Setze dies
abans de la desaparició

El rellotge del menjador acabava de marcar les nou del vespre.

La Valèria, una nena de set anys d’ulls blaus com el cel, jugava davant les flames de la llar de foc, asseguda a terra, sobre la flonja catifa de llana. Amb els braços recolzats a la tauleta de fusta, apilonava peces de colors una sobre l’altra: era el seu joc preferit.

Les flames que tenia just al davant eren l’única llum que hi havia en aquell enorme menjador. Tota l’estança, gairebé en penombra, ballava al ritme del foc: els canelobres de ferro, les banyes de cérvol penjades a la paret, els dos sofàs de pell, l’escala de cargol que s’enroscava fins al pis de dalt…, tot aportava les pertinents ombres a aquella escena fosca, com si haguessin cobrat vida.

Els pares de la Valèria, en Jan i la Carla, de trenta anys i escaig cada un, eren a la cuina preparant el sopar. La Carla, igual de rossa que la seva filla, amb un pijama de cotó que li resseguia el cos esvelt i en forma, feia pocs minuts que havia agafat un vi negre del celler i havia proposat un brindis al seu marit. En Jan, atractiu, d’ulls grossos i foscos, havia somrigut, i havia deixat de tallar la ceba per agafar la copa.

Mentrestant, al menjador, just darrere la Valèria, una figura es mantenia immòbil. Observant-la. L’home feia estona que restava en un espai ocult que coneixia molt bé, entre l’escala i l’armari de fusta. Un racó perfecte, que el feia invisible a tothom.

Contemplava la nena delerós. Ensalivant. Tan a prop seu, que si allargava una mica la mà gairebé li podia acariciar aquells preciosos cabells daurats. Era tan a prop de la Valèria que, quan volgués, hi seria a sobre d’un salt.

La nena ni tan sols tindria temps de cridar.

Quan ja s’havien begut la segona copa, la Carla va anar cap a la porta de la cuina i la va tancar amb delicadesa perquè la Valèria no els pogués sentir. Llavors es va girar, sentint l’embriaguesa de l’alcohol al mig del front. En veure que el seu marit li estava dedicant el cent per cent de la mirada, va deixar la copa sobre el marbre i, a poc a poc, va començar-se a descordar els primers botons de la samarreta del pijama.

A l’habitació contigua, les peces de colors ja formaven una torre força alta quan, de cop, la Valèria va sentir una cosa rere seu. Confosa, va girar el cap, fent que tots els rínxols li acariciessin l’esquena. Va escrutar la massa de negror que cobria les parets durant uns segons, però no va poder veure res de res.

A la cuina, els pares havien començat a omplir-se els llavis de petons, apassionadament. Abraçats. Sentint l’excitació corrent pel seu organisme i domant els seus impulsos. La Carla va treure la samarreta a en Jan i va acariciar-li el cos dur i fort amb les puntes dels dits. En Jan li va fer el mateix i, un cop despullats, tots dos van mirar-se breument, amb ulls juganers, amb somriures encesos, sabedors de la malifeta que perpetraven. Llavors la Carla va girar-se d’esquena a ell i va inclinar el cos nu contra la porta.

Resguardat entre aquell mar d’ombres que creava el foc, el desconegut alçava el cap i, cloent els ulls, inhalava amb força. Cada glopada d’aire que arribava amb l’olor infantil de la Valèria el feia embogir. Els rínxols, les manetes, la pell tendra i blanca…, tota ella era l’encarnació suprema de la innocència. I de la fragilitat.

Aleshores el desconegut va obrir els ulls i va fer un pas endavant. No podia esperar més. Havia de passar a l’acció.

A la cuina, la Carla i en Jan havien començat a fer l’amor intentant no fer soroll, sentint-se com dos adolescents. Reien, apreciant l’adrenalina que els corria per les venes.

De tant en tant s’havien de posar una mà a la boca per evitar que se’ls escapés cap gemec que pogués sentir la seva filla. Tot i així, se’n va sentir un, de crit. Un xiscle. Un xiscle esgarrifós que venia del menjador.

A l’instant, la parella va separar-se, confosa, preguntant-se què acabava de passar. Van agafar la roba que tenien escampada per la cuina i van vestir-se tan ràpid com van poder. Van posar-se els pantalons i les samarretes matusserament, sentint que cada segon que passava era or, que el temps se’ls escolava entre els dits per sempre més.

Quan per fi van estar presentables, amb el cor rugint-los dins del pit, van córrer a obrir la porta.

Al menjador, asseguda al sofà, la Valèria estava pàl·lida, immòbil, mirant un punt molt determinat de la sala.

—Valèria! —va exclamar la seva mare anant corrents a abraçar-la—. Estàs bé? —li va dir mentre li acariciava els rínxols i li feia un petó.

Però la seva filla estava consternada, incapaç de parlar. A poc a poc, va aixecar una mà tremolosa i va assenyalar la finestra que hi havia al costat de la llar de foc. En Jan hi va dirigir la mirada.

—Valèria —va dir el seu pare, recuperant l’alè—. Digues, què ha passat?

La nena va balbucejar.

—Un… cop…

I va abraçar la mare, refugiant-se en els seus braços, sense poder treure més forces de dins seu.

En Jan va anar a examinar la finestra i va descobrir que el vidre estava trencat.

La Carla va seguir acariciant els cabells a la seva filla amb tendresa, mentre amb una mirada li preguntava a en Jan qui dels dos prenia les regnes de la situació. Però en Jan seguia observant el vidre, de manera que va ser ella qui va acabar sortint amb tota la cavalleria:

—Va, no ens preocupem, Valèria —va fer la mare, traient-hi ferro—. Hem tingut un ensurt, però ja ha passat. —I en un to més animat va afegir—: Vinga, senyoreta, ja podem anar-nos a rentar les mans, que el sopar ja gairebé està a punt.

Va mentir, perquè entre copa i copa no havien ni començat a tallar les patates.

Quan la Valèria va haver marxat al lavabo, la Carla va anar al costat del seu marit.

—Què ha sigut això?

—Res, que ens han trencat el vidre. Algun imbècil que passava pel carrer ens deu haver llançat una pedra.

Però aleshores ella va adonar-se d’una cosa.

—Mira —va dir, i va assenyalar a fora, a través de la finestra—. Allò és nostre!

En Jan va mirar a l’exterior i va veure com al carrer, al mig d’uns quants trossos de vidre, hi havia un marc de fotos de fusta que ell mateix havia col·locat al centre de la taula. Tot plegat només evidenciava una cosa: la finestra havia estat trencada des de dins.

—L’ha trencat la Valèria? —va murmurar la Carla, preocupada—. Per què?

I, intuïtivament, tots dos van desviar els ulls cap al lavabo, on se sentia l’aixeta que la seva filla acabava d’obrir.

—Per què ho ha fet? —va repetir ella, ara ja amb un punt d’indignació. No s’imaginava la seva filla fent una cosa així.

—Mare meva —va saltar en Jan—. I si… I si ens ha sentit quan ho fèiem?

—No, no pot ser —va respondre la Carla de seguida, començant-se a posar vermella—. No pot ser!

Era estrany que a través d’aquelles robustes parets de pedra se sentís el que passava a la cuina, van pensar tots dos, però aquella teoria tenia la seva lògica. Al cap i a la fi, només hi havia una porta que separés les dues habitacions.

—Potser… primer ha trencat el vidre, i en veure que no paràvem… s’ha posat a xisclar —va suggerir en Jan.

La Carla va posar-se a fer memòria. Minuts enrere estava tan abstreta fent l’amor que no havia sentit res més que el xiscle. Aquella explicació era cada cop més plausible.

La parella va estar uns segons en silenci, ensorrats, maleint-se els ossos per no haver vigilat més, i de mica en mica es van anar fent la idea que la seva filla els acabava de sentir mentre tenien relacions sexuals.

—Mare meva, Jan. Quina vergonya —va dir finalment la Carla sense saber com posar-se—. Deu haver sigut terrible, pobra Valèria… —Va anar fins al sofà i s’hi va deixar caure—. Una vegada jo també vaig sentir els meus pares i va ser… Jan, mare meva, quina vergonya…

En Jan va intentar calmar-la.

—A veure, potser no és tan greu. Potser no sabia què fèiem, només té set anys. Deu haver sentit uns sorolls estranys, es deu haver posat nerviosa i ha actuat sense pensar. Jo què sé, potser s’ha pensat que ens estàvem barallant!

—No diguis bestieses —va tallar-lo la Carla—. Amb set anys ja pot saber alguna cosa, Jan. Cada vegada ho aprenen més ràpid, tot això.

—Amb set anys? —va recalcar en Jan.

—Hi hem de parlar —va sentenciar la Carla, posant fi a la discussió—. I amb molt de tacte. Jo vaig rebre una educació sexual de merda i em vaig passar l’adolescència plena d’inseguretats. No vull que això mateix li passi a ella.

El seu home va agafar aire i va fer un llarg sospir.

—I haurem de vigilar més a partir d’ara —va afegir, resignat.

—Sí —va fer ella, satisfeta perquè s’hagués posat al seu bàndol.

Van fer-se un petó breu i van separar-se. Mentre en Jan tornava a la cuina a acabar de fer el sopar, la Carla va sortir a fora a recuperar el marc de fotos.

Pel camí, la Carla va pensar que, ben mirat, fins i tot li feia il·lusió poder parlar amb la seva filla d’una cosa tan important com el sexe. Ja feia anys que s’havia promès a ella mateixa que seria una mare oberta i amb qui es podria parlar de tot.

L’endemà, més reposats, abordaria el tema. Potser podrien fer una excursió fins a Sant Andreu i treure’l a mig camí; així tot plegat seria menys invasiu.

La Carla va sortir de casa.

Estava tan capficada que no es va adonar d’un petit detall que ho hauria canviat tot: la porta de l’entrada no estava ben tancada. Aquest havia estat l’únic error que havia comès el desconegut feia tot just uns minuts.

Escudat en les tenebres del menjador, l’home havia vist que la seva via d’escapatòria estava obstruïda: la Valèria estava encarada cap a la porta, de manera que, si intentava marxar, el veuria.

Per això havia hagut de pensar en un pla alternatiu, en un element de distracció. Havia vist que a sobre de la taula hi havia un marc de fotos força gruixut i pesant; havia fet una passa endavant per agafar-lo, deixant que el seu braç s’untés de llum breument, i després l’havia llançat contra la finestra com si fos un frisbee, amb totes les seves forces.

El vidre havia esclatat en mil bocins i la Valèria, de l’ensurt, s’havia posat a xisclar, tapant el so de la trencadissa. Llavors, el desconegut havia aprofitat que la nena mirava cap a la finestra, la direcció contrària a la porta, per sortir corrents i escapar-se, perdent-se en la nit que recobria el poble.

La Carla va anar cap al marc de fotos.

Va haver de plegar els braços i abaixar el cap per no tenir fred. Tot i ser maig, a Arcavell sempre hi feia fresca quan arribava el vespre. Va ajupir-se i va agafar el marc de terra, mirant de no tallar-se amb els vidres que hi havia al voltant. Llavors va observar la foto que contenia i una estranya sensació de nostàlgia va envair-la. Li va fer mal que la Valèria l’hagués llançat sense cap mena de respecte. Al cap i a la fi, aquell era el seu últim record de Barcelona.

Un any enrere

Barcelona

—Va! Fem-nos una foto! —va proposar la Carla un cop van haver tret l’últim moble del pis.

Tots tres van fer un somriure apagat, mirant la càmera. Estaven baldats. Tota la família. La mudança els havia passat per sobre com un tren de mercaderies. S’havien estat hores i hores embalant electrodomèstics i posant-los a punt perquè un parell d’homes quadrats els baixessin pel muntacàrregues instal·lat a la façana de l’edifici.

Després de fer-se la fotografia amb el pis de fons, van pujar al cotxe i van començar a creuar els carrers de Gràcia, enganxats darrere del camió de mudances i imaginant-se totes les seves pertinences trontollant-hi a dins.

—Segur que no t’adormiràs? —va preguntar la Carla, des del seient del copilot, a un Jan que pesava figues.

—No et preocupis —va fer ell, agafant el volant amb totes dues mans—. M’he pres dos cafès.

La Carla es va girar enrere i va esbossar un somriure amorós.

—Tot bé per aquí? —va demanar-li a la seva filla, i la Valèria va assentir.

Seguidament, la mare s’hi va posar bé i es va dedicar a mirar els carrers que travessaven empassant-se la tristesa. Deien adeu al barri de Gràcia. El barri on havien nascut, el barri que els havia vist créixer i que ara, amb molt dolor, els expulsava. Els havien apujat el preu del lloguer a mil nou-cents euros d’un mes per l’altre i no havien tingut altre remei que marxar. I no eren els únics, va pensar la Carla, molts dels seus amics havien hagut de fer el mateix. Els turistes s’ho estaven carregant tot. Per culpa seva aquell barri s’havia començat a transformar a passes de gegant: la merceria, la pastisseria, l’escoleta…, els establiments de tota la vida havien desaparegut, tot sucumbia al poder adquisitiu i a les necessitats dels guiris.

La Carla va reclinar-se i va forçar-se a pensar que feien el correcte. Havia arribat l’hora de canviar d’aires. Al cap i a la fi, era el seu gran somni, viure a la muntanya, al mig d’un poblet preciós, Arcavell, lluny del bullici de la ciutat i de la gentrificació salvatge. Viure en una casa de dues plantes, amb jardí, llar de foc i terrassa, per un preu que a Barcelona hauria estat d’escàndol. Una casa que fins i tot tenia nom propi: l’Era Vella. La Carla el trobava un nom bonic i romàntic, el lloc idoni per començar-hi a fer el niu.

—Vinga, cap a Arcavell —va victorejar en Jan al seu costat, com si estigués pensant el mateix que ella.

Es van fer una mirada plena d’il·lusió i van agafar-se de la mà.

Últimament estaven més enamorats que mai, el projecte del trasllat els havia omplert d’unes ganes de viure que no havien sentit ni quan festejaven. Primer havia estat la sort de trobar aquella ganga de casa, després anar-la a veure sovint i, finalment, haver-hi començat a projectar de mica en mica com seria la seva nova vida: escollir quina seria l’habitació de la Valèria, la distribució de la sala d’estar, els dos estudis…, tot el procés havia fascinat la parella.

—Mira —va fer després en Jan, mentre programava el GPS en un semàfor—. Arribarem d’aquí a dues hores i trenta minuts.

—Genial! —va fer ella, i al cap d’uns segons va apujar el volum de la ràdio per cantar la cançó que sonava.

En Jan s’hi va afegir de seguida, ballant, començant a moure les espatlles. Immediatament van sentir una riallada des del seient del darrere. Era un riure apagat. La seva filla no tardaria gaire a adormir-se.

Al cap de dues hores i trenta minuts, la família Costa desembarcava a Arcavell, a punt per iniciar el capítol més important de les seves vides.