Em dic Goa 8 - Welcome, Goa

Míriam Tirado

Fragment

—Anna, que m’has de calmar! —va protestar la Goa.

—Anna, que m’has de calmar! —va protestar la Goa.

—Però si ja t’he dit de tot: que l’avió no caurà, que no fa marejar, que tot anirà bé, que no passarà res dolent, i tu…, vinga a imaginar-te el pitjor tota l’estona! Vols parar de tenir pensaments intrusius? Quina pena que no hi hagi el Bru per ajudar-me a aguantar-te!

—Que no ho faig expressament! Què més voldria jo, que no tenir por! I sí… Tant de bo hi fos ell, segur que m’animaria més que tu!

El seu amic, al final, no podria anar de viatge. Des que li havien confirmat, a l’hospital, que tenia diabetis de tipus 1, la vida se li havia capgirat. Havia hagut d’aprendre un pilot de coses que no sabia sobre el sucre en sang, el pàncrees… I, com que encara no ho tenia per la mà i la seva mare o el seu pare li havia de controlar el sucre en sang cada dues hores a la nit, no podia marxar d’intercanvi. El Bru havia tingut un bon disgust en saber-ho, però, alhora, veia inviable, tal com estava, marxar una setmana lluny de casa. «Quina mala sort», s’havia repetit deu mil vegades…

—De què parleu? —va dir el Leo, acostant-se a l’Anna i la Goa.

—Aquesta, que està histèrica i m’hi està fent posar a mi! —L’Anna feia veure que el seu nerviosisme era per culpa de la seva amiga, però en realitat, ella també estava amoïnada per marxar una setmana a Anglaterra.

—És normal que estiguem nerviosos! És el primer viatge important que fem a la vida sense els nostres pares i, a més, estarem vivint amb famílies angleses! Jo estic cagat! Si no sé ni anglès! —El Leo va optar per validar els sentiments de tothom i deixar veure que, qui més qui menys, estava una mica inquiet.

—Ja em posaré nerviosa amb tot això quan hàgim aterrat; ara només estic cagada per l’avió. Anem pas a pas! —va saltar la Goa.

—No et facis il·lusions perquè no és tan emocionant com sembla —va dir el Leo, que havia agafat quatre avions al llarg de la seva vida.

Ilustració de un avió.

—Canviem de tema, que, si no, al final em ratllaré —va proposar l’Anna.

La Bomba Judit i el Natxo (l’altre professor acompanyant) eren amb el personal de terra revisant tots els passaports dels alumnes i els bitllets. De seguida podrien embarcar.

Tots duien el mòbil a la butxaca, però tenien prohibit fer-lo servir quan estiguessin junts fent activitats de classe. La Bomba Judit havia estat molt clara l’últim dia de classe abans del viatge:

—Només deixem que us l’endugueu perquè, quan estigueu al vespre sols a casa de les famílies angleses, us pugueu comunicar amb la vostra pròpia família o dir-nos qualsevol cosa, si us cal. Ara bé, us heu d’imaginar que NO el teniu. Si veiem un telèfon a les mans, us el requisarem. Esteu avisats. Marxem a compartir, aprendre, conèixer llocs i persones noves, no a quedar-nos encantats davant d’una pantalla, entesos? Qui vulgui mirar el mòbil que es quedi a casa i no vingui de viatge. D’acord?

A la Judit li tenien molt de respecte i tots li feien força cas. Valoraven la seva manera de fer classe i de relacionar-se amb ells i no la volien fer enfadar, tot i que tenir el mòbil a la butxaca i no fer-lo servir era una autèntica tortura. Especialment si et passava com a la Goa, l’Anna i el Leo, que just abans de pujar a l’avió el notaven vibrar tota l’estona amb els missatges insistents que no parava d’enviar-los el Bru.

Vull saber-ho tot!!!

Estirat al llit de la seva habitació, el Bru se sentia un autèntic loser. Mirava el sostre blanc i s’imaginava els seus amics a l’aeroport, ple de ràbia per haver tingut la mala sort d’haver caigut malalt amb malaltia crònica com la diabetis de tipus 1. «Per què justament ara? I per què justament una malaltia que serà per sempre?», es preguntava el Bru. Havia plorat molts dies, enfadat amb la situació que li tocava viure. La seva mare intentava animar-lo, però fins aleshores no havia servit de res. Se sentia frustrat, de mal humor, fastiguejat, i tot i que ja no estava tan cansat com abans que detectessin què li passava, encara no se sentia estable. Pensava passar bona part de la setmana sense classes jugant a l’ordinador i mirant sèries: total, no podia fer gran cosa més. Tot i que els seus amics ja l’havien advertit que no podrien mirar el mòbil perquè, si no, la bomba Judit els el prendria, ell no podia evitar escriure’ls i preguntar-los tota l’estona:

Bruno:

Què feu? Com va? Ja sou a l’avió?

Bruno:

Com ho portes, Goa? Deus estar histèrica, segur, que et conec.

Bruno:

Ja em direu com és el nen amb qui jo tenia l’intercanvi

Bruno:

Expliqueu-me coses. Vull saber-ho tot.

Bruno:

Agafeu el telèfon! Que estic molt sol.

Bruno:

Contesteu-me! Si la Judit us pilla, diré que és culpa meva!

Bruno:

Va, contesteu!!!!

Il·lustració d’un nen amb el cabell castany assegut en un llit amb el mòbil a la mà. Té les celles arquejades i els llavis presos.

Veient que cap dels seus tres amics responia els missatges, va llençar el mòbil al llit amb frustració. La seva habitació era gran i hi cabia un llit niu que es convertia en llit de matrimoni. Ell el tenia sempre obert i, totes les nits, anava d’una banda a l’altra de tant que es movia. Tenia un balcó, que donava a un dels carrers més transitats de la ciutat, però hi havia un bon doble vidre i no se sentien gaire els cotxes. A les parets tenia un quadre penjat de quan anava a classes de dibuix i, igual que a l’habitació del Klaus, uns llums led envoltaven tot el perímetre del sostre.

Just quan pensava que aquell mòbil no sonaria mai més de la vida perquè els seus amics estaven missing, va rebre un missatge de la Nàdia:

Nàdia:

Com ho portes? Ells ja deuen estar volant, perquè he trucat a l’Anna i m’ha saltat el contestador… El deuen tenir en «mode avió».

Bru:

Fatal. Avorridíssim… És diumenge, el primer dia d’intercanvi, i ja m’estic cagant en tot. I no tornen fins dissabte que ve… Em moriré d’avorriment!

Nàdia:

No siguis exagerat, va!

Bru:

És que no sé què fer!

Nàdia:

Doncs quedem tu i jo, si vols… No ho sé, fem alguna cosa almenys avui, que és festa, i ens passarà més ràpid.

El Bru i la Nàdia no havien quedat mai sols, i ell va tardar uns instants a respondre. Se li faria estrany quedar amb ella sense l’Anna, la Goa o el Leo? Potser no… Havien fet primària junts i es coneixien molt. No tenia per què ser incòmode…

Bru:

D’acord, quedem… Soc a casa de ma mare, i si tinc el sucre molt destarotat no voldrà que surti de casa, potser. Encara és tot molt nou i no ho controlem gaire.

Nàdia:

Vols que vingui jo?

Ella encara no havia demanat als seus pares si podia quedar aquella tarda, però des que havia explicat a casa que el Bru estava malalt, la seva mare sempre li preguntava per ell i volia que li fes costat i l’ajudés tant com fos possible. La Nàdia estava segura que no li posarien cap problema per quedar amb el Bru aquella tarda.

Bru:

No et fa res?

Nàdia:

No, és clar que no.

Bru:

D’acord, doncs vine tu i, si vols, mirem una pel·li o juguem a l’ordinador. Tinc molts deures dels dies que vaig ser a l’hospital, espero que ma mare no m’obligui a fer-los just avui.

Nàdia:

Si vols t’ajudo a fer-los!

Bru:

Gràcies, Nàdia, però no, bro, quin pal! Els deixaré per a l’últim moment… A sobre que no puc anar d’intercanvi, no em posaré a fer deures! Ni parlar-ne!

Nàdia:

Fet, a les quatre a casa teva.

El Bru li va enviar l’adhesiu d’un goril·la fent que sí amb el cap i, de sobte, es va notar més content. Va pensar que sort que la Nàdia anava a un altre institut; si no, seria l’únic pringat sense anar d’intercanvi.

Il·lustració una mica pixelada d’un goril·la.

Acomiadar-se no és fàcil

A la sortida de l’aeroport, la Júlia i l’Albert s’acomiadaven d’altres pares de la classe de la Goa. Feia una estona que havien dit adeu als seus fills just aban

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos