Donar-ho tot

Jordi Boixadós

Fragment

Capítol 1

1

Avui fa quaranta anys que va néixer el meu fill. El fill que vaig perdre per culpa de la meva covardia.

Potser és casualitat que ahir se’m presentés sense avís qui m’ha empès a recordar el que, al llarg de tant de temps, he mirat sense èxit d’enterrar al fons de la memòria; i és per això, per la seva presència, que, havent dinat, he agafat el cotxe i he pujat una estona a passejar per sobre de la coronació de la presa de Bòrt.

He fet el que faig sempre en qualsevol presa. Potser vaig errat, però crec que és el que fa tothom en aquestes circumstàncies: recórrer el pas entre els dos paraments; observar si l’embassament està ple o buit, i entretenir-se passejant la vista per la caiguda del talús d’aigües avall mentre es pregunten si, un dia, arribat el cas que no es veiessin amb cor de continuar vivint, triarien l’indret per llançar-se daltabaix.

No és perquè sí, que hi penso. Són les imatges que m’empaiten des de fa molt de temps.

Quan torni a casa, a Chastanhat, al vespre, em prendré una pastilla de lorazepam, com és costum, just després de sopar, i em ficaré al llit amb un llibre a esperar que el medicament —potser n’hauria de dir droga— em faci efecte i el llibre em caigui de les mans. Em sembla, però, que no em serà fàcil.

Ella és aquí. Per què ha vingut? I com és que apareix en aquestes dates, precisament?

Potser és casualitat.

2

Una de les poques coses que m’ha acompanyat sempre i que m’he endut cada vegada que he canviat de casa és una capseta metàl·lica ovalada folrada d’un vinil mat amb un estampat que imita uns quadres escocesos. No recordo d’on va sortir, i sembla mentida que s’hagi conservat tan bé després de tants anys. Només s’hi veuen unes petites taques de rovell a la juntura del cul amb el lateral i a la part de dintre de la tapa, que és llisa i platejada. Entre altres petites relíquies personals, hi guardo una agenda amb números de telèfon de quan constaven de set xifres. Recordo bé el de casa. En aquella època podies saber a quin barri vivia una persona mirant-ne les tres primeres xifres. M’adono que no retinc el de l’Eugènia a la memòria i, per alguna raó que desconec, no és a l’agenda de la capseta; en canvi, sí que conservo imatges molt clares del barri on va néixer, Bellvitge; em fa la sensació que la seva família devia ser de les poques nascudes a Catalunya que vivien en aquest barri, potser l’única. El pare i la mare s’hi havien traslladat des del seu poble de l’Alt Empordà, perquè, segons em va semblar entendre aleshores, a l’home no li convenia el clima ventós.

No és per l’agenda, però, que he recuperat la capseta avui, sinó perquè també hi ha un sobre verd maragda amb un paper a dintre doblegat en quatre parts. Al paper s’hi veu un tren tot acolorit dibuixat amb traços senzills, quasi infantils, amb els vagons, les rodes, les finestres, la locomotora amb una xemeneia que treu fum —no hi falta res, ni tan sols unes figures minúscules que representen els caps dels passatgers i el del maquinista—, que s’enfila pel vessant suau d’un turó i comença a davallar per l’altre, també suau però més llarg. Just al cim hi ha escrit el número 18. A sota de la línia que representa el turó hi diu, en majúscules i amb una escriptura sense vacil·lacions: AQUÍ COMENÇA LA DAVALLADA.

Devia fer sis mesos que ens coneixíem ella i jo quan em va regalar pel meu aniversari aquell dibuix dins del sobre, i aleshores ja la considerava la meva millor amiga. Soc de l’abril, i l’Eugènia i jo ens vam conèixer un dia d’octubre de l’any que va morir Franco. Jo m’havia matriculat a Física, encara no entenc com se’m va acudir pensar que podria treure’m la carrera, tenint en compte que calia entrar a fer experiments de laboratori; i ella, a Química, i tampoc no entenc per què. De vegades penso que es devia haver enamorat del professor de l’institut. A mi, la química em semblava avorrida en extrem, però, en canvi, la física se m’apareixia com una disciplina misteriosa, l’única capaç de desvetllar els secrets profunds de l’univers, de l’existència, molt superior a la filosofia. Amb aquelles pretensions, però, no n’hi va haver prou per evitar el fracàs. Potser m’ho mirava des d’una òptica massa plena de misticisme, i així no es pot estudiar física.

Ens vam conèixer a la cafeteria de l’edifici que compartien totes dues facultats. Ella seia en una taula amb dos antics companys meus de l’escola. Només de veure-la vaig comprendre que la meva vida havia de fer un tomb. No era un enamorament clàssic, si és que tal cosa existeix, no hi va haver cap càrrega sexual ni romàntica instantània, sinó una mena de fascinació per la seguretat que emanava d’ella amb la mirada, els gestos i la veu, potser l’olor i més endavant el tacte. Jo tenia un prejudici amb els químics, i encara el tinc, igual que amb els enginyers: la impressió que es tractava de gent grisa, discreta, pacient i poc donada a l’exhibicionisme. D’aquí que em resultés tan difícil de comprendre que l’Eugènia s’hagués matriculat en aquella facultat. Ella era exactament el contrari: egocèntrica, vanitosa fins a límits difícilment suportables. Les ganes que tenia d’exhibir-se i de manar li sortien per tots els porus. I, tot i així, em vaig enamorar del seu intel·lecte; n’hi havia prou amb una mirada seva perquè em sentís cohibit i alhora impulsat a créixer arrecerat sota la seva ombra. Aquell dia, a la cafeteria, la seguretat en si mateixa que se li veia ja a primer cop d’ull va enfosquir els meus companys d’escola fins a fer-los desaparèixer. No els he tornat a veure d’ençà que a final de curs vaig deixar la carrera sense haver-me presentat a cap examen.

Va ser allò, aquella fascinació que em provocava, el que em va fer seguir-li les passes sense posar gaire en qüestió les meves decisions. Com, per exemple, militar en un moviment anarquista perquè ella hi militava, sense saber ben bé què era l’anarquisme. Vaig passar el curs llegint Bakunin i altres autors que no recordo ni com es deien, enganxant adhesius a les parets del metro i als passamans de les escales mecàniques, fent pintades al carrer en suport de vagues sindicals i tallant la Diagonal en manifestacions que organitzava ella i d’on jo guillava cames ajudeu-me en el precís instant que se sentien les primeres sirenes de la policia. L’Eugènia, en canvi, era l’última a aixecar-se. S’enduia les bastonades. Jo, la humiliació. L’admiració per la seva figura se sustentava en la percepció de la meva pròpia covardia. El pedestal on la tenia situada es va anar elevant alhora que el meu cos començava a notar els efectes físics de l’enamorament. Vaig passar d’observar amb admiració els seus ulls foscos, que queien més de mig pam sota els meus, a sentir-me atret pels seus cabells negres i una mica ondulats, llargs fins a les espatlles, pels llavis molsuts, les galtes arrodonides i lleument pigades i els pits voluminosos, de manera que, de mica en mica, el garbuix d’enamorament intel·lectual i desig corporal es va convertir en dependència d’ella: els meus estats d’ànim es modificaven en funció dels seus, i les meves decisions sobre el que havia de fer amb la vida acabarien seguint el ritme de les seves. El ritme, no pas el camí.

L’Eugènia tampoc no es va presentar a cap examen. A final de curs va donar sortida a la seva necessitat d’exhibició deixant la química sense haver-ne après ni un borrall i matriculant-se a l’Institut del Teatre. M’ho va explicar al pis de Bellvitge on vivia amb la família, un dia que no hi eren ni els seus pares ni en Tomàs, l’únic germà que tenia, dos anys més petit que nosaltres i que aleshores ja donava senyals que no acabava de girar rodó, com vam poder comprovar més endavant d’una manera tràgica que ens va canviar la vida a tots i que arrossego i arrossegaré fins a l’últim dia de la meva existència.

En Tomàs era tímid, en contrast amb ella, i tocava el piano. Els tres pisos de Bellvitge on he estat al llarg de la vida —el de la família de l’Eugènia; el d’un «capellà obrer» amic dels meus pares que hi havia anat a viure per expandir al barri les seves idees d’un «cristianisme progressista»; i el d’una noia de la Lliga Comunista Revolucionària o del Moviment Comunista de Catalunya, ja no ho sé ben bé, amb qui em ficava al llit mentre somiava que feia l’amor amb l’Eugènia, cosa que ara, vista en retrospectiva, em sembla molt poc honorable, perquè era molt maca, la Flora, i no es mereixia el meu fingiment— eren força més petits que el de la meva família de l’Esquerra de l’Eixample; tot i així, en Joan i la Teresa, els pares de l’Eugènia, hi havien encabit un piano al menjador, que és on practicava en Tomàs quan no estava deprimit, és a dir, sempre que estava eufòric; i l’Eugènia, a sobre, els havia convençut de comprar un gos. El dia que em va explicar allò del teatre se’m va eixamplar el pit. No se m’acudia res de més adient per a una persona amb tanta voluntat de ser contemplada i admirada. Presència física no n’hi faltava, no pas perquè fos alta, que no ho era, ni especialment vistosa, que tampoc, sinó per l’empenta amb què es presentava, per l’energia que desprenia, per la mirada amb què encomanava les ganes de debatre, per la passió amb què defensava el que deia. Jo estava convençut que si es ficava en aquell ambient hi sortiria guanyant. Llavors no sabia, tot i que ho intuïa, que el més important per fer-se una carrera en el món de l’espectacle —i tal vegada a tot arreu, ara que hi penso— és no deixar que els altres t’abatin, no permetre que et trepitgin en un entorn on quasi tothom és igual de competitiu, d’exhibicionista i d’egocèntric i on el vedetisme és un tret comú. No, no ho sabia, però és cert que ho intuïa, i segurament va ser per això que no em va passar pel cap dedicar-m’hi jo també: no hauria suportat la pressió; ella, sí. O sigui que el pit se’m va eixamplar per l’Eugènia, perquè m’alegrava saber que prenia una decisió que em semblava encertada. A mi, en canvi, la mateixa covardia que, quan venia la policia, m’impedia aguantar assegut a terra per por dels cops de porra; la mateixa indecisió que, per por de perdre-la, m’impedia declarar-li el desig de besar-la, de tocar-la, de ficar-me al llit amb ella; la mateixa incapacitat de suportar la pressió; tots aquells temors i vacil·lacions em van fer anar a la deriva uns quants anys —lustres— des del moment que vaig sortir per la porta de la universitat per no tornar-hi més. L’Eugènia volia ser actriu i jo no sabia què volia ser.

3

Ja fa temps que treballo a casa d’en Georges, a Milhac. Hi ha cobertura d’internet, a diferència del que passa a Chastanhat. Aquests dos dies d’ençà que ella va arribar, trobo que l’ambient a casa d’en Georges s’adiu a l’estat d’ànim en què m’he sumit.

Fa tres anys que va morir l’Hortense, la seva dona, en unes circumstàncies que llavors, i per un temps, m’ho van fer reviure tot altra vegada; com ara, però per motius diferents. Ja des del rebedor es percep el silenci dens de la seva absència. Tinc la impressió de ser un invasor, aquí, però crec que el so del teclat de l’ordinador fa companyia a en Georges. Se sent més sol que mai ara, amb les habitacions buides, la cuina i la sala silencioses, en aquest llogarret, on, excepte a l’estiu, només hi viuen dues famílies —marits i mullers, amb fills i nets a Clarmont, a Lió i a París— a part d’ell, i encara passa més hores que abans amb les seves vaques de Salèrn, uns animals preciosos, de presència poderosa, de color caoba i amb unes banyes llargues i primes amb forma de lira.

Avui no treballaré. He estat tota la nit gestionant records, malgrat el lorazepam. Em va saber greu anar-me’n ahir al pantà i deixar-la sola. Sé que pateix, i m’entristeix veure-la en aquest estat, comparar-la amb com era abans, contemplar com claudica davant de l’adversitat. Trobo que és massa jove, que som massa joves, per pensar que hagi d’estar-se així el que li quedi de vida, i la inquietud que em sorgeix de seguida és que, si creu que això que li passa no té cura, potser la seva intenció serà quedar-se aquí, amb mi, indefinidament; i això suposant que jo pugui fer-li costat, cosa que està per demostrar. Potser faltaré abans que ella, i llavors, què faria si hagués de baixar a Sanhas o a Ide a comprar, a buscar el butà, a demanar ajut per a qualsevol cosa que necessités? Gosaria agafar el cotxe per recórrer tot el tram fins a Mauriac a veure el metge? De fet, no sé si aguantarà gaire aquí. A la primavera i a l’estiu s’hi està força bé, però quan arribi la tardor, quan caiguin les fulles dels roures, dels til·lers, dels freixes, els faigs i els castanyers i plogui dies seguits i arribi el fred humit, les gelades i la neu i ens hàgim d’arraulir davant de la llar de foc, que és l’única calefacció que tinc a la casa, no sé si podrà suportar-ho.

«Per què has vingut a aquest lloc tan inhòspit?», li vaig preguntar quan em va explicar que no tenia altre remei que fugir d’allà on hi hagués massa radiació electromagnètica. «Perquè aquí espero que no em farà mal el cap contínuament ni tindré fatiga crònica ni espasmes i palpitacions». I jo vaig replicar que segur que podria haver trobat llocs igual d’aïllats sense bellugar-se de Catalunya. «Sí, suposo que sí. Però allà no hi ets tu», em va contestar. Si alguna resposta no m’esperava era aquella. No paro de donar-hi voltes des del moment que ho va dir.

Abans d’anar-me’n cap a casa, a Chastanhat, que queda més o menys a un quilòmetre de Milhac en línia recta, dono un cop d’ull al correu, als diaris digitals i a les xarxes socials per veure si hi ha alguna novetat. Sí que n’hi ha, i ja és casualitat, trobo. Es tracta d’una entrevista a en Tomàs. Ell mateix n’ha penjat l’enllaç al Twitter. A la foto fa prou bona cara. El contingut és interessant, parla de la seva activitat artística i del seu retorn als escenaris, sense donar-se fums i sense dramatisme. El titular, però, no li fa justícia: «No em va ser fàcil superar l’addicció a la cocaïna». A l’entrevista, aquesta frase és marginal, però al periodista li devia semblar prou cridanera. I si en Tomàs, malgrat tot, l’ha penjat al seu perfil vol dir que ja li està bé. Suposo que és un bon senyal, i jo respiro més tranquil.

4

Deixar la universitat amb divuit anys sense cap idea d’on encaminar el futur va donar pas a una època que ja aleshores devia ser de desconcert i que ara se m’apareix com un seguit d’imatges més o menys inconnexes, en què costa posar ordre. Amb una ment com la meva, amb molta tendència a la dispersió, quedar-me sense cap activitat que m’obligués a llevar-me cada dia a una hora determinada i executar alguna mena de tasca sistemàtica representava un gran perill. Ja aleshores m’adonava que el tedi era alhora aliat i enemic mortal de les ments inquietes. Per evitar-ne els aspectes negatius vaig desplegar una activitat d’allò més frenètica i variada: vaig treballar de manobre, de repartidor de correu comercial, eixugant cotxes amb badanes a la sortida d’un túnel de rentat, de peó en una fàbrica de material d’impremta, de cambrer en un restaurant, d’ajudant d’un cuiner que un dia va penjar el davantal i va marxar amb els plats a mig coure i els clients a taula, de repartidor de menjar a domicili a públic d’una rostisseria de luxe de Sant Gervasi, on em feien pujar als pisos per l’ascensor de servei. Em vaig apuntar a un centre excursionista, a un club d’atletisme, a classes de guitarra, que vaig deixar a mitges perquè m’estimava més estudiar anglès, i vaig passar a formar part com a cantant d’una banda de rock progressiu, que es va dissoldre al cap de tres o quatre mesos sense que jo arribés mai a actuar en públic perquè deia que s’havia d’assajar més, però en realitat el que em passava era que pujar a l’escenari em feia pànic.

Potser va ser aquella por a tot, aquella característica meva de veure obstacles insalvables en qualsevol camí que se m’acudís emprendre, el que va mantenir les meves emocions lligades a l’Eugènia aquells quatre o cinc anys en els quals ara em sembla impossible que hi pogués cabre tanta activitat. Ella era el meu punt de referència. No passava una setmana que no ens veiéssim, que no l’anés a buscar algun dia a la sortida de classe. Donava per descomptat que sempre podria comptar amb ella, no se m’acudia que pogués desertar de la nostra amistat. I li ensenyava tots els poemes que escrivia, que no eren d’amor per ella sinó d’inquietud per la vida. L’Eugènia els lloava. Quan els vaig dur a una editorial i em van dir que allà hi havia alguna cosa que valia la pena i que sobretot no deixés d’escriure, però que encara no tenien prou entitat per publicar-los —«això ho deveu dir a tothom», vaig comentar, i l’editora va fer un somriure de condescendència i va replicar «de cap de les maneres; si no ho veiés d’interès, no t’hauria fet venir, que aquí no ens falta feina»—, ella em va animar a no defallir, i va continuar lloant-los d’una manera acrítica, cosa que em feia pensar que li agradaven per amor, que en el fons estava enamorada de mi igual que jo d’ella. En realitat, però, més aviat devien ser els primers símptomes que la seva, de condescendència —que mostrava gairebé amb tothom, a joc amb una supèrbia en augment—, també començava a adreçar-se cap a mi. Sí, és clar que vaig continuar: la pila de poemes es feia cada cop més alta, i ara són en un armari, engroguits, a casa de la meva germana. No els vaig portar aquí a Chastanhat, hi ha massa humitat i es farien malbé. De tota manera, em sembla que no es perdria gran cosa.

En aquella època, un dels problemes de la meva amistat amb l’Eugènia era que jo continuava havent-me de consolar amb altres noies. Dit així em sembla insultant i m’avergonyeix —¿què se’n deu haver fet de la Flora, per exemple, aquella que no recordo si era maoista o trotskista, o de la Marta, que parlava un català deliciós de les Terres de l’Ebre i amb qui segur que m’hauria convingut mirar d’establir una relació llarga i intensa?; els seus números de telèfon d’aleshores són tots dos a l’agenda de la capseta—, però no era la percepció que tenia llavors. Em penso que buscava una noia de qui enamorar-me i que s’enamorés de mi per esborrar l’Eugènia del cervell, però no passava mai, perquè, per culpa de la meva dependència, que segurament aleshores ja devia poder anomenar-se «obsessió», cada cop que anava al llit

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos