El secret de l’assistenta (L'assistenta 2)

Freida McFadden

Fragment

Pròleg

PRIMERA PART

1

Millie

Tres mesos abans

Després de passar-me una hora fregant la cuina de l’Amber Degraw ha quedat gairebé impecable.

Tenint en compte que, pel que he vist, l’Amber sembla que fa gairebé tots els àpats en restaurants d’aquí al voltant, tinc la sensació que la feinada que faig és una mica innecessària. Si m’hi hagués de jugar diners, ho apostaria tot que no sap ni com s’encén el forn de luxe. Té una cuina enorme i preciosa plena d’electrodomèstics que estic quasi segura que no ha fet servir ni tan sols una vegada. Disposa d’una olla multifunció elèctrica, una olla arrossera, una fregidora d’aire i, fins i tot, una cosa que es diu «deshidratador». Sembla un pèl contradictori que algú que acumula vuit tipus diferents d’humidificadors al quarto de bany també tingui un deshidratador, però qui soc jo per criticar-ho?

D’acord, sí, la critico una mica.

Malgrat tot, he fregat a consciència cada un dels aparells que estan per estrenar, he netejat la nevera, he desat a l’armari unes quantes dotzenes de plats i he passat la baieta per terra fins que ha quedat tan lluent que gairebé hi veig el meu reflex. Ara l’únic que he de fer és guardar l’última rentadora que he fet i l’àtic dels Degraw estarà oficialment net com una patena.

—Millie! —La veu de l’Amber, que està sense alè, arriba a la cuina, i m’eixugo una gota de suor del front amb el revés de la mà—. On ets, Millie?

—Aquí! —crido, tot i que és força evident on soc. El pis, que és la fusió de dos habitatges contigus en un megaàtic, és gran, però tampoc no tant. Si no soc a la sala d’estar, gairebé és segur que soc a la cuina.

L’Amber entra a la cuina com surant, amb l’aspecte habitual, d’una elegància impecable, amb un dels moltíssims vestits de dissenyador que té. Aquest és de ratlles de zebra amb coll de pic escotat i mànigues que s’estrenyen a l’altura dels seus canells esvelts. Ha combinat el vestit amb unes botes d’un estampat de zebra que hi fan joc, i tot que està rabiosament atractiva, com sempre, en part no estic segura de si l’hauria d’elogiar per la roba que du o caçar-la com si fóssim en un safari.

—Ah, ets aquí! —diu, amb un deix d’acusació a la veu, com si jo no fos exactament al lloc on se suposa que hauria de ser.

—Ara acabava —li dic—. Només agafo la roba neta i…

—De fet —m’interromp—, necessitaré que et quedis.

Em poso a tremolar per dins. Netejo la casa de l’Amber dos cops per setmana, però també m’assigna altres encàrrecs, entre ells, li faig de cangur a la seva filla de nou mesos, l’Olive. Procuro ser flexible perquè la paga és fantàstica, però ella no en sap gaire, de demanar les coses amb temps. Pel que veig, no m’avisa que vol que li faci de cangur fins a l’últim moment. I segons sembla, considera que a mi no em cal saber-ho fins uns vint minuts abans.

—Tinc una pedicura —diu amb el so seriós d’algú que informa i que se’n va a l’hospital a fer una operació de cor—. Necessito que em vigilis l’Olive mentre soc fora.

L’Olive és una criatura encantadora. Normalment, no em suposa cap molèstia ocupar-me’n. De fet, a vegades aprofitaria l’ocasió d’afegir una mica més de diners a la tarifa astronòmica a què l’Amber em paga l’hora, cosa que em permet tenir un sostre sobre el cap i menjar coses que no siguin recollides d’un cubell d’escombraries. Tanmateix, ara mateix no puc.

—Tinc classe d’aquí a una hora.

—Oh! —L’Amber arrufa les celles, i de seguida torna a fer una cara inexpressiva. L’últim dia que vaig venir em va explicar que havia llegit un article que deia que somriure i posar mala cara eren les causes principals de les arrugues, així que intenta mantenir una expressió el màxim de neutra constantment—. No te la pots saltar? No tenen les classes gravades? O ningú et pot deixar els apunts?

No, no pot ser. A més a més, ja m’he saltat dues classes les dues últimes setmanes perquè l’Amber em va demanar a l’últim moment que li fes un cangur. Intento treure’m la llicenciatura, i necessito una nota decent en aquesta assignatura. D’altra banda, la classe m’agrada. La psicologia social és divertida i interessant. I aprovar aquesta assignatura és crucial per acabar la carrera.

—No t’ho demanaria si no fos important —diu ella.

La seva definició d’«important» deu ser força diferent de la meva. Per a mi, «important» és llicenciar-me a la universitat i tenir el títol de treballadora social. No sé pas en quin sentit una pedicura pot ser tan important. Sobretot perquè encara som al final de l’hivern. Qui li pot veure els peus?

—Amber… —començo a dir.

Com si respongués a un senyal, de la sala d’estar ens arriba un plor agut. Malgrat que ara mateix no faig de cangur de l’Olive oficialment, en general estic pendent d’ella quan soc a la casa. L’Amber s’emporta l’Olive a un grup de jocs tres cops per setmana amb les amigues, i la resta del temps, sembla que es dedica a empescar-se maneres de treure’s la filla de sobre. Se m’ha queixat que el senyor Degraw no li permet agafar una mainadera a temps complet perquè ella no treballa, així que reparteix l’atenció de la nena entre tot un seguit de cangurs, sobretot jo. En tot cas, l’Olive era al parc infantil quan he començat a netejar, i m’he quedat a la sala d’estar fins que el soroll de l’aspirador l’ha fet adormir.

—Millie —em diu l’Amber, amb tota la intenció.

Faig un sospir i deixo anar l’esponja; darrerament tinc la sensació que l’esponja ja se m’ha fusionat amb la mà. Em rento les mans a la pica, i després me les eixugo als texans.

—Ja vinc, Olive! —crido.

Quan torno a la sala d’estar, l’Olive s’ha posat dreta, està agafada a la barana del parc i plora tan desesperadament que té la careta rodona ben vermella. L’Olive és una d’aquelles nenes que podrien sortir a la portada d’una revista de nadons. És absolutament bonica i angelical, fins i tot amb aquests suaus cabells rossos arrissats que ara té esclafats al costat esquerre de la cara, després de la migdiada. En aquest moment no és tan angelical, però, quan em veu, a l’instant alça els braços i els sanglots es van calmant.

M’acoto cap a dins del parc i l’agafo a coll. Ella amaga la careta molla a la meva espatlla, i ja no em sento tan malament per perdre’m la classe, si convé. No sé què ho fa, però tan bon punt vaig fer els trenta anys, va ser com si dins meu premessin un interruptor que em fa veure els nadons com la cosa més preciosa de tot l’univers. M’encanta passar estones amb l’Olive, encara que no sigui filla meva.

—T’ho agraeixo, Millie. —L’Amber ja estira l’abric i agafa la bossa Gucci del penja-robes del costat de la porta—. I creu-me, els meus dits t’ho agrairan.

Sí, sí.

—A quina hora tornaràs?

—No seré fora gaire estona —m’assegura, cosa que totes dues sabem que és una mentida descarada—. Prou sé que la meva princeseta em trobarà a faltar!

—És clar —mormolo.

Mentre l’Amber busca les claus dins la bossa, el mòbil o la polvorera, l’Olive s’arrauleix més al meu pit. Aixeca la careta rodona i em somriu amb les quatre dentetes blanques que té.

—Ma-ma —articula.

L’Amber es queda immòbil en sec, amb la mà encara dins la bossa. És com si el temps s’hagués aturat.

—Què ha dit?

Oh, no.

—Ha dit… Millie?

L’Olive, ignorant el trastorn que ha causat, em torna a somriure i balbuceja, ara més fort:

—Mama!

A sota del maquillatge, la cara de l’Amber s’encén.

—T’ha dit «mama»?

—No…

—Mama! —exclama l’Olive, tota contenta.

«Ai Déu, vols parar de dir-ho, bonica?».

L’Amber llança la bossa sobre la taula de cafè, amb la cara transformada en una màscara de ràbia que gairebé segur que li farà sortir arrugues.

—Li dius a l’Olive que ets la seva mare?

—No! —protesto—. Li dic que soc la Millie. Millie. Estic segura que només s’ha confós, sobretot perquè soc jo la que…

Ara l’Amber fa uns ulls com unes taronges.

—Perquè tu ets a casa més que jo? És això, el que volies dir?

—No! És clar que no!

—Insinues que soc una mala mare? —L’Amber se m’atansa un pas, i l’Olive fa cara d’estar espantada—. Creus que tu li fas més de mare a la meva filla que jo?

—No! Jo mai…

—Doncs per què li dius que ets la seva mare?

—Però si no l’hi dic! —El preu astronòmic que em paga per fer de cangur se m’escapa d’entre els dits—. T’ho juro. L’únic que li dic és «Millie», que s’assembla a «mama», res més. Tenen la mateixa inicial.

L’Amber inspira fondo per calmar-se. Després se m’atansa un altre pas.

—Dona’m la nena.

—És clar…

Però l’Olive no ens ho posa fàcil. Quan veu la mare que se li atansa amb els braços estirats, se m’agafa al coll més fort.

—Mama! —plora sanglotant sobre el meu coll.

—Olive —xiuxiuejo—. Jo no soc la mama. La teva mama és ella. —«I està a punt de fer-me fora, si no em deixes anar».

—Això és del tot injust! —protesta l’Amber—. Li vaig donar el pit més d’una setmana! No serveix de res, allò?

—Em sap molt greu…

Al final, l’Amber m’arrenca l’Olive dels braços, mentre la nena plora a plens pulmons.

—Mama! —xiscla, i estira els braços grassonets cap a mi.

—Ella no és la teva mama! —la renya l’Amber—. La mare soc jo. Vols veure les estries que tinc? Aquesta dona no és la teva mare.

—Mama! —gemega la nena.

—Millie —la corregeixo—. Millie.

Però de què serveix? No li cal saber com em dic. Perquè a partir d’avui, no em deixaran posar mai més un peu en aquesta casa. Estic despatxada.

2

En el trajecte a peu des de l’estació fins al meu pis d’una sola habitació al sud del Bronx, subjecto la bossa sota el braç ben fort, i amb l’altra mà, ficada a la butxaca, aferro l’esprai de pebre, encara que siguem a ple dia. En aquest barri, qualsevol precaució és poca.

Avui em sento afortunada tan sols de tenir un piset enmig d’un dels barris més perillosos de Nova York. Si no trobo una altra feina aviat per substituir els ingressos que acabo de perdre quan l’Amber Degraw m’ha fet fora de casa seva (sense oferir-se a donar-me bones referències), el màxim a què podré aspirar és a una capsa de cartó al carrer, davant de l’edifici de maó decrèpit on visc actualment.

Si no hagués decidit anar a la universitat, potser ara tindria uns quants estalvis. Però estúpida de mi, vaig decidir intentar superar-me.

Mentre avanço per l’última illa de cases fins al meu edifici, trepitjant amb les vambes la mica d’aiguaneu que hi ha a terra, tinc la sensació que algú em ve al darrere, que em segueix. Naturalment, sempre estic molt alerta, quan em bellugo per aquí. Tanmateix, a vegades tinc una sensació molt forta que he cridat el tipus d’atenció que no em convé.

Per exemple, ara mateix, a més d’una mena de calfred al clatell, sento passes darrere meu. Unes passes que sembla que es fan més fortes mentre camino. Qui sigui que em ve al darrere, se m’està acostant.

Però no em giro. Tan sols m’estrenyo més el pràctic abric negre al voltant del cos i camino més de pressa, passo pel costat d’un Mazda negre amb el far dret de davant esquerdat, per una boca d’incendis vermella que perd aigua i entolla tot el carrer i pujo els cinc esglaons irregulars de ciment que donen al portal del meu edifici.

Tinc les claus a punt. A diferència de l’ostentós àtic dels Degraw a l’Upper West Side, aquí no hi ha porter. Tan sols un intèrfon i una clau per obrir la porta. Quan la mestressa del pis, la senyora Randall, me’l va llogar, em va engegar un sermó, molt seriosa, per dir-me que no deixés entrar ningú darrere meu. «És la manera ideal que et robin o et violin».

Mentre fico la clau al pany, que sempre sembla que s’encalla, les passes es tornen a fer més fortes. Al cap d’un segon, cau una ombra a sobre meu que no puc fingir que no veig. Alço els ulls i identifico un home de vint-i-tants anys, amb una gavardina negra i cabells foscos, una mica humits. Em resulta vagament familiar, sobretot per la cicatriu que té a sobre de la cella esquerra.

—Visc al primer pis —em recorda quan veu que faig cara de dubte—. Primer C.

—Ah —faig, encara que no em fa gaire gràcia deixar-lo entrar.

L’home es treu un joc de claus de la butxaca i les fa ballar davant de la meva cara. Una d’elles té els mateixos gravats que la meva.

—Primer C —repeteix—. Just a sota teu.

Per fi cedeixo i entro al vestíbul per deixar passar a dins de l’edifici l’home de la cicatriu a sobre de la cella esquerra, tenint en compte que, si volgués, hi podria accedir clavant-me una empenta. Passo al davant i pujo les escales d’una en una mentre penso en com dimoni pagaré el lloguer el mes vinent. Necessito una altra feina, i de seguida. Vaig tenir una ocupació a temps parcial de cambrera, una temporada, i la vaig deixar com una estúpida perquè fent de cangur per a l’Olive guanyava molt més, i com que l’Amber no m’avisava perquè hi anés fins a l’últim minut, era molt difícil compaginar les dues coses. I per a algú com jo, no és que sigui fàcil trobar una altra feina. No pas quan tens el meu historial.

—Quin bon temps que fa —comenta l’home de la cicatriu a sobre de la cella esquerra, que és un esglaó darrere meu a les escales.

—Sí… —dic. L’últim que vull és parlar del temps, ara mateix.

—He sentit a dir que la setmana que ve tornarà a nevar —afegeix.

—Vaja…

—Sí. Un pam de neu, han anunciat. L’última fredorada de l’hivern, abans de la primavera.

No tinc forces ni per intentar fingir que això m’interessa. Quan arribem al primer pis, em somriu.

—Que tinguis un bon dia —em diu.

—Tu també —mormolo.

Quan se’n va pel passadís cap a casa seva, no puc evitar de pensar en el que m’ha dit quan l’he deixat entrar. «Primer C. Just a sota teu».

Com sabia que jo visc al segon C?

Faig una ganyota i apresso el pas escales amunt, cap al meu pis. Novament, tinc les claus a punt, i tan bon punt soc a dins, tanco la porta amb un cop fort darrere meu, giro la clau al pany i després passo la balda. Segurament en faig un gra massa, del seu comentari, però val més ser previnguda. Sobretot quan vius al sud del Bronx.

Malgrat que la panxa em rondina de gana, el que més desitjo ara, més que no pas el menjar, és una dutxa calenta. Comprovo que tingui les persianes abaixades abans de despullar-me i entrar a la dutxa. Sé per experiència que hi ha un marge molt estret entre que et ragi l’aigua bullent o gelada. En el temps que fa que visc aquí, m’he convertit en una experta a graduar bé la temperatura. Tot i això, pot baixar o pujar vint graus en una fracció de segon, així que no m’hi quedo gaire. Només m’he de treure una mica la brutícia del cos. Després d’un dia caminant per la ciutat, la pell queda coberta per una capa de pols negra. No em vull ni imaginar com dec tenir els pulmons.

No em sé avenir que hagi perdut aquella feina. L’Amber depenia tant de mi que em pensava que jo li seria útil almenys fins que l’Olive anés a l’escola bressol, o potser més i tot. Gairebé començava a sentir-m’hi còmoda, com si tingués una feina fixa i un sou segur dels quals em pogués refiar.

Ara he de buscar alguna altra cosa. Potser diverses feines per substituir aquesta. I per a mi no és tan fàcil com per a la majoria de la gent. Perquè de fet no puc posar un anunci a les aplicacions més conegudes d’atenció a infants, ja que totes comproven els antecedents. I tan bon punt els revisen, qualsevol perspectiva de feina s’esfuma. Ningú no vol tenir algú com jo treballant a casa seva.

Ara com ara, no vaig gaire bé de referències, perquè durant un quant temps les feines de neteja que vaig tenir no eren exactament de neteja, només. Feia altres serveis per a les famílies a les quals netejava la casa. Però això ja no ho faig, des de fa anys.

En fi, no serveix de res quedar-se en el passat. I encara menys quan el futur es presenta tan desolador.

«Para de compadir-te, Millie. Has passat per situacions pitjors que aquesta, i te n’has sortit».

La temperatura dins la dutxa cau de sobte en picat, i deixo anar un xiscle sense voler. Agafo l’aixeta i tanco l’aigua. M’hi he pogut estar deu minuts llargs. Més del que m’esperava.

M’embolico amb el barnús de tela de tovallola, i no em molesto a posar-me sabatilles. Deixo un petit rastre de petjades d’aigua a la cuina, que és un simple annex de la sala d’estar. Al superàtic dels Degraw, la cuina, la sala d’estar i el menjador eren espais separats. Però en aquest pis, tots tres s’han fusionat en una única sala polivalent, que irònicament és molt més petita que qualsevol de les estances de la llar dels Degraw. Fins i tot el seu quarto de bany és més gran que tot casa meva.

Poso una cassola amb aigua a bullir al fogó. No sé què em faré per sopar, però segurament contindrà algun tipus de fideus bullits en aigua, siguin ramen, noodles, espaguetis o espirals. Mentre repasso les possibilitats que tinc, sento que truquen a la porta.

Dubto, i m’estrenyo el cinturó del barnús al voltant de la cintura. Trec un paquet d’espaguetis de l’armari.

—Millie! —La veu sona apagada des de l’altre costat de la porta—. Deixa’m entrar, Millie!

Faig una ganyota. Oh, no.

—Sé que ets a casa! —sento després.

3

No puc fer la sorda a l’home que truca fort a la porta.

Amb els peus deixo un rastre de petjades molles a terra quan travesso els escassos metres fins a l’entrada. Atanso un ull a l’espiell. Hi ha un home al llindar, amb els braços plegats sobre les butxaques davanteres del vestit d’oficina de Brooks Brothers.

—Millie. —La veu s’ha convertit en un ronc greu—. Deixa’m entrar. Vinga.

Reculo un pas. Em premo els dits sobre les temples un moment. Però això és inevitable, l’he de deixar entrar. De manera que alço una mà, obro la balda, faig girar la clau del pany i, amb compte, obro la porta només un dit.

—Millie. —Ell acaba d’obrir la porta del tot amb una empenta i s’esquitlla cap a dins de casa. Els seus dits m’engrapen el braç—. Què dimonis passa?

Em cauen les espatlles.

—Em sap greu, Brock.

En Brock Cunningham, amb qui he estat sortint els últims sis mesos, em mira enfurismat.

—Havíem quedat per sopar, avui. No t’hi has presentat. I no m’has respost els missatges ni m’agafes les trucades.

Tot el que diu és veritat. Dec ser la pitjor nòvia que ha existit mai. En Brock i jo se suposava que ens havíem de trobar en un restaurant de Chelsea quan jo acabés les classes, avui, però després que l’Amber m’hagi acomiadat, ben just si podia pensar en la classe i, evidentment, no tenia gens de ganes d’anar a sopar a fora, així que he vingut directament a casa. Sabia, però, que si trucava a en Brock i li deia que no hi volia anar, s’hauria sentit obligat a parlar-ne amb mi: com a advocat és molt convincent. De manera que he pensat d’enviar-li un missatge per anul·lar el sopar, però ho he anat ajornant, i també estava tan ocupada compadint-me de mi mateixa que me n’he oblidat del tot.

Com deia, soc la pitjor nòvia que hagi existit mai.

—Em sap greu —repeteixo.

—Estava preocupat per tu —diu—. He pensat que et podia haver passat alguna desgràcia.

—Per què?

Una sirena eixordadora comença a sonar just a sota de la finestra, i en Brock em mira com si li hagués fet una pregunta sense cap ni peus. Em sento culpable. En Brock segurament tenia mil coses per fer aquesta nit, i no solament l’he fet esperar-me al restaurant com un idiota, sinó que ha perdut la resta de la nit venint fins al sud del Bronx per comprovar que estic bé.

Com a mínim li dec una explicació.

—L’Amber Degraw m’ha despatxat —dic—. De manera que, clar i ras, estic ben fotuda.

—De debò? —Les celles li salten amunt. En Brock té les celles més perfectes que he vist mai en un home, però estic convençuda que les hi deu depilar un professional. Tanmateix, ell no ho vol reconèixer—. Per què t’ha despatxat? Em pensava que havies dit que no podia estar sense tu. Vas dir que pràcticament eres tu qui li pujava la filla.

—Justa la fusta —li dic—. La nena no parava de dir-me «mama», i l’Amber ha agafat una bona enrabiada.

En Brock se’m queda mirant un moment, i llavors, sense més ni més, esclafeix a riure. Al primer moment em sento ofesa. Acabo de perdre la feina. No entén com n’és d’horrible, això?

Però al cap d’un segon em poso a riure amb ell. Tombo el cap enrere i ric de la situació tan ridícula que ha estat allò. Recordo l’Olive estirant els braços cap a mi i dient «mama» plorant, mentre l’Amber s’anava enfurismant cada vegada més. Al final, temia de debò que no tingués un vessament cerebral.

Al cap d’un minut, tots dos ens eixuguem les llàgrimes dels ulls. En Brock m’envolta amb els braços i m’estira cap a ell. Ara ja no està enfadat perquè l’hagi deixat plantat. De fet, no s’enfada fàcilment. Malgrat que la majoria de la gent comptaria això com una de les seves bones qualitats, de vegades jo voldria que posés una mica més de passió en les coses.

En general, però, ens trobem en el punt ideal de la nostra relació. Sis mesos. Hi ha una època millor en una relació que els sis mesos? En realitat no ho sé, perquè aquesta tan sols és la segona vegada que he arribat fins aquesta fita. Però sembla que sis mesos és el moment perfecte en què perds el torbament inicial de la relació, però encara et mostres l’un a l’altra la millor cara.

Per exemple, en Brock és un atractiu advocat de trenta-dos anys d’una família benestant. Sembla gairebé perfecte. Estic segura que deu tenir mals costums, però encara no els hi conec. Potser es treu la cera del canal de l’orella amb un dit i després el frega al taulell de la cuina o al sofà. O potser es menja la cera! Només vull dir que podria tenir molts mals costums que no sé quins són, i alguns potser no tindrien res a veure amb la cera de les orelles.

Bé, sí que té una imperfecció. Malgrat que és un jove robust amb un color saludable de cara, la veritat és que té una afecció cardíaca que se li va manifestar de petit. Però no sembla que l’afecti gens ni mica. Es pren una pastilla cada dia, i la cosa no sembla que vagi més enllà. Tanmateix, la pastilla és prou important perquè en tingui un pot de reserva a la meva farmaciola. I a causa d’aquesta malaltia, i de la incertesa sobre la seva esperança de vida, ell té més ganes de posar seny i establir-se que la majoria dels homes.

—Deixa’m que et tregui a sopar —em diu—. És per animar-te.

M’hi nego movent el cap.

—Només vull ser a casa i compadir-me. I després potser buscaré feina a internet.

—Ara? Però si tan sols fa unes hores que has perdut la feina. No et pots esperar fins demà, almenys?

Alço els ulls i el miro airada.

—Alguns necessitem diners per pagar el lloguer.

Ell assenteix a poc a poc.

—D’acord, però i si no t’haguessis d’amoïnar pel lloguer?

Tinc el mal pressentiment que ja sé on va a parar això.

—Brock…

—Va, per què no vols venir a viure amb mi, Millie? —Arrufa les celles—. Tinc un pis de dues habitacions que dona a Central Park, en un edifici on no et degollen de nit. A més a més, ja hi vens cada dos per tres…

No és la primera vegada que m’ha proposat que vagi a viure amb ell, i no puc pas dir que no sigui persuasiu, quan ho argumenta. Si me n’anés a viure amb en Brock, estaria envoltada de luxes i no hauria de pagar ni un cèntim, per allò. Ell ni tan sols em deixaria aportar-hi res, encara que jo volgués. Em podria centrar a treure’m el títol superior per ser treballadora social i fer una mica de bé al món. Dir-li que sí seria el més lògic.

Però cada vegada que em plantejo d’accedir-hi, des del fons del cap una veueta em crida: «No ho facis!».

La veu del meu cap és tan persuasiva com la d’en Brock. Tinc moltes raons, i molt bones, per anar-me’n a viure amb ell, però també tinc una bona raó per no fer-ho. No té la més petita idea de qui soc en realitat. Encara que fos veritat que es menja la cera de les orelles, els meus secrets són molt pitjors.

De manera que soc aquí, enmig de la relació més normal i sana de la meva vida adulta, i sembla que estic decidida a fotre-ho tot enlaire. Tanmateix, em trobo en una situació compromesa. Si li dic la veritat sobre el meu passat, potser em deixarà, i no ho vull. Però si no l’hi explico…

D’una manera o altra ho descobrirà. És només que encara no estic preparada per a això.

—Em sap greu —responc—. Com t’he dit, necessito el meu propi espai ara mateix.

En Brock obre la boca per protestar, però llavors s’ho repensa. Em coneix prou bé per saber que puc ser molt tossuda. Ja està, ja comença a descobrir una de les meves pitjors qualitats.

—Almenys digue’m que t’ho pensaràs.

—M’ho pensaré —li menteixo.

No account? Create one here
Afegit a la llista de destijos