Les veus del foc

Tània Soler

Fragment

cap-2

1

«Què hi fas, tanta estona al lavabo?!», brama l’àvia, amb veu aspra i imperativa. Les seves paraules s’han escapat del reialme del silenci per continuar-me reprovant. Jo l’escolto des de l’altre costat de la porta. Sola al meu pis, m’hi he tancat perquè no em vegi ningú. Ni l’àvia. Si l’àvia em veiés així, amb el dit índex buscant la campaneta amb afany i aferrada a la tassa del vàter com un mol·lusc a una roca, sé que s’emprenyaria. «Meuca —diria—, que ets una meuca». I jo aquí, nua com un llimac i buidant de vida el meu cos a cada glopada. Fins al límit de les meves forces. Sento com de nou el bol alimentari amb regust àcid em frega la gola i agafa embranzida, s’impulsa més amunt i m’arriba al paladar, i finalment es desboca i surt fora. «Un altre cop gomitant?! Et quedaràs prima com un secall! Als hòmens no els agraden, les dones seques!». I jo li dic que «ai, àvia, si a mi no m’importa agradar als homes». Però sí que m’importa agradar-los. També a les dones. Vull saber la imatge que es projecten de mi a través dels seus esguards penetrants. Excavar sota la seva mirada com un os formiguer i destriar quin estereotip o prejudici fabriquen a partir de la roba victoriana, el cuir negre i les creus repartides pel cos. Saber si pensen, o si descobreixen, que no soc prou alguna cosa. El «no soc prou» que sempre rosega. No soc prou guapa, no soc prou llesta, no soc prou especial. I el pitjor: no soc prou prima. Que per molt que l’àvia digui que als homes els agraden les noies amb corbes, jo em miro constantment les cuixes amb por que arribi el moment que s’ajuntin massa. Que delatin els afartaments. Que em facin passar encara més vergonya. Vull arrancar els grams que em sobresurten com si fossin males herbes. M’imagino sostenint-me a base d’ossos i articulacions com una escultura de Giacometti. Com la Coral. «Estàs carregada de cuentos!», renega l’àvia mentre se’n va pel passadís brandant el cap. I em deixa sola i ajaguda davant la tassa i carregant la seva veu a l’esquena com una culpa atàvica que ni tan sols el vòmit podrà expiar. I faig una glopada que brolla com pus d’una ferida. I sento una culpa feta de saba bruta i gastada que em va recorrent per dins. Se m’escampa lentament i silenciosa per les venes i me les contamina a mesura que avança, i inevitablement s’integra a la circulació i, finalment, als òrgans. Els vull extirpar. Glopada. Aquesta, generosa. Em vull desfer d’un cos amb el qual m’afarto, encara que sigui el mateix cos amb què estimo l’Andreu i enyoro l’àvia. Viure per fi amb la lleugeresa d’un espectre i que ningú més em pugui mirar, ni tan sols l’Andreu. Asserenar el cos de manera definitiva. Premo el botó rodó de la cisterna i l’aigua neteja el que fins fa poc reposava al meu estómac. Em sento bruta.

Ja dempeus, el mirall em retorna la imatge d’un rostre balmat i amb la pell pàl·lida, gairebé descolorida, com si l’haguessin deixat en remull una bona estona, només trencada per rajolins negres que regalimen de les pestanyes. L’aurèola negra que acostuma a encerclar els ulls a base de rímel i perfilador es barreja amb l’aigua quan m’esbandeixo la cara per alliberar-me dels fils groguencs i llefiscosos que em pengen dels llavis i que van caient damunt la pica. La imatge és grotesca. Agafo del ganxo de la paret la tovallola blanca amb brodat finíssim que em va regalar la mare i la taco de restes de brutícia. «Que es foti», penso, i m’hi refrego la cara una mica més.

Em miro als ulls. Són d’un blau marí tan esponerós que fins i tot sap greu malbaratar-los en un rostre de paper d’estrassa. Els cabells panotxa cauen llisos i esmorteïts a banda i banda de la cara. M’acaricio el ventre pla i vellutat, vaig cap a la cintura i m’aturo a les lumbars mirant d’engrapar els sacsons que s’hi amaguen i que voldria eliminar.

Glopejo aigua i em rento les dents per esborrar qualsevol vestigi del buidatge. Obro l’aixeta de la dutxa i poso les mans i els braços sota el raig. Noto la força de l’aigua calenta contra la pell i n’augmento encara més la potència. M’agrada que estigui així, quasi bullint. M’ungeixo les mans amb el gel de dutxa purificador d’àloe vera i, minuciosament, em vaig fregant el coll amb un massatge. M’empasso saliva compassadament amb el massatge per ajudar a fer-me desaparèixer qualsevol rastre de vòmit de la gola. Em frego l’epidermis amb força per arrancar de la pell tots els possibles gèrmens. Poso de nou les mans sota el doll d’aigua i tot seguit la resta del cos, i espero uns segons fins que tota l’escuma se’m desenganxa de la pell. I encara em sento una mica bruta.

Em poso el pijama i m’entaforo dins la vànova opressiva com la tapa d’un taüt. Agafo l’últim llibre de la Sally Rooney i intento que m’agradi. La vull continuar llegint malgrat que em claudiquin els ulls en cada pàgina. La vull continuar llegint perquè sé que quan vagi a dormir tornarà l’àvia. Tornarà ella amb les paraules destral de l’última trobada, amb aquelles frases tan terminals com embrionàries. Unes frases que des que les va dir, se m’han instal·lat en la ment i s’estenen i em fan mal com si fossin un fong. Tornarà tota ella, amb la seva mirada amonestadora, les celles arrugades i les mans als malucs amb els braços fent nansa. I, dreçada davant meu, dirà: «Meuca, més que meuca», amb un xiu-xiu oníric. I, malgrat tot, la trobaré a faltar.

2

«Envellir». Una paraula que sona a renúncia i a pèrdua. També a bellesa. És anar encaixant, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, una nova carència, una nova batalla perduda, i anar-s’hi acostumant amb la millor dignitat possible. Envellir és una dansa sovint indesxifrable, una amalgama intricada de pèrdues que s’entrellacen; algunes apareixen de cop, d’altres més lentament. Totes sense aturador. Normalment es comença perdent l’agilitat: córrer, pujar escales, ajupir-se, caminar… Després sol venir la pèrdua de la memòria, els records, els codis de conducta, els rituals antics, la noció del temps, l’equilibri, la vista, l’oïda, l’oremus… Nit i dia. Un cop engega la maquinària del declivi és com una pedra esllavissant-se per la tartera.

Miro l’àvia i li veig els braços primets primets, i penso que a mi també se’m notaran tots els ossos i els tendons quan algú m’abraci. Si és que algú m’abraça. On aniran a parar, totes les abraçades, quan perdi la turgència de la carn i minvi la musculatura? Quan no tingui esma ni per estendre els braços blancs com el marbre, desnerits i amb les venes marcades com tentacles, perquè una altra pell entri en contacte amb la meva? Potser ja no en tindré ganes, de fer abraçades, ni tampoc que me’n facin. Potser el record de la calidesa del contacte humà es mantindrà enfonsat en algun racó de la consciència tancat amb pany i forrellat. I quan s’aproximi una pell estimada, el desig no tindrà cabuda en un cos menut i fràgil, i tindré unes emocions tan magres com les meves extremitats. Segurament no ho patiré perquè serà el mateix cos el que em demanarà aquesta distància, es tornarà esquerp i aspre i quedarà embalbit com una peça de roba mal estesa. El que sí que no suportaré és que aguditzin la veu i acotxin el cap per dirigir-se a mi, o encara pitjor, que usin diminutius. Que em facin sentir com una vella acriaturada.

Trobo que envellir és una merda. Una merda que a sobre no té cap glamur i que reclama un munt d’hores per anar-te’n fent a la idea.

En el cas de l’àvia va ser progressiu. Molt subtil a l’inici. Algun cop, quan la mare i jo l’anàvem a visitar al pis, vèiem com es quedava quieta enmig del passadís, com si de sobte hagués perdut la pràctica d’avançar una passa rere l’altra. Altres vegades, quan parlava, semblava que ensopegués amb un objecte ocult al seu paladar i no trobava la paraula. Llavors intentava vorejar l’obstacle i li sortia una altra paraula, errònia. Despertava la mateixa expectació que un nadó pronunciant els seus primers mots. Malgrat tot, durant força temps es va mantenir autònoma: des de la mort de l’avi vivia sola i es feia les seves coses. Mirava la tele, quedava amb les amigues a la plaça, llegia revistes i sempre demanava per mi, tot i que em preguntava diverses vegades les mateixes coses.

Més endavant, la cosa va començar a prendre mala vereda. Un dia ens va trucar la seva metgessa de família perquè faltava a les cites a l’ambulatori i a les últimes anàlisis tenia el sucre pels núvols. Que si no es controlaven les xifres en l’anàlisi següent, hauria de començar amb insulina. L’àvia no ens havia dit ni que era diabètica. O potser és que ni ella ho sabia. Aviat també va començar la mala maror i la discòrdia constant. «Ai, no m’atabalis, nena, que ja em controlo jo els meus assuntos!», replicava cada cop que gosàvem insinuar —conscients del rebuf que vindria— que potser fora bo que l’acompanyéssim a buscar la medicació. Cada cop es veia menys amb les amigues perquè havia de caminar dues travesses en pujada fins a arribar al bar i tant les cames com els pulmons estaven plegant veles. Va començar a perdre el fil dels safarejos del Sálvame i, fins i tot jo, quan me n’explicava algun —com sempre feia abans, convençuda que esperava amb candeletes la primícia de la meva mamarazzi particular—, detectava que es feia un garbuix mental i enllaçava el Caracollons que no era amb la Cervell de Silicona equivocada. Allò sí que va ser greu. Més que quan el Pep, el seu veí del tercer segona, un dia que ens va trobar sortint del pis de l’àvia, ens va advertir que la setmana anterior s’havia deixat els fogons encesos i que, si no hagués estat per ell, avui estaríem lamentant una desgràcia. Mentre ens explicava el succés alhora que s’anava col·locant la medalla de salvador, em vaig imaginar l’àvia escarxofada al sofà, amb les ulleres de prop que li havien lliscat fins a la punta del nas, l’Hola oberta damunt la falda i emetent uns roncs lents i llandosos. El timbre sonant per tota la casa, obstinat. «Ja vinc! Que ja viiiiiinc, cony!», segur que va grunyir, mentre un fum negre i espès s’esfilagarsava per la finestra i l’olor de recremat li entrava pels narius. A la cuina encara tenia l’olla amb els voltants tots ensutjats i una massa socarrimada que ningú sabria dir què havia estat abans. Evidentment mai va reconèixer que s’havia quedat adormida. «Un descuit el pot tenir tothom», va dir, en un intent d’estovar la gravetat del fet.

«No penso anar a cap coi de residència, nena. Això tingue-ho clar», repetia i repetia. L’àvia detestava les residències perquè deia que feien pudor de gent tancada, i a ella li agradava l’olor de casa seva perquè encara feia olor dels puros de l’avi Miquel, que havia mort de càncer feia deu anys. A casa seva no se sentia sola del tot. He arribat a pensar que no ventilava prou el pis per por que el que quedava de l’avi s’esfumés. Guardava una capsa de Farias a la cuina. Era com un petit taüt. I de tant en tant l’ensumava, com si fos un bàlsam.

«Vull fer-me les coses jo. I quan Déu Nostro Senyor decideixi que és la meva hora, vull morir-me a casa meva, sí, oi tant. I sense drames, eh, que ja hi han prou drames al món per preocupar-se de la mort d’un coi de iaia més». Però sobretot, l’últim que volia, i això no ho deia però totes ho sabíem, era haver-se de sotmetre a la voluntat de la seva filla, o sigui, de la meva mare. En això la puc entendre.

La fractura de maluc va ser, però, i dissortadament per a l’àvia, el que va fer que la idea germinal de dur-la a una residència donés fruit. I mira que l’havia advertit, la seva doctora: «Per casa, amb sabates ben tancades per darrere, senyora Elisenda, que si no pot caure i ja l’hem fumut». Com qui sent ploure. Ella va continuar amb les espardenyes pengim-penjam. I quan vam trucar a l’ambulància es negava a anar a l’hospital així. «On voleu que vagi, beneites, amb aquestes pintes? Que no veieu que a mi me coneix tothom, al barri? Anirà a l’hospital la mare del Tano, a mi me deixeu tranquil·la!».

I aquí la tenim. Arrepapada com un ocellet al sofà de l’habitació i ben tapada amb una manta, que la tardor que està fent no perdona. S’ha quedat arronsada i la mirada ha adquirit una mena de dolçor involuntària. A l’altra banda de l’habitació, la Dolores ens mira estirada al seu llit. És la seva companya d’habitació, de dòmino i de safaretjos de les intimitats dels famosos i dels nets. L’àvia sempre té a la tauleta de nit el dispensador de colònia per no fer «olor de vella», com li agrada dir.

Però sí que se n’ha fet, de vella. Molt vella. La vida que ha viscut l’ha transformat. El matriarcat asfixiant que regentava —format per ella i la mare; ni l’avi ni el Quim deien ni ase ni bèstia a casa— li havia atorgat sempre al rostre una pàtina d’agressivitat que em trasbalsava. Ara, però, els trets vigorosos i dominants s’han difuminat i han donat lloc a tons freds i suaus, com si fos una pintura a l’oli amb colors apagats. I li veig un racó de l’ànima fins ara desconegut que sobresurt.

Observo el seu iris i em perdo en totes les tonalitats blau grisoses del seu Pantone particular, i sento que hi nedo, com si em trobés en un mar que s’anés enfosquint i congriés una tempesta. En els ulls de l’àvia caben els secrets més demolidors.

—Nena, ai, nena…

—Digues, àvia, què et passa?

Li acaricio els braços llargs i nuosos i les mans enterques que s’han escapat fora de la manta com si sortissin del niu a buscar alguna cosa. Sembla trasbalsada. Potser té set o gana. O potser està incòmoda de tanta estona en la mateixa postura.

—Sap tant de greu, però tant…

—El què et sap greu, àvia?

—Va patir tant, la mare, no t’ho pots imaginar…

El seu rostre traspua una fiblada de dolor, com si un magma secret estigués entrant en erupció dins el seu cervell.

—El Jaume… Ai, ton pare… Mala bèstia. Quina mala bèstia.

Sembla que els mots se li entravessin a la gola. Van sortint un a un, lents i sinuosos, com si rellisquessin per la llengua. Els busca com un nadó afamat busca el mugró de la mare. Aconsegueix deixar anar un «mala bèstia» clar i amb una elocució perfecta que queda suspès en l’aire, indissoluble.

—Per què, àvia?

—I tu, tu vas patir tant, també, nena… Sap greu, sap tant de greu, el que va fer…

—Àvia, jo no recordo res, del pare. Va morir quan jo tenia cinc anys en aquell accident de cotxe, recordes?

—Ai, senyor…, pobra nena, quina desgràcia!

I es comença a senyar sense parar, i els plors i els sanglots li obstaculitzen una parla ja difícil per si.

—Àvia…

—Ta mare i jo… —I es queda la frase a mitges.

—Ma mare i tu, què?

—No ho vam poder evitar… Ai, senyor…, pobre fill!

Abraço l’àvia i li dono consol sense saber de què es plany, a què es refereix quan diu que el Jaume era una mala bèstia i per què ens va fer patir tant. L’abraço, i en l’abraçada sento l’aixopluc més maternal de tots, i alhora sento que aixoplugo un infant. Quan no hi sigui l’àvia sé que em quedaré sola. Tan sola que em farà mal, i la voldré guardar amb mi. Serà una solitud que se m’arraparà per dins i em farà sentir feixuga.

—Què és el que recordes, àvia? Digues. Digues, que t’escolto.

Torna a endinsar els dos braços menuts com les potetes d’un pardal sota la manta, com si les seves pròpies paraules haguessin glaçat l’estança.

—Últimamente está siempre igual. «Jaume, Jaume, mala bèstia. Jaume, Jaume, et mataré». Se despierta y se duerme así. No está muy… —diu la Dolores mentre gira l’índex al voltant del cap com si donés corda— ¿Sabes?

L’àvia fixa la mirada crua i despullada en un punt que només ella sap quin és. Com si allà, i només allà, hi trobés el repòs que necessita. Quan la miro als ulls ja no hi trobo res. S’ha buidat del tot. Les seves paraules sísmiques se’n van tal com han arribat, com si anessin fent camí cap a la tomba per guardar un secret al qual no han aconseguit donar veu.

3

Entre els llistons de la persiana es filtren rajos de llum que m’arriben directament a les parpelles i em desvetllen. M’acaba de despertar el soroll insistent d’un clàxon. Dormir sola té l’avantatge que em permet fer el ronso al llit estirada en diagonal. També té el desavantatge de trobar-lo a faltar. Enyoro la pell de l’Andreu quasi tant com enyoro la seva olor. I enyoro la seva olor quasi tant com enyoro acariciar-li el clatell i fer-li algun mossec, tot i que no sempre es deixa.

Em llevo mentre m’enretiro els cabells que m’han quedat enganxats al front. Aixeco la persiana i veig com l’Eixample gironí es va encenent en un llenç d’ombres de color grana. La ciutat també s’ha tret els llençols del damunt. M’acosto a la finestra, que per la baixa temperatura de fora i l’escalfor de dins té els vidres entelats. Hi frego amb el puny per fer-hi un ull de bou i veig el majestuós Hotel Carlemany amb l’Escola Verd reflectida als quadres de vidre de la paret. Darrere l’hotel, les façanes dels edificis tenen un cromatisme senzill, amb predomini de gris, ocre i terrós. Al carrer, un gat s’atura a llepar-se les potes entre els cubells de les escombraries i un cotxe aparcat a la zona de càrrega i descàrrega. Dues estudiants caminen pel carrer de Joan Maragall amb passes cuitades abraçant la carpeta blava de la Universitat de Girona al pit i un noi que va amb bicicleta amb una motxilla a l’esquena les avança, veloç. M’agrada, viure a l’Eixample. Sento que tinc totes les coses i les persones que necessito a prop. I també m’agrada viure una mica allunyada de la Girona bucòlica i de postal, dels carrers estrets i costeruts del Barri Vell, tot i que sovint m’agrada perdre-m’hi i descobrir algun carreró nou buit de turistes i només freqüentat per veïns i gats.

Arrossego els peus cap al menjador i, un cop allà, vorejo la taula de centre que hi ha entre el sofà Chester i les dues butaques per recollir la tassa de cafè a mig beure que ahir em vaig deixar sobre el marbre blanc. Passo per damunt la catifa cargolada sense entrebancar-m’hi. Al fons de l’estança veig la llibreria alta i de fusta de color caoba, d’estil victorià, amb els dos calaixos a la part de baix, on guardo els llibres que ja m’he llegit i que no m’han fet el pes, però dels quals no em vull desfer. A l’alçada dels ulls tinc arrenglerats els llibres que m’han deixat petja, malgrat que les capçades d’uns i altres no encaixin estèticament. A vegades sento que Murakami, Vivian Gornick i Françoise Sagan, entre d’altres, m’acompanyen en el dia a dia i em vetllen com àngels de la guarda. Separat del menjador per una tribuna i encarat a la finestra hi ha un escriptori del mateix color de fusta que la llibreria —amb algunes zones descolorides pels raigs de sol—, que també és un catau de llibres dispersos.

Quan la mare, amb l’ajuda de l’àvia, em va regalar i moblar el pis perquè estudiés la carrera, no s’imaginava que, en comptes de perpetuar l’esperit burgès de la família, el seu obsequi acabaria semblant un museu barroc descurat. «Estudiaràs per a metge?», em preguntava sempre l’àvia amb un llambreig d’il·lusió als ulls quan vaig acabar la selectivitat, i jo li contestava que no, que faria fisioteràpia, que també curava, però no pas amb medicaments, sinó amb les mans, i ella deia que «ah, d’acord», amb desencís.

Sé que gairebé ningú de la meva edat es podria permetre pagar el preu del metre quadrat d’aquesta zona. Sé que hauria d’estar agraïda a la mare, que no li hauria de donar disgustos i que no li hauria de guardar rancúnia, però no puc evitar llançar una ullada de despit quan miro els mobles, la vaixella, les tovalloles, els cobrellits i els llençols delicats i costosos que ha escollit per a mi. Amb tot, m’agrada aquest pis; sento que és un baluard que em protegeix del món.

Vaig cap a la cuina i agafo un iogurt de la nevera. Me’l menjo a peu dret, damunt les rajoles marroquines i sota la llum del fluorescent. A l’altre extrem de la cuina, al safareig, veig que la rentadora té el llum del programa acabat encès. Càsumtot, m’he deixat tota la nit la roba dins el tambor de la rentadora. Se’m rebregarà i hi quedaran arrugues per més que l’espolsi. «Ets una calamitat», deia sempre l’àvia. En canvi, la mare preferia l’eufemisme «ets un cas», que sonava un pèl més indulgent però igual de desaprovador. Trec la roba de la rentadora i l’estenc al balcó. L’hauria d’escombrar i fregar, em dic fitant els excrements d’ocell damunt la taula i les cadires. Demà serà un altre dia. Vaig a l’habitació i obro l’armari per buscar la vestimenta més adient per a l’enterrament de l’àvia. Em pregunto si tinc res prou digne per al seu enterrament.

«Avui anem d’enterro», va dir un dia ella, brandant els braços per fer lluir la camisa negra amb lluentons a l’escot com si anés a una desfilada de models octogenàries i no a l’enterrament de la tieta Dolors. L’obsessió de l’àvia era ensenyar-me a ser una dona. Una dona com cal. I a mi m’hauria encantat bescanviar el meu estil funest i apagat pel seu vestir bigarrat i juvenil, ves quina paradoxa. De petita m’amagava sota el llit i l’observava d’amagat mentre s’abillava i s’enjoiava. Com m’encantaven els seus collarets de perles! Totes eren naturals: en tenia d’australianes, de Tahití, d’aigua dolça…, i em recordaven els cucs de bola. L’àvia m’explicava que, com més contacte amb la pell tenien les perles, més lluents es tornaven, i no sabia si creure-m’ho, però igualment em passava hores acariciant-les. I també em quedava extasiada veient com es maquillava. Feia anys que usava el mirall d’augment perquè la vista li fallava. Tancava la parpella d’un ull i obria molt l’altre per comprovar que la ratlla quedés ben dibuixada arran de pestanyes. Després, feia el mateix amb l’altre ull. Enretirava una mica el mirall per clissar alguna asimetria. «No està malament», deia, i em picava l’ullet. «Elàstics blaus subjectats amb candaus, porta el meu enamorat i el barret de costat, de color verd, que és el que em perd…», cantava mentre remenava la faldilla i es col·locava l’arracada. «I porta un gec, catacric, catacrec, un gec d’astracan pelut, ribetat de vellut, i a l’armilla hi duu cigrons per botons. En Pasqual és en tot original, com cal!». I jo em deixava embriagar per la seva elegància i maleïa el joc atzarós de la genètica que tan poc a favor meu havia jugat en les recombinacions successives. Una vegada li vaig pispar el pintallavis vermell i em vaig pintar els morros. Quan em vaig posar davant del mirallet vaig veure que m’havia sortit de la línia del llavi i semblava un pallasso. «Poca-solta! Què fas tocant-me les pintures, marreca?!».

Anys després, l’àvia va fer de la viduïtat la seva ortodòxia. Jo era adolescent quan va morir l’avi Miquel. Va ser de cop; va dimitir de la vida com un rellotge que s’atura sense avisar. No va ser fins al cap d’uns anys que em van explicar que havia tingut un tumor cerebral. Pel que vaig entendre, un petit grupet de cèl·lules malvades van començar a escampar-se-li pel cos —em vaig imaginar un exèrcit de soldats com els que sortien a Age of Empires—, i uns quants d’aquests soldats van decidir quedar-se a les artèries del cervell i no li va arribar més sang. Vaig pensar que el seu cap s’havia ofegat. El vaig arribar a veure: connectat a un respirador, amb tubs que entraven i sortien de diversos llocs del cos i desembocaven en bosses per recollir fluids corporals. Durant les últimes setmanes va anar entrant i sortint de la vida. Finalment, va decidir que s’estava millor fora.

El plany per l’avi va passar a ser la nova identitat de l’àvia. En parlava a totes hores, el plorava i en tornava a parlar. L’avi mai va tenir tanta vida com un cop mort. L’avi Miquel era, per aquest ordre, talentós, astut i discret. L’àvia, d’altra banda, era la que regentava el negoci: Pasteles Perich, es deia —el van haver de batejar en castellà.

Va ser al cap de poc temps de casats; l’avi va trobar una pastisseria que traspassava per falta de clientela i se la van voler quedar. Entre tots dos van aconseguir transformar el local i atorgar-li un aire de distinció i elegància que no posseïa cap altra pastisseria del barri. Dir que havies anat a esmorzar o a comprar les pastes a Cal Perich feia de senyors. A mesura que t’hi acostaves ja arribava la flaire de xocolata i pa de pessic. Als aparadors de vidre de l’entrada, hi col·locaven unes safates amb croissants, ensaïmades, palmeres de pasta de full cobertes amb xocolata, xuixos farcits de crema, bunyols de quaresma, pastissets de cabell d’àngel… I, a dins la botiga, hi havia el taulell amb la nevera a sota plena de palos de nata, de crema i de trufa, els braços de gitano, els tortells de nata, els pastissos de mantega i xocolata i de crema cremada, i, al costat del taulell, la vitrina de vidre amb la pasta seca. Quan l’àvia no em veia engrapava galetes de xocolata i pasta de full.

L’avi sempre estava entaforat a l’obrador i l’àvia despatxava a la botiga. Era guapa, presumida i carismàtica. Sovint, tan gèlida i esplèndida que em feia pensar en la Greta Garbo. L’avi duia els pantalons, la camisa i el davantal blancs, i anava sempre amb el seu gorro de cuiner. Es posava a feinejar ben d’hora al matí. Per fer els croissants, primer preparava la massa i després l’aplanava amb el corró i, quan la tenia tota plana, amb un ganivet en feia triangles i els cargolava d’un en un, els doblegava per les dues puntes i ja tenia el croissant llest per portar-lo al forn. També em fascinava veure com feia els panellets: figures amb carn de massapà i pell de pinyons, ametlla o coco ratllat, a les quals donava existència plena des que les acabava de preparar fins que arribaven al paladar del client. I els canapès… Quan hi penso em ve salivera. Els feia amb pa de motlle, que partia en diagonal i en tallava les quatre crostes, i els untava amb mantega i sobrassada, que cremava pel damunt, i després hi posava mitja oliva. D’altres, els feia amb formatge cremós i també hi posava olives o tires de pebrot vermell; aquests eren els meus preferits. I els de foie-gras. I els d’ensalada russa amb pasta de full. I les coques de Sant Joan, la de llardons, la de crema, la de pasta de full… L’avi començava a fer-les el dia anterior, i es passava tota la nit a l’obrador, i l’endemà hi havia una cua llarguíssima per entrar a la botiga des de l’albada.

Eren un matrimoni respectat i àmpliament conegut a la ciutat gràcies a Cal Perich, que va gaudir d’uns anys d’or que els van permetre comprar el pis del carrer d’Emili Grahit —on ara viuen la mare i el Quim, des que l’àvia va ingressar a la residència— i un apartament a Blanes, on ens instal·làvem cada agost. Algun cop baixaven a Barcelona per assistir a les estrenes més cotitzades del Liceu. També eren socis del Girona. Es guanyaven bé la vida. Bé, la seva i la de dues generacions successives. I tothom deia que eren bona gent. També eren bons cristians: anàvem junts a l’església de Sant Martí Sacosta. La mare m’obligava a anar-hi. Hi arribàvem caminant des de casa en un trajecte d’uns vint minuts d’anada i de tornada —molt sovint en silenci, sobretot quan tornàvem—. A vegades, en tornar, la mare es posava a plorar i no me’n deia mai el perquè. Jo no la volia abraçar, perquè, si ho feia, es posava a plorar més fort, i a mi em feia vergonya veure-la plorar. De més gran vaig entendre que estava trista pel pare. «Mare, si Déu existeix, per què deixa que la gent bona es mori?», li preguntava a vegades. «Suposo que vol que valorem com és de bonica la vida», responia. «Però jo ja sé que la vida és molt bonica, no calia que el pare es morís…».

A l’escola primària va ser quan vaig preguntar a la mare pel pare per primera vegada. A vegades ens feien dibuixar la nostra família, i jo mai dibuixava pares i mares. Tampoc germans. Avis i àvies, sí. I també una tieta, la Lourdes, i una cosina, la Neus. Feia un autoretrat d’una nena amb cabells taronges i llargs agafada amb una mà d’una senyora amb un monyo i, amb l’altra, d’una nena més alta que jo i amb els cabells tallats arran de les orelles. De petita, la Neus era la meva millor amiga, malgrat tenir sis anys més que jo. De fet, era pràcticament la meva única amiga. De més petita, però, tenia una altra millor amiga. No en recordo quasi res, només els cabells castanys rinxolats, que a mi em semblaven molt bonics. A vegades també la pintava, amb un vestit vermell i una mica més baixeta que jo. Crec que jugàvem molt juntes quan vivíem a Cubells. Abans que passés l’accident.

Altres vegades parlàvem dels nostres pares amb els nens de la classe. «Doncs jo tinc un papa que és molt alt i que treballa en un banc i una mama que té els cabells rinxolats i que treballa en una altra escola, i els dissabtes i els diumenges anem d’excursió a Collserola amb el meu germà petit, que ara té tres anys…». «Ah, doncs deu ser divertit», solia contestar jo. Però entre els nens no hi ha el fingiment altruista que hi ha en el món dels adults, i no tenir pare era més aviat un estigma. «Però per què no tens pare?». «Perquè és lluny». «Ah, i com, de lluny?». «Molt, al cel». «Al cel, hi viu gent?». «Sí, l’àvia diu que la gent bona sí que hi viu». «I què hi fan?». «Ens observen». «I ens vigilen? Saben tot el que fem bé i malament?». «Sí». Fins que un dia el Gerard Fuentes va esclatar: «Però mira que ets ruca! La gent no viu al cel! El que passa és que el teu pare s’ha morit i no t’ho volen dir!». Durant uns segons es va fer el silenci i la mestra va aturar la lliçó. Va emmudir i em va acariciar el clatell. La Laia Valls va posar ulls vidriosos de xai que ha descobert l’escorxador i va arrancar a plorar perquè no ho entenia i la Marta li va explicar que hi havia pares que es morien i desapareixien per sempre. Fins aquell moment la infantesa era un reialme on la mort no existia. Aquell dia vaig arribar a casa i vaig preguntar a la mare què havia passat amb el pare i si els Reis eren els pares, en aquest cas, la mare.

«Definitivament no tinc res prou digne de l’enterrament de l’àvia», em dic a mi mateixa, mentre repasso els vestits i regiro els calaixos de l’armari. Tot i així, un codi de vestimenta de negre mai és u

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos