No arribarem a les postres

Núria Fortuny

Fragment

cap-1

1

Les trobades familiars haurien de ser un motiu d’alegria, però la majoria de vegades són una bomba de secrets encoberta de somriures i posades al dia que acaba explotant. I aquesta vegada no serà diferent.

La Paula va alçar la vista i les va veure a través del parabrisa: les set fonts que s’erigien per donar la benvinguda al poble. La velocitat del cotxe va disminuir per obeir un estop. Va abaixar la finestra per poder sentir el soroll familiar de l’aigua que li indicava que allò era casa. Feia mesos que no posava els peus a Sant Hilari, ho havia estat evitant, però aquell sopar era ineludible. Es guanyaria un exili de per vida si no s’hi presentava.

La darrera vegada que va fer-hi acte de presència va ser per la Festa Major, a finals d’agost. Van ser unes festes diferents, imprevisibles i que, d’alguna manera, li van deixar empremta. Era el primer cop que les passava en parella. Sempre les havia viscut soltera, sense donar explicacions de res a ningú. Però aquell estiu allò va canviar, i la Paula va descobrir una part de si mateixa que desconeixia. Va prendre una decisió en mil·lèsimes de segon per primer cop a la vida, sense la necessitat de consultar-ho amb ningú. No ens enganyem, l’alcohol hi va ajudar, i bastant, però en situacions similars sempre s’havia controlat, fins i tot quan s’havia fotut coll avall unes quantes cerveses i algun gintònic. Va ser com si la seva inseguretat se n’hagués anat de vacances unes hores. Durant els mesos següents, la imatge del cotxe groc i de les mans que li aguantaven els cabells per facilitar l’acte de vomitar se li havia aparegut davant dels ulls en més d’una ocasió. Però ella la ignorava cada vegada.

El Pol, que conduïa, va girar cap a la dreta i va agafar la carretera que portava a la urbanització de Cal Sastre. En menys de quatre minuts es van plantar al carrer de l’Arç, número 5.

Eren les vuit del vespre d’un dissabte de finals de novembre. Ja era fosc i feia un fred punyent, com sempre per aquelles terres.

Van aparcar el cotxe davant d’una casa feta de fusta i maons, amb un gran porxo il·luminat amb garlandes de bombetes que desprenien una llum suau i càlida, i un jardí vestit d’una infinitat de flors de mil colors diferents.

La Paula subjectava un globus platejat immens amb un quaranta-quatre estampat. Tots dos es van dirigir cap a la porta de la casa, però abans que ella toqués el timbre, ell li va agafar la mà i la va obligar a aturar-se.

—Tot anirà bé —va dir mentre li acariciava la cara.

—Segur? I si… —va començar la Paula.

—T’ho prometo.

—Millor que no prometis coses que no pots complir.

El Pol li va agafar totes dues mans per tranquil·litzar-la.

—Paula, no has matat ningú. El que has fet era una possibilitat molt real des de feia temps. La teva mare ho entendrà. La vostra relació és especial, sempre us ho heu explicat tot. Ho ha de saber. A més, això també l’afecta a ella.

—Tens raó. No sé per què estic tan angoixada… —La Paula es va posar la mà al pit i va fer una inspiració profunda.

—Perquè ets així —va sentenciar el Pol.

—Quina merda de resposta!

—La meva.

De vegades la Paula es preguntava si estava amb la persona correcta. Si no s’estava equivocant i el Pol només era un somnífer per als seus sentiments.

—I tu, ja estàs preparat per deixar anar la bomba?

La Paula i el Pol estudiaven infermeria a Terrassa, on compartien pis, i feia uns mesos que compartien alguna cosa més que la casa i la carrera. Havien començat una relació amb el risc d’espatllar l’amistat que els unia des que havien nascut.

—Preparadíssim.

El Pol va moure el cap per col·locar-se bé el tupè. Era un gest típic d’ell. Va agafar la Paula per la cintura i li va fer un petó ràpid als llavis. Es van mirar i es van tornar a besar, aquest cop amb més ganes. La Paula li acariciava els cabells mentre ell li resseguia el cul amb les mans i acostava, cada vegada més, el seu cos al d’ella sense donar-li espai de maniobra. La situació s’estava tornant perillosa, la idònia perquè qualsevol persona que els pogués estar observant es convertís en aspirant a voyeur.

—Para, Pol. Aquí no… —el va avisar la Paula en veu baixa mentre es desfeia de les seves mans.

—Uf! És que vaig molt calent… —es va justificar ell. Després es va arreglar la roba i es va pentinar amb els dits per recuperar l’aspecte impol·lut de sempre.

Quan va passar el moment d’excitació, la Paula va tocar el timbre.

Ai, ai, ai, nois! No heu parat gaire atenció al vostre voltant. Que potser no estàveu sols?

2

Benvinguts i benvingudes a l’espectacle d’aquesta nit. Us prometo somriures i llàgrimes. Moltes confidències al descobert i veritats disfressades. Traïcions, sorpreses i lleialtats en joc seran el menú d’aquest sopar. Esteu preparats?

L’Èric estava ajagut al llit llegint Cims borrascosos. De fons sentia la melodia de les veus dels seus pares entonant una nova discussió. Darrerament eren més freqüents, però ell no frisava per coneixe’n les raons. Ja en tenia prou amb el xou vergonyós que protagonitzaven ell i la seva mare cada dia amb qualsevol excusa.

Des que era adolescent, l’Èric havia alternat els estudis amb la feina a l’obrador del seu pare, i quan va arribar l’hora decisiva de triar una carrera universitària no es va decantar per cap. No hi havia cap disciplina que el motivés prou per malgastar quatre anys de la seva vida. Va optar per quedar-se a La Massa i perdre aquells anys allà, però cobrant.

Sabia perfectament que el seu futur no era entre farines, blat i pa. Havia necessitat un temps per descobrir el que havia d’aportar a aquest món, el que estava destinat a fer en aquesta vida. Però ara ja ho sabia, i estava preparat per començar la seva missió personal amb tota la llibertat. Era un paio tímid que se sentia incomprès. Necessitava parlar dels seus sentiments i d’ell mateix massa sovint i això el feia pecar d’egocèntric.

L’Èric va deixar el llibre obert damunt del llit, així era com marcava la pàgina que estava llegint. Va agafar un quadern de dibuix, en va arrencar un full i es va posar a dibuixar amb un llapis de carbó. De sobte, es van sentir uns cops a la porta de l’habitació i el pare va entrar. En un acte reflex, va doblegar el paper i se’l va guardar a la butxaca de la dessuadora que duia posada.

—Èric, hauríem d’anar tirant… —va dir el Roger.

—Dos minuts. Ja està preparada, la senyora «sempre tinc raó»?

—A qui li dius així? —va intervenir la mare des del passadís.

—A tu! A qui, si no?

—Èric, afluixa… —el va avisar son pare.

—Jo? Que afluixi ella!

—Estic molt farta de tot això, Èric! —va exclamar la Txell.

—Afluixeu tots dos, coi! —va insistir el pare.

—No et canses de fer de mediador? —li va engegar l’Èric.

—I vosaltres no us canseu de discutir?

—Es veu que no… —va dir la Txell mentre girava cua i es tancava a l’habitació amb un cop de porta sonor.

L’Èric es va llançar damunt del llit mentre deixava anar un llarg sospir. El Roger va seure al seu costat i li va acariciar els cabells foscos i el floc blau que tenia per serrell.

—Per què no fumeu la pipa de la pau?

—Perquè segur que la pipa no seria del color adequat, o del material perfecte, o jo l’hauria encesa malament o ves a saber quina altra pega hi trobaria ella!

L’Èric es va incorporar, es va arreglar la roba i es va aixecar del llit. Es va posar una jaqueta negra de cuir i va agafar una bossa en bandolera lila.

—Jo començo a passar. Ja vindreu.

L’Èric va marxar posseït per la mateixa ràbia que la Txell i es va acomiadar amb el mateix cop de porta que la seva mare. Es va dirigir cap a la casa de fusta i maons amb la porxada plena de garlandes de bombetes càlides i el jardí vestit de flors de mil colors. Es va asseure al banc del porxo que quedava més allunyat de la porta d’entrada, un banc de fusta folrat de coixins de color taronja que alleujaven la sensació de formigueig al cul. Va fer una inspiració profunda que li va envair els narius d’una intensa olor dolça provinent dels gessamins.

De sobte, un vent fred el va acaronar i el va obligar a tancar els ulls. Va recordar el paper que duia doblegat a la dessuadora. El va treure i va continuar esbossant el dibuix que havia deixat a mitges quan l’havien interromput.

Al cap de pocs minuts, es va sentir el motor d’un cotxe que s’acostava i uns llums potents van il·luminar la casa. Aquells fars es van apagar i el motor va callar. Després, només va quedar el cop sord de dues portes que es tancaven i unes passes que s’aproximaven a la casa.

La Paula i el Pol van arribar a la porta. El banc on seia l’Èric quedava en una part poc il·luminada del porxo. No el van veure. Ell tampoc va fer res per ser vist. Ja li anava bé passar desapercebut. Va presenciar el diàleg que van tenir la parella davant d’aquella porta. Quan es van fer un petó, l’Èric va deixar de mirar l’espectacle. No se sentia capaç de ser partícip d’allò que passava.

Quan tots dos van entrar dins la casa, l’observador es va permetre relaxar els músculs del cos sense córrer el risc de cridar l’atenció. I va continuar dibuixant enmig de la foscor.

De vegades la por ens bloqueja. I de vegades és la necessitat d’atenció, un sentiment d’inferioritat o la vergonya el que ens impedeix actuar espontàniament. Quina d’aquestes emocions és la que no et deixa avançar, Èric?

3

Les discussions de parella augmenten proporcionalment als anys de matrimoni. Són inevitables a causa de la rutina, la indiferència o les diferències? O són un indicador que no hi ha res a salvar perquè es fa insuportable mirar la mateixa cara dia rere dia?

La Txell anava d’una banda a l’altra sense un objectiu clar. Semblava posseïda per un borinot que l’obligava a moure’s per tota la casa. Es dirigia a la cuina i en sortia amb les mans buides. Caminava amunt i avall pel passadís. Entrava a l’habitació, es canviava de roba i es mirava al mirall. Va completar aquest ritual diverses vegades i, en totes, les passes anaven acompanyades de cops forts de taló i d’infinites queixes en veu alta.

No es cansava de gastar la sola de les sabates al parquet. El Roger se la mirava sense dir res. La perseguia per tot arreu com si fos un titella fins que se’n va cansar i va decidir fer-ho només amb els ulls.

—Per què no et calmes, Txell?

—Perquè no puc! Em treu de polleguera que malgasti la vida així!

—Però és que és la seva vida —va sentenciar el Roger—. I ja té vint-i-tres anys.

—Ara et poses a favor seu?

—No em poso a favor de ningú. Només vull que pari aquesta guerra.

—Jo només intento que posi seny i faci alguna cosa de profit.

—Alguna cosa de profit? Què vols dir exactament? Que ser forner és ser inferior? —El Roger es començava a emprenyar—. Que si no tens una carrera universitària no ets ningú?

—Ja saps el que vull dir.

—No, no ho sé. Explica-m’ho —va insistir ell.

—L’Èric té l’oportunitat d’estudiar el que vulgui! No vull que es quedi al forn per comoditat, per mandra o per por… Vull que sigui el que vulgui ser!

—I si vol ser forner?

—No vol ser forner! —va exclamar la Txell.

—I tu què coi saps?

—Perquè no ho sap ni ell…

—I per què no l’hi preguntes, en lloc d’escridassar-lo a totes hores? —va dir el Roger apujant el to de veu—. Jo vaig triar ser forner i n’estic ben orgullós. No em considero menys important que una persona amb una carrera. O és que tu et creus superior a mi perquè tens estudis?

—No diguis bestieses! —La Txell va callar i es va dirigir cap a l’habitació.

La Txell i el Roger portaven vint-i-quatre anys junts i les seves discussions, si se les podia anomenar així, dataven aproximadament de la mateixa època. Més que discussions eren queixes i sentències per part de la Txell que el Roger anava aguantant.

La Txell buscava la perfecció en ella mateixa, en tot allò que feia i en la seva família. No podia evitar ficar cullerada en tot el que l’envoltava perquè pensava que sabia exactament què li convenia a tothom, sense ni tan sols preguntar-ho, i s’emmerdava en mil i una discussions per fer valer la seva opinió, que era l’única vàlida. Tenia el poder de la veritat. O almenys això és el que ella creia.

El Roger sempre adoptava el paper de mediador. No li agradaven els conflictes i era incapaç de decantar-se per cap de les persones que discutien, per més que ell tingués formada una opinió al respecte. No volia problemes. Feia temps que esta

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos