Del cel a l'infern

Biel Cussó

Fragment

Capítol 1

1

Tanco el llibre i el col·loco sobre la motxilla. Albiro l’horitzó tacat de tons freds i em trec el mòbil de la butxaca de la jaqueta. Seguint un d’aquests automatismes del segle XXI que tothom critica però que tothom practica, comprovo si he rebut algun whatsapp i si hi ha res interessant a Instagram, però ràpidament em centro en la predicció meteorològica i en detalls intranscendents lligats a la pressió atmosfèrica i a la humitat ambiental. Malgrat que el dia ha començat assolellat i que en aquests moments el cel és d’un blau cremós, no les tinc totes, i prefereixo anar sobre segur. Ben aviat m’adono que no vaig mal encaminat amb les meves sospites i que potser al final m’hauré de plantejar canviar de professió.

S’acosta tempesta i sembla que no estarà per orgues. L’aplicació meteorològica diu que farà acte de presència en cosa de minuts, i això em deixa ben poc marge per tornar a casa. Ràpidament, m’aixeco del banc de fusta i poso el llibre a resguard dins de la motxilla, just en el moment que el cel s’enfosqueix rere les últimes cases que es veuen més enllà del parc i que l’aire dòcil i enjogassat comença a prendre forma de vent impertinent.

—Merda! —remugo. Odio el vent—. Merda!

Alterat per les circumstàncies però amb un sentiment desconcertant de satisfacció que m’embolcalla les entranyes, em penjo la motxilla a l’espatlla i començo a caminar de pressa. Travesso una fondalada atapeïda de verd i m’incorporo al camí principal que travessa el parc. Darrere meu, una família de sis es comunica a crits assenyalant els núvols, mentre un ciclista ha d’esquivar el més petit del grup i gairebé s’estimba contra un fanal. Admirat per la gesta, el saludo amb un moviment de cap i li dedico un somriure perplex, però ell es limita a renegar, indignat, i esprinta més enllà dels límits de la física, per la qual cosa ni s’adona de la meva existència.

La família nombrosa continua amb el seu concert de xiscles i jo dedico uns instants a observar la seva posada en escena sense treure l’ull dels núvols que s’acosten desvergonyits. I llavors començo a córrer camí enllà, a córrer com mai recordo haver-ho fet sota cap circumstància, deixant de prestar atenció a la corrua d’actors secundaris que infesten la ciutat i prenent el ciclista forassenyat com a referent preferencial per a la supervivència.

Esbufegant —i amb els ulls vidriosos i els músculs entumits per la falta de costum en la pràctica esportiva—, vorejo el llac on viuen centenars d’espècies. Instigo el venedor de frànkfurts, que em mira amb cara de dubte, a fugir cames ajudeu-me i encaro la sortida del parc al mateix moment que ho fan desenes d’altres persones igual de desesperades que jo. No tinc altre remei que frenar i aturar-me en sec perquè s’ha creat un tap humà davant de la porta enreixada. Tothom vol marxar alhora i hi ha crits i baralles, retrets i puntades de peu. L’ambient es torna gris, tens i pertorbador, i començo a sentir en la pròpia pell el que deu sentir una formiga quan es veu obligada a fugir del formiguer en flames perquè algun cafre sense escrúpols hi ha calat foc per poder-se fer el milhomes davant dels seus amics.

Finalment, entre empentes i insults amb mala bava, aconsegueixo travessar la gran portalada i em planto al bell mig del carrer. La gent continua corrent pel mig de la calçada sense miraments, i els cotxes han de frenar i fan sonar els clàxons. El caos s’instaura a la ciutat, i tot plegat és per una tempesta que encara no ha arribat i que tan sols fa una estona ningú esperava. Esquivo cotxes, motos, bicicletes i atletes amb estils extravagants, sempre pendent del cel —que ara és una massa nuvolosa fosca en forma d’espiral gegantesca—, però sense perdre la fe i donant-ho tot per córrer, córrer i escapar.

El cel retrona i les primeres gotes cauen contundents sobre els caps de la gent que busquem aixopluc en plena jungla d’asfalt. Els trons fan tremolar els fonaments de la ciutat i els llampecs enlluernen els temors més profunds dels que ens aferrem a la vida. I continuo corrent encara que em falti l’aire i les forces, com fan els meus compatriotes desesperançats, fins que les gotes de pluja es transformen en una gran tromba d’aigua que ho arrasa tot. Els carrers esdevenen rius encabritats i, ràpidament, la ciutat queda colgada sota un mar sediciós i insurrecte.

I nedo, braçada rere braçada, i els braços em fan mal. Ja fa estona que he perdut la motxilla i l’esperança, i l’últim pensament que em ronda abans d’acabar engolit per l’oceà el protagonitzen l’Aina i la Jana. M’abraço a la seva essència i a la seva absència, mentre el mar prematur m’engoleix sense miraments, m’ofega l’ànima i m’apaga el cor.

2

Trasbalsat, m’incorporo panteixant i m’arrapo als llençols Em noto el cos amarat de suor i tremolo. De fons, els sons nocturns de la ciutat m’ajuden a situar-me i a adonar-me que tot plegat no ha estat res més que un malson. Miro de recuperar el ritme de la respiració mentre acaricio delicadament els cabells de l’Aina, que, estranyament, no s’ha despertat amb el meu atac de pànic. Qualsevol diria que ha estat sobreactuat. M’aixeco i repasso el somni d’inici a fi, amb una precisió malaltissa, posant èmfasi en el ciclista antipàtic i el seu esdevenir. M’acosto fins al llit individual que tenim enganxat al nostre pel costat de l’Aina i em miro la Jana amb deteniment. Adoro observar-la com dorm, però aquest cop ho faig gairebé com a acte reflex, perquè els pensaments no fan res més que donar voltes i més voltes i no puc treure’m la tempesta del cap. Estic convençut que el ciclista ha estat dels primers a ofegar-se i que el més petit de la família estrident encara deu haver tingut prou sort perquè els seus pares l’han sabut portar fins a la part més alta d’algun gratacel.

Travesso l’habitació-cuina-menjador i em planto davant del gran finestral que recorre la façana oriental del pis, i des de l’alçària que ens ofereix la part alta del bloc d’habitatges, deixo la mirada perduda encarada als carrers enllumenats. Allà fora, allà baix, hi ha vida. I em queda clar que, de nit, la gent es mou a un ritme diferent del que els éssers diürns —aloses, ens diuen— estem avesats; un ritme més elegant, més juganer, més presumptuós i més bocafluix. I, amb la mirada perduda en l’estela dels seus moviments i la seva barbolla, em retrobo amb el ciclista de pega i el nen malcriat.

—Però si no existeixen… —xiuxiuejo per a mi mateix.

Però no me’ls puc treure del cap i miro d’esbrinar-ne més coses insistint a recordar escenes compartides, encara que aquestes tinguin un origen oníric i sense sentit.

—Hòstia! —exclamo massa fort, entre pensaments, cansat de les meves obsessions. A la llunyania, a tocar de la calçada, els punts desenfocats i de tons ataronjats es mouen amunt i avall amb exaltació.

—Pau?

Em giro, espantat. Com si, de sobte, sentir el meu nom m’hagués fet tornar d’una dimensió paral·lela i els punts de color taronja haguessin desaparegut del mapa.

—Què fas? —pregunta l’Aina, asseguda al llit en la foscor—. Despertaràs la nena.

Es fa silenci.

—Perdona, amor —responc—. He tingut un malson i he hagut d’aixecar-me per aclarir-me els pensaments.

—Aclarir-te els pensaments? —pregunta ella, fent que no amb el cap i demanant-me explicacions amb un gest de mans.

Ella s’aixeca, capbaixa i fent tentines. Es tanca al lavabo sense encendre els llums. Jo em giro i continuo guaitant l’exterior, com si la meva tasca en aquesta vida fos la de pur sentinella d’un castell dels nostres temps, i reprenc la meva missió de seguir amb la mirada tot allò que passa a la ciutat durant la nit: llums, brogits, tremolors, fred, esteles, esvalots, la vida i la no-vida…

—Què passa? —em pregunta l’Aina, sobresaltant-me, i m’abraça per l’esquena—. Què mires?

Li agafo les mans i me les acosto al pit. Les té fredes i tremoloses.

—No n’estàs una mica farta, de l’escàndol de la ciutat? Per no saber, no sap ni dormir —deixo anar, com qui no vol la cosa.

—La ciutat no dorm mai —respon ella, taxativa. Em sorprèn que s’hagi pres la molèstia de respondre a una bestiesa com la que acabo de dir.

—Quina putada, doncs. T’imagines no poder dormir?

L’Aina desfà el nus que ens abraça i se’m col·loca al davant. M’agafa la cara i em fa un petó dolç a la comissura dels llavis.

—Què et ronda pel cap, Pau? Per què dius tantes bestieses, a aquestes hores? No en tens prou amb les que dius durant el dia?

M’amanyaga els cabells i fa un gest amb el cap per indicar-me que el que hem de fer és tornar al llit. Se li escapa un somriure que dissimula inconscientment per culpa del cansament acumulat. S’estira i, en cosa de segons, sento que respira profundament i que amb la Jana segueixen un patró rítmic únic gairebé perfecte. Dubto davant de la finestra, davant de les llums, davant de la vida nocturna de ciutat, davant de l’excés i la mancança. No sé si el que he de fer és afegir l’enèsim pedaç a la vida i tornar al llit o anar a totes i fugir cames ajudeu-me —de bracet amb les dues dones de la meva vida— d’aquest infern asfaltat.

3

La carretera s’entossudeix a continuar recta com un pal de paller fins a l’horitzó, vorejada per camps infinits d’arbres fruiters completament despullats que moren més enllà dels núvols. El cel, daurat, acaba de vestir de gala el paisatge.

Als altaveus sona «Un gran riu de fang», d’en Pau Vallvé, mentre la llum del sol, ja moribunda, m’obliga a posar-me les ulleres fosques i començo a cantar ben fort. Amb l’Aina formem un duet que serà recordat per les desafinades més memorables que han existit mai, però, per sort, el concert d’avui —que s’emporta la palma— només compta amb un testimoni que, amb una mica de sort, no el retindrà a la memòria.

Potser ja no ens veurem

i alguns ja no hi seran.

Tots ens haurem fet grans

i molts hauran canviat.

I els llocs on ara anem

molts d’ells hauran tancat

o potser el món sencer

serà un gran riu de fang.

La Jana, mig endormiscada, mira per la finestra i s’entreté jugant amb un aneguet de plàstic batejat com a Pere. De tant en tant xerroteja paraules de collita pròpia i somriu feliç.

—Jana, estàs bé? —li pregunta l’Aina entre estrofes.

La nena assenteix, però cap dels dos sabem ben bé si el moviment en qüestió és la resposta a la pregunta de sa mare o si forma part d’una nova coreografia que ha decidit representar. I reprèn la xerrera indeturable, peti qui peti, en aquest idioma que tal dia farà un any va decidir inventar.

I continuem cantant a cor què vols, entrecreuant mirades plenes de complicitat i somriures de joventut. I la carretera que no s’acaba mai, fins a l’horitzó sempre present, allà, lluny, a tocar del cel i les muntanyes, fins que arriba l’hora d’apagar els llums i el sol s’acomiada amb un últim espurneig.

De sobte, el paisatge canvia de vestit i en certa manera m’inquieta.

—Bona nit! —em surt de dins, buscant apaivagar els meus temors més profunds amb una broma simpàtica—. A fer nones!

La carretera, que fins fa pocs segons era una recta brillant que ressaltava entre camps daurats i un cel ple d’escalf, s’ha fos en un paisatge luctuós. Redueixo la velocitat, encenc els llums del cotxe i em centro en les línies desgastades del voral.

—Uau! —fa l’Aina—. Quin canvi! Sembla que hàgim accedit a la versió motoritzada del paisatge del terror.

Somric perquè el comentari m’ha fet gràcia, però en realitat té tota la raó. El viatge idíl·lic de capvespre s’ha transformat en un trajecte incòmode i gairebé tètric.

Sense ser-ne conscient, apago la música. El silenci absolut lliga més amb el nou escenari. La Jana s’ha adormit i abraça l’aneguet Pere amb totes les seves forces. Noto com el cor m’estreny el pit mentre mantinc les mans ben agafades al volant per evitar que tremolin.

—Estem a punt d’arribar —em tranquil·litza l’Aina—. D’aquí a tres quilòmetres hem de girar a la dreta. Hi ha d’haver un trencall, però no sé si el veurem des de gaire lluny, o sigui que ves reduint la marxa.

Faig cas del suggeriment de l’Aina i rebaixo la pressió al pedal de l’accelerador, en el mateix moment que engego la calefacció.

—Quin fred. Sembla que entrem a Sibèria.

—Que n’ets, d’exagerat, Pau! Com es nota que som de ciutat! —riu ella, sota la bufanda de llana.

—A la ciutat també hi fa fred, quan s’hi posa…

—Pots comptar.

—Tapes la nena?

L’Aina es descorda el cinturó i tapa la Jana amb l’anorac. Els efectes de la calefacció triguen una estona a deixar-se notar, en aquesta vella tartana que fa més de vint anys que volta pel món.

—És allà, Pau! El veus? El trencall! —s’esvalota l’Aina, quan s’adona que som a tocar del lloc on ens tocarà girar.

Redueixo la velocitat encara més i m’aturo en sec davant d’un cartell en forma de fletxa cap a la dreta.

—Can Savall.

—És aquí, sí. Exactament aquí.

—Doncs va, som-hi.

Giro el volant i surto de la carretera. Ràpidament notem el canvi de paviment. Les rodes es queixen perquè un reguitzell de pedretes minúscules s’hi aferren amb fervor, com si fossin una nova joguina que cal abraçar.

—Vigila, que és una pista de terra.

El cotxe avança a poc a poc i ens endinsa en la foscor més absoluta —mantinc l’embragatge premut pràcticament tota l’estona i jugo amb el fre i l’accelerador—, fins que davant nostre s’il·lumina un punt ataronjat que ens farà de guia durant l’últim compàs del trajecte.

—Ja hi som, Pau. És aquí davant.

Respiro tranquil i aparco al costat de

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos