Keeping 13 (Els nois de Tommen 2)

Fragment

1. Ell o nosaltres

1

ELL O NOSALTRES

Shannon

—Tu tries, mama —va dir en Joey—. Ell o nosaltres?

Entumida fins als ossos, em vaig quedar asseguda a la cadira atrotinada de la cuina amb un drap enganxat a la galta, i vaig contenir la respiració per dos motius.

Primer, perquè el pare era a menys d’un metre de distància i jo estava petrificada.

Segon, respirar feia mal.

Vaig deixar caure el drap xop de sang a sobre la taula i em vaig girar per repenjar-me de costat al respatller de la cadira, però el dolor que em va travessar tot el cos em va arrencar un gemec.

Em sentia com si m’haguessin ruixat amb gasolina i m’haguessin calat foc.

Cada centímetre del cos em cremava, em cridava per dins en senyal de protesta cada cop que respirava massa profundament. Vaig entendre que estava molt malament. La situació era molt greu i, així i tot, em vaig quedar allà on era, allà on en Joey m’havia deixat, absolutament debilitada.

«Això és greu».

«Això és molt greu, Shannon».

Amb prou feines podia suportar els plors i els gemecs dels meus germans petits, arraulits darrere d’en Joey.

No els podia ni mirar.

Si ho feia, sabia que em trencaria.

Per això em vaig concentrar en en Joey, per treure força de la seva valentia mentre ell mirava els pares desafiant.

Mentre ell ens intentava salvar de la vida de la qual cap de nosaltres podria escapar.

—Joey, si et calmes un moment… —va començar a dir la mare, però el meu germà no la va deixar acabar.

Completament rabiós, va esclatar com un volcà al mig de la cuina ruïnosa de casa.

—No t’atreveixis a treure-hi importància! —Va apuntar la mare amb un dit acusador i li va etzibar—: Fes el correcte d’una puta vegada i fote’l al carrer.

Vaig sentir la desesperació en la seva veu i com s’apagaven les últimes espurnes de la fe que li quedava en ella mentre li implorava.

La mare es va quedar asseguda al terra de la cuina, mirant-nos a tots un a un, lentament, però sense acostar-se a cap de nosaltres.

No, es va quedar on era i prou.

Al costat del pare.

Sabia que li tenia por, entenia què era sentir-se petrificada per l’home de la cuina, però ella era l’adulta. Se suposava que ella era l’adulta, la mare, la protectora, no el noi de divuit anys sobre el qual havia recaigut aquella tasca.

—Joey —va dir amb un fil de veu i els ulls plens de súplica—. No podem…?

—Ell o nosaltres —va repetir en Joey, una vegada i una altra, amb un to cada cop més fred—. Ell o nosaltres, mama?

Ell o nosaltres.

Tres paraules que haurien hagut de tenir més importància i valor que cap altra pregunta que hagués sentit mai. El problema era que en el fons sabia que, fos quina fos la resposta, fos quina fos la mentida que es digués a si mateixa, i a nosaltres, el resultat final seria el mateix.

Sempre era el mateix.

Em sembla que en aquell moment els meus germans també se’n van adonar.

En Joey segur.

Semblava estar molt decebut amb ell mateix, dret davant de la nostra mare, esperant una resposta que no canviaria res, perquè les accions deien molt més que les paraules i la mare era un titella controlat pel nostre pare.

No podia prendre cap decisió.

No sense el seu permís.

Sabia que, tot i que els meus germans petits resaven perquè allò se solucionés, aquella situació acabaria en un desengany.

No canviaria res.

No s’arreglaria res.

Traurien la farmaciola, netejarien la sang, s’eixugarien les llàgrimes, s’inventarien una història per tapar-ho, el pare desapareixeria un parell de dies i llavors tot tornaria a la normalitat.

Una promesa feta és una promesa trencada, aquest era el lema de la família Lynch.

Tots nosaltres estàvem lligats a aquella casa com un roure immens a les seves arrels. No hi havia escapatòria. No fins que tots fóssim majors d’edat i ens n’anéssim.

Massa esgotada per pensar-hi, em vaig ensorrar a la cadira, absorbint-ho tot i res a la vegada. Era gairebé com una sentència de presó sense llibertat condicional.

Em vaig inclinar endavant, em vaig abraçar les costelles i vaig esperar que s’acabés. L’adrenalina que havia produït s’estava dissipant a marxes forçades i el seu lloc l’ocupava un dolor més gran del que era capaç de suportar estant conscient. El gust de la sang a la boca era intens i em sufocava; la manca d’aire als pulmons em feia sentir atordida i marejada; tenia les puntes dels dits entumides amb un lleu pessigolleig.

Em feia mal tot i no podia més.

Estava completament farta de tot el dolor i la merda.

No volia la vida que m’havia tocat viure.

No volia aquella família.

No volia aquella ciutat ni la seva gent.

No volia res de tot allò.

—Vull que sàpigues una cosa —va dir finalment en Joey en veure que la mare no responia. Amb el to glaçat va escopir les paraules que sabia que li cremaven per dins i necessitava treure’s del més profund del seu cor destrossat. Ho sabia perquè jo em sentia igual que ell—. Vull que sàpigues que ara mateix t’odio més del que l’he odiat mai a ell. —Tremolava de cap a peus i tenia els punys ben tancats al costat del cos—. Vull que sàpigues que ja no ets la meva mare, tot i que no n’he tingut mai —va afegir abans de serrar fort la mandíbula per contenir el dolor que sentia a dins. L’orgull no li permetia mostrar cap emoció davant d’aquelles persones—. A partir d’ara, per a mi estàs morta. La teva merda, te la gestiones tu. La propera vegada que et pegui no seré aquí per protegir-te. La propera vegada que es gasti tots els diners en alcohol i no puguis alimentar els teus fills o pagar la factura de la llum, busca’t un altre imbècil que t’ho pagui. La propera vegada que et llenci escales avall o et trenqui un braç en un rampell de borratxo, faré veure que no veig res, igual que fas tu ara en aquesta cuina. A partir d’avui, no seré aquí per protegir-te d’ell, de la mateixa manera que tu no has fet res per protegir-nos a nosaltres.

Cada paraula que li sortia de la boca em feia encongir una mica més, perquè sentia com el seu dolor es barrejava amb el meu al fons de la meva ànima.

—No parlis així a la teva mare —va renegar el pare en un to amenaçador mentre s’aixecava, amb el seu metre vuitanta i noranta quilos de pes—. Ets un desagraït, tros de…

—No t’atreveixis a dirigir-me la paraula, desgraciat —el va advertir en Joey, que el perforava amb la mirada—. Potser compartim la mateixa sang, però això és tot. Tu i jo ja no som res, vell. Per mi ja et pots podrir a l’infern. De fet, espero de tot cor que tots dos us hi podriu.

Vaig notar una mà que es posava delicadament damunt la meva espatlla, cosa que em va sobresaltar i em va fer gemegar de dolor.

—Tranquil·la —va xiuxiuejar en Tadhg, sense apartar la mà—. Soc aquí.

Vaig tancar els ulls i vaig deixar que em rodolessin les llàgrimes galtes avall.

—Et penses que em pots parlar així? —El pare es va fregar la cara amb el dors de la mà i es va deixar un rastre de sang al braç—. Val més que et calmis d’una puta vegada, nano…

—A mi em dius nano? —En Joey va deixar caure el cap enrere amb una rialla mancada d’humor—. A mi? El que ha criat els teus fills pràcticament des que van néixer? El que s’ha passat la vida solucionant els vostres problemes, complint amb les vostres responsabilitats i fent la feina de dos pares que no valen una puta merda? —En Joey va alçar les mans, indignat—. Potser només tinc divuit anys, però soc més home del que tu seràs en ta vida!

—Vigila molt bé què dius —va grunyir el pare, amb els ulls vermells, recuperant la sobrietat ràpidament—. T’ho adverteixo…

—O què, hòstia? —el va desafiar en Joey, que va arronsar les espatlles amb passotisme—. Em pegaràs? Em clavaràs cops de puny? Cosses? Et trauràs el cinturó? Em partiràs les cames amb l’estic de hurling? Em trencaràs una ampolla al cap? M’acolloniràs? —Va fer que no amb el cap i va afegir amb menyspreu—: Saps què? Ja no soc un nen petit espantat, papa. No soc un nen indefens ni una adolescent acollonida, i no soc la teva dona maltractada. —Va entretancar els ulls verds i va dir—: O sigui que fes-me el que vulguis, que t’asseguro que m’hi tornaré multiplicat per deu.

—Ves-te’n de casa meva —li va etzibar el pare en un to calmat aterridor—. Ara mateix.

—Teddy, espera! —somicava la mare, que ara corria cap a ell—. No pots…

—I tu calla, dona! —va rugir el pare dirigint tota la fúria cap a ella—. Et partiré la cara! M’has sentit?

La mare, intimidada, es va mirar en Joey amb indefensió.

En Joey es va mantenir inamovible, clarament immers en una batalla interna, però no se li va acostar.

—No el pots fer fora… —Les paraules de la mare es van anar aprimant a mesura que mirava amb terror de debò l’home amb qui s’havia casat—. Si us plau. —Li rodolaven les llàgrimes per la cara pàl·lida—. És el meu fill…

—Ah, o sigui que ara soc el teu fill? —va recriminar-li en Joey, que va deixar caure el cap enrere i va fer una rialla—. No cal que em facis cap favor.

—Això és culpa teva, nena —va bordar llavors el pare amb la mirada dirigida a mi—. Que rondes per la ciutat com una puta i només fas que dur problemes a la família! Aquí el problema ets…

—No vagis per aquí —el va advertir en Joey en un to de veu més elevat—. Ni te la miris.

—És la veritat —va rondinar el pare, que em mirava fixament amb aquells ulls marrons—. Ets una inútil i sempre ho has sigut. —Amb la crueltat gravada a la cara, va afegir—: Vaig explicar a la teva mare el que feies i no em va voler escoltar. Però jo ho sabia. Fins i tot quan eres petita, sabia perfectament com eres. Una rata. —Em va mirar amb el front arrufat i va escopir—: No sé d’on has sortit.

Vaig tornar la mirada a l’home que s’havia passat mitja vida terroritzant-me. S’estava dret al mig de la cuina, un energumen de braços forts amb dos punys que m’havien causat més dolor del que era capaç de recordar. Però havien estat les seves paraules, la seva llengua, el que m’havia provocat danys més profunds.

—Això és mentida, Teddy! —va exclamar la mare, sense força—. Shannon, amor meu, això no és…

—No et volíem. —El pare em va seguir turmentant amb paraules—. Ho sabies? La teva mare et va deixar una setmana a l’hospital mentre rumiava si t’abandonava o no, fins que la culpa va ser més forta que ella. Jo, en canvi, no he canviat mai d’opinió. No et podia ni veure, i encara menys estimar-te.

—Shannon, no li facis cas —em va ordenar en Joey, amb la veu plena d’emoció—. No és veritat. És un fill de puta desgraciat. No te l’escoltis. Em sents, Shan? No te l’escoltis.

—A tu tampoc no et volia —va afegir el pare mirant en Joey.

—Ara sí que m’has trencat el cor —li va replicar en Joey en to burleta.

—Ah, sí? Doncs nosaltres sentim el mateix per tu —va rugir en Tadhg amb una mà tremolosa damunt la meva espatlla i els ulls clavats en el pare—. Cap de nosaltres no et vol, a tu!

—Tadhg —el va advertir en Joey amb la veu greu i la mirada pampalluguejant pel pànic—. Calla. Ja me n’ocupo jo.

—No. No callaré, Joe —va rondinar en Tadhg, amb més ràbia de la que cap nen d’onze anys hauria de sentir—. Ell és el problema d’aquesta família i algú l’hi ha de dir.

—Treu-lo d’aquí! —va bramar el pare, dirigint-se a la mare, separada lleugerament de tots dos—. Ara, Marie! —va cridar apuntant-la amb un dit—. Fes-lo marxar abans no em carregui aquest desgraciat.

—M’agradaria veure com ho intentes —el va desafiar en Joey, mentre col·locava l’Ollie i en Sean, que s’havien arrambat al seu costat, darrere seu.

—No! —Plorant, la mare es va posar entre el pare i en Joey—. Ves-te’n tu.

El pare va fer una passa cap a ella i la mare automàticament es va encongir i es va tapar la cara amb les mans.

Era l’epítom del patetisme.

Cap de nosaltres havia tingut mai cap oportunitat, amb aquella gent.

Com podien coincidir l’amor i la por en un mateix cor humà?

Com el podia estimar, si li tenia tanta por?

—Què m’has dit? —va deixar anar amb la fúria dirigida a la mare—. Què collons m’acabes de dir?

—Ves-te’n —va aconseguir pronunciar la mare, que tremolava de cap a peus, mentre reculava un parell de passes—. S’ha acabat, Teddy. No puc més, hem acabat. No puc… Necessito que te’n vagis!

—No pots més? —va riure-se’n el pare sense treure-li els ulls del damunt—. Et penses que em pots deixar? —Va riure amb crueltat—. Ets meva, Marie. Em sents? Ets meva, hòstia. —Va avançar un altre pas cap a ella—. Et penses que em pots fer fora? Que et podràs allunyar de mi?

—Que te’n vagis —va aconseguir dir—. Vull que te’n vagis, Teddy! Surt de les nostres vides.

—Et penses que tens vida, sense mi? Sense mi no ets res, puta! —va rugir amb els ulls desorbitats, plens d’una bogeria continguda—. L’única manera que tens de deixar-me és a dins d’una caixa, nena! Et mataré abans que em deixis. M’has sentit? Cremaré aquesta puta casa amb tu i els teus cadells a dins, abans de deixar-te anar.

—Para. —Un crit minúscul va sortir de la boca de l’Ollie mentre s’aferrava a la cama d’en Joey—. Fes que pari —va somicar, agafat al nostre germà com si ell tingués totes les respostes—. Si us plau.

—Ets una nena, ara? —li va preguntar el pare amb cara de fàstic—. Sigues un home, collons, Ollie!

—Ja n’hi ha prou, Teddy! —va cridar la mare, que s’agafava el pit—. Ves-te’n!

—Això és casa meva —va replicar el pare—. No me’n vaig enlloc!

—Està bé —va afirmar en Joey amb fredor, abans de girar-se a mirar els nostres germans—. Ollie, ves a fora i emporta’t en Sean. —Es va ficar la mà a la butxaca dels texans, en va treure el mòbil i l’hi va allargar—. Té…, agafa’l i truca a l’Aoife, d’acord? Truca-li i ens vindrà a buscar.

—No, no, no! —va començar a dir la mare, aterrida—. Joey, si us plau, no me’ls prenguis.

L’Ollie va fer que sí amb un moviment sec, va agafar en Sean de la mà i va sortir corrents de la cuina passant de llarg els braços estirats de la nostra mare sense dubtar ni un segon.

Tenien nou i tres anys i no es fiaven d’ella. Perquè sabien, petits com eren, que la seva mare els decebria, intencionadament o no.

—Li he dit que se n’anés… L’hi he dit, Joey. Si us plau, us trio a vosaltres. És clar, que us trio a vosaltres! —Corrent cap al meu germà, la mare el va engrapar per la dessuadora amb aquelles mans dèbils i el va mirar enlaire—. Si us plau, no em facis això… Si us plau, Joey. No t’enduguis els meus fills.

—De què els serveixes, si no els pots protegir? —va preguntar-li en Joey, inamovible. Li tremolava la veu, però, en veure com la mare li suplicava que li donés una oportunitat més per decebre’ns—. Ets com un puto fantasma, en aquesta casa —li va etzibar—. No hi pintes res, mama. Ets insignificant. —Es va passar una mà tremolosa pels cabells rossos i va afegir—: No ens fas cap bé.

—Joey, espera… Espera! Si us plau, no ho facis. —Es va aferrar a les mans del meu germà i es va deixar caure de genolls per implorar-li—. No me’ls prenguis.

—No els puc deixar aquí —va esforçar-se a dir en Joey, que respirava amb dificultat—. Ja has pres la teva decisió.

—No ho entens —va dir plorant, alhora que feia que no amb el cap—. No ho veus.

—Doncs aixeca’t, mama —va suplicar-li en Joey amb un fil de veu—. Aixeca’t i surt d’aquesta casa amb mi.

—No puc. —Va fer que no i es va posar a somicar—. Em matarà.

—Doncs ja et pots morir —es va limitar a dir en Joey sense cap emoció a la veu.

—Deixa’l marxar, Marie —va bordar el pare en un to ple de maldat—. Tornarà amb la cua entre les cames. És un inútil. No sobreviurà ni un dia pel seu compte…

—Calla! —Va xisclar la mare, més fort del que l’havia sentit mai cridar. Somicant, es va posar dreta i es va girar per mirar el pare—. Calla d’una puta vegada! Tot això és culpa teva. M’has destrossat la vida. Has destrossat els meus fills. Ets un maleït boig…

Pam.

Les paraules de la mare es van convertir en un gemec quan el puny del pare li va impactar amb tota la força a la cara. Va caure a terra com un sac de pedres.

—Et penses que em pots parlar així? —va grunyir el pare, mirant la mare ple de ràbia—. Tu ets la pitjor de totes, puta fastigosa!

En Joey no va trigar més de dos segons a empassar-se el que acabava de dir, perquè va córrer a allunyar el pare d’ella.

—Treu les mans de sobre la mama. —El va empènyer amb força una altra vegada—. No la toquis! —En Joey es va ajupir i la va intentar posar dreta—. Mama, si us plau… —Se li va tallar la veu quan, ajupit a terra, li va apartar els cabells de la cara—. Deixa’l. —Li va agafar el rostre entre les mans ensangonades—. Ja se’ns acudirà alguna cosa, eh? Hi trobarem una solució, però no ens podem quedar aquí. Jo et cuidaré…

—Qui collons et penses que ets? —va rugir el pare en to amenaçador mentre s’abraonava damunt d’en Joey—. Et penses que ho saps tot, eh, nano? Et penses que ets millor que jo? —Va engrapar en Joey pel clatell amb aquelles mans immenses i el va forçar a agenollar-se—. Et penses que me la pots prendre? No se n’anirà enlloc! —El pare va fer més força i va encastar el front d’en Joey a les rajoles de terra—. Ja t’he dit que et posaria a ratlla, fill de puta desagraït. —Va col·locar un genoll a la base de l’esquena d’en Joey i el va deixar immobilitzat—. Et creus un home, ara, nano? Demostra-li, a la teva mare, quina mena d’home ets, que plores de genolls a terra com un gos.

—Para! —va cridar la mare mentre estirava el pare per les espatlles—. Deixa’l anar, Teddy.

—Soc més home que tu —va dir en Joey com va poder, amb la veu ofegada per la força que havia de fer per no cedir al pes del pare.

—Ah, sí? —El pare va engrapar en Joey pels cabells, li va estirar el cap enrere i llavors li va estampar la cara contra les rajoles—. Ets un merda, nano, això és el que ets.

En Joey va escopir sang i va plantar les mans a terra un cop més per alçar-se i mirar de treure’s el pare del damunt, sense èxit, mentre l’home no parava de colpejar-li la cara contra el terra. Vaig sentir ossos que cruixien i se’m va regirar l’estómac, però en Joey es va negar a cedir.

—Això és tot el que saps fer? —Li va ensenyar les dents ensangonades mentre grunyia i lluitava amb totes les seves forces contra el pare—. Estàs perdent facultats, vell!

—Deixa’l estar! —continuava cridant la mare, que no parava d’estirar el pare per les espatlles—. Teddy, el mataràs!

—Ja li estarà bé! —va bramar el pare, que va apartar la mare d’una empenta—. I tu li aniràs al darrere, puta desgraciada!

Malgrat que estava tremolant molt, em vaig moure amb la intenció de fer-hi alguna cosa, però no vaig poder.

No aconseguia moure les extremitats.

No em quedava ni una engruna de força per tornar-me a aixecar.

Tots els anys de maltractaments, sumats a la pallissa que acabava de rebre, m’havien conduït al punt en què, amb setze anys, no em podia ni aguantar dreta.

Patètica, em vaig quedar abatuda a la cadira on m’havia deixat en Joey amb la sang que em regalimava lliurement per la cara i el cor que em bategava cada cop més a poc a poc.

Em vaig adonar que m’estava morint. Això, o el meu cos havia entrat en estat de xoc. En qualsevol cas, em passava alguna cosa greu i no podia fer res per ajudar l’única persona que sempre havia estat allà per ajudar-me a mi.

El cap em rodava, però vaig veure a través d’una mirada envidriada que en Joey aconseguia recargolar-se per treure’s el pare de sobre i tots dos s’enredaven en una baralla a terra.

El cor se’m va desplomar fins a l’estómac en veure que el pare se li tornava a posar al damunt. Amb la mà ferma al voltant del coll d’en Joey, va tancar el puny i el va començar a colpejar repetidament a la cara. En Joey es retorcia a sota seu en un intent desesperat de treure-se’l del damunt, però no hi podia fer res. El pare pesava com a mínim vint quilos més que ell.

«Es morirà», em deia el cor, enrabiat. «Salva’l».

Ho vaig intentar.

Terriblement espantada, vaig intentar acostar-me a en Joey, però no em podia moure.

Era com si m’hagués quedat petrificada.

—Ajuda-la —vaig sentir que deia en Joey amb la veu ofegada, entre estossecs i escopinades—. Ajuda-la, collons!

«Que ajudi a qui?».

«A qui vols que ajudi, Joe?».

Cada pocs segons perdia el món de vista i vaig entendre que era perquè em quedava inconscient a estones. També sabia que això era un mal senyal, que m’havia fet més mal que altres vegades.

Molt més.

De cua d’ull, vaig veure que en Tadhg s’acostava a l’armari, obria un calaix d’una estrebada i en treia un ganivet, i, sense dubtar-ho ni un moment, es va atansar als dos que es barallaven.

«Fes-ho». Vaig suplicar en silenci al cel que donés el valor al meu germà per fer-ho.

—Deixa el meu germà! —va cridar en Tadhg amb la punta del ganivet al coll del pare amb un pols impertorbable i la mirada clavada als seus ulls.

—Tadhg, deixa el ganivet —va cridar la mare, acostant-s’hi lentament—. Si us plau, fill.

—Ves a la merda —li va replicar en Tadhg sense apartar els ulls del pare—. Deixa. El. Meu. Germà.

«Fes-ho, Tadhg», vaig pregar en silenci, «fes-lo parar per sempre més».

—No siguis imbècil —va riure el pare, tot i que a la seva veu no hi havia rastre d’humor, només por.

«Bé».

«Tingues por».

—No soc imbècil —li va contestar en Tadhg amb tota la fredor del món a la veu—. I no soc en Joey. —Se li va acostar una mica més i va fer més pressió amb la punta del ganivet—. No pararé només perquè m’ho demani la Shannon.

Se’m va trencar el cor.

Tenia onze anys i l’havíem convertit en allò.

Jo resava perquè matés el pare, perquè posés fi a tota aquella merda.

En què em convertia, allò?

Una part de mi volia suplicar al meu germà que el ganivet me’l clavés a mi per poder acabar amb tot.

Ells eren molt forts, i jo molt dèbil.

—Tadhg —va dir en Joey des de terra, esbufegant i respirant amb dificultat perquè el pare encara el tenia agafat pel coll—. No passa res. —Tenia la cara plena de sang. Era evident que li havia tornat a trencar el nas. Tenia les dues mans aferrades al voltant de la mà amb què el pare li premia el coll—. Tranquil·litza’t…

—Sí que passa, Joe —va contestar en Tadhg, totalment mancat de cap emoció—. Passa una cosa molt greu.

—Què penses fer, nano? —el va desafiar el pare, encara a sobre d’en Joey però amb la mirada neguitosa dirigida al meu germà petit—. Apunyalar-me?

—Sí.

Com que va pensar que no en seria capaç, el pare va alçar la mà per agafar-li el ganivet, però es va apartar ràpidament així que va notar un regalim de sang que li baixava pel coll.

—Collons, Tadhg! —va cridar abans d’empassar-se la saliva amb neguit—. M’has tallat.

—Això s’acaba aquí —va contestar en Tadhg, que avançava una altra passa—. Deixa el meu germà i ves-te’n per sempre, o t’obriré el coll i et deixaré morir.

No estic segura de si el que vaig sentir va ser un alleujament immens o l’amargor del penediment, quan vaig veure que el pare deixava en Joey i es posava dret.

Una barreja de totes dues coses, vaig suposar, tot i que em costava pensar amb claredat i ja no hauria pogut assegurar res.

Massa esgotada per suportar el pes del meu cos, em vaig inclinar endavant i vaig posar la galta a la taula. Entre respiracions ràpides i breus, em vaig intentar mantenir quieta, no moure’m gens, no bellugar els ossos.

Tot em feia un mal horrorós.

El gust de la sang a la boca, gola endins, em feia venir ganes de vomitar.

Tremolosa, em va sortir un gemec pel reflex i em vaig deixar de moure del tot.

Marejada i desorientada, vaig deixar que se’m tanquessin les parpelles i vaig oblidar les seves veus mentre es cridaven, per concentrar-me en els batecs erràtics del meu cor, que em retrunyien a les orelles.

—Ajuda-la, hòstia!

Bum, bum, bum.

—Et mataré, Marie.

B-bum…, bum, bum, bum.

—Ves-te’n d’una puta vegada!

Bum…, bum…, bu…, bum…

—Ets morta.

Bum…, bum…, bu…, bum…

Cop de porta.

Buuuuuum…, bu…, bu…, bum…

«T’estimo, Shannon amb nom de riu…».

Bum, bum, bum, bum…

Vaig notar com m’envaïa una onada de devastació i un profund sentiment de penediment. La cara d’en Johnny era un raig d’esperança que s’apagava darrere les meves parpelles mentre acceptava la meva sort.

Les llàgrimes càlides d’amargor i penediment em queien avall i es barrejaven amb la sang seca de les galtes.

Sentia una tristesa enorme, com si m’haguessin robat.

Potser en una altra vida les coses haurien pogut anar d’una altra manera.

Hauria pogut ser feliç.

«Em sembla que et necessito per sempre…».

—Què li passa? —vaig sentir que algú demanava, una veu que s’assemblava molt a la de l’Aoife, la nòvia d’en Joey—. Per què li surt sang de la boca?

«No tinguis por. No et faré mal…».

—Shannon! Shannon! Collons, fes alguna cosa!

«Digue’m qui et fa mal i ho arreglaré…».

—Mira què has fet! —vaig sentir que cridava la mare.

«Jo et cuidaré…».

—Truca a una ambulància.

«Amb mi estaràs protegida…».

—S’està morint. Ha matat la meva germana. I no fas res!

«No et deixaré caure… No passa res, jo et cuido…».

—Truca a la puta ambulància!

«Queda’t amb mi…».

Vaig notar l’escalfor de dues mans a la cara i vaig assaborir-ne la dolçor.

—Em sents? —vaig sentir que em deia en Joey—. Et trauré d’aquí, eh?

«No deixis de fer-me petons…».

—Shannon, em sents?

«T’estimo, Shannon amb nom de riu…».

—Shan? —Vaig notar alguna cosa que em tocava l’ull. Em vaig adonar que eren els dits d’en Joey, que m’obria les parpelles—. Ei, Shannon, va, digue’m alguna cosa.

Vaig obrir lentament els ulls i em vaig obligar a enfocar la cara de terror que em mirava fixament.

—Aconseguiré ajuda, d’acord? —Va deixar anar l’aire amb un sospir tremolós—. L’ambulància ve cap aquí.

Vaig obrir la boca per contestar, però no me’n va sortir res.

Els llavis no podien formar les paraules que necessitava.

—Shannon, respira. —La mare llavors es va agenollar davant meu, al costat dels peus d’en Joey, i mentre amb una mà em tocava la cara, amb l’altra m’aguantava una bossa de pèsols congelats al pit—. Respira, Shannon —no parava de repetir—. Respira, filla.

Servia d’alguna cosa?

Ho estava empitjorant?

No ho sabia.

L’única certesa que tenia era que no podia respirar.

I el que em va fer més por de tot va ser que no m’importava.

No estava espantada.

No tenia por.

Senzillament, no podia més.

—Shan —va repetir en Joey, que parlava més fort a mesura que el pànic li envaïa les faccions—. Shannon, si us plau. —Ajupit davant meu, em va posar les mans a les espatlles i em va sacsejar suaument—. Per l’amor de Déu, Shannon, digue’m alguna cosa!

Ho vaig intentar, però no vaig aconseguir-ho.

Vaig estossegar i aquell gust estrany i metàl·lic de la sang que em sortia per la boca a glopades em va fer venir ganes de vomitar.

Em va caure el cap a un costat, però en Joey me’l va tornar a posar dret amb les mans.

—Aoife, dona’m les claus —va cridar sense treure’m de sobre aquells ulls verds. Em va deixar anar la cara i va desaparèixer del meu camp de visió—. L’hi porto jo.

—Joey, no la moguis. Podria tenir ferides in…

—Dona’m les putes claus, amor!

Sense la força de les seves mans per aguantar-me, automàticament vaig caure endavant i em vaig enfonsar als braços de la mare.

—Tranquil·la —va xiuxiuejar mentre m’envoltava amb les mans i em passava els dits pels cabells—. Tot anirà bé.

M’hauria agradat ser capaç de sostenir el meu cos per no haver-me de repenjar en la mare. No volia que em toqués, però no em quedava ni una engruna de força.

Les últimes coses que recordo abans que m’absorbís la foscor van ser el contacte amb el meu germà quan em va agafar a coll i el so de la seva veu que em deia a cau d’orella:

—No em deixis.

2

UN GLOBUS MONUMENTAL

Johnny

«Res de rugbi durant com a mínim sis setmanes».

El pare.

«Repòs al llit entre set i deu dies».

El pare.

«No trepitjaràs l’herba fins al maig».

El pare.

«Adductor esquinçat, adhesions i hèrnia de l’esportista».

El pare.

«Rehabilitació».

—Collons!

Vaig tancar els punys al voltant del llençol que em cobria i vaig tirar el cap enrere amb un rugit, conscient que si tenia un altre rampell, em tornarien a sedar. Estava jugant amb foc, amb les infermeres instal·lades al passadís de fora l’habitació. Després que sortís del llit per pixar i caigués rodó a terra m’havien posat a la llista negra. M’havien fotut una bona bronca per no demanar ajuda i em van recordar que duia un catèter abans d’endossar-me una altra injecció del que fos que em posaven per via intravenosa. Em van dir que era per al dolor, però jo ho sospitava. Duia un globus impressionant. Ningú necessitava aquell volum de fàrmacs al sistema. Ni tan sols jo, el desgraciat de la cigala espatllada.

—Merda!

Vaig parpellejar per mirar d’aclarir les imatges, vaig intentar posar la vista a la paret oposada al llit, on hi havia un televisor penjat en el qual en Pat Kenny presentava Late Show, però va ser en va. No aconseguia enfocar la imatge i el pensament em tornava a aquelles dues paraules que es repetien a dins del meu cap com un disc ratllat.

El pare.

El pare.

El pare.

—Prou! —vaig remugar enfadat, tot i que estava sol a l’habitació—. Para de parlar.

La ment m’estava jugant una mala passada, cosa que em feia posar nerviós i em tenia inquiet, i tenia un mal pressentiment a la boca de l’estómac.

El neguit era tan fort que el podia assaborir i tot.

Analgèsics, i una merda.

Allò m’estava fent parar boig.

Ningú no em feia cas.

No parava de dir a tothom que passava alguna cosa i ells em responien que tot anava bé, i llavors m’incrementaven la dosi del que fos que ja em corria per les venes.

Sabia que s’equivocaven, però no pensava amb claredat i era incapaç de trobar una explicació a aquell neguit.

Com menys cas em feien, més nerviós em posava, fins al punt d’ofegar-me en una preocupació per alguna cosa que no sabia identificar.

Era una sensació horrorosa de collons.

El cap no em parava de donar voltes sobre la mateixa història: les dues paraules que no aconseguia oblidar.

El pare.

I una única veu que les repetia, la de la Shannon.

No tenia ni idea de per què reaccionava d’aquella manera, però el cor m’anava a mil per hora. Ho sabia perquè cada vegada que pensava en ella, la màquina a la qual estava connectat començava a sonar i a fer pampallugues.

L’ansietat era una cosa que em costava gestionar. No en sabia. L’adrenalina sí, però la por… no, la por no la païa bé. Especialment quan la sentia per una altra persona.

Em vaig enfonsar al matalàs i vaig parpellejar per mirar d’espavilar-me i aclarir-me les idees.

Emprenyat, feia girar el cap a banda i banda per treure forces d’algun lloc.

Passava alguna cosa.

Al meu cap.

Al meu cos.

Em sentia com si estigués atrapat en aquell cony de llit i em tocava els ous.

Enfurismat amb el món i amb tothom, vaig fer repicar els dits al matalàs i em vaig posar a comptar les rajoles del sostre.

Cent trenta-una.

Hòstia, necessitava sortir d’aquella habitació.

Me’n volia anar a casa.

A Cork.

Sí, estava tan desesperat que ja no volia ni anar a Dublín. Tenia una crisi existencial i només volia tornar a casa, a Ballylaggin, i estar envoltat de tot el que m’era familiar.

Tornar a casa amb la Shannon.

Hòstia, l’havia cagat molt amb ella.

Havia reaccionat fatal.

Era un imbècil.

La ràbia em va tornar a créixer a dins, juntament amb la depressió i la devastació que venien cada cop que pensava en el meu futur, cosa que feia sense parar.

Dolor? Sí, tenia molt de dolor, però en aquell moment el meu cos era el que em preocupava menys. Perquè havia perdut el control dels meus sentits. Estava perdent el cap completament per una noia de Cork.

Avorrit i inquiet, vaig mirar per la finestra de l’hospital al cel fosc i novament el televisor.

A la merda.

Vaig agafar el mòbil i em vaig desplaçar tremolós pels contactes, que veia borrosos, fins que vaig trobar el número on havia trucat com a mínim una dotzena de vegades les últimes hores, o potser dies, i vaig prémer el botó de trucar.

Em va costar una barbaritat, però em vaig aguantar el mòbil a l’orella i em vaig esperar, amb la respiració agitada, mentre sonaven els bips, fins que em va rebre la veu monòtona d’un contestador.

—Joey. —Em vaig voler incorporar, però només va servir per estirar uns quants dels cables que tenia connectats al cos que no haurien d’haver-hi estat—. Truca’m. —Vaig deixar anar un gemec de dolor per una punxada que vaig notar entre les cames i em vaig concentrar a pronunciar les paraules següents sense arrossegar-les—. Necessito parlar amb ella. —Em va semblar que sí que les havia arrossegat, perquè em notava la veu estranya—. No sé què passa, Joey. Potser estic trastocat, perquè m’han inflat de medicaments, però estic preocupat. Tinc un mal pressentiment de l’hòs…

Bip.

—Merda.

Completament abatut, vaig observar com finalitzava la trucada i vaig deixar caure el mòbil al meu costat abans de repenjar-me novament als coixins.

Estava al·lucinant?

No, sabia que era a l’hospital.

Però potser m’aferrava a la paraula «pare» perquè m’havia deixat molt parat veure el meu allà quan vaig obrir els ulls.

Amb els llavis tancats amb força, vaig ignorar la sensació de formigueig i entumiment i vaig intentar pensar amb claredat.

M’havia passat per alt alguna cosa.

Quan es tractava de la Shannon Lynch, sempre tenia la sensació d’anar tres passes enrere.

Malgrat la son que tenia, vaig intentar mantenir el cap clar, però un pessigolleig càlid a dins meu m’obligava a tancar els ulls i a submergir-me al buit.

«Si vols saber què li passa pel cap, t’ho hauràs de guanyar…».

—Ves a la merda, Joey el hurler —vaig murmurar alhora que m’apartava el llençol de sobre—. Ja m’ho he guanyat. —Vaig posar els peus a terra, em vaig agafar al pal del degotador i em vaig aixecar. Tots els músculs del cos es van queixar pel moviment, però em vaig empassar el mal i em vaig començar a dirigir cap a la porta.

—Johnny! —va exclamar la mare quan em va trobar uns minuts després al passadís. Duia dos gots de plàstic a les mans i em mirava horroritzada—. Què hi fas, fora del llit, fill?

—Necessito tornar a casa —vaig remugar, agafat al pal i amb el cul exposat al món per la bata d’hospital, que se m’aguantava només per les espatlles—. Ara mateix, mama —vaig afegir mentre m’apartava de la paret on m’havia repenjat una estona i feia cas omís del dolor que em recorria per dins i que em va fer trontollar—. He de marxar.

—Marxar? —em va preguntar la mare—. T’acaben d’operar—. La mare em va interceptar ràpidament, em va posar les mans al pit i em va mirar fixament—. Tu no vas enlloc.

—Sí. —Vaig brandar el cap i vaig intentar esquivar-la—. Me’n torno a Cork.

—Per què? —va voler saber la mare, que em tornava a barrar el pas—. Què passa?

—Ha passat alguna cosa —li vaig dir, mig marejat—. La Shannon.

—Què?! —La preocupació li va omplir la mirada—. Què li ha passat, a la Shannon?

—No ho sé —vaig respondre, agitat i desvalgut—. Però sé que li ha passat alguna cosa. —Vaig arrufar el front i vaig intentar pensar amb claredat, entendre què era el que sentia, però només em va sortir—: L’he d’ajudar.

—Amor meu, són els medicaments —em va dir amb una mirada compassiva—. No saps què dius.

Vaig fer que no amb el cap, totalment perdut.

—Mama —vaig dir amb la veu ronca—. Et dic que li ha passat alguna cosa.

—Per què n’estàs tan segur?

—Perquè… —Vaig sospirar, cansat, em vaig repenjar a la paret i vaig arronsar les espatlles incapaç de fer res més—. Ho noto.

—Johnny, amor, necessites estirar-te i descansa.

—No m’escoltes —vaig remugar—. Ho sé, mama. Ho sé, collons, d’acord?

—Què és el que saps?

Em vaig desinflar, abatut.

—No sé de què es tracta, però sé que ho hauria de saber! —Frustrat i confós, vaig deixar anar—: Però ella ho sap, i jo també, i no m’ho explica, però et juro que ho sé, mama!

—D’acord, amor —em va contestar la mare per donar-me peixet mentre em passava el braç per l’esquena—. Et crec.

—Sí? —vaig murmurar, mig adormit però una mica satisfet—. Sort, perquè aquí ningú em fa cas.

—És clar que et crec —va contestar ella, que em donava uns copets al pit i em feia tornar cap a l’habitació—. Sempre et crec.

—Sí?

—I tant que sí.

—No m’agrada gens que em diguin mentides, mama —vaig afegir, massa repenjat al seu cos menut—. I ella sempre me’n diu. —Em feia picor el nas i vaig bellugar els llavis per mirar de lluitar contra l’entumiment de la cara, mentre una olor coneguda m’omplia els narius—. M’agrada l’olor que fas, mama. —Vaig tornar a ensumar—. Fas olor de casa.

—Ja m’agrada que l’aprovis —va riure la mare.

—I què se suposa que he de fer, ara? —Vaig contemplar el llit amb el front arrugat i la mirada borrosa, mentre la mare apartava el llençol i donava uns copets al matalàs—. Dormir?

—Sí, has de dormir, amor —em va animar la mare en un to persuasiu—. Demà al matí ho veuràs tot més clar.

Vaig arrufar el nas.

—Tinc gana.

—Dorm una mica, Jonathon.

—Ja no m’agrada Dublín —vaig rondinar en ficar-me de nou al llit—. Aquí m’estan matant de gana. —Vaig tancar els ulls i vaig deixar que el cos s’enfonsés al llit—. I aquestes putes medecines…

Vaig notar que em tapava amb el llençol i llavors, un petó suau al front.

—A dormir, amor.

—Pare —vaig murmurar, mig endormiscat—. Odio aquesta paraula.

3

RESPIRA

Shannon

—Shan, em sents?

«Joey?».

—Soc aquí.

«No et veig».

Vaig notar una mà que m’agafava la meva.

—Queda’t amb mi, d’acord?

«Tinc por».

—Si us plau, no em deixis.

«No et vull deixar».

—Gairebé hi som, Shan.

«On?».

—Tu respira, d’acord?

«No em deixis morir aquí, Joey».

—Respira? Aoife…, respira, amor?

«Si us plau…».

—No ho sé, Joe… Hi ha molta sang.

«Ajuda’m!».

—Ajuda-la… —Sanglots—. Ajuda-la a respirar!

«No em vull morir…».

4

LES PECES DEL TRENCACLOSQUES ENCAIXEN

Johnny

Quan dilluns al matí em vaig despertar tenia el cap clar i un dolor asfixiant.

Independentment del dolor, sabia que no me’n queixaria, perquè, si ho feia, hi havia una probabilitat molt gran que em tornessin a dopar.

Els analgèsics que m’injectaven eren una mala idea.

De debò, d’ençà de l’operació, que m’havien tingut la majoria del temps drogat fins a les celles, perquè cada cop que venien els metges i les infermeres dels pebrots creien necessari tornar a prémer el botó que connectava amb la via que tenia a la mà per ficar-me més merda al sistema.

Segons l’equip de metges que m’havia visitat aquell matí, a banda dels forats que tenia al cos per culpa de l’operació, el dissabte havia estat tan neguitós i poc cooperatiu, estirant els fils i intentant marxar de l’hospital, que el més segur havia estat mantenir-me mig sedat perquè pogués descansar i recuperar-me.

Els pares i en Gibsie s’havien passat tot el cap de setmana entrant i sortint per venir a veure’m, però jo havia estat completament fora de combat, renegant i delirant com un imbècil, cridant bajanades sobre pares i pilotes de rugbi.

Sí, va ser humiliant de collons.

Era una sort que no en recordés res.

Conscient per primera vegada en més de quaranta-vuit hores, em vaig incorporar sense fer cas del dolor intens de les cuixes i vaig allargar el braç per agafar el mòbil de la tauleta de nit. Afortunadament, algú havia tingut la decència de posar-me’l a carregar.

Sense fer cas del plat de menjar que les infermeres m’havien deixat en una safata al llit, vaig parpellejar per treure’m la son dels ulls i vaig repassar els milions de trucades perdudes i missatges que havia rebut des que la meva vida s’havia ensorrat divendres al vespre.

Quatre trucades perdudes i un missatge al contestador de l’entrenador Dennehy.

«Collons…».

Em vaig estremir només de pensar en el que em devia voler dir.

Vaig decidir no ser masoquista i vaig optar per mirar els altres missatges.

Tres d’en Feely. Cinc trucades d’en Hughie. Una vintena de missatges al grup dels companys de l’Acadèmia. Un milió més dels amics de l’institut. El fisioterapeuta. Un de l’Scott Hogan, un amic de Royce. El meu entrenador personal. Uns quants més de nois de l’equip de Ballylaggin. Molts més de números desconeguts o que no tenia desats a la llista de contactes. Dos del senyor Twomey, el director de Tommen. Un de l’entrenador Mulcahy. Set missatges i dotze trucades perdudes de la Bella.

—Bella dels collons. —Frustrat, vaig deixar estar els missatges de veu del contestador, vaig llegir la infinitat de missatges que em desitjaven una bona recuperació i vaig eliminar-los tots fins que la pantalla va haver quedat buida.

Res de la Shannon.

Ni un trist missatge.

D’acord, en aquell moment no tenia mòbil, però en Joey sí, i tenia el meu número.

Emprenyat, vaig desplaçar-me per la llista de contactes fins a localitzar el d’en Joey el hurler i li vaig trucar. La ràbia dins meu augmentava amb cada to sense resposta. Quan em va saltar el contestador, vaig estar a punt de petar.

Encara que havia estat drogat, sabia que li havia trucat com a mínim una dotzena de cops aquell cap de setmana, això ho recordava, i el fet que passés de mi em posava a mil.

—Joey. —Amb el mòbil agafat amb més força de la necessària, em vaig esforçar a mantenir un to neutre malgrat la ràbia que sentia—. Necessito parlar amb ella. —M’importava una merda com s’ho prengués. Ja m’era ben igual què pensés tothom. Tenia un pressentiment que ni tots els medicaments de l’hospital havien pogut fer desaparèixer—. Escolta… —Vaig tancar els ulls i vaig intentar ser diplomàtic, encara que vaig fracassar estrepitosament—. Sé que en passa una de molt grossa. —«Molt bé, Johnny»—. Semblo un sonat, ja ho sé. Ja ho sé, hòstia. Però tinc un mal pressentiment. —Hòstia, estava com una puta cabra—. La Shannon em va dir alguna cosa, o potser ho vaig somiar, però se m’ha quedat gravat al cap i no puc… Escolta, ja no n’estic ni segur, però necessito parlar amb ella. He d’aclarir un parell de coses, d’acord? O sigui que contesta’m la puta trucada…

Va sonar un bip que m’indicava que se m’havia acabat el temps.

—Imbècil —vaig murmurar abans de deixar caure el mòbil a la falda, cosa que em va fer encongir de dolor. Amb molta cautela, vaig tornar a agafar-lo i el vaig deixar a la tauleta de nit abans d’alçar el llençol, apartar-me la bata i donar la primera ullada lúcida als danys.

—Hmmm. —Vaig inclinar el cap i em vaig examinar bé—. No està gens malament.

Tenia els malucs, les dues cuixes i l’engonal inflats, amb mal aspecte i morats, i pegats que em tapaven els talls per on m’havien obert, però les tres parts preferides del meu cos estaven definitivament d’una peça, per dir-ho d’alguna manera. Hi tenia la cigala i els dos ous que li feien companyia.

Em vaig ben examinar amb el front arrugat i una sensació estranya d’invasió pel fet que algú m’hagués rapat els ous sense el meu permís, però vaig decidir no emprenyar-me. Tenia una semiempalmada impressionant, segurament per l’emoció de seguir d’una sola peça, cosa que em vaig agafar com una victòria.

«Hòstia, sort».

Em vaig tornar a tapar, vaig deixar anar un sospir d’alleujament i vaig estirar la safata carregada de menjar en notar que tornava a tenir gana.

«Estàs bé —vaig seguir cantussejant per dins mentre devorava un tall de bacó—, et curaràs, tornaràs al camp i tot anirà bé».

«Però ella no —hi va afegir una veueta de fons—, i ja saps per què».

Mentre esparracava un altre tall de bacó, vaig anar donant voltes a tots els moments que havia passat amb la Shannon Lynch, des del dia que l’havia deixat mig inconscient amb la pilota fins que la vaig fer fora de l’habitació.

Vaig donar per fet que havia estat un mecanisme de defensa; evitar el que sentia per la teràpia que m’esperava i per la possibilitat de perdre la sub-20. No podia pensar en el rugbi, en aquell moment. Si ho feia, era molt probable que m’ensorrés, de manera que em vaig centrar en la Shannon i em vaig obsessionar amb cada detall, per molt petit, diminut i insignificant que semblés, fins que vaig estar segur que explotaria.

«Passa alguna cosa».

«Passa alguna cosa molt puta i ho saps».

«Collons, obre la ment i pensa!».

Vaig deixar caure la forquilla i el ganivet, vaig apartar la safata i vaig tornar a agafar el mòbil. Vaig marcar de nou el número d’en Joey i, amb l’aparell ben agafat, vaig resar perquè contestés. El neguit em consumia per dins, fins al punt que no podia pensar en res més que en ella. Quan vaig sentir que saltava el contestador un cop més, em vaig posar a mil.

—Escolta’m, cabronàs, sé que reps els meus missatges, o sigui que o bé em contestes o bé m’escrius un missatge. No penso parar fins que parli amb ella. M’has entès? No pararé, hòst…

—Bon dia, amor —va cantussejar la mare en entrar a l’habitació de l’hospital i interrompre el monòleg que feia a la bústia de veu d’en Joey Lynch—. Com tens el penis, avui?

«Santa paciència…».

—Truca’m —vaig murmurar abans de finalitzar la trucada i mirar la mare amb la boca oberta.

—T’he portat flors —va continuar sense esperar cap resposta. Va deixar el ram de no sé quins collons de flors a sobre la safata del llit—. Amb el disgust que has passat… —Amb un somriure, es va acostar al llit i em va posar bé el llençol—. He pensat que això t’animaria.

—Que com tinc el penis? —Vaig agafar el llençol i me’l vaig apujar fins al pit, per si li passava pel cap destapar-me i mirar-ho ella mateixa—. A tu et sembla que això és una cosa normal de demanar al teu fill?

La mare va arronsar les espatlles.

—T’estimaries més que en digués «tita»?

Hòstia santa.

—Dona, no tinc sis anys, o sigui que no, mama, no m’ho estimaria més —li vaig etzibar mirant-la amb recel mentre rondava pel costat del llit—. I la tinc bé.

La mare es va mossegar el llavi.

—N’estàs segur…

—N’estic segur! —vaig rondinar alhora que li picava els dits quan, com ja m’imaginava que faria, va intentar apartar el llençol—. Collons, mama, ja n’hem parlat, d’això! Has de respectar el meu espai!

Amb un esbufec, es va asseure a la punta del llit i em va donar uns copets a la galta.

—L’hi ensenyaràs al teu pare, com a mínim? —Em va fer una de les seves miradetes—. Estic molt preocupada.

—No hi ha res que t’hagi de preocupar —vaig dir de mala gana—. Està bé. Estic bé. Tots estem de puta mare. Soc a l’hospital, per si no t’hi havies fixat.

—Sí, però…

—Creu-me, estic bé. —Vaig alçar els dos polzes—. Tot controlat, mama.

La mare va deixar anar un sospir feixuc.

—Francament, no tinc gaire clar si em puc creure res més del que surti de la teva boca. —Es va mossegar el llavi i em va fer aquella mirada horrible de mare ferida, la que sempre em deixava destrossat i que està dissenyada per fer que un fill se senti com un tros de merda—. M’has decebut de debò, Johnny.

Sí, tu fica el dit a la llaga, i tant…

—Ja ho sé, mama, hòstia. —I era veritat—. Em sap molt greu. —Conscient que no ho deixaria córrer fins que l’hi prometés, em vaig obligar a dir—: Si t’ha de fer sentir més bé, l’ensenyaré al papa quan vingui.

Va somriure, satisfeta, i jo em vaig enfonsar als coixins, agraït d’haver esquivat aquella bala en concret.

—Han passat els metges, aquest matí?

Vaig assentir.

—Sí, a primera hora.

Em va mirar expectant.

—I?

—Em deixaran anar a casa demà al matí.

—Tan aviat?

Vaig girar els ulls en blanc.

—Han passat tres dies i no m’han operat a cor obert.

—Ja ho sé, però… —Feia cara d’estar amoïnada—. Em sembla que t’hauries de quedar uns quants dies més, amor. Descansar t’anirà de meravella. —Es va inclinar endavant i em va acaronar la galta—. Ara ja se’t veu molt més descansat. Imagina’t si et quedes uns quants dies més.

—Estaré bé —li vaig dir. Em sentia fatal per fer-la patir per res—. Ja conec les normes.

—Però les seguiràs? —va murmurar fluixet.

—No la penso cagar, amb això —li vaig dir mirant-la directament als ulls—. No ho faré, mama. Faré repòs. Faré la rehabilitació. Però després tornaré a jugar.

Se li va desmuntar la cara.

Em vaig mantenir ferm, conscient que no podia cedir a aquells ulls de cadell degollat.

—Em sembla que no hauries de tornar a jugar, Johnny.

—Sí que jugaré, mama —li vaig dir amb calma.

—No puc suportar la idea que et tornin a fer mal.

—Mama, ho faré —li vaig explicar, mirant de mantenir un to cordial—. Sé que no és el que tu hauries triat per a mi, però és el que he triat jo, d’acord? Estic bé, mama. Més que bé. Això és el que estava destinat a fer en aquesta vida. No puc deixar de jugar perquè tu tinguis por que em facin mal. —Vaig arronsar les espatlles—. Em podria fer mal travessant el carrer.

—Però no t’ho has fet travessant el carrer —va replicar—. Tots els llits d’hospital que has ocupat durant tota la vida, i no els puc ni comptar amb els dits de les dues mans, han estat per culpa del rugbi. —Va fer que no amb el cap—. No entenc per què estàs tan encaparrat a fer-te mal.

—Tampoc no cal que ho entenguis —li vaig contestar, conscient que era inútil explicar-l’hi, perquè estava decidida a no deixar-me jugar—. Només necessito que em facis costat.

—Ai, Johnny…

—Fes-me costat, mama —vaig dir malhumorat. Em vaig incorporar i la vaig estirar cap a mi per fer-li mitja abraçada estranya—. Et prometo que faré que estiguis orgullosa de mi.

—Ja n’estic, d’orgullosa de tu, ruc —va somicar i es va eixugar les llàgrimes—. I no té res a veure amb el rugbi.

—Va bé saber-ho —vaig murmurar—. Em sembla.

—Va, ja n’hi ha prou de fer-me plorar —va dir alhora que s’obligava a somriure. Es va posar dreta—. Digue’m com et trobes.

—Bé —vaig contestar, fatigat—. T’ho acabo de dir.

—Vull dir emocionalment —va fer ella mentre em tornava a acostar la safata del menjar—. Vull saber com et sents. —Va obrir un tovalló, me’l va posar a la falda i em va servir una tassa de te de la tetera.

—Atonyinat —vaig dir amb la veu escanyada mentre agafava la forquilla—. Emocionalment, em sento atonyinat de collons.

—Aquesta boca —em va renyar, i em va clavar un clatellot amb aquella mà esquerra que havia estat esquivant a l’estil de Matrix tota la vida—. A casa no t’hem criat, t’hem educat.

Em vaig mossegar la llengua i em vaig entaforar un tros de bacó fred i dur a la boca, i el vaig rosegar amb ràbia.

—Bon noi —va dir la mare, i em va escabellar.

«Déu meu, dona’m paciència».

«Dona’m paciència per aguantar aquest coi de dona…».

—Com està l’home del moment? —vaig sentir que deia la veu familiar d’en Gibsie, cosa que em va donar el descans que tant necessitava de la dona que no parava de rondar-me com un cony d’helicòpter.

—Bé, tio —li vaig respondre, mirant fixament el tros d’animal ros que havia estat el meu millor amic i company de batalles des que érem unes criatures i que s’estava palplantat a la porta de la meva habitació d’hospital.

—Bon dia, Gerard —va saludar-lo la mare amb alegria—. Has dormit bé, rei? T’he deixat una muda neta al davant de la porta, aquest matí… —La mare va fer una pausa per donar una ullada ràpida a en Gibsie abans de somriure amb aprovació—. Ah, ja veig que l’has trobat. El beix et queda de meravella.

—L’he trobat, mama K —li va contestar ell amb un somriure de bon nen—. Ets massa bona amb mi.

Vaig girar els ulls en blanc.

—En fi, us deixo sols… Així us poseu al dia. —Em va plantar un petó a la coroneta i se’n va anar cap a la porta, on va abraçar en Gibsie i li va fer un petó a la galta—. Seré al bar, si em necessiteu.

—Com m’agrada, aquesta dona —va anunciar en Gibsie, quan la mare va ser fora.

Vaig mig aclucar els ulls.

—Les forquilles són una bona arma, no sé si ho sabies.

En Gibsie va riure per sota el nas.

—Com et trobes?

—Com si m’hagués atropellat un camió divendres a la nit —vaig rondinar alhora que abaixava la forquilla.

—Així de bé, eh?

—No comencis, Gibs. —Vaig relaxar les espatlles, vaig agafar una salsitxa i li vaig clavar queixalada—. Em fa molt mal i em sento com si no hagués aclucat l’ull en tot un mes. No estic d’humor.

—Bé, com a mínim no has perdut la gana —va comentar mirant el plat enorme de bacó, salsitxes i pa torrat que m’estava cruspint.

—No em jutgis —vaig rondinar—. M’han passat el bisturí pels ous i m’ho he guanyat. —Em vaig empassar la carn i vaig agafar un tall de bacó—. Em mereixo tot aquest greix.

Va fer una ganyota.

—Tens raó.

—Sí —vaig dir sense cap expressió—. Ja ho sé.

—I què, doncs? —va preguntar visiblement emocionat—. Creus que has recuperat tots els sentits?

Vaig arronsar les espatlles.

—Per desgràcia.

En Gibsie va assentir.

—I del cor?

Vaig entretancar els ulls.

—Què li passa, al meu cor?

—No fa bum, bum, barrabum, avui?

—No —vaig contestar a poc a poc, conscient que m’estava ficant a la boca del llop, tot i que no sabia en quin sentit—. Està bé.

—Perfecte —va contestar—. Perquè he estat amagant més material del que soc capaç de gestionar i m’està cremant per dins, tio. De debò, l’emoció no em deixa ni dormir a la nit. Haver d’esperar que et passés ha sigut com esperar el matí de Reis, i ja saps com m’agraden, els Reis, Capi.

«Ai, la puta».

—Dispara. —Amb un gest de la mà, li vaig indicar que acabés d’entrar—. Digues el que hagis de dir i passem pàgina.

Clarament encantat de la vida, en Gibsie va entrar com un llamp a l’habitació i no es va aturar fins que el vaig tenir assegut als peus del llit. Es va escurar el coll i va dir:

—Abans de començar, t’he de demanar quines preferències tens per celebrar el comiat de solter.

Me’l vaig mirar amb els ulls que em sortien de les òrbites.

—Què?

—He pensat en Kilkenny —va explicar en un to lleuger i carregat d’humor—. Però podríem anar a Killarney, si prefereixes que ens quedem més a prop de casa.

—De què collons parles?

—Ah, és graciós que m’ho preguntis. —Somrient, es va acomodar al llit i va començar a vomitar paraules que amb prou feines podia assimilar—. Estàs compromès, o potser promès. No tinc clara la terminologia… Encara que, segons tu, estàs casat.

Me’l vaig quedar mirant sense entendre res.

—Què has dit?

—Ai, tio. —Va deixar caure el cap enrere i va riure—. De debò que no te’n recordes?

—Mira’m. —Vaig deixar caure la forquilla al plat i em vaig assenyalar la cara—. Et sembla que aquesta és la cara d’una persona que sap de què va tot això?

La meva reacció només va provocar-li més ganes de riure.

—M’encanta —va dir rient, completament satisfet amb la meva incomoditat—. L’espera ha valgut la pena. És el millor dia de la meva vida.

—Explica’t, Gibs —li vaig demanar, neguitós—. Ara mateix, abans no t’apunyali amb una agulla d’aquestes que tinc clavades als braços.

—La Shannon —va començar— va venir a veure’t amb mi divendres al vespre.

—Sí, ja ho sé —vaig rondinar mentre em fregava el front—. D’això, me’n recordo.

—Recordes també la conversa que vau tenir? —va afegir amb una mirada plena de trapelleria—. Davant de tothom, per cert.

—No —vaig confessar—. El que va passar aquella tarda ho tinc borrós. —Només recordava moments de dissabte al matí. Moments en què m’havia comportat com un cabró amb la Shannon. M’havia deixat endur per l’orgull i l’havia fet marxar. Després em vaig tornar boig, vaig tenir un atac de pànic i vaig exigir que em portessin a casa. El dolor era tan intens que em van donar prou medicaments per deixar-me fora de combat.

—Què vaig fer?

—No és el que vas fer —va riure—, sinó el que vas dir.

—Gibs, et juro per Déu que si no m’expliques què passa…

—Tio, li vas dir que estaves enamorat d’ella. —Va riure i es va picar la cuixa—. Just abans de demanar-li que tingués els teus fills.

Se’m van obrir els ulls com unes taronges.

—No!

Se li va eixamplar el somriure.

—Sí!

—Hòstia, Gibs —vaig renegar amb la veu més aguda del normal—. Per què no em vas fer callar?

—Perquè va ser boníssim. —Descollonant-se, va afegir—: Em pensava que li faries signar alguna cosa, de tan insistent com eres.

Vaig deixar caure el cap entre les mans.

—Què collons em passa?

—Ni idea —va riure en Gibs—, però si m’hi hagués de jugar diners, diria que estaves parlant amb el cor a la mà.

—Però què dius! —Me’l mirava atònit—. Jo no vull cap fill, hòstia.

En Gibsie em va picar l’ullet.

—Jo no ho tinc tan clar.

—Para —vaig rondinar alhora que reprimia una esgarrifança—. Ja saps que no.

—L’hi vas suplicar.

Se’m va despenjar la mandíbula.

—No.

—Shannon, si us plau, vull un fill teu! —em va imitar—. T’ho suplico, Shannon. Engendra un fill meu i toca’m la polla…

—Para —li vaig implorar—. Si us plau. No em diguis res més.

—Vas dir a la infermera que era la teva dona —va continuar tirant sal a les ferides—. I, a la teva mare, li vas dir que la Shannon tenia unes tetes molt maques i que et mories de ganes de fo…

—Càgum l’hòstia —vaig deixar anar per tallar-lo abans que m’acabés d’ensorrar la vida—. És per això que m’evita, ara, oi? —li vaig preguntar, horroritzat—. Segurament es pensa que la intentaré deixar prenyada a la primera de canvi.

—Bé, la cigala ja et funciona —va comentar en Gibsie, que clarament estava gaudint del meu turment—. Un detall que no et vas estar de compartir amb ella, xaval.

No m’estranyava que en Joey no em contestés les trucades.

Si la Shannon havia explicat ni que fos la meitat del que se suposava que li havia dit, estava convençut que m’esperaria a Ballylaggin amb ganes de venjar-se i l’arma ben afilada.

—Estic fotudíssim —vaig dir amb la veu ronca i el cap cot.

—De cap manera. —Em va donar un copet a l’espatlla—. Ella també t’estima. T’ho va dir divendres.

Vaig gemegar amb força, avergonyit fins al fons de l’ànima.

—Perquè la vaig pressionar.

—No, només perquè és veritat —em va rectificar.

—Ho dubto —vaig rondinar—. Ho dubto molt, tio.

—Escolta, Johnny, et seré molt sincer, tio —va afegir en Gibsie, ara més seriós—. Fa mesos que t’enganyes, a tu i a tots els altres, sobre el que sents de debò. I la cosa t’ha superat. Tota aquesta frustració acumulada havia de sortir per alguna banda, tard o d’hora. —Va arronsar les espatlles i va afegir—: L’anestèsia i la morfina només t’han facilitat el procés i t’han fet dir la veritat.

—No és cert —vaig negar, conscient que era inútil, però amb la sensació que m’havia d’aferrar a alguna cosa—. No era la meva intenció dir res de tot això.

En Gibsie va arquejar una cella.

—Et penses que em mamo el dit?

Vaig deixar caure les espatlles en senyal de derrota.

—Sí, d’acord, sí que ho volia dir. Content?

—I tu? —em va preguntar sense parpellejar.

—Jo, què?

—Si estàs content.

—No, no estic content, Gibs. —Me’l vaig mirar fixament—. Mira’m! —li vaig exigir amb un cop al pit—. Estic acollonit!

—Per la cigala?

—La cigala, els ous, la noia, el rugbi… —Vaig fer una pausa i vaig deixar anar un sospir tremolós—. M’estic tornant boig, tio. —Vaig apartar la safata, em vaig enfonsar als coixins i vaig sospirar—. I estic preocupat.

—És comprensible —va concedir—. Però tot anirà bé…

—Per ella —vaig reiterar amb un gemec de dolor—. Estic preocupat per ella, Gibs.

—Per què?

—L’altre dia em va dir alguna cosa —vaig admetre, totalment perdut—. I no me’n recordo. —Em vaig passar una mà pels cabells i vaig confessar al meu millor amic els dubtes que tenia—. Era alguna cosa del seu pare, tio. —Amb una ganyota, vaig intentar fer memòria, però no aconseguia concretar res. Vaig sospirar—. Em sembla que… —Abans d’acabar la frase em vaig pessigar el pont del nas. Sabia que un cop ho digués en veu alta no me’n podria fer enrere.

—Què et sembla? —em va animar en Gibsie.

—Això no pot sortir d’aquí —el vaig advertir.

Va assentir.

—Mai, tio.

Amb un altre sospir, em vaig incorporar i, inquiet i neguitós, em vaig apartar els cabells de la cara amb les dues mans.

—He vist coses —vaig començar a poc a poc, mentre l’observava amb atenció per comprovar la seva lleialtat, tot i que no calia.

—Morts?

—Ves a la merda!

—D’acord, d’acord, ho sento —em va calmar amb la cara més relaxada—. Digues.

Me’l vaig mirar fixament i em vaig esperar fins que no va quedar cap senyal de diversió al seu rostre.

—En ella.

Va arrufar les celles.

—En ella?

Vaig posar-me les mans a la falda i em vaig remoure inquiet.

—Al seu cos. —Em sentia culpable, però el vaig mirar i vaig afegir—: Han passat massa coses i massa vegades, i no poden ser coincidències per explicar-les amb accidents.

En Gibsie va entretancar els ulls quan va captar el que li deia.

—Coses com ara morats?

Vaig assentir lentament.

—On?

—Per tot arreu. —Vaig sospirar de dolor—. Per tot el cos, Gibs.

—Merda.

—Al principi em vaig pensar que l’estaven assetjant un altre cop…—Vaig fer una pausa i vaig arrugar el nas. Em sentia com una merda per trair la seva confiança, però allò m’estava consumint per dins—. A l’institut de Ballylaggin s’ho va passar molt malament, Gibs. Malament de l’hòstia, tio. Però ho vaig arreglar… o com a mínim m’ho pensava, però…

—Però què?

—Però sé que això no és tot, Gibs. Ja sé que semblo un boig, però per mi és molt real. Sé que n’està passant alguna. Recordo que l’altre dia em va dir alguna cosa —vaig gemegar, emprenyat per no ser capaç de trobar aquella peça essencial del trencaclosques, perquè, en el fons, sabia que m’estava perdent alguna cosa molt important—. I ara em sembla que ho he resolt.

—Ah, sí? —va preguntar en Gibsie, que ara estava més seriós del que l’havia vist mai abans—. Tens un nom?

Vaig assentir a poc a poc i el vaig mirar esperant que no em jutgés pel que li estava a punt de dir. Era possible que fos una pixada fora de test monumental, però no creia que anés gaire desencaminat, de manera que em va semblar que valia la pena córrer el risc per la seva seguretat.

—Crec que és el seu pare, Gibs. —Em vaig empassar la inseguretat, vaig mirar el meu millor amic als ulls i vaig afegir—: Em sembla que el pare de la Shannon la maltracta.

Jo, que tenia una inclinació natural per les matemàtiques, havia vist que el denominador comú en tots els problemes que intentava resoldre pel que feia a la Shannon Lynch era el seu pare.

Havia dit «el pare».

Era això, el que m’havia dit.

Ho sabia.

Em va dir alguna cosa del seu pare.

Però no en podia estar segur del tot.

Feia dies que hi donava voltes, que repassava totes les converses que havíem tingut per mirar de trobar el que sabia que m’estava perdent.

Era igual el que fes o que no deixés de pensar-hi, que la meva ment tornava una vegada i una altra al primer dia, a la conversa que vam tenir quan amb prou feines era conscient del que deia:

—Això d’aquí —vaig repetir, alhora que passava de nou el dit per la cicatriu—. Com t’ho vas fer?

—El meu pare —va contestar, amb un sospir feixuc.

—El meu pare em matarà —va afegir, amb la veu tallada i les mans aferrades a la faldilla esparracada—. Se m’ha estripat l’uniforme.

—Johnny —va gemegar amb una ganyota—. Johnny. Johnny. Johnny. No està bé…

—Què? —li vaig preguntar—. Què és el que no està bé?

—El meu pare —va dir amb un fil de veu.

Si m’equivocava, i hi havia una gran possibilitat que fos així, no em perdonaria mai. Suposava que ja estava condemnat per com l’havia tractat, però si ara acusava el seu pare de maltractaments seria una sentència a mort per a la nostra relació.

«És molt probable que també l’estiguis cagant amb això, Johnny, tio…».

Merda.

Hòstia, estava perdent el cap i al meu cervell se li acudien les idees més depravades, fastigoses, inhumanes i al·lucinants.

El pare de la Shannon la maltractava?

Podia ser?

Em feia vergonya pensar-ho, però no m’ho podia treure del cap, la idea em cridava per dins alt i clar, i em feia tornar boig de l’angoixa.

La maltractava?

Era això?

No l’havia vist mai, aquell home, però segur que el seu germà o la seva mare la defensaven.

Vaig conèixer la mare de la Shannon i, si bé no va ser la trobada més amistosa del món, em va semblar que estimava la seva filla de veritat.

Tenia bon aspecte.

Sana i embarassada.

El seu germà era fort i estava en forma.

Els seus altres germans eren molt petitons.

Només podia ser el pare.

—Collons. —En Gibsie va brandar el cap—. És una acusació molt greu, tio.

—Ja ho sé —vaig gemegar, fastiguejat fins als ossos—. I sé que si m’equivoco serà un merder impressionant, però és que… —Vaig fer que no amb el cap i vaig tancar els punys—. No m’ho puc treure del cap. Em sembla que és això, el que em va passar —vaig afegir—. Que és per això que he estat tan alterat tot el cap de setmana. Me’n volia anar a casa, Gibs. Perquè tinc por per ella. —Vaig arronsar les espatlles, impotent—. Sé que només és un pressentiment, però no em puc quedar de braços plegats, Gibs. No puc aparcar-ho i fer veure que no passa res. Li passa alguna cosa i no puc quedar-me quiet i no fer-hi res. —Vaig deixar anar l’aire, tremolós—. És massa important per a mi per amagar-ho a sota la catifa. Encara que m’equivoqui, ho he de comprovar, oi? No és el que s’ha de fer, en aquests casos?

—Dona’m un minut per processar-ho. —En Gibsie es va inclinar endavant i es va prémer les temples amb els dits—. És una cosa molt grossa per assimilar, tio.

I tant.

Mentrestant, estava intranquil. El dolor m’estava consumint, però els meus pensaments eren molt pitjors; em turmentaven fins al punt d’haver-me deixat fet un sac de nervis i d’angoixa.

Passava alguna cosa grossa.

Ho notava.

—Me n’he d’anar —vaig anunciar. No em volia esperar que assimilés una merda—. T’ho dic de debò, Gibs. M’has de treure d’aquí, tio. He de tornar a casa i comprovar-ho.

—No pots marxar de l’hospital per un pressentiment —va contestar en Gibsie, que em mirava fixament—. Collons, Johnny, si no pots ni caminar sense ajuda. Com vols que et porti fins a Cork d’amagat, burro? Amagat a sota el jersei?

—Li passa alguna cosa, Gibs —vaig dir gairebé ofegant-me, per la manera com em bategava el cor al pit—. Ho noto a dins.

—Espera’t un moment, que tinc una idea… —Va fer una pausa, es va treure el mòbil de la butxaca i va prémer uns quants botons abans de posar-lo en altaveu i deixar-lo a sobre el llit entre tots dos.

—Sí? —La veu de la Claire va omplir el silenci després de tres tons curts.

—Preciosa —va dir en Gibsie, mentre alçava una mà per indicar-me que no digués res quan vaig obrir la boca per preguntar-li què collons feia.

—Gerard! —La veu se li va omplir d’alleujament—. Estàs bé? Com està en Johnny?

Encara observant-me, en Gibs va passar de les seves preguntes i li va dir:

—Per què no m’ho has explicat mai?

—Explicar-te el què? —va demanar la Claire, aparentment preocupada.

—Això del pare de la Shannon.

—Què fas! —vaig vocalitzar en silenci a punt de carregar-me’l.

—Espera —va dir-me ell de la mateixa manera, amb una mà alçada per fer-me callar—. Confia en mi.

—D-de què parles? —va dir la Claire, dubtosa.

—Ho saps perfectament, de què parlo —va provar sort alhora que em plantava una mà a la boca.

—Ho ha explicat a en Johnny, oi? —va somicar la Claire—. Ai, Déu, i ell t’ho ha dit a tu.

El cor se’m va aturar.

El món sencer se’m va ensorrar a sota els peus.

Tenia raó.

Collons, tenia raó!

—Sí, l’hi ha explicat —va dir en Gibsie, com si estigués furiós—. El que vull saber és per què tu no ho vas dir a ningú, Claire.

—No ho sabia del cert —es va afanyar a dir, visiblement tocada—. No m’ho ha confessat mai, però tots aquells morats… Sabia que li estava fent alguna cosa. I tenia por, Gerard. Tenia por, d’acord?

I llavors em va venir a la ment com un tren de càrrega.

—Qui et fa mal, nena? Jo ho arreglaré.

—És un secret.

—No ho diré a ningú.

—El meu pare.

Empès per l’instint, vaig arreplegar el mòbil que tenia a la tauleta de nit i em vaig apartar el llençol. Vaig deixar-me lliscar fins a terra i vaig ranquejar cap a la porta del lavabo amb el número d’emergències ja marcat.

—Johnny, què fas, tio? —va cridar en Gibsie.

—El que s’ha de fer —vaig etzibar-li, fet una fera.

—No hauríem de parlar primer amb el teu pare? —va preguntar. Va baixar del llit i se’m va acostar—. És advocat, tio, i nosaltres no sabem què…

Amb una mà aixecada davant d’en Gibs, em vaig dur l’aparell a l’orella i em vaig concentrar en la veu de l’operadora.

—Emergències. En què el puc ajudar?

—La meva nòvia està en perill —vaig deixar anar, completament vençut per les emocions—. Només té setze anys. És menor i necessita la seva ajuda. Viu al número 95 d’Elk Terrace, a Ballylaggin, comptat de Cork. D’acord? Ho ha anotat? Número 95, Elk Terrace. És molt menuda. Diminuta. No es pot defensar i no aconsegueixo localitzar-la… —Tremolant de cap a peus, vaig repenjar el front a les rajoles fredes del lavabo, vaig prémer la mandíbula amb força i vaig rugir—: Necessito que enviïn algú a casa seva de seguida, perquè el desgraciat del seu pare l’ha apallissat.

—Bé —va dir en Gibsie amb serenor des de la porta del lavabo quan vaig penjar. Va plegar els braços davant del pit i em va fer que sí en senyal d’aprovació—. D’això, se’n diu esvalotar el galliner.

—Hòstia, Gibs. —Vaig deixar anar l’aire amb fúria i em vaig clavar la part inferior del palmell de la mà al front—. Com pot ser que no me n’adonés.

—No et fustiguis, tio, com te’n volies adonar? —Va dir en Gibsie amb un sospir—. Mira els teus pares, Johnny. Hòstia, m’hi jugaria el que vulguis que a tu no t’han alçat mai la mà.

Cert.

—Exacte —va confirmar en Gibsie, que em llegia el pensament—. És una cosa que sembla pràcticament impossible d’imaginar, si tu has viscut en una altra normalitat.

—No hi vaig caure —vaig rondinar, mentre per dins intentava contenir l’enorme tsunami de culpabilitat que creixia dins meu—. És que… no se’m va ni passar pel cap.

—Escolta, he escrit al teu pare —va contestar—. Ara ve, Johnny, tio. Ell ens ajudarà.

—Bé —vaig contestar amb la veu entretallada mentre intentava respirar i processar la informació—. Espero que també s’encarregui del meu cas quan em detinguin per assassinat.

—Creus que també em representarà a mi? —va preguntar en Gibsie. Va arronsar les espatlles i va afegir—: Quan te’n vas de cap a l’infern, sempre va bé tenir un amic a prop.

5

SOC EL TEU GERMÀ

Shannon

Quan vaig tornar a obrir els ulls, el primer que em va colpir els sentits va ser la llum del sol que entrava per la finestra i el soroll i els xiulets dels monitors, que em provocaven palpitacions al cervell.

Bum. Bum. Bum.

Atordida com estava, vaig buscar en Johnny, però no el vaig trobar.

No hi era.

Morta de por, vaig donar uns copets al matalàs i vaig girar el cap a un costat i a l’altre mentre buscava el senyor i la senyora Kavanagh o en Gibsie.

—Ei, ei, no passa res. —Una mà grossa em va embolicar la meva—. Soc aquí.

—Joe? —vaig roncar agitada, amb el cor a mil per hora, mentre el buscava desesperadament.

—Xxxt, tranquil·la —va contestar una veu masculina vagament coneguda—. Soc aquí, Shannon.

Com a rebuig a la veu d’aquell estrany, vaig remenar el cap i em vaig agafar els tubs del nas.

—Joey? —vaig dir amb la veu ronca, que no era més que un xiuxiueig. Em vaig arrencar els tubs i vaig inspirar fort, per agafar una alenada d’aire que el cos em demanava. Així que ho vaig fer, un dolor punxant em va cremar a dins del pit i em vaig dur les mans automàticament a les costelles.

Estava embenada?

Sorpresa amb aquell tacte, em vaig aixecar la bata que duia posada i vaig deixar al descobert l’embenat que em cobria la part esquerra de la caixa toràcica i el pit. Què coi em passava?

—Ai, mare meva, Joey…

—Tranquil·la. —Una mà em va agafar la barbeta i vaig tancar els ulls amb força mentre el cos se’m tornava de pedra per la por que sentia a l’ànima—. Respira amb calma, a poc a poc.

«Relaxa’t, és una carícia», vaig registrar lentament, però ja no podia estar segura de res.

Esforçant-me per mantenir el control i no deixar que el pànic s’apoderés de mi, vaig respirar fluix i lent, cosa que també em va fer estremir de dolor. El cap em feia tant mal que semblava que m’hagués d’explotar. Vaig alçar la mà que tenia lliure per agafar-me el front i em vaig quedar glaçada en notar una cosa que semblava una gasa a la galta.

I llavors ho vaig recordar.

El pare.

La por se’m va instal·lar al cor, que em va començar a bategar de manera descontrolada mentre el record de la pallissa que m’havia clavat el pare, els cops que havia donat a en Joey i a en Tadhg i a la mare m’omplien el cervell de sobte.

On era, el pare?

Era a prop?

M’havia ficat en algun embolic?

—No passa res —va continuar dient la veu en un to suau i tranquil·litzador—. Ets a l’hospital, però aquí estàs segura, d’acord? Ningú et farà cap mal.

Estava segura.

Em venien ganes de riure davant d’aquella promesa buida.

Paraules.

Només paraules.

A contracor, vaig obrir els ulls i em vaig quedar quieta, glaçada, amb els ulls clavats en l’home que em mirava.

—Ei, guapa —va dir amb una veu que reconeixia, càlida com el matí de Nadal—. Quant de temps.

No vaig contestar.

No podia.

Només podia mirar-lo.

Amb un sospir tremolós, em va alçar la barbeta i em va tornar a agafar la mà.

La vaig apartar de cop. No volia que em toqués.

—On és en Joey? —li vaig preguntar quan vaig recuperar la veu. No semblava la meva. Era arrugada, aspra, però les paraules sortien dels meus llavis, de manera que vaig seguir—. He de parlar amb en Joey. —Havia de saber què podia dir i què no, si algú em preguntava què havia passat. No coneixia la història—. És aquí? —Em vaig apartar el llençol que no em deixava moure, vaig lliscar amunt pel matalàs fins a quedar amb l’esquena alineada amb el capçal metàl·lic i vaig fer una nova inspiració dolorosa. Sense fer cas del foc que em cremava al pit, vaig donar un cop d’ull a l’habitació il·luminada, aterrida—. De debò que necessito parlar amb en Joey, si us plau.

—Shannon, t’has de calmar…

—Necessito en Joey —vaig dir amb la veu ronca. Quan em va intentar tocar em vaig encongir.

—Soc aquí, Shannon. —Uns ulls blaus molt semblants als meus m’imploraven que entengués una cosa que no podria entendre mai—. Torno a casa per quedar-m’hi.

—M’és igual —vaig dir amb una veu mancada de tota emoció mentre lluitava amb l’angoixa que sentia—. Necessito el meu germà.

—Jo també ho soc, el teu germà —va dir amb tristesa.

—No. —Vaig negar-ho. No acceptava aquella afirmació—. Ens vas abandonar. No ets el meu…

—Shan! —La veu d’en Joey em va captar l’atenció, seguida d’un cop fort de porta—. T’he dit que no te li acostessis. —En Joey va travessar l’habitació com un coet de la NASA, va apartar en Darren d’una empenta i es va deixar caure als peus del meu llit—. S’acaba de despertar, imbècil —va afegir mentre em tapava bé les cames amb el llençol—. L’últim que li convé és un altre drama.

—Joe. —Les mans se’m van disparar automàticament per agafar-li el braç, que li tremolava—. Què passa?

Així que vaig poder mirar-lo bé a la cara, vaig començar a somicar de dolor. Tenia la pell de sota els ulls de color blau i negre, el nas clarament trencat un altre cop i el llavi inferior inflat i partit.

—Ai, Joe. —Vaig alçar la mà i, quan li vaig apartar els cabells de la cara, vaig veure els ulls vermells, amb les pupil·les tan dilatades que el verd del voltant gairebé ni es veia. Em vaig espantar moltíssim. Sabia què volien dir, aquells ulls vermells i ennegrits, i no era resultat de la pallissa del pare. Era el resultat d’una cosa molt pitjor, una cosa que em pensava que havia controlat l’any anterior—. Digue’m que no t’has…

—No t’amoïnis —es va afanyar a dir-me, amb la veu aspra, mentre m’agafava la mà i me la tornava a posar a la falda—. Estic bé.

No ho estava.

Anava col·locat.

—Estic bé, Shannon —va repetir en Joey amb una mirada que volia dir que ho deixés córrer.

Vaig ajuntar les mans i em vaig quedar sense dir res mentre m’empassava un milió de paraules no pronunciades que es van afegir a totes les que ja guardava dins meu.

—Què passa?

—Estàs bé —va dir en Joey, que es va girar per mirar-me i posar tota l’atenció en mi—. Has estat dos dies inconscient. El metge et va donar alguna cosa perquè et poguessin posar el… —Se li va tallar la veu i va agitar les mans, tremolant de cap a peus—. El…—Es va passar les mans pels cabells i va fer que no amb el cap mentre feia petar els dits—. Hòstia, no em surten les paraules.

—Et van dur a l’hospital el dissabte al vespre —va explicar en Darren amb un to molt més tranquil—. Avui és dimarts, Shannon. Portes uns quants dies mig inconscient.

—Sí, jo —va rondinar en Joey, amb les espatlles tenses—. L’hi vaig dur jo. On cony eres, tu, eh, fill pròdig?

—Et van ingressar amb una commoció cerebral greu i un pneumotòrax per traumatisme —va seguir explicant en Darren sense fer cas dels comentaris d’en Joey—. Quan vas arribar estaves força malament. T’han hagut de cosir la galta i tens unes quantes costelles masegades.

—Costelles masegades —va repetir en Joey en to burleta—. Obre els ulls, Darren. Té trompades pertot arreu!

—Què collons et passa, Joey? —li va demanar en Darren, que se’l mirava amb els ulls entretancats—. Vas col·locat? És això? T’han donat alguna cosa?

—Sí, m’han donat alguna cosa —va replicar en Joey, rabiós amb en Darren—. Una bona pallissa, m’han donat. Això és el que m’han donat, imbècil.

—Joe, tranquil·litza’t. —Preocupada, vaig posar una mà damunt de la d’en Joey per calmar-lo i vaig mirar en Darren—. Què vol dir pneumotòrax traumàtic?

—Vol dir que les puntades de peu d’aquell fill de puta van ser tan bèsties que et va rebentar el pulmó —em va informar en Joey, molt emprenyat—. Vol dir que et van haver de fotre un tub a dins del cos per ajudar-te a respirar.

—Ostres. —Molt espantada, vaig mirar-me el cos i vaig somicar—. Estic bé? —Em vaig posar una mà tremolosa damunt de la ferida—. És greu?

—No, no és greu —es va afanyar a dir en Darren per consolar-me—. No t’han hagut d’operar… Van poder alleujar la pressió i ajudar-te a respirar amb un tub petit que…

—Tu no ho trobes greu? —va demanar en Joey—. Estàs de conya, oi?

—Joey —va rondinar en Darren—. Calma’t.

—Tinc un forat? —vaig deixar anar amb la veu escanyada mentre espiava a sota la bata—. Encara el tinc a dins?

—No, Shannon —em va informar en Darren per deixar-me tranquil·la—. Te’l van treure ahir al matí. T’han fet radiografies toràciques i algun TAC. Tot es veu bé, d’acord?

Vaig assentir, però estava entumida.

—Però sí que estaràs adolorida un parell de setmanes —va afegir amb una ganyota—. I t’han iniciat un tractament amb antibiòtics per evitar qualsevol infecció. —En Darren va brandar el cap i va afegir—: Les infermeres t’ho explicaran més bé que jo.

—De debò? —va etzibar-li en Joey—. Jo que em pensava que eres excel·lent en tot.

—No sé què t’han receptat per al dolor, però ja te’n pots anar oblidant —va rondinar en Darren, mirant-lo fixament—. No te’n deixaré prendre més.

En Joey va riure.

—De paracetamol?

—A qui vols enganyar? —va replicar en Darren en un to neutre.

—Què hi fas, aquí? —vaig dir. Notava que el pànic s’apoderava de mi.

—He vingut a ajudar, Shannon —va contestar en Darren—. A cuidar-vos… a tots. —Va mirar cap a en Joey i va sospirar—. Fins i tot a tu.

—No cal que em facis cap favor, a mi —li va etzibar en Joey.

—Per què? —Vaig ajuntar les mans, vaig expirar lentament i vaig preguntar—: Com t’has assabentat del que ha passat?

—La mama li va trucar —va explicar en Joey amb una mirada amenaçadora dirigida a en Darren—. Pel que es veu, la mala pècora ha tingut sempre el seu telèfon. —Ho va dir amb un sarcasme enverinat—. Ens han mentit, Shan. T’ho pots creure?

En Darren va deixar anar un sospir d’exasperació.

—Au va, Joey, no diguis això. —Es va pessigar l’espai entre les celles i va dir—: Estàs parlant de la nostra mare…

—La nostra mare? —En Joey va deixar anar una rialla mancada d’humor mentre bellugava els peus, inquiet—. En tenim, d’això? Hòstia, i jo que em pensava que les mares eren criatures mitològiques com els unicorns… Perquè no n’he vist mai cap de carn i ossos, jo.

—Has mantingut el contacte amb la mama tot aquest temps? —vaig dir, respirant amb dificultat—. Cinc anys i mig?

—Es veu que sí —va confirmar en Joey sense donar temps a en Darren per fer-ho—. No ha sigut capaç d’agafar el telèfon per veure com estàvem nosaltres, però ha mantingut el contacte amb la seva marona.

En Darren va fer que no amb el cap.

—T’has de calmar, Joe. Tanta angoixa no et pot anar bé.

—I tu no t’has de tornar a ficar a les nostres vides i pensar que hi tens res a dir —va replicar en Joey, que tremolava pel que jo sabia que era una ira mal continguda—. No va així. No pots, Darren. No pots entrar i sortir de les nostres vides com et plagui!

Dir-hi la seva?

—De què parles?

—El nostre estimat germà ara es pensa que ens pot dir què hem de fer. —Es va posar dret de cop i va començar a rondar per l’habitació petita com un animal engabiat—. Es pensa que pot fotre el camp, abandonar-nos durant mitja dècada i després tornar a aparèixer amb el seu cotxe llampant i la cartera plena i començar a manar.

En Darren es va mirar el nostre germà.

—Això no és just, Joey.

—I què t’esperaves, Darren? —va replicar en Joey, que se’l mirava fixament—. Una festa de benvinguda? Amb globus i pastís? Que tornaries a la ciutat i tots et besaríem els peus perquè ens venies a salvar? —Va fer que no i va deixar anar un ronc—. Et vas oblidar de nosaltres. Vas fotre el camp. Ens vas abandonar amb ells. Per mi ja pots tornar per on has vingut, que, d’això, ja me n’ocupo jo.

—Tu no t’ocupes d’una merda, Joey —li va ventar en Darren—. Mira-la.

—Mira’t a tu —va replicar en Joey, furiós. Va picar de mans i va afegir—: Un vestit de puta mare, Darren. Estàs molt elegant. Ben arreglat i amb l’estómac ple. Que bé. —Fet una fera, va aixecar una mà per senyalar-se a ell mateix i a mi—. Enhorabona per l’èxit, germà.

—Tenia divuit anys —va dir en Darren amb un fil de veu alhora que es passava la mà pels cabells foscos—. No ho vaig poder gestionar.

—Sí, mira, jo també en tinc divuit, desgraciat —li va etzibar en Joey, sense cap simpatia—. I saps què he fet per gestionar-ho? M’he quedat!

—Doncs ets més valent que jo.

—No soc més valent que tu —va contraatacar en Joey amb la veu trencada—. El que passa és que jo tinc consciència.

—Pareu —els vaig suplicar amb el cap agafat entre les mans—. Deixeu de barallar-vos. No puc.

—Ho sento. —En Darren es va passar una mà pels cabells, clarament exasperat—. Pots parlar més fluix per ella, Joey? L’hi hem d’explicar com està tot, i barallar-nos no serveix de res.

En Joey va serrar les dents i va ensenyar el dit del mig a en Darren, però es va guardar les opinions per a si mateix.

—El pare se n’ha anat, Shannon —va explicar en Darren amb calma.

Em va envair una sensació que s’assemblava sospitosament a l’esperança.

—De debò?

—No se n’ha anat —va contradir-lo en Joey—. S’ha amagat, que no és ben bé el mateix.

I amb això se’m va tornar a esfumar l’esperança.

—Ho pots deixar córrer? —va rondinar en Darren.

—I tu, pots no donar-li falses esperances? —va contraatacar en Joey, escalfat—. No li farà cap bé, a la llarga.

—Ara com ara —es va afanyar a afegir-hi en Darren, que es mirava en Joey amb una mirada acusadora—. La policia el trobarà i el tancaran pel que ha fet, nois. Me n’asseguraré.

—I tant —va roncar en Joey—. Sant Darren al rescat. —Va girar el cap a un costat i a l’altre i va fer repicar els dits al matalàs, frustrat—. El sistema judicial d’aquest país és una puta merda, i ho sabem perfectament, nosaltres. Encara que el trobin, el més probable és que li donin la llibertat condicional, un cop al canell i una ampolla de whisky, cortesia de la Seguretat Social, per les molèsties. I si et penses que no serà així, t’enganyes.

—Ahir vaig anar al jutjat amb la mama —va insistir en Darren sense fer cas dels comentaris d’en Joey—. Vam demanar una ordre d’allunyament en contra seva. D’aquí a tres setmanes se celebrarà una vista a la qual haurà d’assistir, però ens van concedir l’ordre d’allunyament temporal. El papa té prohibit entrar a casa i posar-se en contacte amb cap de vosaltres.

—De puta mare. L’haurien de tancar per intent d’assassinat —va sentenciar en Joey.

—Hi estic d’acord —va concedir-li en Darren—. Jo també vull que desaparegui, Joe. L’odio tant com vosaltres.

—Ho dubto —va riure en Joey—. Ho dubto molt.

En Darren va sospirar.

—Vols que anem per aquí, Joe? Vols que fem un concurs per veure qui s’ho ha passat més malament? O vols que tornem a ser una família?

—Això no és cap família —va contestar en Joey, encès—. Encara no ho has entès?

—Sí que som una família —va afegir en Darren en veu baixa—. I serem una família més forta, si estem units.

—Amb ella —va deixar anar en Joey, que estava visiblement angoixat—. Acaba la frase —li va exigir—. Serem una família més forta amb ella. —En Joey va fer que no i es va posar a riure, tot i que no li feia gràcia—. És que em descollono, tio.

—On és la mama? —vaig preguntar, nerviosa.

—A casa, amb l’àvia i els teus germans.

Se’m va encongir el cor.

—Per què?

—Per què? —va preguntar en Darren amb les celles arrufades—. Què vols dir?

—Vull dir que per què encara és allà? —vaig concretar, aferrada al llençol amb els dos punys.

—Per fi! —va exclamar en Joey alhora que alçava les mans enlaire—. Per fi algú que ho entén!

—Ella és una víctima, com tots nosaltres —va dir en Darren a poc a poc—. Sé que vosaltres no ho veieu així, ara mateix, i ho entenc, però heu d’entendre el calvari que ha passat…

—I una merda —va deixar anar en Joey—. I una puta merda, Darren! Ella no és cap víctima. És la seva còmplice. Ella li ha permès que ho fes. —Va assenyalar-me—. Ella té tanta culpa com ell que la Shannon sigui aquí.

—Au va, Joey.

—No. —En Joey va rebutjar el seu argument amb el cap—. Potser el primer cop que li va posar les mans al damunt ho va ser, una víctima. Collons, potser les primeres deu vegades. Això no t’ho negaré. Era jove i burra. Però, vint-i-quatre anys? —Va brandar el cap—. No, això ens ho ha fet ella, Darren. N’ha sigut còmplice.

—T’has parat mai a pensar per què som tants germans? Per què no ha parat de tenir fills amb aquest home? Per què no ha marxat? —va argumentar en Darren, mirant-nos a tots dos—. O per què està tan feta una merda mentalment? T’has parat mai a pensar que potser s’hi ha quedat perquè estava acollonida per si feia el que deia que faria? Tots li hem sentit dir «Et mataré a tu i als teus fills, si em deixes», que no li parava de repetir… des que tenia quinze anys! Per l’amor de Déu, aquest home s’ha passat dues dècades destrossant-la i dient-li que la mataria si fotia el camp! No et penses que això potser l’ha trastocat? T’has plantejat mai que potser s’hi ha quedat en contra de la seva voluntat? Que ha tingut tots els fills en contra de la seva voluntat? Que l’ha violat, estovat i maltractat psicològicament fins que ha acabat perdent el contacte amb la realitat? Tenia quinze anys quan em va tenir a mi… Catorze, quan es va quedar embarassada! —va afegir—. Pensa-hi un moment. Pensa la por que devia tenir quan es va veure ficada en una vida amb aquest monstre. No tenia ni un pare ni una mare que li ensenyessin el camí. L’única persona que tenia en aquest món era ell. Era una criatura quan va començar a tenir fills, i això la va destrossar!

—No et vull sentir més —va bordar en Joey—. No penso escoltar més excuses.

—Us heu plantejat mai per què ens va deixar al centre d’acollida? —va insistir en Darren amb duresa—. Ho heu fet?

—Estava malalta —va explicar en Joey.

—No estava malalta —va replicar en Darren—. Ens volia apartar d’ell. Ens volia salvar d’una cosa de la qual ella no es podia salvar.

—Doncs per què no ens hi va deixar? —va preguntar en Joey—. Potser allà hauríem tingut una puta oportunitat de tirar endavant.

—Ja ho saps, per què —va respondre en Darren, tremolant—. Ja ho saps! —Va respirar fondo unes quantes vegades per mirar de calmar-se abans de continuar—. Tenia por que també us passés a vosaltres. Tenia por i estava embarassada d’en Tadhg…

—O sigui, que com que a tu et van violar, ens va tornar a casa perquè ens torturessin? —va preguntar en Joey—. És això? Dos errors fan un encert? Perquè a mi em sembla una lògica de merda.

—Joey! —vaig exclamar amb la veu ronca—. No!

—Em sap greu el que t’hi va passar —va replicar en Joey, entre sanglots—. Em sap molt de greu que haguessis de passar per allò, Darren, de debò. Però les conseqüències les he pagat jo. —Va moure les mans entre ell i jo—. Tots nosaltres, les hem pagat.

—Està bé, Joe —vaig dir, desesperada per consolar-lo—. No t’enfadis.

—No està bé! —va cridar—. Hòstia puta, us hauria d’haver tret d’allà fa anys. Ho hauria d’haver denunciat. Sabia que això passaria… —Se li va trencar la veu i va respirar amb dificultat—. Però em van fer por, em van fer dubtar de mi mateix! —Va fulminar en Darren amb la mirada—. Em vau acollonir i em vau fer veure que era millor viure amb ell que el que hi havia a fora. —Les llàgrimes li omplien els ulls verds, però va parpellejar per eixugar-se-les—. Vaig viure els millors sis mesos de la meva vida, amb aquella família. Estàvem en un lloc segur! Però tu i la mama em vau fer creure que estava en perill, que era més segur tornar a casa. —Es va picar el front amb la part inferior del palmell i va dir—: Tenia sis anys, i em vas omplir tant el cap que ara ja no soc capaç de confiar en res. Ni dels meus putos instints no em fio.

—Tenia por que us passés a vosaltres —va dir en Darren mig ofegant-se—. Em pensava que feia el correcte. Us volia protegir…

—No t’hauria d’haver cregut! —va exclamar en Joey, molt agitat—. No cometré el mateix error una altra vegada.

Es va fer un silenci llarg fins que en Darren va tornar a parlar.

—Mira —va dir bruscament—. No tinc totes les respostes que voldríeu, però sé que no puc donar l’esquena a la nostra mare.

—Jo sí que puc —va sentenciar en Joey—. No em costaria gens.

—Per primer cop a la vida s’està defensant —va argumentar en Darren—. Intenta fer el que ens convé. No és mala persona, i ho sabeu. És una dona espantada que ha deixat que la por prengués totes aquestes males decisions per ella.

—Les seves males decisions una mica més i ens maten —va contraatacar en Joey—. Han fet que la meva germana acabés en un llit d’hospital.

—El nostre pare ha fet que acabés a l’hospital —el va corregir en Darren—. No deixis que la ràbia t’emboiri la lògica, Joey.

—Ja en tinc prou —va queixar-se en Joey, amb les mans enlaire—. No et penso escoltar mentre justifiques els motius de la mama per deixar que aquell desgraciat ens fes el que ens ha fet.

—Jo només dic que no tot és blanc o negre —va afegir en Darren, abans de dirigir-se novament a mi—. La policia vindrà més tard per prendre’t declaració. O la mama o jo hi haurem de ser quan això passi.

—No. —L’angoixa m’estava cremant per dins i em va desproveir de tot el que era bo i pur fins a deixar-me feta un garbuix de nervis i prou—. No ho vull fer.

—No passa res —va dir en Darren amb amabilitat—. Nosaltres t’ajudarem, no t’hauràs de preocupar de res.

—M’hi puc quedar jo, també, Shan —va interrompre’l en Joey—. No ho has de fer amb ells, si no vols.

—L’última cosa que et convé és estar a prop de la policia, en el teu estat —va rondinar en Darren—. Què ha sigut, aquesta vegada? Has tornat a…

—M’alegra saber que durant les teves trucades secretes amb la mama et vas mantenir al corrent dels rotllos familiars… —va escopir en Joey—. Llàstima que no et parlés dels problemes que teníem de debò… Oh, espera, potser sí que ho va fer i tu vas decidir ignorar-los. Ha de ser una sort poder desconnectar la consciència. Tenir audició selectiva ha de ser l’hòstia.

—Para —vaig gemegar—. Si us plau.

—L’assistent social ronda per aquí fora —va anunciar en Darren, que es tornava a dirigir a mi passant d’en Joey. Es va afluixar la corbata blava i es va descordar el botó de dalt de la camisa blanca i impol·luta abans de continuar—. Hauràs de parlar amb ella sense que hi hagi ningú més present, és clar, però quan haguem decidit què hem de dir, no hi haurà cap problema.

—Que decidim què hem de dir? —La mica d’autocontrol que havia aconseguit mantenir en Joey es va evaporar així que aquelles paraules van sortir de la boca d’en Darren—. I una puta merda! —Es va posar dret d’un salt i va començar a anar amunt i avall per l’habitació—. No em penso inventar més històries. —Es va passar la mà pels cabells rossos i se’ls va estirar mentre grunyia—. Prou.

—No us demano que mentiu —va contestar en Darren—. Només dic que hem de fer costat a la mama…

—Li estàs demanant que no digui la veritat —va comentar en Joey—. Que no expliqui que la mama encobria el que ens feia el papa. Que es quedava quieta i s’ho mirava. Que no feia res. I, hòstia, a mi em sembla que ometre la veritat és el mateix que dir una mentida.

—Doncs si no voleu que us separin, et suggereixo que ho acceptis i cooperis —va bordar en Darren, mig descontrolat—. Perquè així és com ho puc fer per mantenir-vos junts, d’acord? Sense la mama, si la deixem com una cosa diferent del que és, una víctima de violència domèstica que ha fet tot el que ha pogut pels seus fills, aleshores la Shannon, l’Ollie, en Tadhg i en Sean ja poden començar a fer les maletes. I ves a saber on us enviaran. Haureu de canviar d’escola, de casa, d’amics… Tothom serà nou. Si voleu això, doncs endavant, porteu-me la contrària, però no és l’única alternativa que tenim. Podem fer que funcioni, nois.

—Jo no. —En Joey va anar fins a la finestra i es va agafar tan fort al marc que em va sorprendre que no l’arrenqués—. Jo ja no ho puc fer —va murmurar per ell mateix—. No puc viure així.

—Joe —vaig dir amb un ronc—. No passa res…

—No. —Se li va tallar la veu—. No, Shan —va xiuxiuejar d’esquena a mi—. En realitat sí que passa.

—Hi ha un altre problema —va afegir en Darren, cosa que va trencar la tensió palpable de l’ambient.

Vaig apartar els ulls de l’esquena d’en Joey i els vaig posar al damunt d’en Darren.

—Quin?

—En Johnny Kavanagh.

En Joey va fer un grunyit que va semblar d’aprovació.

—Q-què? —Vaig brandar el cap i vaig lluitar contra l’exèrcit de papallones que em volien pujar a la gola—. Què hi té a veure, en Johnny Kavanagh, amb tot això?

—L’idiota ho ha descobert pel seu compte —va murmurar en Joey, en veu baixa i sense girar-se—. S’ho ha guanyat, al capdavall.

—Ens està posant pals a les rodes —va confirmar en Darren en to seriós—. No para de trucar a la policia, matí, migdia i vespre. Ha fet que es presentessin quatre cotxes policials a casa des d’ahir.

—Q-què? —Em vaig posar els dits a banda i banda del front perquè el mal de cap s’havia tornat insuportable—. Com ho ha sabut?

—No t’amoïnis, Shan. Ja va bé que ho sàpiga —va opinar en Joey—. Ja no cal que menteixis per protegir aquesta gentussa.

—Pots callar d’una puta vegada? —li va etzibar en Darren—. Jo ho intento arreglar i tu no hi ajudes gens.

—Perquè això no es pot arreglar de cap manera —va comentar en Joey—. Jo ho sé, la Shannon ho sap, collons, fins i tot en Sean ho sap, i només té tres anys!

—No sé què has explicat al teu nòvio, Shannon, però l’has de fer parar —va sentenciar en Darren, que es dirigia a mi una altra vegada—. Està interferint en una cosa de la qual no sap res.

—No li he explicat res. —Vaig agafar aire. El cor se m’havia accelerat només de pensar en en Johnny—. I no és el meu…

—Vas molt desencaminat, si et penses que el podràs fer estar quiet, a aquell —va bufar en Joey—. No tothom és tan manipulable, Darren.

—Joey, per l’amor de Déu, per què no calles? —va esbufegar en Darren—. Si no vols ajudar, ves-te’n a casa.

—Molt bé, ja me’n vaig —va contestar en Joey, malhumorat—. Perquè no penso participar en això. —Es va girar i va clavar la mirada a en Darren—. Si vols dir una mentida i fer una altra putada als nens deixant-los amb aquesta dona, endavant; és evident que no puc fer res per aturar-te, però jo ja n’estic tip, de ser un titella en aquest joc. Ja en tinc prou.

—Això no és cap joc, Joey —va rondinar en Darren—. És la nostra vida.

—Doncs jo no la vull, aquesta vida —va contestar en Joey, agitat, amb la cara vermella—. Si hem de viure així, jo no em vull quedar.

—Joe…

—Ja ens veurem després, Shan —va deixar anar en Joey, abans d’arrencar a caminar cap a la porta—. No compteu amb mi.

Petrificada al llit, vaig observar com en Joey marxava disparat i tancava la porta d’un cop. No volia que se n’anés. Quedar-me allà sola amb en Darren era l’últim que hauria volgut que passÃ

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos