1
La primera presa

La incomoditat és el senyal que estàs creixent.

Si fa mal, probablement ets en el camí correcte.

Abandona la comoditat, abraça la teva evolució.

Això és el que diu un quadre cursi, ple de flors, papallones i coloraines, que hi ha penjat a la paret. I jo em pregunto: com de recargolat s’ha de ser per convertir les paraules «incomoditat» i «dolor» en alguna cosa positiva? «Incomoditat» significa molèstia, destorb, enuig… Bàsicament, el que ningú busca a la vida, que ja és prou dura per ella mateixa. Els seus antònims són «comoditat», «benestar», «goig» i «plaer». De veritat que hi ha qui aconsegueix vendre el dolor com si fos el camí correcte? El mateix passa amb la famosa frase: «Comença a viure sense límits, surt de la teva zona de confort». Com de rebuscat s’ha de ser per convertir la paraula «confort» en alguna cosa negativa? És brillant i pervers: converteix la teva calma en mediocritat; la teva estabilitat, en fracàs. I el més útil per a qui repeteix aquest mantra és que, si no arribes al paradís promès, no és perquè el mètode sigui fum, sinó perquè tu no vas patir prou, perquè no vas «abraçar la teva evolució».

I la gent hi pica.

És clar que hi pica.

Perquè hi ha qui creu… i hi ha qui s’aprofita dels creients. I no, no sempre és fàcil distingir-los, perquè de vegades els engalipadors es disfressen de guies, actuen com a terapeutes o es camuflen de gurus i, sigui des de l’autojustificació o des del cinisme, tan sols busquen obtenir poder o fer caixa amb la fe aliena.

I aquí és on entro jo.

Són les sis de la tarda i em dirigeixo a un xalet als afores de Barcelona. Vaig disfressat amb una indumentària que no té res a veure amb la meva forma habitual de vestir: pantalons pirata, una camisa blanca ajustada amb dibuixos que imiten simbologia maia (una llavor florint) i més d’una dotzena de collarets de diferents mides i colors al coll. M’aturo un instant davant la finestra d’un cotxe i observo la meva indumentària al vidre. Em poso unes ulleres de pasta negres, em tiro els cabells cap endavant perquè el serrell em tapi la cara i dono la disfressa per completada. Em penjo una petita motxilla negra a l’esquena i camino cap al xalet repetint-me que, amb aquest look, aconseguiré passar desapercebut, fins i tot si algú em reconegués d’algun dels meus reportatges.

Arribo a la ubicació. Sembla més aviat una casa de convivències, té poc a veure amb els espais de culte a què estic acostumat. M’apropo a la porta d’entrada, on un cartell em dona la benvinguda: escuela consciente. No sembla que hi hagi cap timbre, així que pico a la porta amb el puny, i em rep un home d’uns quaranta anys, amb camisa texana i mànigues arromangades fins als colzes.

—Hola! Puc passar? —pregunto.

—Sí, és clar. Segueix-me —em contesta amb un somriure.

Obeeixo mentre intento gravar-ho tot amb la càmera oculta que duc amagada en un bolígraf que porto enganxat a la motxilla. Avanço i veig unes escales que pugen a la planta de dalt i, una mica més enllà, una cuina on algú sembla que està preparant el menjar. Tot té un aire caòtic i entranyable que em recorda el cau, la casa dels Weasley a Harry Potter. Vaig gravant cada detall de la decoració, tan pecu­liar: tapissos de tela a les parets, colors saturats, frases d’autoajuda mal impreses i emmarcades… La iconografia pròpia d’això que en diuen «evolució» i «consciència». I, com et deia, el quadre que més em crida l’atenció proclama: «La incomoditat és el senyal que estàs creixent. Si fa mal, probablement ets en el camí correcte. Abandona la comoditat, abraça la teva evolució». I no puc evitar pensar que, quan la investigació periodística que estic realitzant sobre ells es publiqui, aquest eslògan quedarà exposat en tota la seva ridiculesa. Deixarà de sonar inspirador per convertir-se en la prova de l’engany.

Finalment, ens aturem en una sala d’estar abarrotada d’objectes. En un racó, un petit escriptori de fusta fosca ens espera. Ens hi asseiem, cara a cara.

—Com et dius? —em pregunta l’home amb un curiós accent argentí.

—Carlos —li responc—, Carlos Rico.

—Havies pensat fer alguna altra medicina o només ayahuasca?

—Mmm, només ayahuasca.

M’informa que provar aquesta substància em costarà uns cent noranta euros. La fe sempre és cara. Això de pagar és una cosa que es manté en totes les congregacions que he visitat, tant se val la creença a què t’aferris.

—Explica’m, Carlos, què t’ha portat fins aquí? —continua, seriós, amb el gest estudiat de qui aparenta la professionalitat d’un doctor en Medicina.

Jo ja tinc la resposta molt assajada, sé el que volen de mi, quin tipus de personalitat he d’encarnar, així que —mirant de ser un bon actor— continuo amb el meu guió.

—Doooncs… no ho sé. Jo em dedico a fer vídeos de casaments, batejos i comunions, però darrerament està tot molt parat, saps? A més..., fa poc que la meva parella m’ha deixat i ho estic passant força malament, la veritat. Remenant una mica per internet vaig veure que em podíeu ajudar i vaig decidir provar, sense més ni més, donar-me l’oportunitat d’abraçar la meva evolució per sortir del pou…, un reset.

—Ja ho veig… Doncs per fer un reset, per començar de zero, com comentes, la millor medicina és el bufo; és el que solem recomanar en aquests casos.

I així de ràpid és com el meu interlocutor ha decidit que la millor solució al meu petit drama personal és ni més ni menys que Bufo alvarius, un al·lucinogen.

Bufo alvarius… Aquest terme no m’és aliè. Fa pocs mesos, en ple estiu del 2020, es va fer molt mediàtic arran d’una notícia que em va semblar surrealista: l’actor Nacho Vidal —sí, aquell Nacho Vidal en qui estàs pensant, l’actor porno reconvertit a guia espiritual— estava sent investigat per la mort d’un home durant un ritual en què s’inhalava el verí d’un gripau. El que en principi havia de ser un viatge espiritual, va acabar sortint a la secció de successos de tots els diaris amb titulars del tipus «El ritu del gripau que va matar un home» o «Bufo alvarius: el verí psicodèlic que promet guarir-ho tot». Així que sí, sé perfectament de quina substància em parla. El que em xoca és la lleugeresa amb què em proposa que la consumeixi, com si m’estigués oferint una infusió de camamilla. Ni una menció a les contraindicacions, els riscos, ni de bon tros un aclariment que expliqui per què fa tot just uns mesos un d’aquests rituals va acabar amb una persona morta. Petits detalls sense importància.

—El bufo té un preu addicional de cent euros —afegeix.

Això sí, del preu no se n’oblida. Després de simu­lar que valoro aquesta opció, m’hi nego. No vull deixar anar més pasta, així que amb l’ayahuasca n’hi haurà prou, per a mi.

—La veritat és que no tinc gaire experiència amb aquest tipus de substàncies —li responc—, i el bufo em fa una mica de respecte… Prefereixo començar només amb l’ayahuasca…

Després de la consulta inicial, em guia fins al lloc on dormiré: una habitació abarrotada de lliteres, l’una al costat de l’altra, amb una higiene més que dubtosa. Em saluden les quatre persones que hi ha a dins, que aprofiten per descansar abans del gran esdeveniment, i intercanviem unes quantes paraules de cortesia. L’olor és pe­netrant, una barreja d’humitat i suor rància que se’m fica al nas, tot i que intento aguantar la respiració. Als llençols hi descobreixo unes taques fosques. Prefereixo no imaginar-me’n la procedència. Esperava que un retir espiritual em fes conviure amb la natura, però, ingenu de mi, no m’imaginava que seria amb aquest tipus de naturalesa. Tota una experiència mística, és clar. Per descomptat, què podria dir-vos de la higiene? Ens trobem en plena pandèmia, un moment en què el planeta sencer brega amb la propagació de la covid-19 i s’imposen mesures sanitàries estrictes: mantenir dos metres de separació, cobrir-se la boca i el nas amb una màscara, rentar-se les mans compulsivament… I aquí, en canvi, tot això brilla per la seva absència: després de parlar-hi, entenc que ningú creu en el virus, perquè, segons sembla, per a ells els patògens són una qüestió de fe més que no pas d’evidència científica.

El meu guia se n’ha anat i, sense pensar-m’ho gaire, deixo la motxilla sobre un dels llits superiors. Apago la càmera del bolígraf i encenc la càmera oculta que duc integrada al rellotge. Agafo també la cantimplora per si tinc set i em dirigeixo cap a la sala. Pel camí em trobo amb altres hostes. Tothom sembla estar molt habituat al fet que els desconeguts campin a plaer, cosa que em suposa un avantatge. Per a la meva sorpresa, la gent és molt diferent del que esperava. No sé per què pensava que les drogues al·lucinògenes atraurien un públic eminentment jove. Esperava trobar-me nois d’uns vint-i-cinc anys com jo; tanmateix, he d’empassar-me els meus propis prejudicis… En arribar a la sala, em rep una dona de mitjana edat que podria ser ben bé una amiga de la meva mare. Al seu costat, un noi em retorna el somriure.

—Què tal? És la primera vegada que vens? —li pregunto.

Es tracta d’en Mario i té uns trenta-sis anys. És un paio que vessa tranquil·litat i bon tarannà.

—Aquest és el meu segon retir —m’explica—. El primer em va donar molta pau i per això he tornat. Encara que la meva xicota m’ha dit que vagi amb compte, que això podria ser una secta. —I em mira rient.

Vaja, ja ha aparegut la paraula. Aquesta que he intentat no pronunciar fins ara, però que ha posat en Mario damunt la taula: SECTA.

—Això t’ha dit? —pregunto, intentant imitar la seva rialla—. Una mica estrany, oi?

—Ja ho veus! —diu somrient—. Em sembla a mi que jo sabria perfectament si soc en una secta.

M’encantaria dir a en Mario que, en realitat, és la raó per la qual soc aquí: per esbrinar si això és una secta i, en cas de ser-ho, què amaga. Però, en lloc d’això, fingeixo un posat afable.

Els altres companys del retir són amables, alguns em pregunten per la meva història. Els explico com m’ha afectat la pandèmia a la feina i que he tingut una ruptura sentimental que no sé gestionar, que vull recuperar aquesta relació i que necessito respostes i deixar de patir. Em sento perdut i profundament desolat.

Ells m’entenen; d’una manera o una altra, també fugen dels mateixos sentiments, i no dubten a compartir amb mi les seves històries, encara que acabi d’arribar i sigui un total desconegut. La Candelaria, per exemple, em tusta el braç intentant consolar-me; és una dona d’uns cinquanta-cinc anys, de cabells rossos tenyits, pell morena i cara entranyable. Tot en ella em recorda la meva àvia.

—T’entenc —diu—, però aquí deixaràs de patir. Això és meravellós. —Els ulls li brillen; els té inundats d’unes llàgrimes que no arriben a caure—. Des que soc aquí ja no pateixo, soc amb els meus nens.

M’explica que els seus dos fills van morir fa poc en un accident de trànsit, però que es pot comunicar amb ells a través de l’ayahuasca. Sento un nus a la gola, intento contenir-me per no ensorrar-me. Incapaç d’acomiadar-se, d’acceptar la pèrdua i tancar el dol, ha acabat aquí.

També hi ha en Jaume, un xaval que no pot dir més de cinc paraules seguides sense colar la paraula «mindset». Té vint-i-vuit anys i treballa de cambrer. Mentre a les xarxes socials tothom sembla tenir una existència de somni, ell està fastiguejat, fart d’una explotació laboral que només li ofereix hores extres que ningú li paga. Busca una drecera, un camí fàcil que l’ajudi a descobrir els seus suposats «punts forts» i assolir l’èxit a la vida. Està convençut que l’ayahuasca li revelarà el seu veritable destí, el seu potencial ocult. En realitat, l’únic que busca és que, per una vegada, alguna cosa a la vida li sigui fàcil.

Molt a prop seu hi ha la María José, una noia d’uns vint anys que és la primera vegada que ve a aquest retir. Té una malaltia crònica als ossos que li provoca uns dolors d’esquena molt forts que l’empenyen a tenir un únic desig: deixar de patir. Veig que parla amb en Víctor, un home de més de quaranta anys que no troba cap dona que pugui ser la seva parella i està cansat de tanta soledat. Em diu que per primer cop en molt de temps se sent estimat, que en aquesta comunitat l’accepten sense reserves.

Molts som novells. Alguns assistents hem arribat avui mateix, d’altres van arribar fa uns dies, setmanes… Som clients, persones que, per un preu mòdic, participem en el retir. Però també n’hi ha que viuen dins del recinte. Van arribar un dia i ja no van marxar; des de llavors formen part d’aquesta comunitat tan curiosa: netegen, cuinen, organitzen tallers, ofereixen les preses de substàncies… Fins i tot em comenten que dediquen hores a alinear cristalls energètics, malgrat que no sé què caram vol dir això.

Observo tots els assistents i m’adono que el que més em sorprèn és també el més obvi: són persones ordinàries, comunes, normals. Podrien ser els meus amics, els meus familiars o els meus veïns; potser algú que podria treballar amb mi, el forner del barri o la mestra d’escola que ensenya a cinquè de primària. Només els uneix una cosa: el dolor. Estan trencats per dins en més o menys intensitat, carreguen ferides invisibles, pèrdues recents, incerteses, ansietat o una tristesa que no saben on col·locar. I és que qualsevol pot tenir moments a la vida que el fan vulnerable a la mena de xarlatans que estic a punt de conèixer. Hi ha líders de sectes veritablement astuts i capaços de reconèixer a la perfecció el moment exacte per desplegar l’estratègia que capti una persona desvalguda.

Abraçades, paraules amables, mirades de comprensió. Aquest primer dia, el que veig al voltant és un bombardeig d’amor constant que ningú més és capaç de percebre. Un escalf que sembla sincer, però que és tan intens que no els deixa espai per respirar. Com escriuré més endavant, el que ara és amor, comprensió i afecte, en poc temps esdevindrà control, dependència i abús.

Així funcionen les sectes.

Al començament, tot és bonic.

Poc després d’haver conegut alguns dels meus companys al xalet, es presenta a la sala l’home que m’ha rebut a l’entrada. Se’ns acosta i, amb to ferm però amable, ens indica que els nouvinguts hem de baixar a la sala de la presa, a la planta baixa.

—I abans d’entrar, us heu de descalçar —afegeix.

Baixem, doncs, a la planta de sota i entrem a una habitació força àmplia: una sala amb grans finestrals de vidre tancats amb pany i forrellat. A terra s’hi estenen diversos matalassos vermells, disposats en fila. Repartits entre ells, unes quantes galledes de plàstic blau, de mida mitjana, trenquen l’harmonia del conjunt. La seva presència m’inquieta: no presagien res de bo. Per a què deuen servir?

D’un en un ens asseiem en cercle al voltant d’aquest home amb camisa texana, que porta un datàfon a la mà.

—Em presento: soc en Sergio, d’Albacete… —Això sí que no m’ho esperava, que, sent d’Albacete, parli amb un accent argentí tan marcat—. Seré un dels vostres facilitadors.

—Facilitadors? —pregunto, intrigat.

—Són els guies —m’aclareix en Mario en veu baixa, amb la seguretat de qui ja ho sap d’un retir anterior—. Ells són els que reparteixen les substàncies, els experts que dirigeixen les sessions.

Facilitador. Penso que no és més que un terme inventat per evitar dir directament «camells».

En Sergio ens comença a parlar, de nou, de tota una sèrie de substàncies al·lucinògenes que estan a la nostra disposició si volem «experimentar-hi», naturalment, després d’haver-les pagat.

—Aquest espai és per explicar-vos unes quantes coses sobre les altres medicines que hi ha, a més de l’ayahuasca —comença dient mentre diposita una caixa força gran davant de tots nos­altres i n’obre la tapa.

De nou, medicina. De debò que pensen continuar anomenant «medicines» tot aquest còctel de drogues?

—Quan parleu per telèfon amb les persones que us assessoren, és massa informació i us pot confondre… —Pausa dramàtica. Admeto que és un paio força bo amb la posada en escena—. Un ja té prou por amb el tema de l’ayahuasca perquè a sobre et vinguin amb altres coses. Per això reservem un espai o dos, durant el recés, per explicar-vos amb més detall de què es tracta. No importa el problema que tingueu, nosaltres tenim la solució.

«No importa el problema que tingueu, nosaltres tenim la solució». Perquè literalment tant hi fa el problema que tinguis, l’important és el que et pugui vendre o el que pugui treure de tu.

—En aquesta organització fem servir totes les medicines que a Espanya no són il·legals —diu, amb una manera força rara d’expressar-ho. Ho aclareixo: segons ell, les que a Espanya sí que són legals. I segueix parlant, amb aquest to de telebotiga espiritual—: Totes les medicines són naturals. Aquí disposem de les més potents del planeta. La idea és que, mentre escoltes de què es tracta cadascuna, notis quina et «ressona» a dins, quina et pot aportar alguna cosa.

La química i la ciència no hi tenen cabuda aquí; és millor deixar-ho tot a la intuïció. Com no m’havia passat mai pel cap que per triar una droga «medicina» el millor era veure com em «ressonava»?

Intento concentrar-me en les seves paraules, però la contradicció entre el discurs xamànic i la brillantor del datàfon que té a les mans em té completament hipnotitzat. No puc deixar de pensar en com de curiós, gairebé poètic, em resulta aquest desvergonyiment. És com si Buda acceptés Bizum, Visa o Mastercard, però amb consciència. Una espiritualitat finançada a terminis que comença amb una transacció bancària.

Se’ns ofereix caapi, Bufo alvarius, ayahuasca, peiot… Ningú no ens adverteix sobre contraindicacions ni ens parla de perills, efectes secundaris ni dosis. No se’ns esmenta el cost que té tot plegat. Això sí, se’ns parla del preu.

I així, després d’aquest singular catàleg de varietats, comença el tast.

PIIIP

PIIIP, sona el datàfon amb aquell timbre agut, metàl·lic.

En Sergio ens lliura una mena de pasta negra bastant densa que ens hem de posar sota la llengua. Em repugna, però no la puc rebutjar; soc aquí precisament per a això, encara que no de la manera que els meus companys es pensen. Així que me la poso al dit índex, però és l’anular el que em faig passar per la llengua fingidament. És un truc bàsic que he practicat a casa. Espero uns segons i ningú sembla adonar-se’n mentre refrego la pasta autèntica sobre la tela d’una de les mantes llardoses que m’envolten, i la faig desaparèixer.

No me la prenc perquè no sé quins components té, i fer-ho seria una irresponsabilitat. El meu paper aquí no és deixar-me arrossegar per unes potingues d’origen incert, sinó conservar prou lucidesa per observar, enregistrar i analitzar el que passa al meu voltant. El que és important no és el que jo pugui sentir sota els efectes d’una droga, sinó entendre com funciona el retir, quines dinàmiques s’activen i de quina manera es manipulen els participants. No he vingut a fer un vídeo d’«em drogo i t’explico el que sento», sinó a construir un relat més profund i crític del que passa en aquest lloc. Per aquesta mateixa raó he vingut preparat per evitar ingerir ayahuasca o qualsevol altra substància: porto els meus trucs assajats, les meves excuses previstes i la determinació de mantenir-me sobri.

PIIIP

PIIIP

PIIIP

Tots els assistents es posen la pasta negra a la boca sense preguntar.

Pocs minuts després en Sergio reparteix als meus companys les drogues que han triat abans —els que sí que han ressonat amb elles—, i ho fa amb el datàfon a la mà, és clar. La veritat és que m’esperava una cosa més mística, perquè em talla una mica la fantasia el xiulet de la targeta quan en Sergio la fa passar pel terminal.

PIIIP

Mentrestant, m’asseguro que tota l’escena quedi ben gravada per la meva càmera oculta.

—El secret d’aquest retir, i de tots els que vindran després, és l’exposició interna —diu en Sergio.

Un dels meus objectius aquí és detectar tècniques coercitives, aquelles maniobres de manipulació psicològica que busquen anul·lar-te la voluntat i el pensament crític perquè acabis fent el que el guru vol.

—No s’emeten judicis sobre les persones —continua—. El que no compartiu, us atrapa. Parlar del que dol és l’única manera de transcendir-ho.

Per què en Sergio insisteix tant a conèixer totes les nostres intimitats? Per què deu ser que això em sona a tècnica coercitiva? No és potser per poder manipular-te posteriorment amb aquesta informació? Digue’m desconfiat, però miro al meu voltant i puc veure, així, a priori, unes dues càmeres de seguretat apuntant a la sala, i apostaria el que fos que ens graven. No és la primera vegada que es denuncia una secta per una cosa semblant: l’Escola de Ioga de Buenos Aires va ser acusada per diversos adeptes d’usar enregistraments interns com a eina de coerció i control dels seus membres, a més d’altres pràctiques delictives que van incloure explotació sexual i rentatge d’actius… O el cas més mediàtic, el de la cienciologia, on hi ha testimonis i fins i tot resolucions judicials que assenyalen com les confessions privades dels adeptes queden arxivades en carpetes i després poden usar-se en contra si intenten marxar o critiquen l’organització. Una mena de «teràpia» que en realitat funciona com a caixa negra de xantatges.

Ara bé, aquest no és el pitjor escenari. En instigar tothom a obrir-se emocionalment, es genera un vincle artificial, una sensació de suport que en realitat és un parany. Per a algú que es trobi en un moment de vulnerabilitat, aquest escalf funciona com un salvavides. I, una vegada lligat, aquesta falsa seguretat es torna no només necessària, sinó gairebé addictiva.

—Cada un de vosaltres explicarà per què ha vingut aquí. És important que feu tot el que pugueu per confiar —informa en Sergio, just quan clava la seva mirada en mi. A continuació, assenyala la Candelaria i en Mario—. Ella va entrar confiada. Ell va trigar un parell d’hores… Qui vol començar?

Alguns dels meus companys expliquen les seves intimitats, fins i tot els qui no conec. Uns ho fan amb reticència, d’altres amb molta voluntat.

—Jo he vingut perquè vull veure… com em trobo amb mi mateixa. Soc una persona molt amorosa i molt ansiosa.

—Jo em poso bloquejos contínuament, en el temps…

—Jo vull curar la relació amb el meu pare, que va morir i sento que encara em pesa…

Quan arriba el meu torn, em toca tornar a fingir.

—Bé… Hi ha una relació que… he deixat últimament… Doncs, no ho sé, a mi m’agradaria reprendre-la, no? Però serà un pèl difícil —dic afegint una mica de pena al meu to de veu, perquè sigui més creïble.

Alguns em responen amb un repetitiu «t’entenc, t’entenc».

—I si aquesta beguda fos una poció màgica que fes que es complís un desig…, què demanaries? —pregunta en Sergio a en Mario.

Silenci.

—Ser feliç. Tota la vida.

Silenci.

Després d’uns minuts en què cadascun de nosaltres està absort en els seus pensaments, veig en Sergi apropar-se amb la Candelaria. Amb un fil de veu li diu que ben aviat es retrobarà amb els seus fills; que gràcies a l’ayahuasca podrà tornar a parlar amb ells, que vaig rumiant què els dirà.

Sento ràbia.

És una dona atrapada pels al·lucinògens i per un guru manipulador que li xiuxiueja que aquestes visions que la desborden no són fruit de les substàncies ni del trauma, sinó que ho fan els rostres dels seus fills acabats de morir que venen a visitar-la. Òbviament, no és màgia. Es tracta d’un cervell devastat pel dolor i alterat per la sobreestimulació de substàncies al·lucinògenes. Però, com li expliques això a una mare destrossada per l’absència de les seves dues criatures? Com li demanes que dubti quan s’ha aferrat a creure? Miro amb dolor aquest grup fràgil i vulnerable. Enmig de tots ells, hi soc jo, que fingeixo el meu paper de company de traumes, de recerca interna. Però en realitat sento ràbia, enuig en estat pur contra aquells que s’omplen les butxaques fent-los promeses buides. Em regira l’estómac veure aquests gurus que, sense cap remordiment ni cap atenció, reparteixen drogues disfressades de medicina sagrada per mantenir-los sotmesos, viure a costa seva i capitalitzar el seu patiment. Aquest és, en realitat, el seu saber ancestral.

Després d’aquesta sessió de confessions, ens divideixen per parelles. Fins a aquell moment només érem a la sala els nouvinguts, els assistents externs. Ara, en canvi, s’hi incorporen també els membres que viuen a la casa. L’atmosfera canvia: es nota de seguida qui són els que fa temps que són aquí, ja que es mouen amb agilitat, amb una seguretat diferent de la nostra, com si ja coneguessin el guió del que passarà. No triga a acostar-se’m una noia. Em somriu amb confiança i em proposa de ser el seu company. La reconec: hem creuat unes quantes paraules abans, crec