Introducció

TENERIFE, ILLES CANÀRIES

Dissabte, 19 d’octubre de 2019

No aprenem la lliçó fins que la vida

ens posa a nosaltres mateixos com a exemple.

En Mario conduïa en solitud sota un sol radiant. Els raigs de llum s’escolaven entre els arbres com pilars fantasmals i li colpien la pell pàl·lida. Duia la caputxa de la dessuadora posada, i agafava fort el volant del cotxe de lloguer. Al canell dret encara hi portava la polsera de l’Hospital Universitario de Canarias, on es podia llegir: «M. Ardoz, 23/04/1994». Se la va arrencar amb una estirada.

—On ets, Laura? —va mormolar.

Va girar en un revolt pronunciat cap a la dreta, a la carretera de La Esperanza, i va continuar l’ascens cap al Teide pel costat nord de l’illa. Estava molest amb la seva germana perquè no havia tornat a l’hospital al matí, tal com havien convingut. Ell havia estat tres dies allà per culpa d’una febre ino­portuna, i l’ingrés havia suposat una aturada imprevista en les vacances que feien junts. Havia patit una caiguda en picat de les defenses, que s’havia manifestat com una febre intermitent seguida de calfreds esporàdics. Tenia la sensació que el cos li retrunyia per dins anunciant un terratrèmol.

—Fas més bona cara —li havia dit la Laura en veu baixa el dia abans, als peus del llit—. La pell t’ha passat del blanc a un color d’os. Ja és un avenç —havia dit ella de broma.

—Crec que ja estic bé —va respondre en Mario—. Ara només necessito que em donin l’alta i sortir d’aquí. No suporto aquesta roba. M’he de tapar el cap. No m’agrada que em vegis així —va afegir, alhora que s’hi passava la mà i s’acariciava la pell.

—Jo et veig atractiu —li va contestar la seva germana—. Sense cabells, però atractiu —va aclarir—. A veure, tens un toc marcià, però continues sent guapo. —Va somriure, després va abaixar la veu i se li va atansar—: No has vist com et mirava la infermera?

—Sí. Amb llàstima —va respondre ell, irònic—. Segur que ha pensat: «Aquest noi tan guapo s’està morint».

—No siguis carallot —va protestar ella, mirant d’aixecar-li la moral—. No et moriràs. Això tan sols és una caiguda de les defenses. Li passa a molta gent que fa quimioteràpia.

—No parlo d’això d’ara. Prou que ho saps.

En Mario va abaixar els ulls i va bufar pel nas.

—Doncs de què parles? —va replicar la Laura, sense dissimular que l’enutjava la manera com ell plantejava el tema.

—Vull dir si creus que deu haver sortit tot bé —va preguntar ell de sobte, amb una veu apagada—. L’operació, la químio, ja m’entens… Si s’ha acabat tot i no se m’ha escampat.

—Mira’m, Mario —li va ordenar, però ell s’hi va resistir i va acotar el cap—. Ei! Mira’m! —va insistir ella mentre se li atansava i s’asseia al llit, al seu costat—. Esclar que ha sortit bé. Em sents? El càncer s’ha acabat. S’ha acabat. Tens vint-i-cinc anys. Tens tota la vida per davant. L’índex de supervivència és del vuitanta-cinc per cent. Que potser et penses que estaràs entre aquest quinze per cent que es mor?

—I de ben just el cinquanta per cent als cinc anys —va afegir ell—. Tens una moneda?

—A vegades crec que ets idiota. Un geni, però idiota.

—Bé que li ha de tocar a algú, oi?

—I per què a tu? —va qüestionar ella.

—I per què no a mi? La vida va d’això, no? De jugar una vegada i una altra a la ruleta fins que ho perdem tot. Ens arrisquem cada dia, sense parar, fins que tot s’acaba. Travessem un carrer corrent, viatgem amb avió, agafem el cotxe, masteguem el menjar massa de pressa. Saps quantes persones es moren cada any ennuegades?

La Laura va negar amb el cap i tot seguit va deixar anar un sospir, dolguda.

—A la vida no tot són matemàtiques, Mario. Jo ho tinc clar. Hauries d’haver vingut aquí amb mi, en lloc de quedar-te a Madrid, consumint-te tot sol i sota la llum fluorescent. Podríem haver estudiat junts. Lluny d’una pantalla d’ordinador hi ha molta més vida.

—Però respon-me, què tinc de diferent dels altres que pateixen osteosarcoma que faci que mereixi caure al costat bo de les estadístiques? Per què no m’hauria de tocar a mi?

—Perquè ja n’hem tingut prou, Mario —va sentenciar ella en un to que es notava carregat de massa records difícils.

Ell es va adonar que amb aquelles paraules havia travessat una línia de tristesa, i va callar un instant. Va acariciar la mà a la Laura i, per un segon, es va fixar en la diferència evident que hi havia entre la pell de l’un i l’altra, i en com la distància entre tots dos, malgrat que eren germans, l’havia modelat. La d’ella, més morena i fina, producte de la seva vida i dels estudis a l’illa; la d’ell, pàl·lida i freda, i els darrers mesos, visiblement més fràgil. La de la Laura semblava sorgida del foc; la d’en Mario era com un fragment caigut d’un iceberg que es fonia. L’un i l’altra tenien personalitats oposades derivades dels mateixos pares, però orbitaven com dos cossos celestes inseparables.

Ella va acotar el cap per no mirar-lo, i ell va comprendre que quan verbalitzava la desesperança que sentia, l’únic que feia era empitjorar les coses. Es va fixar en la polsera de fil que la seva germana duia al canell, i que l’havia portat tant de temps que el color vermell fosc havia deixat pas a un rosa apagat. Tot d’un plegat, en Mario va notar a la mà l’impacte lleu d’una cosa càlida, una llàgrima de la Laura.

—«Sempre junts, per sempre». No era això? —va dir en Mario—. La nostra promesa. Quan un dels dos no troba les paraules adients, podem pronunciar-la, i l’altre està obligat a perdonar-lo.

La Laura va esbossar una mitja rialla, sense mirar-lo.

—Ja no som criatures, Mario —va mormolar, alhora que bufava.

—Em sap greu, Laura. Ja sé que ho fas per animar-me, però jo no veig les coses de la mateixa manera que tu.

Ella va assentir i es va empassar saliva, amb una tristesa manifesta. En silenci, en Mario va acariciar la llàgrima que descansava sobre la seva mà. La Laura es va precipitar sobre el seu germà i el va abraçar.

—Sempre junts, per sempre —va respondre ella finalment, amb la veu convertida en un sospir.

Es van quedar uns segons així, callats, units i distants, parlant en l’idioma del dolor, fins que de cop i volta ella va mirar l’hora i es va posar dreta. Per tal de tenir més bon aspecte, es va eixugar la cara i se’n va apartar els cabells, mentre buscava la bossa i el mòbil a l’habitació.

—Ja te’n vas? —li va preguntar ell, contrariat.

—He de fer quatre coses, i vull aprofitar que el meu convidat està ben atès aquí —va respondre, esquiva—. Així podràs tenir una mica d’intimitat amb la infermera —va dir de broma, una mica distant.

—Però encara és aviat —li va retreure en Mario—. Ahir també te’n vas anar a aquesta hora. Són les tres. Et podries quedar un parell d’hores més. Fins i tot et pots menjar el meu berenar, després, o quedar-te a sopar. El dia se’m fa llarguíssim, aquí sol. Jo tinc l’estómac tancat.

—Menjar d’hospital? Em sembla que no, gràcies. Tan sols és una nit més, i tens la tele. Segur que demà et donaran l’alta, i ja podrem continuar el viatge junts per l’illa, d’acord? Encara et queda molt per veure. Seré aquí a primera hora.

La Laura es va penjar la bossa, es va atansar al seu germà i li va fer un petó al front, en un gest que va durar més del que era habitual.

—D’acord. Però si per fi em donen l’alta, demà vull que em portis al teu lloc favorit de l’illa. Condueixo jo, va bé?

—T’ho prometo. Començarem per Los Gigantes. No ho busquis a internet —va dir alhora que movia l’iPhone alçat en l’aire—. Val més que no sàpigues què és. Que t’agafi per sorpresa com a mi, la primera vegada que hi vaig anar. És un lloc… —va rumiar la millor manera de descriure’l sense donar pistes— que t’ensenya massa.

—A mi ja no em queda gaire temps per aprendre —va respondre en Mario amb un mig somriure.

La Laura va deixar anar un esbufec fluix i va assentir. Després se’n va anar cap a la porta i, en arribar-hi, es va girar i es va quedar mirant el seu germà en silenci.

—Tant de bo poguessis veure la vida amb uns altres ulls, Mario. Potser l’illa t’ensenyarà a fer-ho.

—Ensenya-me’n tu, Laura —va respondre ell—. Potser tinc moltes coses per aprendre de tu.

—Ja ho intento, ja —va fer ella a tall de comiat, just abans d’esfumar-se a l’altre costat de la porta.

En Mario va desviar la mirada del seu mòbil, que lliscava d’un costat a l’altre del seient del copilot, i va tornar a comprovar al mapa el lloc de l’última connexió amb la Laura, que es veia en forma d’un punt blau al mig del Parc Nacional del Teide a l’aplicació «Cercar» de l’iPhone. Compartien un compte d’iCloud, com també tota la infantesa, i segons el mòbil, la Laura era allà, però no li agafava les trucades.

—A què jugues, Laura? Què hi fa aquí, el teu mòbil? —va xiuxiuejar alhora que tornava a posar els ulls en la carretera, que lliscava per sota del cotxe com un riu negre que s’havia obert pas entre els arbres sense demanar permís. A ulls d’en Mario, la seva germana estava allà on Jesucrist va perdre l’espardenya, en un tram recte d’una carretera solitària—. Per què no em respons? —es va queixar, amoïnat.

Durant uns minuts es va endinsar en el bosc de pins i avets, i entre la catifa d’acícules marrons que la natura havia teixit a banda i banda de la carretera, fins que al final el paisatge es va obrir i va observar des del vehicle estant com la vegetació profunda del nord de l’illa s’estenia com un mantell verd fins a tocar de l’Atlàntic. Es va fixar en el Teide, el volcà, que s’elevava imponent al lluny, cap on ell es dirigia, i va recordar que la seva germana i ell s’havien promès que pujarien junts al parc nacional com a moment culminant d’aquell viatge.

En Mario es va tocar la cama quan va sentir una lleu molèstia després de passar un sot a la carretera. S’havia recuperat bé de l’operació que li havien fet tres mesos abans, però de tant en tant notava una fiblada a sobre del genoll que li feia serrar les dents. Es va palpar la cicatriu per sobre de la tela dels texans, i va recordar amb imatges ràpides els primers passos amb les crosses, la bossa amb el tractament penjada en un costat, l’instant en què es va trobar el primer floc de cabells a la mà. Ara ja caminava sense crosses, però encara li suposava un cert esforç. La químio, en canvi, última sessió de la qual havia estat feia dues setmanes a Madrid, li havia exhaurit les defenses, alhora que li havia reduït al mínim la gana que pogués tenir, els pèls dels braços i les cames i els cabells del cap: era un preu que calia pagar per destruir allò que el devorava per dins. Havia tingut la sort de conservar les celles i les pestanyes, tot i que ara les tenia més esclarissades, i la pell se li havia convertit en una capa fina que s’escatava fàcilment si se l’acariciava fort.

Va marcar el número de la seva germana un cop més, però després d’uns quants tons, la bústia de veu el va convidar a deixar un missatge.

—Collons! —va cridar neguitós, alhora que llençava el mòbil al seient del copilot.

Se la va imaginar allà, al seu costat, amb el seu perfil enqua­drat a la finestreta del cotxe, amb els peus descalços, posats sobre el tauler del cotxe. I mentrestant, ell conduïa seguint les indicacions de la Laura cap als secrets de l’illa.

Va accelerar el pas del cotxe i, quan va girar en un revolt pronunciat a l’esquerra, es va trobar de morros la Tarta del Teide, una formació rocosa que s’alçava davant seu com un mur vertical de colors. Al perfil es podien veure les diferents colades volcàniques que s’havien superposat l’una sobre l’altra, en tons blancs, negres i rogencs, com un pastís cuit al forn lentament al llarg de mil·lennis. Després de deixar-la enrere i d’avançar per un paisatge desolador a mesura que pujava cap a les terres marcianes de l’illa, va sentir un calfred. Es dirigia al peu del complex astronòmic del Teide, el blanc perfecte del qual ressaltava sobre la muntanya com si fossin uns ous que la humanitat havia post allà. Era el lloc on la Laura acabava el postgrau d’Astrofísica, i des d’allà li havia trucat milers de vegades a mitja nit.

—Hòstia, Laura, això no em fa gens de gràcia —va rondinar en veu alta, amb un neguit creixent al pit.

Aquell matí s’havia despertat a dos quarts de nou per culpa d’una infermera que havia entrat a l’habitació per prendre-li la temperatura. Aleshores va ser quan es va adonar que tenia una trucada perduda de la Laura, de les 7.14. Confós, li va escriure uns quants missatges i li va trucar una desena de vegades, però no en va obtenir cap resposta. Mentre esperava la confirmació que s’havia recuperat i que li donaven l’alta, se l’havia imaginat estirada al llit, a l’estudi de La Laguna, adormida sobre l’ordinador, ni tan sols allà el deixava anar. Era l’única explicació que aconseguia articular dins del seu cap.

Després de rebre l’alta de l’hospital, es va vestir amb roba de carrer —pantalons curts, dessuadora grisa, Converse negres i un rellotge vell del seu pare— i la va esperar assegut a l’entrada de l’hospital amb l’esperança que ella aparegués, tal com li havia promès.

Sense la seva germana al seu costat, i sense poder comunicar-s’hi, se sentia com un simple turista en terres estranyes. Es va esperar uns quants minuts a la porta, i després d’un darrer intent al telèfon debades, va demanar un taxi que el va dur al centre de La Laguna, on vivia la Laura, i on ell havia dormit una sola nit abans de posar-se malalt. No tenia claus, així que va trucar al timbre del portal i va esperar amb impaciència, però no va obtenir cap resposta.

Just en aquell moment es va recordar que tenien un compte compartit a iCloud, de manera que es va afanyar a obrir l’aplicació i va tenir una sorpresa quan va veure al mapa que la Laura era al Teide, convertida en un punt blau immòbil.

—Què em vols dir, Laura? —va preguntar en veu alta mentre pujava un últim tram per la carretera de muntanya escortat per herbes palleres i èquiums roigs, que s’alçaven aquí i allà en l’omnipresent roca volcànica grisa rogenca.

Va passar a prop del telefèric que pujava al Teide i, al cap de poc, sense voler es va fixar en la creu que presidia una petita ermita bastida a tocar del centre de visitants del parc nacional. Ja era a prop, i veient que durant tot el camí el punt blau del mapa no s’havia mogut gens ni mica, dins la seva ment, al fons de tot, s’havien forjat diferents idees que ja havien començat a rosegar-li l’enteresa. Algú li podia haver robat el mòbil i haver-lo llençat allà. O potser ella, el dia abans, després d’anar-se’n de l’hospital, havia pujat fins aquell lloc i l’havia perdut sense adonar-se’n.

Va trencar una última vegada a la dreta i es va endinsar en una carretera recta que li va fer contenir l’alè en sentir-se envoltat d’una lava negra que oferia un paisatge desolat. Ja era a prop, era allà mateix, a mitja altura d’aquell tram solitari. La colada negra del 1798 s’estenia davant seu com un riu petrificat de roques, terra i fragments de l’interior de l’illa, i en Mario es va sorprendre en constatar que discernia perfectament el cràter del qual havia sorgit aquella erupció. De sobte, va distingir un tros enllà diversos cotxes apinyats a la calçada, que tallaven el pas a pocs metres del lloc on el mòbil indicava que devia ser la Laura.

—Però què…? —va dir estranyat en veu alta mentre aturava el vehicle darrere d’un Peugeot blanc amb un adhesiu de lloguer.

En va sortir per veure què era el que bloquejava el pas, i quan va alçar la vista per sobre dels altres cotxes, va sentir un impacte interior al cor quan va identificar tres unitats de la Guàrdia Civil a l’epicentre de l’embús.

—Laura! —va exclamar, preocupat.

Va arrencar a córrer entre els automòbils i els turistes que també havien baixat del cotxe per veure què passava i per què no podien avançar fins que va topar de cara amb la cinta d’un cordó policial que circumdava el perímetre dels tres vehicles de la policia. En un costat, aturat a tocar del voral gairebé inexistent, destacava el cotxe de la seva germana, un Toyota gris, amb la porta oberta però sense rastre d’ella a l’interior.

—Laura! —va cridar amb ràbia quan passava per sota de la cinta en direcció al vehicle.

—Escolti, no pot passar! —li va retreure una guàrdia civil de cabells castanys, que li va barrar el pas.

—És el cotxe de la meva germana! —va cridar ell—. On és? Li ha passat res?

—Quedi’s aquí! —li va cridar la dona, just en el moment que dos agents més se li atansaven i gesticulaven amb les mans per fer-lo aturar.

Això no obstant, en un rampell impossible de contenir, en Mario va arrencar a córrer cap a ella, atribolat, i va intentar esquivar-la. La dona el va subjectar com va poder, però ell li va fer una estirada, alhora que proferia un crit de dolor. La cicatriu de la cama li va llançar una forta fiblada, com si l’avisés que no fes ni un pas més, just a l’instant que un altre agent el va atrapar i també va intentar immobilitzar-lo, mal que sense sortir-se’n del tot.

—La meva germana! —va bramar en Mario mentre es retorçava, i llavors va aconseguir desfer-se de la dona, que va caure a terra amb impotència.

L’altre agent l’estirava per darrere, mentre ell forcejava amb ràbia fins que va poder superar el desnivell entre la carretera i la lava freda, i llavors va ser quan ho va veure: a pocs metres de la carretera, damunt de les roques i en una posició impossible, descansava el cos mig nu de la seva germana, que mirava cap al cel amb una expressió inerta.

—No! —va clamar en Mario arravatat—. Laura!