INTRODUCCIÓ

Quan vius des de la teva ferida, només hi ha una explicació possible: el problema resideix dins teu.

Creure que tot allò dolent que et passa i que tots els obstacles als quals t’enfrontes apareixen per culpa teva és intentar avançar per una via de sentit únic i sense trencants; és caminar amb una llosa que t’enfonsa, alhora que alimentes una falsa esperança que pot generar-te un gran malestar: si tot el que et passa està relacionat amb tu, perquè hi ha alguna cosa dolenta en tu, significa que de tu depèn millorar i solucionar-ho… Que si vols, pots.

Si el problema resideix dins teu, és més fàcil trobar-hi una solució. Però la realitat no és tan senzilla.

Durant molt de temps, jo mateixa vaig viure sumida en aquesta creença, i el pitjor era que no sabia que la ruta cap al meu benestar s’obria davant meu, cap al present i el futur més proper. Creia que, per no sentir el malestar que em desbordava —aquella ansietat, aquella sensació de no ser prou tot i els meus esforços constants per ser-ho—, només havia de deixar de donar tantes voltes a les coses i centrar-me a treballar per ser la «meva millor versió». Havia d’aconseguir ser, per fi, la persona que dins del meu cap creia que havia de ser, en comptes de reconèixer qui era en realitat. Aquesta aspiració, aquesta recerca per assolir la meva millor versió, en comptes d’ajudar-me a sentir-me cada cop millor amb mi mateixa i a gestionar el malestar, només aconseguia que la meva ferida i el meu dolor augmentessin.

Em recordo fa uns anys, asseguda al llit, després d’un dia esgotador, repassant mentalment tots els errors que havia comès. M’adonava que m’havia passat tota la jornada sense parar gairebé ni un moment per respirar, omplint-me el calendari de plans, obligacions, tasques pendents que escrivia en agendes boniques amb missatges inspiradors, seguint una mena de llista de normes autoimposades per fer-ho bé i sentint ansietat amb freqüència (entre altres coses, per culpa d’aquell ritme frenètic i insostenible que tenia poc a veure amb qui era jo de debò). En aquell moment, per a mi, era preferible sentir aquella incomoditat quan repassava el dia que no aturar-me a sentir què em deia el meu interior i arribar a la mateixa conclusió de sempre: el problema el tenia jo, a dins.

No tolerava no poder oferir el cent per cent de mi sempre, no acceptava tenir necessitats heterogènies cada dia ni que fossin diferents de les d’altres persones (amb les quals, gairebé sense adonar-me’n, em comparava). Vivia com un fracàs el fet de no ser capaç de centrar-me a fer tot el que creia que calia per estar tranquil·la, i aquella frustració m’empenyia, potser, cap a la mateixa conclusió a la que deus haver arribat tu, si estàs llegint aquest llibre: que no fas prou, que no ets suficient.

Durant les sessions de teràpia amb algunes persones que se senten desbordades per aquesta sensació, anotem totes aquelles coses pendents que «han de fer» durant el dia perquè, quan se’n vagin a dormir, puguin sentir-se satisfetes: «Aixecar-me aviat, fer un esmorzar nutritiu, cuidar-me la pell i fer la rutina de bellesa, fer exercici, meditar, escriure, preparar l’agenda de la jornada, deixar la casa neta i ordenada, regar les plantes, fer els cursos que vaig comprar i que es tanquen aquest mes, posar-me al dia amb les lectures que tinc pendents, quedar amb alguna amiga o trucar-li, aprendre a dir que no, saber comunicar sense explotar, treballar sense sentir-me insegura en els nous projectes…».

No exagero quan dic que, a vegades, una enumeració com l’anterior només és l’inici d’una llista interminable. No sé si t’haurà passat, com a mi, quan la llegies, però durant aquestes sessions soc capaç de sentir l’angoixa de l’altra persona, el pes d’haver d’arribar a tot, i això t’oprimeix el pit.

És evident que moltes d’aquestes tasques les haurem de fer tant si ens agrada com si no: la diferència és que, per a algunes persones, no marcar el check significa fallar i anar-se’n al llit amb una sensació de decepció per no haver acomplert les expectatives.

És probable que aquest missatge et ressoni dins teu com un eco: com quan experimentes més cansament que el dia anterior tot i sentir que has fet menys; o quan la teva opinió no coincideix amb la dels companys de feina o de classe i creus que la teva manera de pensar no és la correcta; o quan no gaudeixes de la mateixa música que els agrada als teus germans i als teus pares i creus que els teus gustos no són tan vàlids, que ets un pèl estranya; o quan una amiga et diu que al final no podrà quedar amb tu aquella tarda i penses que, si hagués quedat amb una altra persona, segur que hauria fet l’esforç… I el pitjor de tot és que estàs segura que està relacionat amb tu i que l’única explicació per a tot el malestar que experimentes és que alguna cosa en tu no rutlla, que el problema el tens tu i que és la teva manera de fer i de ser.

Potser també et passa estant sola, quan alguna cosa no et surt a la primera i en equivocar-te sents que has fallat; quan no has pogut dissimular que un comentari t’ha dolgut i se t’han negat els ulls; quan et sents incòmoda però no saps com frenar aquella situació que es repeteix sovint; quan vols seguir la mateixa rutina al gimnàs que vas fer ahir però avui el cos et demana que no entrenis…

He sentit moltes històries a teràpia que em recorden la meva. I, tot i que no n’hi ha mai dues d’iguals, en certa manera ens ajuda i ens alleuja saber que no som les úniques que experimentem això. Sentir-nos estranyes i diferents a la resta de persones ens fa pensar que estem soles, però la veritat és que moltes d’aquestes situacions que carreguem amb vergonya i culpa podrien alleugerir-se si les compartíssim en llocs segurs, on ens permetem escoltar-nos i ser escoltades.

Per això, amb aquest llibre vull que aquesta vegada no recorris el camí sola i en silenci.

Durant molt de temps vaig lluitar contra qui era, sense que ningú, ni tan sols els meus éssers més estimats, fossin conscients del rebuig que sentia cap a mi mateixa. M’esforçava molt i dissimulava de meravella (em concedien tots els títols de persona feliç: «Miss Happy», en els meus grups d’amics i en els concursos de la universitat). Mai no vaig pensar que la solució era més aviat mostrar-me tal com era i no pas ocultar-me o fingir ser aquella versió idealitzada de mi mateixa que jo venerava.

Si m’haguessin dit això fa quinze anys, no m’hauria fet gens de gràcia. Ja m’imagino aixecant una cella i posant cara de circumstàncies, si algú m’hagués suggerit que no hi ha res dolent en mi i que l’únic que em cal ja ho tinc a dins… Hauria pensat que era un conformista o que ho deia perquè se sentia a gust (potser fins i tot massa) amb si mateix, però que no era el meu cas, de manera que jo no em podia donar per vençuda. Havia de continuar intentant-ho. Ser millor, fer-ho millor.

Em posa trista pensar en aquella Marta que bufava les espelmes del seu aniversari demanant ser diferent. En realitat, sense adonar-me’n, em vaig posar traves al camí, però l’experiència sempre ajuda i el meu jo del passat ho va fer tan bé com va saber. No en dono la culpa a aquella Marta: tot el que ens passa està molt relacionat amb els missatges que sentim a casa i que reforcen els nostres amics, les nostres parelles, la societat… Com pretens que et sembli positiu ser una més si pots ser la millor?

No voldria que creguessis que el que et passa ara és culpa teva. Si algú et dona un cop, no pots responsabilitzar-te’n quan t’aparegui un morat al cos. Més enllà de les experiències personals, la societat i el món on vivim estan molt més encarats al fet de fer-nos sentir insuficients que no pas a acompanyar la nostra pròpia acceptació.

Malgrat tot, inconscientment, has construït aquesta idea des de petita, quan, cada cop que ensenyaves un dibuix o una bona nota, et felicitaven, et somreien i t’abraçaven… Aprenem a estimar-nos quan sentim que els altres ens estimen, i entenem que això passa quan fem les coses «bé» la majoria de vegades o quan complim amb les expectatives que els altres tenen sobre nosaltres. L’ésser humà és un animal de costums, i quan una experiència es repeteix un parell de cops, interioritzes el missatge de manera automàtica, sense pensar: aquesta és la manera correcta de mostrar-te al món per rebre amor i sentir connexió.

No obstant això, quan en la connexió que s’estableix en aquella relació sents que no estàs essent tu del tot, quan no està basada en la teva autenticitat i hi ha parts de tu que deixes fora de l’equació perquè «funcioni», llavors apareixen la solitud i la sensació que mai no ets prou (tot i que, justament, era això el que intentaves evitar); és com si el got d’aquella estima esperada no s’omplís mai i sempre es quedés a mitges.

I és normal que et sentis així. Tot i que en certa manera sents que estàs fent algunes renúncies dins de la relació, prefereixes això abans que arriscar-te a ser tu i que no agradi com ets en realitat, i tornis a sentir el rebuig que algun cop has experimentat.

Quan creus que hi ha alguna cosa dolenta en la persona que ets, de manera inconscient, construeixes un personatge fictici, o diversos, que t’ajuden a aconseguir el que desitges o, com a mínim, ser més a prop d’allò que tant anheles; sobretot, si es tracta de la connexió i l’estima que reps dels altres. És com si interpretessis un personatge d’una sèrie durant un temps i, després, com diuen alguns actors al cap d’unes quantes temporades, aquest es fusionés amb tu i ja no sabessis qui és qui…

Això em recorda una sèrie sobre bombers que vaig veure a Disney+, Estación 19. La protagonista femenina, la Maya, una jove d’uns vint-i-vuit anys, es caracteritza per ser una persona rígida, exigent i disciplinada. Per a la seva feina, li va molt bé ser una cercadora incansable de la perfecció, sobretot perquè, gràcies a això, no deixa cap persona atrapada en una casa en flames. Malgrat tot, arriba un moment en què la seva part perfeccionista li comença a generar grans dificultats en les seves relacions laborals i personals.

A la feina, té la possibilitat d’ascendir i, com que vol demostrar les seves capacitats per a la vacant, adopta una posició inflexible quan es tracta d’acabar les tasques, s’enfada molt quan els seus companys no segueixen les seves indicacions, pren un rol autoritari davant d’ells, es torna irritable, intenta deixar malament la resta per aconseguir ella l’ascens, dedica molt de temps a la feina, corre molta estona a la cinta per estar en forma, s’oblida de menjar…, fins que acaba a l’hospital.

A més, la seva relació sentimental també en pateix les conseqüències, la seva companya li comenta que s’ha adonat que la situació l’està afectant molt i l’anima a demanar ajuda, però la Maya nega l’existència del problema. Dins del seu cap, reconèixer-ho l’allunyarà de l’èxit, de manera que continua amb evasives per seguir amb la seva dinàmica autoexigent constant, sense adonar-se que acabarà afectant els seus vincles.

En una sessió de psicoteràpia, la Maya i la seva terapeuta se centren en la seva baixa tolerància a l’error i la frustració, i en la seva recerca incessant de la perfecció. La seva psicòloga li demana que elabori una línia temporal dels moments en els quals aquests darrers dos aspectes han marcat punts d’inflexió en la seva vida. Així, la Maya recorda una escena de la seva infància en la qual creu que es va originar aquest personatge, aquesta faceta perfeccionista que ara li impedeix estar tan present com li agradaria en les seves relacions. En ella, el seu pare es mostra feliç, amorós, i emocionat com mai en veure com la cosina de la Maya guanyava una cursa, amb una expressió de felicitat que, fins llavors, la protagonista mai no li havia vist.

De manera inconscient, i a la vegada molt intel·ligent, la Maya va saber reconèixer, essent només una nena, què havia de fer per rebre l’amor que anhelava del seu pare i minimitzar les seves exigències. Tanmateix, alhora que triava (evidentment) rebre’l, renunciava a ser ella mateixa. Això li va impedir acceptar que era igual de vàlida quan perdia i que també mereixia amor en els moments

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X