Com engegar a la merda de manera educada

Fragmento

cap-2

Fa uns anys vaig viure en un poblet de Bolívia on treballava com a psicòloga voluntària en un orfenat. Habitualment, a més de les meves feines com a psicòloga, era l’encarregada d’anar a comprar a la ciutat el menjar per a tota la setmana. En una de les ocasions en què em dirigia al mercat, em vaig trobar que la carretera que sempre agafava estava tallada a causa de les inundacions que havien deixat les pluges torrencials i vaig haver d’optar per una ruta secundària que no coneixia. No tenia cap mapa ni senyal de GPS, així que la meva única manera d’arribar a la ciutat era seguint els senyals.

Feia vint minuts que conduïa sota la intensa pluja quan em vaig adonar que encara no havia vist cap senyal de trànsit: ni indicacions d’alguna localitat, ni límits de velocitat, ni encreuaments de vies, ni estops, ni distància fins a la ciutat... Ni tan sols les línies dels carrils estaven senyalitzades. Allò semblava més una interminable pista d’aterratge que no pas una carretera.

De sobte, vaig veure un cotxe dirigint-se cap a mi a tota velocitat en sentit contrari. Vaig sentir pànic, tot el meu cos es va tensar i les mans van agafar amb força el volant fent-lo girar cap a la meva dreta per intentar no xocar amb el vehicle que venia de cara.

Encara no sé com, però ens vam esquivar.

Em vaig aturar al marge per calmar els nervis i milers de preguntes em van venir al cap: Era jo qui estava circulant en direcció contrària? Jo havia envaït el carril contrari o l’altre cotxe havia envaït el meu? On era la meva sortida? Quants quilòmetres em quedaven per arribar-hi? A quina velocitat podia circular?... Estava completament confosa.

Una carretera sense indicacions és com una relació sense límits: ningú no sap el que és permès i el que no, o què es pot esperar dels altres o si els altres esperen alguna cosa de tu; tampoc no es pot saber si un respecta l’espai de l’altre ni si aquest respecta el teu, ni és clar on comença i on acaba la responsabilitat de cada individu..., i així, és altament probable que passi un accident.

De la mateixa manera que els senyals de trànsit ens ajuden a conduir amb seguretat per arribar sans i estalvis al nostre destí, els límits en les relacions exerceixen aquesta mateixa funció: garantir que els vincles siguin sans i segurs per protegir la integritat de tothom.

Tanmateix, no ens han educat perquè entenguem els límits d’aquesta manera, sinó que ens han criat en la creença que posar topalls és un gest egoista i que, quan un estima de veritat, ho ha de fer incondicionalment. Aquestes idees que hem anat adquirint des de la infància ara formen part de la base de la nostra conducta i de la nostra manera d’assimilar i interpretar les relacions, i fan que ens culpem quan establim límits per als altres i que els considerem una manca d’afecte quan els altres ens marquen els seus. Aquesta interpretació errònia ens porta a mantenir relacions tòxiques, dependents o abusives, a dir «sí» quan volem dir «no» i a no sentir-nos lliures d’expressar les nostres necessitats i emocions fins i tot amb les persones que més estimem.

Juntament amb aquestes creences totalment equivocades sobre què són els límits, hi ha l’absència en educació emocional i en comunicació assertiva. Avui dia, en algunes escoles ja estan començant a oferir educació emocional als nens i les nenes des de ben petits, però la majoria dels que vam néixer abans dels 2000 no vam rebre cap mena de pautes per desenvolupar eines que ens permetin identificar i posar nom a les nostres emocions, a valorar-les i a transmetre-les de manera empàtica i assertiva. Per això, quan ja som adults i volem expressar com ens sentim, quan volem dir «no» o mostrar la nostra disconformitat, ens costa trobar les paraules adequades. No ens van ensenyar mai a comunicar-nos d’una manera sincera, honesta i alhora respectuosa amb les altres persones; no ens van ensenyar com podem exterioritzar la indignació sense atacar l’altre, ni com podem ser més eloqüents a l’hora de manifestar les nostres necessitats a una altra persona.

En conseqüència, callem allò que ens agradaria dir perquè no trobem una manera assertiva de fer-ho. Ens diem «no té importància» o «no vull causar un conflicte» o «no m’agradaria fer enfadar l’altra persona», és a dir, ens autoreprimim. Però, quan ens reprimim, lluny de reduir la intensitat de les nostres emocions, augmenta al nostre interior i l’acumulem fins que un dia explotem com un volcà i acabem expressant-nos de la pitjor manera. És aleshores quan fen mal i les nostres relacions es deterioren.

Tenim dret a establir límits, però no de qualsevol manera. Saber fer-ho tenint en compte les emocions dels altres i les nostres, amb les paraules precises i en el moment adequat, és clau perquè aquests límits siguin sans i ens ajudin a construir, no a destruir, relacions tant amb els altres com amb nosaltres mateixos. Per això cal no tan sols ser assertius, sinó també conèixer estratègies de comunicació efectiva i claus de comunicació no verbal que ens facilitin aquesta tasca àrdua amb eficàcia i sense deteriorar les nostres relacions.

Però comencem pel principi.

1

ELS LÍMITS:
QUÈ SÓN I QUÈ NO SÓN?

Tots ens transformaríem si ens atrevíssim a ser el que som.

MARGUERITE YOURCENAR

Què són els límits?

Un límit es defineix com una línia real o simbòlica que marca la fi d’alguna cosa, ja sigui material o no material, o la separació entre una cosa i una altra. Indica un punt que no es pot o que no s’ha de traspassar. En l’àmbit de la psicologia parlem de límits interpersonals, i podríem definir-los com les regles i línies que establim en les nostres relacions (i amb nosaltres mateixos) perquè siguin sanes. N’hi ha de diferents tipus, com veurem a continuació.

D’una banda, hi ha els límits físics, que fan referència a l’espai personal i al contacte físic. Hi ha persones que se senten còmodes amb el contacte físic i són més properes quan es relacionen amb els altres (toquen la mà o el braç de l’altre mentre parlen, saluden amb una abraçada, els agrada expressar i rebre afecte per mitjà del contacte físic...) i n’hi ha d’altres que prefereixen mantenir més distància (saluden amb una encaixada de mans, se senten envaïdes quan algú se’ls acosta massa, els incomoda que els altres els demostrin afecte tocant-les o petonejant-les...). En els límits físics, a més de les preferències personals individuals, també hi té un paper important la cultura de cada país. Per exemple, les nacions del nord d’Europa estableixen uns límits físics més distants que les del sud.

De l’altra, els límits de l’espai personal fan referència a l’espai privat, per exemple, la nostra habitació, la nostra motxilla o les butxaques dels nostres pantalons. Les agressions físiques impliquen el traspàs més greu dels límits físics, però també es traspassen (encara que de manera més lleu) quan algú ens toca més del que nosaltres desitgem, envaeix els nostres espais privats o tafaneja en les nostres pertinences sense permís.

Hi ha també els límits emocionals, relacionats amb la forma, el moment, les persones i el context en què decidim expressar les nostres emocions. Es transgredeixen quan algú ens manipula emocionalment, ens jutja per exterioritzar les nostres emocions, o bé les invalida. També es produeix una violació dels nostres límits emocionals quan algú fica el nas en les nostres converses afectives (per exemple, escoltant-les o llegint missatges o correus que intercanviem amb altres persones) o indaga en llocs on hem pogut plasmar les nostres emocions i els nostres pensaments (com un diari personal), sense el nostre permís.

Parlem també de límits sexuals, que tenen a veure amb els aspectes afectius, comunicatius i físics implicats en les relacions sexuals. Trencar-los no suposa únicament el contacte físic o sexual no consentit, sinó també comentaris lascius i gestos obscens, o exercir qualsevol tipus de pressió o manipulació per aconseguir contacte sexual.

Els límits temporals fan referència a com administrem el nostre temps per dedicar-lo a les diferents activitats de la nostra vida i a les persones del nostre entorn. Quan algú ens exigeix passar amb ell o amb ella més temps del que desitgem o del que està prèviament establert per a una activitat (per exemple, a la feina), està violant els nostres límits temporals.

Finalment, els límits materials fan referència a la propietat privada d’objectes o béns materials. Tenen a veure amb com decidim fer-ne ús, quins volem compartir i amb qui. Quan algú ens roba, ens agafa alguna cosa sense el nostre permís, la fa malbé sense intenció de substituir-la per una altra, o ens pressiona per utilitzar les nostres pertinences, està traspassant els nostres límits materials.

Alguns tipus de límits interpersonals són més difícils d’identificar i d’establir que uns altres. Ens costa menys marcar els que podem veure, com els materials o els físics, que els que no podem veure, com, per exemple, els emocionals. Per això, tenim molt clar que ningú no ens pot agafar les claus del cotxe i endur-se’l com si res, però no tenim tan clar que ningú no pugui manipular els nostres sentiments perquè acabem fent el que a aquesta persona li convé.

De la mateixa manera, ens resulta més senzill delimitar els límits que podem quantificar, per exemple, els temporals, que els no quantificables, entre els quals hi ha els sexuals. Ens sentim amb ple dret a mostrar-nos molestos si algú arriba una hora més tard del que havíem acordat, però no creiem igual de lícit expressar el nostre enuig quan ens han llançat una mirada obscena.

D’altra banda, les creences que ens han inculcat a través de l’educació i la cultura tampoc no influeixen en tots els tipus de límits de la mateixa manera. Per exemple, si se’ns agredeix físicament, no tenim cap dubte que tenim dret a intentar defensar-nos i no ens sentim culpables per això. En canvi, quan algú fereix els nostres sentiments i malmet la nostra integritat psicològica, ens envaeix la culpa per dir-li que canviï de comportament.

Per què ens passa això, si en els dos casos estem intentant protegir-nos d’un mal?

La primera tasca que se’ns planteja quan volem començar a establir límits és donar la mateixa importància a tots els tipus.

Vegem-ne un exemple. No se’ns acudiria mai treure la porta de casa perquè hi entrés tothom que volgués quan volgués, oi? En fer-ho, correríem el risc que entressin a robar-nos o a fer-nos mal, i això posaria en perill la nostra integritat i la de la nostra família. Per això, tots tenim una porta a casa que només podem obrir amb una clau els que hi vivim i, si algú hi vol entrar, ha de tocar el timbre, i llavors nosaltres decidim si el deixem passar o no. De la mateixa manera, a les nostres llars hi ha altres portes que delimiten els espais i les habitacions de cadascú. A ningú no li resulta ofensiu que cada individu que viu a la casa hi tingui el seu espai personal i que mantingui la porta oberta o tancada a voluntat. Tampoc ningú es molesta perquè un tanqui la porta del lavabo quan en fa ús, ni ens sentim culpables per fer-ho. Percebem aquests límits com totalment normals i necessaris per a una convivència harmònica.

Com reaccionaríem si un amic s’ofengués perquè no li hem donat la clau de casa? Què li respondríem si argumentés que, si l’estimem de debò, ha de poder entrar i sortir de casa nostra quan vulgui? Què faríem si ens digués que per a ell és una manca total de confiança i d’afecte que no la hi donem?

Probablement ens sonaria a un autèntic disbarat i, tret que reconegués aviat haver tingut un atac de bogeria, donaríem per finalitzada la nostra amistat amb aquesta persona.

Quan no es respecta qualsevol tipus de límit, quan s’espera que el nostre amor sigui plenament incondicional, quan algú s’incomoda perquè li diem «no» o el molesta que li expressem les nostres necessitats afectives..., estem davant d’un «amic» tan pocavergonya i tan irrespectuós com aquell que vol tenir la clau de casa nostra. Davant d’aquest xantatge no podem cedir, encara que estimem molt aquesta persona.

Els límits, lluny del que ens han fet creure sempre, són un acte d’amor cap als altres. Quan expressem clarament allò que volem i necessitem en una relació, el que estem fent és facilitar a l’altra persona el fet de saber com actuar amb nosaltres perquè ens puguem sentir còmodes i segurs i, així, poder mantenir una relació sana i duradora. És una manera de dir «com que t’estimo i desitjo que tinguem una relació llarga i bonica, vull dir-te el que em fa sentir bé perquè no ho hagis d’endevinar o perquè sense voler facis alguna cosa que em faci mal i provoqui que ens distanciem». Igualment, interessar-nos per saber quins són els límits de l’altra persona és una mostra de voler apostar per una relació tan sana com sigui possible i fer-ho de la manera que ella se senti més segura. Els límits també constitueixen un acte d’amor cap a un mateix, perquè, en establir-los, estem escoltant i respectant les nostres necessitats, i estem intentant donar-nos això i no pas menys en les nostres relacions.

Els límits són també un acte de respecte, primer, envers l’altre, ja que li diem que «igual que jo et comunico els meus límits i espero que els respectis, també vull que comparteixis amb mi els teus i respectar-los», i, segon, cap a un mateix, perquè en valorar els nostres propis drets i necessitats, procurant també que els altres els respectin, ens estem honrant com a persones.

Els límits impliquen un acte d’ac

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos