1

La senyora Bartomeua Gelabert de Niubó residia al carrer de l’Hospital, on era propietària d’una finca just davant del convent desamortitzat de Sant Agustí Nou. Allí governava una dispesa on llogava apartaments moblats a qui volgués un lloc cèntric en el qual hostatjar-se. Era una dona encara de bon veure, rodoneta i amb uns rínxols que portava recollits en un monyo. Tenia el nas gros, els llavis molsuts i carnosos, i uns ullets inquisitius que s’ho miraven tot amb escepticisme. Ena­moradissa i pràctica alhora, li agradava molt ballar i sortir a passejar per la ciutat. Havia nascut a Sants en una família modesta —la gran de quatre germanes—, filla d’un sabateret i una mestressa de casa. Desgraciadament, quan encara era jove els seus pares van morir en un accident. I ella es va casar amb un xicot de Terrassa —en Joan Niubó—, hostaler d’ofici, amb qui se’n va anar a viure a Barcelona. No s’havia vist amb cor de ser mare, tot i que li agradaven molt les criatures. Vivia acompanyada d’una minyona, que va heretar del seu marit. Feia vint anys que era vídua, i deu que havia conegut el seu amant actual, en Llàtzer Llampades.

Ell no era un home gaire alt, amb els cabells pentinats amb clenxa i una cicatriu a la galta dreta amagada sota la patilla. Portava un mostatxo de puntes torçades, que sovint recargolava amb dos dits mullats en alcohol. Duia una dentadura postissa d’ivori d’hipopòtam, que li accentuava l’expressió de fàstic. Era garrepa i tossut, amb sobtats esclats de mal geni que s’alternaven amb períodes d’apatia. Havia comandat vaixells mercants a Cuba, però van expulsar-lo de la marina per culpa d’un naufragi dissortat. Estava separat i tenia dues filles a l’Havana, a qui no havia vist des que va tornar a Barcelona. Aquí va lluitar en la primera carlinada, i en acabar-se els combats es va domiciliar a la pensió de la Niubó. Després, va ser el cap de la Guàrdia Nacional durant la revolta de la Jamància, raó per la qual va passar cinc anys a la presó. I en la segona carlinada va lluitar pel Ripollès, on va sobreviure de miracle. Acusat de deserció, el va salvar una amnistia de la reina Isabel II. Ara li oferien una plaça a la Guàrdia Municipal de Sants. Seria agent de l’autoritat en aquell enclavament fabril, que creixia imparable al sud del municipi.

En realitat, el projecte d’anar-se’n a viure tan lluny era de la Bartomeua: volia tornar al seu poble i instal·lar-se a l’abandonada casa paterna, a recer del bullici i les inseguretats de la capital. Uns mesos abans va fer arreglar i pintar el seu nou domicili, i va fer plantar un munt de flors al pati. La finca del carrer de l’Hospital va transformar-la en una casa d’hostes per a homes solters, que llavors arribaven a centenars de tot Catalunya buscant feina. I els baixos va arrendar-los, respectivament, a una confiteria selecta i a una cansaladeria. El seu gestor s’encarregaria de cobrar-li els lloguers i d’ingressar-los-hi mensualment en un compte del Banc de Barcelona. Així doncs, arribat el dia va contractar una tartana i un carro de mudances amb quatre camàlics que el van omplir de mobles i baguls. Les seves veïnes observaven angoixades com treien els seus efectes personals, des de la vorera del davant. I van acomiadar-la amb llàgrimes als ulls, queixant-se que el barri estava ple de desconeguts.

—A Barcelona ja no es pot viure! —protestava la senyora Engràcia, la mestressa de la botiga de llegums cuits—. Cada vegada hi ha més forasters!

Eren quarts de quatre de la tarda quan en Llampades, la Bartomeua i la minyona van pujar al vehicle, al qual seguia el carruatge carregat de trastos. Mandrosament van arribar al mercat del Padró, on comerciants i clientes feien els darrers negocis del dia. Van creuar el portal de Sant Antoni entre diligències que arribaven o abandonaven la ciutat, soldats de guàrdia i gitanos que esquilaven gossos i ferraven cavalls just a la sortida de la muralla. Un cop allí es van endinsar per la travessera de la Creu Coberta, la principal via d’arribada a Barcelona, una avinguda horrorosa vorejada d’arbrets lil­liputencs que s’endinsava per entremig de les Barraques de Sant Antoni i conduïa al barri exterior d’Hostafrancs.

Aquell nucli de casetes malgirbades era una de les nombroses barriades marginals que li havien sortit a la ciutat com una erupció d’erisipela. Durant la segona carlinada, milers de refugiats del camp s’havien traslladat a viure al cap i casal. I de manera improvisada havien ocupat els racons més llòbrecs, com els voltants del Cementiri de l’Est. Així, fora del portal Nou hi havia barraques fins a la carretera de Mataró. A tocar de la Ciutadella hi havia els coberts del Rec i els de l’Escorxador. Sortint per la porta de Mar s’ubicaven les cabanes dels Carboners, al començament de la Barceloneta. I passat el portal de Santa Madrona es trobaven els barracots de Sant Bertran, que ocupaven part de Montjuïc. Entre tots aquests suburbis destacava el de Sant Antoni, perquè hi havia tavernes tan populars com la del Lloro i magatzems d’aiguardent com el d’en Teixidor i Vidal, que oferien beguda més barata que a Barcelona. Vi de contraban portat del municipi de Sants, on els impostos eren més baixos que a la capital.

El raval de Sant Antoni estava farcit de casetes edificades de qualsevol manera i amb qualsevol material, voltades per femers i muntanyes d’escombraries assecant-se al sol que es venien com a adob als pagesos de la Bordeta. La pudor era perceptible a tot arreu, i als habitants d’aquell indret els cobria una crosta de ronya i porqueria que els distingia clarament de la gent benestant. Allí vivien els pouaires, els ferrovellers i els drapaires, els criadors de porcs, els gitanos dits «del portal», i gent que la policia buscava i que trobava un cau on amagar-s’hi. En aquell laberint de carrerons estrets i patis atapeïts de criatures mig despullades es movien els borratxos més grollers, i eren habituals tota mena d’escàndols.

El carro de la mudança va seguir el camí fins a la Creu Coberta, a prop d’on antigament havien estat les forques de la ciutat. Malgrat que ja no s’hi exposaven els ajusticiats, la Bartomeua i els seus acompanyants es van persignar i van resar un parenostre. Aquella creu de pedra, amb el sostre sostingut per quatre columnes, encara aterria de cap a peus els barcelonins. Més enllà hi havia hagut el Carner, desaparegut feia quasi mig segle, un pou ample i fondo de la boca del qual sortien uns pals ennegrits i esquitxats de sang coagulada on s’exposaven els cadàvers dels executats per la justícia, clavats a uns ganxos de ferro com a escarni públic. Allí el camí es bifurcava, i es transformava en les carreteres de València i de Madrid. Seguint aquesta última, pocs metres després es trobava l’Hostal d’Hostafrancs, que ara donava nom a l’antiga barriada de les Barraquetes.

Fins deu anys abans, aquelles terres eren propietat de l’Ajuntament de Sants, que les va intercanviar per la Marina de Port amb el consistori barceloní. Poc després hi va obrir una fonda el senyor Joan Corrades —un lleidatà d’Hostafrancs de Sió, a la Segarra—, que va batejar el seu negoci amb el nom del llogarret on va néixer. A més d’oferir allotjament i menjar, disposava d’un ferrador de cavalls en el qual els carruatges feien el canvi de rodes necessari per poder entrar a la ciutat, perquè a Barcelona era obligatori fer-ne servir un tipus concret. En el poc temps que duia obert, s’havia rodejat d’un veïnat molt nombrós que habitava un caos de cases i barraques sense ordre ni concert. Uns dos mil habitants, molts d’ells gitanos que es dedicaven al comerç de bestiar, altres arribats de tot Catalunya per treballar a les rajoleries, que vivien en les quatre-centes construccions diverses que componien el barri, entremig de carrers de terra sense enllumenat.

El negoci del senyor Corrades competia amb altres albergs situats a la mateixa carretera de Madrid —com ara l’Hostal de l’Antoni Buscà o la veïna Fonda de Santa Eulàlia—, on podien fer nit els viatgers que trobessin tancats els portals de la muralla. Així mateix, hi havia una bona col·lecció d’establiments que oferien vi i licors, com la Taverna de Jaume Blanch o el Cafè de la Serenor, on anaven a cantar i ballar els gitanos que vivien a la rodalia. No obstant, la principal indústria local eren les fàbriques de rajoles: n’hi havia tretze, com La Porcellana, la terrisseria Batllori o la de maons refractaris de Joan Molas. Per aquest motiu, aquell indret també es coneixia com el barri dels Rajolers. A part d’això, hi havia dues fusteries, dues serradores, uns quants magatzems de mercaderies, una fàbrica de confecció d’espardenyes i diversos menestrals que calçaven cavalls. Llavors, l’exèrcit organitzava periòdicament concorregudes subhastes d’excedents militars a l’Hort Nou, on anaven aquells homes a comprar ferradures.

Hostafrancs era el veïnat més meridional de Barcelona. El límit de la ciutat era la riera de Magòria, que es podia travessar pel pont d’en Rabassa, just on s’aixecava el famós Hostal del Pont. A partir d’allà començava el municipi de Sants, una població allargassada que s’abocava a banda i banda de la carretera de Madrid. Aquesta calçada, amb prou feines d’un segle de vida, travessava una antiga població agrícola que s’estava industrialitzant a marxes forçades després que, pocs anys abans, moltes fàbriques del Raval barceloní haguessin estat foragitades per insalubres i s’haguessin mudat a aquestes terres conegudes pel seu bon clima i per l’abundància d’aigua. La principal empresa de la localitat era el Vapor Nou, també conegut com l’Espanya Industrial, una filial de la casa mare, ubicada al carrer de la Riereta. La portaven els germans Muntadas, que dominaven el mercat de la pana amb els seus telers i donaven feina a més de sis-cents operaris. La seva competència era el Vapor Güell, dels senyors Joan Güell i Domènec Ramis, una factoria equipada amb maquinària anglesa, que es dedicava a la producció de velluts i on treballaven quasi mig miler d’obrers. En totes dues hi havia infants fent d’aprenents, una situació molt habitual a tota la indústria de l’època. Degut a la presència de tantes criatures als tallers, l’escola pública estava tancada i en un estat deplorable.

A Sants també hi havia dues companyies químiques. La Germans Cros i Giraudier al carrer del Sant Crist, on manufacturaven oli de vidriol, àcid acètic, sosa càustica, nitrat de coure o sabó de resina. I la del seu rival, en Barthélemy Pons, al carrer de Padilla, que confeccionava sals d’estany, acetat de plom, aiguafort o cremor tàrtar per estampar teixits. Totes dues firmes comercials eren franceses i procedien de Montpeller. A més d’aquests grans establiments hi havia una fàbrica de paper pintat, una dotzena de tavernes, els cafès de La Unió i de Can Baldiri, diversos magatzems de gra i d’oli, un molí fariner, tallers de construcció de carruatges i de taüts, basters, ferrers, clavetaires, ebenistes, tractants de bestiar, tres destil·leries d’aiguardent i una sucursal del dipòsit de cervesa d’en Francesc Casanovas situada a la mateixa carretera, que els diumenges al migdia s’omplia d’homes assedegats. Als seus clients habituals s’hi afegiria molt aviat en Llampades, a qui, quan va passar-hi per davant, els ulls li van fer pampallugues.

Tota aquesta indústria —malgrat haver arribat pocs anys abans— ja provocava queixes del veïnat. L’aigua dels pous feia un gust estrany, i en alguns racons la fetidesa de les matèries químiques era clarament perceptible. Tanmateix, la població s’havia duplicat en molt poc temps i depassava les sis mil persones. Els nascuts a Sants eren uns catalans més reservats que senequistes, més malfiats que estoics; falsos pagesos que enyoraven un camp mai conreat, amb fama de poca-soltes, de lletjos i de parlar de forma grollera, acostumats als renecs i un punt cínics. Aquest era un poble de traginers i comerciants, gent dels camins habituada a guanyar-se la vida de qualsevol manera. Fins i tot hi havia forasters, disset dels quals eren espanyols, i quatre francesos, tres napolitans, un alemany i un portuguès. El municipi era el ventre tou de Barcelona, la sortida natural dels que volien marxar, i el lloc d’arribada per als que ja no podien continuar. Tot allò que no tenia prou energia per culminar el seu viatge es quedava aquí, s’aturava i ja no es movia. Un poblament de rissaga, de persones aterrades a l’atzar, com les onades; vides caigudes del carro, que s’havien instal·lat als marges de la ruta; un llogarret de criatures abandonades a les portes de la gran ciutat. Tot i així, els seus habitants estaven molt ufanosos perquè entre ells no hi havia ni un sol pobre de solemnitat. Llavors era com l’Andorra de la perifèria barcelonina, un indret d’impostos baixos, negocis tèrbols i contrabandistes que entraven mercaderies a la capital sense pagar drets de porta. La dita ja ho deia: «A Sants, lladres i marxants».

El nucli antic envoltava l’església de Santa Maria, amb un carrer major que era el del Sant Crist, format per casetes de planta i pis sense balcons, i un terrat on la gent hi feia vida. Cap a Montjuïc s’estenia la barriada de la Bordeta, coneguda per l’hostal del mateix nom que estava situat a la carretera de València cantonada amb la Riera Blanca; uns vorals on hi havia diversos tallers, vuit terrisseries i la fàbrica de productes químics d’en Josep Roura. Més enllà, a la costa es trobava la Marina de Sants, al voltant de l’Hostal de Can Tunis, per on hi havia mitja dotzena de prats d’indianes i un vapor, petites drassanes i obradors de mestres d’aixa, algunes manufactureres i els vivers de la Companyia Agrícola Catalana, que aprofitaven la proximitat a l’aigua del Canal de la Infanta. Al mateix temps s’estaven formant noves barriades al carrer del Nord i a la zona més propera a les Corts. I s’edificaven cases per als treballadors del tèxtil, arraulides entre el Vapor Güell i Hostafrancs. Malgrat aquesta frenètica activitat constructiva, el seu territori seguia esquitxat de masies i camps de conreu. Els carrers eren de terra i el paviment de la carretera estava molt fet malbé, ple d’esvorancs i escletxes que no s’arreglaven mai. Uns mesos abans, el cotxe correu a Saragossa va bolcar per culpa d’un d’aquests forats i va aturar el trànsit durant dues hores. Els traginers l’havien batejat com «el camí dels bassals».

Així, entre clots i sotracs, els dos vehicles en què anaven la Bartomeua i en Llampades van tombar pel carrer de l’Església. En una cantonada, recolzat contra les tàpies del cementiri, hi van veure el talleret d’un bagulaire de morts que exposava els seus taüts a la porta del negoci amb un cartell que deia: «No ho deixi per a quan sigui massa tard». A la vorera d’enfront començava el pati de Can Santomà, propietat d’uns dels principals terratinents de la població. Davant mateix del seu casalot es trobava el nou temple de Santa Maria dels Sants amb l’altíssim campanar octogonal. A la dreta hi havia la masia de Can Dimoni i, a l’esquerra, el fossar municipal, la paret del qual arribava fins a la mateixa carretera de Madrid. Uns anys abans se n’havia ampliat la capacitat, però ja era evident que estava saturat i molts veïns en demanaven el trasllat a un altre indret per la forta pudor de cadàvers en descomposició que feia així que queien quatre gotes.

Passada la parròquia, el carrer de l’Església anava a morir a la placeta de les Bruixes. A partir d’allà —i fins a la Bordeta—, s’estenien les terres dels marquesos d’Olzinelles. La Bartomeua va indicar al conductor que tombés pel carrer de Sant Pere, i es van aturar a la cantonada amb el carrer de Sant Josep. En aquella cruïlla hi havia el seu domicili, una casa de planta i pis amb una façana d’encara no vint-i-cinc pams d’amplada, a la qual s’accedia per una porta de fusta massissa decorada amb tot de ferradures. Just a l’entrada hi havia un balancí que a l’estiu permetia prendre la fresca, al costat d’una tauleta coberta per un tapet de ganxet. Passat el vestíbul, a mà dreta hi havia uns esglaons que pujaven al pis de dalt, amb un rebost sota l’escala. I un passadís que donava accés a l’habitació de la minyona, al menjador i a la cuina, i que comunicava amb el pati. L’eixida disposava d’una latrina tancada dins d’un barracot de fusta, d’un pou d’aigua de boca, d’un estenedor per a la roba, de gàbies per a conills, un hort per plantar-hi verdures, d’un parell de nesprers, d’un llimoner i molts testos amb flors. El dormitori era a la primera planta, amb un balcó estret que donava al carrer. I dues cambres més petites, una de les quals es reservava la senyora de la casa com a sala de costura.

—La meva família no va ser mai feliç, aquí —va dir la Bartomeua així que va entrar—. Però, ara que és meva, penso convertir-la en la nostra llar.

—Si no m’heu de menester, marxo a fer un tomb —va respondre en Llampades, que duia massa estona veient passar tavernes sense tastar ni gota.

—No begueu massa, estimat —va acomiadar-lo ella—. Recordeu que avui anem a sopar a casa de la meva germana.