Es lloga habitació

Carlota Font Castelló

Fragment

cap-1

1

Arribo tan tard al sopar que només queda una cadira lliure, al pitjor de tots els llocs: ben a prop d’en Bonaventura. Quan em veu se li infla la papada amb un somriure, pica de mans a taula i demana que em portin un gintònic.

—Ja pensava que m’havies abandonat —diu quan m’assec.

Busco la Irene, que és a l’altra punta de la taula, i amb els ulls li dic: Auxili. Ella respon: Bona sort. I també: On eres?, per què has arribat tan tard? Jo faig que no amb el cap, com si tot fos massa per explicar. Si no dic res a ningú, puc fingir que no ha passat.

Ocupem la taula del mig del restaurant, que té un sostre altíssim, ple de llums que cauen de manera irregular, i plats a la carta amb noms tipus «festa cítrica en diferents textures». Han convidat tots els artistes de la galeria a la celebració i som com a mínim vint-i-cinc persones. Quan finalment arriba el gintònic, en Bonaventura ja fa estona que em menja l’orella explicant-me totes les coses que odia de la seva exdona, que és holandesa, convençut que jo l’entendré.

—No ho sabia, quan et vaig contractar, que havies fet l’Erasmus allà. Una altra cosa que tenim en comú, eh?

Intento concentrar-me en el menjar, però n’hi ha tan poc que acabo demanant una segona copa.

—T’explico un secret? La nit que vaig decidir divorciar-me era nit d’inauguració i vaig acabar al llit amb una de les artistes. No et diré qui, això no! Però tampoc hi ha gaires opcions viables, així que ja t’ho pots imaginar.

Per desgràcia, m’ho imagino.

Quan m’aixeco per anar al lavabo, abans de les postres, en Bonaventura em segueix.

—Vols saber un altre secret? —pregunta, i he de fer un esforç per recordar que és el meu cap i que estaria mal vist dir-li que si us plau pari de parlar-me tan a prop de la cara. Està vermell del vi i s’ha desnuat la corbata. Quan obre la cartera i en treu coca no em sorprenc. Una altra cosa que es fa molt a Amsterdam, eh?

El lavabo del restaurant és tot daurat, de les parets a la pica. Em miro al mirall i veig que tinc els ulls vermells. Ja vermells o encara vermells? Sé que no és bona idea, però només són les onze, així que li pregunto si té una clau.

Després arriba el xampany. Tornem a la galeria i algú posa ABBA pels altaveus, com si fóssim en un karaoke. Canto Dancing Queen, i també Gimme! Gimme! Gimme!. Quan arriba Money, Money, Money recordo que no en tinc gens, de money, i vaig a buscar en Bonaventura per fer-nos una altra ratlla.

—Com és que us agraden cançons tan velles com jo? —pregunta, i crec que vol que li digui que no és vell. Tampoc ho és, la veritat. Però sí que em dobla l’edat.

Quan s’acaba el xampany encara queda cava. I després vi. Les persianes no són de metall sòlid i la gent ens mira des del carrer.

—Hola! —crido—. Que voleu ballar?

No sé si ens senten a través del vidre. Es trenca una copa. Les persones que porten un ritme de vida normal comencen a marxar. En Bonaventura vol saber qui continuarà i vindrà a Apolo. Demanem un taxi, i després el cancel·lem i hi anem caminant.

La Irene se m’acosta a preguntar-me si em trobo bé. Li podria explicar que l’Eloi m’ha deixat després de gairebé tres anys junts, però si ho faig se sentirà obligada a posar-me cara de pena i no em ve de gust que s’acabi la nit.

L’àvia m’espera al pati de la residència, asseguda a la cadira de rodes i amb els ulls tancats, prenent el sol. Porta una camisa de flors i un mocador vermell al coll: un conjunt complet per al dia d’aniversari. Quan m’hi acosto veig que també li han posat rímel, li han pentinat els cabells i li han pintat les ungles.

—Estàs guapíssima —dic quan li dono el ram de tulipes grogues, i ella em somriu i m’estreny les cuixes amb les seves mans primes.

Parlem sobre la coincidència que avui és el seu aniversari i també el seu sant, cosa que no passa sovint perquè el Divendres de Dolors està lligat al Divendres Sant i canvia cada any. Quan era petita no entenia exactament com es deia, l’àvia, perquè a casa tothom li diu Lolita, pronunciat «Lulita», i d’aquí a Dolors hi va un tros. Ara entenc el canvi, perquè qui es vol dir Dolors, realment? O més ben dit, qui anomena així la seva filla? Potser l’àvia va ser molt dura de parir.

—Ai, nena, que et sagna el nas.

Com? Em poso la mà a la cara i veig que sí, que em regalima sang del nas. De cop tot el que vaig beure ahir se’m posa a l’estómac, i em marejo encara que estic asseguda. Soc ridícula. En Bonaventura esnifa rutinàriament per esmorzar i tot bé, però jo provo la cocaïna per segon cop a la vida i em raja el nas.

L’àvia em pregunta si em trobo bé, si necessito res, i m’ofereix un mocador blanc de tela que porta sempre a la bossa de mà. Penso a dir-li la veritat: que no estic bé perquè l’Eloi se n’ha anat, que ara visc sola en un pis que no puc pagar i que crec que el meu cap només contracta noies a qui es voldria follar… Però em mira amb els ulls pintats, la meva àvia Lolita que avui fa noranta anys, i al final dic que sí, que tot bé, que no entenc què ha passat.

Després parlem del temps, de pastissos de crema versus pastissos de xocolata, i finalment de l’avi, que es va quedar a les portes de fer els noranta anys amb ella. Quan penso en l’avi em trobo pitjor que avui al matí quan ha sonat el despertador, o ahir a la nit quan vomitava. Em sento pitjor que en el moment exacte que l’Eloi va dir: Abril, crec que ho hem de deixar.

Odio pensar que l’Eloi va venir al funeral de l’avi. No som una família d’aquestes properes en què tots els cosins estiuegen junts i s’expliquen secrets. Nosaltres ens truquem pels aniversaris i ens reunim per Nadal. Al funeral de l’avi tothom li va dir: Ah, tu ets l’Eloi, de l’Abril. Encantat. Que guapo que ets. Que bé coneixe’t, per fi.

Dos mesos després i ja no és meu. No ho saps, dos mesos abans, que tens pensat abandonar una relació de tres anys? L’avi el coneixia. Suposo que hauria estat lleig si no hagués vingut. Potser el que em molesta no és que l’Eloi fos a l’enterrament, sinó que ara ja mai estaré amb algú que hagi conegut l’avi de primera mà. Ell sap com n’era, d’alt, sap que els cabells blancs els portava sempre perfectament pentinats, i l’ha sentit parlar de bicicletes.

—Abril, estàs a la lluna —em diu l’àvia—. Per què no em cantes alguna cançó?

—Àvia, canto fatal. De veritat.

—De petita et portàvem d’excursió i al cotxe cantaves. No paraves de parlar, i també cantaves. Tu sola t’entretenies. Ens ho passàvem bé, oi que sí?

—Cantava? Què cantava?

—Cantaves, no ho sé. Potser cançons que aprenies a l’escola. Ara fa molt que no vaig d’excursió. Ja tinc ganes de sortir d’aquí, saps? Ens cuiden bé. Estic bé. Però ja tinc ganes de tornar a casa.

—Ja.

Sé que el millor que puc fer és parlar immediatament d’alguna altra cosa, el que sigui, però tinc el cervell sec i deshidratat, i el sol no ajuda.

2

L’endemà encara no he dit a ningú que l’Eloi ha marxat de casa. Els dissabtes són els dies més moguts a la galeria i me’ls passo repetint les mateixes converses una vegada i una altra. De quin material estan fetes aquestes escultures? D’on és aquesta artista? Què val aquest quadre?

A mig matí en Pau Palaus, un dels nostres pintors, porta obra nova. Em cau bé, en Pau, perquè encara no es pot creure que el que pinta tingui èxit. Curra tota la setmana com a dissenyador gràfic en una agència publicitària i fa un any va tenir la idea d’enganxar un bolígraf al ratolí de l’ordinador perquè resseguís tots els seus moviments en un foli i el sorprengués amb el resultat. El divendres d’aquella mateixa setmana tenia cinc folis A4 i un títol: «Una setmana d’oficina». A la gent de l’art se’ls van mullar les calces. Que conceptual. Que fresc. Quina crítica més subtil al món laboral del segle vint-i-u.

Per sort també sap dibuixar i produeix peces més comercials que es venen fàcilment i mantenen en Bonaventura content. Avui ha portat dos quadres abstractes en tela de lli fets amb tinta, que vendré explicant-ne la tècnica i els materials, i un dibuix a llapis i bolígraf en paper en què ha desconstruït el retrat d’una noia, que es vendrà sol perquè la gent està obsessionada amb cares i mapes.

Segur que algú se sorprendrà que siguin del mateix artista, i jo diré: Si us hi fixeu, siguin obres figuratives o abstractes, l’artista només treballa els blancs i els negres i no utilitza mai materials tradicionals com són l’oli o l’acrílic. Ell parteix de la matèria i el que es planteja sempre és: què puc fer amb aquest material?, quines possibilitats em dona?

Encara que no tingui gaire sentit, com que només ho dic en veu alta i no poden llegir-ho, els semblarà que sona bé. De tota manera, la gent que acaba comprant és sovint la que menys pregunta. Entren, tenen pasta, els agrada i ho compren.

—Gairebé no vam parlar l’altre dia al sopar —em diu en Pau.

Jo penso que potser em preguntarà per què vaig arribar tard i la meva ment es transforma en una partida de ping-pong:

Si ell diu: Per què vas arribar tard? Jo dic: Perquè tenia classe.

Si ell diu: Què estudies? Jo dic: Faig un màster d’història de l’art.

Si ell diu: I teniu classes tan tard? Jo dic: Normalment no, era un seminari especial.

Si ell diu: De què era el seminari? Jo dic: Una tia molt top que col·labora amb el CCCB ens va venir a fer una xerrada.

Si ell diu: La Blanca Darté? Jo dic: La coneixes?

Si ell diu: Sí, és la meva companya de pis, i que jo sàpiga el seminari el va impartir el dimecres. Jo dic: Doncs sí. T’he mentit per no dir-te que vaig estar plorant durant dues hores després que la meva parella em digués que s’ha avorrit de mi.

Però, per sort, a en Pau li importa molt poc per què vaig arribar tard al sopar i només volia ser educat i preguntar-me com em va tot. Jo he de mentir només una mica.

Al migdia, quan paro per dinar, em truca la mare i m’explica que ha decidit llogar el pis dels avis. Està convençuda que l’àvia ja mai podrà tornar a viure sense l’ajut d’una infermera les vint-i-quatre hores i que és molt millor per a ella quedar-se a la residència. Ja ho ha parlat també amb la seva germana, la meva tieta Ivet, i creuen que seria bo comunicar-ho a l’àvia totes juntes. Jo li deixo molt clar que no tinc cap intenció de col·laborar-hi. Estic d’acord amb elles, l’àvia no pot viure sola, però no vull ser jo qui l’hi digui. Tampoc crec que cap dels tres fills de la tieta Ivet s’hi presentin. De fet, dubto si ni tan sols els ho han demanat.

—Abril, no tot és una estratègia sexista. T’ho he dit a tu perquè ets la meva filla i perquè els teus cosins no viuen a Barcelona.

Quan penjo, m’adono que la mare tampoc m’ha preguntat per l’Eloi. Per què hauria d’haver-ho fet? En el seu cap i en el de tothom, incloent-hi el meu fins fa dos dies, tot ens va bé.

La realitat em fot una bufetada quan arribo al vespre a casa i em trobo mig pis buit, i un pòstit a l’escriptori que diu: «M’he emportat la tele, perquè la vaig pagar sencera, i la meva roba. També m’he emportat la tetera del meu besavi. Per la resta, què et sembla si et venc la meva meitat?».

Al costat del pòstit hi ha deixat la seva còpia de les claus. Tampoc m’esperava res diferent. L’Eloi mai fa un pas enrere després de prendre una decisió. Miro al meu voltant i faig una llista mental de totes les coses que hem comprat per omplir aquest pis: l’escriptori de vidre, el sofà, una calaixera blanca i una de negra (que penso llençar), la rentadora, l’estanteria plena de llibres, el llit, els plats. Fins i tot ha deixat enrere la puta làmpada de lava que va insistir a comprar.

Per sort és un pis minúscul i no tenim menjador, ni terrassa, ni espai per posar-hi armaris. Tot i això el silenci és massa gran, i per no posar-me a plorar m’enfado i obro l’app del meu banc i li faig una transferència. Després decideixo que no em queden prou diners per sopar i me’n vaig al llit directamen

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos