Les Bruixes

Roald Dahl

Fragmento

Una nota sobre les bruixes

Una nota sobre les bruixes

En els contes de fades, les bruixes porten sempre uns barrets negres ridículs, i capes negres, i van muntades sobre pals d’escombra.

Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de debò.

El més important que heu de saber sobre les bruixes de debò és el següent. Escolteu amb molta atenció i no oblideu mai el que ara ve.

Les bruixes de debò es vesteixen amb roba corrent i s’assemblen molt a les dones corrents. Viuen en cases corrents i fan feines corrents.

És per això que són tan difícils d’enxampar.

Una bruixa de debò odia els nens amb un odi roent i abrasador, més abrasador, més roent que cap odi que us poguéssiu imaginar.

Una bruixa de debò passa tot el temps tramant com desfer-se dels nens del seu territori. La seva passió és eliminar-los, l’un darrere l’altre. En tot el dia no pensa en altra cosa. Ja pot estar treballant de caixera en un supermercat, o escrivint cartes a màquina per a un home de negocis, o voltant amb un cotxe fantàstic (i podria fer qualsevol d’aquestes coses), que sempre tindrà el cap tramant i maquinant, agitant-se i cremant, brunzint i xiulant, amb idees sanguinàries i assassines.

«Quin nen —es va dient a ella mateixa tot el dia—, quin nen en concret serà el pròxim que triaré per aixafar?».

Una bruixa de debò troba tant de gust a aixafar un nen com vosaltres a menjar-vos un plat de maduixes amb nata.

Compta que eliminarà un nen per setmana, i si no ho aconsegueix, es posa de mal humor.

Un nen cada setmana, i al cap de l’any en seran cinquanta-dos.

Esclafem-los, maseguem-los, que el seu rastre quedi fos.

Aquest és el lema de totes les bruixes.

Una víctima és triada amb molta cura. Aleshores la bruixa es posa a l’aguait del nen infortunat, igual que un caçador aguaita un ocellet al bosc. Avança amb passos sords. Es mou silenciosament. S’hi acosta més i més. I al final, quan tot està a punt… nyac!..., s’hi llança al damunt! I espurnes que esclaten, i flames que s’encenen, i l’oli que bull. Les rates udolen. La pell s’arronsa. I el nen desapareix.

Il·lustració d’una nena llegint un llibre mentre camina. Està en un parc i darrera d’uns arbustos es veu la cara d’una dona amb un gran somriure i els ulls molt oberts.

Heu de saber que una bruixa no colpeja els nens al cap, ni els clava cap punyal, ni els dispara amb cap pistola. La policia sempre atrapa els qui fan aquestes coses.

No s’atrapa mai una bruixa. No oblideu que té màgia als dits i que la maldat li corre per la sang. Pot fer saltar les pedres com granotes i pot moure llengües de foc sobre la superfície de l’aigua.

Aquests poders màgics són esglaiadors.

Afortunadament, avui dia no hi ha un gran nombre de bruixes de debò al món. Però encara són prou perquè això ens faci posar nerviosos. A Anglaterra, probablement n’hi ha un centenar en total. Alguns països en tenen més, d’altres no pas tantes. Però no hi ha país al món que estigui completament lliure de bruixes.

Una bruixa és sempre una dona.

No és que vulgui parlar malament de les dones. La majoria són encantadores. Però això no treu el fet que totes les bruixes són dones. No hi ha cap bruixa mascle ni res que s’hi assembli.

D’altra banda, un diable necròfag és sempre un home. Com també ho és, certament, un gnom afaiçonat de gos. Tots dos són perillosos, però cap dels dos no ho és ni la meitat del que ho és una bruixa de debò.

Pel que fa als nens, una bruixa de debò és sens dubte l’ésser viu més perillós de la terra. I el que la fa doblement perillosa és el fet que no ho sembla, de perillosa. Fins i tot si en sabeu tots els secrets (d’aquí a un moment us n’assabentareu), no podeu donar mai per fet si el que veieu és una bruixa o simplement una bona dona. Si un tigre fos capaç de prendre l’aparença d’un gos gros remenant la cua, probablement us hi acostaríeu i li faríeu manyagues al cap. I això seria la vostra fi. Amb les bruixes passa el mateix: totes semblen senyores simpàtiques.

Examineu, si us plau, la il·lustració d’aquí sota. Quina senyora és la bruixa? La pregunta és difícil, però és una pregunta que tots els nens cal que provin de respondre.

Pel que sabeu, ara mateix podríeu tenir una bruixa per veïna. O podria ser la dona d’ulls brillants que seia al vostre costat a l’autobús aquest matí. Podria ser aquella senyora de somriure fascinador que, al carrer, us ha ofert un caramel d’una paperina blanca abans de dinar.

Fins i tot —i això us farà fer un bot—, fins i tot podria ser l’encantadora mestra que us està llegint aquestes paraules en aquest mateix moment. Mireu-vos-la bé, la mestra. Potser s’ha enriolat amb un suggeriment tan absurd, però no us deixeu ensarronar per això. Podria ser cosa del seu enginy.

Il·lustració de dues dones d’aspecte gairebé idèntic. La de l’esquerra té els cabells una mica ondulats i un collaret de perles, i la de la dreta du un collaret amb un sol detall i té el cabell llis.

Naturalment, no us vull fer pas creure, ni per un moment, que la vostra mestra sigui en realitat una bruixa. Tot el que dic és que podria ser-ne una. És molt improbable, però —i és aquest gran «però» el que compta— no és impossible.

Oh, si almenys poguéssim determinar amb seguretat si una dona és una bruixa o no, aleshores podríem aplegar-les totes i ficar-les a la trituradora de carn. Malauradament, no hi ha manera de determinar-ho. Però hi ha un cert nombre de petits indicis dels quals podeu estar a l’expectativa, petites rareses d’hàbit que totes les bruixes tenen en comú, i si n’esteu assabentats, si les teniu sempre presents, potser llavors podreu evitar que us aixafin abans de fer-vos grans.

1

La meva àvia

Jo mateix vaig tenir dos encontres diferents amb bruixes abans de fer els vuit anys. Del primer, me’n vaig escapar il·lès, però el segon cop no vaig ser tan afortunat. Em van passar unes coses que de segur us faran xisclar quan les llegiu. No ho puc evitar: s’ha de dir la veritat. El fet que encara sigui aquí i us pugui parlar (per estrany que sembli el meu aspecte) és gràcies enterament a la meva meravellosa àvia.

La meva àvia era noruega. Els noruecs ho saben tot sobre les bruixes, perquè és de Noruega, amb aquells boscos de tenebra i aquelles muntanyes glacials, d’on van sortir les primeres bruixes. El meu pare i la meva mare també eren noruecs, però com que el meu pare tenia un negoci a Anglaterra, jo hi havia nascut i viscut, i havia començat a anar a una escola anglesa. Dos cops l’any, per Nadal i a l’estiu, tornàvem a Noruega per veure la meva àvia. Aquesta vella senyora, que jo sabés, era gairebé l’únic parent viu que teníem a banda i banda de la família. Era la mare de la meva mare, i jo l’adorava amb deliri. Quan ella i jo estàvem junts, tan aviat parlàvem en noruec com en anglès, tant era, perquè tots dos dominàvem totes dues llengües. I haig de confessar que em sentia més íntimament unit a ella que no a la meva mare.

Poc després del meu setè aniversari, els meus pares em van portar com sempre a passar el Nadal amb l’àvia a Noruega. I allí va ser on, anant de camí el pare, la mare i jo pel nord d’Oslo, amb un temps gelat, d’una patinada el cotxe va sortir de la carretera i va caure a rodolons per un fondal rocós. Els meus pares es van matar. Jo anava lligat ben ferm al seient del darrere i només em vaig fer un tall al front.

Passaré per alt els horrors d’aquella tarda fatal. Només de pensar-hi, encara em ve l’esglai. Vaig acabar, no cal dir-ho, a casa de la meva àvia, tots dos abraçats estretament, i vam passar tota la nit plorant.

—Què farem ara? —vaig preguntar-li amb llàgrimes als ulls.

—Et quedaràs aquí amb mi —va dir ella—, i jo et cuidaré.

—I no tornaré a Anglaterra?

Il·lustració d’un nen i una dona gran abraçats en una butaca. La dona fa un petó al nen.

—No —va dir—. Jo no podria pas anar-hi. El cel se m’endurà l’ànima, però els meus ossos s’han de quedar a Noruega.

L’endemà mateix, per tal de provar d’oblidar la gran tristesa que ens afligia, la meva àvia va començar a contar-me històries. Ho feia meravellosament i jo quedava fascinat per cada cosa que m’explicava. Però no vaig sentir un autèntic entusiasme fins que va passar al tema de les bruixes. Pel que semblava, era una gran experta en aquests éssers, i em va deixar ben clar que les seves històries de bruixes, a diferència de moltes d’altra gent, no eren contes imaginaris. Eren totes veritat, tan certes com l’evangeli. Eren part de la història real. Cada cosa que em contava de les bruixes havia passat realment, i més em valia creure-ho. I el que era pitjor, el que era molt, moltíssim pitjor, era que les bruixes encara voltaven per aquí. Estaven pertot arreu i, això, més em valia creure-ho també.

—És veritat el que em contes, àvia? És veritat de debò?

—Rei meu —va dir—, no duraràs gaire en aquest món si no saps reconèixer una bruixa quan en vegis una.

—Però si m’has dit que les bruixes tenen l’aspecte de dones corrents, àvia, com les puc reconèixer, doncs?

—Cal que m’escoltis bé —va dir la meva àvia—. Cal que recordis cada cosa que et diré. Després d’això, tot el que pots fer és el senyal de la creu, pregar al cel i conservar l’esperança.

Érem a la gran sala d’estar de casa l’àvia, a Oslo, i jo em disposava a anar-me’n al llit. En aquella casa les cortines no estaven mai tirades, i per les finestres veia flocs de neu immensos caient lentament sobre un món exterior negre com quitrà. La meva àvia era extraordinàriament vella i arrugada, de cos apersonat, imponent, i tot cobert de puntes grises. Seia, majestuosa, a la seva butaca, i n’ocupava fins a l’última polzada. Ni tan sols un ratolí s’hi hauria pogut encabir per seure al seu costat. I jo, que només tenia set anys, estava arrupit als seus peus, a terra, amb pijama, bata i sabatilles.

—Em jures que no em prens el pèl? —li repetia jo—. Em jures que no va de broma?

—Escolta —va dir ella—, he conegut almenys cinc nens que tot d’una van desaparèixer de la faç de la terra, i no se’ls ha tornat a veure més. Les bruixes se’ls van endur.

—Encara em penso que només proves d’espantar-me —vaig dir jo.

—El que provo és d’assegurar-me que no et passarà el mateix —va dir ella—. Jo t’estimo i és amb mi que et vull tenir.

—Parla’m dels nens que van desaparèixer —vaig dir.

De totes les àvies que coneixia, la meva era l’única que fumava cigars. I llavors va encendre’n un, un cigar llarg i negre que empestava com goma cremada.

—La primera a desaparèixer va ser una nena —va dir— que es deia Ranghild Hansen. Aleshores la Ranghild tenia uns vuit anys, i jugava a la gespa amb la seva germaneta. La seva mare, que coïa una fornada a la cuina, va sortir a respirar una mica d’aire fresc. «On és la Ranghild?», va preguntar. «Se n’ha anat amb aquella senyora tan alta», va respondre la germaneta. «Quina senyora alta?», va dir la mare. «Aquella senyora alta amb guants blancs», va dir la germana. «Li ha agafat la mà a la Ranghild i se l’ha emportat». Ningú —va dir la meva àvia— va tornar a veure la Ranghild mai més.

—I no la van sortir a buscar? —vaig preguntar.

—La van buscar milles i milles lluny. Tothom del poble hi va ajudar, però no la van trobar mai.

Il·lustració d’una dona gran i un nen. Estan en una sala d’estar, la dona asseguda en una butaca, fumant un cigar i amb un somriure i el nen se la mira també somrient des de terra, on està agenollat. L’estança està plena de fum.

—I què els va passar, als altres quatre nens? —vaig preguntar.

—Van desaparèixer tal com ho havia fet la Ranghild.

—Com, àvia? Com van desaparèixer?

—En tots els casos van veure una senyora estranya al voltant de la casa, just abans que passés res.

—Però com van desaparèixer? —vaig preguntar.

—La segona va ser un cas molt singular —va dir la meva àvia—. Hi havia una família anomenada Christiansen. Vivien a Holmenkollen, i tenien una vella pintura a l’oli a la sala d’estar de la qual estaven molt orgullosos. La pintura representava uns ànecs al corral d’un mas. No hi sortia cap persona, només un estol d’ànecs en un corral herbós, i el mas en darrer terme. Era un quadre gran i força bonic. Doncs bé, un dia la seva filla Solveg va tornar de l’escola menjant una poma. Va dir que l’hi havia donat una senyora molt simpàtica al carrer. L’endemà al matí la petita Solveg no era al seu llit. Els pares la van buscar pertot arreu però no la van trobar; fins que de sobte el pare va cridar: «És aquí! La Solveg és aquí peixant els ànecs!». Asse­nyalava la pintura a l’oli, i efectivament la Solveg hi era. Estava dreta al corral fent l’acció d’espargir pa d’un cistell per als ànecs. El pare va abalançar-se sobre el quadre i la va tocar, però això no va servir per a res. La Solveg era part del quadre, un mer retrat pintat sobre la tela.

—Àvia, el vas veure mai, tu, aquest quadre, amb la nena i tot?

—Moltes vegades —va dir l’àvia—. I el més curiós és que la petita Solveg hi canviava contínuament de posició. Un dia era a dins el mas i se la veia mirant per la finestra. Un altre dia estava enretirada del tot cap a l’esquerra, amb un ànec als braços.

Il·lustració on es veu un home assenyalant un quadre en el que hi ha una nena donant de menjar a unes oques amb una casa i muntanyes al fons.

—I la vas veure moure’s en el quadre, àvia?

—Ningú ho va veure mai. Onsevulla que fos, tant si era a fora peixant els ànecs com si era a dins mirant per la finestra, estava sempre immòbil, ben bé una figura pintada a l’oli. Tot era molt estrany —va dir la meva àvia—. Molt estrany, ja ho crec. I el més estrany de tot era que, a mesura que passaven els anys, la Solveg es feia gran en el quadre. En deu anys, la nena petita s’havia fet ja una jove. En trenta anys, una dona de mitjana edat. Fins que de cop, cinquanta-quatre anys després d’haver passat tot, va des­aparèixer completament del quadre.

—Vols dir que es va morir? —vaig preguntar.

—Qui ho sap? —va dir l’àvia—. Al món de les bruixes, hi passen coses plenes de misteri.

—Ja m’has contat la història de dues —vaig dir—. I al tercer, què li va passar?

—La tercera era la petita Birgit Svenson —va dir l’àvia—. Vivia aquí davant mateix de nosaltres. Un dia li van començar a créixer plomes per tot el cos. En un mes, s’havia convertit en una gran gallina blanca. Els seus pares la van tenir molts anys al jardí en un galliner. Fins i tot ponia ous.

—Ous de quin color? —vaig preguntar.

—Marrons —va dir la meva àvia—. Els ous més grossos que he vist mai. La seva mare en feia unes truites delicioses.

Vaig mirar-me la meva àvia, que seia com una vella reina en el seu tron. Tenia els ulls d’un gris de boira i semblaven esguardar no se sabia què, moltes milles lluny. En aquell moment el cigar era l’única cosa real que hi havia en ella, i el fum que treia li ondejava pel cap fent núvols blaus.

—I no va desaparèixer la nena que es va tornar gallina? —vaig dir.

Il·lustració d’una gallina amb una cara una mica humanitzada.

—No, la Birgit no. Va viure molts anys sense deixar de pondre aquells ous marrons.

—Però si m’has dit que tots van desaparèixer…

—M’he equivocat —va dir la meva àvia—. M’estic fent vella i les coses em fugen del cap.

—I al quart què li va passar? —vaig preguntar.

—El quart era un nen que es deia Harald —va explicar la meva àvia—. Un matí se li va posar la pell d’un groc grisós. Després se li va endurir fins a cruixir, com la closca d’una nou. Al vespre, el nen ja s’havia tornat de pedra.

—De pedra? —vaig dir jo—. Vols dir de pedra de debò?

—De granit —va dir—. Si vols, podem anar a veure’l. Encara el tenen a casa seva. Està dret al vestíbul, com una petita estàtua de pedra, i les visites hi deixen els paraigües recolzats.

Il·lustració d’un nen dret amb tot de paraigües tancats als braços.

Si bé jo era molt jovenet, no estava disposat a creure’m tot el que la meva àvia em contava. Tanmateix, parlava amb tanta convicció, amb una serietat tan absoluta, sense fer mai l’ullet ni cap somriure, que ja em començava a estranyar.

—Continua, àvia —li vaig dir—. M’has dit que n’hi havia cinc. Què li va passar a l’últim?

—T’agradaria fer una pipada al meu cigar? —va dir ella.

—Només tinc set anys, àvia.

—M’és igual, a mi, l’edat que tinguis —va dir—. Si fumes cigars, no et constiparàs mai.

—I el cinquè, àvia?

—El cinquè —va prosseguir tot mastegant la punta del cigar com si fos un espàrrec deliciós— va ser un cas força interessant. Un nen de nou anys que es deia Leif era de vacances en un fiord amb la família, i tots junts havien sortit a berenar i a ba­nyar-se en un illot de roques. En Leif va capbussar-se i el seu pare, que el vigilava, va observar que s’estava sota l’aigua una estona extraordinàriament llarga. Quan finalment va pujar a la superfície, ja no era en Leif.

—I què era, doncs, àvia?

—Un marsuí.

—Au va! Com vols que fos un marsu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos