un dia va anunciar que volia plantar rosers.

Allò era una idea nova que havia despertat la imaginació d’algunes dames que seguien la moda. No era ben bé una dèria, però s’havia posat de moda, i l’Arabella havia llegit sobre el tema a The Lady’s Magazine i aquella idea l’havia seduït.

La seva única filla, l’Elsie, no s’esperava que aquell entusiasme li durés gaire. S’afigurava que la seva mare aviat es cansaria d’acotar-se i cavar, de regar i adobar, i de la terra que es ficava a sota de les ungles i que no es podia netejar mai del tot.

—Nou dies, li durarà la fal·lera, recorda’t del que et dic —havia rondinat el bisbe, l’Stephen Latimer, i s’havia posat a llegir una altra vegada The Critical Review.

Tots dos s’havien equivocat.

Quan l’Elsie va sortir a dos quarts de nou del matí buscant la mare, la va trobar al jardí, amb un jardiner al seu costat, apilant fem de l’estable al voltant del peu de les plantes mentre l’aiguaneu humida els queia damunt del cap. En veure l’Elsie, l’Arabella va dir, girant el cap enrere: «És per protegir-los de les glaçades», i va continuar feinejant.

A l’Elsie allò li va fer gràcia. Dubtava que mai abans la seva mare hagués agafat una pala.

Va mirar al seu voltant. Els rosers tan sols eren branques nues, ara a l’hivern, però la forma del jardí ja es distingia. S’hi entrava per un arc de branques trenades que a l’estiu aguantava un devessall de rosers enfiladissos. L’arc donava a un quadrat de rosers baixos que esclatarien amb uns colors llampants. Més enllà, una gelosia clavada en un pany de mur mig desfet construït per aquells monjos, potser per protegir l’hort, feia de suport a algunes plantes enfiladisses que creixien com les males herbes quan feia bo, i que es cobrien de flors, talment com esquitxos de tons vius, com si els àngels del Cel no haguessin anat gaire amb compte i haguessin vessat pintures de diferents colors.

Des de feia molt de temps, l’Elsie tenia la sensació que la vida de la seva mare era buida, depriment, però hauria volgut que trobés una afició més profitosa que no pas fer un jardí. Tanmateix, l’Elsie era una idealista i una intel·lectual, mentre que l’Arabella no era ni una cosa ni l’altra. Tot tenia una raó de ser, deia el seu pare, citant l’Eclesiastès, i hi havia un moment per a cada activitat, sota el cel. Les roses portaven alegria a la vida de l’Arabella.

Feia fred, i l’Elsie tenia una cosa important a dir.

—En tens per a gaire estona? —li va demanar.

—Gairebé ja he acabat.

L’Arabella tenia trenta-vuit anys, era molt més jove que el seu marit i encara feia molt de goig. Era alta i esvelta, amb una cabellera de color castany clar, amb matisos rogencs. Tenia el nas pigat, cosa que la gent considerava un defecte, però la veritat és que en ella era un toc encisador. L’Elsie era diferent de la mare, tant per l’aspecte físic com de caràcter —tenia els cabells foscos i els ulls de color avellana—, però la gent deia que el seu somriure era preciós.

L’Arabella va allargar la pala al jardiner i les dues dones es van afanyar a entrar a casa. L’Arabella es va treure les botes i la capa, mentre l’Elsie s’eixugava amb compte els cabells humits amb una tovallola.

—Ara al matí preguntaré al pare per l’escola dominical —va dir l’Elsie.

Era el seu gran projecte. L’esborronava veure com era tractada la mainada a la seva població natal. Sovint començaven a treballar als set anys, catorze hores diàries de dilluns a divendres, i dotze els dissabtes. La majoria tan sols aprenien a llegir o escriure unes quantes paraules. Necessitaven una escola dominical.

El seu pare n’estava al corrent i no semblava que li importés. Això no obstant, ella tenia un pla per convèncer-lo perquè l’ajudés.

—Espero que estigui de bon humor —va dir la mare.

—Tu em donaràs suport, oi?

—És clar que sí. Crec que és un gran pla.

L’Elsie volia alguna cosa més que un comentari vague de bona voluntat.

—Ja sé que no ho acabes de veure clar, i si us plau, no et sàpiga greu que t’ho demani, però et podries guardar els dubtes, tan sols avui?

—És clar, filla. No tinc tan poc tacte, ja ho saps.

L’Elsie no ho sabia pas, això, però no ho va dir.

—El pare hi posarà traves, però ja me n’ocuparé jo. Només vull que de tant en tant diguis fluixet: «Tens raó», «Bona idea» i coses per l’estil.

A l’Arabella semblava que li feia gràcia i que tan sols la molestava una mica la insistència de la filla.

—Bonica, he entès el missatge, no t’amoïnis. Ets com una actriu, no vols crítiques afinades, sinó un públic que t’aplaudeixi.

Ho havia dit en to irònic, però l’Elsie va fer veure que no se n’havia adonat.

—Gràcies —va dir.

Van entrar al menjador. Els criats estaven en fila en un costat de l’estança, per ordre de precedència: primer els homes —el majordom, el mosso de quadra, el criat i l’enllustrador— i després les dones —la majordoma, la cuinera, dues minyones i la rentaplats—. La taula estava parada amb plats de porcellana, de l’estil florit llavors en voga que es deia chinoiserie.

Al costat del lloc del bisbe descansava un exemplar de The Times de feia dos dies. Trigava un dia a arribar de Londres a Bristol, per la carretera de peatge, i un altre dia per arribar a Kingsbridge, per camins rurals coberts de fang i plens de sots i roderes. Aquella velocitat semblava un miracle a les persones de l’edat del bisbe, que es recordaven de quan es trigava una setmana a fer aquell trajecte.

El bisbe va entrar. L’Elsie i l’Arabella van enretirar les cadires i es van agenollar a la catifa, amb els colzes posats als seients i les mans juntes. La tetera va xiular quan ell va resar les oracions amb aire reverent però lleuger, impacient per menjar-se la cansalada. Un cop dit l’últim «amén», els servents van tornar a la feina, i de seguida van portar el menjar de la cuina.

L’Elsie va prendre una mica de pa amb mantega i uns quants glopets de te i va esperar el moment adient. Es notava neguitosa. Volia l’escola dominical tant sí com no. Li trencava el cor, que tants infants de Kingsbridge fossin ignorants del tot. Discretament, va estudiar el pare mentre menjava, sospesant si estava de bon humor o no. Ell tenia cinquanta-cinc anys, els cabells grisos i esclarissats. Anys enrere, la seva figura era imponent: l’home era alt i ample d’espatlles —l’Elsie a penes ho recordava—, però li agradava massa menjar, i ara pesava molt, tenia la cara rodona, una cintura enorme i era carregat d’espatlles.

Quan el bisbe va estar agradablement tip de torrades i te, i abans que obrís The Times, la minyona, la Mason, va entrar amb una gerra de llet acabada de munyir i l’Elsie va fer el gest. Va moure el cap lleument en direcció a la Mason. Era un senyal convingut, i la Mason ja sabia què havia de fer.

—Hi ha una cosa que us vull preguntar, pare —li va dir l’Elsie. Sempre era millor formular qualsevol cosa que tingués a dir com una petició d’un aclariment: al bisbe li agradava explicar coses; en canvi, no li agradava que li diguessin què havia de fer.

Ell li va fer un somriure bondadós.

—Digues.

—La nostra ciutat és prestigiosa en l’àmbit de l’educació. La biblioteca de la vostra catedral atreu erudits de tot Europa occidental. L’Escola de Gramàtica de Kingsbridge és cèlebre arreu del país. I, evidentment, hi ha el Kingsbridge College, a Oxford, on vós mateix vau estudiar.

—És ben cert, filla, però ja ho sé tot això.

—I tot i amb això, fallem.

—I ara!

L’Elsie va dubtar, però ara ja havia començat. Amb el cor bategant-li fort, va cridar:

—Mason, vine, si us plau.

La Mason va entrar portant un nen petit, de deu o onze anys, brut com una guilla. Amb ell va entrar una fortor desagradable al menjador. Curiosament, el nen no es veia gens intimidat per aquell entorn.

—Vull que conegueu en Jimmy Passfield —va dir l’Elsie al pare.

El vailet va enraonar amb l’arrogància d’un duc, per bé que no amb la mateixa gramàtica.

—M’han promès salsitxes amb mostassa, però encara no’n vec cap.

—Què diantre és, això? —va saltar el bisbe.

L’Elsie va resar perquè el pare no s’enfurismés.

—Si us plau, pare, escolteu-me un parell de minuts. —Sense esperar el seu consentiment, es va girar cap al nen i va dir—: Saps llegir, Jimmy? —Va aguantar la respiració, ja que no estava segura de què diria el menut.

—A mi no em cal llegir —va respondre el nen en un to desafiador—. Ja ho sé tot. Us puc dir les hores del cotxe cada dia de la setmana sense mirar el tros de paper que hi ha clavat a la fonda Bell.

El bisbe va gargamellejar, però l’Elsie no en va fer cas i va formular la pregunta clau.

—Coneixes Jesucrist?

—Jo conec tothom, i a Kingsbridge no hi ha ningú que es digui així. Ho juro. —Va picar de mans un cop i va escopir cap al foc.

El bisbe es va quedar astorat, però no va dir res, tal com l’Elsie s’esperava.

—Hi ha un gavarrer de Combe que puja pel riu de tant en tant, es diu Jason Cryer. —Va apuntar un dit, amb gest admonitori, a l’Elsie—. M’hi jugo el que vulguis que vas sentir el nom malament.

L’Elsie va continuar.

—Vas a l’església?

—Hi vaig anar una vegada, però no em van voler donar gens de vi, o sigui que vaig tocar el dos.

—No vols que et perdonin els pecats?

En Jimmy ara es va indignar.

—Jo no he comès mai cap pecat, mai, i aquell porcell que li van robar a la senyora Andrews, al carrer del Pou, no tenia res a veure amb mi, jo ni tan sols hi era.

—D’acord, d’acord, Elsie, ja m’ho has deixat clar. Mason, emporta’t aquest nen.

—I dona-li salsitxes —va afegir l’Elsie.

—Amb mostassa —va apuntar en Jimmy.

—Amb mostassa —va repetir l’Elsie.

La Mason i en Jimmy se’n van anar.

L’Arabella va picar de mans i es va posar a riure.

—Quin marrec tan murri! No té por de ningú!

—No és un cas a part, pare —va dir l’Elsie, seriosa—. La meitat de la mainada de Kingsbridge són iguals. No han entrat mai en una escola, i si els seus pares no els fan anar a l’església, no aprenen res de la religió cristiana.

El bisbe estava visiblement afectat.

—Però que potser et penses que hi puc fer alguna cosa?

Aquest era el moment al qual ella havia volgut arribar.

—Alguns vilatans parlen d’organitzar una escola dominical. —Això no era veritat del tot. L’escola era idea de l’Elsie, i tot i que hi havia algunes persones que li donaven suport, segurament allò no es faria realitat sense ella. Però l’Elsie no volia que ell sabés com de fàcilment ho podia evitar.

—Però ja tenim escoles per als nens petits al poble. Crec que la senyora Baines ensenya bons principis cristians al carrer del Peix, encara que dubto d’aquell lloc de Loversfield, on els metodistes fan anar els seus fills.

—Aquestes escoles cobren una tarifa, és clar.

—Com podrien funcionar, si no?

—Jo parlo d’una escola gratuïta per a infants pobres els diumenges a la tarda.

—Ja ho entenc. —Ara rumiava objeccions, tal com l’Elsie sabia—. I on es faria?

—A la llotja de la llana, potser. El diumenge no es fa servir mai.

—Et penses que l’alcalde permetria que l’espai de la llotja de la llana s’utilitzés per als fills dels pobres? A la meitat ni tan sols els ensenyen com cal a casa. Però si fins i tot a la catedral he vist… Res, tant se val.

—Estic segura que es poden controlar, aquells vailets. Però si no podem disposar de la llotja de la llana, hi ha altres possibilitats.

—I qui els ensenyaria?

—S’hi han ofert uns quants voluntaris, entre ells l’Amos Barrowfield, que va anar a l’Escola de Gramàtica.

—Ja em pensava que l’Amos hi tindria alguna cosa a veure —va dir fluixet l’Arabella.

L’Elsie es va enrojolar i va fer com si no l’hagués sentit.

El bisbe va fer cas omís del murmuri de l’Arabella i no es va adonar que a l’Elsie li havien pujat els colors.

—El jove Barrowfield és metodista, crec.

—El canonge Midwinter en serà el patrocinador.

—Un altre metodista, malgrat que és canonge de la catedral.

—M’han demanat que me’n faci càrrec, i jo no soc metodista.

—Tu, a càrrec de l’escola! Ets massa jove.

—Tinc vint anys i prou formació per ensenyar a llegir la mainada.

—Això no m’agrada —va dir el bisbe en to rotund.

Aquesta resposta no va agafar per sorpresa l’Elsie, per bé que aquell to definitiu la va desanimar. Ja s’esperava que el bisbe no hi donaria el vistiplau, i tenia un pla per convèncer-lo.

—Per què dimoni no us agrada?

—Mira, filla, per a les classes treballadores no és bo aprendre a llegir i escriure —li va dir, passant a un to paternal, el de l’home gran impartint saviesa al jovent utòpic—. Els llibres i els diaris els omplen el cap d’idees només mig enteses. I aleshores se senten descontents amb la posició a la vida que Déu ha ordenat per a ells. Es fan idees absurdes sobre la igualtat i la democràcia.

—Però haurien de llegir la Bíblia.

—Encara pitjor! Entenen malament les escriptures i acusen l’Església establerta de falsa doctrina. Es converteixen en dissidents i inconformistes, i llavors volen muntar les seves pròpies esglésies, com els presbiterians i els congregacionalistes. I els metodistes.

—Els metodistes no tenen pas les seves pròpies esglésies.

—Tu, espera’t.

El seu pare hi tenia traça, en l’estira-i-arronsa de les discus­sions: n’havia après a Oxford. Normalment, a l’Elsie li agradaven aquests reptes, però aquest projecte era massa important perquè la derrotessin pels punts del debat. Ara bé, tenia preparada una altra visita, que potser podria fer canviar de parer el seu pare, i ella havia de continuar la discussió fins que ell comparegués.

—Pare, no creieu que llegir la Bíblia ajudaria els treballadors a resistir-se als falsos profetes?

—És molt millor que escoltin els clergues.

—Però no ho fan, o sigui que és un consell de perfecció.

L’Arabella va riure.

—Vosaltres dos —va dir— discutiu com un whig i un tory. No parlem de la Revolució Francesa! És una escola dominical, amb la mainada asseguda a terra, apuntant el seu nom en pissarres i cantant We’re marching to Zion.

La minyona va treure el nas per la porta.

—Ha vingut el senyor Shoveller, senyor bisbe —va dir.

—Shoveller?

—El teixidor —va dir l’Elsie—. Li diem Spade. Ha portat una peça de tela per a mi i per a la mare, perquè la mirem. —Es va girar cap a la minyona—. Fes-lo passar, Mason, i serveix-li una tassa de te.

Un teixidor estava uns quants graons més avall en l’escala social que la família del bisbe, però l’Spade era encantador i tenia bones maneres: havia estat autodidacte pel que feia al comportament de saló, a fi de poder vendre a l’alta societat. Va entrar portant un rotlle de tela. Atractiu però amb unes faccions rudes, amb uns cabells rebels i un somriure seductor, sempre anava ben vestit, amb peces de roba fetes amb les seves teles.

—No volia pas interrompre’ls mentre esmorzen, senyor bisbe —va dir, després d’inclinar-se.

L’Elsie es va adonar que al seu pare allò no li feia gaire el pes, però l’home va fer veure que no li sabia greu.

—Passi, senyor Shoveller, si us plau.

—És molt amable, senyor. —L’Spade es va quedar dret on tots el podien veure i va desplegar una peça de roba—. Això és el que la senyoreta Latimer tenia interès a veure.

A l’Elsie no li interessava gaire la roba; igual com les roses de la seva mare, era una cosa massa frívola perquè li cridés l’atenció, però fins i tot a ella la van sorprendre els colors preciosos de la tela, un to rogenc terrós i un groc mostassa fosc, en un estampat de quadres subtils. L’Spade va fer el tomb a la taula i va sostenir la tela davant de l’Arabella, amb compte de no tocar-la.

—No tothom pot dur aquests colors, però per a vós són perfectes, senyora Latimer —va dir.

Ella es va aixecar i es va mirar al mirall de sobre de la llar de foc.

—Oh, sí —hi va coincidir—. Em sembla que em queden bé.

—Aquesta tela és una barreja de seda i llana merina —va comentar l’Spade—. Molt suau, toqueu-la. —L’Arabella, obe­dient, va acaronar la tela—. És càlida, però lleugera —va afegir l’Spade—. Perfecta per a un abric o una capa de primavera.

Devia ser cara, també, va pensar l’Elsie, però el bisbe era ric i no semblava que mai li sabés greu que l’Arabella es gastés els seus diners.

L’Spade se’n va anar cap al darrere de l’Arabella i li va posar la tela damunt de les espatlles. Ella se la va recollir al voltant del coll i es va mig girar cap a la dreta, i després cap a l’esquerra, per veure’s des de diferents angles.

La Mason va atansar a l’Spade una tassa de te. Ell va deixar el rotlle de tela damunt d’una cadira, a fi que l’Arabella pogués continuar mirant-se, i llavors es va asseure a la taula a prendre el te.

—Ara comentàvem la idea d’una escola dominical gratuïta per als fills dels pobres —va dir l’Elsie.

—Em sap greu haver-vos interromput.

—No, i ara. M’interessaria saber què n’opina.

—Crec que és una idea esplèndida.

—Al pare li fa por que la mainada sigui adoctrinada en el metodisme. El canonge Charles la patrocinaria i l’Amos Barrowfield ajudaria a ensenyar-los el metodisme.

—El senyor bisbe és savi —va dir l’Spade.

Se suposava que havia de donar suport a l’Elsie, i no al bisbe.

—Jo soc metodista, de fet —va continuar l’Spade—, però crec que als infants se’ls haurien d’ensenyar les veritats bàsiques i no atabalar-los amb subtileses doctrinals.

Era un argument senzill i bo, però l’Elsie veia que el seu pare no s’havia immutat.

—Però si tota la gent que s’implica en aquesta escola és metodista, Elsie —va continuar l’Spade—, l’Església anglicana hauria de crear la seva escola dominical, per oferir-hi una alternativa.

El bisbe, acoquinat, va deixar anar un soroll greu. No ho havia vist venir, això.

—I estic segur que a molts vilatans els encantaria la idea que als seus fills els expliqués històries de la Bíblia el bisbe en persona —va afegir l’Spade.

L’Elsie per poc no es posa a riure. La cara del seu pare era la viva imatge de l’espant. Al bisbe li repugnava la idea d’haver d’explicar històries de la Bíblia als fills bruts dels pobres de Kingsbridge.

—Però, Spade, jo estaré a càrrec de l’escola, de manera que em puc assegurar que als infants els ensenyin només aquells elements de la nostra fe que l’Església anglicana i els reformistes metodistes tenen en comú.

—Ah! En aquest cas, retiro el que he dit. I de passada, que consti que crec que serà una mestra fantàstica.

—Bé, tira endavant l’escola dominical, si creus que realment s’ha de fer —va dir el bisbe, visiblement alleujat—. Jo m’he d’ocupar de les meves obligacions. Que passi bon dia, senyor Shoveller. —I se’n va anar de la sala.

—Elsie, això ho has planejat tu? —va preguntar l’Arabella.

—Sí, és idea meva. I gràcies, Spade, ha estat brillant.

—Ha estat un plaer. —Es va girar cap a l’Arabella—. Senyora Latimer, si us voleu fer alguna peça amb aquesta tela tan preciosa, la meva germana estarà encantada de confeccionar-vos-la.

La germana de l’Spade, la Kate Shoveller, era una cosidora excel·lent i tenia una botiga al carrer de Dalt, que portava amb una altra dona, la Rebecca Liddle. Tenien roba de moda i la botiga els anava bé.

L’Elsie volia recompensar l’Spade pel favor que li havia fet.

—Li hauries d’encarregar un abric, et quedaria de meravella —va dir a la mare.

—Em sembla que l’hi encarregaré —va dir l’Arabella—. Si us plau, digui a la senyoreta Shoveller que passaré per la botiga.

—Serà un plaer, és clar —va respondre l’Spade, inclinant-se.

4

 

 

 

 

La nit abans del funeral, la Sal estava al llit desperta, tan aviat plorant per en Harry com patint per com tiraria endavant sense el seu sou.

El cos d’ell era a l’església freda, embolicat amb una mortalla, i la Sal tenia tot el llit per a ella sola. El notava buit i no parava de tremolar. L’última vegada que havia dormit sola havia estat la nit abans de casar-se amb en Harry, feia vuit anys.

En Kit era al llit petit, i per la manera com respirava, la Sal sabia que estava adormit. Si més no, ell havia pogut oblidar la pena adormint-se.

Colpida per records agredolços i pel neguit pel futur, es va anar endormiscant a estones, fins que va veure la claror al voltant dels finestrons, i llavors es va llevar i va encendre el foc. Es va asseure a la roda de filar fins que en Kit es va despertar. Aleshores va preparar l’esmorzar: pa amb llard i te. Aviat seria massa pobra per poder comprar te.

El funeral es faria a la tarda. La camisa d’en Kit era molt prima de tan gastada, i estava tan esquinçada que no es podia sargir. La Sal no volia que el nen fes mala fila, aquell dia. Tenia una camisa vella d’en Harry que podia retocar per enxiquir-la, o sigui que es va asseure a tallar i cosir.

Quan ja acabava va sentir trets. Devia ser en Will Riddick, que caçava perdius al camp del molí. Ell era responsable que ella de cop i volta fos pobra. Havia de fer-hi alguna cosa. La ràbia li va pujar per la gola i va decidir encarar-s’hi.

—Queda’t aquí —va dir a en Kit—. Passa l’escombra. —La Sal va sortir a fora en un matí fred.

En Will encara era al camp amb el seu setter blanc i negre. Quan ella se li va atansar per darrere, del bosc proper es va alçar un estol d’ocells. En Will els va seguir amb l’escopeta i va disparar dos trets. Tenia bona punteria, i dos ocells van caure a terra fent giravoltes, ocells grisos amb les ales ratllades, de la mida dels coloms, si fa no fa. D’entre els arbres va sortir un home, i la Sal va reconèixer els cabells llisos i el cos esprimatxat d’en Platts, el majordom de la casa pairal. Evidentment, l’home espantava els ocells per a en Will.

El gos va arrencar a córrer cap on havien caigut. Va tornar amb un d’ells, i després amb el segon.

—Una altra vegada! —va cridar en Will a en Platts.

Aleshores la Sal ja havia arribat a l’indret on era en Will.

Es va recordar a si mateixa que no en trauria res, d’insultar els que tenien el poder. Alguna vegada se’ls podia persuadir, entabanar, o fins i tot fer-los avergonyir per aconseguir que fessin el correcte, però no se’ls podia convèncer amb amenaces. Si s’intentava forçar la qüestió, ells encara s’entossudien més a fer la seva.

—Què vols? —li va engegar en Will en un to aspre.

—Necessito saber què fareu per mi… —I va afegir—: senyor —una mica massa tard.

Ell va tornar a carregar l’escopeta.

—Per què hauria de fer res per tu?

—Perquè en Harry treballava per a vós. Perquè vau carregar massa el carro. Perquè no vau voler fer cas de l’avís de l’oncle Ike. Perquè vau matar el meu marit.

—Allò va ser per culpa seva i prou —va oposar en Will, que s’havia posat vermell.

Ella es va obligar a adoptar un to de veu suau i raonable.

—Algunes persones potser es creuran el que heu dit, però vós sabeu la veritat. Vós hi éreu. I jo, també.

En Will es va quedar dret com si res, aguantant l’escopeta una mica fluixa, però encarada cap a ella. La Sal no tenia cap dubte que l’amenaça era intencionada, però no creia que en Will pitgés el gallet. Costaria fer veure que havia estat un accident, tan sols dos dies després que li hagués mort el marit.

—Suposo que vols una almoina —va dir.

—Vull el que m’heu pres: el sou del meu marit, vuit xílings per setmana.

Ell va fer veure que allò li feia gràcia.

—No em pots obligar a pagar-te vuit xílings per setmana. Per què no et busques un altre marit? —La va repassar de cap a peus, arrufant el nas pel vestit de color gris i les sabates fetes a casa—. Algú hi ha d’haver que et vulgui.

No es va sentir insultada. La Sal sabia que els homes la trobaven atractiva. El mateix Will l’havia mirat amb els ulls plens de desig més d’una vegada. Això no obstant, no es podia imaginar casar-se una altra vegada.

Però ara no li convenia treure aquest argument.

—Si això passa, em podeu deixar de pagar —va optar per dir.

—No penso començar.

Es va sentir un batre d’ales quan els ocells es van tornar a alçar, i ell va fer mitja volta i va disparar. Dues perdius més van caure a terra. El gos en va portar una i se’n va tornar a buscar l’altra.

En Will va recollir la perdiu que tenia als peus.

—Té —va dir a la Sal—. Agafa una perdiu.

Tenia sang al pit, de color gris clar, però encara era viva. La Sal es va sentir temptada d’agafar-la. Amb una perdiu podia fer un bon sopar per a en Kit i per a ella.

—Com a compensació pel teu marit, si fa no fa està a l’altura.

Ella va ofegar un crit, com si ell li hagués clavat un cop de puny. No va poder recuperar l’alè per articular res. Com gosava dir que el seu marit valia el mateix que una perdiu? Tenallada per la ràbia, va fer mitja volta i se’n va anar a pas viu, deixant-lo amb la perdiu a la mà.

La Sal treia foc pels queixals, i si s’hagués quedat més estona amb ell, hauria dit algun disbarat.

Va travessar el camp picant fort de peus a terra, en direcció a casa, però llavors va canviar de parer i va decidir anar a veure el senyor. No era pas un príncep encantador, però tampoc tan malànima com el seu fill. I alguna cosa havien de fer per ella.

La porta principal de la casa dels senyors estava prohibida als vilatans. La Sal va tenir la temptació de trencar aquella norma, però va dubtar. No volia entrar per la porta del darrere i trobar els servents, ja que li insistirien que s’esperés mentre preguntaven al senyor si la volia rebre, i la resposta podia ser que no. Però hi havia una porta lateral que la gent del poble feia servir quan hi anaven a pagar els arrendaments. Ella sabia que la porta conduïa, a través d’un passadís curt, a la sala principal i a l’estudi del senyor.

Va fer el tomb a la casa fins a un costat i va provar d’obrir la porta. No estava tancada amb clau.

Va entrar.

La porta de l’estudi era oberta i se sentia olor de fum de tabac. La Sal va mirar a dins i va veure el senyor assegut a l’escriptori, fumant amb pipa mentre escrivia en un llibre de comptabilitat. Va trucar a la porta.

—Disculpeu-me, senyor —va dir.

L’home va alçar els ulls i es va treure la pipa de la boca.

—Què hi fas, tu, aquí? —li va etzibar, empipat—. Avui no és dia d’arrendaments.

—La porta del costat no estava tancada amb clau i necessito parlar amb vós urgentment. —Va entrar a l’estudi i va tancar la porta.

—Hauries d’haver passat per la porta del servei. Qui et penses que ets?

—Senyor, he de saber què fareu per mi, ara que he perdut el marit. Tinc un fill que he d’alimentar i de vestir.

Ell va dubtar. La Sal pensava que el senyor Riddick defugiria la seva responsabilitat, si podia. Però s’imaginava que tenia un pes a la consciència. En públic negaria que en Will tingués la culpa de la mort d’en Harry. Però ell no era tan mal home com el seu fill. La Sal va clissar una ombra d’indecisió i de vergonya en el seu rostre rubicund. Tot seguit va semblar que se li enduria el cor.

—Justament per això hi ha l’Ajut als Pobres.

Els caps de família del poble pagaven un tant cada any per ajudar els pobres de la parròquia. L’Església administrava aquell fons.

—Ves a veure el rector —va dir el senyor—. Ell ocupa el càrrec de Bisbe dels Pobres.

—Senyor, el rector Riddick no pot veure els metodistes.

—Així doncs, no hauries de ser metodista, no et sembla? —li va replicar el senyor, amb l’aire del que juga un trumfo.

—Se suposa que l’Ajut als Pobres no és tan sols per als que pensen igual que el rector.

—L’Església anglicana és la que concedeix els diners.

—Però aquells diners no són de l’Església, oi? Els aporten les famílies. S’equivoquen quan confien que l’Església és justa?

L’home ja n’estava tip.

—Tu ets una d’aquelles que es pensen que han de corregir els seus superiors, oi?

La Sal va perdre totes les esperances. Una discussió amb algú dels que manaven sempre acabava així. Els aristòcrates tenien raó perquè eren aristòcrates, sense parar esment en les lleis, les promeses ni la lògica. Únicament els pobres havien d’obeir les normes.

Ja no li quedaven forces, a la Sal. Hauria de suplicar al rector Riddick, i ell faria tots els possibles per no haver de concedir-li cap ajut.

Va eixir de l’estança sense dir res més. Va sortir per la porta lateral i se’n va anar a casa. Se sentia impotent i derrotada.

Va acabar la camisa d’en Kit i van menjar pa amb formatge per dinar. Llavors es va sentir tocar la campana, i van anar a l’església de Saint Matthew. Ja hi havia molta gent, i la nau estava atapeïda. L’església era un edifici medieval petit, que haurien hagut d’ampliar perquè hi cabés la població creixent del poble, però els Riddick no estaven disposats a gastar-hi diners.

Alguns dels presents al funeral no coneixien gaire en Harry, i la Sal es preguntava per què havien plegat de la feina una estona per venir; llavors va comprendre que la mort d’en Harry era especial. No l’havia provocat una malaltia, la vellesa o un accident inevitable, ni tampoc cap causa normal. En Harry havia mort a causa de la niciesa i la brutalitat d’en Will Riddick. Assistint al funeral, els vilatans posaven de manifest que la vida d’en Harry era important i que no podien passar per alt la seva mort.

Aparentment, el rector Riddick ho va copsar. Va entrar vestit amb la sotana, va mirar sorprès aquella munió de gent i va fer cara d’estar enrabiat. Va continuar a pas viu cap a l’altar i va començar l’ofici. La Sal estava gairebé segura que el rector s’hauria estimat més no celebrar el funeral, però era l’únic clergue del poble. I els honoraris per tots els batejos, casaments i funerals d’un poble gran constituïen una prima substancial que se sumava al seu sou.

El rector va celebrar la litúrgia tan de pressa que la congregació va començar a murmurar de tan descontents com estaven. Ell va fer com si no passés res, i va continuar a cuitacorrents fins al final. A la Sal allò no li va importar gaire. No parava de pensar que no tornaria a veure en Harry mai més, i l’únic que podia fer era plorar.

L’oncle Ike havia organitzat els portadors del fèretre, i la congregació els va seguir a fora, cap al cementiri. En Brian Pike­staff es va col·locar al costat de la Sal i li va agafar les espatlles tremoloses per consolar-la.

El rector va pronunciar l’última oració mentre davallaven el cos.

Un cop acabat l’ofici, es va atansar a la Sal. Ella va pensar que potser li diria unes paraules de consol gens sinceres.

—El pare m’ha comentat que l’has anat a veure. Vindré a casa teva després, aquesta tarda —en realitat li va dir el rector. I se’n va anar a correcuita.

Quan va haver marxat, en Brian Pikestaff va pronunciar un breu panegíric. Va parlar d’en Harry amb afecte i respecte, i les seves paraules van ser acollides amb gestos d’assentiment i amb el mot «amén» per tot el voltant de la tomba. Va dir una pregària, i en acabat van cantar L’obra redemptora de l’amor s’ha acomplert.

La Sal va estrènyer la mà a uns quants bons amics i els va donar les gràcies per haver-hi assistit. Després va agafar en Kit de la mà i se’n va anar de seguida.

Al cap de poc d’arribar a casa, s’hi va presentar en Brian, que portava una ploma i un flascó de tinta.

—He pensat que voldries anotar el nom d’en Harry a la teva Bíblia —va dir—. No em quedaré, ja em tornaràs la ploma i el flascó quan et vagi bé.

La Sal sabia més de llegir que no pas d’escriure, però sabia anotar dates i copiar qualsevol cosa. En el llibre ja figurava el nom d’en Harry, amb la data del seu casament, i quan es va asseure a la taula amb el llibre davant seu i la ploma a la mà, es va recordar d’aquell dia de feia vuit anys. Va rememorar com de feliç s’havia sentit pel fet de ser casada amb ell. Portava un vestit nou, i avui també se l’havia posat. Havia pronunciat les paraules «fins que la mort ens separi», però no s’hauria imaginat mai que això pogués passar al cap de tan poc temps. Durant uns moments es va permetre sentir tot el pes de la tristor.

Després es va eixugar les llàgrimes, i a poc a poc i amb molta cura va escriure:

«Harold Clitheroe, finat el 4 de desembre de 1792».

Li hauria agradat afegir alguna cosa sobre com havia mort, però no sabia escriure paraules com «atropellat per un carro» o «per la niciesa del fill del senyor», i, de fet, segurament era més prudent no posar aquestes coses per escrit, amb tinta.

La vida havia de tornar a la normalitat, i la Sal es va instal·lar a la roda de filar i va treballar a la claror de la porta oberta. En Kit es va asseure al seu costat, com solia fer, i anava passant les metxes soltes de llana per teixir de la seva mà a la d’ella, mentre ella l’anava ficant al forat i, al mateix temps, feia girar la roda que accionava el ballador i retorçava la llana per fer-ne un fil ben tesat. El nen estava pensarós.

—Per què ens hem de morir abans d’anar al Cel? —li va preguntar en Kit.

La Sal també havia fet preguntes semblants, encara que li semblava que ella les havia fet de més gran, més aviat als dotze anys, i no als sis. Aviat havia entès que poques vegades hi havia una explicació útil per a les qüestions misterioses de la religió, i havia deixat de preguntar. Però li feia l’efecte que en Kit seria més insistent.

—No ho sé, em sap greu —va dir—. Ningú no ho sap. És un misteri.

—Algú ha anat mai al Cel sense morir-se?

La Sal estava a punt de dir que no, però llavors li volia venir una cosa al cap; després de rumiar-hi uns moments, se’n va recordar.

—Sí, hi havia un home, que es deia Elijah.

—Així doncs, no estava enterrat en un cementiri al costat d’una església?

—No. —La Sal estava gairebé segura que no hi havia esglésies, al temps dels profetes de l’Antic Testament, però va decidir no corregir l’error d’en Kit.

—Com va anar al Cel?

—Se l’hi va endur un remolí. —Per evitar la pregunta inevitable, va afegir—: No sé per què.

En Kit es va quedar callat, i ella va suposar que el nen pensava en el seu pare, que era al Cel amb Déu i els àngels.

En Kit tenia una altra pregunta.

—Per a què necessites la roda grossa?

Per a això tenia resposta.

—La roda és molt més grossa que no pas el ballador que fa girar. Ho veus, oi?

—Sí.

—Doncs quan la roda fa una volta, el ballador gira cinc vegades. És a dir, que el ballador va molt més de pressa.

—Però podries fer girar el ballador i prou.

—Això és just el que feien abans que s’inventés la roda grossa. Però costa molt fer girar de pressa el ballador. De seguida te’n canses. En canvi, pots fer girar la roda a poc a poc tot el dia.

Ell observava l’instrument molt concentrat mentre veia com girava. En Kit era un nen especial. La Sal sabia que totes les mares pensaven el mateix, sobretot les que tenien un sol fill, però ella creia que en Kit era diferent de les altres criatures. Quan fos gran, seria capaç de fer més coses, que simplement treballar al camp, i ella no volia que en Kit visqués com ella, en una casa feta de tova sense xemeneia.

La Sal havia tingut aspiracions, anys enrere. Admirava profundament la seva tia Sarah, la germana gran de la seva mare. La Sarah havia marxat del poble, se n’havia anat a viure a Kings­bridge i s’havia posat a vendre balades al carrer, on les cantava per vendre-les millor. S’havia casat amb l’home que imprimia les balades i havia après aritmètica per portar-li els llibres de comptes. Durant un quant temps, els havia anat a visitar al poble una vegada o dues l’any, ben vestida, desimbolta i segura, i els portava regals generosos, com seda per fer un vestit, un pollastre viu o un bol de vidre. Parlava de coses que havia llegit en els diaris: la Revolució Americana, el capità Cook a A

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos