1

De pet a la festa de l’enemic invisible

En Max Margarit era fan de la gent civilitzada, és a dir, ja ben bé de ningú. Admirava les persones educades, que saluden, que cedeixen el pas, que donen les gràcies, que demanen les coses si us plau, que no posen la música a mil, a casa o per allà on voltin, conscients que no estan soles al món i que no tothom comparteix els seus gustos musicals ni el delit pels mems que els fan riure. Era fan de la gent respectuosa, amb miraments, amb un mínim de sentit comú. Tota una espècie en perill d’extinció. Al metro, exòtica. Als concerts, desubicada. A les sales de cinema, enyorada. A govern, insòlita. Pertot, en caiguda lliure. I, per descomptat, entre periodistes i tertulians, alienígena.

Sens dubte, la seva misantropia havia anat exponencialment a més amb el pas dels anys, però ell tenia claríssim que no era un ésser antisocial. Es considerava, senzillament, anti-rucs, una tipologia d’individu, això sí, que per a desgràcia de la seva vida en comunitat havia crescut per tots els racons, com les males herbes, i era difícil d’evitar sense fer-se eremita.

Camí del matinal líder de la ràdio, hi pensava amb posat de profunda resignació cristiana, com sant Job, hauria dit M. Rajoy, mentre mirava de vendre’s a si mateix, infructuosament, que no valia la pena rumiar-hi gaire. Fet i fotut, a l’alineació de companys ploms que es trobaria a primera hora, després al vespre n’hi sumaria una de pitjor a la tele, allà a la quinta forca, en un polígon industrial que encara faria més insuportable la rasca que ja el glaçava de bon matí al centre de la ciutat. A més, al vespre, a un parell o tres dels habituals que es podia trobar en aquell remot racó de món no els podia ni veure. S’havia assabentat que organitzaven àpats de germanor tertuliana i no l’hi comptaven.

No hi ha res pitjor que no ser convidat a un sarau on no vols anar. A en Max li encantava declinar invitacions als aplecs onanistes de periodistes i rodalia. Però, per fer-ho, calia que l’hi convidessin. I ja tenia constància d’uns quants aquelarres de tertulians on no l’havien requerit. Quan hi pensava, l’envaïa la indignació. Sempre igual. Li feien el buit. Mitja nit que havia estat barrinant-hi. Però ara, tot digne, com si res no hagués passat, es disposava a pontificar a la ràdio sobre alta política entre uns altres comentaristes marginals com ell, potser amb l’excepció d’algun personatge amb ínfules, a la planta quinze de la ràdio líder del país, previ pas pel control de metalls sense passar-lo.

El guarda de seguretat clissava en Margarit, ell somreia amb aquella cara de xiquet que encara lluïa miraculosament depassats els quaranta, i finalment l’altre hi corresponia amb una ganyota de complicitat mentre movia el cap com volent dir «au, passa, que així m’estalvio de moure’m». Això agradava a en Max, però alhora l’inquietava.

I sempre igual, cada dimarts de bon matí, quan entrava a l’edifici de la ràdio més seguida del país, ningú no li demanava res més que, com a molt, el número del DNI recitat. I au, cap a dins. I au, que l’assaltava sempre la mateixa idea: «Un bon dia vindré amb un arsenal a la motxilla i ningú no se n’adonarà fins passada la massacre. Ben mirat, si pelés uns quants tertulians, potser em concedirien una Creu de Sant Jordi i tot, encara que l’haguessin de dur a Brians 2».

Com cada dimarts del món, a la recepció de Torre Maldà, en Max rumiava disbarats com aquest mentre avançava cap al control de metalls i somreia amb cara de nen amb galtones pessigables, que les hi tenia. S’acostava inquietantment als cinquanta, però encara mantenia aquella fesomia i bona pell. Coses de la genètica. De la seva part bona.

El guarda de l’edifici el seguia amb la mirada, amb posat de satisfacció. Estava content amb la seva petita parcel·la de poder al control de metalls. Havia tingut un gest amb el tertulià famós i, a canvi, hi intercanviava uns riures.

Mentre fruïa amb aquell instant, l’home s’agafava la sivella del cinturó amb unes mans ben escanyolides, com tot ell, i a en Max li feia venir al cap els ballaires de la Dansa de la Mort de Verges. L’individu, amb un cert desgavell corporal, responia a aquella tipologia d’home amb clauer excessiu que penja per fora de la butxaca dels pantalons. I en moments com aquell es veia clar que se sentia comissari en cap.

En Max anava reflexionant sobre com podia ser de perillós que aquell tabalot amb nas de boxejador fes el mateix amb tota la nòmina de periodistes famosos que entraven a l’edifici cada dia (i cada hora!). Això sí, aquestes idees se li amuntegaven al cap amb d’altres. Tot el dia igual. De sempre.

«Penses massa, Max…». Encara recordava com, de jovenet, un noi guapíssim que el tenia boig li havia etzibat aquella frase bomba per animar-lo. Ell estava de plorera ja en la primera activitat de les colònies d’estiu. I, certament, aquell gest d’en Roc (que és com es deia aquell morenàs d’ulls ametllats) l’havia reviscolat. D’allò feia vora trenta anys, però se’n recordava com si fos present. Del que havia esmorzat, ja no. D’allò altre sí. Només recordava fets pretèrits i rareses. Coses del seu cap. De la seva part dolenta. O no. Perquè aquest tipus de memòria selectiva li havia anat de perles a la seva feina.

Pi-pi-pi-pi!

Control de seguretat passat sense passar-lo i endavant les atxes. Somriure encantador i… Uau! Quin mal li feia el colze cada cop que aixecava la bici plegable. Quin descans, no haver-la de passar tampoc per l’escàner. I quina llauna, per cert, l’epicondilitis. Colze de tenista, en deien. I això que no havia jugat mai a tenis. De fet, podríem dir que, en qüestió d’esports, el més rodó que havia tocat era un meló.

De petit s’havia apuntat a tenis taula perquè va entendre que es practicava assegut. En descobrir que el ping-pong no anava ben bé d’aquella manera, va agafar una bona enrabiada i va fer que els seus pares l’hi desapuntessin. No era de jugar amb quasi res més que amb les paraules. També hi rumiava mentre avançava cap a l’ascensor i mirava de reüll el vigilant, de qui sabia el nom perquè se seguien a Instagram.

Ding-dong!

So de timbre de casa antiga, portes obertes i entrada de nou amb somriure càlid, ara ja a la planta del matinal radiofònic líder del país.

L’últim pensament recurrent que tenia abans de seure i esperar fora de l’estudi 1 fins que l’estressada productora li donava llum verda per accedir-hi era també curiós: «Per què allà seguia sentint aquell no-sé-què a la panxa?». De tots els llocs on col·laborava, només aquella tertúlia encara l’hi provocava. Però tot aquell garbuix de pensaments es fonia quan el presentador li donava la benvinguda en antena:

—Molt bon dia, Max Margarit! —I el mirava, cosa que no feia gaire sovint durant la tertúlia.

—Molt bon dia, mestre, com va això? —contestava en Max, atropellat.

—Fatal, com sempre…

El presentador estrella de la ràdio sempre responia així, mecànicament, per superstició (ell en deia TOC), i passava directament a saludar el tertulià assegut a la seva esquerra. Si aquest el tornava a interrogar sobre com es trobava, ell contestaria que «fatalíssim». El següent, en general, ja s’abstenia de preguntar. Coses de les litúrgies.

Però encara faltava una estona per entrar a l’estudi i repetir aquest cerimonial. En Max Margarit, com sempre, havia arribat una mitja hora abans de la convocatòria general. I així, assegut a la porta de la cabina de so com si fos a la sala d’espera de la consulta del dentista, seguia pensant en mil coses, i en especial en el seu passar el control de seguretat sense passar-lo. Ara hi estava capficat.

La cosa tenia els seus avantatges, sens dubte, i qualsevol altre no hi hauria donat cap importància, però aquell antic assessor reciclat en tertulià per obra i gràcia de la seva facilitat per ficar-se en vespers tenia la mania, precisament, de donar massa voltes a les coses. I ara s’havia quedat encallat amb allò del control de metalls convertit en ficus o figura d’ornament per als visitants VIP dels respectius mitjans.

Llavors, amb tota aquesta macedònia al cap, un calbot el va fer tornar a la Terra:

—Ei, Margarit, desperta!

—Ai, Mònica, perdona! Que em deies res?

—Ha, ha, ha! Sí! «Bon dia», tres cops!

La trempada dona del temps de la ràdio ho deia amb un somriure afable que alhora a en Max li recordava el d’una estricta mestra d’escola.

—Ai, calla, quin greu! Deu ser cosa del dia…

—Au, la culpa de tot sempre és del temps!

—No, dona, susceptible! Però és que no suporto el fred.

—Ui, doncs calça’t, bonic!

—Què dius?

—Sí, noi, avui serà dur. Jo diria que d’aquells dies que meteorològicament fan època.

—No cardis!

—Ei, que ets d’Olot, tu, ara?

—No, però vaig tenir un afer durador amb un d’allà que… Ai, no em despistis! De debò que caurà la de Déu?

—Vine, que t’ho ensenyo. Des d’aquesta quinzena planta veuràs bé el panorama. Hi som a temps, oi? Encara falta perquè comenceu la tertúlia, oi?

Llavors, l’entusiasta dona del temps, sense esperar que en Max respongués, va agafar-lo de la mà i el va arrossegar als grans finestrals que rere els estudis de gravació oferien unes vistes envejables de la ciutat i rodalia.

—Mira, fill…

—Ara em diràs que tot això que veig algun dia serà meu?

—Ha, ha, ha! Que burro que ets! No, t’ho deia amb pesar pel teu estat d’ànim.

—Ah, vaja…

—Veus aquelles taques a l’horitzó?

—No.

—Doncs gradua’t la vista, maco…

I just quan en Margarit es disposava a fixar la vista on el dit de la dona del temps assenyalava tensa com si fos l’estàtua de Colom al peu de la Rambla de Barcelona, el mòbil el va alertar que acabava de rebre un missatge. No tenia present que havia deixat el so activat, així que va voler posar l’aparell en silenci, no fos cas que després se n’oblidés i sonés en antena. Però se’n va penedir a l’instant, perquè no va poder evitar de fer també una ullada al missatge que acabava de rebre.

Era de l’excèntrica productora del programa de debat de la tele i li anunciava la corrua de tertulians que s’hi trobaria aquella nit. Una passejada mig a les fosques pel Museu de Cera amb figures d’aquelles que s’assemblen al suposat homenatjat com un ou a una castanya hauria estat més agradable que la imatge que li dibuixava aquell reguitzell de noms al cap.

El cínic descarat d’en Pau Amor. La fatxa reconsagrada de l’Assumpció Coll. L’animal perillós d’en Dani Moyano. La sibil·lina abstrusa de la Carolina Tarrés. El llunàtic amb cara d’ofuscat de l’Òscar Margalef. Més que una llista de companys de tertúlia, allò semblava una roda de reconeixement en una comissaria del Raval. I ell en formava part, és clar. «Com ens hem de veure!», va pensar. I tot per la seva mania de fotre’s de cap en piscines sense aigua que tothom veu que no en tenen i que fins i tot n’alerta un indicador amb llums de neó a la punta del trampolí.

Aquella tendència suïcida l’havia degradat de cap de Comunicació del president de la Generalitat a tertulià. Una penitència excessiva, però de la qual no havia après gairebé res. De fet, va pensar, tots els indicadors li deien, de bon matí, que aquell vespre hauria d’estalviar-se d’anar al programa de debat de la tele, i a ell ni li havia passat pel cap d’enviar un missatge excusant-se per estar refredat o pel que fos. El fred polar, els companys de passatge del terror i l’amenaça de xàfec històric, tot plegat l’hauria de dissuadir, però no. Ell veia la tempesta a l’horitzó, i cap allà que enfilava. Com amb tot. Com sempre.

—Max, bonic, m’està agafant rampa al dit. Que ho veus?

—Com? Ah, sí, perdona…

—On eres? T’has quedat com catatònic, mirant el cel.

—Res, perdona, Mònica,

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X