«Tots podem ser escultors del nostre propi cervell… si ens ho proposem», deia Santiago Ramón y Cajal.

Si ens ho proposem!

Em dic Nazareth Castellanos. Bé, en realitat em dic Nazareth Perales Castellanos. Tot i que tampoc és el meu nom complet. El dia que em van batejar el mossèn va protestar. No li semblava respectuós que algú s’anomenés com un poble, i encara menys com el poble en què havia nascut Jesucrist. La mare, aclaparada per les presses de la celebració i encegada per la intranscendència de la discussió, va sentenciar molt a la lleugera que em batejarien com a Pilar Nazareth. Ella es diu Pilar, tot i que tampoc és el seu nom complet. Així que, segons l’Església catòlica i el meu passaport espanyol, em dic Pilar Nazareth Perales Castellanos. Malgrat això, sempre he estat la Naza. Només quan la meva mare s’enfadava em deia Nazareth, i quan l’empipada era superlativa a més feia servir el cognom patern. Però normalment era la Naza. Dic normalment perquè per a alguns amics he estat i segueixo sent la Nazita. Per a altres, la Nazoncia, o la Nazichi, o Doña Naza. També em van dir Nazi, fins que un company alemany va assenyalar la inconveniència. En un dia qualsevol, quan arribava al laboratori de la universitat, era simultàniament la Nazita, la Naza, la Nazareth o la doctora Castellanos. La mirada de qui em deia Nazita no era la d’aquell que m’anomenava doctora. Així que quan em pregunten com em dic, no sé què dir. La resposta depèn de qui pregunta. Les soc totes i cap.

Tot i així, gairebé tothom em coneix com a Nazareth Castellanos des del 2002. Va ser llavors quan vaig publicar el meu primer article científic, un model computacional de propagació de l’activitat epilèptica. El meu director, en Francisco de Borja, em va preguntar: «Com vols firmar l’article?». Aquell va ser un moment memorable, d’aquests que es tatuen instantàniament a l’hipocamp —avanço aquí que aquesta àrea del cervell s’ocupa, principalment, de l’aprenentatge i la memòria—. Fins aleshores ningú m’havia donat l’opció d’escollir el meu nom. Encara recordo la impressió que la pregunta i, per tant, el dret a resposta, van produir en el meu cos: aquell empoderament en el qual, sense adonar-te’n, alces el cap, estires el coll, tires avall les espatlles, tires endavant el pit. Obres els ulls i contens la respiració: «Puc escollir el meu nom?!», vaig preguntar, retòricament, astorada, amb la boca plena per la frase. Amb estima i humor en Paco em va respondre: «Sí, pots firmar com a Lola Flores o com vulguis». «Doncs seré la Nazareth Castellanos», li vaig respondre.

Volia ser una Castellanos. No, això no és veritat del tot. Havia decidit ser una Castellanos. Decidir o voler? Decidir significa tallar, deixar de banda, posar una fi o resoldre alguna cosa, segons la seva etimologia llatina. Voler, en canvi, ve de buscar, de requerir, de demanar o suplicar. Quan decidim, estem deixant enrere alguna part de nosaltres. Quan volem, busquem omplir aquest buit amb un nou ésser. Renaixem, creixem o aprenem quan «decidim volent».

Des que naixem, i molt abans, la història de la vida va esculpint la nostra biografia. Per a alguns amb més fortuna que per a altres, però ningú s’escapa de l’impacte de les seves circumstàncies. Imaginem dues roques. No, millor dos diamants. Imaginem dos diamants que llancem des del capdamunt d’una muntanya. Aquesta caiguda lliure, subjecta a la fricció del terreny, anirà donant forma als diamants. L’un toparà amb una pedrota punxeguda que li farà una esquerda en un dels cantons. L’altre pot ser que travessi un toll de fang que l’embrutarà i no deixarà que brilli. Si té sort, es trobarà amb un rierol que el netejarà. Només si té sort. Aquesta caiguda lliure, a la deriva, els convertirà en còdols. Cap dels dos diamants ha tingut la ventura de la intenció: no ha pogut escollir per on baixava la muntanya. La seva forma ha quedat en mans d’un entorn atzarós. No han pogut «decidir volent» arribar a la vall amb tota la seva brillantor.

Tots hem conegut bastants còdols, persones que no han sabut o no han pogut servir-se de la intenció per esculpir-se, per buscar aquest rierol que els netegi o per apropar-se a un roser i impregnar-se de la delícia de la seva olor. Aquests còdols pateixen. I fan patir. Les pedres no poden «decidir volent», però l’ésser humà, sí.

Aquest és l’ànim d’aquest llibre: buscar en la filosofia europea i en la neurociència què és això de «decidir volent», la intenció de cuidar-se per buscar una millor versió de nosaltres mateixos.

Quan l’any 2002 el meu director d’investigació em va donar l’oportunitat de firmar aquell article com volgués, vaig escollir el segon cognom, Castellanos, en comptes del primer, Perales. De petita, quan encara era una nena, vaig patir la sacsejada d’algú ferit. No entraré a valorar la responsabilitat dels qui fan mal per les ferides que causen, perquè avui dia no sé si tothom té la capacitat de ser valent per mirar cap endins. Hi ha qui mor sense haver fet els deures. El temps no ho posa tot al seu lloc. Ho posen les intencions i les decisions que hàgim pres. Vaig escollir dir-me Castellanos per deixar enrere una part de mi i per acceptar el llegat d’algú, el meu oncle matern, que sí que va tenir el coratge d’esculpir-se i mostrar-se com a exemple. Valentia i generositat haurien d’anar sempre de bracet. Aquest algú va aprofitar cadascuna de les tempestes de la seva climatologia biogràfica per emprendre i millorar-se.

«I una vegada que la tempesta acabi, no recordaràs com ho vas aconseguir, com vas sobreviure. Ni tan sols estaràs segur si la tempesta ha acabat realment. Però sí que hi ha una cosa segura: quan surtis d’aquesta tempesta, no seràs la mateixa persona que eres a dins. D’això va aquesta tempesta».

M’encanta Murakami. Però, amb tots els respectes, no estic d’acord amb aquesta citació. No del tot. No la considero completa. Hi afegiria l’avís de Santiago Ramón y Cajal. Aquella nota final de qui reconeix l’esforç, la voluntat i la resiliència. Aquell «si ens ho proposem» amb el qual acaba la seva famosa frase. La tempesta no assegura un canvi en la persona si aquell que la travessa no s’ho proposa. Quan no ens acompanya la intenció d’aprendre de la tempesta, aquesta només ens haurà deixat ferits o espantats. I no crec que les tempestes vagin d’això. Cal travessar-les amb el coratge d’aprendre’n alguna cosa. Deixar que el tro t’espanti per veure què volia portar. A més, en acabar el temporal toca agrair, reconèixer la nostra valentia i la capacitat que tenim de créixer, per recordar en el futur cadascun dels trons i en què ens van transformar. Em puc imaginar Santiago assegut al cafè Gijón de Madrid, en aquelles tertúlies amb els intel·lectuals de l’època. Sempre a l’aguait de les tendències no només científiques, sinó literàries, em jugaria un pèsol que avui hauria llegit Murakami. Em jugaria un pèsol, també, que quan Santiago agafava un llibre ho feia amb un llapis a mà. No només per ressaltar algun paràgraf, sinó per afegir-hi les seves reflexions. Em jugaria un pèsol que hauria reescrit així, en un dels marges, aquest paràgraf de Kafka a la platja:

I una vegada que la tempesta acabi, has de recordar com ho vas aconseguir, com vas créixer, i agrair-t’ho. Ni tan sols estaràs segur si la tempesta ha acabat realment. Però sí que hi ha una cosa segura: quan surtis d’aquesta tempesta, no seràs la mateixa persona que eres a dins, si així t’ho has proposat. D’això va aquesta tempesta. D’aprendre. D’esculpir el cervell.

Tots hem estat o estarem sota alguna tempesta al llarg de la vida. En l’argot clínic o científic les tempestes es coneixen com a esdeveniments potencialment traumàtics. Segons els investigadors en psicologia Lawrence G. Calhoun i Ricard Tedeschi, de la Universitat de Carolina del Nord, hi ha tres tipus de creixement posttraumàtic: en la seva relació amb un mateix, en les relacions interpersonals i en l’espiritualitat o filosofia de vida; i els tres se sustenten en la capacitat de resiliència de l’ésser humà. És a dir, en la capacitat per afrontar l’adversitat, superar-la i que ens transformi de manera beneficiosa. Experimentar i expressar la gratitud per la resiliència que tenim, curiosament, la potencia.

Fa pocs anys acudien a algun tipus de teràpia només aquelles persones que se sentien al caire d’un precipici. Havien de sentir-se realment malament per acudir a un psicòleg o psiquiatre o per emprendre el camí del creixement personal, tenyit d’espiritualitat o no, però un viatge per sanar-se, créixer com a éssers humans o per conèixer-se. La veritat és que quedava bastant malament i t’assegurava alguna mirada reticent dir que anaves a teràpia o que dedicaves temps a la introspecció. Era sinònim de persona problemàtica. I això és curiós, perquè tots portem una motxilla carregada de problemes. Qui té el coratge de buscar ajuda és, només, qui la vol buidar. El desconeixement del fet que la nostra psique es pot netejar, cuidar o esculpir ens convertia en còdols desterrats d’aquesta pàtria d’esperança que és la intenció. S’estima que el 8 % de la població d’Europa i Amèrica del Nord van a alguna forma de teràpia. Diguem-ho al revés: més d’un 90 % de les persones que ens envolten són còdols la conducta dels quals queda a mercè de la deriva o que busquen el suport de persones que no estan preparades per ajudar-los. Tenint en compte que un 70 % de la població mundial ha patit algun fet potencialment traumàtic al llarg de la vida, la probabilitat de ser o de trobar-se amb un còdol que pateix o fereix és tan alta que passa a ser determinant. Tots patirem per hàbits que es podrien haver evitat… si ens ho haguéssim proposat. Tots patirem per les sacsejades que altres podrien haver evitat si s’ho haguessin proposat.

D’acord amb els treballs de l’investigador George A. Bonanno, professor de Psicologia Clínica a la Universitat de Colúmbia, quan aquesta resiliència opera és fonamental tenir referències en les quals fixar-se. Bonanno es va avançar a les investigacions més recents quan va observar que aquelles persones que havien tingut referències inspiradores a la seva vida mostraven un major creixement posttraumàtic.

Aquestes referències poden ser els pares, els avis, els oncles, algun professor, una amiga, un personatge famós o una deïtat. Qualsevol que representi un far. Reconèixer l’impacte que tenim sobre els altres i que els altres exerceixen sobre nosaltres ens convida a seleccionar a qui ens apropem i de qui ens allunyem. Però en certes situacions, com les tempestes, és obligatori que revisem aquesta selecció. Malgrat això, hi ha vegades que no hem pogut allunyar-nos de qui ens fa mal perquè encara érem criatures, perquè no vèiem la ferida que s’anava obrint o perquè la vida és més complexa del que sembla. Hi ha qui ens destrueix i hi ha qui ens construeix. Els greuges o les carícies que transiten una relació no només prenen forma de paraula, gest o acte.

També ens comuniquem amb els altres a través dels fils invisibles de la biologia. Quan parem atenció a algú, s’estableix una correspondència entre l’activitat dels cervells i els cors d’aquestes persones, que tendeixen a sincronitzar-se. I és en aquest enllaç visceral on es produeix un intercanvi d’informació que només ara comencem a conèixer científicament, però que ja sabem que modula la capacitat d’aprenentatge del cervell. Els mecanismes d’aquest cablejat subtil que uneix el nostre cos al de l’altre quan li parem atenció també construeixen la nostra personalitat. Quan posem l’atenció sobre algú que no ens la torna intacta, compte!

«Aprendre, i aprendre dels qui saben», deia Kavafis. Però això vol humilitat. Una humilitat que comença per reconèixer que som una terra sembrada de llavors molt diverses. Alberguem les llavors de les males herbes, però també les de les flors. La que més reguem serà la que creixerà en nosaltres.

Joan Mascaró va ser un filòleg mallorquí que va arribar a ser professor a la Universitat de Cambridge, i un dels millors orientalistes i estudiosos de la mística comparada. El seu origen humil li hauria impedit accedir a l’educació que el va convertir en qui va ser. Tanmateix, el fet de trobar-se amb una de les famílies més adinerades de l’illa li va donar l’oportunitat de formar-se a la prestigiosa universitat anglesa. Des d’allà i en els seus viatges a l’Àsia va submergir-se en el pensament més elevat, es va inspirar en aquells que van convertir l’amor en la seva guia i va divulgar el saber dels que practiquen el pacifisme. Per cert, i a tall d’anècdota, Joan Mascaró va ser qui va acompanyar els Beatles durant el seu viatge a l’Índia, i es va convertir en un mestre per a George Harrison.

Bé, doncs s’explica que al seu despatx tenia dues fotografies: una era la del senyor March —l’ètica del qual ha quedat quedada tacada per la seva avarícia incontenible—, el banquer que li va finançar els estudis com a pagament per la tutela del seu fill; l’altra fotografia era la de Gandhi. Amb aquestes dues fotografies Joan Mascaró es recordava a si mateix que l’ésser humà pot ser tant l’un com l’altre. Si s’hi neix o es fa, no ho sé. Però tampoc m’importa gaire, ara. El que sempre m’ha intrigat és què fer amb el que ha nascut, amb el que ens ha passat.

L’any 2015 vaig començar a estudiar la neurociència de la meditació i la interacció entre el cervell i la resta dels òrgans del cos. Després de més d’una dècada analitzant com la demència o els cops a la psique destrueixen el cervell, vaig decidir que era el moment d’estudiar com podem construir-lo. Després de deu anys d’experiments, articles, llibres i congressos, segueixo sense saber-ho, però he anat compartint els meus descobriments.

Com es porten a la pràctica del laboratori, amb quins experiments, les meves investigacions? Mesurant els camps magnètics del cervell i, simultàniament, els camps elèctrics del cor, l’estómac i l’intestí, juntament amb la pressió de l’aire que entra i surt per cada fossa nasal.

Per a l’estudi havíem reclutat un grup de persones que s’agrupaven segons la seva experiència en la pràctica de la meditació: alguns eren meditadors de llarga trajectòria, per als quals la meditació formava part de la seva vida diària; d’altres mai havien meditat. (Vaig conèixer persones sorprenents en tots dos grups a qui avui tinc l’honor d’anomenar amics). L’objectiu d’aquell experiment era observar com la pràctica de la meditació modela la comunicació entre el cervell i el cos. Volíem mesurar científicament l’impacte biològic que suposa contemplar-se a si mateixos. Volíem localitzar al cervell les àrees que es transformen quan això passa i mostrar com la resposta del cos davant d’una emoció podria reeducar-se per la força de voluntat.

En el meu jo més profund, confesso que amb aquells experiments volia estudiar la neuroanatomia de l’avís de Santiago, «si t’ho proposes». Buscava l’empremta neuronal de la voluntat. Confesso també que aquest llibre és una explicació de la seva famosa frase: «Tots podem ser escultors del nostre propi cervell… si ens ho proposem», l’objectiu del qual és compartir el que he investigat respecte de com s’esculpeix i com esculpim el nostre cervell, si ens ho proposem. És un viatge pel paisatge neuronal que ens portarà a la plasticitat del cervell, als hàbits, a la respiració i al pensament. El vehicle, el filòsof Martin Heidegger.