2

Mentre l’Enzo entra les últimes caixes a la casa, jo m’estic a fora i contemplo la gespa poc abundant del jardí, escapolint-me d’endreçar i fantasiejant amb l’aspecte que tindrà quan el meu marit l’hagi rejovenit. L’Enzo és un mag de la jardineria. De fet, és així que ens vam conèixer. Aquest jardí gairebé sembla una causa perduda, ple de zones pelades i amb un terra poc compacte, però sé perfectament que, d’aquí a un any, tindrem el jardí més bonic del carrer.

Immersa en aquestes fantasies, de sobte veig que la porta de la casa del costat (el número 12 del carrer Locust) s’obre de bat a bat. Una dona amb una mitja cabellera escalada i els cabells de color caramel surt de la casa, vestida amb una brusa blanca entallada, faldilla vermella i unes sabates de taló d’agulla que semblen fetes per treure-li l’ull a la gent. (Per què penso sempre en aquesta mena de coses?).

A diferència de la silueta de la casa del davant, aquesta dona sembla simpàtica. Em saluda amb la mà de manera entusiasta i travessa el camí de pedretes que separa les nostres dues cases.

—Hola! —exclama efusivament—. Quina alegria conèixer per fi els nous veïns! Soc la Suzette Lowell.

Allargo el braç per estrènyer-li una mà de manicura perfecta, i ella em recompensa amb una encaixada sorprenentment dolorosa per ser d’una dona.

—Millie Accardi —responc.

—Molt de gust de coneixe’t, Millie —diu—. T’encantarà viure aquí.

—Ja m’encanta —em sincero—. Aquesta casa és increïble.

—Oh, i tant que ho és. —La Suzette inclina el cap—. Ha estat força temps buida, és clar, perquè una casa tan petita costa de vendre, ja se sap. Però estava convençuda que acabaria venint la família ideal.

Petita? Està insultant la nostra estimada casa?

—Bé, a mi m’agrada molt.

—I tant. És molt acollidora, oi? I… —Fa una repassada als esglaons de l’entrada, que estan lleugerament derruïts, tot i que l’Enzo m’ha jurat que els arreglarà. Aquesta és una de les reparacions de la llarga llista de coses que tenim pendents—. Rústica. Molt rústica.

D’acord, sí que està insultant la casa.

Però m’és igual. Em continua agradant. No m’importa el que pugui pensar una veïna estirada.

—Bé, doncs. Treballes en alguna cosa, Millie? —pregunta la Suzette, clavant-me els ulls de color blau verdós.

—Soc treballadora social —dic, amb un deix d’orgull. Tot i que ja fa una pila d’anys que m’hi dedico, continuo estant orgullosa de la meva carrera. És cert que de vegades la feina és esgotadora i tot sovint et trenca el cor, i que el sou no és res de l’altre món. Però em continua agradant—. I tu?

—Soc agent immobiliària —respon, amb el mateix orgull. Ah, això explica la manera en què insultava la nostra casa amb el seu argot immobiliari—. El mercat està en plena escalada, ara mateix.

En això li dono la raó. Però de sobte penso que la Suzette no va participar en la venda d’aquesta casa. Si és agent immobiliària, com és que els seus veïns no van voler que s’ocupés ella de vendre-la?

L’Enzo surt del camió, carregant més caixes, amb la samarreta enganxada al pit i els cabells humits. Recordo que una d’aquestes caixes la vaig omplir de llibres i vaig tenir por que pesés massa. I ara no solament carrega aquesta caixa, sinó que n’ha posat una altra al damunt. Em fa mal l’esquena només de mirar-lo.

La Suzette també se’l mira. Contempla com recorre el trajecte del camió de mudances fins a la porta principal, i fa un somriure d’orella a orella.

—El teu noi de les mudances està com un tren —comenta.

—En realitat —dic—, és el meu marit.

Es queda amb la boca oberta. Em sembla que li agrada més ell que no pas la casa.

—De veritat?

—Doncs, sí.

L’Enzo ha dipositat les caixes a la sala d’estar i tornar a sortir a buscar-ne més. Com pot tenir tanta energia? Abans que arribi al camió, el crido amb un gest.

—Enzo, vine a conèixer la nostra nova veïna, la Suzette.

La Suzette s’afanya a allisar-se la brusa i es col·loca un floc de cabells de color caramel per darrere l’orella. Si hagués pogut, estic segura que s’hauria fet una repassada ràpida al maquillatge i s’hauria retocat la pintura de llavis. Però no hi ha temps per a això.

—Hola! —exclama, allargant-li la mà—. Molt de gust! Ets l’Enzo, oi?

Ell li encaixa la mà i li dedica un gran somriure que li fa sortir arrugues al voltant dels ulls.

—Sí, soc l’Enzo. I tu ets la Suzette?

Ella riu i assenteix amb delit. És una reacció una mica exagerada, però he de reconèixer que ell també desplega tots els seus encants. El meu marit viu en aquest país des de fa vint anys, i quan xerrem a l’hora de sopar, el seu accent és relativament suau. Però quan s’esforça per ser encantador, marca l’accent de tal manera que sembla que acabi de baixar del vaixell. O, com diria ell, «baixar vaixell».

—Viure aquí us encantarà absolutament —ens assegura la Suzette—. És un carrer molt tranquil.

—Ja ens agrada —insisteixo.

—I la vostra casa és molt bufona —diu ella, trobant una manera nova i creativa de remarcar que la nostra casa és substan­cialment més petita que la seva—. Serà perfecta per a vosaltres i els vostres fills, sobretot ara que espereu una altra criatura.

En dir això, fa un gest intencionat cap al meu abdomen, que en cap cas conté un altre petitó. Fa nou anys que no hi porto petitons, aquí dins.

El pitjor és que l’Enzo gira el cap per mirar-me, i per un instant, li percebo una espurna d’emoció a la cara, malgrat que sàpiga perfectament que em van haver de lligar les trompes quan em van fer una cesària d’emergència en el part d’en Nico. Em miro la panxa, i m’adono que, en efecte, la camisa fa una mica d’embalum. Sento que em moro per dintre.

—No estic embarassada —dic, perquè n’he d’informar la Suzette, i també, pel que sembla, el meu marit.

La Suzette aixeca la mà per tapar-se la boca pintada de vermell.

—Oh, estimada, em sap molt greu! Donava per fet que…

—No té importància —la tallo abans que ho empitjori. Sincerament, estic molt a gust amb el meu cos. Quan tenia vint anys era prima com un secall, però ara que per fi puc lluir algunes corbes, m’atreveixo a dir que el meu marit també en gaudeix.

Dit això, llençaré aquesta camisa.

—Tenim dos fills. —L’Enzo em passa el braç per sobre les espatlles, sense fer cas de l’insult de la Suzette—. Un nen, en Nico, i una nena, l’Ada.

L’Enzo està molt orgullós dels nostres dos fills. És un pare formidable, i n’hauria volgut tenir cinc més si jo no hagués estat a punt de morir quan vaig donar a llum en Nico. Ens hauria encantat adoptar nens o fer de pares d’acollida, però amb els meus antecedents, era impossible.

—Tu també tens fills, Suzette? —pregunto.

Ella nega amb el cap, amb una expressió horroritzada.

—Absolutament, no. No tinc instint maternal. Visc sola amb el meu marit, en Jonathan. Estem feliçment desproveïts de criatures.

Excel·lent, té un marit. Així podrà mantenir-se allunyada del meu.

—Però sí que hi ha un nen a la casa de davant de la vostra —diu—. Fa tercer de primària.

—En Nico també fa tercer —diu l’Enzo, entusiasmat—. S’han de conèixer!

Amb el trasllat, vam haver de treure els nens de l’escola a mig curs. Creieu-me, l’última cosa que us aconsello és arrencar dues criatures de les seves classes de l’escola primària a mitjan març. Em vaig sentir molt culpable, però no ens podíem permetre pagar la hipoteca i el lloguer de l’apartament fins que s’acabés el curs, de manera que no vam tenir elecció.

En Nico, que és extravertit com el seu pare, no es va mostrar gaire afectat. A ell, una aula plena de companys nous als quals impressionar amb les seves entremaliadures li va semblar tota una aventura. L’Ada va entomar la notícia amb calma, però més tard la vaig trobar plorant a la seva habitació, trista per haver de deixar les seves dues millors amigues. Tinc l’esperança que, a la tardor, tots dos s’hagin adaptat i el trauma de canviar d’escola en ple curs sigui només un record llunyà.

—Podeu provar de presentar-vos —diu la Suzette, arronsant les espatlles—. Però la dona que hi viu, la Janice, no és gaire simpàtica. Gairebé no surt mai, excepte per acompanyar el fill a la parada de l’autobús. Sempre està plantada a la finestra, mirant el carrer. Quina manefla!

—Ah —dic, preguntant-me com és possible que la Janice no surti mai de casa seva i al mateix temps sigui tan xafardera.

Miro el número 13 del carrer Locust. Totes les finestres semblen tancades, malgrat que som en ple dia i la gent que hi viu és a casa, ara mateix.

—Espero que tingueu pensat posar unes bones persianes —comenta la Suzette—. Perquè la Janice té unes vistes excel·lents de casa vostra.

L’Enzo i jo girem simultàniament el cap en direcció a la nostra casa nova de trinca, perquè de sobte ens hem adonat que cap finestra de la casa no té porticó ni tampoc cortina. Com és possible que no ens hi fixéssim? Ningú ens va dir que havíem de comprar persianes! Totes les cases on havíem viscut abans ja les tenien instal·lades!

—Compraré unes persianes —em xiuxiueja l’Enzo a l’orella.

—Gràcies.

La Suzette sembla divertida de veure’ns tan perduts.

—El vostre agent no us va recordar que compréssiu persia­nes?

—Que jo recordi, no —balbucejo.

Amb això, la Suzette vol insinuar que ella sí que ens ho hauria recordat, si hagués sigut la nostra agent immobiliària. Però ara ja és un pèl massa tard. De moment, no tenim persianes.

—Us puc recomanar una empresa excel·lent per instal·lar-vos les persianes —diu—. L’any passat van fer casa nostra. Ens van posar uns estors preciosos al primer i al segon pis i uns porticons adorables a l’última planta.

No vull ni pensar quant deu costar una instal·lació com aquesta. Molt més del que ens podem permetre, això segur.

—No, gràcies —diu l’Enzo—. Puc fer-ho jo mateix.

Ella li pica l’ullet.

—No en tinc cap dubte.

De veritat? M’estic afartant una mica de veure com aquesta dona tira la canya al meu marit davant dels meus nassos. No és que les altres dones no facin el mateix, però, per l’amor de Déu, senyora, que som veïns. No pot ser una mica més subtil? Una part de mi està temptada a dir alguna cosa, però m’estimo més no fer una enemiga quan no han passat ni cinc minuts des que ens hem traslladat.

—Canviant de tema —diu—, m’agradaria convidar-vos a sopar. A vosaltres dos, és clar, i… els nens també poden venir. —No sembla gaire engrescada amb la idea que els nostres fills entrin a casa seva. I això que encara desconeix la propensió d’en Nico a trencar coses cares cinc minuts després d’entrar a qualsevol habitació.

—És clar, seria fantàstic —diu l’Enzo.

—Fabulós! —exclama, radiant—. Què us sembla demà a la nit? Com que segurament la vostra cuina encara no estarà en funcionament, així no anireu tan estressats.

L’Enzo em mira amb les celles alçades. Té una energia inesgotable per als esdeveniments socials, però jo soc introvertida, i per això agraeixo que m’ho consulti abans d’acceptar. Sincerament, detesto la idea de passar un vespre amb aquesta dona. Sembla una mica intensa. Però ja que hem de viure aquí, estem obligats a relacionar-nos amb els veïns, oi? No és això, el que fan les famílies normals dels barris residencials? I també és possible que no sigui tan horrible un cop l’hagi conegut.

—És clar—dic—. Ens agradaria molt. Amb prou feines coneixem ningú, a Long Island.

La Suzette tira el cap enrere i es posa a riure, descobrint una filera de dents blanques com perles.

—Oh, Millie…

Esguardo l’Enzo, que arronsa les espatlles. No sabem què és el que li fa tanta gràcia.

—Què?

—No saps com ha sonat, això —riu—. Ningú diu «Long Island».

—Ah… no?

—No! —Sacseja el cap com si no s’ho pogués creure—. Aquí tothom diu «l’illa». Si dius «a Long Island» sones molt ignorant. Som en una illa.

L’Enzo es grata els cabells foscos. No té ni un pèl gris al cap, per cert. Si no fos pels pots de Clairol, jo tindria els cabells grisos des que va néixer en Nico. L’Enzo amb prou feines té unes quantes clapes grises a la barba, quan se la deixa créixer. Però el dia que l’hi vaig comentar, va fer un gran esforç per trobar-se un pèl gris solitari al cap i me’l va ensenyar per consolar-me.

—Doncs no ho entenc —dic—. Aleshores, la gent tampoc hauria de dir que viuen a Hawaii o a Staten Island?

El somriure li desapareix del rostre.

—A veure, Staten Island és un cas completament diferent.

Provo d’interceptar la mirada de l’Enzo, però ell sembla que es diverteixi amb tot plegat.

—Bé, doncs estem molt contents d’haver vingut a viure «a l’illa», Suzette. I ens ve molt de gust sopar amb vosaltres demà a la nit.

—Me’n moro de ganes —diu.

M’obligo a somriure.

—Porto alguna cosa?

—Oh. —Es toca la barbeta amb el dit índex—. Per què no portes les postres?

Genial. Ara hauré de pensar unes postres que a la Suzette li semblin acceptables. I no crec que un paquet d’Oreos passi el tall.

—Perfecte!

Mentre la Suzanne torna pel caminet a la seva casa molt més gran que la nostra, amb els talons de les sabates repicant a cada pas, noto una mena de fiblada a la boca de l’estómac. Abans estava molt contenta d’haver comprat la casa. Feia massa temps que vivíem comprimits en apartaments diminuts, i ara, finalment, he aconseguit la casa dels meus somnis.

Però, per primera vegada, em pregunto si no he comès una terrible equivocació en traslladar-me aquí.