La catastròfica visita al zoo

Joël Dicker

Fragment

1. La teoria de les catàstrofes

Aquest vespre m’ha castigat sense postres. Pel que ha passat al zoo. El papa s’ha passat tot el sopar dient: «És que sembla mentida, Joséphine! Sembla mentida!». La mama no parlava. Em feia mirades de desaprovació i prou. Fins que ha dit: «Demà anirem a veure’l a l’hospital. Va, menja’t la mongeta tendra».

No m’agrada la mongeta tendra, però m’ha semblat que no era el millor moment per posar-se a negociar i me l’he cruspit sense piular. En diuen «mantenir un perfil baix», d’això. Llavors la mama ha decidit que em quedava sense postres. M’ha sabut molt de greu, perquè tocava pastís de pastanaga, que és el meu pastís preferit. M’han vingut ganes de plorar, però m’he consolat pensant que segur que els meus companys de classe també estaven castigats sense postres.

Després de l’incident del zoo, tots els pares s’havien començat a trucar entre ells. Jo sentia que la mama no parava de parlar per telèfon i que anava dient a l’interlocutor de torn: «Estic consternada, quina bestiesa! Com ha pogut passar una catàstrofe així?». No tinc molt clar què vol dir «bestiesa», però si té alguna cosa a veure amb bèsties, deu ser molt greu.

Quan m’he acabat la mongeta tendra he preguntat si em podia aixecar de taula, ja que estava castigada sense postres. Però la mama ha dit que no i llavors s’ha aixecat, ha tallat un tros de pastís de pastanaga, me l’ha posat al davant i m’ha dit: «Pots menjar-ne si ens expliques què ha passat avui al zoo». D’això se’n diu «xantatge», però m’he abstingut de fer cap comentari. He agafat la forquilla i he partit el tall de pastís en vuit trossets.

Les catàstrofes no passen mai de sobte: són el resultat d’una successió de petits sotracs que gairebé ni es noten, però que, de mica en mica, es van convertint en un terratrèmol. El que ha passat avui al zoo no n’és l’excepció: ha sigut la traca final després de tot un seguit de catàstrofes.

Els meus pares volien explicacions, però, per poder explicar-los-ho bé, abans havien de saber que la catastròfica visita al zoo havia passat per culpa del catastròfic festival de l’escola que havia passat per culpa de la catastròfica obra de teatre que havia passat per culpa de la catastròfica visita al Pare Noel que havia passat a causa de la catastròfica Santa Cleca que havia passat a causa de la catastròfica classe de seguretat viària que havia passat a causa de la catastròfica classe d’educació física que havia passat a causa de la catastròfica presentació a l’auditori que havia tingut lloc a causa d’una catàstrofe inicial.

I potser és per aquesta primera catàstrofe, per on hauríem de començar.

2

Un dilluns no gaire normal

Un dilluns al matí de finals de tardor, poques setmanes abans de Nadal, va passar una cosa greu.

Les catàstrofes tenen això, que no les veus venir. I aquell dilluns semblava un dia la mar de normal. M’havia sonat el despertador, m’havia llevat, havia esmorzat (cereals posant-hi primer la llet i després els cereals, perquè si no no veus ben bé quanta llet hi poses), m’havia rentat les dents, m’havia pentinat, m’havia vestit i la mama m’havia portat a l’escola amb cotxe. Fins aquí, tot com sempre.

La meva escola es diu Escola Pics Verds. És una escola especial. En diuen escola especial quan hi posen nens que no van a les altres escoles. A mi m’agrada, la meva escola. És una escola petitíssima, perquè només hi ha una classe. És com una casa molt gran, però de planxa. La mama diu que té un encant especial. Jo més aviat diria que és mona. Té una entrada molt gran que fa de guarda-roba. A una banda hi ha la classe, i a l’altra una sala de jocs. També hi ha una cuina petitona i, just a tocar, els lavabos. El pati és un jardí ple de flors rodejat d’una tanca de fusta que no has de travessar mai si no vas amb els pares o amb la nostra mestra, la senyoreta Jennings. Tot això està envoltat d’un petit parc amb jocs per a nens i uns bancs on de vegades seuen senyores grans mentre els seus gossos fan caca. Les caques de gos s’han de recollir obligatòriament, però moltes vegades fan com si no se n’haguessin adonat que el seu gos acaba de fer les seves necessitats. Quan ho veu, el conserge de la nostra escola va cap allà traient foc pels queixals i els mana que recullin les caques immediatament. Aleshores les senyores grans fan cara d’ofeses i d’angúnia, es treuen de la bossa una bosseta de plàstic i fan de descacadores. Després agafen la bosseta amb la punta dels dits, com si la caca els hagués de saltar al damunt, i fan una ganyota molt graciosa. Nosaltres ens petem de riure.

Just al costat del parc hi ha l’escola dels nens normals. És on van tots els nens menys nosaltres. És un edifici molt gran de totxo amb un pati molt gran de ciment i al costat una pista d’esports immensa. Nosaltres, des de l’escola especial, veiem l’escola dels nens normals. Nosaltres només som sis, però allà hi ha la tira de nens. Vaig preguntar a la mare si algun dia aniria a l’escola normal, i em va dir que segurament no, però que ella m’estimava tal com era.

El més guai de l’escola especial és la senyoreta Jennings, la nostra mestra. És la mestra més bona del món. Té una paciència infinita, és encantadora, intel·ligent, dolça. I guapíssima, també. Va sempre molt ben vestida i amb els cabells molt ben pentinats. Tothom l’adora.

La segona cosa més guai de l’escola especial, després de la senyoreta Jennings, són els meus cinc companys de classe, tots nens.

Hi ha l’Artie, que és hipocondríac, que vol dir que sempre es pensa que té totes les malalties del món. Si ets ell no és gaire pràctic, però a nosaltres ens fa gràcia, perquè quan pensa en alguna malaltia comença a cridar de terror. Quan sigui gran vol ser metge per curar-se ell mateix, perquè diu que quan vas al metge corres el perill d’encomanar-te, a la sala d’espera plena a petar de malalts. En això se li ha de donar la raó.

Hi ha el Thomas, que en sap moltíssim de karate, perquè el seu pare és professor de karate. (Va molt bé tenir un pare professor de karate per ser molt bo en karate.) Quan sigui gran, vol ser professor de karate com el seu pare.

Hi ha l’Otto, que té els pares que viuen cadascun en una casa diferent. «Divorciats», se’n diu. La mama m’ha explicat que quan un pare i una mare deixen de tenir ganes de dormir junts a la mateixa habitació es divorcien. Jo crec que quan sigui gran també seré divorciada, perquè no em fa gaire gràcia compartir habitació amb més gent. L’Otto sap de tot. Per l’aniversari demana sempre enciclopèdies i diccionaris. Li encanta explicar les coses i sap paraules difícils com ara «suimanga», «casuística» o «queloide», una paraula que hem après tots gràcies a l’Artie. Quan sigui gran, l’Otto vol ser conferenciant.

Hi ha el Giovanni, que va sempre amb camisa, encara que sigui només per sortir a jugar a fora. Els seus pares són molt rics —o sigui, que tenen molts diners—, i es veu que quan ets ric has de portar sempre camisa. Jo espero no

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos