Estoig Invisible | Xarxes

Eloy Moreno

Fragment

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, ...

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Mentre és allà esperant, observa les obres d’art que cobreixen les parets, uns dibuixos que rarament s’exposaran en un museu però que, la major part de les vegades, els veurà molta més gent.

No serà pas el seu cas, perquè el seu només el veurà ella, ningú més. Si més no, això és el que es pensa ara.

Al cap de no gaire la fan passar a una altra sala, més petita, més fosca, més íntima…

I, tan bon punt hi entra, el veu.

Estirat damunt la taula, gran, molt gran, prou perquè li cobreixi tota l’esquena: un drac gegant.

Li tornen a explicar com serà el procés, quant trigaran, quina tècnica faran servir… i, sobretot, l’avisen que si sobre una esquena normal ja fa mal, damunt la seva encara en farà més.

S’hi repensa uns segons.

Decideix tirar endavant.

Es treu la samarreta i els pantalons, es treu també els sostenidors, i així, pràcticament nua, s’estira cap per avall a la llitera, deixant al descobert una esquena que fa mal només de veure-la. Una esquena plena de cicatrius —d’aquelles que neixen de les cremades— que han anat creixent juntament amb la pell d’una dona que fa molts anys, quan només era una nena, va visitar l’infern.

«Comencem», sent que diuen.

I s’estremeix, i tanca els ulls tan fort que torna al passat, al moment en què va passar tot.

Va ser fa molt de temps, però és capaç de sentir el dolor i la por cada vegada que hi pensa, no hi ha manera d’esborrar-ho. Amb el pas dels anys s’ha adonat que hi ha certs records que fan mal igual que si haguessin passat ahir.

I així, de mica en mica, sobre una pell en relleu que fa olor de passat, un drac va cobrant vida.

Després d’unes quantes hores en què el seu cap ha estat viatjant del present al passat, com un ocell que té tanta por de tocar terra com de continuar volant, la dona s’aixeca per mirar-se al mirall.

És allà, el començament d’un drac, el seu drac. Un drac que neix just on l’esquena s’ajunta amb les natges i que acabarà, d’aquí a uns dies, quan estigui enllestit del tot, al clatell.

Sospira i somriu, per fi s’ha decidit.

El que encara no sap és que hi haurà moments en què aquell drac es despertarà i no sempre el podrà controlar.

El que encara no sap és que no és ella qui s’està tatuant un drac a l’esquena, sinó que és el drac qui ha trobat un cos damunt el qual poder viure.

* * *

INVISIBLE

Ja m’ha tornat a passar el mateix.

M’acabo de despertar tremolant, amb el cor picant contra les costelles, com si se’m volgués escapar del cos, i amb la sensació que hi ha un elefant que se m’ha assegut al pit.

Hi ha vegades que em costa tant de respirar que penso que si no obro molt la boca em quedaré sense aire.

La bona notícia és que ara ja sé què fer. M’ho van explicar el primer dia que vaig arribar aquí; bé, no, el tercer, perquè dels dos primers dies no me’n recordo gens ni mica.

Haig de començar a comptar de l’u al deu mentre inspiro i expiro lentament, procurant que, de mica en mica, el meu cos es calmi, el cor torni a lloc i l’elefant se’n vagi.

U, dos, tres… inspiro i expiro.

Quatre, cinc, sis… inspiro i expiro.

Set, vuit, nou i deu, inspiro i expiro…

I tornem-hi.

També és important que, a l’hora de despertar, no tingui por. M’han dit que intenti recordar que soc en un lloc segur, que no em posi nerviós… per evitar que em passi com la primera nit que, quan vaig obrir els ulls, em vaig espantar tant que vaig començar a cridar.

I això és el que faig ara: miro de no espantar-me, espero que als ulls m’hi vagi entrant la poca llum que hi ha al voltant, una llum que, de mica en mica, m’ajuda a distingir tot el que hi ha per aquí.

Un, dos, tres, inspiro i expiro…

Quatre, cinc… inspiro i expiro…

Sis, set…

Sembla que funciona, sembla que ja no tremolo, que el cor em va més a poc a poc i que l’elefant que tenia assegut damunt el pit ja s’ha aixecat.

Em quedo quiet.

* * *

Ara que ja estic més tranquil començo a distingir uns quants sons: passes que se senten lluny, molt lentes… com de cossos que van arrossegant els peus; veus, murmuris, paraules que no entenc; sorolls estranys, com de gent plorant en veu baixa, com si es queixessin amb la boca tapada; i de tant en tant el silenci, i de tant en tant algun crit… i mil sons més.

Ah, i entre tots aquests sorolls n’hi ha un de meu; dic meu perquè és a dins del cap. És com un xiulet fort, tan fort que de vegades sembla com si tingués una agulla travessant-me les orelles de banda a banda. Va i ve durant tot el dia, però quan més em molesta és a la nit, quan tot és en silenci.

Un, dos, tres… inspiro i…

I deixo de comptar, em sembla que ja ho he aconseguit.

Per això, ara que ja estic més tranquil, que ja sé on soc, em començo a moure, i aquí és quan arriba el dolor.

Bellugo els dits, obro i tanco lentament les mans, primer l’esquerra, després la dreta, després totes dues alhora. Intento moure el coll i això fa mal, fa molt de mal, però no deixo d’intentar-ho, giro de mica en mica el cap a banda i banda.

Continuo.

Començo a moure també les cames, primer l’esquerra i després la dreta…

I és aquí, quan intento doblegar la cama dreta, que m’adono que tinc una mà que m’agafa la cuixa.

M’espanto altre cop.

Em poso a tremolar.

Ja torna a ser aquí l’elefant.

Un, dos, tres… inspiro i expiro.

Quatre, cinc, sis… inspiro i expiro.

Set, vuit, nou…

* * *

Torno a posar la cama recta, però la mà no em deixa anar.

Intento recordar què passa, per què hi és, aquesta mà, per què sento aquest xiulet tan fort, per què soc en aquest llit, per què de vegades em fa l’efecte que soc sota l’aigua, com si m’ofegués…

Busco amb la mirada el petit rellotge de la paret de davant, d’aquells amb números que es poden veure estant a les fosques: les 02.14, més o menys com les últimes nits. Sembla que, tot i les pastilles, no soc capaç de dormir més de tres o quatre hores seguides.

Però bé, les coses han anat millorant: ja no crido quan em desperto, ja no ploro de dolor quan em bellugo i, com més va, més aviat me’n recordo d’on soc. Ah, i el més important de tot, la gent ja em pot veure.

Diria que d’ençà que va passar l’accident ja no puc ser invisible, potser el cop m’ha canviat per dins o potser és que els poders tan aviat venen com se’n van. Fa cinc dies que soc aquí i encara no ho he pogut aconseguir.

Miraré de dormir una mica, ni que sigui una hora, perquè una hora també serveix.

Tanco els ulls.

Compto de l’u al deu.

Respiro lentament.

La mà encara hi és, agafant-me la cama.

* * *

La mà de les cent polseres

En el mateix moment que algú exinvisible intenta tornar-se a adormir, a uns cinc quilòmetres de distància, en una petita habitació d’un edifici de sis plantes, una mà plena de polseres s’ha despertat. I en aquell mateix moment ho ha fet també el cos a què està unida.

Fa cinc dies que no pot dormir bé, just des que va passar l’accident. També pren pastilles i tampoc no li fan efecte.

Es desperta tota nerviosa enmig de la nit, es posa a passejar per l’habitació a qualsevol hora de la matinada i no deixa de mirar per la finestra cap a un cel tan negre com ho està ara la seva consciència.

Ja fa cinc dies que veu la vida borrosa, com si s’hagués posat unes ulleres de llàgrimes que no és capaç de treure’s. Ja fa cinc dies que escriu cartes d’amor que comencen amb ràbia i acaben amb odi. Cartes d’amor que potser no arribaran mai a la seva destinació, que es quedaran a mig camí entre la paperera i l’oblit.

Mira el mòbil, mut des de fa molt de temps. N’obre les fotos i s’ha de remuntar a uns quants mesos enrere per trobar-ne alguna de les que li interessen.

Vet aquí la primera, somriu, tots tres a la platja.

Vet aquí la segona, tot sol, picant-li l’ullet des de lluny.

Una altra de més recent, la del seu últim aniversari, aquell en què va bufar les espelmes tan fort que gairebé va sortir volant el pastís.

I la quarta, i la cinquena, i una altra, i una altra, i una altra… i a mesura que augmenta la velocitat del dit passant les imatges arriben les llàgrimes, i la ràbia, i la impotència, i el dolor… perquè el dolor, al final, sempre acaba arribant.

Llança el mòbil a terra en un intent inútil d’esborrar així el passat i s’esfondra al llit.

I és justament en aquest moment, entre el dolor i els llençols, quan per fi pren la decisió que ha estat ajornant tots aquests dies.

* * *

És una altra vegada aquest horrible xiulet el que m’ha despertat, és com si algú m’hagués entaforat un xiulet dins de l’orella i no deixés de bufar-hi.

Em poso les mans a les orelles, me les tapo ben fort, tanco els ulls i obro la boca tant com puc… però el sorollet encara és a dins.

Respiro lentament fins que, molt a poc a poc, sembla que va passant. Sembla que se n’ha anat, però no, només s’ha amagat de manera que, quan m’hagi adormit, em pugui tornar a despertar.

Obro els ulls.

Miro la paret de davant: les 06.26.

Em sembla que avui ja no em podré tornar a adormir.

Recordo tot el que va passar les setmanes abans de l’accident, però res del que va passar a partir d’aquell moment. De tant en tant, me’n venen sensacions: la d’estar-me ofegant dins l’aigua, la de volar pel cel, la d’algú que em ficava foc per la boca, la d’un soroll que ho omplia tot…

I després em vaig despertar aquí, en aquest llit, en aquesta habitació: em van dir que feia dos dies que dormia.

Però del que ve abans de l’accident… d’això me’n recordo de tot, i m’adono de com m’ha canviat la vida en pocs mesos. Ha estat com pujar dalt d’una muntanya russa que no s’atura mai. Però el viatge es va acabar, es va acabar fa cinc dies.

Des de llavors que va passar, no ha parat de venir gent a veure’m. S’han arribat fins aquí tot d’amics, els de sempre i uns altres que no sabia ni que els tenia. També ha vingut una pila de gent de la família, si bé alguns no recordo haver-los vist mai de la vida.

Però sobretot ha vingut tota aquella gent que fins ara no era capaç de veure’m i que, quan han sabut que soc notícia, han volgut comprovar que sí, que és cert, que torno a ser vi­sible.

Ah, és clar, i també han vingut una munió de periodistes, fins i tot presentadors de la tele, però no els han deixat parlar amb mi. Sé que he sortit a les notícies, als diaris, a la ràdio, als programes de la tele… però no n’he pogut veure ni sentir res, no m’han pas deixat.

És ben estrany que, tot just ara que torno a ser visible, és quan més perdut em sento.

Les 06.46.

Ja comença a entrar claror per la finestra, això vol dir que aviat es posarà tot en dansa. I jo seré aquí, un dia més. I la mà també hi serà, aferrant-me la cama, o el braç, o agafant-me la meva, de mà, però hi serà, això segur.

* * *

La cara amb una cicatriu a la cella

Són també les 06.46 a l’habitació d’un pis situat al centre de la ciutat. Allà, damunt del llit, hi ha un altre cos a qui li costa gairebé tant dormir com estar despert. Remordiments.

Es lleva, se’n va cap al bany en silenci i es mira la cara al mirall. Es mira la cella dreta, la que té una petita cicatriu, se la toca amb els dits i recorda com se la va fer: ja fa una pila d’anys, en un parc, dues bicicletes fent una cursa.

I mentre recorda aquell moment, els ulls se li comencen a humitejar perquè, des de ja fa uns quants mesos, aquella petita marca de la cara és l’única cosa que els uneix.

Surt del lavabo i se’n torna altre cop al llit.

Ja fa cinc dies que dubta entre si dir alguna cosa o callar tal com ha fet fins ara, sense saber si ha estat un covard o tan sols un supervivent.

Ell sí que el va anar a veure a l’hospital, però gairebé no van ni parlar. Va ser una situació molt incòmoda, com retrobar-se amb algú de qui no saps si t’has acomiadat o no, una cosa molt rara.

Després de tants anys sent amics, de sobte, quan es van veure cara a cara no van saber com mirar-se, els cossos eren els mateixos però les paraules ja no se les trobaven.

—Hola —va dir res només d’entrar, mirant de dissimular l’impacte que li va causar veure aquell cap pelat, les ferides a la cara i la sonda al braç.

—Hola —li va contestar.

—Com estàs? —li va preguntar de nou, com qui comenta que lluny que és el cel, que blanca que és la neu o quin fred que fa a l’hivern.

—Bé, una mica millor…

—Té, t’he portat això. —I el cos de la cicatriu a la cella li va donar un paquet.

—Gràcies —li va respondre mentre l’obria…

I el silenci va créixer tant que durant uns quants minuts només se sentia el paper de regal rebregant-se entre les mans. Un silenci incòmode, d’aquells que tothom desitja que s’acabin però que ningú no sap com trencar.

—Em sembla que aquests no els tenies, oi? —va dir per fi el cos de la cicatriu a la cella.

—No, no els tinc, moltes gràcies —el va enredar mentre observava el contingut del paquet.

* * *

Em torno a mirar aquella mà, una mà que no m’ha deixat d’agafar durant les cinc nits que fa que soc aquí.

Diria que ho fa perquè encara té por que, en qualsevol moment, em torni altre cop invisible i no em sàpiga trobar. Li sembla que així, amb la mà tota l’estona aferrant-me la cama, si més no em té localitzat.

Una mà que també jo necessito. Per això, cada nit, quan la noto, al començament m’espanto, però després entenc que em fa falta. Necessito saber que, si torno a desaparèixer, com a mínim hi ha algú que sabrà on soc.

Trec la mà i la poso sobre la seva, i li noto la pell calenta, i l’agafo fort, i li sento els batecs del cor als dits… I li dic en veu baixa una cosa que no gosaria dir-li mai si estigués desperta: «T’estimo, mare».

* * *

La mare

I és que en aquella habitació no hi ha un noi que de sobte, un dia, es va tornar invisible. També hi ha una mare que, des que va passar l’accident, no ha parat de demanar-se en quin moment va deixar de veure el seu propi fill.

Per això, ara, nit rere nit, manté damunt el seu cos una mà que és alhora l’àncora que li permet que tots dos continuïn units com ho van estar abans de néixer, amb aquella seguretat d’estar junts sense ni tan sols veure’s, perquè de vegades no cal veure el cos quan s’està en contacte amb el sentiment.

Una mà que va ser incapaç de trobar-lo durant molt de temps i que ara vol compensar totes les absències que han construït aquell moment maleït.

Una mare que, en la intimitat de la nit, plora per tot el que hauria pogut passar, perquè de vegades són uns mil·límetres de temps els qui decideixen entre la vida i la mort, entre un és i un era, entre despertar un fill que s’ha quedat adormit o parlar-li per sempre a un llit buit. Perquè de vegades és un petit impuls dins el cervell qui decideix com es dibuixarà el futur.

Una mare que, el dia que va passar tot plegat, va sortir de casa sense gairebé ni prestar-li atenció, sense adonar-se que hi havia un cos davant d’ella que anava desapareixent entre els mobles de la casa.

Dorm, però no és capaç de descansar perquè, encara que té els ulls tancats, les seves ferides —les internes— continuen obertes, tot esperant que sigui la cicatriu del temps qui les apagui.

Una mare que, tot i la por que va sentir quan, fa uns quants dies, el seu fill es va despertar dient que tenia poders, que podia ser invisible, que havia volat amb un drac… ara és capaç de dibuixar un somriure quan sent que aquest mateix nen li acaba de regalar un t’estimo amagat entre el silenci.

* * *

La noia de les cent polseres

Una noia amb massa polseres a la mà s’ha aixecat del llit, ha collit el mòbil de terra i s’ha netejat les llàgrimes amb la màniga del pijama.

Arrossegant els peus, se’n va cap a l’habitació dels pares per dir-los que ja està preparada, tot i que en realitat no ho està prou.

Va descalça per un passadís fred, obre lentament la porta i observa dos cossos que dormen mirant cap a llocs contraris. S’acosta a la part del llit on hi ha la mare, la que és més a prop de la porta, i se li queda mirant la respiració: com li baixa i li puja el pit, el sorollet que fa l’aire quan surt de la boca entreoberta…

Ben bé en aquell moment sona el despertador i la noia fa un bot. De sobte es posa nerviosa i no sap què fer: si sortir corrents, si despertar-la…

—Nena, què hi fas aquí? Que ha passat res? —la sorprèn la mare, que s’incorpora ràpidament.

—Avui —li contesta ella.

Silenci.

—N’estàs segura? —li pregunta mentre treu els braços fora dels llençols convidant-la a ficar-se al llit.

—Sí, ja hi estic preparada.

—Així doncs, serà avui.

La mare es tira cap a un costat i deixa un racó perquè la noia i les polseres s’ajeguin allà al costat. Sap que la filla encara no està preparada ni de bon tros, en realitat no ho està cap d’elles dues. Tot i així, serà avui.

Avui.

* * *

I de sobte la mà deixa d’agafar-me la cama.

La miro i observo com prova de dissimular un badall; com obre els ulls, em mira i somriu.

—Hola, bonic! —em diu mentre em fa un petó al front que sembla que no s’hagi d’acabar mai—. Com has dormit avui?

—Més bé, em sembla que no m’he despertat en tota la nit —l’enganyo.

I veig que aquesta mentida la fa somriure, i m’abraça.

—Bé, doncs. Qui dia passa any empeny! —em diu mentre s’aixeca amb esforç.

Se senten ja els carretons que duran l’esmorzar, se senten rialles, també algú que plora, converses a l’habitació del costat… Tot torna a començar. D’hora, ben d’hora, perquè aquí tot es fa d’hora. S’esmorza d’hora, es dina d’hora, se sopa d’hora… però la nit es fa llarga, molt llarga.

La mare, com cada matí, m’acompanya al vàter i això és una cosa que em fa molta vergonya. Ella s’espera fora, és clar, i jo dins, però la porta es queda mig oberta perquè la sonda que em connecta el braç amb l’aparell no es trenqui.

I si només fos pixar, encara, però quan em toca fer allò altre… llavors sí que em fa vergonya que es quedi la porta mig ajustada. Sobretot quan tinc gasos, que és gairebé sempre a causa de la medicació que prenc.

—Renta’t bé la cara! Posa’t guapo, que avui vindrà la visita! —em crida des de fora.

La visita, és veritat, ja no me’n recordava.

Una visita tan incòmoda que la mare ni tan sols gosa dir el nom real de qui em visita.

Una visita que no necessito ni he demanat ni vull.

Aquell coi de visita.

* * *

El noi de la cicatriu a la cella

—Em sembla que aquests no els tenies, oi? —va dir per fi el noi de la cicatriu a la cella.

—No, no els tinc, moltes gràcies —el va enredar el seu amic mentre observava el contingut del paquet: sis o set còmics.

I aquesta va ser tota la conversa de dos amics que tot just uns quants mesos abans es podien passar hores i hores xerrant.

A partir d’aquí es va instal·lar un silenci que els pares de tots dos es van encarregar d’omplir amb frases d’ascensor: «Doncs sembla que ja està molt millor, oi?», «Sí, ja està més bé», «Segur que et recuperes ben aviat», «Tu ets molt fort, nano»…

Van ser més de deu minuts de conversa incòmoda, de silencis que es feien eterns i d’ulls que no trobaven a qui mirar.

—Bé, nosaltres ja marxem… que et posis bé ben aviat —va dir la mare del nen amb la cicatriu a la cella, una mare que té moltes ganes d’anar-se’n d’allà per por que en qualsevol moment no comenci una conversa sobre un tema de què no vol parlar.

—Gràcies, gràcies per haver vingut —va contestar la mare del nen exinvisible.

Ningú no va preguntar què havia passat, ningú no va parlar de l’accident, com si d’un dia a l’altre aquell noi hagués anat del llit de casa al de l’hospital d’un bot, com si tot s’hagués esdevingut de la manera més natural.

No en va parlar ningú.

Uns pares perquè, sospitant-ho, podrien haver fet més del que van fer; els altres, perquè no van fer res per saber-ho.

Un nen perquè va fer tot el que va poder per no veure el que passava; l’altre, perquè sap que quan un vol ser invisible després no pot culpar els altres de no veure’l.

* * *

La visita

No, no se m’havia pas oblidat: com se m’havia d’oblidar aquella visita!

Ahir al vespre, després de sopar, els pares van començar una d’aquelles converses incòmodes, complicades… Estaven nerviosos, sobretot el pare, que és qui va començar a parlar.

—Com t’ho diria… —feia sense mirar-me directament als ulls—, demà et vindrà a veure un metge… especial.

—Un altre? —vaig contestar jo.

—Sí, un altre, però ja no serà per allò de les ferides a la cara, ni pel cop al cap, ni per la pèrdua de memòria, això sembla que ja ho tenen més o menys controlat.

—I doncs? —vaig preguntar confós.

—Bé, és algú que cura una altra mena de ferides.

—Quina mena de ferides?

—Les ferides del cervell.

—Un psicòleg? —vaig preguntar.

—Sí, un psicòleg —va confessar.

—Però, pare, mare… —i els vaig mirar confós—, jo no estic sonat —els vaig dir tot neguitós.

—És clar que no, bonic, de cap manera —em va contestar la mare mentre m’aferrava la mà amb la seva—. Els psicòlegs ajuden la gent que ho ha passat malament. El més important és que li expliquis tot el que vulguis, no tinguis por, li pots explicar qualsevol cosa.

—Qualsevol cosa?

—Tot el que li vulguis explicar —em va tornar a dir.

—I si no li vull explicar res?

—Au… no siguis així, és pel teu bé.

—Allò dels meus poders?

—Tu explica-li el que vulguis.

I la seva última resposta no em va agradar: explica-li el que vulguis… i li va faltar afegir-hi: encara que no es cregui ni una paraula del que li dius, encara que es pensi que no estàs bé del cap.

* * *

I així es va acabar una conversa incòmoda, ja no en vam parlar més. I ara, d’aquí a una hora encara no, em vindrà a veure aquest «metge especial».

Estic nerviós, déu-n’hi-do. No sé què voldrà saber, no sé quines preguntes em farà i no sé tampoc si li contestaré.

Perquè, de vegades, dir la veritat no és pas la millor opció. Sobretot si aquesta veritat és tan increïble que pot semblar mentida.

De manera que no li diré la veritat, bé, no és que no li pensi dir la veritat, però no li explicaré res del que m’ha passat. No li diré que tots els meus poders van començar el dia que em vaig tornar vespa. No li explicaré que puc respirar sota l’aigua tanta estona com vulgui, ni que soc capaç de córrer tan ràpid que en alguns moments la gent només nota una ventada quan els passo pel costat; tampoc no li explicaré que tinc una mena de closca a l’esquena —com les tortugues ninja— que em protegeix dels cops, ni que em puc anticipar als moviments de la gent o veure-hi la mar de bé a les fosques… perquè segur que no em creurà, i a més a més, es pensarà que estic sonat.

Per tant, em sembla que el millor és fer veure que soc un paio normal, molt normal.

Tampoc no li parlaré de la meva capacitat per detectar monstres, perquè els puc sentir encara que s’amaguin rere la porta, o sota la taula, o dins del cotxe…

I, evidentment, no li explicaré pas el meu gran poder, el que m’ha dut fins aquí. No li explicaré que, després de molt d’entrenament, un dia vaig aconseguir fer-me invisible, tot i que això potser ja ho sap per les notícies.

Truquen a la porta.

Segur que és ell.

No sé pas què li explicaré.

* * *

Ella

Bé, doncs al final no ha estat pas ell, sinó ella.

I això encara m’ha fet més vergonya, perquè, a més a més, era bonica. I és clar, que m’hagi vist així, amb el pijama aquest tan tronat de l’hospital, amb el cap rapat, amb les ferides a la cara…

Ha entrat somrient, s’ha presentat i, després de xerrar uns quants minuts amb els pares, s’ha quedat tota sola amb mi a l’habitació.

Se m’ha assegut al costat, a la butaca on dorm cada nit la mare.

Durant una estona m’ha estat explicant què és un psicòleg i què fa.

Jo l’escoltava sense dir res, fins que m’ha preguntat si tenia cap dubte, i llavors, no sé ben bé per què, li he contestat.

—No estic sonat, jo.

Quan m’han sortit les paraules per la boca ja me n’he penedit, perquè em sembla que dir una cosa així és la millor manera que l’altra persona es pensi que estàs ben sonat.

Ens hem quedat tots dos en silenci, un silenci que semblava que no s’havia d’acabar mai.

M’ha mirat fixament i, de sobte, ha començat a riure.

—No, no, ja ho sé, que no estàs sonat —m’ha contestat somrient—, nosaltres, els psicòlegs, també tractem gent normal, ben normal, no cal que t’amoïnis per això.

—Doncs llavors jo soc normal —li he contestat.

—Ah, sí, i com de normal? —m’ha tornat a preguntar som­rient.

—La mar de normal, bé, era normal fins que vaig aconseguir de fer-me invi…

—Fins que vas començar a què?

I aquí és on he callat.

* * *

El nen dels nou dits i mig

Mentre un nen exinvisible rep la visita d’una psicòloga, en una habitació d’un pis situat als afores de la ciutat, un nen amb nou dits i mig s’està estirat al llit.

Pensa en tot el que no ha pensat els últims mesos, pensa en les conseqüències, comença a sospitar que els actes també tenen la seva part del darrere.

Està espantat com no ho ha estat mai a la vida, però no ho admetrà, la seva fortalesa serà fer veure que, ben al contrari, a ell no li importa res, però sí que li importa.

Fa hores que mira el sostre, com si allà dalt, entre la pintura blanca, hi pogués trobar la solució a tot el que ha passat.

S’asseu al llit, obre les mans i es mira tots els dits. És una mania que té des de fa molts anys, una cosa que només fa en la intimitat. No se li acudiria mai de la vida obrir les mans d’aquesta manera a l’institut, davant dels altres. Els nou dits sencers i un que n’hi falta la meitat.

Sí que acostuma a presumir, en canvi, de la cicatriu que té al pit, just sobre la part del cor. És gran però tant li fa, pensa que li dona un aspecte més dur. Potser, d’aquí a uns quants anys, la decorarà amb un tatuatge.

* * *

—No, no, deixa-ho córrer. Doncs això, que soc normal —he continuat dient—, com tota l’altra gent normal. No soc ni tan alt com el Girafa, ni tan baix com en Raül el Hòbbit, ni tan gras com en Nasi Formigó, ni tan escardalenc com en Pere el Fideu… doncs això, normal.

I em sembla que m’hi dec haver estat vint minuts, provant d’explicar-li com soc de normal comparat amb els meus companys de l’institut.

Perquè és així: fins fa uns mesos, sempre m’havia considerat normal. De fet, qualsevol que m’observi una bona estona no serà capaç de detectar en mi cap tret que li cridi l’atenció.

Per exemple, no duc ulleres, tinc la vista gairebé perfecta, i és que soc capaç de veure les lletres més escarransides a la pissarra des de qualsevol punt de la classe. Fet i fet, des que va passar allò del vesper, m’he adonat que tinc més bona vista que la resta de la gent, puc veure de lluny coses que no veu ningú més, fins i tot hi puc veure a les fosques, també el tinc, aquest poder… però això no l’hi he dit.

Tampoc no duc ferros a les dents, ni dels petits ni d’aquells tan enormes com els d’en Willy Wonka quan era un marrec. Sí que és veritat que tinc les dues pales del davant una mica grosses, i també una mica tortes, la de l’esquerra se’n va cap a la dreta i la de la dreta se’n va una mica cap a l’esquerra, però gairebé ni es nota, i amb la boca tancada, encara menys. Bé, amb la boca tancada només ho noto jo quan se’m queda un tros de menjar entre les pales i m’estic una estona furgant amb la llengua fins que aconsegueixo de treure’l.

Soc normal, la mar de normal, per això no se m’havia acudit mai que m’hagués de passar el que m’ha passat, que de sobte algú tan normal com jo es convertís en algú tan… especial. Soc bastant normal en gairebé tot, i dic gairebé tot perquè sí que tinc un defecte, però això no l’hi he dit a ella, és clar.

És un defecte estrany, perquè jo no sabia pas que el tenia… Bé, sí que sabia que el tenia, però no sabia que fos cap defecte. Però es veu que sí, que és un defecte i, segons com, un gran defecte.

No es veu a primer cop d’ull, et podries passar una bona estona amb mi i ni te n’adonaries, o la tarda sencera i tot; bé, llavors potser sí que ho notaries, o no, no ho sé. Si bé m’he adonat que és un defecte que afecta molts aspectes de la meva vida: la manera de parlar, la manera d’escriure, la manera de comunicar-me amb els altres… Un defecte que m’ha dut fins al llit d’aquest hospital.

* * *

La nena de les cent polseres

Les polseres no se li paren de bellugar al braç.

S’està asseguda al sofà, consultant —sense veure-la— l’hora al mòbil, fent com si mirés la tele, però en realitat té el cap en una altra banda.

Encara no sap què li dirà, l’únic que sap és que avui el vol anar a veure, tot i que es mori de por, tot que li tremoli el cos sencer quan entri a l’habitació, tot i que no li surtin les paraules de la boca, tot i que li esclati el cor…, però l’ha d’anar a veure, no es pot estar més temps així, tancada a casa i, encara menys, tancada dins de la seva ment.

Ara ell ja és visible, i ha estat a punt de no ser-ho per sempre més. Per això ara tot són presses: i si torna a desaparèixer i no li pot dir tot el que guarda a dins?

Es mira el mòbil una altra vegada.

Ja no falta tant, serà aquesta tarda.

Es torna a mirar totes aquelles fotos en què estan junts sense saber que ho estaven, i és ara, quan ha estat a punt de perdre’l, que s’adona, quan observa més bé les imatges, que les seves mirades —i també els seus somriures— anaven de l’un a l’altre en totes les fotografies.

Es toca la butxaca dels pantalons per assegurar-se que ha agafat la carta que fa dies que escriu. El que no sap és si serà capaç de donar-la-hi.

Està neguitosa.

Molt neguitosa.

I no hi està preparada, però és clar, això no ho sap.

* * *

Tampoc no li he parlat de la meva capacitat per ser invisible. Tot i que això segurament ja ho sap, perquè com que he sortit a les notícies tothom ja em coneix, bé, en coneixen la història, ja que per tot això de la protecció de menors no em poden veure la cara.

I ja està, no hem parlat de res més, m’ha dit que avui només era per coneixe’ns, que demà hi tornarem, que tenim molts dies per parlar i que fins i tot després, quan deixi l’hospital, haurem de continuar parlant.

No sé pas si em ve de gust parlar tant, i encara menys amb algú que no conec, i encara menys amb una noia, i encara menys amb una noia tan maca. Sobretot perquè és psicòloga, i jo no estic sonat.

S’ha aixecat, m’ha dit fins demà i m’ha fet un petó a la galta.

I quan ha sortit per la porta m’han entrat moltes ganes de plorar.

* * *

He sentit els pares a fora parlant amb la psicòloga, tot i que no he entès gaire el que deien. Em sembla que parlaven en veu baixa perquè no en cacés ni una. Així i tot, sé que han dit moltes vegades la paraula «temps». Temps, temps, temps…

S’han acomiadat i s’ha obert la porta.

La mare se m’ha acostat i, quan m’ha vist els ulls, m’ha abraçat. No m’ha preguntat res, només m’ha abraçat.

Ells no entenen gaire el que ha passat. Des del primer moment ho han tractat tot com un accident i jo els he anat seguint la veta. He aprofitat les pèrdues de memòria que vaig tenir al començament per fer veure que no me’n recordo de tot de coses. Però sí que me’n recordo, me’n recordo perfectament de tot el que va passar abans de l’accident.

Ells no gosen preguntar i per això han fet venir la psicòloga. Soc petit, però no soc idiota.

El problema és que per dins tinc una sensació que no m’agrada, com si m’hagués empassat un eriçó que cada vegada es fa més gros, que em recorre el cos d’una banda a l’altra, de cap a peus. Un eriçó que em fa mal a l’estómac cada cop que em dic una mentida o que amago una veritat.

I ja no puc més, ja no puc continuar d’aquesta manera.

Hi penso tant, en aquell dia… i encara no acabo d’entendre per què justament en aquell moment vaig deixar de ser invisible. La pluja?, tot podria ser. Però…

* * *

Ja fa uns quants dies que un pare i una mare es fan la mateixa pregunta: Què va passar realment? En saben una versió, l’oficial, la que diuen a tot aquell qui els ho demana, la que han explicat a la família, als amics, als periodistes… una versió de la qual ells mateixos tenen dubtes però que s’obliguen a creure: va ser un accident, però afortunadament tot ha anat bé.

Però, i aquestes marques a l’esquena? No tenen sentit, no coincideixen amb l’accident, n’hi ha massa i, el més important de tot, no són pas recents.

No gosen preguntar-li res encara, no acaben de saber com fer-s’ho venir bé, potser perquè no estan preparats per a la resposta. Per això els han aconsellat que ho deixin en mans de la psicòloga, perquè sigui ella qui provi d’esbrinar la veritat.

* * *

Avui per dinar he menjat el de sempre, un menjar que no té gust de res, menjar d’hospital.

I després de dinar ha arribat aquell moment en què tot es queda en silenci. És el moment del descans, sobretot per a la mare, que amb prou feines dorm a la nit. Ella diu que és perquè la butaca és molt incòmoda, però a mi em sembla que és per altres coses, ja que no para de parlar mentre somia, no es para de bellugar, fins i tot l’altre dia vaig veure com plorava enmig del son. Em sembla que també se li han ficat monstres dins del pit, com a mi, i tampoc no sap com fer-los fora.

Mentre ella anava fent la migdiada jo he agafat els còmics que em va regalar el meu amic l’altre dia i, tot i que ja els tinc gairebé tots, els he tornat a llegir. M’encanten les històries de superherois, sempre he somiat de ser-ne un, sempre he volgut tenir alguna mena de superpoder… i, ves per on, al final he aconseguit de tenir-ne uns quants.

I així, amb la mare dormint aquí al costat i jo llegint, ha anat passant la tarda fins que, de sobte, algú ha trucat a la porta. Ens ha despertat a tots dos, a ella del son i a mi de les meves aventures pel cel.

S’ha obert la porta, lentament, i ha entrat ella: la persona que m’ha salvat la vida.

* * *

La Lluna

La Lluna ha entrat de l’única manera que en sap: fent una corredissa.

Ha frenat ben bé abans de xocar contra el llit. Ha estat a punt de fer caure el gota a gota per terra i d’arrencar-me l’agulla que tinc clavada al braç.

La mare l’ha agafada a pes de braços i me l’ha posada al costat dalt del llit. Se m’ha quedat mirant de manera estranya, com si no em reconegués, tot i que amb aquest pijama, el cap rapat, la cara així… me’n faig el càrrec.

La Lluna és la meva germana petita, acaba de fer sis anys i és la persona que em coneix més bé, tot i que ella no ho sàpiga. És també l’única persona que sempre, sempre, m’ha pogut veure.

És curiós, perquè durant els últims mesos he estat capaç de tornar-me invisible davant de tothom, però mai davant d’ella. Moltes vegades practicava aquest poder meu a casa i em podia fer invisible al sofà, o a la cuina, o baixant l’escala… i tot anava bé fins que apareixia ella. En aquell moment el meu poder desapareixia, sempre era capaç de trobar-me. Em mirava directament, em somreia i venia cap a mi fent una corredissa.

A més a més, ella és l’única persona que sap tot el que ha passat des del primer dia. Potser per això, el dia de l’accident va ser l’única que em va venir a ajudar, va ser l’única que em va poder salvar. Encara que, és clar, amb sis anys, això ella tampoc no ho sap.

* * *

—Que estàs malalt? —m’ha preguntat obrint els ulls de bat a bat.

—Sí, però ja ha passat —li he contestat mentre li agafava aquella mà tan petitona que té.

I sense obrir la boca, parlant per dins, li he dit: gràcies. En aquell moment m’han agafat moltes ganes de plorar, d’explicar-ho tot, d’explicar a la mare el nostre secret.

És la primera vegada que la Lluna m’ha vingut a veure des que soc aquí i això per a mi és molt important. La mare m’ha explicat que no és bo que els nens petits vagin als hospitals, ja que hi poden agafar qualsevol virus i que per això la Lluna no vindrà tant com m’agradaria que vingués.

La Lluna i jo hem estat jugant una estoneta: li he ensenyat a apujar i abaixar el llit amb el comandament, li he dibuixat amb el bolígraf un cor a la mà, s’ha estat mirant les il·lustracions dels meus còmics… però la visita ha durat molt poc, al cap d’una hora si fa no fa el pare ha dit que ja se n’havien d’anar. I just en aquell moment m’ha dit una cosa que ja no recordava.

—He perdut l’ovella…

—La de les taques negres a les potes?

—Això mateix.

—No t’amoïnis, jo sé on és —li he contestat en veu baixa.

—Ah sí?! —ha cridat.

—Sí, quan surti d’aquí l’anirem a buscar —i llavors he mirat la mare, i ella m’ha mirat a mi. I m’he adonat que estava a punt de posar-se a plorar.

—Bé, es fa tard, hem de marxar —ens ha interromput el pare.

I la Lluna m’ha fet un petó, el pare m’ha fet un petó i la mare s’ha menjat la Lluna a petons. I de sobte, el pare ha fet també un petó a la mare i això és estrany perquè a casa no ho fan mai, em sembla que des que soc a l’hospital s’estimen més del que s’han estimat mai.

El pare i la meva germana se n’han anat. M’ha dit la mare que aquests dies dorm a cals avis.

No fa falta que m’ho expliquin, però sé que la vida dels pares ara és una mica més complicada per culpa meva. Un d’ells dos sempre és aquí: la mare. I el pare no fa més que anar amunt i avall: de la feina a l’hospital, de l’hospital a casa, de casa a cals avis, de cals avis a l’hospital, de l’hospital a la feina…

* * *

Tan bon punt se n’han anat el pare i la Lluna, la mare ha anat al lavabo.

N’ha sortit de seguida, m’ha fet un petó i ha tornat a seure a la butaca. Ha engegat el televisor i s’ha posat a veure la tele, un d’aquells programes que només fan que cridar; i jo m’he posat a llegir còmics, d’aquells en què els protagonistes no paren de fotre’s castanyots.

La veritat és que els dies passen molt lentament, cada dia és el mateix. Proves, resultats i a esperar l’endemà per fer més proves.

La tarda era molt tranquil·la, de tant en tant s’obria la porta i entrava una infermera per veure si necessitava alguna cosa, per veure com anava el gota a gota o simplement per saludar-me, perquè ara soc famós.

Però de sobte tot ha canviat.

He sentit que arribava un missatge al mòbil de la mare. Un missatge més, he pensat, d’algú de la família, d’un amic o d’un periodista. Però quan li he vist la cara m’he adonat que en passava alguna.

—Què passa, mama? —li he preguntat.

—No res, no res —m’ha contestat sense mirar-me mentre responia el missatge.

He notat que li tremolaven els dits mentre teclejava a la pantalla del mòbil.

—Mare, què passa?

Però, en lloc de contestar-me, la mare s’ha ficat el mòbil a la butxaca, se m’ha plantat allà al davant i m’ha dit que m’assegués al llit. M’ha cordat el pijama de l’hospital, m’ha apujat el coixí i ha travat els llençols com més bé ha pogut.

—Què passa? —he tornat a insistir.

—Espera un moment, espera’t aquí un moment de no res, ara torno. —I s’ha aixecat corrents, neguitosa.

I se n’ha anat.

I jo m’he quedat allà tot espantat. Què devia passar? De qui devia ser aquest missatge? Potser era altre cop la policia?

He deixat el còmic damunt del llit i he mirat cap a la porta.

I de sobte he sentit unes passes.

S’ha obert la porta.

I m’he quedat mut.

* * *

La Kiri

I ha entrat la Kiri.

I sa mare.

I la meva darrere d’elles dues.

S’han acostat al llit en silenci, a poc a poc, com si tinguessin por de fer-me mal.

—Mira qui t’ha vingut a veure… —ha dit la mare.

La Kiri m’ha saludat amb la mà, sense mirar-me, sense dir res. Ha estat sa mare la que ha començat amb les típiques pre­guntes que es fan a un malalt o, en aquest cas, a algú de qui es diu que ha tingut un accident.

La Kiri s’ha quedat mirant el gota a gota, i després el llit, i després el terra… em sembla que ha mirat a tot arreu excepte a mi.

Ha estat la mare, veient que ningú no deia res, qui ha mirat d’arreglar aquella situació tan rara.

—Què, vens aquí a fora a fer un cafetó? —ha dit a la mare de la Kiri.

Però ella, veient com estava de callada la filla, ha dubtat un moment, s’han mirat totes dues i alguna cosa es deuen haver dit en aquell llenguatge que tenen les mares i les filles perquè hagi acceptat.

—Sí, és clar, anem a fer un cafè. Que és gaire lluny?

—No

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos