Secret de bruixa 2 - El campament de fetilleria

Fragment

Capítol 1

Capítol 1

#TIPDEBRUIXA

Penja unes branques de canyella a l´arbre de Nadal perquè et surtin bé els plans.

Em dic Mia Jaspi i soc bruixa.

Però bruixa… bruixa! O sigui, que faig un encanteri i converteixo qualsevol persona en ratolí. Bé, a veure, aquest encanteri encara no me’l sé, però espero aprendre’l ben aviat.

Soc bruixa com la mare i com l’àvia, tot i que no vaig saber pas que tenia poders màgics gràcies a elles. De fet, la mare no m’ho podia explicar, perquè… va desaparèixer!

Fins que vaig entrar a l’institut em pensava que s’havia mort en un accident quan jo era petita, però ara sé que no va ser així. La mare es va sacrificar per salvar-nos a tots. La seva màgia ens va protegir de la fi del món o d’alguna cosa semblant, no m’ho han explicat gaire bé. I d’ella només va quedar el medalló del sol i la lluna que l’àvia em va regalar quan vaig fer tretze anys.

Mentre jo anava creixent, l’àvia Nura no em va explicar res sobre la màgia perquè el pare no li deixava fer-ho.

I és comprensible… El meu pare es diu Julià i és meteoròleg. El pobre està traumatitzat amb les bruixes: va perdre la que més estimava i ara viu amb dues —l’àvia i jo, és clar—. I no li fa cap gràcia.

Estic segura que no li importaria gens quedar-se totalment calb, si això em pogués allunyar de la màgia. Li fa una por terrible, sobretot des que em vaig enfrontar a un dimoni.

Sí, ho has llegit bé: fa unes quantes setmanes les coses es van tornar una mica estranyes a l’institut, i les meves amigues i… Però no és això el que et volia explicar!

Et volia explicar que soc bruixa i que he format un aquelarre amb les meves millors amigues: la Beth i la Zoe.

La Beth és una experta en màgia emocional, i la Zoe, en màgia espiritual. Totes tres vam descobrir fa poc els nostres animals totèmics. El meu és un cadell femella de guineu que es diu Centella, i és divertidíssima; el de la Beth, un corb femella una mica estirat que es diu Tempesta, i el de la Zoe és l’Ombra, un gat fantasma que és tot un setciències.

Així doncs, la màgia existeix.

A més, per si encara no m’ho acabava de creure, després de fer el jurament màgic, em van convidar a un campament per a bruixes… per Nadal!

Oi que sona perfecte?

Doncs mira…, les coses es van complicar UNA MICA.

NORMES DEL CAMPAMENT DE FETILLERIA

 

- És obligatori fer servir el barret de bruixa durant el campament.

- És obligatori incloure roba blanca a la maleta.

- Els animals totèmics i el seu comportament són responsabilitat de cada bruixa.

- La comunicació amb les famílies queda interrompuda durant els dies que duri el campament.

- Es prohibeix l´ús de telèfons mòbils i de dispositius electrònics.

Capítol 2

El dia 26 de desembre, a un quart de nou del matí, vaig arrossegar la maleta fins al dormitori de l’àvia, davant del mirall amb gravats de llunes, estels i gats.

No hi vaig anar per donar un últim cop d’ull al meu look, que, per cert, era fantàstic. Hi vaig anar perquè el mirall de l’àvia és una mena de porta màgica a través de la qual es pot anar a molts llocs, i aquell dia el destí era el campament màgic.

El campament només durava cinc dies: com m’ho havia fet per emportar-me una maleta gegant? Gairebé havia buidat l’armari!

Però, és clar, no tenia la més petita idea de què em vindria de gust posar-me en cada moment. I la roba blanca per fer els encanteris ocupava moltíssim espai…

—No t’oblidis del barret —va dir l’àvia—. Ho diu a les normes del campament.

La Centella se’m va enredar entre les cames.

—Travessar, travessar! —va exclamar, nerviosa.

Estava impacient perquè marxéssim. Havia viscut els dies 24 i 25 de desembre com una tortura, perquè tota la meva família paterna s’havia reunit a casa nostra i no havíem fet ni mig encanteri.

El pare em va demanar que no parlés dels meus poders.

—No volem espantar ningú —va advertir—. La gent acostuma a posar-se nerviosa amb la màgia.

—Deus voler dir que tu et poses nerviós amb la màgia —vaig puntualitzar, rient.

Així doncs, la pobra Centella s’havia passat els dies importants de les festes amagada a la meva habitació perquè ningú no em preguntés per quin motiu tenia una guineu salvatge com a mascota.

Em vaig posar el barret de bruixa que em va donar l’àvia. Era molt semblant al que ella feia servir per anar al mercat a l’hivern. Però el meu no era marró, sinó morat. M’encantava! L’havíem confeccionat totes dues amb un fil protector.

L’ala ampla li conferia un aire magnífic.

—Sí, sembles una bruixa de debò —va dir el pare, amoïnat.

—SOC una bruixa de debò —li vaig recordar.

—Tant de bo no ho fossis…

El vaig abraçar amb totes les meves forces.

—Avui no em dius res de la roba? —li vaig preguntar.

M’havia posat el vestit de tul de color malva, que feia joc amb el barret, i una rebeca enorme amb les constel·lacions brodades.

—Aquesta lliçó ja l’he après, Mia. —Va riure—. Vas preciosa.

Il·lustració d’una noia d’esquena amb un barret acabat en punta, faldilla i botes davant d’un marc amb l’interior il·luminat. Als seus peus hi ha una guineu i té una maleta de viatge al seu costat.

L’àvia Nura va assentir, orgullosa de l’evolució del pare. La seva tortuga, la Sultana, em va empènyer la maleta amb el cap, sense moure-la ni un mil·límetre.

—No vol que arribis tard —va interpretar l’àvia.

—Et trobaré molt a faltar! —va lamentar el pare, abraçant-me una altra vegada—. Si us plau, res de dimonis, res d’encanteris perillosos, res de fantasmes…

—Pare —el vaig tallar—, els fantasmes són inevitables.

L’àvia va riure i li va donar uns copets a l’esquena per consolar-lo.

—Bé, què hi farem… Té, per a tu —va dir ell, i em va allargar un regal.

—Avancem el dia de Reis? —vaig preguntar.

—Tu obre’l. Després de veure l’horari esgarrifós del campament, trobo que potser et farà servei —va explicar ell.

Era evident que el paquet era un llibre.

El pare m’havia comprat un llibre d’encanteris? No feia per a ell, gens ni mica. Segurament devia ser un manual de kungfu per si em fallava la màgia.

—Regal! Regal! —va exclamar la Centella, provant d’esbrinar què era.

En obrir-lo, vaig descobrir una llibreta de tapes dures, enquadernada sense espiral, amb els fulls en blanc. Era morada, com el meu barret, i tenia dibuixats en daurat el sol i la lluna.

Em vaig tocar immediatament el medalló, pensant en la mare.

—Imagina que és un regal de tots dos —va comprendre el pare—. Em penso que el necessitaràs per a un dels tallers.

El vaig tornar a abraçar amb força i no vaig poder evitar saltar d’alegria.

—És genial —vaig confessar.

—Au va! —va rondinar l’àvia—. Que només se’n va quatre dies.

—Cinc i un matí —va puntualitzar el pare—. Cinc dies i un matí amb unes bruixes boges com tu.

L’àvia es va petar de riure.

—Que bé que ens ho passarem, tots dos solets a casa… —va dir, i el meu pare es va quedar blanc.

Em vaig girar cap al mirall enorme.

Si quan era petita m’haguessin dit que el podria travessar per arribar a gairebé qualsevol lloc màgic, no m’ho hauria cregut.

L’àvia no m’havia volgut explicar res sobre el meu destí, i a la carta del Conciliàbul Màgic només deia: «Castell Encantat», la qual cosa sonava una mica ridícula, francament, perquè em feia pensar en un castell d’estil Disneyland. I si estava ple de princeses?

Després d’acomiadar-me, vaig agafar la maleta. Si ho allargàvem gaire, el pare acabaria plorant, i… jo no volia passar la vergonya d’arribar al campament amb els ulls vermells!

Vaig agafar la Centella a coll.

—Aventura, travessar! Alegre! —va exclamar, i em va llepar la cara.

Aleshores vaig acariciar la superfície del mirall tal com l’àvia m’havia ensenyat a fer-ho i vaig dir:

—Soc una bruixa i et vull travessar. Al Castell Encantat he d’arribar.

Capítol 3

En travessar el mirall, vaig aparèixer enmig de la neu. Bé, vull dir enmig de la neu, enmig de les muntanyes, enmig d’enlloc.

Un calfred em va recórrer de cap a peus. Sort que havia posat l’abric a la maleta.

Es feia de dia sobre els cims nevats i, davant meu, s’alçava un castell gris ple de torrasses esveltes acabades en punxa.

—Quina passada… —vaig dir.

La Centella se’m va escapar dels braços i va començar a córrer per la neu. Amb les potetes deixava petjades aquí i allà.

—Fred! Campament! Entrar! —cridava—. Contenta, Mia!

—Contenta o nerviosa? —vaig preguntar—. Perquè jo començo a estar nerviosa, francament.

Vaig arribar al castell i vaig pujar la rampa fins a l’entrada, custodiada per unes quantes torxes enceses.

Una porta enorme pintada de color blau cel es va obrir davant meu. Conduïa a un vestíbul càlid, amb un arbre de Nadal gegant.

Era un lloc espectacular.

Hi havia catifes vermelles amb dibuixos vegetals, garlandes d’avet i una llar de foc enorme encesa. El sostre, altíssim, tenia les constel·lacions pintades, i unes escales de pel·lícula portaven al pis de dalt.

A més, allò estava ple de bruixes de la meva edat, amb la mateixa cara de sorpresa que jo i acompanyades dels seus animals totèmics i les seves maletes. Quina barreja de llops, gats, serps, òlibes, ratolins, llúdries…

—Mia! —La Beth i la Zoe van córrer cap a mi.

Feia tres dies que no ens vèiem i ens semblava que havia passat una eternitat. Ens vam abraçar com si tornéssim de la guerra.

La Centella es va llançar de seguida cap a la Tempesta, el corb de la Beth, que va sobrevolar el vestíbul per desafiar-la. L’Ombra, en canvi, ens va saludar amb el cap, serè com sempre.

—Això és al·lucinant! —va exclamar la Zoe, arrossegant-me cap a les escales—. Vine, puja dos esglaons i al·lucina amb el panorama.

La meva amiga no podia parar de saltar, i el barret li quedava de gairell. Duia un jersei de Nadal molt ample i una minifaldilla taronja.

La Beth no decebia mai. Anava de rosa de cap a peus. Fins i tot el barret de bruixa era rosa! El vestit semblava d’una altra època, amb un llaç a l’esquena i les mànigues bufades.

—Oi que mola? —va preguntar, radiant—. He descobert que existeix la màgia de la costura.

—Doncs hi tens la mà trencada! —vaig afirmar.

Il·lustració de tres noies amb barrets acabats en punta i somrient davant d’un gran arbre decorat amb boles. Estan en una gran estança amb escales on hi ha altres persones al voltant.

Les bruixes parlaven entre elles, gairebé totes reunides en els seus aquelarres.

De sobte, em va semblar veure-hi un noi. I, just en aquell moment, en van entrar tres més per la porta, amb els s

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos