Hipòxia

Raül Romeva i Rueda

Fragment

cap-3

1

Jo ho vaig descobrir amb vuit anys. Aquell dia m’havia escapat de classe, un altre cop, i vaig trobar refugi a la piscina de l’escola, sota l’aigua. Sempre havia estat un lloc especial per a mi, però aquell dia ho vaig entendre. La llum jugava amb les petites ones que jo mateix havia creat en capbussar-m’hi, i allà baix, tot semblava diferent, més clar, més senzill. Estava agafat a l’escala metàl·lica, deixant que el cos se m’enfonsés suaument, i per primera vegada vaig notar el silenci. Un silenci que m’omplia les orelles i em tancava en una abraçada líquida.

Allà tot desapareixia. La pressió suau de l’aigua cobrint-me els ulls, el nas, les galtes. Era com si em parlés, com si em convidés a quedar-m’hi per sempre. Cada vegada que m’endinsava en l’aigua, sentia com si el cos se’m desfés en mil partícules, lliures, sense pes. Per un moment, em convertia en una part d’aquell univers blau. Un univers que no exigia res, que no esperava res de mi.

Em mirava les mans difuminades sota la superfície i un pensament senzill però profund em travessava: aquí ningú em pot veure, aquí soc invisible.

Però la calma no va durar. Els passos apressats sobre el paviment i la veu estrident de l’Alfons, el professor d’Educació Física, van trencar aquell moment. Jo no volia moure’m. Sota l’aigua, amb els ulls entelats, podia veure les figures borroses acostant-se a la vora de la piscina. Quan una mà corpulenta em va estirar cap a fora amb fermesa, vaig sentir com si em robessin aquell refugi.

L’Alfons em va aixecar sense esforç, mentre jo maldava per aferrar-me al record d’aquella aigua quieta. Però quan em van asseure a un dels bancs de la vora, vaig deixar d’oposar resistència. Resignat. Per a mi, tot el que realment importava s’havia quedat allà baix.

La meva mare, la Txell, va aparèixer poc després. Com sempre que fugia de classe, la directora li havia trucat perquè em vingués a buscar. Va entrar al recinte de la piscina amb pressa, panteixant, però quan es va ajupir al meu costat, la seva actitud va canviar. Va treure una tovallola de la bossa i va començar a eixugar-me els cabells amb delicadesa, com si volgués que cada passada fos una carícia. Vaig tancar els ulls, abandonant-me a aquella calidesa. Amb ella em sentia protegit, aïllat del món.

—Blue, el meu petit oceà… —murmurava, mentre els seus dits em recorrien els cabells humits. Sempre m’ha dit així, petit oceà. Llavors creia que només ho feia per consolar-me. Amb els anys he descobert que també era una manera de fer-me saber que soc més del que em penso. Però llavors poc m’importava. Tot el que volia era quedar-me dins aquella calma.

Sortint de l’escola ens vàrem topar de cara amb la directora. La Rosa. Ens esperava al passadís, amb els braços plegats i aquella mirada dura que sempre em feia sentir petit. Recordo com vaig fixar-me en els seus ulls freds, calculadors. Va dirigir les paraules a la mare. Parlava de mi com si jo no hi fos.

—Aquest nen necessita ajuda especialitzada —va dir amb un to que no admetia rèplica.

La mare va alçar la vista i va sostenir-li la mirada. No es va alterar, no va vacil·lar. Als ulls li espurnejava alguna cosa que vaig reconèixer immediatament: determinació.

—Què vol dir amb això? —va respondre amb una serenor tallant.

La directora va vacil·lar un instant, com si no s’esperés aquella reacció.

—És diferent.

Diferent. Aquella paraula va quedar suspesa a l’aire com un judici que jo no entenia però que em pesava. La mare, però, va somriure subtilment. Em va mirar i em va acariciar els cabells molls, com per recordar-me que no havia de tenir por.

—Ah, sí? —va dir, alçant una cella amb ironia—. I vostè què en sap, de nens diferents? Quin diagnòstic tan interessant. Si us plau, estalviï’s el comentari.

Sense afegir res més, em va agafar de la mà, vam deixar enrere la directora i les seves paraules fredes i em va portar cap a casa. Aquell dia vaig entendre una cosa: la meva mare lluitaria per mi, sempre.

Però també vaig entendre que, per molt que ella em protegís, el món no em faria les coses fàcils. L’escola, la piscina, la mirada d’aquella directora. Tot semblava recordar-me que jo no encaixava. Només l’aigua m’oferia un refugi. Un lloc on, encara que fos durant uns instants, podia deixar de sentir-me diferent.

2

No vaig tenir una infància fàcil. Vaig trigar molt a caminar. Quan els altres nens ja corrien i jugaven i es movien sense esforç, jo restava quiet, amb les cames encara ancorades a terra. Un dia qualsevol, sense avís previ, vaig posar-me dret i vaig començar a córrer. Com si ja dugués els passos escrits a les cames. Amb la parla, igual: silenci durant anys, com si les paraules em fessin nosa o el món no fos prou digne de ser descrit. Fins que, un matí, van brollar de cop, en un torrent que ni jo mateix comprenia. Parlava poc, però quan ho feia, semblava que ho fes amb la veu d’algú altre. Era com si un secret intern, reprimit durant molt de temps, hagués trobat la sortida.

El meu pare no ho suportava. Ell, un enginyer de la vella escola que vivia per a l’ordre i les regles, veia en mi una estranya anomalia. Jo vivia en les pauses, en els espais buits d’entre les normes, i això el desesperava. Cada silenci meu semblava una ofensa, un desafiament a aquella visió meticulosa i previsible de la vida que s’havia construït amb tant d’esforç.

—Per què m’ho fas, això? —em retreia sovint. Però jo no tenia resposta.

Per al meu pare, jo era una excepció, una molèstia, una taca de color en un món de blancs i negres. Ell ho reduïa tot a càlculs, a fórmules. Després de cada esbroncada, de cada retret, em deia: «Algun dia m’ho agrairàs». Es creia posseïdor de la veritat absoluta i estava convençut que ell era aquí, al món, per fer que la resta de la humanitat la conegués per boca seva. Jo no comprenia aquella insistència freda. Tal vegada no ho feia de mala fe. Potser, fins i tot, ell estava convençut que tractant-me així m’ajudava a anar pel «camí correcte» que, per descomptat, només podia ser el que ell indiqués. Però ni llavors ho entenia, ni ho he arribat a entendre mai. L’amor no és un càlcul matemàtic, una equació per resoldre, i la meva vida tampoc.

Els psicòlegs li deien que era un nen normal, que cada infant va al seu ritme. Però ell no escoltava. Sempre pensava que en sabia més que tothom. De tot. Fins que un dia, la mare, cansada de lluites estèrils i de batalles que mai guanyava, el va engegar. Recordo aquell dia amb una claredat estranya, com un dels pocs moments de pau en la meva infància. Després d’això, el silenci es va fer gairebé palpable a casa, com un llençol que ens cobria a tots dos, a mi i la mare, alliberant-nos del desig constant de control del pare.

Al principi, ell intentava mantenir el contacte. Les trucades arribaven sovint carregades de retrets disfressats d’interès. Jo, educat, pacient, feia tot el possible per mantenir una conversa cordial. Però, amb el temps, les trucades es van espaiar i es van convertir en missatges que m’arrossegaven al passat amb una toxicitat insistent. Un dia vaig dir prou. Va ser un fil que feia temps que es desfeia, un nus que em vaig permetre deslligar.

—S’ha acabat —vaig dir a la mare amb una determinació que fins i tot la va sorprendre a ella. Aquell mateix dia vaig bloquejar el número del pare. No va ser fàcil, però em vaig sentir alleugerit. Aquella connexió fràgil però pesada com una llosa havia deixat de ser la meva càrrega.

Amb els anys he après que tinc una paciència de ferro. Però també sé que quan prenc una decisió no hi ha marxa enrere. És irrevocable.

Així es va anar esculpint la meva infància. Entre cops d’una duresa que no comprenia, mirades que m’esqueixaven per dins i silencis que ningú no sabia interpretar. L’autoestima se’m va construir sobre una

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos