Estoig L'univers groc i El món groc

Albert Espinosa

Fragment

proleg

Pròleg:

«Compte, aquest llibre és l'Albert!

Si hi entres, no en voldràs sortir»

L'Albert té l'esperit curiós d'en Sherlock Holmes i l'aparença d'en Watson. La perfecta deixadesa que gasta a l'hora de vestir et fa sospitar si l'ha estudiada abans de sortir de casa. Fins i tot a l'hora de ser presumit és estrany.

Una de les seves aficions preferides és mirar. Entra sense permís per les finestres dels teus ulls i n'obté tota la informació que necessita. El seu sensor emocional és gairebé infal·lible i cala l'ésser humà amb la mateixa facilitat amb què les caixes del supermercat saben quin preu té un producte tan bon punt en llegeixen el codi de barres. Quan l'encerta, sap més coses de tu que tu mateix.

L'Albert ha guanyat diverses batalles a la mort, per això les seves històries vessen vida. És hiperactiu, prefereix perdre hores de son que perdre experiències. La seva velocitat mental és vertiginosa. Si li vols explicar una cosa, ha de ser molt bona o ho has de fer molt de pressa.

Si vols captar el seu interès no li expliquis la vida, deixa que ell la descobreixi. És una altra de les seves aficions preferides.

Li encanta provocar, però ho fa amb la intenció de normalitzar. Em va fer una prova per a la seva darrera pel·lícula, No me pidas que te bese porque te besaré, en la qual havíem de rodar una seqüència en una piscina fictícia. L'acabava de conèixer. De cop i volta es va treure la cama ortopèdica. Ho va fer amb tanta normalitat que vaig mirar de fer el mateix amb la meva. Va ser un acte histèric, intentava aparentar normalitat però l'escena em va descol·locar. Ell se'n va adonar i, amb la mateixa naturalitat amb què s'havia tret la cama esquerra, va començar a parlar d'un dels temes més recurrents de la seva pel·li/vida: l'univers de les palles. Vam connectar immediatament. Vaig oblidar la prova, vaig oblidar la cama, vaig oblidar que ell era el director i em vaig trobar un col·lega que em parlava de sensacions que jo compartia.

Aparenta els trenta anys però en fa més de quinze que repeteix l'adolescència. D'aquí li ve la frescor. D'aquí li ve la netedat. Per això continua pensant que si es pot imaginar, es pot fer.

L'Albert és poderós perquè mai no es rendeix. I com a recurs final, negocia: canvia cama i pulmó per vida. Ha après a perdre amb l'únic objectiu de guanyar. I es fa més fort. I surt a atipar-se de vida. I escriu obres de teatre, llargmetratges, sèries de televisió, novel·la... I usa l'humor amb mestratge per explicar-nos un drama. I uneix la realitat pròxima amb els nostres somnis més llunyans. I arriba a dir-nos que l'única minusvalidesa és l'emocional i que vivim en una societat que no comparteix sentiments.

L'Albert parla d'un món a l'abast de tothom i que té el color del sol; el món groc. Un lloc càlid on els petons poden durar deu minuts, on els desconeguts poden ser els teus millors aliats, on el contacte físic perd la seva connotació sexual, on l'estimació és una cosa tan quotidiana com comprar el pa, on la por perd el seu significat, on la mort no és aquella cosa que els passa als altres, on la vida és el que té més valor, on totes les coses són allà on tu vols que siguin.

Aquest llibre parla de totes aquestes coses, de tot el que sentim i no diem, de la por que ens prenguin el que tenim, de reconeixe'ns enterament i apreciar qui som cada segon del dia. Llarga vida a l'Albert!

ELOY AZORÍN,

actor

La meva inspiració

Gabriel Celaya era enginyer industrial i poeta. Jo sóc enginyer industrial i guionista. Tots dos som esquerrans, també. Al seu poema «Autobiografía» hi ha alguna cosa que m'enganxa fins a la medul·la i em toca l'esòfag. I crec que és perquè en aquell poema va crear el seu món. El seu món, el «món de Celaya». No hi ha res que m'atragui més que la gent que crea mons.

I és que aquest poema està fet de prohibicions, de prohibicions que creen una vida. De prohibicions que li van marcar la vida. En certa mesura, si traguéssim aquelles prohibicions trobaríem el seu món. El que ell pensa que hauria de ser el seu món. Són un munt de «no» que exclouen el que no vol per trobar-nos un munt de «sí». M'agrada aquesta manera de veure la vida.

Com ell va fer a «Autobiografía», jo miraré de dividir aquest començament de llibre en «Per començar», «Per continuar», «Per viure» i «Morir». Seran quatre blocs que, com ell va predir, formen la vida de qualsevol de nosaltres.

Per si no coneixeu el poema, tot seguit podreu gaudir-ne:

AUTOBIOGRAFÍA

No cojas la cuchara con la mano izquierda.

No pongas los codos en la mesa.

Dobla bien la servilleta.

Eso, para empezar.

Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.

¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?

Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.

Eso, para seguir.

¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?

La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.

Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.

Eso, para vivir.

No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.

No bebas. No fumes. No tosas. No respires.

¡Ay sí, no respires! Dar el no a todos los «no»

y descansar: Morir.

GABRIEL CELAYA

El perquè d'aquest llibre

Sempre havia volgut parlar del món groc, d'allò que jo anomeno el meu món, el món en què habito. Si mai veieu alguna pel·lícula meva, llegiu algun guió escrit per mi, us fixeu en algun personatge que jo hagi creat, hi trobareu una part d'aquest món groc. I aquest és el món que em fa feliç. El món en el qual m'agrada viure.

Sempre havia volgut escriure un llibre, però només m'oferien propostes com ara «Com superar el càncer» o «Com sobreviure al càncer». Llibres que no m'interessava escriure. El càncer no necessita un llibre per ser vençut, em sembla que escriure'n un seria una manca de respecte total pels qui lluiten contra el càncer i per totes les persones que he conegut al llarg dels anys que he passat a l'hospital. No hi ha cap clau per vèncer el càncer, no hi ha una estratègia secreta. Només has d'escoltar la teva força interior, crear la teva lluita i deixar-te guiar.

Per això, em sembla més interessant fer un llibre sobre el que em va ensenyar el càncer i com es pot aplicar a la vida diària. I això és el que vull mirar d'explicar a El món groc.

Crec, certament, que el càncer és viu, i lluitar-hi et fa rumiar molt i aprendre grans lliçons. Després et cures i novament retrobes la vida, en la qual pots aplicar aquestes lliçons.

Aquest no és un llibre d'autoajuda; no hi crec gaire, en l'autoajuda. Només és un llibre en què recullo experiències que a mi m'han servit.

I sobretot és un llibre per parlar dels «grocs», del concepte groc. Espero i desitjo que després d'haver llegit aquest llibre et posis a buscar els teus grocs. Per a mi, aquest seria el millor premi.

És estiu, un estiu no gaire calorós. És de nit, una nit no gaire negra. Duc la cama ortopèdica posada (la d'estar per casa). Bec un got de coca-cola glaçada i sé que ha arribat l'hora de començar a plasmar aquest món groc damunt el paper.

I just després, afegeixo que som a final de setembre (que és el moment en què reviso el text). Fa fred, plou i estic a mig rodatge del curt Destination Ireland, del mestre Carlos Alfayate. Sento que el temps corre i cada dia és més a prop el naixement del llibre.

Espero que aquest llibre ens uneixi com a grocs. Si teniu cap suggeriment, desig o recerca, em trobareu a albert19@telefonica.net.

ALBERT ESPINOSA

Juliol-setembre del 2007

PER COMENÇAR...

El món groc

No cojas la cuchara con la mano izquierda.

No pongas los codos en la mesa.

Dobla bien la servilleta.

Eso, para empezar.

GABRIEL CELAYA

On neix?

Doncs neix del càncer. M'agrada la paraula càncer. Fins i tot m'agrada la paraula tumor. Pot sonar macabre, però és que la meva vida ha estat unida a aquestes dues paraules. I mai no he sentit res horrorós en dir càncer, tumor o osteosarcoma. M'hi he criat i m'agrada pronunciar-les en veu alta, proclamar-les als quatre vents. Crec que fins que no les dius, fins que no les fas part de la teva vida, difícilment pots acceptar el que tens.

És per això que en aquest primer capítol cal parlar del càncer, perquè en els que vénen tot seguit farem servir els ensenyaments del càncer per sobreviure a la vida. Així que en primer lloc m'hi centraré i explicaré com em va afectar.

Jo tenia catorze anys quan vaig ingressar a l'hospital per primera vegada. Tenia un osteosarcoma a la cama esquerra. Vaig deixar l'escola, vaig deixar el meu entorn i vaig començar la vida a l'hospital.

Vaig tenir càncer durant deu anys, dels catorze als vint-i-quatre. Això no vol dir que em passés deu anys ingressat, sinó que vaig estar deu anys visitant diversos hospitals per guarir-me de quatre càncers: cama, cama (la mateixa que en el primer càncer), pulmó i fetge.

Pel camí vaig deixar una cama, un pulmó i un tros de fetge. Però he de dir, just en aquest moment, que vaig ser feliç amb el càncer. El recordo com una de les millors èpoques de la meva vida.

Pot sobtar veure aquestes dues paraules juntes: feliç i càncer. Però va ser així. El càncer em va prendre coses materials: una cama, un pulmó, un tros de fetge, però em va fer conèixer moltes altres coses que jo tot sol mai no hauria descobert.

Què et pot donar el càncer? Crec que la llista és interminable: saber qui ets, saber com és la gent que tens al voltant, conèixer els teus límits i sobretot perdre la por de la mort. Potser això últim és el més valuós.

Un dia em vaig curar. Tenia vint-i-quatre anys i em van dir que no havia de tornar a l'hospital. Em vaig quedar glaçat. Va ser estrany. El que sabia fer millor a la vida era lluitar contra el càncer i ara em deien que estava curat. L'estranyesa em va durar sis hores, després vaig esclatar d'alegria; no tornar a un hospital, no tornar-me a fer radiografies (crec que me n'he fet més de dues-centes cinquanta), no més analítiques, prou controls. Era com un somni fet realitat. Era absolutament increïble.

Vaig pensar que al cap de pocs mesos oblidaria el càncer. Tindria «una vida normal». El càncer només seria una època de la meva vida. Però en lloc d'això (mai no me n'he oblidat), va passar una cosa inesperada, i és que mai no em vaig imaginar com m'ajudarien els ensenyaments del càncer en la vida diària.

Sens dubte, és el gran llegat que m'ha deixat el càncer. Uns ensenyaments (per dir-ne d'alguna manera, encara que potser prefereixo la paraula descobriments) que m'ajuden a menar una vida més fàcil, a ser més feliç.

El que explicaré en aquest llibre no és altra cosa que la manera d'aplicar a la vida diària el que vaig aprendre amb el càncer. Sí, exacte, ara que hi penso, el llibre es podria titular així: Com sobreviure a la vida a través del càncer. Potser arribarà a ser un subtítol del llibre. Sona estrany, sona justament al revés de la majoria de llibres que se solen escriure, però és així. La vida és paradoxal; m'encanten les contradiccions. Vull remarcar que el llibre és un compendi del que jo vaig aprendre del càncer i també dels descobriments que em van ensenyar amics que també van lluitar

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos