Pròleg

Fragata Hermione, oceà Atlàntic,

20 de març de 1762

Era un tresor al mig de l’oceà.

La fragata de sa majestat, l’Hermione, transportava un carregament capaç de despertar la cobdícia més amagada.

«Ingent» era la paraula que el manifest de càrrega corroborava amb encertada justícia: quatre milions de pesos de la Real Hacienda, més de cinc mil arroves de cacau de Guayaquil, mil cent noranta-quatre quintars d’estany procedent d’Oruro, vint-i-cinc arroves de llana de vicunya, a més d’altres productes de menor importància econòmica.

—Ja es veu terra? —va preguntar en Carlos tot nerviós.

—No han donat cap avís. No crec que triguin gaire a fer-ho —respongué en Martí amb un posat seriós. Va aclucar una mica els ulls buscant el perfil salvador de terra ferma.

Tots dos formaven part de l’escamot d’infants de marina —una dotzena d’homes— que qualsevol fragata o embarcació superior duia com a defensa, ara que el perill de la mar no només venia de les tempestes i d’altres inconvenients naturals. Recolzats a la barana de babord, els dos companys d’armes miraven cap al nord-est, cap on hi havia la península Ibèrica. El corrent d’aire produït per la velocitat del buc els colpejava el rostre, i això els obligava a aclucar lleugerament els ulls i se’ls dibuixaven unes arrugues que els envellirien uns anys més endavant. Tots dos superaven de poc els trenta anys, però tenien experiència suficient perquè els consideressin veterans en l’ofici de les armes.

—La gent està nerviosa —digué en Carlos girant el coll cap a la resta de l’escamot. Estaven escampats per la coberta del buc, però eren prou visibles: les botes fosques fins al genoll, els calçons blancs i bruts, i la casaca blau marí tan distintiva de la soldadesca. Això sí, aquella era una uniformitat idealitzada, perquè cadascú la duia a la seva manera: sense casaca, amb les mànigues arremangades, de tonalitat variada, més nova o més envellida, amb estrips o pedaços arreu. Res més enllà del que era habitual.

—No ho sé… —va comentar en Martí—, potser no és tant el temor a ser atacats com el fet de veure passar de llarg un carregament com aquest i no rebre res més que la paga.

En Carlos va respondre-li amb aquell somriure tan seu: silenciós, els ulls gairebé clucs i aquelles dents brutes. Abans de contestar va mirar al seu voltant per assegurar-se que cap oïda pesqués les seves paraules.

—Amb dotze seria una tasca impossible. Dotze contra cent seixanta.

—I els quatre passatgers —va puntualitzar en Martí assenyalant-lo amb l’índex.

—Sí, i els seus dos criats.

Ara va ser en Martí qui somrigué, però va mirar la línia de l’horitzó amb l’esperança de veure-la trencada i deformada pel relleu terrestre. Dels seus companys d’escamot, era qui tenia millor vista, no deixaven de repetir-l’hi sempre que en tenien ocasió.

—No veus res? —preguntà en Carlos un altre cop.

L’al·ludit va negar amb el cap.

El crit d’un jove guàrdia marina va alertar-los.

—Dues veles a babord!

Tots dos van mirar-se amb sorpresa, immòbils, i van buscar a l’horitzó el que acabava d’anunciar el jove aspirant a oficial. En pocs instants, el seu voltant va quedar ple de gom a gom.

—Allà! —assenyalà amb l’índex en Martí.

Dues siluetes de vaixell, encara de manera tímida, es retallaven per la línia rectíssima que separava mar i cel. Tot just se n’entreveien les arboradures, però ni un bocí determinant del casc.

Barbarescos, corsaris, anglesos, francesos…

Hi havia comentaris per a tots els gustos.

—Si són anglesos, no hi haurà cap problema, no estem en guerra amb ells —aventurà en Carlos, ara tocant-se braç amb braç amb en Martí.

—Això no ho pots saber! —va cridar-li un tal Esteve, company de l’escamot d’infanteria de marina—. Ja fa quatre mesos que vam sortir de Callao. En aquest temps pot haver passat de tot. I el tema polític amb ells estava molt calent.

L’Hermione havia salpat del port del virregnat del Perú, a l’oceà Pacífic, el 16 de gener. Després d’un mes llarg de viatge per vorejar el sud del continent americà pel cap d’Hornos, l’entrada a l’Atlàntic amb rumb cap al nord suposava un viatge que mai era inferior a les setze setmanes. En algunes ocasions es feia escala a la costa del virregnat del Brasil, on, a banda de proveir-se de queviures i aigua i de satisfer les necessitats més urgents, es rebien les darreres notícies sobre guerres, societat, monarquies i altres qüestions rellevants. En bucs amb menor espai de càrrega, l’aturada es convertia en imprescindible. Però en fragates com l’Hermione, tant per la seva concepció de moderna marineria com per la mida i capacitat, no calia. I el passatger agraïa el viatge directe; els dies aturats només suposaven feina i més feina i l’allargament del final del viatge.

—No són barbarescos —va afirmar en Martí gràcies a la seva bona vista—. O corsaris o bucs amb bandera oficial.

Va deixar d’observar com augmentava la mida dels vaixells que s’acostaven per fixar-se en què feia el capità de l’Hermione. En Juan de Zabaleta, tinent de navili, era un bon mariner, però potser li mancaven facultats per governar una nau de guerra.

De fet, l’Hermione s’havia buidat de bona part de l’artilleria habitual per ampliar-ne la capacitat de càrrega. S’havia aprofitat cada racó del vaixell per augmentar-la al màxim. Com havia dit algú, eren temps de pau i no hi havia motius per a una preocupació extrema.

En Juan de Zabaleta també estava al cas dels dos vaixells que s’atansaven; ara ja era una evidència que venien cap a ells. El capità els atalaiava amb la ullera desplegada del tot; obria i tancava l’ull al descobert per fixar millor la visió a través d’aquell giny òptic.

—Fa cara de preocupat —digué en Carlos a en Martí, gairebé a cau d’orella—. Fixa’t en el gest de la seva boca.

Amb les dents premudes i els llavis a mig obrir, les mandíbules del capità oferien una ganyota d’incomoditat per la força de l’una contra l’altra.

Al seu voltant, tres oficials que en Martí coneixia també observaven l’horitzó, i dos d’ells es feien comentaris en un murmuri. L’altre, el silenciós, era en Francisco Javier Morales de los Ríos, tinent de navili i oficial d’artilleria; en Martí li tenia presa la mida: un tipus ambiciós i corrupte, però que coneixia bé el seu ofici i, en cas de conflicte, sabria respondre amb valentia i eficiència.

Ara, l’encarregat dels pocs canons de la nau observava de reüll els gestos del capità de l’Hermione. De fet, potser en Martí i en Morales de los Ríos eren els dos únics que no tenien la vista fixa en l’horitzó, en l’aparició de les dues naus. Tots havien abandonat la panxa del buc i ara, tripulació i passatge, omplien la coberta principal. I gairebé tothom repetia el mateix gest: allargar el braç i estendre l’índex en la direcció de les dues siluetes que s’aproximaven mentre amb l’altra mà se subjectaven barrets i gorres que, d’altra manera, a causa d’una potent brisa marina haurien sortit volant.

—Bandera anglesa! —va cridar un dels oficials, el mateix jove guàrdia marina d’abans, que mirava a través d’una ullera desplegada del tot.

En Martí va fixar més la vista en els dos bucs i, sí, confirmat, tots dos duien la bandera anglesa: fons blau i, en un dels quarts superiors, l’acolorida Union Jack que agermanava Escòcia i Anglaterra en el Regne Unit de la Gran Bretanya.

—Una fragata i un bergantí! —va repetir el jove guàrdia marina.

Una fragata convencional duia una dotació d’artilleria d’una trentena de canons. Un bergantí, una nau més petita, no anava més enllà de les quinze o divuit peces d’artilleria.

L’Hermione era una fragata, un buc amb una sola coberta de canons i vint-i-vuit unitats d’artilleria, de les quals en aquest moment només n’eren útils divuit.

—Esperem que no hagi passat res aquests darrers mesos —digué en Carlos.

Succeïa tot sovint que els tractats de pau i guerra entre nacions sorprenien molts vaixells de trànsit a alta mar. Els enfrontaments entre bucs enemics podien succeir sense que les parts tinguessin coneixement que els seus respectius governs s’havien declarat la pau unes setmanes enrere; d’altra banda, la tàctica de voler confondre l’enemic ja s’havia utilitzat massa i ningú s’aventurava a caure en l’ensarronada.

I, al contrari, dues potències podien estar en pau, declarar-se la guerra i que un buc no ho sabés i fos atacat pels rivals. Aquesta era la temença d’en Carlos i de la major part de la tripulació de l’Hermione.

Els desplaçaments per mar no eren pas ràpids, cosa que comportava molt temps per pensar, planificar, preveure i enginyar-se tot allò que ajudés a ser més eficaç davant de qualsevol eventualitat que pogués donar-se.

—No farà res. —En Martí es mirava el capità, Juan de Zabaleta.

—No farà res —repetí en Carlos tot somrient; però era un somriure fred, gairebé amarg, ben carregat d’ironia i temença a parts iguals.

Les mirades de tots dos van centrar-se en les dues cobertes que tenien a la vista: tot ple de gom a gom de mercaderies i sense espai per als artillers a tocar dels canons, algunes peces dels quals s’havien desmuntat per encabir-hi més caixes.

—Què mires amb tanta insistència? —preguntà en Carlos, a en Martí, que atiava estirant el coll entre la gent de coberta.

—Duem algun capellà a bord?

—Un capellà? No, no ho crec. Per què?

—Potser és l’única arma que serà veritablement útil si les coses es torcen.

En Carlos va deixar anar una forta riallada, també carregada d’ironia. Sí, potser resar seria més útil que la pólvora, si aquells dos vaixells es decidien a atacar.

Una llarga estona després, els tres bucs ja eren prou a prop per veure-s’hi els tripulants.

—Crec que són l’Active… I l’altra… —començà en Carlos.

—El bergantí és la Favorite —contestà un dels infants de marina, a tocar d’en Martí.

I els dos nouvinguts van disparar els canons sense bales com a advertència de rendició. A continuació, una veu sortida d’una enorme botzina de la fragata anglesa va emetre la mateixa ordre.

En Martí va allunyar-se de la gent fins a situar-se gairebé al mig de la coberta, en Carlos va apropar-se-li quan li va fer un senyal.

—Això no pinta gens bé. Cal organitzar un pla alternatiu. —La mirada d’en Martí transmetia seguretat i fermesa en l’afirmació.

En Carlos mirava banda i banda per assegurar-se que ningú els sentia.

—Com pretens fugir d’un buc a punt de ser pres i a unes quantes milles de la costa?

—No només fugir. No podem anar-nos-en amb les mans buides, cal que ens n’enduguem un bon pessic.

En Carlos rebufava mentre continuava mirant a banda i banda.

—D’acord! Com?

Els ulls d’en Martí, amb les celles arrufades, es movien nerviosos sense mirar res en particular.

—Ho tinc!

— —

Queia el capvespre.

La jornada havia estat molt moguda. Sense disparar cap altra canonada, més enllà de les inicials demanant la rendició, tot plegat havia succeït d’una manera ben poc previsible.

En primer lloc, va confirmar-se: Espanya i Anglaterra tornaven a ser enemics des del mes de gener, i durant el temps de navegació ells no se n’havien assabentat. Des del 1756 França i Anglaterra estaven en guerra. S’havien teixit tot un seguit d’aliances entre diversos països pel domini de la regió europea de Silèsia i de les colònies a l’Amèrica del Nord i a l’Índia. Temorosa d’un excessiu poder marítim per part d’Anglaterra en cas de victòria, Espanya va signar el tercer acord amb França; els dos primers havien estat en temps de Felip V. Ara, amb Carles III, el nou acord es justificava per l’atac de corsaris anglesos a diverses embarcacions espanyoles i perquè la corona britànica no havia atès la posterior reclamació de l’espanyola. No va voler saber-ne res, i això va empènyer totes dues potències a tornar a enfrontar-se en aquell conflicte que anava i venia des de feia cinc anys. També era cert que els anglesos, al principi, havien proposat retornar Gibraltar a canvi de l’ajut espanyol a Menorca, i el govern de l’aleshores rei Ferran VI s’hi havia negat.

Després de la confirmació de l’estat de guerra, la sorpresa per a tots plegats va ser que el capità de l’Hermione no va decretar xafarranxo de combat. Davant de les dues naus enemigues, era de manual preparar-se per a la lluita, però en Zabaleta havia manat deixar lliures algunes cabines del passatge per instal·lar-hi la tropa.

Al migdia, l’oficial d’artilleria, en Francisco Javier Morales de los Ríos, va dir-li, a viva veu i davant de tothom, que havia d’ordenar xafarranxo de combat; allò representava una absoluta falta de respecte i gairebé semblava un indici de rebel·lia.

La mirada absent d’en Zabaleta, fixada en l’horitzó, va acompanyar-se amb una resposta desconcertant.

—Al vespre, havent sopat, quan totes les cabines dels passatges s’hagin buidat i la tropa estigui degudament instal·lada, serà quan ordenaré xafarranxo de combat, senyor Morales de los Ríos. No pas abans.

Al mateix moment, les dues naus angleses van virar en la direcció de l’Hermione en un clar gest amenaçador. En arribar a l’altura del buc espanyol, a través de les botzines van repetir les amenaces de disparar si no hi havia una rendició immediata i incondicional. Però ni així en Zabaleta va canviar d’idea.

L’Active i la Favorite es mantenien a una distància prudent que, alhora, impedia la fuga de la seva presa i li oferia la possibilitat de rendir-se sense haver de fer servir l’artilleria i respectant la vida dels tripulants i el passatge.

Tots dos bàndols sabien que el botí d’un vaixell intacte era molt superior al d’una nau destrossada per la força de l’artilleria. Els capitans més temeraris i valerosos eren capaços d’enfonsar la nau i sacrificar-ne la tripulació abans de permetre que caigués en mans enemigues. Altres, més pragmàtics, buscaven una sortida honorable per protegir la vida dels seus. I també n’hi havia que, plens de covardia i sense cap mena de remordiment vers l’uniforme, es rendien sense oferir oposició; per a aquests últims la sentència del tribunal militar era implacable.

En Francisco Javier Morales de los Ríos, oficial d’artilleria, va ordenar als seus homes que preparessin tacs i metxes i les deixessin on hi havia els canons disponibles. Allò no alterava les ordres del capità, però sí que era una preparació per a un enfrontament imminent.

I va ser després de sopar que en Zabaleta va donar l’ordre de xafarranxo de combat.

La dotació va reaccionar amb energia i vigor; de fet, la tensió acumulada durant tot el dia va convertir-se en la pólvora i l’ordre del capità va servir d’espoleta.

En Martí, en Carlos i la resta de l’escamot d’infants de marina s’havien preparat a consciència per a l’enfrontament. El tinent Ricardo Yesares era qui en duia el comanament, un oficial extremeny massa jove i inexpert. Tenia menys edat que en Martí i en Carlos i, a més, aquest era el seu primer servei després de graduar-se a l’acadèmia militar: tot un passerell.

Els dos amics ja havien traçat el pla a mig matí, quan van poder parlar sense que ningú els sentís.

—La clau serà en els moments previs a la rendició —va dir en Martí—. Hem de saltar a l’aigua i amagar-nos. Si és de dia, serà més complicat; però si ja és de nit, no hi haurà cap problema. Després hem d’agafar la barca auxiliar del bergantí —Duia un pal amb una única vela, però seria millor que haver de remar les milles que restaven fins a la costa— i tornar a l’Hermione, agafar allò nostre i tocar el dos.

En dir la paraula «nostre» tots dos havien tensat la mirada donant per entès a què es referien.

L’experiència a la infanteria de marina els havia atorgat certs coneixements nàutics. Potser no serien capaços de navegar amb un buc de cent canons arreu del món, però sí que sabrien traçar un rumb orientant-se amb els estels o amb el sol.

Aquell moviment a la coberta de l’Hermione, semblant al de les formigues en els minuts previs a una tempesta, va alertar els dos bucs atacants. El capità anglès va deixar la botzina i va començar a cridar, a viva veu, a la seva tripulació.

El tinent Yesares, a bord de l’Hermione, va desplegar el seu escamot; va situar sis individus a les cofes i els altres sis, de manera estratègica, per parelles, als alcàssers.

—Trets precisos, no dispareu sense apuntar. —Hi havia certa tremolor en la seva veu i parlava de manera molt mecànica; com repetint una lliçó mal apresa—. Apunteu als oficials i deixeu els guàrdia marina i la resta de tripulació; sense oficials, un exèrcit deixa d’existir.

En Martí observava els seus companys. Tots mostraven unes expressions a mig camí entre el fàstic i el tedi. El que els ordenava en Yesares era el que sempre es feia en qualsevol enfrontament. I l’altre tema era la precisió de les armes de foc.

Estrenaven els mosquets 1752. Una arma nova moderna i eficaç. La tècnica de càrrega, el pany de miquelet, la llargada, els materials, tot anava destinat a convertir-la en una millor eina de matar. I també n’augmentava la precisió. Però, tot i això, encara era molt difícil disparar de manera precisa.

L’escamot ja havia practicat amb els 1752 a l’Havana tot just abans de sortir de viatge, i també durant la travessia. I tots els homes estaven d’acord amb un fet: era una arma més precisa que les altres, però encara estava molt lluny de garantir una efectivitat real; els tiradors més bons encertaven una de cada dues dianes, els altres no arribaven a un terç.

Els dos bucs anglesos van situar-se de manera estratègica per al combat. El bergantí, un vaixell més petit, se situaria a més distància i dispararia els canons quan s’asseguressin que no impactarien sobre la nau amiga. Al contrari, la fragata seria la que buscaria el contacte més proper i qui rebria les canonades espanyoles.

En una maniobra hàbil, el capità de l’Active va situar la seva fragata per l’aleta de sotavent de l’Hermione.

—Aquest tipus sap el que es fa! —cridà en Carlos. La marinada era intensa i això desviava el so de manera evident.

—Ara els nostres canons no poden tocar-lo, és una tàctica eficaç —contestà en Martí, també en veu ben alta.

—En Zabaleta és un inútil; no serveix ni per muntar una cabra!

En Martí va fer una riallada i va afirmar amb el cap. Tots dos s’havien situat a l’alcàsser de proa, just a la banda oposada d’on era en Zabaleta, a popa observant com es desenvolupaven els esdeveniments. Des d’allà, immutable, gairebé semblava una estàtua de marbre.

Una salva del bergantí va tocar l’Hermione. Unes bales van passar de llarg, altres van quedar curtes. Però en Martí va comptar tres impactes: un al casc, un altre a les veles i el tercer just a la coberta, on va matar dos mariners.

L’oficial d’artilleria, en Morales de los Ríos, no va voler esperar més. Va donar l’ordre de foc. La fragata continuava navegant per l’aleta de sotavent i, tot i la distància, l’objectiu dels canons de l’Hermione va ser el bergantí.

De la desena de bales de canó que es van disparar, només una va fer impacte. Va ser al casc, però no va ocasionar-li gaires danys; des de la distància van veure’s volar unes estelles de mida moderada i els tripulants del vaixell anglès en van fer burla.

—Si no s’acosten més, les nostres armes són del tot inútils —va queixar-se en Martí.

—Vols dir que ho sap, aquell? —En Carlos mirava en Zabaleta; el capità de l’Hermione continuava impertèrrit, observant tot el que passava com qui contempla un paisatge que ja ha vist mil cops.

—Crec que té un altre pla al cap…

—Quin? —preguntà en Carlos—. Potser s’ha venut als anglesos?

—No ho sé. Però això fa ferum. Cal estar alerta.

La nau va tremolar: una segona descàrrega espanyola buscava impactar en el bergantí. Aquesta vegada, amb un fracàs més gran: ni una sola bala va acostar-se-li; era massa lluny.

En Morales de los Ríos va tornar a donar l’ordre de preparar les peces d’artilleria per a una nova tongada.

—Arrieu la bandera! —La veu del capità, ara sí, tenia una forta càrrega emotiva. Potser derivada de la culpa?

En Martí, des de la distància, intentava endevinar què devia estar passant; havia deixat el mosquet recolzat a la barana, igual que en Carlos. En Morales de los Ríos, situat a la coberta principal, prop del pal major, també es mirava el capità.

—Capità Zabaleta, tinc l’artilleria carregada —cridava de manera calmada perquè tothom a bord el sentís; allò, en un judici militar, seria una prova que el jurat tindria molt en compte—. Amb la bandera arriada, necessito el vostre permís per ordenar foc…

El capità ni se’l va mirar. Va continuar observant els vaixells enemics en silenci.

En Morales de los Ríos va abandonar el seu lloc per anar fins a l’alcàsser de popa. Caminava amb pas enèrgic i un xic nerviós, fins i tot. Només les passes de l’oficial d’artilleria ressonant per la coberta trencaven el silenci en què havia quedat l’Hermione. Tampoc és que hi hagués una absència total de so: el vaixell en moviment, les tensions del cordam i les veles i els gemecs inacabables de la fusta; a banda, és clar, dels sons llunyans provinents dels dos bucs anglesos.

Tothom tenia clar que la conversa seria a viva veu i els donaria informació sobre la possibilitat de salvar les vides de la gent de l’Hermione. Capità i oficial, cara a cara. Veus altes i clares. Tothom expectant.

—Quines són les ordres reals, capità Zabaleta, senyor?

—El nom del nostre vaixell els ha confós. S’han cregut que som francesos, segur que és això.

En Martí va somriure mentre es mirava en Carlos. Allò era una bajanada. Havien hissat la bandera espanyola des del començament de l’encontre amb els anglesos; una confusió així només podia correspondre a excuses de mal pagador. O a algú que s’havia deixat comprar.

En Morales de los Ríos anava a replicar quan un mariner va cridar:

—Moviment a la fragata anglesa!

Tots van girar-se en la direcció del buc enemic.

Les dues fragates eren quasi a tocar i la britànica arriava els seus dos bots. A poc a poc, aquelles petites embarcacions van anar omplint-se de gent.

En Martí es mirà en Carlos. Enmig de la resta d’homes, aquell silenci no convidava a fer reflexions ni plans de fuga o robatori en veu alta. Però els ulls parlaven tant com les boques. Però més els valia esperar els esdeveniments i estar atents a qualsevol detall.

—Però, no podem rendir-nos!

—Com a mínim, intentem defensar-nos!

Els oficials més propers al capità van protestar de manera clara i evident. Les ordenances eren prou entenedores en aquest aspecte: per rendir una nau calia una reunió dels oficials principals amb el capità per avaluar l’estat del buc i l’estat de la tripulació. I res d’això s’havia produït.

Com era habitual entre cavallers, van rendir honors als nouvinguts. Tota la tripulació els va rebre en perfecta i harmònica formació marcial, en silenci absolut, només trencat pel segon oficial de l’Hermione, que presentava els qui acabaven de pujar a bord. En Martí i la resta d’infants de marina també presentaven les seves armes abillats amb l’uniforme i en rigorosa formació militar.

El sol, gros i desplegant una llum taronja intensa a causa d’unes curioses nuvolades, davallava per la línia de l’horitzó. En poca estona la foscor tornaria a guanyar la disputa a la llum.

El capità de la fragata Active, en Herbert Sawyer en persona, va aturar-se uns instants just en trepitjar la coberta del buc espanyol. Era un tipus alt i prim, amb els ulls molt clars i la pell enrogida i resseca, com tots els oficials de l’armada anglesa.

En Martí ho observava tot amb la màxima atenció; qualsevol detall podia tenir una importància capital. Malgrat que la distància no li va permetre sentir la conversa entre els dos capitans, va quedar clara la resolució final quan en Zabaleta va lliurar la seva espasa a en Sawyer.

La rendició ja era una realitat.

— —

Una dotació d’una dotzena d’homes d’armes anglesos van ocupar l’Hermione. L’oficialitat va ser traslladada a l’Active i la resta va quedar presa al buc. Una part de la marineria espanyola continuaria fent-se càrrec del govern de la nau.

—Per un moment creia que ens havien vist. Ha anat de ben poc!

En Carlos i en Martí s’allunyaven dels tres bucs a força de braços. Havien agafat el bot més petit, mariner i veloç, però demanava, és clar, uns braços resistents i acostumats als rems.

Les darreres hores havien estat frenètiques.

Després de la rendició, els dos companys van apartar-se amb discreció i van descendir pel casc de manera sigil·losa fins a arribar als finestrals de popa, on hi havia la cabina del capità.

Coneixien els costums d’en Zabaleta i sabien que solia deixar dues finestres entreobertes, les situades més a estribord i més a babord, per facilitar la ventilació; és clar que també hi havia la possibilitat que, preveient el possible enfrontament, les hagués tancat. De fet, aquesta situació era la més habitual.

—Oberta! —va cridar en Carlos, sense adonar-se del fort risc de ser descoberts—. El malparit ens ha venut; sabia que no hi hauria cap mena d’enfrontament.

En Martí va demanar-li silenci amb l’índex als llavis.

En un tres i no res eren dins la cabina. No hi havia ningú; com manaven les ordenances, tots s’havien quedat a la coberta fent honor a la victòria del capità anglès.

—On? —va preguntar en Martí. El seu company, tot decidit, va assenyalar la taula on hi havia esteses tot de cartes de navegació.

Agenollats, van arrossegar cap enfora un petit cofre de no més de tres pams de llarg que hi havia sota la calaixera. Un moviment de palanca i la tapa va obrir-se sense gaires problemes.

Hi havia diverses bosses de pell i de roba, monedes d’or i argent, unes quantes joies amb incrustacions de pedres precioses i un parell de documents enrotllats i subjectats amb tires de cuir.

—Perles —digué en Martí en obrir una de les bosses.

—Aquí hi ha pedres precioses de diferents colors.

Un sol molt baix penetrava de manera violenta per una de les finestres i il·luminava l’estança amb tons grocs i tarong

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X