Sempitern (Bilogia Estranys 2)

Joana Marcús

Fragment

cap-2

Bex

Va observar en Caleb per últim cop. Coneixia el seu amic, però era incapaç d’imaginar el que li passava pel cap.

Brendan

Va observar la Victoria per últim cop. El vincle que els unia li va transmetre tots els seus sentiments, però va fer un esforç per no absorbir-los.

Bex

Si pogués ajudar-lo… Si sabés què dir…

Brendan

Si deixés de ploriquejar pels racons i se centrés a posar-se forta…

Bex

Va mirar l’Iver, el seu germà, i li va demanar ajuda sense parlar.

Aquest no va saber què dir-li; estava tan perdut com ella.

Brendan

Va mirar el venedor. Feia la sensació que sospitava d’ells.

Sobretot quan en Brendan va agafar la pistola que s’acabava de comprar.

Bex

Havia de sortir d’allà.

En arribar al jardí, es va fregar la cara amb les mans. Havien de trobar en Sawyer fos com fos.

Brendan

Havia de sortir d’allà.

En arribar a l’aparcament, es va treure la caputxa i va respirar fondo. Havien de fer tot el possible per esquivar en Sawyer.

Bex

Es va girar i va veure en Caleb. Tenia els ulls clavats en el mapa, però era evident que en realitat no veia res. El seu cap era molt molt lluny.

Brendan

Es va girar i va veure la Victoria. Tenia la mirada perduda, però va provar de fingir concentració. No ho va aconseguir.

Bex

Els esperava un dia molt llarg.

Brendan

Els esperava una nit molt llarga.

Bex

—Anem per feina? —va preguntar quan va tornar.

L’Iver va assentir i en Caleb va empassar-se saliva.

Brendan

—Som-hi —li va ordenar.

Malgrat que no la veia, va endevinar que la Victoria li havia ensenyat el dit del mig.

Bex

Encara sort que es tenien els uns als altres.

Brendan

Haurien d’arreglar-se entre ells.

Tot i que, pensant-ho bé…, ell sempre ho havia fet.

1

Iver

De vegades tenia la sensació que el temps s’havia aturat aquella nit. Que la vida seguia avançant, però com un malson que no s’acabava mai.

Tenia la seva germana. La Bex. Aquest era el seu únic consol.

Recordava aquella nit com si es tractés d’un conte, com si ni tan sols l’hagués viscut ell mateix. Hi havia buits de memòria, desplaçaments que no recordava que haguessin succeït… Tampoc recordava com s’havien salvat els altres ni ell mateix.

El que sí que recordava era la ferida de la Bex. El terror que havia sentit en pensar que la perdia. La sang al plat de la dutxa, omplint-ho tot, mentre l’aigua li cobria la ferida. La sang d’ella a la pell mateix de l’Iver. Encara la notava sota les ungles.

L’Iver va tancar els ulls amb força. Tenia mal de cap. Darrerament no ho podia evitar. Provava de no dir res a ningú perquè no tinguessin cap preocupació extra, però… I si passava alguna cosa i no estava a l’altura? I si era incapaç d’ajudar els seus amics?

Quan va alçar la vista, va veure que la Bex era davant seu. La ferida s’havia guarit en un temps rècord. Ara només es canviava la bena un cop cada pocs dies i era capaç de seguir el ritme a la resta.

—Encara no hem mirat per aquesta zona —va dir ella, assenyalant el mapa amb l’ungla vermella i desgastada—. No m’imagino en Sawyer en un poble costaner de quatre-cents habitants, però no se sap mai…

L’Iver no va tenir altre remei que tornar a centrar-se i observar la zona que li marcava.

—Potser sigui això el que busca —va dir—. Amagar-se en un lloc que ens sembli improbable.

—No és pas tan llest. I si s’ha amagat en el lloc més probable possible?

—La fàbrica és buida; ja ho hem comprovat diverses vegades.

La Bex no va respondre. Es mossegava el llavi inferior amb impaciència.

Es trobaven en una casa abandonada que els havia suggerit en Caleb. Les condicions eren pèssimes, i no tenien llum ni aigua corrent. L’única il·luminació eren les llanternes, làmpades i espelmes que hi havien anat portant a poc a poc, sense despertar sospites. Fins i tot així, semblava que visquessin a la mansió d’un vampir. Potser era a causa del paper de paret ple d’esquinçades, els terres que cruixien o els marcs de les portes desballestats… Per no parlar dels marcs que ni tan sols tenien porta.

Com a mínim, comptaven amb un dipòsit d’aigua al pati del darrere que els permetia rentar-se de tant en tant. I, sobretot, banyar en Kyran. Tenir un nen en aquelles condicions era lamentable, però no els quedava altre remei. A més, feien tot el possible per comprar —i robar— beguda i aliments de sobra. L’últim que necessitaven era que es posés malalt. El nen o el gat.

En aquells moments, es trobaven tots en un racó de la sala d’estar reconvertida en sala d’operacions. Entre canelobres, llums i mobles vells, el nen dormia al sofà i el gat s’havia enfilat al respatller. L’animal no dormia. Dormia molt poc, d’ençà de la mort de la Victoria.

Era possible que un gat estigués deprimit? L’Iver mai s’ho havia plantejat, però hauria apostat que sí.

—D’acord, deixem estar la fàbrica —va concedir la Bex aleshores—. I el poble costaner?

—Hi aniré jo.

—Ja n’hem parlat, no estic invàlida.

—Estàs ferida.

—I què? Tots ho hem estat alguna vegada.

I això era cert, però amb la diferència que la Bex havia rebut un tret força crític. Tot i que el seu cos d’estranya ho podia suportar, no es guariria de la nit al dia. Ni tan sols sent tan tossuda com era.

—Us dic que hi aniré jo —va recalcar l’Iver—. Tu ja vas fer el darrer torn. Hauries de descansar.

La Bex hi hauria insistit en qualsevol altra ocasió, però aquells dies cedia ràpidament; no tenia energia per discutir.

—D’acord —va murmurar—. Emporta’t l’auricular.

Una de les primeres decisions que havien pres havia estat esbrinar quants contactes de l’antiga feina seguien confiant en ells. Tots van comprendre de seguida que els criminals no donaven gaire importància a l’opinió d’en Sawyer. Sempre que tinguessin un feix de bitllets davant, canviaven ràpidament de bàndol.

I és que en Sawyer era important, però, quan algú amb habilitats especials t’amenaça de mort, veus les coses des d’una altra perspectiva. Alguns socis s’hi van resistir, però van aconseguir uns auriculars de senyal protegit per comunicar-se entre ells quan haguessin de sortir de la casa. En tenien uns quants, però només els utilitzaven els bessons. En Caleb gairebé no feia cas del seu. A més, l’Iver preferia no qüestionar-se on anava durant les llargues absències.

Es va col·locar l’auricular negre a l’orella, enganxat al cartílag, i va ficar la pistola a la cinta de la pitrera. L’incomodava seguir portant la roba que es posaven quan treballaven per en Sawyer, però… tampoc tenia cap altra opció.

—Ves amb compte —li va demanar la Bex, sense mirar-lo als ulls—. I… parla’m sempre que puguis.

L’Iver va fer un mig somriure i li va posar la mà damunt l’espatlla. La Bex va assentir, com si amb això haguessin expressat tot el que necessitaven.

Després, cadascú va marxar per la seva banda.

Caleb

Cada vegada que tancava els ulls, la veia a ella.

Era una ombra. Un moviment que captes de cua d’ull però que, quan et gires, desapareix. Et preguntes si és real, és clar, però saps que és el cap, que et juga una mala passada.

La veia per tot arreu, però s’escapava cada cop que estava a punt d’enxampar-la. Una ombra, sí. Una ombra amb un somriure molt dolç.

Ni tan sols sabia que pogués trobar a faltar tant ningú. Se sentia perdut. I sol. Com si hagués trencat alguna cosa que mai podria arreglar i, tot i així, fos incapaç de perdre l’esperança de recuperar-la.

Va arribar a la casa abandonada a la nit, suposant que el nen dormia. Sentia la Bex al pis de baix, remenant papers i murmurant tota sola. També notava l’olor dels medicaments que feia servir per guarir-se. Com de costum, ja li anava bé que estigués tan centrada; no suportava parlar amb ells sobre com podien trobar en Sawyer.

Si el trobés…

Si en Caleb trobés en Sawyer…

No, no l’interrogaria pas. No li interessava el que pogués dir. Ni tan sols el portaria amb els altres.

El mataria.

En Caleb va intentar treure’s allò del cap. Va aterrar, en silenci, a l’habitació que s’havia assignat a ell mateix. El llit era l’únic moble que encara no estava ple de pols, tot i que només el feia servir per jeure en les poques hores que passava en aquell indret. S’hi va asseure, cansat. Sempre estava cansat.

Curiosament, qui semblava que ho entengués més bé era el gat, que en aquell moment va aparèixer per la porta del dormitori. Els ulls daurats van observar en Caleb per uns instants i després es va enfilar al llit per fregar el cap contra el braç d’ell.

El Bigotets s’havia aprimat i tenia el pèl d’un color molt menys ataronjat cada dia que passava, com si hagués envellit deu anys. No menjava gaire, i tampoc parava atenció a en Kyran quan aquest intentava jugar amb ell. El gat es passava tot el dia ajagut en algun racó de la casa, sempre mirant per les finestres com si estigués esperant que ella tornés.

En Caleb no sabia com explicar-li que això no passaria. No tornaria. Ni tan sols s’ho sabia explicar a si mateix.

Amb molt de compte, li va acaronar el cap. El gat va miolar i, tot i que el va deixar fer durant uns instants, va acabar pujant a l’ampit de la finestra i allunyant-se d’en Caleb. Des d’allà, va contemplar l’exterior. En Caleb sabia que, si marxava i tornava unes hores més tard, ell no hauria canviat de postura.

Va tornar a sentir la remor de documents al pis de baix. La Bex no parava de sospirar de frustració. En Caleb sabia que necessitava ajuda i, així i tot, es veia incapaç d’oferir-n’hi. Estava… bloquejat. Com si algú hagués pitjat un botó i, des d’aleshores, fos la persona més inútil del planeta. Ni tan sols havia tornat a fer servir una arma.

Va sentir algú altre. En Kyran. No estava segur de què feia, el nen, però identificava el so de les seves mans arrossegant alguna mena de tela.

En Caleb va donar una darrera ullada al gat i després va baixar les escales.

La sala d’estar de la casa abandonada no semblava la mateixa. Les finestres estaven tapiades amb taulons; els mobles, apartats als costats; les provisions, en caixes, i les poques mantes, al sofà, al costat d’en Kyran. Al centre de la sala, a tocar de les escales, hi havia armes i diversos mapes de la ciutat sobre una taula quadrada. L’Iver s’estimava més fer servir el mètode tradicional perquè no els poguessin rastrejar si engegaven un GPS.

D’altra banda, en Caleb hauria preferit que els rastregessin. D’aquesta manera, en Sawyer no tindria altre remei que enfrontar-s’hi. L’amoïnava l’ànsia que sentia per veure’l. I totes les coses que seria capaç de fer-li.

Per sort, la veu de la Bex el va treure d’aquelles cabòries.

—Vaaaja, el príncep ha decidit beneir-nos amb la seva presència. Com estàs?

Si a en Caleb li donessin un dòlar cada cop que li havien fet aquesta pregunta, s’hauria pogut comprar una casa.

Aquella broma li va recordar… Bé, a ella. L’hauria trobat divertida. Això el va entristir una mica.

—Pensava que l’Iver encara seria per aquí —va murmurar en Caleb.

En veure que ignorava la pregunta, la Bex va sospirar. Sempre li feia aquesta pregunta. Semblava que tingués l’esperança que, algun dia, ell s’obriria i per fi aboliria la llei del gel que s’havia imposat a si mateix durant aquests mesos.

—Ha anat a aquest poble de la costa —va assenyalar ella en el mapa—. S’assegurarà que la gent no ha vist res d’estrany. Gegants amb vestit, cotxes cars, algun lloc abandonat que de sobte hagin comprat o ocupat…

—En Sawyer mai aniria a un poble.

—Precisament per això és una bona zona per buscar, oi?

En Caleb va fer que no amb el cap.

—Tant li fa, si el trobem, Bex.

—Doncs té un do per amagar-se sense voler-ho…

—Pot ser en un hotel de luxe, en un iot o en un maleït avió privat. I estarà envoltat de luxes mentre escull a quins infants arruïnarà la vida, ara que nosaltres hem marxat.

No va esperar la resposta; va anar directe cap al sofà, on en Kyran seguia estirant els fils de la pantera de peluix. En Caleb no sabia d’on l’havia tret, però no l’abandonava ni per banyar-se. Per això estava desfilada per tots els costats.

—No estiris per aquí —va dir en Caleb amb suavitat—. La trencaràs encara més.

En Kyran va deixar l’hi tragués. Gairebé mai ho permetia, però es devia adonar que el peluix corria perill.

En Caleb el va observar. Era força lleig. Semblava una pantera, però estava mal feta i li penjava una orella.

—Tenim agulles? —va preguntar a la Bex.

—Sí, Mary Poppins. Són a la tauleta. Però acostumem a fer-les servir per cosir ferides.

En Kyran va entretancar els ulls, com si l’ofengués que no trobessin prou greu la ferida de la pantera.

En Caleb tenia més experiència amb ferides que no pas amb teles, però arreglar el peluix va ser sorprenentment fàcil. Mentre recollia el fil i tornava a cosir l’orella, en Kyran l’observava amb moltíssima tensió. Tenia clar que, si feia mal a la pantera, es guanyaria un enemic de per vida.

—Podem buscar als hotels —va comentar aleshores la Bex, que seguia pendent del mapa—. En conec alguns de cinc estrelles. Suposo que et refereixes a això, oi?

—Els hotels estan massa vigilats; hi ha càmeres i seguretat per tot arreu. És massa arriscat. Encara que hi fos, t’enxamparia de seguida.

—Em podria esmunyir per una finestra.

—És una gran idea.

—Oi que sí?

—Sí. Sobretot, el fet de saber exactament en quina finestra i en quin pis has de buscar. Segur que l’encertaràs a la primera, és clar.

Pels batecs del seu cor, en Caleb estava segur que la Bex estava a punt de saltar-li al damunt. Només oferia problemes i cap solució. Així i tot, ella va aconseguir controlar-se.

—Em queies més bé quan no sabies què era el sarcasme —va remugar de mala gana, però no hi va insistir.

Darrerament, ningú s’empipava amb ell. Això l’hauria d’haver tranquil·litzat, però també era una mica frustrant. Se sentia com si fos de vidre i tothom estigués esgarrifat amb la idea de fer-li mal.

—Si tinguéssim l’Axel… —va murmurar la Bex, més per a si mateixa que no pas per als altres—. Es podria fer passar per un treballador de l’hotel.

—Ell mai trairia en Sawyer.

—Ja… Però si sabéssim on és, potser el podríem convèncer. Necessitem ajuda.

—L’Axel no és la solució als nostres problemes. I no el convencerem.

—En Brendan ho faria.

En Caleb va estar a punt de clavar-se l’agulla al dit. Es va quedar molt quiet, va respirar fondo i va reprendre la tasca. En Kyran l’observava amb atenció.

Si el que sentia per en Sawyer era odi…, encara no s’havien inventat les paraules per descriure el que li provocava en Brendan.

Havien fet les paus. Havien tornat a ser germans. Es donaven suport l’un a l’altre. I, just quan més el necessitava, va desaparèixer. Es va esfumar la mateixa nit que va morir la Victoria. Ni tan sols va anar a buscar en Caleb. Se’n va despreocupar. Tampoc havia tornat a donar senyals de vida. No sabia si estava bé, si estava sa i estalvi, si havia aconseguit fugir. Ni tan sols estava segur que hagués sobreviscut a l’incendi, per molt que pensés que ho havia fet.

I en Caleb, és clar, se sentia estúpid. S’havia empassat tot aquell conte de recuperar la relació. S’havia quedat sol.

En morir l’Ania, ell sí que havia ajudat en Brendan. Perquè, per molt que s’odiessin, no deixaven de ser família.

Cal cuidar la família, fins i tot quan no hi estàs d’acord del tot.

On era en Brendan, ara que el necessitaven? On era quan van ferir la Bex? I quan l’Iver va haver de remuntar el grup tot solet? I quan es van quedar a càrrec d’un nen i d’un gat, completament desemparats?

Què feia en Brendan? Eh?

En Caleb no es va poder reprimir.

—Tant de bo estigui mort.

Van ser les paraules que li van sortir de la boca, però no va ser conscient d’haver-les pronunciat. Ho va saber perquè la Bex es va girar per mirar-lo. Es va quedar perplexa durant uns segons.

—Esperarem l’Iver —va dir, encara una mica desconcertada—. Quan torni, mirarem això dels hotels.

En Caleb va assentir en silenci.

Aquells mesos havia estat molt allunyat del món, però especialment de l’Iver. No era per odi ni tampoc per por. Era… empatia, potser. Sabia que l’Iver era capaç de notar les seves emocions. I com que eren tan fortes, no tenia altre remei que absorbir-les. La seva actitud, quan era al costat d’en Caleb, es tornava trista i decaiguda. L’Iver mai li havia dit res, però l’al·ludit sabia que no era culpa seva.

Després de fer un últim gir amb el puny, va contemplar la seva obra d’art. L’orella de la pantera tornava a ser al seu lloc. Ningú hauria dit que l’havien cosida. Una mica més orgullós del que voldria admetre, la va tornar a en Kyran.

Aquest va somriure, complagut.

—De res —va murmurar en Caleb.

En Kyran encara no parlava, però es va llançar endavant i el va abraçar. En Caleb va provar de somriure.

Però tan aviat com es va dibuixar en el seu rostre, el somriure es va dissipar per transformar-se, de nou, en una expressió fosca i trista.

Victoria

El regust de sang s’havia convertit en una sensació habitual. Hi havia ocasions en què la Victoria ni tan sols notava el dolor de les ferides; s’hi havia acostumat tant que ja formaven part del seu cos.

Però no era així. I altres vegades, en acabar els entrenaments amb en Brendan, havia de tornar a l’habitació i posar-se uns minuts sota la dutxa. Intentava no plorar de frustració ni de dolor, però era complicat. Es conformava de no fer-ho davant seu. Segur que en Brendan es riuria de…

El cop a l’estómac la va fer retrocedir unes quantes passes i li va fer perdre el fil dels pensaments.

La Victoria va tenir la temptació de tapar-se la zona afectada, però sabia que era una mala idea. En veure el bastó que baixava sobre el seu cap, amb prou feines va aconseguir bloquejar-lo amb el seu.

—Concentra’t —li va bordar en Brendan, tan agradable com sempre.

Peeerò… no sempre havia estat tan intens, oi?

La Victoria tenia records poc definits; els primers eren en un arbre al costat d’una casa en flames. Recordava el rostre d’en Brendan i com s’havia alegrat de veure que ella era viva. La Victoria havia rebut un tret al pit del qual s’havia recuperat inexplicablement. L’únic rastre que en quedava era una petita cicatriu. Li agradava pensar que li protegia el cor.

També recordava haver fugit d’aquella casa en flames amb en Brendan. De les seves paraules, relacionades amb el fet d’haver de marxar sense que els veiés en Sawyer. Després, motels i llocs abandonats, i nits passades als cotxes que havien robat pel camí. Caputxes sempre posades, gorres i aturades en zones remotes per guarir la Victoria. Ella pensava que no podia haver-hi res de pitjor: les cures de la maleïda bala. El dolor era insuportable.

Però encara no sabia com seria l’entrenament.

Quan es va poder moure sense dificultat, en Brendan va canviar les pomades per la suor; les benes per un bastó, i les hores de descans per una pistola. I d’aquesta manera va començar a entrenar-la. Al començament era suau, però aviat es va tornar molt més estricte. Molt més desagradable. Li cridava, li feia mal i li retreia cada errada.

De vegades, la Victoria tenia la temptació de sortir corrents i deixar-lo sol, però… Què faria?

A més, encara que notés que odiava una mica en Brendan, l’entrenament estava donant fruit; s’havia enfrontat a unes quantes persones que semblava que els havien reconegut. En Brendan deia que les enviava en Sawyer i que no havien d’assabentar-se que ella encara era viva. Ara tots eren morts, de manera que ningú n’havia informat en Sawyer.

A ell sí que el recordava. No d’una manera gaire clara; ni tan sols era capaç de definir-ne les faccions. Però sí que recordava un odi irracional i intens. I por. No solament per ella, sinó també per altres persones. Por que els fes mal.

No sabia qui eren aquelles persones ni per què en Sawyer els volia fer mal, però estava disposada a entrenar-se amb en Brendan per defensar-les.

Novament, ell va amenaçar de colpejar-la amb el bastó. La Victoria va retrocedir uns passos.

Eren en una clariana del bosc. El cotxe estava aparcat a uns metres de distància, al costat del rierol, i totes les seves coses eren al maleter obert. Els raigs de sol s’escolaven entre les branques dels arbres i la Victoria els sentia com picades de mosquit. Feia molta calor. No ho notava, però sabia que feia calor. Al cap i a la fi, era estiu. Trobava a faltar sentir la temperatura. Fins i tot trobava a faltar suar, tot i que fos una mica fastigós.

En Brendan era just davant d’ella. S’havia tret la jaqueta de cuir i girava amb la mà el bastó de metall. De vegades, feia aquestes coses per presumir de les seves habilitats. La Victoria no ho suportava.

És clar que… sí que provava d’imitar-lo quan el veia. Era possible que no el suportés i l’admirés al mateix temps, oi?

—Concentra’t o et picaré fort.

Les paraules d’en Brendan van fer que ella s’aferrés al bastó amb més força. Li feia molta ràbia que l’amenacés. Sobretot perquè estava segura que compliria les amenaces.

—És que estic avorrida —va protestar la Victoria.

En Brendan li va llançar un cop. Ella el va esquivar amb habilitat.

—T’avorreix que et pegui? —va preguntar ell.

—M’avorreix que m’entrenis com si m’hagués d’incorporar a una guerrilla, que mai responguis a les meves preguntes i que no em deixis parlar amb ningú.

La Victoria va llançar un cop amb totes les seves forces. En Brendan el va aturar com qui espanta un mosquit.

Era una humiliació rere l’altra.

—Doncs ves-te’n a la ciutat —va dir ell tranquil·lament— i deixa d’entrenar-te. Per mi, ja pots deixar que et matin.

—Si no t’importés, no m’ajudaries.

—La meva ajuda té un límit, Victoria. Posa bé els peus.

Molesta, ella va tornar a alinear el cos. Després, va dir:

—Ni tan sols sé per què haurien de voler matar-me.

—Perquè ets una nosa.

—Com a mínim, tinc personalitat i amics.

—De veritat? I com ho saps, si no et recordes de res?

—Recordo algunes coses. Per exemple, que ets un amargat.

—Però soc l’únic amargat que et suporta.

—Perquè la teva nòvia és morta.

—Almenys a mi m’han estimat.

La Victoria es va aturar un moment i, enfurismada, li va etzibar un cop a les costelles. Ho va fer amb totes les seves forces. I, per primera vegada en molt de temps, la va encertar de ple. Fins i tot va sentir la vibració de les costelles d’en Brendan sota el bastó de metall.

Sorpresa per la pròpia habilitat, la Victoria no va reaccionar a temps. Perquè en Brendan no ho havia entomat tan bé com ella. Empipat, va propinar un cop sense cap control. La Victoria en va sentir l’impacte a la galta. Va ser tan fort que va caure de bocaterrosa. El gust de la sang es va barrejar amb el del fang. Es va sentir humiliada. Tant, que va haver de reprimir les llàgrimes de ràbia i mantenir el cap cot.

Darrere de les llàgrimes, va distingir la silueta borrosa de les cames d’en Brendan. Estava palplantat davant seu i l’assenyalava amb el bastó. El mateix que havia provocat el batec horrible que encara li travessava la cara.

—No tornis a mencionar-la —va advertir en Brendan amb un to d’amenaça.

En sentir que s’allunyava d’ella, la Victoria va colpejar el terra amb tota la ràbia.

Una vegada. I una altra.

I una altra i una altra i una altra…

Trobava a faltar alguna cosa que ni tan sols sabia identificar. O algú que no aconseguia recordar.

Va etzibar un darrer cop, es va incorporar i es va eixugar les llàgrimes de ràbia.

Tocava començar un dia nou.

2

Caleb

Va observar les vidrieres del bar com si fos el primer cop que ho feia. Darrerament s’havia convertit en el seu entreteniment habitual.

El local continuava igual que sempre: l’Andrew, borratxo al despatx del fons; unes quantes cambreres que anaven de bòlit; ampolles cares rebaixades amb aigua, pols a les prestatgeries… Tot seguia exactament igual. Fins i tot la Margo i la Daniela, que ara es repartien més hores que abans, seguien ocupant el seu lloc de treball.

Només faltava una persona.

En Caleb va encendre un cigarret, distret. De vegades, el que li costava més era plantar-se allà i no sentir la seva olor. Recordava el xampú d’espígol que s’obria pas entre tota la resta d’aromes del bar. Com li arribava directament. Com era de fàcil identificar-la, com si mai hagués fet cap altra cosa.

Ja no hi havia aroma d’espígol.

Ja no hi havia res.

No sabia què hi feia, allà, però no es va molestar a amagar-se. Ni tan sols quan la Daniela va alçar la vista cap a ell. Va haver-hi un moment de vacil·lació, però de seguida va dir alguna cosa a la Margo i es va dirigir a la porta del darrere.

Quan ella va sortir al carreró, en Caleb l’esperava amb l’esquena recolzada a la paret. Es va situar deliberadament sota la llum del fanal, per no espantar-la.

Com a mínim, gràcies a tota aquella aventura tan tràgica, havia après a comportar-se i a no espantar un humà.

La Daniela també feia cara de cansada, d’ençà d’aquella nit, però ja no tenia el turmell immobilitzat per la caiguda a l’acampada. S’havia reincorporat a la feina unes setmanes més tard, amb crossa i tot. Perquè, sí, l’Andrew continuava sent una desferra humana i segurament l’havia amenaçat.

—Hola, Caleb —va dir ella amb un petit somriure—. M’alegro de veure’t.

A en Caleb li costava de creure. Les relacions humanes no eren el seu fort, però sabia que tothom se sentia incòmode amb la perspectiva de veure’l i no saber què dir.

—Com estàs? —va preguntar ell, malgrat tot.

La Dani va deixar la porta entreoberta i s’hi va acostar. S’acaronava els braços com si tingués fred, però el cert era que, per a ella, la temperatura de juliol devia ser força calorosa.

—He tingut moments millors —va assegurar amb un somriure que no semblava gaire sincer—. I tu?

—He tingut moments millors.

Com a mínim, el somriure de la Daniela es va tornar més honest.

A en Caleb li queia bé la Dani. No només perquè la considerava una humana força decent, sinó també perquè recordava que la seva relació… Bé, que la seva amistat havia estat molt especial. Es confiaven la vida sencera i comptaven l’una amb l’altra d’una manera gairebé reverencial. També ho feien amb la Margo, però era tan directa que a en Caleb li costava connectar-hi.

—Espero que no hi hagi cap problema —va dir aleshores la Daniela.

—No.

—Teniu cap notícia d’en Sawyer?

—No…

Ja li hauria agradat.

—No sé si alegrar-me’n o lamentar-ho —va murmurar ella—. Amb una mica de sort, potser haurà marxat per sempre.

En Caleb va fer que no amb el cap.

—M’encantaria creure-ho, però és massa orgullós; esperarà el moment perfecte per atacar.

—I… creus que atacarà? Podria ser que seguís amb el seu negoci i prou.

Una vegada més, en Caleb va desitjar creure-ho. Ho va desitjar amb totes les forces, però no era pas tan ingenu.

—És massa orgullós —va repetir—. Si permet que algú el desafiï d’aquesta manera i segueixi viu, els socis deixaran de prendre’l seriosament. O almenys això és el que ell pensa. L’única manera de salvar-nos és que ens en desempalleguem.

La Daniela li va adreçar una mirada molt particular. Era una noia molt callada, però solia dir-ho tot amb els ulls. En aquest sentit, li recordava una mica…

No. No hi cauria.

—Escolta, Caleb… —va murmurar la Dani amb suavitat—. Si em passo amb la confiança, digue-m’ho, però… n’estàs segur, que el busques per això? Vull dir… Segur que l’Iver i la Bex sí que ho fan per aquesta raó.

—I jo no?

—Una part de mi creu que sí. L’altra…

En comptes de seguir parlant, va reflexionar uns instants. Finalment, va abaixar la mirada i va murmurar, tristament:

—Jo també trobo a faltar la Victoria.

En Caleb va empassar-se saliva. Sentir el seu nom era com rebre un tret. Es va acostar el cigarret mig consumit als llavis, tot i que no tenia ganes de fumar i li començava a tremolar la mà.

I, malgrat tot, l’única cosa que va processar la Daniela va ser que ell assentia sense cap expressió.

—És… era amiga meva —va continuar ella, amb cautela—. Aquests mesos han estat com… no ho sé, com pujar un pendent que sembla que no s’acabi mai. La Margo també ho passa malament, encara que no ho reconegui. I sé que tu també. Però fer mal a en Sawyer no la farà tornar pas.

Ell no la mirava. Tenia la vista clavada en un punt indeterminat de la paret de maons. Va deixar anar el fum entre els llavis, sense dir res.

—A més —va continuar la Daniela—, sé que ella no ho voldria. S’estimaria més que seguíssim fent la nostra vida, que intentéssim…, no ho sé…, buscar una manera de ser feliços.

—Vols que segueixi fent la meva vida?

Aquelles paraules li van sortir més agressives del que pretenia. I, en aquesta ocasió, sí que va mirar la Daniela. Ella, malgrat que el coneixia molt més bé que no pas abans, va fer un pas enrere, per precaució. Encara no hi confiava al cent per cent, i no podia culpar-la’n.

—Segueixo fent la meva vida mentre ella es podreix i l’home que la va matar gaudeix de tots els luxes imaginables? —va insistir en Caleb amb les dents serrades—. Com ho pots dir, això?

—Sé que no sona bé, però ho dic seriosament. Vols passar la resta de la teva vida perseguint-lo?

—Me’n vull venjar. I tu també ho hauries de fer. Com pots actuar com si no hagués passat res?

A aquestes alçades de la conversa, qualsevol altra persona l’hauria engegat a pastar fang. La Daniela no ho va fer. Ella era molt més pacient. Molt més comprensiva. Així doncs, en comptes d’empipar-se, va sospirar i va meditar uns instants.

En Caleb s’hauria estimat més una expressió d’enuig que no pas de llàstima.

—Saps què penso? —va preguntar ella, si bé va continuar parlant abans que respongués—. Que et sents culpable.

—Com vols que no em senti…?

—No va ser culpa teva, Caleb.

—Jo la vaig ficar en aquest món.

—Tu no vas decidir que li fessin mal. L’únic culpable és la persona que va prémer el gallet. Entenc que pensis que…, si li fas el mateix a en Sawyer, d’alguna manera calmaràs la veu dins del teu cap que et diu que en vas ser tu el responsable… Però no és així.

En Caleb començava a estar tip d’aquella conversa. No perquè pensés que no tenia raó, sinó perquè li feia por que la tingués. Durant aquells mesos, el seu únic objectiu havia estat trobar en Sawyer, però… què passaria quan ho aconseguís? Què passaria quan li fiqués una bala entre les celles?

La Daniela va sospirar. Encara sort que no podia endevinar-li els pensaments.

—He de tornar a la feina abans que l’Andrew s’empipi —va dir—. Vine sempre que vulguis, d’acord? I… fes una abraçada als altres, de part meva.

D’ençà d’aquella nit, en Caleb va decidir que el més segur era que la Daniela i la Margo no tinguessin cap contacte amb ells. Ell era capaç d’identificar si hi havia algú a prop, però els altres no. Era més prudent mantenir les distàncies. A més, seguir un humà era molt senzill, i no volia arriscar-se que a elles dues els fessin una visita. Per això feia tant de temps que no veien en Kyran, el gat o els bessons.

I així seguirien fins que trobessin en Sawyer.

Mort el gos, morta la ràbia. Ho havia llegit en algun lloc.

Victoria

Va ser la primera d’entrar al local. Feia olor de greix de graella, d’humitat, de fusta vella, d’alcohol vessat… Era el primer bar de carretera que havien trobat. Com més tronat era el local, més possibilitats hi havia que passessin desapercebuts. Al capdavall, ells també feien una fila lamentable.

La Victoria s’havia deixat créixer els cabells, i ara li arribaven a mitja esquena. Recollir-se’ls perquè no li molestessin era una mica irritant, però no havia tingut altre remei que acostumar-s’hi; en Brendan li havia dit diverses vegades que havia d’intentar no assemblar-se gens a ella mateixa.

No li deixava dur armes ni la indumentària que feien servir els estranys —com solia dir en Brendan, fos el que fos—, i per això havia hagut de conformar-se amb el poc que havia trobat en una botiga de records. Era una samarreta de tirants que tenia un moll pintat al centre. Es tractava del símbol del poble costaner on es trobaven. Els pantalons li arribaven per damunt dels genolls i li anaven massa grans, de manera que se’ls lligava amb cinturons vells que trobava. I les Converse… Bé, estaven plenes de fang. Tenien un aspecte lamentable, gairebé tant com la gorreta de I <3 besugos.

Aquesta última la duia només per molestar en Brendan, però, és clar…, havia acabat fent-la servir per necessitat. Havia d’ocultar-se.

Ell, en canvi, duia una jaqueta de cuir que no casava amb la calor que semblava que sentissin els humans. Els cabells negres li havien crescut una mica, com la barba, i els ulls foscos observaven al seu voltant com si estigués tramant un atracament. Potser la roba que duia era una mica més normal, però el seu aspecte era molt més amenaçador que el de la Victoria.

En Brendan va anar a asseure’s a una de les taules del fons, les que disposaven d’uns sofàs que semblaven seients de cotxe. Cadascú va ocupar un costat diferent. També es van inclinar damunt la taula. Es movien amb certa coordinació, conscients que havien repetit aquest procés unes quantes vegades en els darrers mesos.

—I bé? —va preguntar la Victoria.

—Espera.

La molestava que li donés ordres, però així i tot es va esperar.

El vincle que els unia facilitava una mica les coses. Des que l’havia transformat, la Victoria i en Brendan podien percebre certes coses l’una de l’altre. Sentiments potents, impulsos, inclinacions… De vegades, quan la Victoria se centrava prou, era capaç de percebre el que estava pensant.

Qualsevol hauria pogut creure que gràcies a allò s’avenien més, però el cert és que seguien sent com un matrimoni que no se suporta i, malgrat tot, es veu obligat a compartir l’espai vital.

El cambrer se’ls va acostar i va deixar dues cartes damunt la taula. Estava tan avorrit que no es va adonar que cap dels dos tenia interès a llegir-les. En Brendan va assenyalar dos plats a l’atzar i va demanar dues cerveses. Les begudes van arribar al cap de cinc minuts; el menjar, de tretze. Tot era de qualitat.

Mentre la Victoria jugava amb el filet socarrimat que li havien servit, en Brendan aguantava la gerra, sense beure.

—Bon profit —va fer broma la Victoria.

—Molt graciosa.

—I que romàntic, oi? Caps d’animals dissecats a les parets, olor de greix, forquilles brutes… Aquí és on portes les teves conquistes?

En Brendan la va mirar per advertir-la.

—Ets molt avorrit —va murmurar ella, de mala gana.

La Victoria no comprenia en Brendan. En tot el temps que feia que estaven junts, la confusió no havia deixat d’augmentar.

En realitat, sí que recordava certes coses d’abans de la transformació. Les seves amigues, la feina, el germà, els pares…, el gat. Recordava el gat perfectament. En Brendan li havia assegurat que estava bé, però mai n’hi donava detalls. I ella no sabia per on començar a buscar, perquè no recordava exactament l’adreça de la casa. Havia decidit refiar-se de la seva paraula. Principalment, perquè la connexió que compartien li havia deixat clar que ell estava segur que el gat es trobava bé.

També recordava altres coses. Fragments d’una vida que no semblava la seva. Recordava en Brendan, però d’una manera molt diferent. A la sala d’estar de la casa, assegut en un sofà massa petit per a ell. Recordava que no li agradava el te, encara que això fos una ximpleria. Que era molt inexpressiu. Que la seguia pels carrerons. Que li deia imbècil al pobre Bigotets. El recordava al parc, al cinema, a la casa de l’arbre…

Eren uns sentiments confusos, perquè recordava haver-lo… estimat d’alguna manera. Recordava un sentiment molt sincer, càlid i profund. I, tanmateix, aquell Brendan havia desaparegut. El Brendan que recordava també era distant i fred, sí, però… ella sempre havia sabut que, a la seva manera, l’estimava. I que donaria la vida per ella.

El Brendan d’ara no semblava que sentís el mateix. De vegades, es preguntava si havia fet res per empipar-lo. Si l’ofenia que no el recordés amb claredat. Potser era això, oi?

Una part d’ella hauria volgut tornar a la relació que tenien abans. L’altra, en canvi, es veia incapaç d’estimar en Brendan d’aquesta manera. I, honestament, es preguntava què havia vist en ell per quedar tan imprès en la seva memòria.

—Et noto distreta —va murmurar ell, tot fingint que bevia cervesa.

—Deixa de furgar en el meu cap.

—Doncs deixa d’estar distreta. He trobat un objectiu. El de la barra. Té el cap recolzat sobre el puny.

La Victoria es va girar dissimuladament. Es tractava d’un home d’uns cinquanta anys. Camisa cara i formal, arromangada fins als colzes. L’americana gris penjava del tamboret. I tenia al davant una copa de whisky que probablement havia omplert unes quantes vegades.

—Aquell? —va preguntar ella—. Sembla avorrit.

—Si és avorrit, no és perillós, o sigui que és perfecte.

—De veritat que necessitem més diners? No tinc cap problema a robar els rics, però…

En Brendan va posar la gerra de cervesa damunt la taula. No ho va fer amb tanta força per trencar-la, però sí per fer-la callar. D’acord. Havia deixat clar que no acceptaria una discussió sobre aquest tema.

Doncs quina novetat.

La Victoria va avançar lentament cap a la barra. Pel camí, anava donant una ullada al voltant. La majoria dels clients tenien la mirada clavada en el mòbil o en el televisor del racó, que retransmetia un partit de futbol. No li van parar la més mínima atenció, i això li va agradar. Aquelles activitats no servien únicament per guanyar diners, sinó també perquè ella practiqués el sigil. O això és el que deia en Brendan.

Va recolzar les mans damunt la barra. El més fàcil era fingir que buscava el cambrer, acostar-se dissimuladament a l’home i ficar la mà a l’americana just abans de demanar. Encara que semblés estúpid, això sempre acabava funcionant. De vegades, el més senzill era el més efectiu. Algú l’hi havia ensenyat, però no recordava qui.

En qualsevol cas, aquell era el pla. Almenys fins que l’home es va girar i la va mirar directament als ulls.

I… daixò… merda.

Tot i que encara no havia fet res, la Victoria es va quedar paralitzada durant un instant. Mai abans l’havien enxampat.

—M’estàs fent fora? —va preguntar ell, amb un to abatut.

—Què?

—Ets la cambrera? He de marxar?

La Victoria va parpellejar diverses vegades.

—No, no soc cambrera. Només volia beure alguna cosa.

—Ah…

L’home va començar a repassar el contorn del got amb un dit, distret. Feia molt mala fila, com si acabés de rebre una mala notícia i encara no sabés com digerir-la. La Victoria va observar l’americana penjada. Si s’afanyava, encara podria robar-li la cartera. O no. Ell ja sabia que era allà. Era molt arriscat.

Havia de tornar amb en Brendan.

—Fa gairebé tres hores que soc aquí —va explicar-li ell.

Per primera vegada, ella va distingir el to ebri de la seva veu. No estava segura de quants whiskys s’havia pres, però probablement aquell no era pas el primer. Ni el segon. Ni el tercer.

No va saber què dir-li.

—Potser és hora de deixar de beure i tornar a casa —li va deixar anar ella finalment, plena de sensibilitat.

—Avui m’han acomiadat.

Una vegada més, la Victoria no va saber què dir. Feia molt que no consolava ningú que no fos ella mateixa. A més, no volia sentir empatia per l’objecte del robatori.

Només havia de prendre-li la cartera i…

Au, vinga, a qui volia enganyar? Era incapaç de robar aquell senyor tan tristoi.

—Vint-i-quatre anys —va continuar l’home trist—. Fa vint-i-quatre anys que treballo en aquesta empresa. Lluitant per ella, perdent hores d’estar amb els meus fills… I tot plegat, per què? Perquè arribi el nou cap i decideixi que soc massa gran. Que necessita idees fresques.

Dit això, va fer un glop del vas. La Victoria començava a estar preocupada pel nivell d’alcohol que devia dur a la sang.

—Vint-i-quatre anys d’experiència obren moltes portes —va observar.

L’home va fer una rialleta.

—Els joves penseu que tot té solució, que la vida sempre acaba oferint un pla alternatiu. Quan tinguis la meva edat, veuràs que la vida pot arribar a ser molt cabrona. A què et dediques, tu?

Ella va obrir i tancar la boca diverses vegades. L’home va fer un mig somriure.

—No passa res si no tens feina —va dir ell—. Som al mateix club. Espero que aviat et donin una oportunitat.

Després d’allò, el senyor va indicar amb un gest que li omplissin el got. El cambrer va fer una ganyota de desaprovació, però l’hi va servir igualment.

La Victoria va tornar a la taula amb el cap cot. Estava desconcertada per la decisió que havia pres. Per què havia d’importar-li que aquest home no tingués feina? En Brendan insistia que no s’havia de deixar endur per les emocions. Sempre deia que el pitjor enemic de l’èxit era la llàstima i que havia d’aprendre a controlar-la. Així i tot, la Victoria havia estat incapaç d’esguerrar encara més el dia a aquell pobre home.

Sabia que l’empipament d’en Brendan seria molt més gran del que era habitual, però va anar a seure igualment al seu costat. No tenia cap altre remei.

—Em sap greu —va murmurar, avergonyida—. Ha començat a explicar-me coses i no he pogut…

—Ens segueixen. No et giris.

Les paraules apressades d’en Brenan la van posar en tensió. Evidentment, la primera intenció havia estat girar-se. Encara sort que s’hi havia resistit.

El seu company tenia els ulls clavats en una de les finestres que donaven a l’exterior. Ho va dissimular humitejant-se els llavis amb la cervesa que encara no havia tastat. Quan la va deixar sobre la taula, tenia una expressió més funesta.

—Qui és? —va xiuxiuejar la Victoria.

—No el conec, o sigui que no és un estrany.

—T’adones que aquesta frase grinyola?

La situació era greu, perquè en Brendan va optar per concentrar-se en el subjecte en comptes d’engegar-la a la merda.

—D’acord —va murmurar ell—. Ho farem així: tu surts primer. Si et segueix, que és el més probable, jo l’atacaré per darrere. Si notes el meu senyal, vol dir que em segueix a mi, i hauràs d’atacar-lo tu.

Quan parlava del seu «senyal», es referia al vincle que compartien. Normalment era involuntari, però podien provocar-se petites sensacions mútues. Això es traduïa en una sensació de formigueig a les mans. O, a tot estirar, un calfred. Com a mínim era així quan en Brendan provava d’enviar-li un senyal de perill; ella encara no tenia clar com ho havia de fer per enviar-n’hi un.

No va caldre que la Victoria digués res més. Un cop es va posar dempeus, es va dirigir cap a la sortida. No sabia qui era el subjecte. Tampoc va notar que ningú li estigués parant atenció. Hauria d’esperar i veure si decidien anar darrere d’ella.

No va notar cap senyal d’en Brendan, de manera que va seguir avançant pels carrers d’aquell poble de la costa. Era molt més bonic que les últimes zones on s’havien amagat. I el motel que havien triat, a diferència dels anteriors, tenia els llençols mitjanament nets. La Victoria es preguntava per què necessitaven una habitació si no dormien, però en Brendan sempre li responia que calia que dissimulessin.

No era un poble perillós, sinó més aviat una zona familiar. Malgrat que ja era fosc, els fanals il·luminaven totes les famílies que tornaven a casa després de passar el dia a la platja. També les senyores grans que es ventaven assegudes en cadires plegables. I no hi faltaven els que estaven drets davant del bar, queixant-se de l’àrbitre del partit que tothom mirava.

La Victoria tenia el do de no destacar entre la multitud, de manera que va passar entre la gent com si formés part del seu tranquil ecosistema. Amb les mans a les butxaques i xiulant una cançoneta, va continuar avançant en direcció a la platja. No estava segura de quant de temps hauria de caminar. Potser hauria de deixar de banda el passeig marítim i anar directament a la zona boscosa que hi havia darrere del camí del far. Allà, en Brendan podria atacar sense problemes.

I això és el que va fer. També va provar d’enviar algun senyal al seu company, però no va obtenir cap resposta. Començava a preocupar-se.

Aleshores, un soroll va interrompre la nit tranquil·la. Per un instant, la Victoria va deixar de sentir les rialles de la gent del poble als bars del passeig marítim. Només es va poder concentrar en el so d’uns ocells que sortien volant. Havia estat un moviment massa ràpid per ser natural. Alguna cosa els havia espantat.

Potser va ser per instint, però la Victoria es va apartar just abans que en Brendan, que rodejava amb el braç un home desconegut, caigués just en el lloc on ella havia estat un segon abans. La Victoria va tardar uns instants a comprendre l’escena, el batibull de braços i cames que provaven de defensar-se. En Brendan serrava les dents. L’home tenia la cara blava. L’ofegaria d’un moment a l’altre.

Però en Brendan el va deixar anar just a temps. Es va quedar assegut a terra, com si res, mentre el desconegut es doblegava sobre si mateix i estossegava, desesperat.

—Molt bé —va murmurar la Victoria—. Veig que sí que ens seguien.

Com a resposta, en Brendan va entretancar els ulls.

Va ser el moment que va aprofitar el desconegut per arrencar a córrer. Ho va fer de manera maldestra, amb la mà encara al coll i una expressió de terror. Tots dos se’l van mirar sense moure ni un múscul.

—Et toca a tu —la va informar en Brendan.

—I per què a mi?

—És el teu entrenament. En marxa.

La Victoria va sospirar, exasperada. Tot i així, es va posar a caminar.

Perseguir un humà ferit era com rastrejar un carro de cavalls: una prova per a inútils. I la Victoria no es considerava una inútil, però es va mantenir a una distància adequada. Volia assegurar-se que l’humà se sentia segur, en comptes d’arriscar-se a abraonar-s’hi i espantar-lo.

Es va quedar entre els pins, sempre protegida per la foscor de la nit. Els ulls de transformada estaven adaptats per veure-hi fins i tot amb la mínima il·luminació possible. L’humà no tenia aquest avantatge. Trobar-lo va resultar summament fàcil, no només per això, sinó també pel soroll que feia a cada pas.

S’acostaven perillosament al penya-segat, i la Victoria, per un moment, es va preguntar si l’humà preferiria llançar-s’hi abans de donar-los qualsevol tipus d’informació. No hauria estat el primer cop que un objectiu tenia tanta por de les conseqüències que optava per una cosa així d’extrema.

Si es matava, en Brendan es tornaria insuportable. Uf.

Quan va arribar fins a ell, ja era a tocar del penya-segat, un cingle força alt. Des d’allà es veia el passeig marítim, però era just a sobre del mar. Si algú s’hi llançava, no esquivaria les roques contra les quals topaven les onades. La Victoria va provar de fer-se una idea de l’alçària total, però era molt difícil. Dissimuladament, es va acostar a la darrera línia d’arbres i va començar a enfilar-se a un. Va aconseguir fer-ho sense alertar l’humà, que va tornar a estossegar i es va arraulir al costat del penya-segat. No era tan estúpid per sentir-se segur, però tampoc tenia energia per arrencar a córrer.

Mentre ell es recuperava, ella va continuar ascendint. No es va aturar fins que va arribar a una de les branques més altes i segures que va trobar. Era just a sobre de l’humà, sense que aquest sospités res. La Victoria es va assegurar que les sabatilles estiguessin ben cordades i va avançar una mica més, fins a l’extrem de la branca. No volia arriscar-se que cruixís. Des d’allà, va veure el final del penya-segat.

Efectivament, tenia una alçària considerable, d’uns vint metres. Ella podria sobreviure si esquivava les roques. L’humà, en canvi…, no tenia tantes possibilitats.

El va observar detingudament. Devia tenir més de quaranta anys i anava vestit com si sortís d’un banquet de casament: corbata afluixada, camisa arrugada i pantalons cars. Però ho duia tot tacat de terra i fulles. A l’espatlla hi tenia un tatuatge i duia el cap totalment rapat. Tot i que no el va reconèixer, va sospitar, pel perfil, que es tractava d’un dels amiguets d’en Sawyer. Sobretot quan va veure que li sobresortia una pistola per la cintura dels pantalons.

L’humà es podia moure en qualsevol moment, i ella estava preparada per saltar. El que no esperava era que, de sobte, ell es tragués un mòbil de la butxaca. Oh, no. No podia permetre que contactés amb el seu cap. Aleshores haurien de fugir, i això a en Brendan no li faria cap gràcia. No el volia molestar dues vegades tan seguides.

La Victoria es va preparar per saltar. L’aixafaria, però ho faria amb molt de compte. I llançaria el mòbil pel penya-segat abans que…

Mentre pensava això, una ombra va aparèixer del no-res. Era com si s’hagués materialitzat en l’aire. La Victoria, a punt de saltar, va tornar a aferrar-se a la branca. La figura s’havia llançat damunt de l’home amb una habilitat que semblava sobrenatural i, per si fos poca cosa, li va arrabassar el telèfon per destrossar-lo d’un cop contra el terra. Després, el va llançar pel penya-segat.

Justament el que ella pensava fer.

Estava tan sorpresa que, per un moment, es va quedar immòbil. L’únic que tenia clar era que no es tractava d’en Brendan. El noi tenia els cabells rossos, rapats pels costats. També semblava més prim. I era molt més estratègic que no pas agressiu.

La Victoria no entenia res, però va fer un salt endavant. No es podia permetre que una altra persona li robés la font d’informació.

El noi es va adonar de la seva presència en el moment que ella li queia a sobre. Es va moure a temps, apartant-se’n, i la Victoria va acabar precipitant-se damunt de l’humà. Aquest va fer un renec i es va retorçar, malferit, però no va semblar que això molestés cap dels dos intrusos.

La Victoria no va tenir ocasió de veure el rostre del noi, perquè es va llançar directament cap a les seves cames. No tenia gaire força bruta, de manera que l’única possibilitat era desequilibrar-lo, sobretot si anava armat. Un tret alertaria tota la costa, i no podia saber qui hi havia a la rodalia.

El més sorprenent va ser que el noi va anticipar el moviment; en un únic gest, va aconseguir aferrar-la per la cintura i tirar-la d’esquena a terra. La Victoria va remugar i va etzibar un cop de puny en l’aire. Va connectar amb el seu abdomen, però el noi no es va immutar. Ho va intentar amb una puntada de peu. Ell la va esquivar.

Aleshores se’n va adonar. Aquell noi no era humà. Era com ella.

Allò ja no era tan fàcil ni avorrit. La Victoria es va aguantar la respiració. En Brendan l’havia entrenat, però no tant per enfrontar-se a un altre estrany amb més experiència que ella.

El noi li va estirar la cama amb un gruny. Va aconseguir arrossegar-la uns centímetres, però la Victoria es va tapar el cap amb els braços i va aconseguir ventar-li una altra puntada de peu. Aquesta vegada la va encertar amb més força. Va poder deslliurar-se del contrincant i posar-se dreta. Però això no va durar gaire temps. El noi li va clavar l’espatlla a l’estómac. La Victoria va notar que es quedava sense respiració. Va provar de colpejar-li l’espatlla, el cap…, però no va servir de res. No gaire més tard, la va tornar a empènyer d’esquena a terra. En aquesta ocasió, s’hi va posar al damunt. La Victoria no podia respirar. Va clavar manotades. Fins i tot es va plantejar mossegar-lo. Amb un cop de puny a l’orella, va aconseguir que se separés uns centímetres i la Victoria va aprofitar-ho per arrossegar-se lluny d’ell.

No li va servir de gaire. El noi, fart de la baralla, la va estirar pel turmell i la va tornar a arrossegar cap a ell. La Victoria va aconseguir ventar-li un altre cop dolorós. I aleshores ell la va agafar pel coll de la samarreta. De sobte, la Victoria va notar que les seves cames encara tocaven el penya-segat, però a l’esquena sentia el murmuri de l’abisme. Amb els ulls ben oberts, va aconseguir mirar cap avall. El noi la tenia suspesa sobre el mar, aferrant-la només per la samarreta.

Va saber que la llançaria només per la manera que la tenia agafada. No hi havia cap preocupació per mantenir-la viva. Era una batalla per saber qui es quedava l’humà. I la Victoria, per un moment, va sentir una onada de pànic.

Però no va arribar a deixar-la anar. Ella va tornar a mirar cap amunt. El noi l’observava. Semblava… sorprès.

—Què…? —va començar a dir.

La cicatriu. Els cabells rossos. L’expressió de mala llet. Havia vist aquell noi en algun moment de la seva vida.

—Iver? —va preguntar, vacil·lant.

Ell va parpellejar unes quantes vegades. No va saber què dir.

3

Victoria

El noi la va tornar a deixar a terra, lluny del penya-segat. La Victoria se’l va mirar desconcertada. No se suposava que l’anava a matar?

L’Iver… Recordava l’Iver, més o menys. Eren records confusos de discussions, i també de riures; no estava segura de quin record era el més potent. Ni de si eren amics quan ella… bé, va morir. Potser l’havia traït o alguna cosa així. Per què, si no, en Brendan li hauria amagat que tenien un aliat?

Semblava cansat, això sí que ho va notar de seguida. Duia a l’orella un auricular que ella havia provat de treure-li uns quants cops. Malgrat tot, el noi no el feia servir. I el que més li va cridar l’atenció va ser que encara portava la roba negra típica dels estranys, la mateixa que en Brendan havia deixat de posar-se per dissimular.

—No… no ho entenc… —va murmurar l’Iver davant d’ella.

La va tornar a mirar de dalt a baix, qualsevol diria que sospesant si era real o si s’havia donat un cop al cap.

—Ets viva! —va exclamar tot d’una.

Ho va dir amb més sorpresa que alegria, cosa que va resultar una mica ofensiva.

—Em sento una mica viva, sí.

—I segueixes tenint el mateix humor de merda!

Molt bé, ja començava a recordar algunes coses.

De sobte, l’Iver es va ajupir davant seu i se la va mirar més bé. Somreia, però continuava semblant perplex. Li va tocar el front amb un dit, fascinat. Que potser esperava que s’esfumés com una al·lucinació?

—Ets viva —va repetir amb veu més baixa—. Però… no ho entenc, se suposava que t’havies quedat a casa… Que t’havies…

L’Iver era molt més expressiu del que recordava. O potser eren les classes d’en Brendan, que l’havia ensenyat a identificar i especificar moltes més expressions de les que ja coneixia. La Victoria va notar que el noi repassava cada escena dins del seu cap, tot el que havia passat, per trobar una resposta vàlida.

Ho va aconseguir en pocs segons.

—Estàs transformada —va murmurar, fascinat—. Però… no vas passar la guaita, no ho entenc…

Un cop sec al seu costat va fer que tots dos s’aixequessin de sobte. Acabava d’aparèixer en Brendan, que havia lligat de mans l’humà i el tenia als seus peus.

En reconèixer l’Iver, va semblar una mica irritat.

—Podríeu haver lligat l’humà i deixar-vos de reunions —va etzibar-los—. S’escapava, parell d’inútils.

L’Iver no es va alegrar de veure’l tant com amb la Victoria.

—Has estat amb ella tot aquest temps? —li va preguntar. Semblava enfadat—. L’has estat amagant?

En Brendan va donar una puntada de peu a l’humà perquè deixés d’insultar-los i es va tornar a centrar en la conversa. Estava de braços plegats.

—Ostres, Iver, jo també m’alegro de veure’t.

—Deixa’t estar de ximpleries. L’has estat amagant!

—Ara digue-ho sense plorar.

L’Iver va tancar els ulls un moment. Amb aquesta interacció tan curta, la Victoria ja va tenir claríssim que l’Iver no suportava en Brendan. De fet, va notar una mena d’odi antic que surava entre tots dos.

Quan va obrir els ulls, semblava més mesurat.

—Saps què et farà en Caleb quan se n’assabenti?

En Caleb.

Mmm.

Vaja, vaja.

La Victoria va inclinar el cap com un cadellet que acaba de sentir una paraula màgica. L’única cosa que ella sabia era que havia dit aquell nom moltes vegades. I que el seu cos havia reaccionat per ella; se li va accelerar el cor i, d’alguna manera, va notar que una emoció molt estranya li començava a fluir per les venes.

Gràcies a la connexió, en Brendan també ho va notar.

Va fer cara de fàstic, el molt romàntic.

—Si se n’assabenta —va replicar amb calma—. No ho donem per fet.

L’Iver va serrar les dents.

—«Si se n’assabenta»? Brendan, com se t’acut…?

—Què volies que fes exactament? Deixar-la morir?

—Podries haver-la transformat amb nosaltres!

—Es va oblidar de tot —va replicar el seu company amb calma—. I ja saps com funcionen les transformacions. Saturar-la d’informació nova podria haver fet que perdés els records. Ho vaig fer pel seu bé.

—Sí, perquè ets la persona més desinteressada de la història. Saps què crec, Brendan?

—Em moro de ganes de saber-ho.

—Només volies mantenir-la amb tu prou temps per entrenar-la i fer que matés en Sawyer per tu. És l’única cosa que has buscat des que et vas assabentar que li feia por la seva habilitat.

La Victoria va mirar en Brendan. Sentia una barreja bastant estranya de ràbia, sorpresa i molta molta traïció.

Li feia por a en Sawyer? Ella?

En tenia molts dubtes.

Però el que li va cridar l’atenció no va ser això. Sabia que en Brendan i ella tenien una relació complicada, però d’aquí que la fes servir com a arma… Va provar de connectar-se amb ell. De vegades, comprendre en Brendan no era fàcil, amb vincle o sense.

El que més li va doldre va ser no notar cap mena de penediment.

—De què parleu? —va preguntar, encara una mica aclaparada.

—De…

—Calla —va interrompre en Brendan—. Ho ha de recordar ella. Ja saps les normes.

—En Caleb es mereix sab…

—Vols arriscar-te que ho oblidi tot?

Aquestes paraules van provocar uns instants de silenci. La Victoria se’ls va mirar tots dos. L’Iver estava tens, mentre que en Brendan es mantenia a la defensiva.

—Han passat mesos —va replicar finalment el ros—. M’ha reconegut. Pot tornar.

Per uns segons, en Brendan es va mirar la Victoria com si l’hagués traït. Ella no estava gaire segura de per què; al cap i a la fi, no podia controlar què recordava i què no.

—En Caleb es mereix saber-ho —va insistir l’Iver.

Un cop més, en Brendan es va quedar en silenci. La Victoria observava les reaccions de tots dos. Fins i tot podia sentir un núvol d’incertesa surant damunt d’ells. En Brendan no estava enfadat, sinó més aviat… tens. Què li feia tanta por? Si no havia fet res mal fet, no havia de témer cap conseqüència.

Encara que… sí que havia fet alguna cosa mal feta, oi?

—No està preparada —va repetir en Brendan—. Si hi ha una alteració abans que pugui controlar la seva habilitat, pot…

—No.

La negativa de l’Iver va fer que tots tres, l’humà inclòs, se’l quedessin mirant amb sorpresa.

—No —va repetir, i es va dur la mà a l’orella—. Bex, em sents? Digue’m que en Caleb és amb tu. I digue-li que la Victoria és viva.

Caleb

Va saber on anava fins i tot abans de prendre la decisió definitiva. No hi havia gaire més a fer, no hi havia gaire més a què aspirar. Pel camí es va encendre una altra cigarreta.

Va arribar a l’edifici uns minuts més tard, com gairebé cada nit, i va pujar les escales amb la mirada clavada en un punt qualsevol. El primer cop havia tingut por que en Sawyer hagués enviat algú per vigilar aquella zona. El segon cop es va adonar que tant li feia.

La part positiva de sentir-te buit és que deixes de tenir por de moltes coses. Què pots perdre quan sents que no tens res?

Per exemple, tant li feia que el descobrissin. Tant li feia haver d’enfrontar-se a algú. Tampoc no el preocupava gaire que en Sawyer el trobés. Una part d’ell mateix ho desitjava. Així sortirien d’aquells llimbs on estaven ficats des de la nit de l’incendi.

La senyora Gilbert va obrir la porta un instant després. Va sentir olor de menjar acabat de fer. En Caleb no entenia per què sempre li cuinava plats tan elaborats si ell mai no se’ls menjava.

—Hola, estimat! —va exclamar ella, tan encantada com sempre—. Passa, passa. He fet un pastís de pastanaga. L’has tastat mai?

—No tinc gana, però… gràcies.

—Has de menjar més, eh? No sé com et mantens així de gran menjant el que menges. Segur que a casa només tens ultracongelats d’aquests que no serveixen per a res. Vols que te’l posi en una carmanyola i te l’endús a casa?

En Caleb va fer que sí amb el cap perquè, sincerament, no li venia de gust discutir amb ella, i tampoc no volia que se sentís malament amb el seu regal. Passar tant de temps amb humans li havia ensenyat que no es prenien gaire bé que menystinguessin els seus esforços.

Havia començat a visitar la senyora Gilbert tres nits després que la Vic…

No, no ho podia dir. Després d’aquella nit, la de l’incendi.

Inconscientment, havia pujat les escales de l’edifici per entrar al seu piset. El mateix que ara era buit, ple de pols i de roba escampada per tot arreu d’aquella nit que havien fugit per la finestra. La tovallola de floretes liles seguia al terra del lavabo. La seva preferida.

Feia olor d’espígol. O potser no, i només era la seva ment que li jugava una mala passada.

Aquella nit no va fer més que asseure’s al sofà i contemplar al seu voltant. D’alguna manera, va ser l’única cosa que li va permetre mantenir la ment en blanc durant uns instants; que la voràgine de culpabilitat s’interrompés; que, per un moment, el caos deixés d’arrossegar-lo cap a un corrent del qual no sabia sortir.

La senyora Gilbert va trucar al timbre poc després. Aviat va descobrir que era un costum que tenia des de feia un temps perquè, desesperada per trobar la Victoria, cada nit anava a comprovar si hi era. El propietari del pis la buscava per cobrar el lloguer com més aviat millor i amenaçava de treure les seves coses del pis i ficar-hi un altre inquilí.

La imatge que va tenir aquell home va ser la d’en Caleb, encara amb cendres a les espatlles i sang a la roba, allargant-li tots els bitllets que va poder trobar. Probablement fos més que el preu del lloguer, però li va importar ben poc. Tampoc no li va importar al propietari, que ho va acceptar amb cara d’espant. Va ser la primera vegada que en Caleb es va adonar que no s’havia dutxat ni canviat de roba. Continuava exactament igual que la nit de l’incendi.

La senyora Gilbert es va assabentar que no veuria més la seva veïna aquella mateixa nit. El que més va sorprendre en Caleb va ser la reacció de la dona. En lloc d’entrar en estat de xoc o de caure en una negació absoluta, es va quedar en silenci i va entrellaçar els dits. En Caleb va notar que se li accelerava el cor, però la dona va conservar una calma absoluta i demolidora.

—Com ha estat? —va preguntar al final.

—Un tret. En… en menys d’un minut ja…

No es va atrevir a acabar la frase. A la senyora Gilbert tampoc no li va caldre; va guardar silenci uns segons més i, finalment, el va mirar.

—Per què no et dutxes i et canvies de roba? Tinc coses del meu marit. No aniràs gaire a la moda, però… seran millor que això.

En Caleb mai no va saber per què va acceptar aquella proposta. Recordava haver-se ficat a la petita dutxa de la senyora, haver vist la sang i la brutícia relliscar pel plat. Recordava haver-se eixugat i posat la roba d’aquell home, que li quedava sorprenentment bé. En veure’l, la senyora Gilbert va dir que sort que el seu marit també era corpulent.

Després d’això, es va passar dos dies sencers a casa de… de…

Tenia la sensació que, allà dins, podria arribar a fingir que no havia passat res, que quan sortís tot tornaria a ser com abans. Però l’olor d’espígol es va anar esvaint amb el pas dels dies i, amb ella, la sensació que tot seguia igual. Desapareixeria, com ella. Desapareixeria.

La setmana següent hi va anar només per buscar en Sawyer. Va tenir la immensa sort de no trobar-lo, perquè no sabia de què seria capaç.

I sempre acabava tornant al llit d’aquell piset. Aquell llit que un dia havia fet olor d’espígol, una flaire que també anava desapareixent.

Una d’aquelles nits, la senyora Gilbert va repetir el procés de cuinar alguna cosa elaborada, convidar-lo a sopar i preparar-li una carmanyola que no es menjaria. No intentava donar-li conversa, però sí que li comentava els programes de reformes que feien a la televisió. En Caleb escoltava…, més o menys. Per sort, la dona no exigia resposta.

Va ser en una d’aquelles ocasions quan, en veure el menjar, en Caleb va considerar la possibilitat de dir-li que ell no menjava. Per què? No ho tenia clar. Potser necessitava que una altra humana sabés la veritat… Encara que amb la primera no li hagués anat gaire bé.

Malgrat tot, ja ho estava començant a dir.

—Gràcies pel menjar —va dir vacil·lant—, però jo no…

—Ja ho sé, estimat. Deixa el menjar, si vols. És per sentir-me útil, no perquè te’l mengis. I no cal que m’ho expliquis; ja ho sé.

En Caleb mai no va saber del cert si realment entenia el que insinuava o, senzillament, es pensava que no menjava pel dol. Mai no l’hi va arribar a aclarir.

Després d’aquells intents, se n’anava amb en Kyran i el gat, amb els bessons…, però sempre acabava tornant a aquell edifici. Tot sol.

No recordava haver-se sentit mai tan sol.

Tots aquells anys al soterrani havien estat solitaris, però no d’aquella manera. En aquell temps sabia que li faltava alguna cosa, però mai no havia sabut de què es tractava. Com havia de trobar a faltar una cosa que no havia tingut mai? Ara, però, sí que sabia què havia perdut. Sabia el que era tenir-ho tot i quedar-se sense res. Quedar-se amb les mans buides.

En un dels moments més baixos de la seva vida, es va preguntar per què no s’havia ficat el canó de la pistola a la boca. Potser era per tenir cura del gat i del nen, o potser volia trobar en Sawyer. Sabia que no se sentiria alliberat fins que no ho fes. I el que més por li feia era que, en acabat, se sentís encara més buit.

Tornant a la realitat, va acceptar la carmanyola de la senyora Gilbert. També va acceptar entrar a veure el programa de reformes amb ella.

Victoria

—Idiota —va xiuxiuejar en Brendan, que s’havia quedat paralitzat—. Ets un inconscient de merda. Com se t’acut dir-l’hi així?

—Que m’ha de donar lliçons qui fa mesos que l’amaga?

—Ha estat per una bona causa. Que no ho veus? En Sawyer no l’ha entrenat, no ha passat per una guaita i no tenim ni punyetera idea de quines capacitats té la seva habilitat. Vols que l’exploti fins que rebenti? Vols que perdi tots els records? No sabem amb què cony ens enfrontem!

Per un breu instant, l’Iver va semblar penedit del que havia fet.

La Victoria seguia sense saber com s’havia de sentir.

—Idiota! —va repetir en Brendan, emprenyat.

Era la primera vegada que el sentia alçar la veu i la va agafar una mica de sorpresa.

—Ets un idiota de merda —va insistir en Brendan, cada cop més furiós—. Què farem quan en Sawyer la trobi, eh?

—En Sawyer no sap…

—Au va, sisplau… Sap perfectament on sou! I està esperant el moment perfecte per atacar i matar-nos a tots! Què et penses que l’hi ha impedit? Doncs que no sabia on érem i esperava que vosaltres, que sou uns inútils, li mostréssiu el camí!

—Calma’t —va advertir-lo l’Iver, una mica fart de la lletania d’insults.

—Que em calmi? Sí, quan tinguem una pistola al cap ja em calmaré, collons. Idiota. Ets tan inútil com…

L’única cosa que el va fer callar va ser la pistola de l’Iver. L’havia tret a una velocitat de vertigen i apuntava directament al cap d’en Brendan, que va prémer els llavis.

—L’única arma que t’apunta al front és la meva —va replicar l’Iver en veu baixa— i no em caus gaire bé, o sigui que et recomano que et calmis d’una punyetera vegada.

—Au, dispara’m. La nostra connexió és tan recent que segurament també la mataries a ella. Per què no ho intentes i tornes amb en Caleb per explicar-l’hi?

L’Iver no va abaixar la pistola.

—En Caleb se n’assabentarà així que torni a casa —va afirmar—. T’agradi o no, és el que passarà. I si en Sawyer apareix, molt millor. És el que estem esperant per treure’ns-el de sobre una vegada per totes.

—Sou uns inconscients.

—I tu ets un mentider. Corre molt més perill amb tu que amb en Sawyer. O et penses que no et conec? Què hauries fet amb ella un cop et desfessis d’en Sawyer? L’hauries deixat tirada i sense records. Perquè ets d’aquesta mena d’idiotes. Vine, Victoria.

En sentir el seu nom, va fer un bot. Estava tan aclaparada per la informació que no sabia ni què havia d’analitzar. Va intercanviar una altra mirada amb tots dos. En Brendan l’observava com si la reptés a allunyar-se; en canvi, l’Iver li va repetir que s’acostés.

Molt sàviament, la Victoria va fer un pas enrere.

—No sé què està passant —va dir—, però… crec que ara per ara ens hauríem de centrar en l’humà.

Per fi va semblar que es recordaven de l’existència de l’home i que continuava a terra lligat. Havia provat d’arrossegar-se durant la discussió, però només havia aconseguit desplaçar-se uns quants centímetres. Quan el van esmentar va fer un bot i es va quedar ben quiet. Qualsevol hauria dit que mirava de desaparèixer.

En Brendan i l’Iver van intercanviar una darrera mirada. La Victoria va suposar que havien arribat a un pacte de treva tàcita. Com a mínim mentre es distraguessin amb l’humà.

El primer a reaccionar va ser l’Iver, que va estirar l’home per la samarreta i el va fer seure.

—Per què la seguies? —va preguntar sense embuts.

L’home no va badar boca. Tot i anar cobert de terra i fulles, i tenir una ferida a la cella, semblava reticent a parlar.

—No dirà res —va observar en Brendan.

—Ui, sí que ho farà —va assegurar l’Iver amb un somriure terrorífic—. Per voluntat pròpia o a la força, però parlarà. Treballes per a en Sawyer, oi? T’ha explicat quina és la meva habilitat?

Aquella última pregunta la va fer ajupint-se al seu costat. L’humà no va obrir els llavis, però la Victoria va notar que se li tensaven les espatlles.

—Veig que sí que ho saps —va continuar l’Iver—. Penses parlar o haig de remenar entre les teves pitjors emocions? Perquè tinc poca paciència. Aniré directament al pitjor que puguis oferir-me i així podré matar aquest altre idiota tan aviat com sigui possible.

En Brendan va deixar anar una rialla burleta.

Mentrestant, l’home continuava en silenci. Els observava a tots amb temor. La Victoria es va preguntar com podia ser que tingués més por de la fúria d’en Sawyer que d’un grup d’estranys que anaven en contra seu. Al cap i a la fi, en Sawyer ni tan sols no tenia habilitats. Podia fer-li mal, sí, però la balança del perill clarament s’inclinava cap a ells.

—Per què la seguies? —va repetir l’Iver—. Última oportunitat, col·lega.

Aquest cop l’home va obrir i tancar els llavis. Havia passejat la mirada entre tots els presents, com si busqués alguna mena de pietat que no va trobar.

La Victoria va sentir un petit pessic d’atenció. En mirar en Brendan, va veure que estava utilitzant el seu vincle. Ho va entendre de seguida.

—Iver —va dir ella, encara que aquell nom sonés estrany després de tant de temps sense fer-lo servir—, m’ho deixes provar a mi?

El seu vell amic no es devia esperar que l’hi demanés en un to tan suau i es va quedar immòbil per un instant. Després es va incorporar i se la va quedar mirant, a l’expectativa.

La Victoria havia practicat les seves habilitats uns quants cops, però no prou per usar-les contra algú que s’hi resistís. De vegades, en Brendan li deia que les utilitzés contra les persones a qui robaven. Era fàcil, perquè acostumava a ser gent que estava distreta que, en visualitzar un record, el considerava natural, un flashback. En canvi, algú conscient del perill que corria era un repte del tot nou per a ella, i sabia que si forçava massa l’habilitat podia perdre el control. Les conseqüències de perdre el control seguien sent una incògnita, però… no les volia descobrir.

Amb tota la calma que va poder arreplegar, va ocupar el lloc que l’Iver acabava de deixar buit. Agenollada davant d’aquell humà que probablement l’odiava, es va sentir una mica miserable. Solia sentir-se així, com si aquella no fos ella. Però tampoc no tenia gaire clar qui havia estat abans. El seu cap era un cau de confusió.

Va estirar les mans cap a l’home, que va mirar de recular. En Brendan i l’Iver el van immobilitzar immediatament. L’humà feia cara de pànic absolut. Al cap i a la fi, no sabia quina era l’habilitat de la Victoria.

Així que va aconseguir agafar-li les galtes, va tancar els ulls amb força i va provar de concentrar-se. Notava que tots tres la miraven fixament, i això la intimidava una mica. Malgrat tot, es va mantenir centrada i va intentar traspassar les barreres que separaven la seva consciència de la de l’humà.

Efectivament, amb algú que s’hi resistia era molt pitjor, com pretendre trencar un mur a cops de cap. Cada vegada que intentava travessar una barrera, sentia una fuetada de dolor que li creuava les temples. Sense adonar-se’n, va prémer una mica més els dits, va inclinar més el cap, va tancar els ulls amb més força. Ho va tornar a intentar.

Una altra vegada.

I una altra.

El primer record al qual va aconseguir accedir va ser… curiós. I recent. La Victoria, des de la perspectiva d’aquell home desconegut, va mirar cap avall. Tenia les seves mans, el seu tors i el seu cos. Era ell.

Llavors un nen se li va aferrar a la cama, a la cama de l’home. No devia tenir més de nou anys i li parlava. Tot i això, l’home es resistia tant al record que la Victoria va ser incapaç d’entendre les paraules. Només veia que movia els llavis.

La Victoria no podia buscar records concrets; el que veia era el que tenia en ment la persona. Per què pensava en el nen? I per què aquell record innocent li causava tanta por? El nen… Sí, patia pel nen. Per en Sawyer. En Sawyer li faria mal?

Quan l’home va ser conscient del que li estava mostrant, va provar de pensar en una altra cosa. Estava tan espantat que els seus records saltaven d’un lloc a l’altre sense cap mena de connexió. Va pujar al tricicle que utilitzava de petit, va veure la seva mare, va veure el seu fill un altre cop i una dona que semblava no agradar-li gaire. Va veure on vivien. El nen no deixava d’aparèixer. Fins i tot va aparèixer un record d’aquell mateix matí. Li preguntava per què havia de marxar una altra vegada, si tornaria per sopar. L’home no li havia respost. Ara se’n penedia i es preguntava si aquell seria l’últim record que tindria d’ell.

Desesperat, el desconegut va intentar treure-la d’aquell record, però la Victoria ja estava molt ficada al seu cap. Va intentar indagar més, trobar qualsevol cosa que els conduís al lloc adequat. Concretament, buscava en Sawyer. Al cap de pocs segons, es va preguntar si aquell home sabria com era físicament en Sawyer, si hi hauria parlat mai directament.

<

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos