Tot anava bé

La Garrotxa, octubre del 2022

Tot anava bé fins que ell va decidir que era el moment de donar-li la gran notícia.

L’Anna encara no s’ho acaba de creure. Bé, no és ben bé això. Esclar que s’ho creu, però li està costant fer baixar coll avall la informació que ahir en Seb, amb gran il·lusió, li va revelar. No se n’acaba de fer a la idea.

S’ha despertat quan encara era ben fosc. A l’horitzó es començava a entreveure una claror tènue que volia ser l’anunci d’un nou dia, però ella no tenia gens de ganes de llevar-se i afrontar la situació.

S’ha regirat al llit, ha observat l’esquena relaxada i ben definida d’en Seb i ha acomodat el cap al coixí, flonjo i deliciosament olorós, amb l’esperança que la son se l’endugués una estona més. Ha evitat girar-se de cara a ell i passar-li el braç i la cama pel damunt, embolcallant-li el cos, fent-li la cullereta. En qualsevol altra circumstància ho hauria fet. Hauria entaforat el nas entre els seus cabells i hauria fet una inspiració llarga, per amarar-se tota ella d’aquella olor tan sensual i familiar. Però avui no. No li venia de gust, no pas aquest matí.

En comptes d’això, ha reposat les mans sobre la panxa i ha deixat que els ulls s’acostumessin a la foscor de la cabanya. L’esperava amb il·lusió, aquesta escapada. Feia diversos mesos que tenien pendent descobrir aquests allotjaments que, últimament, surten a totes les llistes de localitzacions especials. Però no trobaven mai el moment. I el lloc s’ha posat tan de moda que les cabanyes s’esgoten en un no res i has de reservar amb molta antelació. I la previsió i ells no han sigut mai gaire bons amics. Per això va tenir una gran sorpresa quan en Seb li va plantar una postal amb la reserva, fa tan sols tres dies, en arribar tard al vespre després de tot un dia de feina a Barcelona.

Només obrir el sobre, l’Anna va quedar parada.

—No fotis! Què és això? Com t’ho has fet?

—Com que «què és això»? Que no ho veus? —va respondre ell mentre li somreia.

—Com pot ser? Però si ho vaig estar mirant fa un parell de setmanes... i ja estava tot ple fins al mes de març. —L’Anna va aixecar els ulls de la postal, escrutant-lo—. No deu ser una broma, oi?

—Anna, no faria broma amb això. Sembla que no em coneguis.

—Pobre de tu, perquè et juro que et mato.

—Per això mateix amb tu no es pot jugar —va riure.

I se li va acostar per darrere, mentre li passava una mà per la panxa i li mossegava sensualment el coll.

—Va, explica’m com t’ho has fet...

—Anna, és igual com m’ho he fet. Et mories de ganes d’anar a aquestes cabanyes. —De seguida va rectificar—: Ens en moríem de ganes, tots dos. I ja està. A més, hi ha un bon motiu al darrere.

—Quin motiu? —La veu de l’Anna denotava certa impaciència.

—Un motiu que ja descobriràs al seu moment. Un supermotiu. Però aquest cop, i em sap molt greu per vostè, senyora impacient, haurà d’esperar. —I mentre li agafava la cara amb les mans, li va plantar un petó als llavis i va afegir—: Seré una tomba.

Eren les set tocades que ja no ha pogut més. Duia una llarga estona cavil·lant dins el llit, amb la mirada fixa repassant una per una les làmines de fusta de l’entramat del sostre, escoltant la respiració rítmica i compassada d’en Seb que, lluny de relaxar-la, l’exaltava encara més. La cabanya que feia tant temps que esperava amb il·lusió ha esdevingut, de sobte, l’escenari d’una proposta indesitjada.

A fora, la piuladissa dels ocells indicava que el dia ja s’alçava. S’ha acostat descalça a la cuina i ha encès el bullidor d’aigua per preparar-se una infusió. Mentre s’escalfava, s’ha posat el batí perquè la pell de gallina se li havia enfilat pels peus i se li passejava per tot el cos. Ha obert la caixeta de les infusions i les ha contemplat, indecisa. N’hi havia moltes de diferents, perfectament col·locades, i en una altra ocasió s’hi hauria entretingut una bona estona. Les hauria mirat i remirat, s’hauria dedicat a llegir-ne les composicions, cercant les empreses elaboradores o analitzant-ne els embolcalls i els dissenys més innovadors. D’alguna manera, això d’examinar els detalls que preparen els allotjaments per als seus clients s’ha tornat una deformació professional. La majoria de les vegades són aquestes petites coses les que marquen les grans diferències, les que fan que recordem un hotel o una casa rural com un lloc especial.

No serà el cas, avui. Aquesta cabanya meravellosa on han passat la nit no la recordarà per la infusió que s’està prenent asseguda a la terrassa. Ni per la caixeta grisa on n’ha pogut comptar, ben bé, una vintena de varietats diferents, totes elaborades a la zona. Tampoc no la recordarà per la vall que té als peus, encara que el mar de núvols que la inunda a aquesta hora del matí sembla ben bé de cotó fluix.

El lloc és únic; en Seb ha jugat bé les seves cartes.

Ahir a la tarda va preparar a consciència la bossa per passar la nit a les cabanyes. L’emoció i la incertesa mantenien un estira-i-arronsa que a estones la feia estar contenta i en altres moments la posava molt nerviosa. Per això es va dedicar a remenar altra vegada el lloc web que ja havia mirat mil cops, en què podien observar-se tots i cada un dels detalls i dels serveis que oferia l’espai on passarien la nit. Preferia no pensar en el que vindria. Era perfectament conscient que en Seb en portava alguna de cap. I també tenia clar que no era una notícia qualsevol: ni li havien fet un bon augment de sou ni el seu pare havia comprat una altra propietat a la Gàl·lia. Aquestes notícies les hi hauria explicat sopant un dia qualsevol, sense donar-hi més importància.

Si en Seb havia reservat aquell allotjament que feia mesos que perseguia i just en el mateix moment li havia anunciat que hi hauria una sorpresa «de veritat», perquè és així com va dir-l’hi, literalment, és que alguna cosa grossa passaria. I a l’Anna, des del minut zero, això li havia fet més por que una pedregada.

Només desitjava que no hi hagués cap anell de compromís pel mig, ni cap petició de matrimoni. «No, això no, sisplau», s’havia repetit de manera insistent els últims tres dies.

A penes n’havien parlat mai, de la possibilitat de comprometre’s o casar-se. De fet, a l’Anna aquella parafernàlia li quedava francament lluny i no en tenia cap necessitat, però sabia bé que a en Seb li feia certa il·lusió fer algun pas més en la relació i, d’alguna manera, oficialitzar-la. Tot i que no ho havia proposat mai formalment, sempre aprofitava el casament d’algun amic per sondejar-la. Però l’Anna tirava pilotes fora i responia, amb evasives, que a ells no els calia.

—No veus que jo no tinc calés? El nostre casament seria molt desequilibrat.

—Què hi tenen a veure, els diners, en això? —responia en Seb, intentant desmuntar-li la coartada.

—Que tu i jo no venim del mateix món. Que no en tinc ganes, jo, de fer tot aquest numeret. —I després intentava posar-lo entre l’espasa i la paret per tancar el tema—: A més, creus que ens aniria millor si estiguéssim casats? Depèn d’un paper, que estiguem més o menys bé?

En Seb sabia que aquell era moment de relaxar el to de la conversa.

—No és això, amor, esclar que no. Estem bé així, ja ho sé. Però podria ser maco, m’agradaria. Només dic això...

—Crec que per al casament que imagines jo no soc la núvia indicada.

—Però què dius, Anna. Si jo vull casar-me és amb tu i només amb tu.

L’Anna anava liquidant la conversa:

—Doncs em fa l’efecte que si és amb mi, te n’hauràs de quedar amb les ganes.

En Seb se la mirava fent comèdia, amb cara de bon minyó.

—Estàs segura que no canviaràs mai d’opinió? —I l’embolcallava des de darrere amb els seus braços mentre se li escapolia una mà sota el jersei per intentar desarmar-la mentre l’acariciava.

Hi va haver una temporada en què en Seb semblava que la sondegés amb més intensitat, amb la intenció d’agenollar-se i demanar-li matrimoni. Va ser feia un any aproximadament, quan van encadenar dos o tres casaments en pocs mesos de diferència: el primer va ser un cap de setmana a Eivissa, en una cala privada i amb tots els convidats vestits de blanc. El segon, la boda del seu millor amic: un casament en segones núpcies, només per a una vintena de convidats, en un iot que va fondejar durant tres dies davant la costa de Begur. I el tercer va ser el d’un cosí segon d’en Seb, en una de les mansions familiars de la Provença. L’Anna podia copsar la il·lusió i l’emoció d’en Seb per aquest tipus de celebracions, que a ella més aviat li feien certa mandra, però que, un cop allà, aprofitava de bon grat.

—Es nota d’una hora lluny que jo no soc del mateix món que vosaltres.

—I de quin món som, nosaltres? —feia en Seb intentant treure ferro a la seva afirmació.

—La manera de moure-us, de relacionar-vos. Que sou rics, nen, que sou rics! Que ho heu sigut sempre! I això es nota.

—No sé quines manies tens...

—No són manies, amor, és la realitat. Es nota. No em facis explicar en quines coses, perquè tot plegat és molt subtil, però es nota. Ho noto.

—Estaries preciosa vestida de núvia. —Ell canviava d’estratègia, i li passava el nas per la galta abans de fer-li un petó.

—Semblaria que anés disfressada. No se t’acudeixi fer-me passar mai per aquest tràngol.

—T’ho passaries molt bé. Ens ho passaríem molt bé!

—Això no ho sabrem mai. —L’Anna sentenciava, tancant així la conversa mentre li tornava el petó, aquest cop als llavis.

Aquests tres últims dies ha considerat seriosament la possibilitat que el gran anunci que havia de fer-li fos, efectivament, una petició de mà. El lloc escollit i el fet que en Seb sabia des de feia temps que l’Anna anava al darrere de l’experiència de dormir a les cabanyes la feien sospitar.

«Si realment té ganes de proposar-me matrimoni, el malparit ho ha fet molt bé», pensava l’Anna. Una cabanya de fusta, una terrassa amb jacuzzi, un foc a terra i el bosc sencer abraçant-los. La intimitat i la calidesa fetes estança.

Hi havia donat moltes voltes. Què li diria si, finalment, la sorpresa era un tros de metall preciós amb una data immortalitzada a l’interior? Era evident que, a ella, la murga d’organitzar un casament no la motivava gens. Però, d’altra banda, s’estimava prou en Seb per fer-li aquesta concessió? Al capdavall, tenia clar que no hi havia cap mena d’interès darrere la seva proposició, més enllà de les seves ganes de celebrar, de reunir-se amb amics, de tenir la família a prop, de riure, de viure, de compartir aquell moment que ell imaginava tan especial. Seria capaç de dir-li que sí? Era tan rotunda la seva negativa que res podria fer-la canviar d’opinió?

Sent una remor que fa que se sobresalti, però s’adona que només és una merla que surt d’entre la brancada d’un faig que té a tocar. Immersa en els seus pensaments, gairebé ni s’ha adonat que la nit ha deixat pas a un dia clar i serè. El mar de núvols ha canviat de rosa a daurat davant dels seus ulls, i ella s’ha perdut l’espectacle perquè té el cap ben lluny d’aquí.

S’estira, tira el cap enrere i aixeca la mirada al cel. Tanca els ulls i respira profundament, concentrant-se en l’aire fresc que li omple els narius. Observa la terrassa on està instal·lada des de fa una bona estona, i després gira el cap mirant endins i comprova que en Seb encara dorm, ben embolcallat amb el nòrdic. «O potser té mandra i es fa l’adormit», pensa.

Un pit-roig xafarder es posa sobre la barana, espiant si hi ha cap engruna per robar-l’hi distretament. L’Anna se’l mira i no pot evitar un somriure. Només coneix el pit-roig i la merla, de tots els ocells que deuen habitar aquest paratge. El tiet sempre li deia que no semblava filla de bosc. I quanta raó tenia... Ara, si ell fos aquí, detectaria, un per un, els cants d’ocell que els arribessin des de tots els racons del bosc. Mallerengues, cucuts, tallarols, pinsans o gaigs. Els coneixia tots, els podia imitar tan bé... Però a ella no va interessar-li mai el que el tiet volia explicar-li quan se l’enduia a fer un passeig. En canvi, ara li sap greu haver passat de puntetes per tots aquells moments.

Branda el cap intentant esvair la melancolia que l’envaeix.

—Va, nena, que ara només falta que et posis a plorar —se sorprèn dient-se en veu alta.

Al costat del jacuzzi hi ha els dos pots de les postres que van menjar-se just abans de fer l’amor dins l’aigua calenta.

El sopar havia estat lleuger. De camí a les cabanyes, van parar a dinar un menú en un restaurant a peu de carretera, i al vespre la gana encara no treia el cap. Només volien tancar l’agenda d’àpats del dia, més per protocol que per fam. Tots dos coincidien que els venia de gust alguna cosa llaminera, i la nevera de la cabana podia complaure el seu desig. Un parell de pots de vidre, que semblaven d’un obrador artesà de la zona, esperaven a la petita balda del refrigerador. Dins es veien capes d’un tiramisú i d’un pastís de gerds.

Es van asseure al petit sofà de la cabana, cadascun amb un pot a la mà. Es miraven amb aquell punt de complicitat que només compartien en moments com aquell. En Seb va obrir el tiramisú amb un somriure entremaliat i en va treure una cullerada generosa.

—Vinga, provem alguna cosa divertida —va dir ell amb els ulls brillants de picardia.

Ella va inclinar el cap, intrigada.

—Com ara què? —va preguntar mentre s’acostava el pot de gerds al nas per flairar-lo.

En Seb no va respondre amb paraules. En lloc d’això, va posar-se una mica de tiramisú a la boca i se li va apropar, mirant-la amb tota la intenció. L’Anna va entendre immediatament què volia i, amb un somriure juganer, va inclinar-se per besar-lo. Quan els seus llavis es van trobar, el mascarpone suau i dolç va explotar entre tots dos, i aquella explosió de sabor es va barrejar amb l’escalfor del moment.

—Mmm, boníssim..., però espera —va dir l’Anna, separant-se’n lleugerament.

Va agafar una mica de crema de gerds amb la cullera i se la va portar als llavis abans d’atrapar-lo de nou en un altre petó. Aquesta vegada, la frescor àcida del gerd es va unir a la dolçor que encara quedava del tiramisú i va crear una combinació sorprenent.

Ell va riure contra els seus llavis, delectant-se tant pel gust com pel joc.

—Això encara és millor del que em pensava. Tornem-hi.

Van començar a alternar sabors, passant el tiramisú i els gerds d’una boca a l’altra només amb petons. Cada combinació era diferent, cada petó, una experiència nova. Ella va prendre una mica més de gerds i va deixar que el sabor se li allargués als llavis abans que ell l’atrapés amb una intensitat renovada. En Seb, per la seva banda, es va assegurar que el mascarpone s’hi mantingués prou temps per provocar-li un somriure entre rialles suaus i sospirs continguts.

La complicitat es va anar transformant. Els sabors, el joc i el contacte cada cop més íntim van començar a difuminar els límits entre les rialles i el desig. Quan el joc es va tornar més lent i els petons més profunds, ell li va murmurar amb una veu baixa i càlida:

—Crec que hi ha un lloc millor per continuar aquest experiment.

La va agafar de la mà i la va guiar cap a la porta que donava a l’exterior de la cabanya. El jacuzzi els esperava a la terrassa de fusta, envoltat de l’aire fresc de la nit i amb les estrelles esquitxant el cel clar. El vapor de l’aigua calenta s’elevava lentament en entrar en contacte amb l’atmosfera freda del vespre, i creava un contrast que feia la situació encara més màgica.

Amb un somriure tímid, van començar a desvestir-se sota la llum de la lluna. Quan l’Anna va deixar caure la roba a terra, ell no va poder evitar aturar-se un moment per contemplar-la. L’havia vista nua moltes vegades, però en aquell moment, sota la llum platejada i amb el vapor difuminant la seva figura, li semblava una visió.

El seu cos, cobert per una subtil brillantor causada per la humitat, semblava perfecte. Sempre havia estimat les seves corbes, la suavitat de la seva pell i la manera com es movia amb desimboltura. Però allà fora, amb el vent suau jugant amb els seus cabells i la llum estelada acariciant-li la pell, la veia amb una brillantor desconeguda. Era com si cada detall hagués estat dissenyat per hipnotitzar-lo.

Quan va notar la seva mirada intensa, un calfred la va recórrer, barreja de timidesa i emoció. Sempre li havia agradat com la feia sentir única. Amb un somriure mig tímid mig divertit, li va dir:

—Què passa? T’has quedat congelat?

Ell va brandar el cap, deixant anar una rialla baixa.

—És que així... estàs espectacular. Tremenda!

L’Anna es va posar lleument vermella i es va acostar per ajudar-lo a treure’s la camisa. Nus, les seves mans es van trobar per un moment abans d’entrar al jacuzzi. L’aigua calenta oferia un contrast deliciós.

Un cop dins, en Seb no va deixar de mirar-la. Les petites ones que es formaven al seu voltant semblaven acariciar-la igual que ell desitjava fer-ho. L’aigua brillant ressaltava cada línia del seu cos. Quan ella se li va apropar, les seves mans van començar a explorar-se sota l’aigua, mentre el contacte entre les seves pells es feia més i més intens.

L’aigua calenta els envoltava, i creava una sensació de calidesa que augmentava la tensió entre ells. Es miraven amb intensitat, els seus cossos quasi tocant-se, però amb una lentitud carregada de desig. Les mans d’en Seb van començar a recórrer-li la pell, passant suaument pel seu cos humit mentre ella se li acostava cada cop més. Els seus dits lliscaven amb calma per la seva esquena, sentint com la respiració es feia més profunda.

El contacte era intens però controlat, com si volguessin assaborir cada moment, cada carícia. L’Anna va deixar-se portar, sentint com el seu cos reaccionava al tacte. En Seb la va agafar per la cintura, aixecant-la una mica per acostar-la més cap a ell. Els seus cossos van encaixar perfectament, la calidesa de l’aigua fent que tot fos més suau, més intens.

Les seves mans es van moure cap a altres llocs, descobrint-se mútuament amb una energia creixent. Els seus llavis es van trobar en un petó profund i urgent, un contacte que va fer augmentar encara més el desig. Les seves cames es van entrelligar mentre amb les mans s’exploraven, deixant que el cos parlés en lloc de fer-ho les paraules.

En Seb la va atrapar més fort, un moviment que va ser tan natural com inevitable. La sensació de ser tan a prop, de sentir-se tan units, els va fer perdre el compte del temps. Els seus cossos es movien junts dins l’aigua, amb la tensió creixent, cada toc, cada moviment carregat de promesa. Els seus alens es mesclaven amb el vapor de l’aigua, com si tot al seu voltant s’esvaís, i deixés només aquell moment d’intensitat compartida.

Els moviments es van tornar més ràpids, més urgents, mentre l’aigua s’embravia al seu voltant, accentuant cada contacte. Els seus cossos es buscaven amb una força cada vegada més intensa, fins que una sensació d’explosió els va recórrer simultàniament. Els esbufecs profunds se’ls escapaven de la boca, els seus alens entretallats es barrejaven amb el vapor del jacuzzi, i els deixava rendits en aquell precís moment. Els seus cossos es van quedar units, immersos en la calma que va seguir, mentre el batec dels seus cors començava a afluixar; els ulls, però, continuaven buscant-se en silenci, plens de complicitat i satisfacció.

Després, es van embolcallar amb dues tovalloles i van entrar cap a dins, per continuar celebrant aquella nit tan especial dins la cabanya. Tot i la incertesa de la sorpresa que en Seb encara no havia anunciat, l’Anna va gaudir de la vetllada i, a estones, fins i tot se’n va oblidar. Va pensar que al final la sorpresa potser se n’havia anat en orris i que, probablement, no tenia res a veure amb el que ella feia dies que cavil·lava. Va intentar mantenir a ratlla la curiositat i les ànsies de saber, fos el que fos, el que ell volia anunciar-li, i va ser capaç de tenir la boca tancada, esperant que ell trobés el moment indicat per deixar-ho anar.

I quan ja era ben entrada la nit, mentre compartien un gintònic prop de la llar de foc, en Seb va dir que havia arribat el moment d’explicar-l’hi, i a l’Anna el cor li va fer un salt. No sabia si tenia ganes de saber-ho o si preferia passar el moment per alt.

—M’han ofert la plaça del Quebec. M’hi incorporo d’aquí a un mes —va anunciar carregat d’entusiasme.

A l’Anna li va semblar que es quedava glaçada tot i ser davant del foc.

—Què et sembla, amor? No dius res? Al Quebec! La plaça és meva! Ho entens? —I veient que ella no contestava, encara va afegir—: Ens n’anem al Canadà!