Era una casa moderna. Un cub immens, tot ell de vidre, que s’alçava enmig d’un jardí impecable, amb piscina i una gran terrassa. La finca estava envoltada de bosc. Aquell indret era un oasi, un petit paradís secret protegit de les mirades i al qual s’arribava per un camí privat. Els que hi vivien eren tan de pel·lícula com la casa: l’Arpad i la Sophie Braun eren la parella ideal i pares feliços de dues criatures meravelloses.

Aquell matí, la Sophie va obrir els ulls a les sis en punt. Ja feia temps que es despertava sistemàticament a aquella hora. Al seu costat, l’Arpad, el marit, dormia com un tronc. Era diumenge, i a la Sophie li venia de gust dormir una estoneta més. Va fer mitja volta al llit, però no hi va haver manera d’agafar el son. Finalment es va llevar sense fer soroll, es va posar una bata i va baixar a la cuina a fer-se un cafè. Li faltava una setmana per tenir-ne quaranta i no havia estat mai tan guapa.

Des del llindar del bosc es veia perfectament l’interior del cub de vidre. Ajupit darrere un tronc, un home vestit amb roba fosca de fer esport que el feia invisible observava la Sophie a la cuina.

La Sophie, amb el cafè a la mà, contemplava els primers arbres del bosc, que marcaven el punt on s’acabava el seu jardí. Era el seu ritual de cada matí. Abraçava amb la vista el seu petit reialme sense sospitar ni per un instant que l’estaven espiant.

A pocs quilòmetres d’allà, al centre de Ginebra, un Peugeot gris amb matrícula francesa avançava per una avinguda deserta. A la llum de l’alba no es distingia la cara del conductor, a l’altra banda del parabrisa. El vehicle va cridar l’atenció d’una patrulla de policia. Uns llums rotatius blaus van il·luminar de cop les façanes dels edificis del voltant. Els policies van procedir a demanar la documentació del Peugeot i del seu conductor. Tot estava en ordre. Un dels agents li va preguntar què hi havia anat a fer, a Ginebra. «A visitar la família», va respondre. Els policies, visiblement satisfets, van marxar. El conductor es va felicitar per haver comprat aquell cotxe de segona mà tan barat i sobretot tan legal. La millor manera de passar desapercebut.

Davant de la finestra, la Sophie continuava contemplant el seu jardí. De vegades hi veia alguna guineu que vagava per l’herba. Una vegada fins i tot hi havia vist un cabirol. Li encantava, aquella casa. L’havia comprat amb el seu marit feia un any. Fins aleshores havien viscut en un pis al centre mateix de Ginebra, al barri de Champel. La idea d’una casa, amb un jardí per als nens, feia temps que la tenien al cap. La pujada dels preus dels immobles va fer que es decidissin a vendre el seu pis amb una bona plusvàlua i comencessin a buscar casa. Després de visitar aquella vil·la d’arquitecte situada a l’exclusiu municipi de Cologny, no van dubtar ni un segon. Es despertarien cada matí en aquell paratge idíl·lic a només quatre quilòmetres del centre de Ginebra, on treballaven tots dos. Unes quantes parades d’autobús, dotze minuts de cotxe o quinze minuts amb bici elèctrica per als més moderns: així de fàcil era passar d’un univers a l’altre.

L’home, amagat entre el sotabosc, ara observava la Sophie amb uns prismàtics militars. Va escrutar el cos esvelt que s’entreveia sota la bata curta i es va aturar dalt de tot de la cuixa, on es distingia el tatuatge d’una pantera.

Uns deu metres més enllà, el gos d’aquell home esperava resignadament, lligat a un arbre. Estirat en un llit d’herba, semblava acostumat a aquella rutina que havia començat feia unes quantes setmanes. El seu amo anava allà cada matí. A l’alba s’hi instal·lava i espiava la Sophie a través dels finestrals. Els Braun dormien amb les persianes apujades i es veia perfectament tot l’interior: així mirava com ella es llevava, baixava a la cuina a fer-se un cafè i se’l prenia davant de la finestra. Era tan irresistible. El tenia obnubilat. Obsessionat.

Quan es va haver acabat el cafè, la Sophie va pujar al pis de dalt i va tornar a entrar al dormitori conjugal. Es va treure la roba i es va ficar despullada al llit, on el seu marit encara dormia.

Des del bosc, l’home la mirava amb enveja. De cop i volta se li va fer present la realitat. Valia més que comencés a passar. Havia de ser a casa abans que es despertessin la Karine i els nens.

Va deslligar el gos i se’n va anar tal com hi havia arribat: corrent. Va agafar el camí, va tornar cap a la carretera i al cap de poc va entrar al nucli urbà de Cologny i va anar fins a una renglera de cases adossades, totes idèntiques. Era una promoció barata per a famílies de classe mitjana molt criticada pels habitants d’aquell municipi tan elegant i tan acostumat als xalets de luxe.

Així que va posar un peu a dins de casa, va sentir que la seva dona el cridava:

—Greg? Ets tu?

Es va trobar la Karine al menjador, llegint un llibre amb una tassa de te a la mà. La canalla encara dormia.

—Ja estàs desperta, amor? —va preguntar estranyat, intentant dissimular.

—He sentit que et llevaves i ja no m’he pogut tornar a adormir.

—Em sap greu, no et volia despertar. He sortit a córrer amb el gos.

En Greg, que només podia pensar en la Sophie, va anar cap al sofà i es va arrambar a la seva dona. Però era evident que la Karine no estava d’humor.

—Para, Greg, que es despertaran els nens. Un dia que puc llegir tranquil·la…

Capcot, en Greg va pujar a dalt a dutxar-se al lavabo de l’habitació de matrimoni. Es va estar una bona estona entomant l’aigua tèbia. Aquelles escapades matinals li podien sortir molt cares si el descobrien. S’hi jugava la feina. Que la Karine el deixés. Ell era el primer que s’avergonyia d’espiar d’aquella manera una dona que estava a casa seva. Però no se’n podia estar. Aquest era el problema.

Aquella fascinació per la Sophie havia començat feia un mes, en una festa a casa dels Braun. Des d’aquell vespre no era el mateix home.

*

Un mes abans

Dissabte, 14 de maig de 2022

En Greg i la Karine hi haurien pogut anar a peu, però feia un dia tan rúfol que s’havien estimat més agafar el cotxe. Des de casa seva era un trajecte de tres minuts encara no. Van enfilar el carrer de la Capite i, en acabat, seguint les indicacions del GPS, van trencar per un caminet privat que es ficava pel bosc i arribava fins a casa dels Braun.

—Sembla mentida —va comentar en Greg quan ho va veure—, vinc a córrer sovint per aquí amb el gos, i ni tan sols sabia que hi hagués una casa, al final del camí.

Era el primer cop que anaven a casa de la Sophie i l’Arpad. El motiu era una festa d’aniversari pels quaranta anys de l’Arpad. A jutjar per la multitud de cotxes que hi havia aparcats al camí, ja hi devia haver molta gent. En Greg va ocupar un dels últims llocs que quedaven a l’esplanada coberta d’herba i van anar cap a l’entrada, que estava oberta. Era un portal tot ell de metall, que desentonava amb la vegetació del voltant.

L’Arpad i en Greg s’havien conegut al club de futbol local, on jugaven els seus fills, d’edats similars. Tots dos formaven part de l’equip de voluntaris que s’encarregava del petit bar del camp, una activitat que els dies de partit permetia fer uns calerons per a la caixa del club. S’havien caigut bé de seguida.

La Karine encara no coneixia els Braun. Estava nerviosa. Solia estar incòmoda quan no coneixia el terreny. Per controlar els nervis es va posar a parlar:

—És un detall, que ens hi hagin convidat.

En Greg va assentir.

—Quanta gent hi haurà? —va preguntar la Karine.

—No ho sé.

—L’Arpad no t’ho ha dit?

—No.

—Però, quants, més o menys: una desena? Una trentena? Estic intrigada.

—Ni idea. No l’he organitzat jo, la festa.

—Però podria ser que l’Arpad t’ho hagués comentat.

—Doncs no.

—De què parleu, quan esteu junts al bar del club?

En Greg va arronsar les espatlles:

—Dels nanos, de la vida, de coses banals… De tot, menys dels detalls de la seva festa d’aniversari.

—En tot cas —va fer la Karine quan va veure que la conversa no anava enlloc—, és un detall que ens hi hagin convidat.

Van continuar caminant en silenci. En aquell moment n’hi havien molts, de silencis, entre ella i el seu marit. La Karine era conscient que el trasllat a Cologny, ara feia un any, no els havia provat gens. Abans vivien de lloguer en un pis al centre de Ginebra, al barri d’Eaux-Vives. Era un carrer amb molt de moviment, amb botigues de proximitat i el llac Léman a un pas. Hi estaven bé, en aquell pis. Era una mica just per a una família de quatre, però estava molt bé de preu. Llavors en Greg va heretar una mica de diners de l’àvia, i va començar a parlar com si fos un petit burgès. Calia invertir, i, si podia ser en totxo, millor, que era més segur que la borsa. A més, el banc te’n finançava el vuitanta per cent, i els interessos no havien estat mai tan baixos. Aleshores va començar a mirar immobiliàries i va trobar aquell projecte a Cologny: unes casetes adossades molt maques que es venien sobre plànol. Les fotos eren idíl·liques. Una casa de propietat, amb una mica de jardí. Viure com al camp, però a pocs minuts de la ciutat. En Greg deia que era impossible equivocar-se: feia dècades que el mercat immobi­liari pujava sense parar. Així doncs, havien fet el pas. Havia anat tot rodat. El banc els havia deixat els diners, havien anat al notari a firmar les escriptures i, ara feia un any, s’havien plantat a Cologny, un poble de categoria. Però ella no s’hi havia acabat de trobar mai bé. Per començar, la casa era més petita del que es pensava: una cosa era veure les habitacions dibuixades als plànols, i l’altra, la realitat. Tot i que era força més gran que el pis on vivien abans, la Karine tenia la sensació que li faltava espai. Amb el temps es va adonar que el que li provocava aquella incomoditat era el nou entorn. I és que, en aquella elegant zona de l’àrea perifèrica de Ginebra, la majoria dels habitants podien presumir amb insolència de diners i èxit social: advocats, banquers, cirurgians, homes de negocis, amos de grans empreses… Només calia mirar els cotxes i les cases per veure que els seus propietaris havien triomfat a la vida. La Karine solia preguntar-se què hi pintaven allà tots dos: ella, que despatxava en una botiga de roba, i en Greg, que era funcionari. I aquella sensació s’havia accentuat encara més quan, parlant amb la gent, havia entès que, situats entre xalets de milionaris, els habitatges per a famílies de classe mitjana on vivien feien lleig. Inclús havia descobert, horroritzada, que els habitants de Cologny en deien «la Berruga», d’aquell grup de cases, i que el ple municipal fins i tot havia celebrat una sessió especial per aprovar una ordenança que prohibia que en el futur es tornessin a construir més promocions com aquella.

Cada dia, després de deixar els nens a l’escola, a pocs minuts a peu de casa, la Karine pujava al bus de la línia A, que connectava el camp de Ginebra amb el centre de la ciutat. Durant el trajecte, quan passava pel seu antic barri d’Eaux-Vives, no podia evitar certa nostàlgia. Baixava a la rotonda de Rive i continuava a peu fins al carrer del Roine, on hi havia la botiga on treballava. Així que es fonia entre la multitud, li desapareixia aquell neguit.

En Greg i la Karine van travessar la porta i van descobrir el que hi havia a l’altra banda. Un pati empedrat donava a un garatge vidrat a dins del qual es veien dos Porsche. Just al darrere hi havia la casa, tota de vidre i amb un disseny modern.

—Caram, tu, no s’estan de res! —va exclamar la Karine amb un xiulet—. A què dius que es dediquen?

—L’Arpad treballa en un banc, i la Sophie és advocada.

Es van plantar davant de la porta i en Greg va trucar-hi. A través dels finestrals veien la festa en ple apogeu. Tot de gent de quaranta i tants anys, vestits amb molt d’estil, ballaven assossegadament al ritme de la música de moda amb una copa de xampany a la mà.

La Karine es va mirar al reflex del vidre: anava elegant, vestida amb classe i bon gust, com sempre, però li semblava que no estava a l’altura d’aquella festa. Passava una mala època. N’havia fet quaranta-dos i tenia la sensació que havia deixat la joventut enrere. El mirall l’hi recordava cada matí.

Llavors es va obrir la porta, van veure davant seu l’extraordinària parella que havia sortit a rebre’ls i va ser com rebre un electroxoc. Eren la Sophie i l’Arpad. Encarnaven tot el que ells havien deixat de ser: enamorats, alegres, riallers i agafats pel braç. Un duo. Aliats.

L’Arpad, esplèndid, elegant i natural alhora, portava uns pantalons italians d’un tall impecable i una camisa d’un blanc enlluernador. Duia els últims botons sense cordar i se li entreveia un tors musculat.

La Sophie portava un vestit negre espectacular, curt fins a la cuixa i sexi a més no poder, que li realçava els pits ferms i li permetia lluir unes cames magnífiques, que les sabates Saint-Laurent de taló allargaven encara més.

Aquell vespre, veure la Sophie i l’Arpad era com quedar colpit per un llamp.

Van rebre la Karine i en Greg amb una alegre abraçada i els petons corresponents i els van portar cap dins per presentar-los als altres convidats. L’Arpad els va servir xampany i la Sophie va agafar la Karine de la mà i la va portar a conèixer les seves amigues. La Karine, alleujada, s’hi va trobar a gust al moment i va buidar la copa d’un trago. La Sophie l’hi va tornar a omplir de seguida i van brindar plegades.

La Karine havia caigut rendida als seus encants des del primer moment. Feia només uns minuts, davant del portal, havia condemnat per endavant la Sophie i l’Arpad pel crim de tenir aquella casa, aquells cotxes i aquella vida. S’havia deixat enganyar per les aparences. S’havia imaginat una gent arrogant, categòrica i vanitosa. I eren tot el contrari. Desprenien una cordia­litat i una amabilitat especials.

Aquell vespre, per primer cop des que vivia a Cologny, la Karine va ser realment feliç. Va ballar, es va divertir i es va sentir guapa. S’hi va trobar a gust, en aquell ambient. Mentre va durar la festa, es va tornar a agradar a ella mateixa.

Però aquella coneixença en realitat era una col·lisió. Un xoc frontal. Un accident l’abast del qual ningú havia sabut veure. Excepte en Greg, per descomptat. Des que havia posat els peus en aquella casa, no podia deixar de mirar la Sophie. Estava electritzat. No era el primer cop que la veia, però no l’havia mirat mai amb aquells ulls. Al camp de futbol o al forn del poble, no havia copsat la bellesa ni l’animalitat que desprenia.

Mentre la Karine es divertia i anava encadenant copes de xampany, en Greg, totalment sobri, es va passar tota la nit es­piant la Sophie. El fascinava tot el que feia: com parlava, com somreia, com ballava, com tocava l’espatlla al seu interlocutor. Cap a la mitjanit, quan va arribar el moment del pastís, va observar com mirava l’Arpad i va desitjar ser ell. Se li va penjar al coll, li va fer un petó molt llarg i el va ajudar a fer els primers talls. Llavors, davant de tothom, li va portar un regal embolicat. L’Arpad va fer cara de sorprès, sobretot quan va descobrir que sota l’embolcall hi havia un estoig Rolex. El va obrir i en va treure un rellotge d’or. Ella l’hi va posar al canell. L’Arpad es va mirar el rellotge, estupefacte. Aleshores va dir-li alguna cosa a cau d’orella i ella el va tornar a besar. Desprenien una complicitat que feia enveja.

Cap a la una de la matinada, en el moment àlgid de la festa, en Greg va perdre de vista la Sophie entre la petita multitud de convidats. De seguida va sortir en expedició de caça i la va trobar a la cuina, on estava posant uns gots al rentavaixella. Va intentar ajudar-la, però amb tan poca traça que n’hi va caure un a terra i es va esmicolar. Es va afanyar a recollir-ne els trossos i, quan ella es va ajupir al seu costat per imitar-lo, se li va arromangar el vestit i se li va veure el tatuatge d’una pantera a la cuixa. En Greg va quedar absolutament captivat. Pitjor encara: acabava d’enamorar-se.

—Ho sento moltíssim —li va dir—. Et volia ajudar i ja veus el resultat…

—Ho has fet amb tota la bona intenció —el va consolar ella amb un somriure.

*

Sota la dutxa, un mes després d’aquella festa d’aniversari, en Greg va recordar les paraules de la Sophie: «Ho has fet amb tota la bona intenció…». Però no era així. No ho havia fet pas amb bones intencions. L’endemà de la festa, mentre passejava pel bosc amb el Sandy, el seu golden retriever, va descobrir que podia arribar a casa dels Braun travessant el bosc. Des d’allà es veia perfectament l’interior del cub de vidre. En Greg no va poder evitar observar la família Braun, asseguda a la sala d’estar. Hi va tornar l’endemà a trenc d’alba, amb l’excusa de sortir a córrer amb el gos. Va veure la Sophie dreta davant del finestral. Des d’aleshores, hi anava cada matí.

Després de dutxar-se, en Greg es va vestir i va baixar a la cuina. Els seus fills ja s’havien llevat i estaven esmorzant croissants. Els va fer un petó, va seure a taula i, com cada matí des de feia un mes, va intentar convence’s que tot aniria bé i que el seu lloc era allà, amb ells.

Però faltaven vint dies exactes perquè la vida li fes un tomb.