PRIMERA PART

1

Millie

—Parla’m de tu, Millie.

La Nina Winchester s’inclina endavant, asseguda al sofà de cuir de color de caramel cremat, amb les cames encreuades per deixar a la vista tan sols un lleu indici dels genolls, que li sobresurten per sota de la faldilla de seda blanca. No sé gran cosa d’etiquetes, però és evident que tot el que porta la Nina Win­chester és exageradament car. La brusa de color crema que du em fa venir ganes d’allargar una mà i palpar la tela, però sé que si fes un gest per l’estil, automàticament perdria qualsevol possibilitat que em contractés.

Si he de dir la veritat, de fet tampoc no tinc cap possibilitat que m’agafi.

—Bé… —començo dient, escollint les paraules amb cura. Malgrat tots els rebuigs, ho intento igualment—. De petita vivia a Brooklyn. He treballat molt fent feines domèstiques per a diverses persones, tal com pot veure al currículum. —Un currículum curosament modificat—. I m’agraden molt els nens. I també… —Dono una ullada a la sala, buscant una joguina per a gossos, per mastegar, o una capsa amb sorra per a gats—. M’encanten les mascotes, també…

L’anunci d’internet d’una feina com a assistenta no mencionava cap mascota. Però per si de cas. A qui no li cau bé un amant dels animals?

—Brooklyn! —La senyora Winchester em fa un gran somriure—. Jo també em vaig criar a Brooklyn. Pràcticament som veïnes!

—Doncs sí! —li confirmo, encara que res no podria ser més lluny de la veritat. A Brooklyn hi ha molts barris cobejats on una caseta adossada diminuta et costa un ull de la cara. No és allà, on vaig créixer. La Nina Winchester i jo no podríem ser més diferents, però si vol creure que som veïnes, jo encantada de seguir-li la veta.

La senyora Winchester es posa un floc de cabells rossos daurats i lluents darrere l’orella. Els cabells li baixen fins a l’altura de la barbeta, en una cabellera curta i elegant que li dissimula una mica la papada. Té prop de quaranta anys, i amb un tall de cabells diferent i una roba d’un altre estil, tindria un aspecte molt normal i corrent. Però ha utilitzat la seva considerable riquesa per treure el màxim partit del que té. No puc dir que no l’hi respecti, això.

Jo he anat just en direcció contrària, pel que fa al meu aspecte. Potser soc més de deu anys més jove que la dona que seu davant meu, però no vull que se senti gens amenaçada per mi. Per això, per venir a l’entrevista, he optat per una faldilla llarga de llana gruixuda que vaig comprar en una botiga de segona mà i una brusa blanca de polièster de mànigues bufades. Porto els cabells d’un to ros brut recollits en un monyo auster a la nuca. Fins i tot em vaig comprar unes ulleres de muntura de pasta massa grosses per a mi, que no necessito, les quals ara descansen sobre el meu nas. Ofereixo una imatge professional i totalment mancada d’atractiu.

—Pel que fa a la feina —em diu—, consistirà sobretot a netejar i cuinar una mica, si hi estàs disposada. Ets bona cuinera, Millie?

—Sí, cuino bé. —La traça que tinc a cuinar és l’únic del currículum que no és mentida—. Soc una cuinera excel·lent.

Se li animen els ulls de color blau clar.

—Fantàstic! Sincerament, pràcticament mai no fem un bon àpat casolà. —Riu com una bleda—. Qui té temps per fer-ne?

M’empasso qualsevol tipus de resposta crítica. La Nina Win­chester no treballa, només té una filla que és a l’escola tot el dia, i contracta una persona perquè li netegi la casa en lloc de fer-ho ella. Fins i tot he vist un home a l’enorme jardí del davant que se n’ocupa. Com pot ser que no tingui temps per preparar un àpat per a la seva petita família?

No l’hauria de criticar. No ho sé tot, de com és la vida que té. Pel simple fet que sigui rica, no vol dir que sigui una dona consentida.

Tanmateix, si m’hagués de jugar cent dòlars a si ho és o no ho és, diria que la Nina Winchester és una consentida.

—I de tant en tant necessitarem ajuda amb la Cecelia, també —apunta la senyora Winchester—. Potser caldrà portar-la a les classes de la tarda, o a jugar amb les amigues. Tu tens cotxe, oi?

Per poc no em poso a riure de la pregunta. Sí, tinc cotxe…, és l’únic que tinc, ara mateix. El meu Nissan de deu anys en aquests moments empudega el carrer de davant de la casa, i és on visc actualment. Tot el que tinc està dins del maleter d’aquell cotxe. Durant l’últim mes he dormit al seient del darrere.

Al cap d’un mes de viure a dins del teu cotxe, t’adones de la importància de les coses petites de la vida. Un vàter, un lavabo, o poder estirar les cames quan dorms. El que més trobo a faltar és això últim.

—Sí, tinc cotxe —li confirmo.

—Genial! —La senyora Winchester pica de mans—. Et donaré un seient de seguretat infantil per a la Cecelia, és clar. Només necessita un seient elevat. Encara no arriba al pes i a l’alçada necessaris per anar sense seient de seguretat. L’Acadèmia de Pediatria recomana…

Mentre la Nina Winchester va perorant sobre els requisits exactes d’alçada i pes per als seients infantils, em prenc un moment per donar una ullada a la sala d’estar. El mobiliari és tot ultramodern, amb el televisor de pantalla plana més gran que he vist mai, el qual estic segura que és d’alta definició i que té altaveus de so envoltant a cada racó i raconet de la sala per oferir una experiència auditiva òptima. En un angle de la sala hi ha el que sembla una llar de foc, amb la lleixa plena de fotografies dels Winchester en viatges a tots els racons del món. Quan miro enlaire, el sostre increïblement alt resplendeix sota la llum d’una aranya centellejant.

—No creus, Millie? —diu la senyora Winchester aleshores.

La miro parpellejant. Intento recular en la memòria i deduir què m’acaba de preguntar. Però m’ha marxat del cap.

—Sí? —faig.

Sigui el que sigui en què he coincidit amb ella, la fa molt contenta.

—M’alegro molt que tu també ho pensis.

—Totalment —dic, ara més decidida.

Separa les cames, força rodones, i les torna a encreuar.

—Evidentment —afegeix—, també hi ha la qüestió del teu sou. Ja vas veure l’oferta de l’anunci, oi? Et sembla acceptable?

M’empasso la saliva. La xifra de l’anunci és més que acceptable. Si fos un personatge de còmic, m’hauria sortit un símbol del dòlar a cada ull quan ho vaig llegir. Però els diners per poc no em van fer renunciar a sol·licitar la feina. Ningú que oferís aquell sou, i que visqués en una casa com aquesta, es plantejaria mai de contractar-me.

—Sí —dic ennuegant-me—. M’està bé.

Ella alça una cella.

—I ja saps que és una feina en què has de viure a casa, oi?

Em pregunta si m’està bé abandonar l’esplendor del seient del darrere del meu Nissan?

—Correcte. Ho sé.

—Fabulós! —S’estira la vora de la faldilla i es posa dreta—. Voldries fer la visita guiada, doncs? Per veure on et col·loques.

Jo també m’aixeco. Amb els talons, la senyora Winchester tan sols em passa uns quants centímetres ara que vaig amb sabata plana, però em fa l’efecte que ella és molt més alta.

—Em sembla fantàstic!

Em guia per la casa i me n’ensenya fins a l’últim detall, fins al punt que em començo a preocupar per si he entès malament l’anunci i potser ella és una agent immobiliària que es pensa que vull comprar la finca. La casa és preciosa. Si tingués quatre o cinc milions de dòlars que em cremessin a la butxaca, me la quedaria de seguida. A més de la planta baixa, que conté la sala d’estar gegant i la cuina, acabada de reformar, la primera planta de la casa inclou el dormitori principal dels Winchester, l’habitació de la seva filla, la Cecelia, el despatx del senyor Winchester i una habitació de convidats que podria ser una habitació del millor hotel de Manhattan. La dona fa una parada teatral davant de la porta següent.

—I aquí hi ha… —Obre la porta de cop—. El cinema de casa!

És un cinema amb tots els ets i uts a dins de l’habitatge, a més a més de l’enorme televisor de la planta baixa. A dins de la sala hi ha diverses files de butaques en grades, encarades a una pantalla que puja del terra fins al sostre. En una cantonada fins i tot hi tenen una màquina de fer crispetes.

Al cap d’un moment m’adono que la senyora Winchester em mira, esperant una reacció per part meva.

—Ual·la! —faig, amb el grau d’entusiasme que espero que sigui l’adequat.

—Una meravella, oi? —diu, estremint-se de plaer—. I tenim una biblioteca plena de pel·lícules per escollir. Evidentment, també tenim els canals normals, a banda de les plataformes en estríming.

—És clar —dic.

Un cop hem sortit de la sala, arribem a una darrera porta al fons del passadís. La Nina s’atura, amb la mà descansant sobre el pom de la porta.

—Aquesta seria la meva habitació? —pregunto.

—Més o menys… —Fa girar el pom de la porta, que emet un espetec fort. No puc evitar de fixar-me que la fusta d’aquesta porta és molt més gruixuda que qualsevol de les altres. Al darrere arrenca una escala fosca—. La teva habitació és a la planta de sobre. Tenim unes golfes habilitades, també.

L’escala estreta i fosca és una mica menys glamurosa que la resta de la casa. Es moririen, si hi posessin una bombeta? Però, evidentment, em contracten perquè els ajudi. No he d’esperar que ella gasti tants diners en la meva habitació com en gastaria en el cinema.

Al capdamunt de les escales continua un passadís curt i estret. A diferència de la primera planta, aquí el sostre és perillosament baix. Jo no soc pas alta, però gairebé tinc la sensació que m’he d’acotar.

—Tens la teva pròpia cambra de bany. —Assenyala amb el cap una porta a l’esquerra—. I aquesta d’aquí seria la teva habitació.

La Nina obre l’última porta. L’interior és completament fosc fins que ella estira un fil i l’estança s’il·lumina.

L’habitació és minúscula. Això és indiscutible. I no sols això, sinó que el sostre està inclinat, com la teulada de la casa. L’altre costat del sostre només m’arriba a l’altura de la cintura. En lloc del llit extragran del dormitori principal dels Winchester, amb l’armari rober i el tocador de fusta de castanyer, aquesta habitació conté un llit individual petit, una llibreria de mitjana altura i un tocador minso, il·luminat per dues bombetes nues penjades del sostre.

L’habitació és modesta, però ja m’està bé. Si fos massa bonica, de ben segur que jo no tindria cap possibilitat d’aconseguir aquesta feina. El fet que l’habitació sigui tan horrible potser significa que els seus estàndards són prou baixos perquè jo tingui una petita, una ínfima possibilitat.

Però l’habitació té una altra cosa. Una cosa que em preocupa.

—Em sap greu que sigui petita —La senyora Winchester fa cara d’amoïnada—, però aquí tindràs molta intimitat.

M’atanso a l’única finestra. Com l’estança, és xicarrona. No gaire més gran que la meva mà. I dona al pati del darrere. A baix hi ha un paisatgista, el mateix paio que he vist al jardí del davant, que esporga una de les tanques vegetals amb unes tisores d’esporgar enormes.

—Bé, què et sembla, Millie? T’agrada?

Em giro d’esquena a la finestra per mirar la cara somrient de la senyora Winchester. Encara no sabria dir exactament què és el que m’amoïna. L’habitació té alguna cosa que fa que se’m formi una boleta de por a la boca de l’estómac.

Potser és la finestra. Dona a la part del darrere. Si tingués algun problema i intentés cridar l’atenció d’algú, no em veuria ningú, aquí darrere. Ja podria cridar i bramar tant com volgués, que no em sentiria ni una ànima.

Però a qui vull enganyar? Tindria sort, si visqués en aquesta habitació. Amb el meu propi bany i un llit de debò on podria estirar les cames del tot. Aquell llit esquifit em sembla tan bo comparat amb el meu cotxe que em posaria a plorar.

—És perfecta —dic.

La senyora Winchester es veu exultant amb la meva resposta. Em condueix de nou cap a l’escala fosca de la segona planta de la casa, i quan en surto, deixo anar una alenada d’aire que no m’adonava que havia aguantat. L’habitació tenia alguna cosa que em feia molta por, però si aconseguia que em donessin la feina, ho superaria. Això rai.

Les espatlles per fi se’m relaxen, i quan els meus llavis es disposen a formar una altra pregunta, sento una veu que ve de darrere nostre:

—Mama?

M’aturo en sec, giro en rodó i veig una nena dreta al passadís. Té els mateixos ulls blaus que la Nina Winchester, sols que força més clars, i els seus cabells són d’un ros tan pàl·lid que gairebé és blanc. La nena porta un vestit blau cel molt clar enrivetat amb blonda. I em mira fixament com si em pogués travessar amb la mirada. Com si em veiés l’ànima.

Sabeu aquelles pel·lícules de terror de culte, com les de nens esgarrifosos que llegeixen la ment, veneren el diable i viuen en camps de blat de moro, o coses per l’estil? Bé, doncs si fessin un càsting per a una d’aquelles pel·lícules, aquesta nena s’enduria el paper. No els caldria ni tan sols fer-li cap prova. Li donarien un cop d’ull i dirien: «Sí, tu ets la nena esgarrifosa número tres».

—Cece! —exclama la senyora Winchester—. Ja has tornat de la classe de ballet?

La nena assenteix a poc a poc.

—La mare de la Bella m’ha portat a casa.

La senyora Winchester envolta les espatlles primes de la filla amb els braços, però a la menuda no li canvia l’expressió, i aquells ulls blaus no s’aparten de la meva cara. Em passa alguna cosa estranya si tinc por que una nena de nou anys em vulgui assassinar?

—Et presento la Millie. —La senyora Winchester li diu a la seva filla—. Millie, ella és la meva filla, la Cecelia.

Els ulls de la petita Cecelia són dos bassals de l’oceà.

—Encantada de coneixe’t, Millie —diu educadament.

Diria que tinc almenys un vint-i-cinc per cent de probabilitats que m’assassini mentre dormo, si aconsegueixo la feina. Però la vull igualment.

La senyora Winchester fa un petó a la part de dalt del caparró ros de la seva filla, i llavors la nena s’escapoleix cap a la seva habitació. Sens dubte, té una casa de nines que fa feredat allà dins, on a la nit les nines cobren vida. Potser una d’aquelles nines serà la que em matarà.

Au, vinga, quines ximpleries de pensar! Segurament aquesta criatura és més dolça que la mel. No és culpa seva, si l’han vestit amb una roba horrible de nena fantasma victoriana. I, en general, la canalla m’encanta. Encara que no és que hi hagi tingut gaire contacte aquesta última dècada.

Una vegada tornem a ser a la planta baixa, la tensió que sentia al cos s’esvaeix. La senyora Winchester és agradable i prou normal —per ser una dona tan rica—, i mentre xerra de la casa, la filla i la feina, jo només l’escolto vagament. L’únic que sé és que aquesta casa seria un lloc preciós per treballar-hi. Donaria la mà dreta per aconseguir la feina.

—Tens cap pregunta, Millie? —em demana.

—No, senyora Winchester —responc, negant amb el cap.

Fa espetegar la llengua.

—Sisplau, digue’m Nina. Si has de treballar aquí, em sentiria molt estúpida, si em tractessis de senyora Winchester. —Es posa a riure—. Com si fos una vella rica.

—Gràcies… Nina —dic.

La cara li resplendeix, encara que podria ser per les algues, la pell de cogombre o el que sigui que la gent rica es posa a la cara. La Nina Winchester és la mena de dona que es fa tractaments a l’spa tot sovint.

—Tinc bones sensacions amb tot això, Millie. De debò que sí.

Costa no deixar-se portar pel seu entusiasme. Costa no sentir aquell raig d’esperança quan estreny el meu palmell aspre amb el seu, fi com el d’un nadó. Vull creure que un dels propers dies rebré una trucada de la Nina Winchester, oferint-me l’oportunitat de treballar a casa seva i, per fi, podré anar-me’n de la Casa Nissan. Ho vull creure amb totes les meves forces.

Però malgrat tot el que pugui dir de la Nina, la dona no es mama el dit. No contractarà una dona perquè treballi a casa seva, hi visqui i li cuidi la filla sense fer ni una simple comprovació dels meus antecedents. I quan ho faci…

M’empasso un nus que tinc a la gola.

La Nina Winchester m’acomiada amb calidesa a la porta principal.

—Moltes gràcies per venir, Millie. —Allarga les mans per agafar-me la meva un cop més—. Et prometo que tindràs notícies meves ben aviat.

No en tindré. Aquesta serà l’última vegada que poso un peu en aquesta casa tan esplèndida. Ja no hauria d’haver vingut, d’entrada. Hauria d’haver provat d’aconseguir una feina en què tingués possibilitats, en comptes de perdre el temps totes dues aquí. Potser alguna cosa al sector del menjar ràpid.

El paisatgista que he vist des de la finestra de les golfes ara torna a ser al jardí del davant. Encara porta aquelles tisores d’esporgar gegants i ara dona forma a una de les tanques vegetals que hi ha just davant de la casa. És un tipus corpulent, que va amb samarreta i llueix uns músculs impressionants. I amb prou feines es tapa els tatuatges que té a la part de dalt dels braços. Es posa bé la gorra de beisbol i aparta un instant els seus ulls foscos de les tisores per encreuar-los amb els meus, a l’altra banda del jardí.

Aixeco una mà per saludar-lo.

—Hola —dic.

El paio se’m queda mirant. No em saluda. Ni tampoc diu «para de trepitjar-me les flors». Només em mira fixament.

—Encantada de coneixe’t, també —dic fluixet.

Surto per la porta metàl·lica electrònica que envolta la finca i me’n torno al cotxe/casa amb pas feixuc. Miro enrere un últim cop, cap al paisatgista i el jardí, i ell encara em mira. Alguna cosa de l’expressió del seu rostre em fa baixar un calfred per la columna. I llavors mou el cap, de manera gairebé imperceptible. Gairebé com si em volgués avisar.

Però no diu ni piu.