MAX

Tothom vol ser únic. Diferent. Jo, en canvi, vull ser jo i no haver de viure amb algú que és idèntic a mi però en versió millorada. La gent no s’atreveix a dir-m’ho però ho pensa. No és just això d’anar comparant dos germans bessons tot el dia. Tothom s’imagina que un ha de ser l’espavilat i l’altre el simpàtic. Si he de ser sincer, en el meu cas la meva família ni tan sols em veu com el divertit. Més aviat com el cas perdut, el rebel, el que se suposa que està tot el dia de mal humor, el que no pot evitar saltar-se les normes a cada moment, el que porta la contrària per pura diversió, el que passa dels estudis, el que s’avorreix amb tot, el que no para de queixar-se, el que està més perdut que res a la vida.

Potser una mica sí que ho estàs.

—Has de complir les teves obligacions, Max —em repeteixen dia rere dia—. Estudiar i aprovar. És l’únic que has de fer. L’únic que et demanem.

Una bogeria. Com si algú de la meva edat no tingués prou motius i més motivacions a la vida que haver de perdre el temps escoltant unes classes que de poc li serviran. Mentre que uns fingeixen interès per les equacions de segon grau, pel canvi d’estat de sòlid a líquid o per la robòtica, jo vaig amb la veritat per davant. Quan una cosa no m’agrada, ho dic. Quan no em ve de gust aprendre-la, passo. Tant és si m’hi esforço o no. Total, els professors me la tenen tan jurada que em castiguen fins i tot per agafar aire i respirar. Si es produeix un incident a prop meu, no dubten a tirar-me tota la cavalleria per sobre. La culpa sempre és meva. Però si em porto com cal i intento passar desapercebut, també em cau la sanció sense poder ni tan sols obrir la boca per protestar. Tothom hi és per jutjar-me; però quan faig una cosa bé, qui hi ha?

No et passis, tampoc, que no vas sobrat d’innocència.

La setmana passada, sense anar més lluny, estava tot tranquil jugant a futbol a l’hora del pati. Uns companys, a mig partit, van començar a fer-se pessigades. Eren com criatures. De debò que jo n’estava totalment al marge. Tenia tota la meva energia centrada en la pilota. Al final, algú em va picar a les orelles. A mi. Em va picar a mi. Sense permís. A mi. Ho juro per la meva vida que jo no estava molestant ningú. Emprenyat, vaig xutar la pilota amb tanta força i mala sort que va anar a parar contra el cap d’un de primer que en aquell instant bevia aigua a la font. De sobte tot es va omplir de sang que no parava de rajar-li del nas. Una aglomeració d’alumnes, per entretenir-se però sobretot per tafanejar, es van posar al voltant del noi, que cridava i plorava. El nas li sagnava com una cascada, i el professor que vigilava a aquella hora va venir corrents, va preguntar qui havia estat i al principi ningú es va atrevir a dir res, però quan va insistir-hi, el noi que m’havia pessigat les orelles em va apuntar amb el dit i, oh, vaja, ja tenien un culpable a qui carregar totes les acusacions.

—Vine amb mi, que parlarem amb la cap d’estudis —em va dir el professor de matemàtiques, que em té la creu posada des de fa molt.

També fa classes a l’Àlex, però a ell no el tracta igual que a mi. L’hauríeu de veure. Una vegada em va confondre pensant-se que era ell i, quan se’n va adonar, de cop se li va desfigurar la cara i em va dedicar un dels seus discursets. Que si gandul, desagraït, impertinent… No sé d’on treu tants insults.

—Però si ha estat un accident!

Vaig intentar defensar-me, però no va servir de res. Ja al despatx, va assegurar-se d’exposar el problema com si hagués estat la més fatal de les tragèdies. Deia que havia xutat la pilota i que havia ferit un company a consciència i amb mala fe. El càstig estava assegurat. I la meva versió del que havia passat no la va voler escoltar ningú.

Després, a soles amb el tutor, em va llegir la llarga llista d’incidències que havia acumulat durant les darreres setmanes i em va comunicar la mala notícia de no poder anar d’excursió a la dessalinitzadora. No sé què li devia fer pensar que allò m’afectaria. El millor de les sortides són les estones d’autocar i el temps lliure que ens deixen entre visita i visita. Sincerament, poden estalviar-se tota la resta. Em va apuntar amb una mirada furiosa, va encreuar els braços com a estratègia per imposar respecte i em va dir que em quedaria a l’escola amb els altres castigats triturant documents de la sala de professors. Jugada mestra, perquè alguns són els meus amics.

Estic cansat de ser el problemàtic i que res no canviï.

—No seràs mai ningú a la vida —m’ha murmurat el de matemàtiques aquest matí. M’ho ha dit així, directe i amb la veu ben baixeta perquè ningú el pogués sentir. Sempre m’ha vist com algú sense aspiracions ni futur.

I no té raó?

—Feia temps que no em trobava un estudiant tan perdut i maleducat.

És que ni s’esforça per semblar amable. Me l’he quedat mirant, dubitatiu. Podia triar la resposta més enginyosa per desarmar-lo i deixar-lo sense paraules davant de la resta de companys. L’odi em recorria la pell. En aquella lluita només podia haver-hi un sol guanyador. Era o ell o jo. Teníem un punt de partit. Tothom ens mirava. Si li responia de males maneres, em castigaria i ja hi tornaríem a ser. Una part de mi em deia que em contingués. L’altra, que anés a totes. Al final la impulsivitat ha estat més forta i he tirat un revés que m’ha deixat fora de joc:

—I jo feia temps que no em trobava un professor com tu.

Les paraules m’han sortit com un dard. He percebut una respiració que es tallava de cop a tota la classe. I vinga una altra sanció. M’està quedant una col·lecció ben bona.

I què passa si no vull ser advocat d’aquí a uns anys? Ni metge ni enginyer aeronàutic? Tot me la bufa tant que m’és igual. Amb les meves rutines d’esport en tinc prou. En això no tinc cap competidor. Posa’m una pilota, un carril per nedar o una taula de batuda. Encara no se m’ha presentat el rival que superi les meves marques. Aquí el meu germà no hi té res a fer. L’Àlex és més de llibres. Jo, de viure la vida.

La vida, de fet, pot ser massa bonica per perdre-la intentant agradar sempre als grans. S’omplen la boca amb discursos sobre els adolescents: que si som en una etapa de canvi, complicada, que ens han d’entendre, que s’han de posar en el nostre lloc. Quin grapat d’estereotips i quantes promeses que mai no estaran disposats a complir.

I quina mania amb etiquetar la gent.

Ser adolescent no és cap etapa. La immaduresa no està reservada només per a nosaltres. Posaria la mà al foc —i segur que no em cremaria— que la majoria dels adults no superaria la prova d’haver arribat a ser algú a la vida. Caurien com mosques. Un rere l’altre. Però, és clar, d’això ningú no en parla perquè no els interessa. Obliden massa ràpid que també van ser joves, i per això no els queda ni una gota de compassió. Suposo que la història es repeteix sempre.

Un dia l’avi va dir a la mare que no estigués tan a sobre nostre i que ens deixés tranquils:

—Et comportes com la teva mare, que en pau descansi, quan no et deixava ni respirar ni dur aquelles trenes que tant t’agradaven, te’n recordes?

Pam.

Em pensava que a la mare se li inflaria la vena del coll, però van començar a riure i, en aquell moment, l’Àlex i jo, que com era previsible estàvem en el moment més àlgid d’una baralla, vam abaixar les espases, ens els vam quedar mirant i no vam entendre què els havia fet tanta gràcia. Tant de bo poguéssim entendre les bromes dels grans. Deuen ser divertidíssimes si no fos perquè em semblen un absolut avorriment.

Algú hauria de recordar-los que, mentre som joves, ens haurien de deixar viure amb carta blanca, volar, campar ben lliures, estampar-nos perquè ja tornarem enrere, caure perquè ja ens posarem drets una altra vegada, i no voler que ho aprenguem tot ara, de cop, sense pausa, com si ens posessin un tub per la boca amb tot el que hem d’aprendre. Ja ho farem amb calma més endavant, que per a això ens queda tota la vida per viure-la.

No divaguis tant i ves al gra.

Però el que m’ha portat fins aquí no són les injustícies dels adults. No me les acabaria mai. En realitat, vull posar punt final a dos anys eterns de mentides i de perdre sempre la mateixa batalla. El que més mal em fa és que és el meu germà el que es dedica a fer-me la vida impossible, i així no es pot viure perquè no hi ha dret.

Ja n’hi ha prou. No n’hi deixaré passar ni una més. No li penso consentir que em torni a deixar en ridícul davant dels pares ni de l’avi. Ni de ningú. Tot el dia amb aquella cara de no haver trencat un plat. No puc. I a sobre és que se’l creuen. Tan educat com aparenta, sempre portant tan bones notes a casa i passant desapercebut perquè ningú sospiti del que és capaç de fer.

No suporto que sempre ens comparin i que sempre sigui jo qui perdi. Si som tan iguals i ens assemblem tant, per què a mi no em volen veure mai aquella cara de bon nen? També la sé fer. Ell arrufa una mica el nas, fa la seva caiguda d’ulls que em posa histèric i ja ho té tot a favor seu. Però s’ha acabat. El penso desemmascarar. Perquè ni ell és tan bo ni jo soc tan dolent.

No oblides res?

No ho he dit, però em van fer repetir curs l’any passat. És tan humiliant que jo vagi a segon d’ESO i l’Àlex a tercer que em costa trobar paraules per expressar-ho. Veus la vida passar sense tu. S’allunyen els companys amb qui mai més compartiràs espai a classe. Tothom va a la seva i acaben muntant plans dels quals tu ja no formes part. El pitjor és quan deixen de saludar-te pels passadissos. Com si fossis un infectat. I quan has de suportar que la gent et digui que deu ser molt dur que el teu germà passi de curs i que tu hagis de tornar a començar. És clar que és complicat. No ho desitjo a ningú. És com una cursa de cent metres que, quan estàs a punt de superar-la, de sobte les cames et fallen, frenes, caus a terra i la resta et va passant pel davant sense poder-ho evitar.

I a casa també és una merda. Qui passa de curs es converteix de cop en el germà gran. Jo ara se suposa que soc el petit perquè em consideren inferior. El que més ràbia em fa i més em frustra és que ningú sap per què vaig començar a fallar en els estudis. I de motius no me’n faltaven. N’hi va haver sobretot un, un fet clau, però ningú va interessar-se per saber per què estava així. Potser era més fàcil culpar-me i prou. Potser tot hauria anat d’una altra manera. Van ser uns mesos durs. No tenia forces ni ganes de res. No vaig trobar cap suport. Ho vaig haver d’afrontar sol, i sol, sincerament, no podia fer-ho bé de cap manera.

Te n’estàs anant del discurs un altre cop.

Avui m’he tornat a barallar amb l’Àlex. En un gir inesperat dels esdeveniments, m’ha trencat el mòbil i ha tornat a fer aquella cara d’angelet per salvar-se de qualsevol culpa. I se n’ha sortit, i tant. A qui han castigat? A mi, per suposat. El dubte ofèn.

—Maximilià! —ha dit la mare cridant. Quan diu el meu nom sencer, ja em puc preparar perquè me’n vindrà una de grossa—. Que no veus que has d’intentar fer com el teu germà, que té cura del telèfon i no se li trenca mai?

Ni ha preguntat què havia passat. Només se’ns ha apropat i s’ha limitat a mirar el meu mòbil partit a terra i el meu germà amb una esgarrapada al coll que s’havia fet ell solet.

M’ha envaït la impotència. He volgut plorar, però no he pogut perquè en moments així només penso amb les mans i he clavat un cop de puny contra la paret i me n’he anat cap a l’habitació.

Som exactament iguals, diuen, però no ens assemblem en res. I penso demostrar-ho. El mandat de l’Àlex arriba a la seva fi. Comença la nova era. La meva. La del Max.

I ara ves a posar-te gel o demà tindràs la mà com una pilota de tenis.